Naturalesa i cultura: l`ésser humà, animal cultural.

Transcripción

UNITAT 6:
Naturalesa i cultura:
l’ésser humà, animal cultural.
La humanitat no és una essència, sinó una història, i aquesta
història és, en primer lloc, natural: l’hominització és el procés
biològic pel qual l’Homo sapiens es distingeix progressivament –
per mutacions i selecció natural- de les espècies de què
descendeix. A continuació, és necessari tornar-se humà, en el
sentit normatiu del terme: ja no es tracta d’hominització, sinó
d’humanització. La segona, sense la primera, seria impossible.
Però la primera, sense la segona, seria vana: no produiria sinó
un gran simi més. André Comte-Sponville: Diccionario Filosófico. Barcelona:
Paidós, 2003 (Paidós Contextos, 85).
A la unitat anterior hem vist que el procés d’hominització, ço és, les distintes
etapes i ramificacions en l’evolució biològica dels homínids, és alhora un procés
d’humanització, caracteritzat per l’aparició de la cultura.
Anem a centrar-nos ara en aquesta característica humana i haurem de
plantejar-nos si és una característica exclusiva dels éssers humans o
compartida amb altres espècies.
A1.Què entenem per cultura? Quin significat tenen les expressions patrimoni
cultural de la humanitat, Regidoria de Cultura, ser una persona culta?
A2. Definició de cultura:
Per a moltes persones la paraula cultura evoca música clàssica, quadres,
poesia, conferències, òpera i programes educatius televisius. Tanmateix, per
als nostres propòsits, la cultura és quelcom molt més general, molt més ampli i
essencial. Mentre que els éssers humans podem sobreviure perfectament
sense la música de cambra, és impossible que sobrevivim sense la cultura; no
podem sobreviure sense les diferents extensions del nostre cos que hem creat
universalment, ni sense organitzar i orquestrar les nostres vides de maneres
plenes de significat, simbòliques i profonament extrabiològiques. La cultura d’un
determinat grup d’éssers humans pot definir-se en termes generals com la
suma total de totes les formes de vida que es practiquen en aqueix grup.
Aquest ampli concepte de cultura fou suggerit per primera vegada per
l’antropòleg britànic Edward Burnett Tylor al seu llibre Primitive Culture, publicat
el 1871. Tylor defenia la cultura com aqueixa unitat complexa en què s’inclou el
saber, les creences, l’art, la moral, les lleis, els costums i qualsevol altra
capacitat o hàbit adquirit per l’home com a membre d’una societat. (D. P. Barash:
La liebre y la tortuga, Barcelona: Salvat, 1987. Col·lecció BCS, 92; pp. 29-30)
Unitat 6. Naturalesa i cultura
Pàgina 1 de 13
Cultura és el conjunt aprés de tradicions i estils de vida, socialment adquirits,
dels membres d'una societat, incloent els seus modes pautats i repetitius de
pensar, sentir i actuar (ço es, la seua conducta).
Una societat és un grup de persones que comparteixen un hàbitat comú i
que depenen uns d'altres per a la seua supervivència i benestar. (M. Harris:
Antropologia cultural, p. 20, 21).
1. Explicita els dos sentits en què s’empra el terme cultura (popular i antropològic).
2. Què és la cultura? Cal que tingues en compter, a banda de la definició de Tylor, la que
proposa Harris.
A3. Subsistemes culturals
La majoria dels estudiosos de la cultura solen distingir tres subsistemes o
nivells integrants d’una cultura com a sistema total. Una classificació
acceptable ens sembla la següent:
Nivell tecno-econòmic: a aquest nivell correspon el mode en què un grup
social es relaciona amb el medi físic, amb l’entorn ecològic. Comprén, en
conjunt, les formes de produir coses materials (tècnica, economia).
Nivell socio-polític: a aquest nivell correspon el mode en què els individus
d’un grup social es relacionen entre sí i amb altres grups socials. Comprén,
en general, les formes d’organització social (parentiu, família, grups,
organitzacions polítiques).
Nivell axio-ideològic1: a aquest nivell correspon el mode en què un grup
social es relaciona amb els fins últims. Comprén, en general, les creences
religioses, les visions del món, els valors i les normes.
(T. Calvo Martínez; J. M. Navarro Cordón: Filosofia 1º Bachillerato. Anaya, Madrid, 2002)
1. ¿Creus que, en una mateixa cultura, aquests tres nivells o subsistemes evolucionen al
mateix ritme? Raona la resposta.
A4. Característiques de la cultura: és adaptativa:
L’herència cultural fa possible l’evolució cultural; ço és, l’evolució del
coneixement, l’ètica, les estructures socials i tots els altres elements que
constitueixen la cultura, fent possible un nou mode d’adaptació exclusiu dels
éssers humans: l’adaptació mitjançant la cultura. Els organismes, en general,
s’adapten a l’ambient a través de la selecció natural, canviant la seua
constitució genètica al llarg de les generacions d’acord amb les exigències de
l’ambient; però l’home, i solament l’home, pot també adaptar-se canviant
l’ambient, d’acord amb les necessitats dels seus gens. De fet durant els darrers
Axio-ideològic: Terme compost de dues paraules: la primera (axio) significa valor, el que es
valora en una societat (els seus valors i normes); la segona (ideològic) es refereix a la manera
d’entendre l’existència humana en general (creences i visions del món).
1
Pàgina 2 de 13
mil·lenis, els éssers humans han adaptat els medis ambientals naturals als
seus gens molt més freqüentment que els seus gens als ambients.
Amb la finalitat d’estendre el seu hàbitat, o de sobreviure en un ambient
canviant, una espècie ha d’adaptar-se -mitjançant la lenta acumulació de
variants genètiques afavorides per la selecció natural- a les noves condicions
climàtiques, diferents classes d’aliment, diferents competidors, etc. El
descobriment del foc i l’ús del vestit i de l’aixopluc, permeteren l’home
estendre’s des de les regions tropicals i subtropicals del Vell Món, on
aparegué, a tota la Terra -llevat de l’Antàrtida- sense el desenvolupament
anatòmic d’un pelatge protector dens. Els éssers humans no han esperat a que
sorgiren combinacions genètiques que produesquen ales, sinó que han
conquerit l’aire de manera més eficient i versàtil, construint màquines
voladores. La humanitat viatja pels rius i mars sense agalles ni aletes, servintse de vaixells. L’exploració de l’espai ha començat sense necessitat de que
apareguen mutacions genètiques que permeten els homes actuar en absència
de gravetat i respirar en absència d’oxigen: els astronautes transporten el seu
propi oxigen i usen vestits especials per a mantenir la pressió. Partint d’un
humil origen africà, l’home s’ha convertit en el mamífer més abundant de la
terra. L’aparició de la cultura, que és un mode superorgànic d’adaptació, ha fet
de la humanitat l’espècie més pròspera del planeta. (F. Ayala: “La naturaleza
humana a la luz de la evolución”, en Estudios Filosóficos, nº 88 (1982), p. 11)
1. Explica el sentit de la següent afirmació: durant els darrers mil·lenis, els éssers humans han
adaptat els medis ambientals naturals als seus gens molt més freqüentment que els seus
gens als ambients.
2. L’evolució biològica rep també el nom d’evolució orgànica. Quin nom correspon a l’evolució
cultural? (Busca’l al text). Alguns autors en parlen de segona naturalesa. Explica la
diferència entre un nom i l’altre.
A5.  Com a exemplificació del caràcter adapatiu de la cultura, llegiu el primer
capítol del llibre de Marvin Harris, Vacas, cerdos, guerras y brujas, que du per
títol “La madre vaca” (pp. 15-36), on es dona una explicació del caràcter sagrat
de les vaques a l’Índia. Cal que, en acabar de llegir-lo, feu un resum.
A6. Característiques de la cultura: és apresa i lamarckiana:
L’Homo Sapiens sorgí fa almenys uns 50.000 anys, i manquem de la més
mínima evidència de millora genètica alguna des d’aleshores. Sospite que el
Cromagnon mitjà, educat de forma escaient, podria haver manipulat
computadores al costat dels nostres millors especialistes (si val per a alguna
cosa, tenien un cervell lleugerament major que el nostre). Tot el que hem
aconseguit, per a bé o per a mal, és resultat de l’evolució cultural. I ho hem
aconseguit a un ritme no igualat per ordens enters de magnitud en tota la
història anterior de la vida. Els geòlegs no poden mesurar uns quants
centenars o milers d’anys en el context de la història del nostre planeta. I, així i
tot, en aqueix milimicrosegon hem transformat la faç del nostre planeta a través
de la influència d’un invent biològic no alterat -la consciència. De pot ser un
centenar de milers de persones armades de destrals a més de quatre mil
Pàgina 3 de 13
milions amb bombes, coets, ciutats, televisions i computadores -i tot açò sense
cap canvi genètic substancial.
L’evolució cultural ha progressat a un ritme al que els processos darwinians
no poden ni aproximar-se. L’evolució darwiniana continua en l’Homo sapiens,
però a un ritme tan lent que pràcticament manca ja d’impacte en la nostra
història. Aquest punt d’inflexió en la història de la terra ha estat assolit perquè,
finalment, s’han lliurat sobre el planeta processos lamarckians. L’evolució
cultural humana, en marcada oposició a la nostra història biològica, és de
caràcter lamarckià. El que aprenem en una generació ho transmetem
directament mitjançant l’ensenyament i l’escriptura. Els caràcters adquirits són
heretats en la tecnologia i la cultura. L’evolució lamarckiana és ràpida i
acumulativa. Explica la diferència cardinal entre el nostre antic mecanisme de
canvi, purament biològic i la nostra actual enfollidora acceleració cap a
quelcom nou i alliberador -o cap a l’abisme. (S. J. Gould: “Sombras de Lamarck”, en
El pulgar del panda, pp. 86-7)
1. Quines són les diferències entre l’evolució biològica i l’evolució cultural?
2. En quin sentit diu Gould que l’evolució cultural és de caràcter lamarckià?
A7.  Pel que fa a la risa i el plor i l’expressió de la resta d’emocions i de
sentiments, penseu que es tracta d’una qüestió biològica o cultural? Cerqueu
informació i elaboreu una resposta raonada.
A8. Característiques de la cultura: és plural.
Ara bé, si hi ha una cultura amb majúscula, hi ha també moltes cultures amb
minúscula. És a dir, molts conjunts o sistemes de comportament que són
propis d’un grup o societat que es distingeix d’altres, precisament pel seu
peculiar comportament. La pluralitat cultural és enorme i podem considerar-la
com una riquesa de la humanitat; varietat que es dona en estrats verticals quan
parlem de la cultura de societats simples o de societats complexes; o en sentit
horitzontal quan, dintre d’un mateix nivell cultural apreciem una diversitat de
formes que poden manifestar-se en les distintes llengües d’un continent o d’un
país, en les distintes formes de vestir, en els distints gustos al menjar o en les
diferents formes d’entendre i practicar la religió, fins i tot dintre d’una mateixa
fe.
Aquest fet de la pluralitat cultural està magníficament recollit en una definició
de cultura, plenament acceptable per l’antropologia, que ens donara Ortega y
Gasset fa cinquanta anys. Deia aquest pensador: La vida és primerament un
conjunt de problemes essencials a què l’home respon amb un conjunt de
solucions: la cultura. Com són possibles molts conjunts de solucions, vol dir-se
que ha existit i existeixen moltes cultures... la cultura no consisteix en altra cosa
que en trobar una equació amb què resolguem el problema de la vida.
(A. Jiménez Núñez: Antropología cultural: Una aproximación a la ciencia de la educación)
1.
2.
3.
4.
En què consisteix la pluralitat cultural?
Quina funció assigna Ortega y Gasset a la cultura?
Penses que hi ha cultures més naturals que altres? Raona la teua resposta.
En quin sentit penses que la pluralitat cultural pot considerar-se com una riquesa de la
humanitat? ¿Es pot plantejar algun paral.lelisme entre el concepte de pluralitat cultural i el
de diversitat biològica? Raona la resposta.
Pàgina 4 de 13
A9. Característiques de la cultura: és simbòlica.
L’ésser humà no viu en un pur univers físic sinó en un univers simbòlic. El
llenguatge, el mite, l’art i la religió constitueixen part d’aquest univers, formen
els diferents fils que teixeixen la xarxa simbòlica, l’ordit complicat de
l’experiència humana. Tot progrés en pensament i experiència afina i reforça
aquesta xarxa. L'ésser humà no pot enfrontar-se ja amb aquesta realitat d’una
manera inmediata; no pot veure-la, per dir-ho així, cara a cara. La realitat física
sembla retrocedir en la mateixa proporció en què avança llur activitat simbòlica.
En lloc de tractar amb les coses mateixes, en certa manera, conversa
constantment amb si mateix. S’ha envoltat en formes lingüístiques, en imatges
artístiques, en símbols mítics o en rictuals religiosos, de tal manera que no pot
veure o conéixer res sinó a través de la interposició d’aquest medi artificial. (E.
Cassirer: Antropologia filosòfica)
1. Entre la realitat física que ens envolta i nosaltres s’ha creat un món intermedi; en què
consisteix, qui l’ha creat, quina funció té?
A10. Etnocentrisme.
La cultura d’una societat tendeix a ser similar en molts aspectes d’una
generació a altra. En part, aquesta continuïtat en els estils de vida es manté
gràcies al procés conegut com endoculturació. L’endoculturació és una
experiència d’aprenentatge en part conscient i en part inconscient a través de
la qual la generació de més edat incita, indueix i obliga la generació més jove a
adoptar els modes de pensar i de comportar-se tradicionals. Així, els nens
xinesos usen palets en comptes de forquetes, parlen una llengua tonal i
avorreixen la llet perquè han estat endoculturats en la cultura xinesa en
comptes de en la d’Europa. L’endoculturació es basa, principalment, en el
control que la generació de més edat exerceix sobre els mitjans per a premiar i
castigar els nens. Cada generació és programada no solament per a replicar la
conducta de la generació anterior, sinó també per a premiar la conducta que
s’adeqüe a les pautes de la seua pròpia experiència d’endoculturació i castigar,
o almenys no premiar, la conducta que se’n desvia d’aquestes.
La incomprensió del paper que acompleix l’endoculturació en el
manteniment de les pautes de conducta i pensament de cada grup forma el
nucli del fenomen conegut com etnocentrisme. L’etnocentrisme és la creença
segons la qual les nostres pròpies pautes de conducta són sempre naturals,
bones, boniques o importants, i que els estranys, pel fet d’actuar de manera
diferent, viuen segons modes salvatges, inhumans, repugnants o irracionals.
Les persones intolerants cap a les diferències culturals, normalment, ignoren el
següent fet: si hagueren estat endoculturades al si d’altre grup, tots aquests
estils de vida suposadament salvatges, inhumans, repugnants i irracionals
serien ara els seus.
(M. Harris: Antropología cultural. Madrid: Alianza, 1993)
1. Què és l’endoculturació?
2. Què és l’etnocentrisme?
Pàgina 5 de 13
3. Creus que l'endoculturació es prou efectiva com per a garantir la continuïtat de les pautes i
els costums culturals, no deixant així que es prouduesca un canvi o evolució cultural? Per què?
4.  Busca al diccionari el significat dels termes xenofòbia i xovinisme i, a continuació,
contesta la següent pregunta: Quina relació tenen la xenofòbia i el xovinisme amb
l’etnocentrisme?
A11. Relativisme cultural.
En el extremo opuesto al etnocentrismo nos hallamos con el relativismo
cultural. En este caso no se trata de un fenómeno, de un hecho real que todos
vivimos en mayor o menor grado <com en l’etnocentrisme>, sino de un
concepto y hasta de una teoría. El relativismo cultural es una de las
aportaciones más útiles que la antropología ha realizado no sólo en el campo
de la ciencia sino en el terreno de la práctica, en cuanto puede tener una
notable y sana influencia en favor de la convivencia humana.
El relativismo cultural nos lleva a la concepción de la cultura como sistema,
como conjunto organizado de elementos interdependientes que tienen su
propia coherencia y su propio sentido interno. Nos recuerda el carácter
simbólico y convencional de la cultura que cada uno de nosotros expresamos
en nuestro comportamiento diario mediante un conjunto de códigos cuya clave
conocemos; nos lleva, finalmente, a la identificación que existe o debe existir,
entre los miembros de la sociedad y el sistema o escala de valores de su
cultura. Si tenemos en cuenta todo esto y aceptamos como universal y natural
el etnocentrismo, debemos también estar en condiciones de aceptar el
relativismo cultural como postura o actitud que nos permita entender y respetar
los comportamientos y valores de los otros, de los que no comparten nuestra
cultura.
En síntesis, el relativismo cultural nos dice que no debemos juzgar otras
culturas desde los postulados o principios de nuestra propia cultura. Es natural
la comparación -e incluso es necesaria para la ciencia antropológica que
elabora su teoría a base de estudios comparativos-; pero comparar no puede
ser enjuiciar y menos condenar. El relativismo cultural nos dice aún más, no
podemos considerar y menos evaluar un aspecto concreto de una cultura
cualquiera -incluída la nuestra- sin tener en cuenta el contexto total de esa
cultura y la relación que dicho aspecto guarda con los demás. La estructura
familiar, la orientación económica y sus manifestaciones, la organización
política, las creencias y el sistema de valores, las costumbres, gustos y modas,
la visión del mundo (historia, presente y futuro), todos estos aspectos y facetas
del sistema cultural están tan entrelazados, son tan interdependientes, que
sólo a efectos de estudio analítico pueden por un momento separarse para
después y siempre contemplarlos como un conjunto indivisible.
Según esta posición relativista, no hay culturas buenas ni malas, superiores
o inferiores; tampoco hay aspectos en otras culturas cuya calidad o moralidad
podamos medir con los patrones o medidas de nuestro propio sistema. Es
cierto que hay -y por ello la teoría del relativismo cultural no debe llevarse a sus
últimas consecuencias- como unos principios universales expresados (...) en
unos mínimos de coincidencia entre todas las sociedades, cualquiera que sea
Pàgina 6 de 13
su cultura. Es cierto, también, que en el terreno de la cultura material y en todo
lo que sea consecuencia de un desarrollo tecnológico, es posible cuantificar y
calificar unas culturas como más avanzadas que otras o más complejas o más
efectivas en la consecución de ciertos fines o en la satisfacción de ciertas
necesidades. Por ejemplo, la mayor capacidad para producir alimentos, para
transportar personas o cosas, para comunicar imágenes e ideas; la mayor
perfección técnica en campos como la medicina, la cirugía, la arquitectura o la
informática. Pero no debemos olvidar que cada cultura está creada y funciona
al servicio de una determinada sociedad bajo unas determinadas
circunstancias y aspiraciones; de tal manera que los juicios emitidos desde
fuera de esa cultura pueden ser, en el mejor de los casos, irrelevantes o
incomprensibles para los portadores de la cultura extraña a nosotros; y en el
peor de los casos, nuestros juicios pueden resultar insultantes o humillantes.
El único criterio válido para evaluar una cultura sería su capacidad para
satisfacer las necesidades materiales, efectivas, morales, etc., que sienten y se
plantean sus propios miembros. Es, en una palabra, el criterio de funcionalidad
el que regirá en la evaluación de cualquier cultura; pues en el orden subjetivo y
a causa del etnocentrismo, cada sociedad y casi cada uno de sus miembros
sienten una especial supervaloración de todo lo que es propio. En este sentido
sería poco útil y efectivo tratar de convencer a los demás de las excelencias de
nuestra propia cultura -cosa que se ha hecho en la Historia con mucha
frecuencia y con resultados generalmente trágicos-, porque en última instancia
careceríamos de los criterios objetivos para demostrar esa supuesta
superioridad. A toda fórmula de vida, a toda idea, a todo principio o valor que
desde nuestra cultura quisiéramos introducir en una sociedad con cultura
diferente, se nos podría responder con la incomprensión, el desdén, o con el
argumento contrario de por qué nosotros no aceptamos el cambio en vez de
tratar de imponerlo.
(A. Jiménez Núñez: Antropología cultural: Una aproximación a la ciencia de la educación)
1. En quin sentit es parla de la cultura com un sistema?
2. Què és el relativisme cultural?
3. Segons aquesta teoria del relativisme cultural, ¿són totes les cultures neutrals des del punt
de vista valoratiu, ço és, han de ser totes les cultures acceptades o, almenys, tolerades? Hi
ha algun límit?
4. Quin criteri proposa l’autor per a avaluar les diferents cultures? Explica’l.
5. Marvin Harris, parlant del relativisme cultural, diu: Com tot el món, els antropòlegs també es
formen judicis ètics sobre el valor de les diferents classes de pautes culturals. No cal
considerar el canibalisme, la guerra, el sacrifici humà i la pobresa com a guanys culturals
valuosos per a dur a terme un estudi objectiu d’aquests fenòmens. No hi ha res dolent en
tractar d’estudiar certes pautes culturals perquè es desitge canviar-les. L’objectivitat
científica no té el seu origen en l’absència de prejudicis -tots som parcials-, sinó en tenir cura
de no permetre que els propis prejudicis influesquen en el resultat del procés d’investigació .
Per a Harris, l’Antropologia ¿és una ciència purament descriptiva o també té alguna
dimensió crítica?
Pàgina 7 de 13
A12. Multiculturalitat i Interculturalitat.
MULTICULTURALITAT
la diversitat cultural és un fet
coexistència cultural en un mateix
context (escola, ciutat, país)
UNIVERSALISME
ABSTRACTE
naturalesa humana
mestissatge sense trets
d’identitat dominants
mescla descontextuada
MONOCULTURALISME
homogeneïtzació de la
diversitat cultural
ASSIMILACIÓ
la diversitat cultural és un
problema. És millor que hi haja
una sola cultura (la nostra):
INTEGRACIÓ en la cultura
dominant (anul·lació)
homogeneïtzació
(cultura dominant / cultures
minoritàries)
FOLKLORISME
multiculturalitat light
risc!!
SEGREGACIONISME
Les relacions entre les cultures no
és beneficiosa. És necessari
mantindre separats els grups
culturals, fins i tot físicament
GUETO
APARTHEID
Si cal, es poden
habilitar espais
específics per als
membres de les
cultures minoritàries
Els membres de les
cultures inferiors han
de tindre limitat el seu
accés a determinats
espais, que seran
privatius de la cultura
dominant (escoles,
serveis públics...)
INTERCULTURALITAT
La diversitat cultural és
positiva.
INTEGRACIÓ com a
incorporació i inserció social
d’aquells que pertanyen a
cultures minoritàries.
Intercanvi i interacció cultural
(comunicació i diàleg).
RECIPROCITAT com a reconeixement mutu.
Les diferents cultures s’han de
relacionar en un plànol
d’igualtat
PROPOSTA FILOSÒFICA
Es tracta d'afirmar i reconèixer
la dimensió universal de
l'ésser humà el qual,
independentment de la seua
pertinença a un determinat
grup ètnicocultural, posseeix
una dignitat absoluta
compartida amb tots els
éssers de l'univers. Però
també cal preservar al mateix
temps la concreció històrica
de cada ésser humà ja que
constitueix la condició
ineludible de la seua identitat
personal (S. Cabedo)
Pàgina 8 de 13
Filosofia i Ciutadania. 1r Batxillerat
A13. Però, quantes identitats té una persona?
Hace unos años, cuando regresaba a Inglaterra después de un corto viaje
(en ese entonces era director del Trinity College de Cambridge), el oficial de
migraciones del aeropuerto de Heathrow, quien controló mi pasaporte indio con
bastante rigor, me planteó una pregunta filosófica de cierta complejidad. Tras
ver la dirección de mi casa en el formulario de migraciones (Residencia del
Director, Trinity College, Cambridge), me preguntó si el director, de cuya
hospitalidad evidentemente yo gozaba, era un amigo cercano. Me demoré unos
segundos, porque no me quedaba del todo claro si podía afirmar ser mi propio
amigo. Luego de reflexionar, llegué a la conclusión de que la respuesta debía
ser afirmativa, ya que por lo general me trato a mí mismo de manera bastante
amigable y, además, cuando digo tonterías, de inmediato me doy cuenta de
que, con amigos como yo, no necesito enemigos. Debido a que me demoré en
dilucidar todo esto, el oficial de migraciones quiso saber exactamente por qué
había dudado y, en particular, si había alguna irregularidad para mi ingreso en
Gran Bretaña.
Bien, finalmente se resolvió esa cuestión práctica, pero la conversación fue
un recordatorio, si es que era necesario, de que la identidad puede ser un
asunto complicado. Desde luego, no es muy difícil persuadirnos de que un
objeto es idéntico a sí mismo. Wittgenstein, el gran filósofo, observó una vez
que “no hay ejemplo más claro de una proposición inútil” que decir que algo es
idéntico a sí mismo, pero continuó sosteniendo que la proposición, aunque
totalmente inútil, estaba “relacionada con cierto juego de la imaginación”.
Cuando dejamos de prestar atención a la noción de ser idéntico a sí mismo y
la centramos en compartir una identidad con otros miembros de un grupo
particular (que es la forma que muchas veces adopta la idea de identidad
social), la complejidad aumenta aun más. En realidad, muchos problemas
políticos y sociales contemporáneos giran en torno de reclamos opuestos
provenientes de identidades diferentes que involucran a grupos distintos,
puesto que la concepción de la identidad influye, de modos muy diversos,
sobre nuestros pensamientos y nuestras acciones.
Los acontecimientos violentos y las atrocidades de los últimos años han
dado paso a un período de terrible confusión y de temibles conflictos. Con
frecuencia, la política de confrontación global es considerada un corolario de
las divisiones religiosas y culturales del mundo. De hecho, el mundo es visto
cada vez más, aunque sólo sea implícitamente, como una federación de
religiones o de civilizaciones, por lo que se hace caso omiso de todas las otras
maneras en que las personas se ven a sí mismas. Subyacente a esta línea de
pensamiento se encuentra la extraña suposición de que la gente puede
categorizarse únicamente según un sistema de división singular y abarcador.
La división de la población mundial por civilizaciones o por religiones produce
un enfoque “singularista” de la identidad humana, según el cual los seres
humanos serían solamente miembros de un grupo (en este caso, definido por
la civilización o la religión, en contraste con la dependencia anterior respecto de
las nacionalidades y las clases).
Un enfoque singularista puede ser una buena forma de malinterpretar a casi
todos los individuos del mundo. En nuestra vida cotidiana, nos vemos como
miembros de una variedad de grupos y pertenecemos a todos ellos. La misma
persona puede ser, sin ninguna contradicción, ciudadano estadounidense de
Pàgina 9 de 13
origen caribeño con antepasados africanos, cristiano, liberal, mujer,
vegetariano, corredor de fondo, historiador, maestro, novelista, feminista,
heterosexual, creyente en los derechos de los gays y las lesbianas, amante del
teatro, activo ambientalista, fanático del tenis, músico de jazz y alguien que
está totalmente comprometido con la opinión de que hay seres inteligentes en
el espacio exterior con los que es imperioso comunicarse (preferentemente en
inglés). Cada una de estas colectividades, a las que esta persona pertenece en
forma simultánea, le da una identidad particular.
No se puede considerar que alguna de ellas sea la única identidad de la
persona o su categoría singular de pertenencia. Dadas nuestras inevitables
identidades plurales, tenemos que decidir acerca de la importancia relativa de
nuestras diferentes asociaciones y filiaciones en cada contexto particular.
Por consiguiente, las responsabilidades de elegir y de razonar son
esenciales para llevar una vida humana. Por el contrario, se fomenta la
violencia cuando se cultiva el sentimiento de que tenemos una identidad
supuestamente única, inevitable –con frecuencia beligerante–, que
aparentemente nos exige mucho (a veces, cosas muy desagradables). La
imposición de una identidad supuestamente única es a menudo un componente
básico del “arte marcial” de fomentar el enfrentamiento sectario.
(...)
La ilusión del destino, en especial acerca de una u otra identidad particular,
alimenta la violencia en el mundo tanto mediante omisiones como mediante
hechos. Debemos ver con claridad que tenemos muchas filiaciones distintas y
que podemos interactuar entre nosotros de muchas maneras diferentes,
independientemente de lo que nos digan los instigadores y quienes se les
oponen. Hay lugar para que nosotros decidamos nuestras prioridades.
(Amartya Sen, Identidad y violencia. La ilusión del destino, pròleg. Katz Editores, 2007)
Existe una gran variedad de categorías a las que pertenecemos
simultáneamente ...
Integrar cada uno de estos grupos de pertenencia puede ser muy
importante, según el contexto particular. Cuando éstos compiten por atención y
prioridad sobre los demás (no necesariamente siempre, ya que puede no haber
conflicto entre las exigencias de lealtades diferentes), la persona tiene que
decidir acerca de la importancia relativa que debe dar a sus respectivas
identidades, lo cual, nuevamente, dependerá del contexto. Aquí hay dos
cuestiones distintas. En primer lugar, el reconocimiento de que las identidades
son plurales y de que la importancia de una identidad no necesariamente debe
borrar la importancia de las demás. En segundo lugar, que una persona debe
decidir -explícita o implícitamente- la importancia relativa que dará, en un
contexto particular, a las lealtades divergentes que compiten por ser
prioritarias.
Identificarse con los demás de distintas maneras puede ser muy importante
para vivir en una sociedad. Pero (en muchos análisis sociales abundan) dos
tipos diferentes de reduccionismo. Uno puede llamarse “indiferencia hacia la
identidad” y consiste en ignorar, o directamente negar, la influencia de
cualquier sentido de identidad con los demás, respecto de lo que valoramos y
de cómo nos comportamos.
(...) ... existe otra clase de reduccionismo, que podemos llamar “filiación
singular”, que adopta la forma de suponer que cualquier persona pertenece
Pàgina 10 de 13
especialmente, para todos los propósitos prácticos, a una sola colectividad -ni
más, ni menos-. (...) (En consecuencia:) Las complejidades de los grupos
plurales y las múltiples lealtades desaparecen al ver a cada persona
firmemente incorporada en una sola filiación, reemplazando la riqueza de llevar
una vida humana abundante con la estrechez estereotipada de insistir en que
toda persona está “situada” exclusivamente en un grupo orgánico.
(...)
No se trata de que una persona tenga que negar una identidad para dar
prioridad a otra, sino más bien de que una persona con identidades plurales
tiene que decidir, en caso de un conflicto, sobre la importancia relativa de las
diferentes identidades para la elección particular en cuestión. El razonamiento y
el examen cuidadoso, por tanto, pueden desempeñar una función fundamental
tanto en la especificación de las identidades como en la reflexión sobre las
fortalezas relativas de sus respectivas reivindicaciones.
(Amartya Sen, Identidad y violencia. La ilusión del destino, cap. 2. Katz Editores, 2007)
Sen considera que la caracterización de la identidad desde su matriz étnica,
cultural y religiosa es simplificadora en el nivel del concepto y mutiladora en el
nivel de la práctica.
Es preciso combatir lo que el autor llama agudamente la ilusión del destino,
la hipótesis según la cual de manera inexorable existe un elemento dominante
en la construcción del sentido del yo (presente en la religión, la etnia, o la
cultura), que nos impone un propósito ineludible – un “destino” -, así como una
actitud ante la vida y la muerte sin posibilidades de modificación. Somos en
primera instancia, “esencialmente” armenios, peruanos, católicos, musulmanes,
etc. Determinados líderes religiosos o políticos trazan programas de acción que
exigen nuestra obediencia incondicional, mandatos que pueden implicar el
ejercicio de la violencia o la invocación a la guerra. El supuesto teórico de esta
perspectiva es que poseemos “una identidad única que no permite elección” (G.
Gamio Gehri, La 'ilusión del destino'. Identidades y conflicto en un mundo posmoderno).
1. A partir de l'anècdota inicial, el text proposa dues nocions d'identitat. Quines són i en quina
d'elles se centra Sen? Quina de les dues nocions consideres més útil o rellevant?
2. En què consisteix l'enfocament singularista de la identitat humana? (pròleg) Descriu els dos
reduccionismes en què, segon Sen, incorren alguns anàlisis socials (cap. 2). Segons l'autor,
es pot parlar d'alguna identitat més natural que les altres?
3. Fes un llistat de les teues identitats personals.
4. Sen parla d'identitats plurals i, en el cas de produir-se algun conflicte entre elles, l'autor
reclama la necessitat del raonament i de l'elecció. En què consisteix aquest doble requisit?
5. L'autor diu: se fomenta la violencia cuando se cultiva el sentimiento de que tenemos una
identidad supuestamente única, inevitable. Per què la identitat singular (única, inevitable)
fomenta la violència?
6. Què vol dir Sen amb l'expressió il·lusió del destí? Tin present el que diu Gamio.
7. En quin sentit creus que la identitat plural afavoreix la convivència i fins i tot la democràcia?
8. Creus que qualsevol circumstància personal pot esdevindre una identitat personal? Per
exemple, calçar el número 42. Quines circumstàncies haurien de donar-se per a identificarse amb el grup dels que calcen un 42?
Pàgina 11 de 13
A14. ¿És la cultura un tret exclusiu de l’espècie humana?
J. Goodall és ben coneguda en ciència pels seus espectaculars
descobriments sobre la conducta dels ximpanzés que viuen a la vora oriental
del llac Tanganika. (...) La mencionada autora observà, més de cent voltes, a
diferents ximpanzés que empraven fines rametes o palletes de 18 a 36 cm. de
longitud per a obtenir termites del gènere Macrotermes bellicosus.
Aquestes ferramentes són prèviament seleccionades entre la vegetació que
circumda l’àrea del termiter. Els animals inspeccionen diferents rametes abans
d’arrencar la porció convenient; després aquest material és acuradament
preparat, primer arrencant les fulles, ja sia amb la boca o bé amb els dits; els
trossos que en sobresortir representen alguna inconveniència en el moment
d’introduir la palleta al termiter, també hi són eliminats. J. Goodall informa que
algunes rametes foren carrejades, en alguns casos, des de distàncies
superiors a dos quilòmetres.
La tècnica seguida, coneguda amb el nom de pesca de termites, consisteix a
introduir, mitjançant un suau moviment de rotació, la rameta dintre el termiter
aprofitant alguna de les seues minúscules obertures; després d’uns quants
minuts la palleta es retira amb les termites que amb llurs fortes mandíbules
s’agarraren a l’objecte estrany. Posteriorment, els insectes són retirats amb els
llavis i menjats amb gaudi.
La mencionada investigadora indica també, en una altra ocasió, que alguns
ximpanzés, després de trencar fulles arrencades dels arbres, observà com les
mastegaven fins aconseguir una massa esponjosa que després, mitjançant una
lleugera pressió dels dits, era introduïda dintre de xicotets badalls de les
escorces dels arbres que contenien aigua. D’aquesta manera els era factible
obtenir, per absorció, aquest preciós líquid, especialment durant l’estació seca.
Aquesta és, segurament, l’única forma d’obtenir aquestes xicotetes quantitats
d’aigua neta que, fruït de la rosada nocturna, resten dipositades als badalls
dels troncs dels arbres de la selva.
La mateixa autora es refereix també a ximpanzés usant manolls de fulles per
a eliminar el fang dels seus peus, cames i cuixes. En una altra ocasió observà
com un animal adolescent usava unes fulles per a netejar restes d’excrement
de la seua zona anal, i també a una femella que, per a eixugar unes gotes
d’orina del seu cos, emprava fulles. (J. Sabater Pi: El chimpancé y los orígenes de la
cultura, pp. 56-9.)
Entre els grans primats, la conducta depén més i més de tècniques apreses, i cada
vegada menys dels instints. Sembla gairebé cert que aquest procediment de menjar
termites constitueix una tradició social, transmesa de simi a simi per observació i
imitació. En aquest sentit, pot considerar-se una cultura rudimentària. (Goodall (1964),
citat en J. L. Pinillos: Principios de psicología. Madrid: Alianza, 1977.)
1. En quin sentit es pot considerar la pesca de termites un procediment o tècnica cultural?
2. Com es pot determinar si una conducta és instintiva (biològica) o apresa (cultural)?
A15. Dissertació: La resposta humana a l’entorn: la cultura. Cal
desenvolupar el tema tenint en compte els següents aspectes: la cultura com a
mecanisme d’adaptació al medi, característiques de la cultura i diferències amb
l’evolució biològica, pluralisme cultural,...
Pàgina 12 de 13
A16. Lectures complementàries:





J. Gould: “Sombras de Lamarck”, en El pulgar del panda. Madrid: Blume,
1983 ( o també en Orbis, Barcelona, 1986; pp. 79-87).
P. Barash: “Anatomía de la liebre”, cap. 3 de La liebre y la tortuga,
Barcelona: Salvat, 1987 (col·lecció BCS, 92), pp. 29-52.
J. Sabater Pi: “El uso de herramientas por los animales” (pp.71-8) i “El
model conducto-cultural hominoideo” (pp. 96-131), en El chimpancé y
los orígenes de la cultura.
S. Cabedo: “Multiculturalisme i democràcia”, en XIII è Congrès Valencià
de Filosofia. Peníscola 2, 3 i 4 de novembre de 2000. València, 2001.
http://www.uv.es/sfpv/congressos_textos/congres13.pdf
Amartya Sen: Identidad y violencia. La ilusión del destino. Katz Editores,
2007). Es pot llegir a Google Llibres. http://www.google.es/search?
q=amartya+sen+identidad+y+violencia&tbm=bks&tbo=1&hl=ca
(fragments)
CONCEPTES BÀSICS:
En acabar de treballar aquesta unitat, has de saber definir i/o explicar els
següents termes i les següents idees:













Assimilació
Característiques de la cultura: adaptativa, plural, apresa i simbòlica
Definició de cultura i de societat.
Distinció entre el sentit popular i el sentit antropològic del terme cultura
Endoculturació
Etnocentrisme
Identitat singular – identitat plural
Interculturalitat
Multiculturalitat
Nivells o subsistemes culturals
Què vol dir que la cultura és de caràcter lamarckià
Relativisme cultural
Trets culturals dels ximpanzés
Pàgina 13 de 13

Naturalesa i cultura: l`ésser humà, animal cultural.

Transcripción

Documentos relacionados

es comunica a tots els usuaris/ usuàries de les línies i que

Consells de seguretat a seguir en els espectacles de foc durant la