En la memòria de

En la memòria de...
...Jaime Linares Sanchis
En aquesta nova secció volem donar veu als actors i
actrius de major edat amb la intenció de prendre con ciència d’on venim
a aplaudir. Això es feia perquè les companyies volien que l'espectacle que portaven tinguera èxit. Ara bé, el primer que vaig fer al teatre va ser a la parròquia del meu barri, al
Carme. El retor va organitzar un grup de teatre. El primer que férem va ser un betlem
pel Nadal i a partir d'ací creàrem una companyia entre gent del barri.També tenia altres
aficions com l'esport, però al 17 o 18 anys em vaig inclinar pel teatre i va ser com un verí.
També cal dir que la situació teatral a València no era com ara. No existien companyies
com les actuals, el teatre l'organitzaven les societats recreatives com el Centre Cultural
Russafa o el Teatre de la Casa dels Obrers, avui el Talia, i en cada lloc existia una companyia titular. Com anècdota recorde que al primer bolo que vaig fer em pagaren 5 pessetes allà per l'any 58-59. Després vaig estar apartat del món del teatre uns anys; d'una
banda perquè haguí de fer el servei militar i; per altra, perquè vaig conéixer la meua dona
i tinguérem família.
Per tant, t'has dedicat al teatre de forma professional?
“Pel meu primer bolo em
pagaren 5 pessetes”
Per Rubén García
Com van ser els teus començaments?
Jo era molt jove i m'agradava ja el teatre però en aquell moment no tenia
diners per anar-hi. Per aquesta raó,
anava a fer la claca encara que eixa figura ja s'ha perdut. La claca era un conjunt
de 15, 20 o 30 persones que anaven al
teatre gratuïtament per aplaudir els
actors i l'autor. Cadascú estava assegut
en un punt estratègic del teatre i quan
el cap de la claca aplaudia, ho fèiem
també la resta i tot el públic arrancava
36
La veritat és que jo he tingut la meua feia i m'ha anat bé, mai he tingut la necessitat d'anar a estirar jaquetes per a demanar feina. Tot el que vaig fer en aquell moment va ser
amateur. Si et pagaven per alguna obra rebies sis o set pessetes per a berenar o sopar.
Això sí, vaig tindre la possibilitat de treballar de forma professional després. La primera
volta va ser quan l'actriu Pastora Peña vingué a València al Teatre Apolo. La seua companyia buscava galants per als seus espectacles. Però finalment diguí que no a la seua oferta
perquè en aquell moment havia mort mon pare i em vaig quedar amb el seu taller de
pròtesi dental i, per tant, el més important era traure endavant la família. Com jo tenia un
treball i estava bé econòmicament no em feia falta haver de buscar més ingressos per un
altre lloc. Anys després, quan estava a la companyia titular de l'actual Talia, vingué Arturo
Fernández al Teatre Principal però es posà malalt el seu segon actor per la qual cosa no
podia actuar. Aleshores, el representant d'Arturo Fernández vingué al Talia a buscar un
substitut. Però de la mateixa manera també diguí que no. Com anava a embarcar-me jo
en una gira quan tenia una dona i dos fills a casa? Per a mi la família sempre ha sigut el
primer. Però vaig fer molt de teatre, sobretot entre 1972 i 1982 que vaig estar a la companyia del Talia. Durant eixos anys recorreguérem tota la Comunitat Valenciana, des de
Vinaròs a Oriola. En eixe moment cobrava per les actuacions però no es podia viure del
teatre. El vestuari el duien els propis actors, per tant, el que et pagaven per les obres l'utilitzaves per a comprar-te una altra camisa o unes altres sabates i no eixir dos diumenges seguits amb la mateixa roba. Dic dos diumenges seguits perquè abans es representaven obres diferents més a sovint i no volies eixir sempre amb la mateixa indumentària.
També he de recordar que si féiem més obres diferents era per la figura de l'apuntador,
que actualment ha desaparegut. La cosa va canviar durant els anys setanta férem, una gran
quantitat de bolos, sobretot durant l'estiu, i ja et pagaven 2.000 o 3.000 pessetes per
actuació.
37
Caballero. Quant als personatges n'he fet molts. I he passat per molts papers diferents.
Quan era jove feia de galà, però ara sóc l'home major de l'obra. Un personatge que m'agrada molt és una de les últimes representacions que he fet de teatre, va ser el personatge del tio José en la sarsuela "La dolorosa".
Conta'ns alguna anècdota
Una vegada, fent la comèdia "Los huevos de la avestruz", durant tota l'obra es parla del
meu fill però no eixia en escena, tot era parlar d'ell però sense eixir. Al final de l'obra jo
em quedava al mig de l'escenari i havia de dir: "Sal hijo mio que tu padre te abraza". I en
eixe moment es corria el teló.Vaig dir la frase tres o quatre voltes i el teló no es movia
i a final vaig dir "A fer punyetes!" i vaig tancar directament jo el teló.
Com creus que ha canviat l'ofici de l'actor al llarg d'aquests anys?
Però a banda de teatre també has fet cinema i televisió…
La primera pel·lícula que vaig fer va ser "Con el culo al aire", del director Carles Mira a
l'any 1985.També he fet televisió, per exemple recorde la sèrie "Benifotrem" dirigida per
Toni Canet per a Canal 9. També he fet molta publicitat i alguns curtmetratges, sobretot
d'estudiants.
Quin mitjà t'agrada més: televisió, cinema o teatre?
Sens dubte el teatre. És més proper al públic, més humà. El cinema em cansa, s'ha de repetir moltes voltes. Quan tu creus que ho has fet bé, es que faltava llum i hem de tornar a
repetir, quan no passa això és que el teu company s'ha enganyat o tu mateix t'enganyes…
Al final, després de repetir tant, crec que es perd la naturalitat.
Quins personatges destacaries en la teua trajectòria?
Jo he estat influenciat per dos actors valencians des del punt de vista dramàtic i seriós.
Per una banda, el gran actor valencià Rafael Ribelles i, per altra, Ismael Merlo. Ara bé,
també m'agradaven molt dos actors còmics com Paco Martínez Soria i Antonio Garisa.
Son els quatre actors que jo sempre he tingut al cap i en els que m'he fixat per a fer teatre. També m'agradaven altres com ara Irene López de Heredia, Pastora Peña o Marisa
38
Abans les coses eren diferents. Per exemple, el primer actor era actor i director de l'espectacle i era ell qui es jugava els diners. Actualment quasi tot està subvencionat pels
governs. Abans no existia una seguretat social per a l'actor, tot era a l'aventura, per això
també la meua por a deixar-ho tot pel teatre. I deixar-ho tot pel teatre volia dir anar a
Madrid o a Barcelona. Tal volta és que jo
estic ja antiquat, però veig que s'ha perdut
la prestancia en la veu. Avui en dia tot és
més pla, més monòton. En quant a l'ofici
crec que es va professionalitzar definitivament ara fa 20 anys, quan aparegué Televisió
Valenciana. Actualment hi ha actors i actrius
que poden viure només d'aquesta professió
però abans, com he dit adés, o anaves a
Madrid a Barcelona o no podies viure d'açò.
Com veus el panorama actual valencià?
Després del que jo he viscut el panorama el
veig bé. Per exemple, el meu fill pot viure de
la seua professió i crec que jo ho haguera
pogut fer. Ara és quan està despuntant tot
ací, hi ha molta joventut que es dedica al
teatre i, a més a més, amb qualitat. Per
exemple, ara pots veure series de Telecinco
o Antena 3 i veus cares d'actor i actrius
valencians.
39
"Paco Rabal
nos pertenece a todos "
Luis Martínez gana el premio de Periodismo Cultural de AISGE y
reivindica a los actores como "integrantes de la memoria colectiva"
El accésit, Miguel Ángel Villena, reclama que el teatro "se mire con
los ojos bien abiertos, como los niños"
Per Nando Díaz
El periodista madrileño Luis Martínez, de 43 años, recogió el pasado 24 de noviembre el
trofeo que le acredita como ganador de la tercera edición del Premio Internacional "Paco
Rabal" de Periodismo Cultural. Redactor del diario El Mundo, Martínez se impuso a las
otras 70 candidaturas al máximo galardón con su artículo Jesús Franco no es humano.
Asunción Balaguer, actriz y viuda de Paco Rabal, le hizo entrega del trofeo conmemorativo -obra del escultor Ángel Aragonés- y de un importe en metálico que asciende a 5.000
euros netos. Por su parte, Miguel Ángel Villena, valenciano de 53 años, obtuvo el accésit
(2.500 euros más trofeo) por Teatro de pasión e ideas, una entrevista reportajeada con el
actor, director y productor Josep Maria Flotats
La Fundación AISGE, promotora de esta iniciativa periodística, acogió la entrega de premios en su sede madrileña con la presencia de abundantes socios y de cómplices como
el propio Flotats o Teté Delgado, compañera de reparto de Balaguer en las representaciones de El pisito. El periodista, presentador de Cuatro e integrante del jurado Miguel Ángel
Oliver ejerció como maestro de ceremonias en un acto al que también asistieron el director general de AISGE, Abel Martín, y los dos vicepresidentes de la entidad, Fernando Marín
y Sergi Mateu.
40
Martínez conquistó al
jurado con un perfil
sobre el singularísimo
Jesús Franco que apareció el 30 de enero de
2009 en Papeles de la
ciudad del paraíso, el
suplemento cultural que
el diario El Mundo difunde en su edición de
Málaga. El ganador pronunció un emotivo discurso de agradecimiento que dedicó a la huella
que los actores dejan en las personas que disfrutan de su trabajo. "Nombres como Paco
Rabal o Jesús Franco están en la conciencia colectiva y nos pertenecen a todos", explicó.
"Son personajes que trascienden, que gozan del privilegio de existir más allá de su figura.
Porque son ellos quienes nos vienen a la cabeza cuando se nos queda la mente en blanco".
El periodista de El Mundo parafraseó una de las frases más celebradas de la película
Amanece que no es poco para sacar la conclusión de que "sólo gente como Franco o
Rabal son necesarios, no contingentes". Y agregó, ya en tono más solemne: "Fue san
Agustín de Hipona quien escribió sobre la muerte de los amigos y la importancia de que
las personas vivan a través de nosotros. En ese sentido, Paco Rabal sigue muy vivo porque la historia de nuestro cine depende en gran medida de figuras como él".
Sin nervios ni vergüenza
Miguel Ángel Villena habló más de teatro que del séptimo arte y reveló que su madre
había formado parte en Valencia de una compañía teatral de aficionados. "Yo hacía papeles de niño y a través de aquella mágica experiencia no sólo conocí a Casona, Jardiel
Poncela o Buero Vallejo, sino que aprendí a escuchar al apuntador y algunas enseñanzas
básicas para la vida: no ponerme nervioso y no sentir vergüenza, por ejemplo.Todo ello
me ha sido de mucha utilidad para mi quehacer cotidiano".
El que fuera periodista de Babelia -y en la actualidad, desde hace unos meses, responsable de Comunicación en la Secretaría de Estado de Cooperación- se felicitó de que el
teatro viva un momento de gloria en España "porque el espectador, harto de tanta tecnología y tanta pantalla, necesita percibir un fenómeno vivo, directo y cercano". Reclamó,
con todo, un mayor compromiso de las administraciones para que el hecho teatral llegue
41
premis
a las aulas desde la enseñanza primaria y hasta la universitaria. "Los adultos debemos ser
capaces de mirar el teatro con los ojos bien abiertos, como hacen los niños cuando miran
un espectáculo de títeres. En esa presencia en la escuela debemos aprender de los franceses o los alemanes".
La viuda de Rabal, la también actriz Asunción Balaguer, se mostró satisfecha de que el
galardón "siga premiando, edición tras edición, a personas generosas y con talento", e
incluso aseguró: "Sé que el propio Paco está muy contento con este premio". A sus 83
años, Balaguer se extendió en la simbología de la estatuilla que diseñó para el premio
Ángel Aragonés. "Tiene forma de barquita de vela porque Paco provenía de un pueblo
marinero. Y es una barquichuela en la que viajamos todos, desde los productores a los
productores o periodistas. Todos ponemos rumbo al gran teatro del mundo, el lugar
donde debemos esmerarnos en hacer bien nuestro papel".
Miguel Ángel Oliver no sólo ejerció de presentador, sino de representante del jurado que
falló el premio el pasado 19 de octubre. "Conviene resaltar la alta calidad entre los hombres, mujeres, periodistas y periodistos que concurrieron", bromeó.Y agregó, ya completamente en serio: "Si el periodismo atraviesa por dificultades, el periodismo cultural ha de
luchar a diario por hacerse hueco entre las fauces de otras noticias muy distintas, desde
las políticas a las económicas, internacionales o deportivas".
Premis Berlanga 2009 atorgats per les
empreses valencianes de l’audiovisual
Mamen García,
per la seua trajectòria professional
Un jurado de altura
El jurado que dictó el veredicto del III Premio "Paco Rabal" de Periodismo Cultural se
reunió el pasado 19 de octubre en la Fundación AISGE y mantuvo una extensa y apasionada deliberación para dirimir quiénes debían ser los destinatarios de los galardones.Todos sus integrantes coincidieron en destacar el "elevado y creciente" nivel de los
participantes y la "consolidación" del premio como un referente dentro del periodismo cultural, una modalidad que estaba muy huérfana de estímulos de esta naturaleza.
Encabezaba el jurado, un año más, su presidenta vitalicia:Asunción Balaguer, actriz, viuda
de Paco Rabal y patrona de la Fundación AISGE. Completaron el elenco la escritora y
guionista Belén Gopegui; el escritor y ex presidente de la Comunidad de Madrid,
Joaquín Leguina; el crítico y escritor cinematográfico Alberto López Echevarrieta; el
presentador de los informativos de fin de semana de Cuatro, Miguel Ángel Oliver; y el
director del Diario de Alcalá y vicepresidente nacional de la Asociación Profesional
Española de Informadores (APEI), Antonio R. Naranjo.También participó en el proceso de selección el actor y patrono de la Fundación AISGE Emilio Gutiérrez Caba, aunque no pudo asistir a la reunión final del día 19 por un problema de agenda.
42
María Maroto,
Actriu Revelació
Manolo Máñez
Doblatge i Sonorització
43
Art i Llengua
Per Laura Useleti
Hola a totes i tots! Tornem amb el glossari de termes teatrals. En este número, de la C a
la E. Mmm... Quant fa que no veieu un coverol? I un escenari giratori? Doncs res, me'n
vaig per l'eescotilló! Fins a la pròxima!
cabina de control: f. Sala petita tancada per mampares de vidre i situada a l'extrem oposat de l'escenari d'un teatre, des d'on els tècnics regulen el so i els llums.
cambra negra: f. Cambra de cortines de color negre que s'utilitza principalment per a fer neutre un
espai escènic i poder treballar amb la il·luminació sense cap tipus de reflex.
camerino: m. Qualsevol de les cambres destinades als actors per a vestir-se, reposar-hi, etc.
cameta: f. Peça de decoració, suspesa del teler i paral·lela a la boca de l'escenari, que cobreix els laterals de l'escena.
carra: f. Plataforma amb rodes que s'utilitza per a traslladar elements del decorat d'una banda de
l'escenari a l'altra.
ciclorama: m. Peça de la decoració teatral consistent en un fons semicilíndric de color neutre o blanc
sobre el qual es pot projectar la llum.
corbata: f sin. prosceni m. Part anterior de l'escenari, davant del teló de boca, que està més propera al públic.
coreografia: f. Art de compondre els moviments, les figures i els passos de danses o ballets d'acord
amb la música.
costat: m. Cadascun dels espais interiors d'un escenari, situats als laterals esquerre i dret de l'embocadura.
44
coverol: m. En el prosceni d'un teatre, el forat de l'apuntador, proveït d'una coberta que té la forma
d'un mig hemisferi.
decorat: m. Conjunt d'elements pictòrics, plàstics, arquitectònics, etc., que figuren el lloc de l'acció en
una representació de teatre, en una filmació, etc.
director -a: m i f. Persona que dirigeix l'obra de teatre.
draperia: f. Conjunt de cortines que emmarquen l'escena per darrere del teló de boca fins a l'escenografia muntada.
embocadura: f. Obertura de l'escena que queda delimitada pel mantell i pels bastidors de boca.
escenari m. Part del teatre en què els actors desenvolupen l'acció dramàtica i on es munten els elements escenogràfics.
escenari a la italiana: m. Escenari encarat cap al públic, queda separat dels actors pel teló de boca, a
través del qual es veu l'escena.
escenari central: m. Escenari en què el públic envolta l'escena o bé la limita per dos costats oposats.
escenari giratori: m. Escenari constituït sobre una plataforma circular que volta sobre ella mateixa en
el pla horitzontal.
escenografia: f. Art i tècnica de muntar l'escena teatral. / Conjunt d'elements que permeten reproduir un determinat clima o ambient per a una representació teatral, un espectacle, etc.
escotilló: m. Part de l'empostissat d'un escenari que en un moment donat pot abaixar-se, fer-se
córrer, i deixar una obertura per on isca en escena o desaparega un personatge, un objecte, etc.
espectador -a: m i f. Persona que assisteix a un espectacle.
estrena: f. Primera representació, exposició o projecció públiques d'una obra teatral, musical, cinematogràfica, etc.
Col·laboren amb l’aapv:
Ajuntament de València
45