21 - Generalitat de Catalunya

Transcripción

21
Butlletí bimestral de comunicació interna • Secretaria General d’Administració i Funció Pública • 2n període • febrer del 2000
Generalitat de Catalunya
Departament de Governació
i Relacions Institucionals
www.gencat.es/administracio
http://10.32.11.21/administracio
Nou pacte sobre drets
sindicals (pàg. 13)
Del concepte informació
(1983) al d’atenció (2000)
(pàg. 18)
Qui demana l’excedència
per a cuidar fills? (pàg. 21)
Tòner reciclat (pàg. 26)
Entrevista amb
el conseller
Duran i Lleida
(pàg. 34)
Foto: FRANCESC PLATERO
21
Febrer 2000 •
SUMARI
Editorial
Compartir valors
U
n dels efectes negatius que tenen totes les organitzacions burocràtiques és que la gent queda encasellada en classificacions
rígides i sotmesa a reglaments i organigrames que sovint impedeixen la flexibilitat necessària per a donar una resposta ràpida a
la realitat. Aquesta realitat fa que de vegades el treballador no pugui
adaptar-se a les noves circumstàncies amb la rapidesa necessària:
això crea frustració i desmotivació.
En aquesta legislatura, volem potenciar la responsabilitat del treballador perquè tingui més autonomia a l’hora de prendre decisions.
Però amb això no n’hi ha prou: cal fer un esforç per a incentivar més
la realització d’una tasca ben feta. D’acord amb aquesta última idea
s’han de crear mecanismes que ajudin el treballador a una més gran
capacitat de resposta davant dels reptes produïts per la prestació dels
servei. En aquest sentit la formació és un instrument a potenciar.
Cal també establir un sistema de carrera professional que tingui en
compte, a part de l’experiència i la formació, l’avaluació del treball.
Es pot revisar el sistema de retribucions amb la finalitat d’incentivar
aquesta motivació i lligar-la a la consecució d’objectius. També es pot
millorar i flexibilitzar l’horari de manera que es faciliti el desenvolupament personal dels empleats, millorant, però, el servei que es presta
als ciutadans, i es pot avançar en la implantació de la jornada a
temps parcial i potenciar la mobilitat interadministrativa entre els
funcionaris.
En definitiva, si som capaços de crear un espai on els valors d’un
treball de qualitat siguin compartits per tots, i d’augmentar la motivació dels treballadors, facilitarem també la seva participació en servir els interessos generals del nostre poble.
Josep Antoni Duran i Lleida
Conseller de Governació i Relacions Institucionals
Departament de Governació
i Relacions Institucionals
21
Butlletí bimestral de comunicació interna
Secretaria General d’Administració
i Funció Pública
Plaça de Catalunya, 19, 08002 Barcelona
Tel. 93 306 96 12 / 93 270 30 81
E-mail: [email protected]
[email protected]
Disseny, producció i impressió: El Tinter, sal
Tiratge: 17.500 exemplars
Dipòsit legal: B-6979/1996 ISSN: 0214-0020
Director: Àngel Miret. Coordinador: Javier
Alonso. Cap de redacció: Joan G. Bausa. Secretaria de redacció: Marta Aguilar, Isabel Galindo. Supervisor lingüístic: Ricard Bonmatí. Consell de redacció: Raimon Alamany, Javier Alonso, Joan G. Bausa, Jordi Miró, Maria Amparo
Noguera, Santiago Rifà. Corresponsals de departaments: Agricultura, Ramaderia i Pesca: Santiago Riera. Benestar Social: Yolanda Bertomeu,
Eulàlia Cardeña i Jordi Pere. Cultura: Montserrat
Canela. Economia, Finances i Planificació: M. Car-
me Pla. Ensenyament: Rosa M. Cama. Interior: Antoni López. Indústria, Comerç i Turisme: Mireia
Pousa i Esther Márquez. Justícia: Maria Antònia
Gaza. Medi Ambient: Marta Izoard. Política Territorial i Obres Públiques: Àngela Solà. Presidència:
Xavier Torrent. Sanitat i Seguretat Social: Rafael
Guayta. Treball: Miracle Pastor. Comissionat per
a Universitat i Recerca: David Segarra. Altres
col·laboracions: Jaume Colomer, Glòria Moreno, Júlia Roura i Montserrat Solé. Il·lustradors:
Joan Prat, Serracant, Elvira Siches. Fotografies:
Joan Morejón, Francesc Platero, Miquel Serra.
Funció Publicació és obert a col·laboracions, individuals o col·lectives, dels empleats de l’Administració.
Els treballs poden ser de tot tipus: relacionats amb
temes funcionarials o laborals, administratius o,
simplement, amb altres qüestions culturals, socials,
polítiques, etc. Aquest butlletí es reserva el dret de
publicar les col·laboracions, resumir-les o extractarles i no s’obliga a contestar les cartes dels lectors ni a
mantenir cap tipus de correspondència.
Aquest butlletí ha estat imprès en paper estucat semimat ecològic (ECF), fabricat amb
cel·lulosa que no està blanquejada amb clor gas.
Editorial
3
Cartes dels lectors
5
Notícies
• Productivitat: aclariment
• Dietes i despeses de locomoció
• Borses de treball temporal
• Només les dones demanen
excedència per a cuidar fills?
• Els serveis de prevenció investigaran
els accidents laborals
• Cobertures d'assegurances dels empleats
de la Generalitat
• Més circulars. Representants de l'ASPEG.
Revista d'ofertes
• Nou Pacte de drets sindicals
• Formació per a l'any 2000
• El bo i el dolent del butlletí Funció Publicació
• L'ozó de les fotocopiadores
(consulta de salut laboral)
• Potenciar els formadors interns.
Assesoria jurídica de l'ICS
• "Mel i mató"
• Del concepte informació (1983)
al d'atenció (2000)
• Per a escriure a la Comissió Parlamentària...
• L'Estat fixa alternatives al 2% d'ocupació
amb discapacitats
• Responsabilitats en el tractament
de dades personals
• Simplificacions administratives
• Docents: 1.210 llocs de treball, en oferta
• Dues convocatòries de premis de l'Administració
de l'Estat
• Nou web de l'Escola d'Administració Pública
de Catalunya
Persones
• Entrevista a Jordi González: un tirador
d'elit a l'Administració
• Tòner reciclat. Una visita molt especial a Ripoll
• M. Rosa Morera, funcionària jubilada de
l'Ajuntament de Barcelona
Entrevista a...
• Josep Antoni Duran i Lleida:
"El tros de veritat que té l'altre"
• Carlos Gómez, director de l'Escola Judicial
Articles
• L'òptica de la productivitat a l'Administració
(Cinto Ros)
ÈTICA
• Codi deontològic dels empleats.
Un projecte amb ànima
• Parlar és gratuït (Josep M. Lozano Soler)
• La Unió Europea no és pas la Comunitat Europea (i 2)
• Ensenyant l'ensenyament.
Sistema educatiu a Catalunya
• Palau Robert: de Catalunya al món
• Per comptes de parlar, assenyalar
• Centres de treball: Biblioteca de Catalunya
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
15
16
17
18
19
20
21
21
22
22
22
23
26
32
34
58
40
42
45
46
49
51
52
54
Llengua
• Què passa quan el destinatari és de fora de territori 55
de parla catalana?
• Sense dubtes
56
Dades
• Retribucions any 2000. Personal funcionari i interí
57
Llibres
61
Per acabar…
65
3
Febrer 2000 •
21
Cartes dels lectors
Recerca sobre
l'anorèxia
Sóc una estudiant de segon de batxillerat que estic fent un treball de
recerca sobre l'anorèxia. Els estaria
molt agraïda si em poguessin enviar
a través d'aquesta adreça electrònica informació sobre els mètodes
preventius que utilitza la Generalitat contra l'anorèxia, a més de dades
estadístiques relacionades amb
aquesta malaltia.
[email protected]
Resposta
La Generalitat treballa en un Pla interdepartamental per a potenciar la
prevenció i la detecció precoç d'aquests trastorns, així com la seva
atenció des dels diferents nivells del
sistema sanitari, i també per a millorar la informació a la població en
general i, en especial, als grups de
risc i les persones que hi estan relacionades. Més informació:
Gerència d'Atenció Psiquiàtrica i Salut Mental
Travessera de les Corts, 131-159 (Edifici Olímpia)
08028 Barcelona (Barcelonès)- Tel.: 93 403 85 85 - Fax: 93 403 89 23
Adreça electrònica: [email protected]
Associació Catalana contra l'Anorèxia i la Bulímia
Av. del Príncep d'Astúries, 5 - 08012 Barcelona (Barcelonès)
Tel.: 92 116 986 - Fax: 92 415 70 97
Les intranets dels departaments de Medi Ambient i de Política
Territorial i Obres Públiques, que abans eren d'accés restrigint, ara
són consultables a partir de la intranet corporativa de la Generalitat:
http://portal.gencat.intranet
Sensibilitat vers l’atur
Comparteixo el teu article “Se buscan
fulmontis”, publicat en el número 20 de
Funció Publicació. És reconfortant de saber que dins el nostre col·lectiu hi ha sensibilitats com la teva vers el tema de l’atur, que, tret dels interins i dels temporals, no ens afecta. I et vull explicar una
mica el perquè.
La meva situació ha estat semblant a la
teva, tot i que jo vaig perdre la plaça del
cos de gestió que ocupava des del setembre del 1993. Vaig entrar a l’Administració de la Generalitat el març del 1986 i he
anat fent la mateixa feina fins que em
van cessar, el febrer del 1999, a conseqüència del concurs de trasllats del cos de
gestió. Durant aquests tretze anys vaig
Webs sanitàries
He llegit el número 19 del butlletí, en el qual doneu a conèixer algunes intranets dels departaments de la Generalitat. Nosaltres, a l'Institut Català de la Salut (ICS), en tenim una. L'adreça és:
www.ics.scs.es (només s'hi pot accedir des d'aquesta institució).
Tenim, a més, la Internet institucional de l'ICS:
www.gencat.es/ics, on, per exemple, hi ha informació del procés de totes les convocatòries per a
accedir a places del mateix ICS. Donem aquesta informació a l'apartat del menú Clients - Oposicions
i concursos, però informem de cada novetat dels
processos a través de l'apartat Novetats (en català).
Els nostres hospitals, i algunes direccions d'atenció primària, tenen les seves webs, que contenen
informació d'interès per als ciutadans i per als professionals de la sanitat. Són els següents:
Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge
www.csub.scs.es
Hospitals Vall d'Hebron
www.vhebron.es
Hospital Universitari Arnau de Vilanova
www.arnau.scs.es
Hospital Universitari Joan XXIII
www.hj23.es
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol
www.hugtip.scs.es
Hospital Universitari Doctor Josep Trueta
www.arrakis.es/~jpont
Hospital de Viladecans
www.hv.scs.es
Hospital de Tortosa Verge de la Cinta
www.fut.es/~htvc
DAP Badalona i DAP Sant Adrià de Besòs
www2.interplanet.es/dapsa
DAP Tortosa
www.fut.es/~baucells
DAP Mollet del Vallès
www.mdvnet.com/icsdapmollet
passar per diferents situacions laborals,
primerament amb contractes temporals,
després en el cos administratiu i, posteriorment, en el cos de gestió. No vaig superar les oposicions al cos de gestió –de
fet, és un cos de difícil accés, per les poques places que s’hi ofereixen– però, sortosament, em va anar millor a les oposicions al cos administratiu.
Quan vaig saber que havia aprovat –ja
estava a l’atur i força ensorrada moralment, ja que després de tants anys em
trobava al carrer, amb una prestació d’atur de quantia inferior al sou que havia
anat cobrant fins llavors–, vaig veure el
cel, tornava a tenir feina: estava salvada!
Pot semblar exagerat, però amb 44 anys,
dues criatures i vivint en un poble de
Lleida, no tens gaires possibilitats de trobar feina.
Mercè Isern Gausí
Responsable de l'Oficina d'Informació
i Publicacions de l'ICS
Veus la vida molt diferent quan estàs a
l’atur. Només pensava a no convertir-me
en una càrrega per a la meva familia.
He treballat des dels setze anys i entenc el
treball com una part de la vida. Qui no ha
estat a l’atur no es fa el càrrec de l’angoixa
que es passa. Per això i per altres raons et
sents alleujada i contenta quan tornes a
tenir feina, i la valores pel que val.
Realment som un col·lectiu de treballadors afortunats en no estar exposats a
perdre la feina, i això és una bona raó per
a estar contents i treballar amb ganes. I
penso en altres companys interins que
no van tenir sort. El tema dels interins,
però, mereix un tractament a part.
Montse Lecina
Delegació Territorial de Lleida.
Departament de Medi Ambient
5
21
• Febrer 2000
Not’cies
Productivitat:
aclariment
A
la pàgina 17 del número 19
d’aquest butlletí vam informar de les normes de distribució del complement de productivitat de l’any 1999. Hem rebut
una trucada d’una lectora en el
sentit que la informació menava a entendre, erròniament,
que cada empleat/da cobraria
alguna de les quantitats que reproduíem a la notícia. Com
que, sovint, el que s’ha pagat
després ha estat menys, la lectora es queixa amb raó que no
hem informat bé. Aclarim-nosen, doncs. Primer que tot hem
de dir, i és important, que l’operació de calcular la productivitat
és una operació complexa que
s’afronten cada any les unitats de
personal dels departaments. I recordem, també, que podeu consultar l’Acord de Govern de productivitat 1999 a l’adreça electrònica
http://10.32.11.21/administracio/ac_pro.htm.
Per què sovint no es cobren les
quanties màximes de cada
valoració?
Les quanties de què informàvem són quanties
màximes, i tal com diu el text de l’Acord de Govern “el complement de productivitat que aquest personal pot percebre
no ha d'ultrapassar (...)”. Per què les quanties realment pagades sovint són menors?
Les quanties màximes es veuen afectades per:
1. cada Departament disposa d’un pressupost ("crèdit") diferent per a productivitat en funció del nombre
de persones pressupostades i de la seva categoria. Com
es calcula? El pressupost és fins a un màxim del 2,5%
global de les retribucions bàsiques: sou base, triennis i
pagues extres del personal funcionari, interí, eventual i
laboral que té assignat cada departament. Aquí hi ha
una primera diferència: les quanties base del col·lectiu
laboral són superiors a les del col·lectiu funcionarial. Hi
ha departaments amb molts laborals, i altres amb pocs (cf. norma
cinquena de l'Acord de Govern de
29 de juny de 1999).
2. Per tant, cada Departament
calcula la “massa” de diners per
repartir com a “productivitat”,
però també a cada departament cada una de les seves
unitats és gairebé lliure per
a assignar el mòduls de
valoració “superior” (es
recomana d’assignar
un màxim del 15 %
del mòdul superior), i totalment
lliure per a distribuir els mòduls
“alt”, “mitjà-alt” i
“normal”. Aleshores, per exemple, si
un departament fa
moltes valoracions
“normals”, són diners que no es paguen a algú, i que
fan augmentar la
quantitat de diners
a assignar a altres
mòduls.
3. L’article
39 de IV Conveni col·lectiu únic per
al personal laboral també introdueix un element explicatiu de diferències en el pagament: segons aquest article, “el 50% de la quantia ha de tenir una distribució lineal”.
4. A la quantitat individual que en resultava calia finalment restar-li els dies baixa per malaltia no professional i les parts proporcionals de temps de servei inferiors a
365 dies.
5. Finalment, és possible que alguna unitat determinés sistemes alternatius de valoració de la productivitat
(cf. norma desena de l’Acord de Govern de 29 de juny de
1999). Aquesta norma està pensada per a incentivar solucions noves i imaginatives, que miren de valorar no la
tasca individual, sinó la “tasca d'equips de treball”. ■
Processos selectius de la Generalitat: previsió de calendaris
www.gencat.es/administracio/agenda.htm
6
Febrer 2000 •
21
Dietes i despeses de locomoció: més informació
Rosa Vidal i Planella. Intervenció General
E
n la pàgina 5 del número 20 d’aquest butlletí informàvem que
la Intervenció General del Departament d’Economia, Finances i
Planificació ha preparat una nova
aplicació informàtica integrada per a
gestionar el pagament de dietes i altres
tipus de compensacions. Els nous models d’impresos a què fèiem referència
no són, però, d’aplicació generalitzada. Es tracta tan sols dels models del
Departament de la Presidència.
En el mateix número del butlletí
(pàgina 9) informàvem de la migració de les dades del personal docent
al SIP, atès que l’anterior sistema informàtic que contenia les dades de
personal no suportava l’efecte 2000.
Les dietes i les despeses de locomoció i els drets d’assistència a òrgans
col·legiats i a tribunals de selecció de
personal s’abonaven fins ara dins
l’àmbit de la Generalitat, mitjançant el
sistema informàtic de “gestió integrada de personal” (GIP) que tampoc no
suportava l’efecte 2000, i s’han integrat també aquests pagaments dins el
nou sistema informàtic anomenat SIP.
La nova aplicació DAI
La nova aplicació de dietes, assistències i indemnitzacions (DAI), sota la
tutela de la Intervenció General de
la Generalitat de Catalunya, està integrada dins el SIP i, per tant, gestiona els processos relatius al pagament d’aquests tipus de despeses;
per exemple, l’import de la dieta el
dedueix, no solament a partir de la
introducció dels horaris de sortida i
tornada d’una comissió de servei,
sinó també en funció del grup i la
vinculació de la persona que consta
en el seu registre de personal.
La DAI està actualment en fase
d’implantació, i a hores d’ara realitza
el que és imprescindible per al pagament d’aquests tipus de despeses, d’acord amb el que estableix el Decret
337/1988, de 17 d’octubre, de regulació i actualització d’indemnitzacions
per raó de serveis a la Generalitat de
Catalunya. Així, actualment, entre
d’altres, dedueix l’import de la dieta,
efectua la retenció d’IRPF que correspon sobre el quilometratge i cotitza a
la Seguretat Social.
En una fase posterior, la DAI enllaçarà amb la comptabilitat de la
despesa i amb el programa d’habilitació, de manera que el gestor podrà escollir la forma de pagament i el sistema el recollirà automàticament. I,
més endavant, s’està pensant a millorar el tractament d’aquests tipus de
pagament, i facilitar la seva gestió, no
tan sols establint un model únic de liquidació d’aquests conceptes de pagament per a tota la Generalitat, sinó
que, fins i tot, s’arribi a fer que l’entrada de la informació al sistema la
faci el mateix interessat mitjançant
les noves eines informàtiques, via Internet o intranet corporativa. ■
3.121 places
convocades/ofertades
•
•
•
•
•
•
•
•
ons
70 Subalterns (estudis primaris)
Si vols preparar oposici
es
llibr
rim
50 Administratius (BUP, FP2 o equivalent). Convocatòria en el 1r trimestre
t’ofe
t,
ieta
amb ser
olu50 Gestió (diplomats universitaris o equivalent)
actualitzats de desenv
133 Cossos especials (diplomats i llicenciats universitaris). Preparació de la prova comuna pament de programes (enclas795 Mossos d’Esquadra (graduat escolar, FP1 o equivalent)
tre 4.000 i 20.000 pta),
erts
ses amb professors exp
120 Bombers de la Generalitat (graduat escolar, FP1 o equivalent)
000
18.
i
00
9.0
tre
(en
104 Agents rurals (graduat escolar, FP1 o equivalent)
s).
/me
pta
201 ATS/DI - 147 Auxiliars d’infermeria per a Hospital Vall d’Hebron. Publicada convocatòria
Administració de Justícia
• 346 Agents Judicials (estudis primaris). Sol·licituds fins el 20/2
• 670 Auxiliars administratius (graduat escolar, FP1 o equivalent). Sol·licituds fins el 5/2
• 435 Oficials administratius (BUP, FP2 o equiv.).
Cursos de català
• Català comercial. Inici 25 de febrer
• Nivell C Junta Permanent de Català. Inici 7 de febrer
• Nivell B Junta Permanent de Català. Inici 10 de febrer
•Català per a oposicions. Inici cada mes
N
O
B
M
IA
LA
O
R
Sol·liciti informació gratis i sense compromís sobre classes i elements de preparació a:
VINCIT
ADAMS
Bailèn, 126. 08009 Barcelona. ☎ 93 476 66 00. Fax 93 207 14 67
Rambla de Catalunya 121. 08008 Barcelona. ☎ 93 218 07 16. Fax 93 218 06 45
Provença, 388. 08025 Barcelona. ☎ 93 476 68 00. Fax 93 476 68 01
CENTRE D’ESTUDIS ADAMS www.adams.es
7
21
• Febrer 2000
Borses de treball temporal
Departament de Justícia
El Departament de Justícia disposa d'una borsa de treball, oberta tot l'any, en què es pot inscriure qualsevol persona interessada a treballar en aquest àmbit per a fer substitucions de manera temporal. Tant pot ser per a ocupar places dels cossos generals de l'Administració, com per a fer treballs específics a l'àmbit penitenciari (mestres, psicòlegs, pedagogs, etc.). L'imprès de sol·licitud es facilita a les quatre oficines d'atenció al ciutadà i delegacions territorials d'aquest Departament. Informació: telèfons: 93 316 41 23 (Barcelona), 972 40 58 00
(Girona), 973 72 77 07 (Lleida) i 977 25 07 55 (Tarragona).
Departament de la Presidència
Departament d'Ensenyament
El Departament de la Presidència disposa d’una borsa de treball per al personal laboral en
la qual s’inscriuen les persones que ho sol·liciten i, d’una manera automàtica, les que, havent participat en una convocatòria, no han
obtingut plaça malgrat haver superat les proves, i també les que han prestat serveis de
caràcter temporal al Departament. Hi ha un
Reglament de funcionament d’aquesta borsa
de treball, de 30 de novembre de 1998, acordat per l’Administració i els sindicats, que podeu trobar als taulers d’anuncis dels centres
de treball del Departament de la Presidència.
BORSA D'INTERINS
Informació:
Punt d’Informació del Palau de la Generalitat
Sant Sever, 12
08003 Barcelona
[email protected]
No s’informa per telèfon
La cobertura de places vacants o substitucions en règim
d'interinitat es fa mitjançant els mestres i professors inclosos a la llista que hi ha establerta a aquest efecte per
als diferents cossos docents i per a tots els àmbits territorials de Catalunya. Periòdicament es publiquen al
DOGC concursos públics per a formar part d'aquesta
llista d'aspirants a cobrir places vacants o substitucions
en què es valoren els mèrits dels aspirants d'acord amb
un barem establert en el qual es computa l'experiència
docent i la formació acadèmica, de manera que això els
atorga una puntuació concreta i un número d'ordre
dins aquesta llista. Les convocatòries per a ingressar a la
llista habitualment són el mes de juny, en les assignatures en què es preveu que manquin aspirants durant el
curs següent. Excepcionalment, també hi pot haver alguna convocatòria per a ingressar a la llista abans de finalitzar l'any (novembre o desembre) en les assignatures en què no hi hagi prou aspirants per a cobrir les necessitats previstes per a aquell curs.
ACCÉS DE PERSONAL LABORAL
Departament de Benestar
Social
El Departament de Benestar Social té una borsa de treball per a la provisió mitjançant contractes laborals temporals de les places que sigui necessari de cobrir. Aquesta borsa està regulada per un Acord entre el Departament de
Benestar Social i el seu Comitè Intercentres,
de 17 de juny de 1997, pel qual s'estableixen
els criteris de regulació de la borsa de treball
del Departament de Benestar Social. Per a obtenir més informació sobre aquesta borsa, podeu contactar amb el Servei de Recursos Humans del Departament (93 483 12 04).
La provisió de llocs de treball laboral temporal es fa a través
d'unes borses de treball de què disposen les diferents delegacions territorials i que es formen a través d'ofertes de treball anuals a les mateixes delegacions, durant el segon trimestre de l'any, quan s'obren terminis per a apuntar-s'hi.
Informació:
Delegacions territorials d'Ensenyament:
Barcelona I (Ciutat): 93 443 95 00
Barcelona II (Comarques): 93 481 60 00
Girona: 972 48 30 00
Lleida: 973 22 86 50
Tarragona: 977 25 14 40
Vallès Occidental: 93 748 44 55
Baix Llobregat - Anoia: 93 685 94 50
Negociat d'Informació al Públic: 93 400 69 00
8
21
Febrer 2000 •
Només les dones demanen l’excedència per a cuidar fills?
M
aría Gracia Rosillo era metgessa interina a l’Equip
d’Atenció Primària de Barco de Ávila des del 3 de març de 1990
quan, el 10 de gener de 1995, va demanar excedència voluntària per a tenir cura de la seva filla. La Conselleria
de Sanitat i Benestar Social de la Junta
de Castella-Lleó no la hi atorgà tot argumentant que el dret d’excedència
per a tenir cura de la filla el poden
gaudir els funcionaris, però no pas els
interins. La Sra. Rosillo, que ha guanyat el cas al Tribunal Constitucional
(Sentència 240/1999, BOE núm. 17,
de 20-1-2000), va al·legar discriminació per raó de sexe basant-se en un raonament “estadístic”, i això és el que
fa curiosa i polèmica aquesta Sentència, que va tenir un vot discrepant.
I quin era el raonament estadístic?
Doncs que com que normalment només les dones demanen aquest tipus
d’excedència, les restriccions en el seu
atorgament afecten les dones i no pas
els homes. La “demostració estadística” consisitia en dos informes, l’un
del cap del Servei de Personal de la
Conselleria de Sanitat i Benestar Social, i l’altre de la directora general de
l‘Instituto de la Mujer. El Tribunal
Contenciós Administratiu no havia
donat la raó a la Sra. Rosillo i deia que
“si els funcionaris homes no demanen l’excedència és perquè no volen o
no els convé”.
El Tribunal Constitucional ha donat la raó a María Gracia Rosillo i ha
dit que aquesta diferència de tracte
entre funcionaris i interins és excessivament formalista, si tenim en compte els cinc anys d’interinatge de Rosillo. És a dir, que la “necessitat de proveir una vacant urgentment”, que és
el que justifica els interinatges, ha perdut tot el seu sentit si la persona fa
cinc anys que és interina Una “urgència” que dura cinc anys! El Tribunal
no diu que calgui igualar totalment
els drets de funcionaris i interins, però
en el cas de tenir cura d’una filla, hi ha
l’important deure de la Constitució
(art. 39.3) segons el qual els pares han
d’assistir en tots els àmbits els fills menors d’edat. El Tribunal Constitucio-
nal dóna també la raó a la mare en entendre, com ella, que la denegació de
l’excedència és discriminació sexual.
Dóna per provat que hi ha una discriminació indirecta al col·lectiu de dones, basada en dades estadístiques
que acrediten que al sector de la Sanitat una aclaparadora majoria d’interinatges és de dones, i que són únicament aquestes les que sol·liciten excedències per cura de fill. El Tribunal
cita sentències seves anteriors en la
mateixa línia (166/1988 i 109/1993),
però diu que el cas “Rosillo” és més
greu, ja que els altres es referien a embaràs o lactància, casos en què és una
mica més lògic que el permís el demani la dona.
Vot particular
Vicente Conde Martín de Hijas,
magistrat, discrepa del parer dels
seus companys, i hi fa un vot particular de tres pàgines. Diu que la
Sentència no segueix la jurisprudència del Tribunal de Justícia de
les Comunitats Europees, ja que hi
ha “poca” demostració estadística.
Així, d’acord amb la Sentència de 9
de febrer de 1999 del Tribunal europeu, “no n’hi ha prou de considerar el nombre de persones afec-
tades [per una discriminació], ja
que aquest nombre depèn del
nombre de treballadors actius a tot
l’Estat membre, i depèn també de
la proporció de treballadors homes
i dones també a l’Estat membre”.
Conde Martín de Hijas, finalment,
creu que no es pot entendre com
discriminatori el fet que les dones
demanin més llicències i excedències per cura de fills que els homes,
ja que a aquestes alçades del final
del segle xx la diferència respon a
“opcions lliures”, i que si bé és cert
que per a equilibrar la situació de
la dona al mercat de treball cal fer
accions positives, això pot fer-se
amb instruments legals com ara la
recent Lei 39/1999, per a promoure la conciliació de la vida familiar
i laboral de les persones treballadores. Conde Martín de Hijas tampoc no està d’acord a equipar funcionaris i interins, ja que “el fet
que es consideri com a pressupòsit
de la situació d’excedència la permanència en la funció no està
mancat de lògica”, perquè podria
passar que mentre que la interina
estigués d’excedència, es convoqués la seva plaça i quedés coberta,
sense poder, a la pràctica, tornar a
treballar. ■
Maternitat a la Generalitat
Homes
%
Dones
Excedència voluntària per cura d'un fill
Administració i tècnic
20
4,12
466
Estatutari de l'ICS
3
1,15
258
Docent no universitari
14
3,54
381
37
3,24 1.105
Baixa per maternitat
59
1,88 3.073
Estatutari de l'ICS
19
1,17 1.604
52
0,84 6.158
130
1,19 10.835
Reducció de jornada per guarda legal
30
2,19 1.337
Estatutari de l'ICS
49
15,75
262
83
2,96 2.718
162
3,62 4.317
Període 1996-1999
%
Total
95,88
486
98,85
261
96,46
395
96,76 1.142
98,12 3.132
98,83 1.623
99,16 6.210
98,81 10.965
97,81 1.367
84,25
311
97,04 2.801
96,38 4.479
Font: Administració i tècnic: Direcció General de la Funció Pública, Estatutaris de l'ICS. Unitat de Recursos Humans de l'ICS. Docent no universitari: Subdirecció General de Professorat,
Direcció General de Recursos Humans, Departament d'Ensenyament).
9
21
• Febrer 2000
Els serveis de prevenció de la Generalitat investigaran els
accidents laborals
L
a Direcció General de la Funció Pública, per mitjà de la
Coordinació d'Activitats de
Prevenció de Riscos Laborals, ha
impulsat la implantació d'un procediment d'investigació d'accidents
i un nou circuit de comunicació
d'accidents.
La investigació dels accidents laborals qualificats de greus, molt
greus o mortals i la seva comunicació a l'autoritat laboral és una obligació que la Llei 31/1995, de prevenció de riscos laborals, assigna a
l’empresari. Per tant, a partir d'aquest mes de gener, els serveis de
Prevenció de tots el departaments
de la Generalitat han posat en pràctica aquest nou sistema amb una
metodologia d'investigació dels accidents laborals que es coneix amb
el nom de “metodologia d'anàlisi
d'accidents de l'arbre de causes”.
Circuit de comunicació d’accidents
mortals, molt greus i greus
Termini màxim de comunicació: 24 hores
CENTRE
ACCIDENT
FULL DE COMUNICACIÓ
(intern)
Responsable jeràrquic immediat
(emplenat)
DIRECCIÓ
UNITAT DE PERSONAL
Serà informada
Donarà el vistiplau
Emplenar i trametre comprovar i trametre
Arbre de causes
Aquesta metodologia permet, d’una manera estructurada, objectiva i
senzilla, analitzar les possibles causes (i no tan sols les immediates,
sinó que també permet arribar fins
a les bàsiques) desencadenants
d'un succés o disfunció en el sistema de treball, i alhora aprofitar
aquesta experiència per a determinar i establir mesures preventives
que permetin assegurar que aquest
accident no es tornarà a materialitzar.
En una primera fase es fa una relació dels fets, en la segona es construeix l'arbre causal amb els fets recopilats, en la tercera se seleccionen els objectius sobre els quals
s'actuarà, i en la quarta es fa la proposta de solucions.
Seria desitjable no haver d'aplicar
mai aquest mètode d'investigació,
la qual cosa significaria que mai no
es produeix cap accident greu, molt
greu o mortal. En tot cas, l'any 2000
servirà per a fer un seguiment i una
valoració de l'eficàcia i la viabilitat
d'aquest nou sistema. ■
10
OFICIAL
INTERN
DEPT.
DELEGACIÓ
TERRITORIAL
DE TREBALL
SPP DEPT
Comunicar
DP
REGISTRE
INVESTIGACIÓ
DIRECCIÓ GENERAL
DEL PATRIMONI
Comunicació <
7 DIES
La comunicació
(via fax, telegrama
o similar) ≤ 24 hores
El comunicat oficial ≤ 5 dies
MESURES
CORRECTORES
(proposta)
Es realitzarà en un
termini de 15 dies
http://10.32.11.21/administracio/accid.pdf
21
Febrer 2000 •
Cobertures d’assegurances dels empleats de la Generalitat
Quins són els col·lectius
assegurats?
• personal funcionari i interí pertanyent a la Mesa sectorial de negociació,
• personal laboral subjecte al Conveni únic.
• personal eventual
• mossos d’esquadra
Què cal fer en cas de
sinistre?
S’ha de comunicar el sinistre, al més
aviat possible, per fax o per correu, al
Servei de Gestió i Prevenció del Risc
de la Direcció General del Patrimoni
de la Generalitat de Catalunya (Gran
Via de les Corts Catalanes, 670, 2a
planta, 08010. Barcelona. Tel.: 93
304 18 00. Fax: 93 304 18 10).
La Llei 50/1980, de contractes
d’assegurances, preveu 7 DIES de
termini per a la comunicació d’un sinistre.
En cas d’invalidesa, podrà fer
aquesta comunicació la persona assegurada; en cas de mort, la farà el
cap de Personal del departament al
qual estava adscrita la persona sinistrada.
Quins són els riscos coberts? Quines són les
sumes assegurades? Quin és l’àmbit temporal
de cobertura?
Amb caràcter general tots els empleats de la Generalitat disposen
de les següents cobertures d’assegurances d’accidents personals:
la situació física irreversible
provocada per accident, que
determina la total ineptitud de
l’assegurat per al manteniment permanent de l’exercici
de la seva professió: 6.000.000
PTA; o bé
• mort per accident, entenent
per accident la lesió corporal
sobrevinguda a l’assegurat,
independentment de la seva
voluntat, deguda a una causa
sobtada, externa i violenta,
tant en l’exercici de la seva professió com fora de la feina professional: 3.000.000 PTA; o bé
• invalidesa parcial i permanent
per accident, entenent que és la
disminució física irrecuperable
ocasionada a l’assegurat a conseqüència directa d’un accident: segons barem.
• invalidesa absoluta i permanent per accident, entenent
que és la situació física irreversible provocada per accident, que determina la total
ineptitud per al manteniment permanent de qualsevol activitat laboral o professional: 6.000.000 PTA; o bé
Quan la mort o la invalidesa
tinguin el seu origen en un infart, una embòlia, un vessament
cerebral o altres fets similars, només es considerarà accident si
així és determinat pels òrgans administratius jurisdiccionals competents de la Seguretat Social o
òrgans que els substitueixin.
• invalidesa total i permanent
per accident, entenent que és
Àmbit temporal de cobertura:
24 hores al dia, durant tot l'any.
Quina documentació és necessària per a tramitar el cobrament del capital
assegurat en cas de sinistre?
1. Per a identificar la persona sinistrada com a personal de la Generalitat de Catalunya assegurat
en la pòlissa, cal presentar els documents següents:
a) certificat del seu cap de Personal que especifiqui l’adscripció orgànica;
b) certificat de les tasques que
desenvolupava habitualment.
2. Per a acreditar la invalidesa:
a) certificat del grau d’invalidesa, emès per l’òrgan competent de la Seguretat Social (Comissió Tècnica Qualificadora
de la Seguretat Social) o organisme judicial;
b) si manca aquest certificat perquè la invalidesa ha estat com a
conseqüència d’un accident no
laboral, el grau d’invalidesa serà
determinat pel metge de la companyia asseguradora; en cas de
discrepància, es necessitarà el
dictamen d’un metge forense.
3. Fotocòpia del NIF de la persona assegurada.
– fotocòpia de les diligències judicials, si existeixen;
– examen toxicològic, si existeix.
En cas de mort
1. Per a identificar la persona sinistrada com a personal de la Generalitat de Catalunya assegurat
en la pòlissa, cal presentar els documents següents:
a) certificació del seu cap de Personal que acrediti l’adscripció
orgànica;
b) certificat de les tasques que desenvolupava en el moment de la
defunció.
2. Per a acreditar la seva defunció
i la causa d’aquesta:
a) certificació de defunció expedida pel Registre Civil;
b) certificació mèdica que especifiqui les causes de la defunció;
c) només en el cas que la mort
hagi estat per accident:
– fotocòpia de l’autòpsia, si existeix;
3. Per a determinar la/les persona/es beneficiària/es:
a) certificació de les darreres voluntats;
b) testament, si n’hi hagués;
c) declaració d’hereus;
d) certificació de la Direcció General del Patrimoni que indiqui
si té constància o no de la designació d’hereus per a la cobertura
contractada.
4. Per a identificar la/les persona/es beneficiària/es:
a) NIF dels beneficiaris;
b) fotocòpia del llibre de família;
c) certificat literal de matrimoni (si
hi hagués designació al cònjuge).
5. Documentació que acrediti
haver presentat i liquidat l’impost de successions (o el segell
d’estar-ne exempt, si escau).
Font: Direcció General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya.
En cas d’invalidesa
11
21
• Febrer 2000
Quatre circulars més, a
intranet
http://10.32.11.21/administracio/circular.htm
Circular 5/1999, de 24 de desembre, sobre el calendari de festes laborals per a l’any 2000 i criteris de concessió del permís per assumptes personals, vacances d’estiu i les llicències per matrimoni i per assumptes propis, i
Circular 1/2000, de 19 de gener, sobre la concessió de
permisos especials de dispensa de treballar durant les
tardes dels dies anteriors al Divendres Sant, Nadal, Cap
d’Any, Reis i dia de la Festa Major local.
Circular 3/2000, de 9 de febrer, sobre participació del
personal al servei de l’Administració de la Generalitat i
els seus organismes autònoms en les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat del dia 12 de març de 2000.
D’altra banda, és consultable també mitjançant intranet la Circular 1/1997, de 30 de gener, per la qual
es dicten les normes de procediment per a l’aplicació
del perllongament de la permanència en el servei actiu
dels funcionaris de l’Administració de la Generalitat.
Aquesta Circular regula les normes de procediment per
a fer efectiva l’opció atorgada als funcionaris de l’Administració de la Generalitat de perllongar la seva permanència en el servei actiu fins que compleixin, com a
màxim, els setanta anys. ■
Representants actuals, en
funcions, de l'ASPEG
E
ls actuals representants de l'Associació de Personal
al Servei de la Generalitat de Catalunya (ASPEG)
són Àlex Sobrepera, president en funcions, adscrit
al Departament de Treball (telèfon 932285757), i Lluís
Mujal, secretari en funcions, adscrit a la Direcció General
de Seguretat Ciutadana (tel. 933002296).
Quan es faci una nova assamblea (a partir de la convocatòria corresponent), hi haurà la confirmació o el nomenament dels nous càrrecs representatius de l'Associació. Com ja va informar Funció Publicació (núm. 20,
desembre 1999, pàg. 6) qualsevol empleat de la Generalitat pot ser membre de l'ASPEG, i ser partícip del pla de
pensions associatiu ASPEG PENSIONS, del qual és dipositari el Banc de Sabadell. ■
Revista d’ofertes per als
empleats de la Generalitat
E
n el marc del Projecte ofertes de béns i serveis iniciat ara fa un any, la Secretaria General d’Administració i Funció Pública (SGAFP) edita una nova revista que, sota el títol Revista d’ofertes per als empleats de la
Generalitat, n’engloba algunes de les més interessants.
L’aparició del número 0 d’aquesta revista el passat 17 de
febrer s’afegeix a les dues eines de difusió de les ofertes ja
existents: els taulers d’anuncis o suros dels centres de treball i la intranet de la SGAFP.
Íntegrament finançada pels anunciants
Cessió d'ús informàtic, a
canvi de la utilització d'aules
L
a Universitat Pompeu Fabra i la Secretaria General d'Administració i Funció Pública han
signat un conveni de col·laboració que enllaça directament amb els mandats d’“aprofitament
rigorós dels recursos de tot ordre de què disposa la
Generalitat”, i de “capacitat d'interacció i concertació amb d'altres actors”, que estableixen els dos
acords de Govern de 30 de juliol de 1996, sobre la política de modernització de l'Administració de la Generalitat.
Mitjançant aquest conveni, la SGAFP cedeix a la
UPF la utilització de l'aplicació informàtica SPP, de
gestió de processos selectius, de la qual n'és propietària la Generalitat; i rep com a contraprestació la cessió
d'un nombre d'hores d'ús d'aules o altres instal·lacions equivalents a un import de dos milions de pessetes, i el suport dels empleats propis que calgui, per a
la realització de processos selectius o formatius.
Aquest conveni té vigència fins al 31 de desembre del
2004. ■
12
La revista ha estat íntegrament finançada per les empreses
que s’hi anuncien, la seva periodicitat es preveu quadrimestral i compta amb un tiratge de
40.000 exemplars distribuïts pels
centres de treball dels catorze departaments. D’altra banda, cal destacar que la intranet de la SGAFP
ofereix un nou enllaç: es tracta
d’una “Secció de queixes” que
podeu utilitzar si teniu cap
problema amb les empreses
sobre les condicions de les
ofertes. Podeu, a més, fer
els comentaris o suggeriments que considereu d’interès a l’enquesta que també hi
trobareu. ■
ENQUESTA:
http://10.32.11.21/administracio/res_enq.htm
SECCIÓ DE QUEIXES:
http://10.32.11.21/administracio/res_que.htm
Febrer 2000 •
21
Nou Pacte sobre drets sindicals
C
COO, CEMSATSE, UGT, i CSICSIF i la Generalitat, han arribat a un nou Pacte sobre drets
sindicals en l'àmbit de l'Administració de la Generalitat, signat el 14 de
gener de 2000, en substitució del de 7
d'abril de 1995, que recull un seguit de
drets sindicals de representació, d'acció sindical i de participació.
En aquest document es determinen
les juntes de personal existents, i al
hora es comptabilitzen i distribueixen
proporcionalment els representants
dels empleats i els crèdits horaris
mensuals per a l'exercici de les activitats sindicals. L'apartat de les Seccions sindicals, els òrgans específics per al desenvolupament de
l'acció sindical constituïts per
les organitzacions sindicals, és
un dels que presenta més novetats, sobretot pel que fa al
nombre de delegats per secció. ■
Podeu consultar el text del Pacte a
http://10.32.11.21/administracio/pcdret.htm
En un recurs administratiu, tampoc no s’hi val a calumniar
M
iguel Servet és el nom de
l’hospital de Saragossa on
treballa o treballava Juan
Luis Serrano, monitor de teràpia ocupacional del Departament de Rehabilitació (personal estatutari no sanitari
de l’INSALUD). El 29 de maig de 1993,
Serrano s’assabentà que li anaven a
denegar la sol·licitud d’un permís per
a fer un curs de “Dret sanitari”. El mateix dia i davant la notícia (encara no li
havien donat la resposta formal) de la
denegació, féu un escrit en què es
queixava i deia, entre altres coses, que
“com és pràctica bastant habitual en
aquest hospital, hi ha una manca
d’«hàbit negociador i de diàleg», emprant com a instrument: el silenci, l’amenaça, la mentida i la represàlia
[...]”. L’Hospital li obrí un expedient
disciplinari tot imputant-li una falta
greu de manca de respecte envers els
superiors, i el sancionà amb quinze
dies de suspensió d’ocupació i sou. La
persona sancionada complí la sanció
però hi féu diversos recursos. El Tribunal Constitucional ha dit que el Sr. Serrano, a qui ha denegat l’empara constitucional, no tenia dret a escriure el
que va escriure. En una relació de prestació de serveis, cal tenir en compte la
bona fe o l’especial confiança entre les
dues parts com un dels límits a l’exercici de la llibertat d’expressió (BOE
núm. 17, de 20-1-2000, Sentència
241/1999). ■
BONS FIDELITAT 2000
Plaça Co-Prínceps, 5
Escaldes-ANDORRA
Tel. inte. 376.871400
Fax: int 376.860244
www.rocblanc.com
Nou Vial de l’Obac s/n
Escaldes-ANDORRA
Tel. inte. 00.376.873400
Fax: int 00.376.872444
www.andorrahotels.com
C/. Nou, 38 - 43340
Montbrió del Camp
Tel. int. 977.814000
Fax: 977.826251
www.ctv.es/termes
En els nostres hotels, oferta especial per als empleats i familiars de la Generalitat de Catalunya
(N/REF: Col·lectiu 2000/37)
Per cada tres dies d’estada en qualsevol dels nostres hotels s’entregarà un Bo-Fidelitat, el qual li permetrà gaudir d’una nit gratis complementària (allotjament i esmorzar per al mateix nombre de persones que s’hagin allotjat en l’hotel
d’expedició, o a l’hotel que desitgeu dintre del grup Roc Blanc).
Hi haurà un 10% de descompte sobre tots els programes de salut i bellesa. Cap de setmana, antiestrès, aprimament, fitness,
bellesa facial i corporal, thymoteràpia, regeneració cel·lular bàsica, revitalització orgànica, termalisme a les vies respiratòries
superiors, medicina estètica, silk-face (tractament de rejoveniment facial).
• Servei mèdic les 24 hores.
• Tractaments oferts per personal qualificat.
• Obert tot l’any
Aquesta oferta és vàlida tot l’any, llevat de Setmana Santa, el mes d’agost, les festes de Nadal i els ponts. Els empleats
que en facin la reserva han d’indicar que treballen a la Generalitat de Catalunya i ho han d’acreditar quan arribin a l’hotel.
13
21
• Febrer 2000
La formació de la Generalitat per al 2000
E
l passat 24 de gener, es va signar
l’Acord de formació contínua
per a l’Administració de la Generalitat i les universitats catalanes per
a l’any 2000, en el si de la Comissió de
seguiment d’aquest acord.
Abans de la signatura de l’acord, cadascun dels departaments i organismes van presentar el seu pla de formació a la Comissió de seguiment de l’AFCAP, on hi havia representació de
l’Escola d’Administració Pública
de Catalunya i de les organitzacions sindicals signants de l’Acord.
En la majoria de casos, la
planificació havia estat consensuada prèviament amb
els representants sindicals
corresponents i respon a
una planificació global
de la formació, independentment del sistema de finançament
(ordinari o AFCAP),
seguint la línia de
Pla únic iniciada
l’any passat. Les
activitats previstes amb fons
AFCAP abasten una formació que
va des de
l’adaptació a les noves implantacions in-
formàtiques fins a formació específica
de cada departament/organisme, amb
un esforç per a arribar a tots els col·lectius i a tots els territoris.
També des de l’EAPC es vetlla per
complementar la formació dels treballadors de les delegacions territorials,
de col·lectius dispersos o de col·lectius
de disminuïts, entre altres línies.
Tal com estableix l’Acord per a la
formació contínua a les administracions públiques en el seu article 6, els
plans de formació s’han elaborat en congruència
amb els ob-
jectius i les prioritats de l’organització.
És per això que la selecció d’assistents
s’ha de fer, fonamentalment, a partir
del lloc de treball dels alumnes, sense
deixar de banda la possibilitat de promoció.
El fons que es preveu rebre aquest
any és de 394.570.610 ptes., xifra
que representa un increment d’uns
44.637.866 ptes. (un 12,6% aproximadament) en relació amb el de 1999.
La Comissió de seguiment de l’Acord
va decidir per a aquest any crear un
“fons de qualitat”, per al qual s’ha reservat un petit percentatge de la quantitat a rebre. Això respon a la línia de
millora de la qualitat de la formació contínua engegada per la
Comissió de seguiment. Per a
l’estudi dels projectes que es
presentin per gaudir d’aquest
fons, es constituirà una subcomissió amb representació de l’EAPC i
de les organitzacions sindicals signants de l’Acord.
Els membres de la Comissió de Formació Contínua de la Generalitat de
Catalunya van constatar una millora
progressiva de la planificació de la formació i es van ratificar en la importància de seguir treballant conjuntament,
de fer arribar la formació a tothom i de
millorar-ne la difusió. ■
Pla de formació 2000
www.gencat.es/administracio/oferta-f.htm
Diccionari de sanejament
L
a web del Departament de Medi
Ambient ha incorporat la consulta a la versió electrònica del
Diccionari de sanejament, dins l’apartat
“Notícies/Última hora”. Més endavant,
la consulta s’integrarà al menú principal. L’adreça electrònica de la web és
http://www.gencat.es/mediamb.
El Diccionari de sanejament va ser
elaborat per un equip conjunt d’especialistes de la Junta de Sanejament,
actualment integrada a l’Agència Catalana de l’Aigua, i del Departament
de Medi Ambient, i va comptar amb
14
la col·laboració del Centre de Terminologia TERMCAT.
La consulta conté 748 termes, amb
les informacions següents: entrada,
categoria gramatical, àrea i subàrea
temàtiques, sigla o símbol (quan n’hi
ha), equivalències en castellà i
anglès, definició i nota (quan n’hi
ha).
La dinàmica de consulta és fàcil i
permet la cerca per terme concret i
per cadenes de caràcters del terme i
de la definició. Aquesta darrera opció
és molt important perquè amplia
força les possibilitats d’obtenir resultats en el cas d’una persona no gaire
entesa en sanejament, o que hagi tingut poc contacte amb la terminologia d’aquest àmbit.
El Departament de Medi Ambient
s’afegeix amb aquest primer producte lingüístic als altres departaments
que ofereixen diccionaris, reculls terminològics i altres serveis lingüístics
en línia, com són els departaments
de Política Territorial i Obres Públiques, Justícia, Indústria, Comerç i
Turisme, i Cultura. ■
Febrer 2000 •
21
El bo i el dolent del butlletí Funció Publicació
Crítica elaborada per estudiants de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC)
N
Consulta de salut laboral
ovembre 1999. El butlletí
Funció Publicació ha estat objecte d'anàlisi pels estudiants de tercer de la diplomatura de
Gestió i Administració Pública de la
UIC. Ha estat un cas pràctic plantejat
pel professor Francesc Fransí (coordinador d'Activitats de Prevenció de
Riscos Laborals de la Direcció General de la Funció Pública) i resolt pels
seus alumnes de l'assignatura “Informació i documentació administrativa”, amb la finalitat d'introduir als
estudiants en les tècniques de comunicació en les organitzacions.
Els alumnes creuen majoritàriament que el butlletí compleix els objectius bàsics de la comunicació interna, és a dir, que és un vehicle d'informació variada i interessant, que
genera cultura d'organització i que és
un mitjà d'integració que crea senti-
ments de participació i de pertinença. Es valora positivament la secció “Cartes dels lectors”, en què es
publiquen cartes que expressen opinions d'interès general que, en determinats casos, poden ser crítiques
amb la mateixa organització; aquesta
secció dóna credibilitat a la revista
com a vehicle de comunicació interna i no pas com a mitjà de propaganda de la mateixa organització. La secció “Persones” rep comentaris molt
elogiosos: creuen que és un element
que dóna un contingut humà i personal a la revista, que treballa el component emocional de la comunicació.
La secció “Notícies” es considera que
aconsegueix la finalitat d'informar
els components de l'organització
dels esdeveniments més interessants
i divulgar aspectes de l'organització
que són poc coneguts.
Es fan dues crítiques generals al
butlletí. La primera té a veure amb
la manca d'actualitat de determinades notícies. Sia per la periodicitat
del butlletí, sia per descoordinació
dels canals interns d'informació, hi
ha notícies que queden desfasades i,
per tant, perden interès. El segon
element crític és el del nombre d'exemplars de tiratge: si es vol que sigui un element clau de comunicació
interna, s'hauria de fer arribar a tots
i cadascun dels empleats de l'organització; els 17.500 exemplars, tot i
representar una quantitat molt important, són totalment insuficients
per a arribar a les aproximadament
130.000 persones que componen la
plantilla de la Generalitat; per tant,
no aconsegueix assolir les finalitats
d'aquest tipus d'eina de comunicació interna. ■
L’ozó de les fotocopiadores
Un company de feina m’ha comentat que determinats aparells que hi ha habitualment a les oficines poden produir
ozó i que aquest és un producte nociu. Jo treballo una part de la jornada laboral en una sala on hi ha cinc fotocopiadores i em preocupa que això pugui ser perjudicial per a la salut. A més, jo pensava que l’ozó era una substància beneficiosa ja que filtra els raigs ultraviolats del sol, almenys això és el que ens expliquen els mitjans de comunicació.
Em podeu aclarir quins efectes té l’ozó i si cal que prengui alguna precaució?
Josep Manel Sanz i Millan. Subaltern. Departament de la Presidència
Resposta
L’ozó és un gas que es troba a les
capes altes de l’atmosfera i té, efectivament, un efecte beneficiós, en
filtrar els raigs ultraviolats que procedeixen de la irradiació solar. Però
a nivell de la superfície terrestre és
una substància contaminant procedent de diverses fonts, amb un
gran poder oxidant. Hem de dir
que l’ozó es troba habitualment al
nostre medi ambient però en unes
concentracions molt baixes que no
provoquen cap efecte advers. Si la
concentració augmenta, els efectes
que l’exposició a l’ozó pot provo-
car sobre l’ésser humà inclouen
mal de cap, irritació dels ulls i la
gola, tos i agreujament de problemes respiratoris, com ara l’asma
bronquial.
És cert que determinats aparells, com ara les fotocopiadores i
les impressores làser, produeixen
petites quantitats d’ozó durant el
seu funcionament. La majoria
d’aquests equips porten incorporat un filtre de carbó activat que
pràcticament elimina l’ozó generat per la màquina i fa que l’exposició sigui gairebé insignificant i
no provoqui molèsties. Actualment ja es poden trobar al mercat
models que no generen ozó en el
seu funcionament.
Com a recomanacions hem de
dir que els locals on es treballi amb
aquests tipus d’aparells han d’estar
correctament ventilats, i és necessari realitzar el manteniment periòdic establert pel fabricant per
garantir en tot moment el funcionament òptim de les màquines. Els
nivells màxims d’ozó recomanats
per l’American Conference of Govern
Industrial Hygienic (ACGIH), l’associació científica amb més prestigi
en aquest camp, són de 0,1 ppm
(parts per milió) o 0,20 mg/m3
(mil·ligrams per metre cúbic).
Podeu adreçar les vostres preguntes al correu electrònic [email protected] o per correu ordinari
a l’adreça de la Redacció
Funció Publicació C/Fontanella, 17- 08010 BARCELONA
15
21
• Febrer 2000
Potenciar els formadors interns
L’equip de lletrats de l’Assessoria Jurídica de l’ICS - Centre Corporatiu
L'equip de lletrats de l'Assessoria
Jurídica de l'Institut Català de la
Salut - Centre Corporatiu, ha
planificat i impartit les sessions de
formació per a l’actualització sobre
normativa referent a la nova
Llei 4/1999, de modificació de
la Llei 30/1992; i la Llei 29/1998,
reguladora de la jurisdicció
contenciosa administrativa.
Jornades sobre les
recents modificacions
legislatives en dret
administratiu
Durant l'any 1999 s'han dut a terme
tres edicions: la primera de cinc hores, en què s’ha exposat la part teòrica
i s’ha aplicat algun cas pràctic, amb
un total de divuit participants; la segona de sis hores, també alternant teoria i pràctica, amb divuit participants; i la tercera jornada s'ha realitzat en dos dies, amb una durada total
de catorze hores, i s’ha incidit fonamentalment en el desenvolupament de casos pràctics, i l'assistència
ha estat de setze participants.
Es tractava d'analitzar les principals modificacions de les dues lleis
per tal que el personal tècnic de la
nostra institució que tracta sobre
temes de caire jurídic, conegués els
diferents aspectes problemàtics de
la seva aplicació davant els canvis
produïts.
Per a complir aquest objectiu de
tal manera que la metodologia emprada pogués incidir en l'adequació
òptima en el col·lectiu esmentat i
que es poguessin presentar, sobretot, casos pràctics de l'àmbit sanitari, es va proposar que els formadors
interns pertanyessin a l'equip de
lletrats d'Assessoria Jurídica del
centre corporatiu.
Aquesta selecció de docents oferia tot un seguit d'avantatges. Un,
molt important, era la motivació
del personal que impartia la docència. Està comprovat que les empreses que poden combinar els factors
humans i el disseny laboral augmenten la motivació positiva dels
treballadors.
L'altre avantatge era que pel fet
d’estar més implicats professional-
ment, el disseny de les jornades, la
confecció del programa, la selecció
i l’elaboració de materials havien
de repercutir per força en els resultats de l'activitat.
I el millor de tot ha estat la total
acceptació per part dels alumnes de
les exposicions pràctiques de la darrera jornada. “Es nota que han dedicat molt temps a preparar cada
cas pràctic”, ens han comentat.
En definitiva, l'experiència d'utilitzar formadors interns experts en
el tema i del mateix ICS, ha demostrat que funciona molt bé, ja que hi
estan molt implicats i coneixen
perfectament la temàtica que exposen. ■
Valoració de les jornades
Aportació de nous coneixements Molt alta
Aplicable a la tasca professional
Alta
Documentació suficient
Molt alta
Durada adequada
Alta
Altres aspectes
Edicions
Total d’hores de formació
Total de participants
3
25 h
52
F. PLATERO
16
Mercè Saura, Eladi Medina, F. Javier Vicente,
Montserrat de Figarolas, Carlos Viudez i Anna Angladill.
Febrer 2000 •
21
Llibre blanc per a la millora dels
serveis públics
E
l Ministeri d'Administracions Públiques ha editat el Llibre
blanc per a la millora dels serveis públics. Aquest document és
fruit del treball d'experts de l'Administració general de l'Estat,
de les comunitats autònomes, dels ens locals, de les universitats i del
món empresarial, i es dugué a terme en una sèrie de taules rodones i
sessions d'estudi a Madrid durant el novembre i el desembre del 1999
i el gener del 2000. ■
El podeu obtenir gratuïtament en format pdf a
www.map.es/libro.htm
Tutors de pràctiques professionals:
difusió de productes formatius
E
L
a Direcció General de Ports i Transports
del Departament de Política Territorial i
Obres Públiques ha aconseguit la certificació del seu sistema d’assegurament de la qualitat. La DGPT s’inicia en aquesta nova tècnica de
gestió, que ha donat excel·lents resultats en les
empreses de serveis que l’han implantada. ■
El projecte Difusió i transparència dels productes de formació per
a tutors d'escola i empresa, de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, ha estat un dels dotze projectes catalans seleccionats per a la darrera convocatòria per al finançament de projectes del Programa Leonardo da Vinci, relatiu a
l'aplicació d'una política comunitària de formació professional que
convoca la Comissió Europea.
Cal recordar en aquest sentit el conveni de col·laboració signat
entre el Consell de Cambres de Catalunya i la Generalitat de Catalunya, el 14 de gener de 1999, per a la realització de pràctiques de
formació professional a l'Administració de la Generalitat.
Font: Butlletí de Notícies de la UE, núm. 354. Patronat Català Pro Europa.
17
21
• Febrer 2000
Del concepte informació (1983) al concepte atenció (2000)
E
l 21 de gener passat, va tenir lloc
la reunió del Comitè Tècnic Interdepartamental del Pla Director dels Sistemes d’Informació al
Ciutadà, presidida per Carles Duarte,
director general de Difusió del Departament de la Presidència, en representació de Joaquim Triadú, secretari general (actualment secretari general i
conseller, respectivament).
Aquest Comitè es va constituir l'any
1995 amb l’objectiu de coordinar la
política d'informació al ciutadà de la
Generalitat de Catalunya i d'impulsar
els mecanismes d'informació corporativa en els diversos departaments de
l'Administració de la Generalitat.
Per portar-lo a terme, el primer pas
va ser remodelar la base de dades existent fins aleshores creada l’any 1983,
per tal d’adaptar-la a les noves exigèn-
18
cies informàtiques i de contingut en
matèria de competències de la Generalitat, i així poder reordenar i difondre
més fàcilment la informació al ciutadà.
Un cop establerta la xarxa de corresponsals interdepartamentals (que
podeu consultar a http:10.32.11.21/
administracio/xarxa.htm), es posa,
doncs, en funcionament el Sistema
d'Atenció al Ciutadà (SAC), amb l’establiment d’uns criteris homogenis per a
tots els departaments, que dóna com a
resultat una visió conjunta, en l’àmbit
de la informació, de l’activitat de l’Administració de la Generalitat. Cal destacar que el SAC és una base de dades
gestionada d'una manera descentralitzada i que s'actualitza permanentment pels corresponsals de cadascun
dels departaments.
D’aquesta manera neix INFOCAT,
com a sistema global d’informació,
que agrupa la nova base de dades constituïda pel Sistema d’Atenció al Ciutadà i els webs departamentals i que es
difon pels diversos canals de comunicació amb el ciutadà: telèfon (012), Internet (Gencat), Teletext de TV3, ServiCaixa, les guies (Guia breu, Guia de serveis), etc.
L'evolució futura d'INFOCAT es
veurà condicionada pel pas del concepte d'informació al concepte més
ampli d'atenció ciutadana, amb la incorporació de les gestions i els tràmits
tant a través del 012, com d'Internet i,
fins i tot, dels terminals d'autoconsulta
(la xarxa de ServiCaixa).
Aquests són els reptes que es plantegen davant els creixents requeriments
del ciutadà d'una atenció més propera
i eficaç de l'Administració. ■
Febrer 2000 •
21
Parc de la Ciutadella, sense número, Barcelona
Per a escriure a la Comissió Parlamentària d'Organització i
Administració de la Generalitat i Govern Local
Q
uè són les comissions parlamentàries? Són les eines
més importants del treball
parlamentari modern. Al Parlament de Catalunya n'hi ha de diferents classes, les més rellevants de
les quals són les comissions permanents legislatives, que poden elaborar i aprovar lleis, sens perjudici
de la capacitat del Ple per a reclamar-ne el debat i l’aprovació en
qualsevol moment (cf. art. 32.2 de
l’Estatut d’Autonomia i art. 41 del
Reglament del Parlament de Catalunya). N’és una la Comissió d'Organització i Administració de la
Generalitat i Govern Local. Tracta
dels aspectes que tenen a veure
amb l'organització de les institucions d'autogovern, l'Administració i la funció pública, la divisió
territorial, el règim local i l'Administració territorial.
Les comissions són formades per
un nombre de diputats o diputades
proporcional al nombre de membres que té cada grup parlamentari.
El treball de cada comissió és dirigit
per una mesa composta d'una presidència, una vicepresidència i una
secretaria. Les presidències de les comissions són distribuïdes proporcionalment entre els diversos grups
parlamentaris; el vicepresident o la
vicepresidenta i el secretari o secretària són escollits pel Ple de la Comissió.
S’hi pot adreçar qualsevol associació, entitat o
persona
D’acord amb el que estableix l'article 42 del Reglament del Parlament
de Catalunya, les Comissions legislatives permanents examinaran les
propostes no legislatives, les informacions o els suggeriments que, relatius a llur comesa, els adreci la
Mesa del Parlament a conseqüència
de la iniciativa que pugui exercir
qualsevol associació o entitat legal-
Presidenta
M. Eugènia Cuenca i Valero (Grup Parlamentari de Convergència i Unió)
Vicepresidenta
Montserrat Tura i Camafreita (Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi)
Secretari
Joan Ridao i Martín (Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de
Catalunya)
No obstant això, també es pot contactar amb la Comissió mitjançant
els diputats o grups parlamentaris que en formen part:
Grup Parlamentari de Convergència i Unió
Ramon Camp i Batalla
Jaume Camps i Rovira
Jordi Casas i Bedós
Francesc Codina i Castillo
Salvador Esteve i Figueras
Joaquim Ferrer i Roca
Isidre Gavín i Valls
Frederic Gené i Ripoll
Josep Micaló i Aliu
Josep Enric Millo i Rocher
Joan Miquel Nadal i Malé
Grup Parlamentari
Popular
Josep Curto i Casadó
Alberto Fernández Díaz
Grup Parlamentari
d'Esquerra Republicana de
Catalunya
Josep Lluís Carod-Rovira
Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi
Lluís Armet i Coma
Higini Clotas i Cierco
Manuela De Madre Ortega
Miquel Iceta i Llorens
Pasqual Maragall i Mira
Joaquim Nadal i Farreras
Oriol Nel·lo i Colom
Antoni Siurana i Zaragoza
Josep M. Vallès i Casadevall
ment constituïda, amb domicili a
Catalunya, o qualsevol persona o
persones que gaudeixin de la condició política de catalans. Aquesta
possibilitat es pot fer efectiva mitjançant la tramesa d'una carta
Grup Parlamentari
d'Iniciativa per Catalunya Verds (IC-V)
Rafael Ribó i Massó
adreçada a la Presidència o a la Mesa
de la Comissió d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local, Parc de la Ciutadella (Palau del Parlament). 08002 Barcelona. Telèfon: 93 304 65 00.
19
21
• Febrer 2000
L’Estat fixa alternatives al 2% d’ocupació amb discapacitats a
les plantilles
E
l BOE 22 de 26 de gener de
2000 publica el Reial decret
27/2000, de 14 de gener,
por el que se establecen medidas alternativas de carácter excepcional al
cumplimiento de la cuota de reserva
del 2 por 100 en favor de trabajadores discapacitados en empresas de 50
o más trabajadores (vegeu també
l’RD1971, al mateix BOE).
Aquesta norma permet que les
empreses privades i públiques
quedin totalment o parcialment
exemptes a contractar persones
discapacitades. Una primera via
administrativa per a obtenir l’exempció és que els serveis públics
d’ocupació certifiquin la “inexistència de demandants d’ocupació” discapacitats. Aquest certificat (o el silenci positiu) té validesa
fins a tres anys. L’article 3 del Reial
decret preveu una altra via administrativa per a obtenir l’exempció.
Mesures alternatives
Les empreses i administracions podran posar en pràctica mesures alternatives:
1) Contractar mercantilment o civilment
amb centres especials d’ocupació o amb
un treballador autònom discapacitat,
per al subministrament de primeres
matèries, maquinària, béns d'equip, o
de qualsevol altre tipus de béns necessaris per al normal desenvolupament de
l'activitat de l'empresa que opta per
aquesta mesura.
2) Contractar mercantilment o civilment amb centres especials d'ocupació, o amb un treballador autònom
discapacitat, per a la prestació de serveis aliens i accessoris a l'activitat
normal de l'empresa.
3) Realització de donacions i d'accions de
patrocini, sempre de caràcter monetari,
per al desenvolupament d'activitats
d'inserció laboral i de creació d'ocupació
de persones amb discapacitat, quan l'entitat beneficiària d'aquestes accions de
col·laboració sigui una fundació o una
associació d'utilitat pública l'objecte social de la qual sigui, entre altres, la formació professional, la inserció laboral o
la creació d'ocupació en favor dels minusvàlids que permeti la creació de llocs
de treball per a aquests i, finalment, la
seva integració al mercat laboral.
20
Nou catàleg de
centres especials
de treball, en
forma de tríptic,
acabat d’editar
per la Federació
APPS, telèfon
93 490 76 88
Els centres especials
de treball
La Generalitat ha desenvolupat un
cos jurídic propi per afavorir l’acompliment del percentatge del 2% a la
seva Administració. Destaquem els
articles 26 i 27 del Decret legislatiu
1/97, els 80 a 83 del Decret 123/97, i
el Decret 66/99. Les nostres dades de
referència foren publicades al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya,
com a resposta parlamentària del
conseller de la Presidència (pregunta NT 314-07661/05), consultable a
l’adreça electrònica www.gencat.es/
administracio/estadis.htm.
És evident que si la Generalitat fa
ús de la possibilitat de mesures alternatives, amb normes pròpies o no,
pot millorar la seva ràtio d’integració. Moltes són les unitats de la nostra Administració que contracten
llur provisió normal de béns i serveis
amb alguns dels 140 centres especials
de treball que, segons dades del
1998, hi ha censats a Catalunya. Els
centres especials de treball són
aquells “la totalitat de la plantilla
dels quals està constituïda per treballadors minusvàlids, sense perjudici
de les places en plantilla del personal
no minusvàlid imprescindible per
al desenvolupament de la seva activitat” (article 1 RD 2273/1985).
Us en posem un sol exemple: la Secretaria General del Departament de
Benestar Social contracta amb Gelim, SA (neteja), Tecsal, SA (enjardinament de la seu central), Ampans
(imprempta), Icaria (impremta/serigrafia) i Femarec (recollida selectiva
de paper). Altres “mesures alternatives” d’integració de discapacitats
són les que es fan mitjançant acords
de Govern que estableixen accions
directes d’integració, per bé que, per
ara, es tracta majoritàriament de relacions laborals o d’interinatge temporals. Els acords de 1997, 1998 i 1999
de “gestió d’integració laboral per a
persones amb deficiència mental límit” son un bon exemple del camí
“alternatiu” d’integració que cal seguir, tot i que, cal advertir, els borderline no són legalment discapacitats.
Caldria també veure les conseqüències que podria tenir que l’Administració tingués en compte, per
mesurar el seu propi grau d’integració de discapacitats, la “realització
de donacions i d'accions de patrocini, sempre de caràcter monetari”
(article 2.3 de l’RD 27/2000) i si tota
la despesa pública que s’hi fa, en forma de subvencions i inversions, podria oferir una visió més real, més
positiva, de nosaltres mateixos. ■
Febrer 2000 •
Circular sobre deures
i responsabilitats en el
tractament automatitzat
de dades personals
L
a Secretaria General d'Administració i Funció Pública, ha emès la Circular 2/2000, de 2 de febrer,
sobre els deures i les responsabilitats del personal
al servei de l'Administració de la Generalitat que intervingui en qualsevol tractament automatitzat de dades
personals.
Aquesta Circular s'ha emès a fi i efecte que el personal
al servei de la Generalitat doni el degut compliment al
que estableixen la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal i el
Reglament de mesures de seguretat dels fitxers que continguin dades de caràcter personal, aprovat pel Reial decret 994/1999, d'11 de juny.
La Circular regula el deure del secret, les responsabilitats per l'ús d'identificadors i claus d'accés, la comunicació d'incidències de seguretat, les responsabilitats per
l'ús de dades personals i dels sistemes d'informació, i finalment, les responsabilitats disciplinàries.
Cal destacar per la seva utilitat el punt número 2 de la
Circular, que defineix conceptes, que de vegades, a causa de les deformacions del llenguatge, resten confusos o
equívocs: dades personals, tractament automatitzat, sistema d'informació, fitxer de dades personals, etc. ■
21
Simplificacions administratives
Formularis de caràcter jurídic i de gestió
administrativa
La pàgina web del Departament de Justícia conté diversos formularis generals de caràcter jurídic i de gestió administrativa basats en els models de la Comissió
Assessora de Llenguatge Administratiu. Per exemple, i
pel que fa als formularis administratius, podeu obtenir el model d'acta de reunió, de carta, de convocatòria de reunió, d'informe, de recurs i de sol·licitud.
L'adreça és www.gencat.es/justicia/llengua/formul.htm
Font: Butlletí Germans Trias. Any 5è - núm. 21
Formularis per a proveïdors de l'ICS
La pàgina web de l'Institut Català de la Salut (ICS) ofereix
informació i formularis en pdf* d'interès per als seus proveïdors, amb una breu explicació de com emplenar-los.
En concret, estan disponibles els formularis següents:
sol·licitud de transferència bancària, sol·licitud de reconeixement de cessió de facturació ordinària, certificat d'endossament i sol·licitud de reconeixement de cessió de facturació sense recurs al cedent. Properament també oferiran informació sobre contractació administrativa.
Per a accedir a aquesta informació, cal entrar a la
pàgina de l'ICS (www.gencat.es/ics) i clicar l'apartat
"Clients" i, tot seguit, l'apartat "Proveïdors".
Podeu consultar la Circular a:
http://10.32.11.21/administracio/dapers.htm
Tràmits postals
La Comunitat de Madrid i el Servei de Correus han signat un conveni que permet, via Internet, la possibilitat
de fer determinats tràmits postals sense haver de desplaçar-se a les oficines corresponents.
En concret, hi podem trobar els models d'impresos,
en format pdf,* de pagament diferit de paqueteria estatal i diversos tipus de franqueig (a màquina, de paquets
retornats, pagat, concertat de publicacions periòdiques,
etc.). El portal d'entrada a aquest servei correspon a la
web de la Comunitat de Madrid: www.comadrid.es
21
21
• Febrer 2000
Creació de l'Institut Internacional de Governabilitat de Catalunya
L
a Generalitat, actuant a través del Comissionat
per a Universitats i Recerca; l'Escola Superior
d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE) i
la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) han constituït, mitjançant consorci, l'Institut Internacional de
Governabilitat de Catalunya (Acord de Govern, de 13
de desembre de 1999, pel qual se n'aprova la constitució; publicat al DOGC 3052, de 10-1-2000).
Enfortir les capacitats de lideratge
i de direcció pública
Aquest Institut neix amb l'objectiu de produir i prestar
serveis de recerca, estudi, publicació i divulgació, formació i educació de postgrau per tal d'enfortir les capacitats de lideratge i de direcció pública; i es marca com a
finalitat la contribució a la realització i actualització
dels valors d'humanitat expressats en les declaracions
Docents:
1.210 llocs de
treball, en oferta
Novetats editorials i reedicions
de la Generalitat de Catalunya.
L
a Mesa Sectorial de Negociació del personal
docent ha acordat una
oferta d’ocupació pública per
a l’any 2000 de 1.210 places
de personal docent no universitari, que requereix ara l’Acord de Govern. ■
Gener-Febrer 2000
www.gencat.es/nov_edit/febrer/febrer/pages/novetat7.htm
Dues convocatòries
de premis de
l'Administració
general de l'Estat
E
l Ministeri d'Administracions
Públiques ha convocat dos premis. Es tracta del Premi a les millors pràctiques a l'Administració general de l'Estat per a l'any 2000 i el
Premi a la qualitat a l'Administració
general de l'Estat per l'any 2000. El termini de presentació de sol·licituds finalitza el 30 de juny del 2000. Vegeuho a les pàgines 5903 i 5904 del BOE
núm. 33, de 8-2-2000. ■
22
fonamentals de les Nacions Unides, i específicament al
millorament de la democràcia i l'Estat de dret i al respecte de les identitats nacionals i internacionals, a la
solidaritat social i al desenvolupament humà, nacional
i internacional, a la creació d'economies de mercat eficients, competitives, obertes i creixentment integrades,
i a la sostenibilitat mediambiental.
La constitució d'aquest ens és en gran part fruit del
conveni de col·laboració signat a l'octubre del 1992 entre la Generalitat de Catalunya i la Universitat de les
Nacions Unides (UNU) per tal d'impulsar a Catalunya
un nucli internacional d'estudiosos i investigadors sobre el tema de la governabilitat. Cal destacar, en aquest
sentit, la presència de l’UNU al Consell de l'Institut, un
dels dos òrgans de govern juntament amb la Direcció
General. Els seus estatuts fixen el domicili inicial de
l'Institut al carrer de Còrsega núm. 255, 5è 1a, 08037
Barcelona. ■
Nou web de
l’Escola
d’Administració
Pública de
Catalunya
U
n nou web s’afegeix als
webs administratius ja
existents. Es tracta de
www.eapc.es de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.
Hi trobareu informació sobre les seves àrees bàsiques d’actuació: la formació i la
selecció del personal de les administracions publiques, i la recerca, la documentació i les publicacions sobre funció i gestió publiques. Com tot web, es troba en
fase permanent de construcció, i els comentaris i les observacions seran ben rebuts a: [email protected]
21
Febrer 2000 •
Persones
Jordi González:
un tirador d’elit a l’Administració
Joan Manel Espuelas Puigdollers
ns trobem a Montjuïc, al Tir
Esportiu de Barcelona, un antic camp de tir de l'exèrcit
convertit avui dia en un club esportiu centenari. Mentre parlem a la
terrassa del bar, que gaudeix d'una
privilegiada vista del port, ressaltada encara més pel bon dia que fa,
no puc evitar de sobresaltar-me uns
quants cops. “Són els tiradors d'armes de gran calibre”, em tranquil·litza en Jordi.
E
regularitat, primer amb una carrabina d'aire comprimit, i després ja
em vaig iniciar amb el calibre 22.
De fet, però, el meu primer contacte amb el tir esportiu va ser perquè
en aquest club, l'any 1967, hi havia
una secció de judo i va ser per això
que me’n vaig fer soci. No va ser
fins l'any 1974 que em vaig dedicar
seriosament al tir. El 1976 vaig començar a formar part de la selecció
estatal júnior de tir.
P. Com i quan et vas introduir en
el món del tir?
R. De jovenet, quan acompanyava
al meu pare, que també practicava
aquest esport. Em va començar a
agradar i vaig començar a tirar amb
P. Els que havien de ser els teus
primers jocs olímpics, els de Moscou, te'ls vas perdre.
R. Sí. Jo en aquella època estava
fent la mili, i com recordaràs, a conseqüència del tema del boicot a
MIQUEL SERRA
Arquitecte tècnic de la
Delegació Territorial de
Barcelona del Departament
de PTOP des de l'any 1984, ha
combinat el vessant d'empleat
públic amb el de tirador
esportiu d'elit. En el seu
extens palmarès destaquen
dos rècords mundials de tir
amb carrabina (en la
modalitat de tir estès i de
genoll), vint-i-quatre
campionats d'Espanya
Sèniors, la medalla d'or a la
Copa del Món de l'any 1992 i
la participació en les
olimpíades de Los Angeles,
Seül, Barcelona i Atlanta (on
aconseguí el quart lloc).
Jordi González
23
21
• Febrer 2000
l’URSS, el Ministeri d'Interior va recomanar la no-participació dels militars als Jocs Olímpics.
P. Quina oportunitat perduda...
R. Ara, en comptes d'estar parlant
de la participació en quatre jocs
olímpics, n'estaríem parlant de
cinc. La veritat és que jo, que en
aquell moment tenia vint-i-tres
anys, me'n moria de ganes, però en
aquest esport, on el fet de ser jove
no és pas un factor determinant, no
cal córrer: la vida del tirador és tan
llarga com la d'un golfista, per posar un exemple. Gaudir d'experiència olímpica és importantíssim, sobretot en moments clau. En la
meva vida esportiva he vist campions olímpics amb quasi seixanta
anys, i també n'he vist de vint i escaig. En aquest esport no hi ha
edat.
P. Parlem de la Generalitat. Com
hi vas començar a treballar?
R. Treballava a l'Ajuntament de
Barcelona, fent aparcaments subterranis, i se'm va oferir la possibilitat de creuar la plaça de Sant Jaume
i no em va desagradar la idea. Ja fa
quinze anys que treballo al Servei
Territorial de Carreteres de Barcelona.
P. Com se sent un doble recordista
mundial fitxant cada dia a les
nou del matí?
R. Vaig començar amb el tir com un
entreteniment, després vaig continuar-lo com un esport, fins que em
vaig adonar que ho portava a la
sang. En aquesta vida, el fet de sentir-te realitzat en alguna cosa és important i jo, amb el tir, ho he aconseguit. M'ajuda a veure les coses
d'una altra manera i a valorar més
el motiu de la meva existència. No
en tinc prou només sent funcionari
de la Generalitat; necessito altres
emocions també.
No ens hem d'enganyar: el fet
que treballi a l'Administració és producte, en part, de poder compaginar el meu esport amb la flexibilitat
laboral que ofereix l'Administració
pel que fa l'horari i a les vacances,
per exemple. He tingut ofertes de
24
l'empresa privada, però no les he acceptat perquè em suposarien deixar
el tir. Mentre pugui compaginar totes dues coses, ho continuaré fent.
P. Vacances hipotecades...
R. Sí, i aquest és el preu que paguen
els teus, els de casa. El dia que digui
prou, que me'n cansi, em dedicaré a
estar més amb la família, sobretot
amb els fills, i a fer vacances i a totes aquestes coses que se suposa que
fa la gent normal.
P. La cadena de franquícies de
roba esportiva Foot Locker promou
la carrera esportiva dels seus treballadors, dels que tenen possibilitats d'arribar a ser professionals,
mitjançant beques i disponibilitat
d'hores de feina. Com t'ha tractat
la Generalitat en aquest aspecte?
R. Sense el suport que he rebut de
molts caps de la Generalitat no
hauria estat possible la meva carrera esportiva. Des d'un determinat
secretari general de l'Esport fins al
meu immediat cap de Secció, tots
han posat el seu gra de sorra. Encara que, segurament, si jo hagués estat mosso d'esquadra ho hauria tingut més fàcil.
P. Creus que el teu esport està mal
vist per l’opinió pública pel fet del
mal ús que es fa de les armes de
foc? Perquè... Per a què serveixen
les armes?
R. Les armes, per mi, serveixen per al
mateix que li serveix una raqueta a
un tennista: per a practicar un esport. No hem de caure en el parany
de creure que les armes són només
una eina de defensa. Les armes que
fem servir nosaltres no tenen res a
veure amb la que pot tenir un senyor per fer mal. El tir olímpic és
l'esport amb l’índex d'accidentalitat
més baix que hi ha. La gent federada
té prou consciència del que té a les
mans i només fan servir les armes
per a practicar un esport en què la
característica principal és la concentració. Les armes no fan mal, el que
fa mal són les persones...
P. Sí però serveixen per a posar-losho més fàcil.
R. Avui dia és molt difícil obtenir
una arma si no és per fer esport. Un
dels requisits indispensables per a
posseir una arma és estar associat
a un club i obtenir les llicències corresponents, la federativa i la governamental. Per si fos poc, en el meu
club cal que els nous socis estiguin
avalats per dos socis antics. També
cal un certificat de penals. Torno a
repetir que el problema no és l'arma. Una arma pot ser tan perillosa
com un cotxe conduït per una persona èbria o que excedeix els límits
de velocitat permesos. Als posseïdors d'armes se'ls controla de la mateixa manera que es controla els
conductors. La normativa actual
preveu exàmens mèdics, psicològics, etc. per a l'obtenció de la
llicència d'armes; no et negaré, en
tot cas, que es pugui esquitllar algú
no adient, perquè són coses molt
difícils de valorar; però el mateix
succeeix amb el permís de conduir.
L'agressivitat latent de les persones es manifesta en determinats
moments, i és per això que estic a
favor que es reguli correctament
l'obtenció o ús d'elements que l'afavoreixen, i dins d'això, accepto
doncs que es controlin les armes
com un més d'aquests elements.
P. Has estat als jocs olímpics de
Los Angeles, Seül, Barcelona i
Atlanta. De quins guardes més
bon record?
R. Dels de Los Angeles, pel fet de ser
els primers i de quedar onzè igualant un rècord d'Espanya, en guardo molt bon record. Als de Seül,
que eren els jocs de la conciliació, i
hi havia molta participació i competitivitat, quedar quinzè va ser un
bon resultat per a mi.
Dels Jocs de Barcelona en guardo
el record que en pot haver guardat
qualsevol barceloní, de l'ambient,
de l'emotivitat, de la il·lusió que es
feien a casa nostra, però personalment les coses no van anar com
hauria volgut. Des de Seül, em vaig
estar preparant per als Jocs de Barcelona com no ho havia fet mai.
Durant aquells quatre anys vaig estar treballant molt dur. No em recordo ni de quina classificació vaig
Febrer 2000 •
obtenir perquè... no vaig estar a
l'alçada que em corresponia. Va ser
un moment molt dur per a mi perquè estava preparat per a guanyar i
no ho vaig fer. Et sents com si haguessis perdut quatre anys de la
teva vida. La prova que estava preparat per a guanyar és que al cap
d'un mes, a la final de la Copa del
Món, una mena de màsters del tir
on van els vuit millors tiradors de
l'any, vaig adjudicar-me l'or.
Els d'Atlanta, si mesurem els
bons records per resultats, puc dir
que van ser els millors perquè vaig
quedar quart a dues dècimes de la
medalla de bronze, amb rècord
d'Espanya inclòs.
P. Aniràs a Sidney?
R. Encara no ho sé perquè no tenim
plaça adquirida per mèrits propis
(cal haver guanyat una copa del
món en aquests dos últims anys), i
Espanya i jo no ho hem aconseguit.
No obstant això, hi ha països que
no cobreixen la totalitat de les places que tenen assignades i, en conseqüència, la ISSF (la Federació Internacional de Tir) atorga les Wild
Cards a tiradors que hagin fet mèrits suficients i que tinguin una categoria reconeguda segons els resultats dels últims anys. Per tant, en el
meu cas, hi ha possibilitats.
P. Tinc la sensació, després d'escoltar-te parlar una estona, que els
lectors de Funció Publicació un
cop hagin llegit l'entrevista diran:
a aquest senyor l'únic que li agrada és el tir; treballa a la Generali-
21
tat perquè ha de viure.
R. Hi ha una cosa clara: si pogués
viure del tir, no estaria a la Generalitat. Si treballo a la Generalitat és
perquè puc compatibilitzar l'esport
amb la feina. Mentre estic treballant, però, intento fer la meva feina tan bé com puc, i tinc un bon
ambient de treball amb els companys, cosa que és molt important.
Ara... un cop surto de la feina, canvio el xip.
No em prenc la feina com un pur
tràmit, ni jo ni els meus companys.
El funcionari de finestreta, aquell
que estava tot el dia esperant mig
endormiscat que vingués un ciutadà per posar-li un segell en un paper, ha desaparegut; aquesta figura
s'ha esborrat. La gent és molt més
responsable de la seva feina. ■
25
21
• Febrer 2000
Tòner reciclat
Una visita molt especial a Ripoll
Rafael Ballesteros
i Yolanda Bertomeu
Departament de Benestar Social
Som dos
treballadors del
Departament de
Benestar Social que
no fem tasques de
primera línia amb
els usuaris, sinó que
treballem per als
que sí que en fan, i,
per tant, hi ha
aspectes tècnics que
ens vénen de nou,
com pot ser el cas de
molts de vosaltres
que no sou d’aquest
àmbit, i per això
creiem que pot ser
d’interès el que ara
us explicarem.
T
emps enrere vàrem tenir l’oportunitat d’anar a
Ripoll a visitar uns proveïdors de tòner reciclat
que ens havien convidat a conèixer tot el
procés de manipulació
d’aquestes eines, ara tan
i tan necessàries per al
nostre treball.
La visita va complir totes les nostres expectatives (això donaria per a
un altre reportatge), però la sorpresa
va venir després. Com que som del
Departament de Benestar Social i estem especialment conscienciats amb
els temes d’aquest àmbit, ens van
convidar a visitar les instal·lacions de
la Fundació Privada MAP, que tracta
diferents aspectes relacionats amb
persones amb dificultats derivades
de disminucions de tot tipus.
On anem i què veurem? La resposta ens va ser donada molt aviat,
i creiem que a tots us pot interessar.
La Fundació MAP, entre d’altres,
té per objectius oferir assistència i
26
Rafael Ballesteros i Yolanda Bertomeu
integració amb la màxima qualitat
possible a persones amb dificultats.
A aquest efecte destinen diferents
serveis, que tenen unes condicions
funcionals i una tipologia òptima
per a què els usuaris puguin assolir
la màxima autonomia, aconseguir
la integració social i laboral i millorar la seva qualitat de vida.
La primera visita la vàrem fer a la
residència i centre de dia on acullen
persones que necessiten una atenció especialitzada i personal per a
fer les activitats de la vida quotidiana (serveis psicopedagògics, mèdics, rehabilitadors, teràpia ocupacional i treball social).
La clau del somriure
Què és el que més ens va sorprendre de la residència? Doncs l’alegria
de tot l’entorn! Una alegria real, i
cal precisar que ningú no ens esperava, ni tan sols sabien qui érem ni
d’on veníem, i des de les responsables fins al darrer personatge assegut a la seva cadira de rodes sense
possibilitat de moure’s, tots somreien.
Ens vam preguntar quina és la
clau d’aquest somriure i vam esbrinar que darrere de tot plegat hi ha
un equip especialitzat que treballa
amb dedicació i vocació, que culti-
Febrer 2000 •
21
va fonamentalment la comunicaen l’ambient un sentiment de tranEntusiasme de gent
ció humana en general, i no solaquil·litat i seguretat en què quedadedicada
ment la que es fa parlant, sinó tamven absolutament difuminats els líVàrem poder compartir una estona
bé la que cultiva l’empatia, el que
mits que la societat posa entre permolt agradable, ja que, a banda del
diem “sintonitzar” amb algú amb
sones
“normals”
i
persones
col·lectiu en concret, vàrem gaudir
la utilització d’altres codis diferents
“especials”.
de l’entusiasme de gent dedicada en
al llenguatge oral. Cal observar
Per a aquest col·lectiu, el treball
cos i ànima a fer que tot això es faci
amb cura tots aquests indicis (miras’entén com una eina de normalitrealitat dia a dia i que el més mínim
des, aproximacions físiques, conzació, amb uns efectes saludables i
esforç de cadascú es transforma en
tactes i conductes) per a esbrinar
terapèutics; els ajuda a adquirir o a
una fita increïblement bonica.
quin és el seu significat. Tot plegat
mantenir uns hàbits laborals i de
La tornada a Barcelona va ser
els ajuda a augmentar la capacitat
conducta (assistència, puntualitat i
molt reflexiva: en
de decisió i el protaun dia vàrem
gonisme sobre les seconèixer com es
ves pròpies vides:
reciclen els tòners,
això contribueix a
que de fet era el
posar-los les coses
nostre propòsit;
un xic més fàcils.
però, sense espeLa segona visita es
rar-ho, els coneiva fer al centre espexements que vam
cial de treball, una
adquirir en aquest
nau industrial de
viatge van ser
grans
dimensions
molt més enriquique acull per persodors. Hem après a
nes en edat laboral i
ser més tolerants i
capacitat productiva
oberts, a comparper a poder assegurar
tir, a veure el món
una ocupació remudes d’una perspecnerada. Els treballativa més flexible i
dors, que necessiten
a valorar aquells
una atenció complepetits detalls que
mentària, disposen
són els que de vedel Servei de Suport
ritat t’omplen. En
a la Integració Labouna paraula, hem
ral, que el forma un
après a ser una
equip multiprofesmica més persosional que els facilita
nes.
l’adaptació a l’enL’endemà, ens
torn laboral i social.
vàrem posar en
Les activitats que es
contacte amb els
desenvolupen són la
companys de l’Insjardineria, la fabricatitut Català d’Asció d’ulleres d’acetat
sistència i Serveis
i manipulats.
Socials, que ens
Nosaltres vàrem vivan comentar que
sitar bàsicament les
aquesta fundació
instal·lacions de la fàrep subvencions
brica d’ulleres d’ace- A Ca l’Amatller s’emplaça el centre d’atenció especialitzada i la residència.
de diferents departat i vàrem quedar
taments de la Gemolt impressionats
neralitat, la qual cosa ens va donar
de la tasca que es desenvolupa per
responsabilitat); permet establir una
més ànims per a continuar trebapart tant de l’equip de formadors i
xarxa de relacions socials que ajullant, perquè realment val la pena
de suport, com dels mateixos trebaden a desenvolupar les pròpies caparticipar, cadascú des del seu veslladors. El procés de fabricació no és
pacitats i les habilitats socials; pot
sant, per tal de millorar els diferents
simple, sinó que requereix molta
contribuir a augmentar l’autoestima
aspectes d’aquesta societat que ens
concentració i precisió, i els aparells
personal i permet l’adquisició, el
envolta i que en molts casos descoi les màquines per dur-lo a terme
manteniment i la millora d’aptituds
neixem. ■
són complexes; tot i així, es percebia
i habilitats manipulatives.
27
21
• Febrer 2000
U
na de les darreres vacunes
incloses en els programes
sanitaris de Catalunya ha
estat la VACUNA ANTIPNEUMOCÒCCICA, destinada a prevenir les infeccions d’un bacteri anomenat Streptococcus pneumoniae.
Què és Streptococcus pneumoniae?
És un bacteri que pot causar malalties greus entre la gent gran.
Pot causar infeccions de les vies
respiratòries superiors, com
ara l’otitis mitjana o la
sinusitis aguda. També pot arribar al pulmó, infectar-lo i
donar lloc a una
pneumònia (pulmonia). De vegades pot passar a
la sang i produir
altres
infeccions
com ara artritis, endocarditis, peritonitis i meningitis.
Com es pot prevenir? Per prevenir les pulmonies pneumocòcciques disposem d’una vacuna eficaç amb capacitat de protegir enfront de vint-i-tres tipus diferents
de pneumococs, que són els responsables de gairebé totes les pulmonies més greus del nostre
medi.
Qui s’ha de posar aquesta vacuna? Aquesta vacuna s’indica
MARIA ÀNGELS
BELLOSTA
I
MARTÍN, del Departament de la Presidència, ha estat
mare per segona vegada d'una altra nena. Es
diu Carla i va néixer el
passat 20 d'agost de
1999 a dos quarts d'una del migdia a la ciutat de Granollers. ■
28
prioritàriament per a la gent gran,
si bé tothom pot patir una
pulmonia pneumocòccica o una altra malaltia causada per
aquest germen.
Ja hem dit
abans que és
més freqüent i
greu en les persones
grans, amb malalties
pulmonars i cardíaques cròniques, i en les que pateixen insuficiència renal, diabetis i malalties que produeixen immunodeficiències, com per exemple la
sida.
Com s’administra aquesta vacuna? La vacuna s’administra en
una sola dosi. Es posa a la part superior del braç en la zona del muscle deltoide, amb agulles indolores. El seu efecte protector dura
aproximadament uns 10 anys i,
d’acord amb l’experiència assolida, la vacuna enfront de la
pneumònia és segura. Com totes
les vacunes, però, pot produir diversos efectes secundaris de tipus
local, com ara envermelliment,
dolor o inflamació en el punt
Bacteri cocciforme
(causant d’infeccions respiratòries):
Streptococcus pneumoniae
d’injecció, que desapareixen al
cap d’uns quants dies.
On ens podem vacunar? L’aplicació d’aquesta vacuna s’inscriu
en un programa de vacunació
universal iniciat a Catalunya i que
consta de dues fases. Durant la
primera, es vacunaran les persones grans que estiguin ingressades
en institucions. La segona fase començarà a partir del mes de gener
del 2000 i anirà dirigida a tota la
població més gran de 64 anys i
als que presentin malalties cròniques, com ara les cardiovasculars,
respiratòries, diabetis, etc. És possible vacunar-se en l’àmbit de l’assistència pública o privada, després que el metge de capçalera
hagi considerat la indicació de la
vacuna. (Font: Salut Catalunya: Informatiu, núm. 5 (novembre-desembre del 1999. Departament de
Sanitat
i
Seguretat
Social)
www.gencat.es/sanitat ■
Febrer 2000 •
21
JOSEP CASADESÚS CALVO guanya el
V Premi Pere Calders de Literatura Catalana (que
és una iniciativa del Departament d'Ensenyament, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, i té com a
finalitat potenciar la creació literària en llengua
catalana i el gust per la lectura en el món de l'ensenyament) per l'obra Dos viatges: Mescal i Namesti Babà. El guardonat, que s’havia presentat
sota el pseudònim de Joan Recasens, és professor
de Llengua Catalana a l’IES Antoni Pous i Argila
de Manlleu. De l’obra guanyadora, el jurat n’ha
destacat la força narrativa, en la línia d'alguns
dels millors relats de viatges contemporanis, en
què l'autor s'amaga darrere d'una càmera. S'ha de
valorar especialment el fet que en l'obra es combinen tant els valors narratius com els humans.■
ROBERT VERGÉS
I CADANET,
LAURA ROCA és funcionària des de fa vint-i-un anys.
Actualment és professora de francès a l'IES Montserrat de
Barcelona. “Tota obra artística és un autoretrat. Delata l'autor de la mateixa manera que ho fan la cal·ligrafia o la signatura.” En el cas de la Laura, el color i la forma s'alien sòlidament i armònicament per fer-nos arribar les sensacions
que l'obra vol transmetre. Cadascun dels quadres se'ns apareix com un retrat íntim, una mena de paisatge sentimental, que ens transporta al moment de la creació de l'obra i, a
través del temps, al moment vital que va originar la mateixa creació. Un altre aspecte que cal destacar és la tria dels títols atribuïts a cada quadre. Segons l'autora, “aquest és l'exercici final que completa i reforça el sentit de l'obra”. Sembla que Paul Klee, pintor pel qual sent una especial
admiració, no donava una obra per acabada sense haver-li
trobat un títol que l'acabés d'arrodonir o, fins i tot, d'explicar. Alguns dels títols escollits estan en francès –L'épave,
La déchirure–, fet gens sorprenent tenint en compte que la
Laura Roca va néixer a França, i que té un lligam afectiu
molt fort amb aquell país i amb la llengua francesa, que és
la que ensenya. Així doncs, les "remors oceàniques" que donen títol a una de les obres, han traspassat les barreres del
temps i de l'espai per deixar-se sentir ara i aquí, des d'aquell
llunyà 1949, prop de l'Atlàntic. ■
president del Consell
Consultiu de la Generalitat de Catalunya,
va morir a Barcelona
el dia 8 de gener del
2000. Robert Vergés
havia estat membre
del Consell Consultiu
des de la seva constitució l'any 1981, i el
presidia des del 1995.
Advocat en exercici,
havia estat oficial major del Parlament de
Catalunya i va contribuir d’una manera
decisiva a la vida política i social del país,
a través de diversos càrrecs, entre els quals
destaca la presidència de la Fundació Pere i
Robert Vergés.
El substitueix en el càrrec com a president,
accidental, del Consell Consultiu, AGUSTÍ
M. BASSOLS I PARÉS, membre del
Consell Consultiu des del 1994. Advocat en
exercici, és doctor en Dret i acadèmic de número de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i havia estat diputat del
Parlament de Catalunya, secretari del Govern
i conseller de Governació i Justícia de la Generalitat de Catalunya. ■
29
21
• Febrer 2000
EMPAR GRANADOS I NAVARRETE ha
estat nomenada gerent de l'Institut Català de la Salut
amb efectes del dia 1 de gener del 2000. L'Institut està
constituït per 33.370
persones, de les
quals 17.000 desenvolupen la seva tasca
a l'atenció primària
de salut, 15.500 als
hospitals propis, i
870 al centre corporatiu. Fins al 31 de
desembre de 1999 va
ser directora de la
Agència d'Avaluació
Tecnològica Mèdica
(AATM), empresa
pública del Servei
Català de la Salut
que té com a missió
promoure la introducció, l’adopció i
la utilització de la tecnologia mèdica amb criteris
d'eficàcia, seguretat, efectivitat i eficiència i a l'hora
promoure la recerca orientada a les necessitats de Salut de la població i a les necessitats de coneixement
dels serveis sanitaris.■
LUCAS CASTAÑO I SÀNCHEZ ha estat nomenat director de Serveis de la Secretaria General
del Departament de Justícia.■
El Ple de la Sindicatura de Comptes de Catalunya
va nomenar, el passat 23 de desembre de 1999,
JOSEP RAMON DUESO I PARATGE secretari general de la Sindicatura de Comptes de
Catalunya. ■
LLUÍS CLIMENT I OLIVERAS és tècnic de Política Lingüística del ST de Cultura i coordinador de la
Xarxa Tècnica de Política Lingüística a Lleida. Natural i
veí de Lleida, llicenciat en Filologia Clàssica i en Filologia Catalana, planificador lingüístic i articulista. Compositor, i organista al Carme, de Lleida. És un compositor
prolífic i heterogeni tant pel nombre de creacions musicals com pels instruments que utilitza (piano, orgue i teclats electrònics); tant pels diferents estils de música que
crea, com per la capacitat d'improvisar i crear música
fresca en directe. Col·labora amb la seva música amb diferents entitats culturals de la ciutat de Lleida. Com a
compositor ha editat i va presentar a l'Auditori Enric
Granados de Lleida el passat dia 3 de febrer el seu primer
disc compacte amb el títol Música fresca (piano, orgue i
teclats).Té unes pàgines web en què ofereix més informació:
www.interbook.net/personal/lcliment/
Companyes y companys difunts 1999
ICS
DOCENTS ADM.
JOAN REYNÉS I TOMÀS, subaltern de la Generalitat des de l’any 1981 fins al 1993, va morir aquest passat 6 de febrer a l’edat de 60 anys. En Joan Miquel Adalid,
company seu a la Delegació Terrirorial d’Ensenyament del Baix Llobregat, ens el recorda com una bona persona que va haver de carregar molts anys amb una malaltia.
30
Ramon Bayo Vilaseca • Luís Ferrer Roig • Carme Lanau Echalecu • Enric Roca Cifuentes • Josep Álvarez Santín • Isabel Rifà Bosch • Olga Bardají Pascual • Elena Blanco Sansa • Victorio Barrao Méndez • Carme Benito Delgado • Úrsula
Ferrer Busquets • Margarita Milla Milla • Josep Sànchez Adán • Sergio Soriano Salvador • Emília Vergés Serrat • Esther Cusco Puig • Juan Dalmau Sancho • Salvadora Muñoz López • Francisco Javier Canal Basegaña • Josep Casarramona Hernández • Juan Castro Doña • Francisco Coca Font • Pere del Campo Vilaseca • Maximiliano A. Maeso Patiño • José Antonio Argudo Sánchez • Lluís Ferrandiz Giménez • José López González • Jordi Mora Buch • Jordi Pérez Meseguer • Lorenzo L. Santamaria Fernández • Eulàlia Recolons Martos • Maria Lluïsa Romero Bilbao • Emili Torra Obiols • Lídia Cabestany Robusté • Joaquim Ferrer Rundan • José Maria Lorenzo Sempere • Alba Pérez Doménech • Rosa
Maria González Medalla • Carlos Herráez Domínguez • Daniel Mico López • Carlos Reixach Reus • Luciano Royo Beltran • Mar Paez-Centella García-Diego
Jose-Eduardo Alcañiz Lozano • M.Josefa Alcocer Coll • Maria Andres Diaz • Pedro Arnaiz Pascual • Fernando Bautista Afonso • Montserrat Bosch Higuera • Jose Cardo Guinaldo • Josep Casasayas Fornell • Lluis Castells Vilaro • Ma.Angeles Castro Castaño • Rafael Celma Insa • Roser Comulada Roca • Natalia Cornet • Javier Dominguez Molina • Pilar Esperanza Lombraña • M.Jesus Estorch Badia • Ma.Dolors Farre Mestre • Inge Fetthauer De Sais • Jose Gomez Gomez • Luis Gonzalez Albillo • Nuria Jorda Roig • Eduard Latorre Reboll • Ma.Jesus Loperena Zubeldia • Jesus Lores Marco • Ana Luiz Rodriguez • Alicia Luna Muñoz • Benigno Mancebo Hoyos • Jose Mendive Perez • Jose Miguel De Leon
• Enrique Pardo Baños • Maria-Elena Quilez Diest • Jesus Saiz Castillo • Gloria Sauri Boix • Merce Sifres Belzuz • Antonio Simo Delicado • Montserrat Sola Montserrat • Ma.Carmen Soles Esquena • Ramon Tibau Gerones • Joana Vidal
Canet • Jorge Villanueva Soligo • M.Josefa Villarroya Iranzo • Concepcion Vives Viladrich
Angel Garcia Garcia • Joaquin Lopez Tiñena • Juan Jaime Lozano Soler • M Concepción Fiol Castano • Isabel-Maria Camps Mezquita • Joaquin Borrull Sibina • Maria-Dolores Torras Fontdevila • Dora Carballal Fernandez • Carlos Herraez Dominguez • Ramon Santacana Martinez • Elena Abad Perez • Anna Costa Basora • Montserrat Cubero Moreno • Miquel Gas Sanchez • Jose Dominguez Garcia • Isabel Cabau Vinas • Ana-Maria Vila Cerulla • Rafael Pena Del
Monte • Pascual Sebastian Martin • Dolores Pons Bofill • Miquel Marquez Ponce De Leon • Francisco Garcia Valverde • Francisco Espejo Castaño • Rafael Tomas Garaulet • Gregoria Gallego Olivares • Montserrat Seba Casbas • Elena
Cliville Cubeles • Julio Elvira Perez • Petra Antonia Espada Garcia • Fernando Berni Mayol • Juan Heredia Vera • Francisco Amoros Coca • Enrique Gonzalez Rubio • Fernando Colomer Cambra • Luciano Royo Beltran • Josep-Maria Caixes Vida • Jose Flo Mendivil • Jorge Vidal Lliteras • Maria Rosa Reig Ros • Maria-Teresa Guillen Martin • Juan-Jose Zafra Colodro
▲
Febrer 2000 •
21
JOSEP MARIA GUINART I SOLÀ és el
nou director de l'Escola d'Administració Pública de
Catalunya. Nascut el 1956 a Barcelona, és llicenciat
en Empresarials (ESADE) i Dret i alcalde de l'Escala
des del 1995, i ha estat cinc anys vicepresident de
la Diputació de Girona. Ha exercit en dos períodes
diferents com a delegat territorial del Departament
de Justícia. ■
En JOSEP PURGIMON, subdirector general de
Gestió de Personal de la Direcció General de la
Funció Pública, i la CARME MILIÁN, cap de
Secció de Pressupostos i Comptabilitat de la Secretaria General de Benestar Social, han estat pares
d'en JORDI, el seu segon fill. Va néixer el passat
15 de gener, a un quart de set del matí, amb un pes
de 3 quilos i 90 grams.■
MANUEL REYES, dissenyador gràfic d’El Tinter,
SAL, i habitual maquetador de la present etapa de
Funció Publicació, va exposar al Centre Cultural Can
Sisteré de Santa Coloma de Gramenet una retrospectiva de la seva obra gràfica dels últims deu anys. L’exposició, de caràcter didàctic, va dur per títol DG. Disseny gràfic Manuel Reyes, i es va complementar amb uns tallers d’iniciació a aquest medi d’expressió impartits pel mateix artista. ■
Nous agents rurals de la Generalitat
(DOGC 3074)
Hilario Álvarez Vázquez • Jordi Armengol Pèrez • Juan Manuel Baqués Ibars • José Beltrán Coma • Josep Blanch Casadesús • Juli Boada Valls • Immaculada Busquet Pujó • Rafael Cabeza Corral • Luis Cabó Cardona • Carlos Calvera Cabeza • Narcís Joan Carreras Vila • Eusebi Casanova Ventura • Francesc Coll Riba • José Miguel de Pablo Bribián • Enric Edo Teys • Carles Franco Casadesús • David Gámiz Ribelles • Gerardo Gil López • Francisco José Gomes Mur • Ángela Gracia Díaz • Carlos Hernández Moreno • Vicente Javier Jiménez del Águila • Eduardo Jorge Llorens Lieste • Ricard Magnet Saus • Luis Miguel Martín Rosa • Francisco Martínez López • Antonio Martínez Mayorga • Pedro Milán Márquez • Santiago Millán Mansilla • Joan Ramon Miralles Clua • Francesc Mitjans Jové • Andreu Momblan Villacañas • Maria Elena Muñoz Lòpez • Pedro Oliva Parera • Manuel Pardillo Gracia • José Ramón Piñero Ortiz • Jordi Pont Rendé
• José María Puigarnau Peró • Carlos Sota Martí • Javier Teixidor Herrero • Frederic Tormo Reig • Enrique Ullar Berenguer • Jordi Vidal Subirà • Xavier Viñas Martín.
Noves funcionàries de la Sindicatura de Comptes
(DOGC 3052)
Eulàlia Manero i Font (Informàtica) i Montserrat Teixidó i Herrero (tècnica superior)
31
21
• Febrer 2000
Maria Rosa Morera
i Comas, Funcionària
jubilada de l'Ajuntament
de Barcelona
Des de la meva
situació de jubilada de la
funció pública,
quan miro
enrere i rememoro els meus
quaranta anys
de servei a la ciutat, trenta-tres
dels quals es van
desenvolupar a la
Secretaria de la
Primera i Segona
Tinències d'Alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, en una
etapa iniciada
amb l'alcalde
Porcioles i finalitzada amb
l'alcalde Maragall, sento la satisfacció d'haver
aportat un petit gra
de sorra d'eficàcia, cortesia i amabilitat a la
gran quantitat de ciutadans que varen passar pel
nostre despatx. Des de Població i Habitatge, passant per Transports, Hisenda, Cultura, Urbanisme i Obres Públiques, els
meus companys i jo vàrem
tenir sempre present,
amb el tracte al ciutadà,
que totes les persones tenen la mateixa dignitat
independentment del
lloc que ocupin a la societat.
Dictadura, transició,
democràcia, evolució necessària, esperada, desitjada en el fons de les
conviccions dels que cercaven el bé social de la
majoria, i les llibertats
polítiques, però també
una actitud permanent
de servei a la ciutat més
enllà i al marge de les
ideologies. Vaig conèixer
caps de servei idonis i funcionaris exemplars, pals de
paller de l'Administració
que restaven fidels a la seva
tasca quan els polítics anaven
desfilant en expirar el seu
mandat. La democràcia
va desconfiar d'un bon
32
nombre d'aquests funcionaris, volia fer foc nou,
no volia saber gran cosa
de la seva integritat i eficàcia, de l'experiència dels
seus anys de servei. Molts
varen ser enviats a casa en
expectativa de destí, d’altres varen ocupar un càrrec d'assessor sabent
que era el camí cap a
l'ostracisme.
Probablement són fets inevitables en tota evolució política. D'altra banda, mai no
ens cansarem de
dir-ho, va ser
una
evolució
exemplar, civilitzada, sense cap
enfrontament sagnant,
pròpia d'un país, Catalunya,
hereu d'una llarga tradició democràtica.
Amb tants anys de funcionària a la vora del poder
municipal, podria explicar
anècdotes curioses, divertides, però les considero irrellevants, i les coses importants, que periodísticament podríem qualificar
de "sucoses", pertanyen a
l'esfera de la confiança i
de l'oportunitat en el càrrec. "Secretària ve de secret", i això ho diu tot.
Estic contenta d'haver estat funcionària durant quaranta anys,
fet que em recorda la història d'aquells tres
obrers de la construcció als quals se'ls va preguntar pel seu treball, i l’un digué tristament: "Jo pico pedra"; l'altre amb satisfacció
assegurà: "Jo estic guanyant el pa per als
meus fills"; i el tercer afirmà amb orgull: "Jo
estic fent una catedral". Jo miro al passat i
dic joiosa: "Jo he estat fent la gran Barcelona". ■
SI VOLEU SER VOLUNTARIS-ESCOLTES
O ENS VOLEU RECOLZAR: 93 202 02 60
21
• Febrer 2000
Entrevista aÉ
Josep Antoni Duran i Lleida
conseller de Governació i Relacions Institucionals
“El tros de veritat que té l’altre”
Joan G. Bausa
FRANCESC PLATERO
El conseller Duran es va
estrenar en el càrrec el 30 de
novembre passat. És del
Campell (Llitera), 47 anys,
casat i amb tres filles. Ha
tingut responsabilitats
politicoadministratives a
l'Ajuntament de Lleida, a la
Generalitat, i com a diputat al
Congrés durant tres
legislatures i al Parlament
Europeu. Actualment és
president del Comitè de
Govern d’Unió Democràtica
de Catalunya i diputat al
Parlament.
P. L’estructura del nou Departament sembla respondre a la necessitat d’integrar totes les matèries
que tenen les Relacions com a referència. Quina ha de ser la base, la
font inspiradora que identifiqui la
vostra política de Relacions?
R. Crec que més aviat hauríem de
parlar de diverses bases, de diversos
criteris, que s'influeixen entre ells.
En qualsevol cas, crec que el primer
principi rector ha de ser necessàriament el diàleg, perquè els nous reptes de la societat exigeixen que totes
les administracions i els diferents
agents socials siguin capaços de treballar conjuntament per al progrés
general. Sense diàleg, les posicions
s'allunyen, neixen les desconfiances
i cap de les parts no pot entendre el
tros de veritat que té l'altre, cosa que
provoca un perjudici per a tothom.
El diàleg resulta imprescindible per
tal de poder trobar entre tots les solucions més correctes. Però també
34
hem de ser conscients que el diàleg
ens ha de portar a la col·laboració.
La informació, la coordinació, els
acords entre administracions, tot
això es pot convertir en un conjunt
de mecanismes molt útils per a culminar la construcció d'un Estat plurinacional i aconseguir una major
participació en les decisions d'interès general. Cal també recordar
que la Generalitat de Catalunya és
titular d'unes competències que de
vegades és necessari defensar davant
la intromissió de l'Estat, i per aquesta raó el nostre afermament competencial i, si escau, la promoció de criteris interpretatius més favorables a
l'autogovern de Catalunya, també
han de ser alguns dels eixos rectors
del Departament.
Febrer 2000 •
P. La nova organització competencial ha anat acompanyada d’un seguit de canvis significatius d’alguns responsables. Preveieu que
aquests canvis es notin més enllà
de les persones?
R. El meu desig seria imprimir al Departament un estil propi de treball,
que estigués més enllà de les persones que en cada moment concret
puguin col·laborar a desenvoluparlo. El Departament de Governació
i de Relacions Institucionals, a partir
de la fermesa en la defensa dels interessos de Catalunya i del seu autogovern, ha de ser un mecanisme que
porti a normalitzar allò que per a nosaltres ja és normal, és a dir, la percepció de Catalunya com a nació i
com a espai polític amb voluntat
pròpia, que s'obre a tots els altres territoris de l'Estat, d'Europa i del món,
i que ho fa amb una sòlida vocació
de col·laboració i de treball braç a
braç amb tothom. Catalunya i el seu
Govern han de saber expressar políticament allò que és la forma de ser
del nostre país, i han de saber establir lligams i mecanismes d'interdependència per tal de seguir mantenint la nostra cohesió i la nostra
presència en un món globalitzat. Per
tant, crec que les competències assumides pel Departament han de servir per a desenvolupar de manera coordinada aquests objectius, i que cal
atorgar un fort vessant polític a les
relacions de la Generalitat amb totes
les altres institucions. La qualitat de
les persones cridades a col·laborar
ha de ser de gran ajuda.
P. Relació i comunicació van íntimament lligades, quin paper ha de
tenir la cultura de la comunicació
en l’organització i en els equips humans del vostre Departament?
R. La cultura de la comunicació és
un element estratègic de tota organització, sense el qual difícilment
podrem funcionar bé. Una bona comunicació ajuda a donar coherència
a les decisions i facilita i millora el
treball en equip. Cal instruments
concrets de comunicació, com
aquest mateix butlletí, i intranets, i
sobretot esforçar-nos, en tant que
21
tament davant d’una actuació concreta. És aquí on podem començar a
tenir dificultats per a assenyalar un
valor per sobre d’altres. A vegades els
valors aplicats pel Govern entren en
conflicte amb els valors assenyalats
pels representants dels treballadors,
i aquests poden coincidir més o
menys amb els valors que demana la
societat. Aquesta dificultat es resol
cercant i ordenant uns valors generals consensuats per tots els implicats, que crec que no han de ser gaiP. La Secretaria Gere diferents dels que
neral d’Administrala teoria assenyala
“El sentiment de
ció i Funció Pública
com a catalitzadors
pertinença a la
ha donat un fort imd’una bona gestió de
puls al Funció Publinostra institució és personal: la concació. Quin lloc ocuun sentiment íntim fiança, l’autonomia,
pa aquesta línia
la creativitat, la inide tota persona que ciativa, la flexibilitat,
d’actuació entre les
treballa, i tal vegada etc. Però insisteixo,
vostres prioritats?
R. Com diu vostè, el no l’aprofitem prou” aquests valors han de
butlletí fa uns quants
ser coneguts i comanys que es publica, i penso que està
partits per tota l’organització.
prou consolidat, crec que és un
P. Pot representar el vostre nomemitjà força plural. Com em referia
nament algun canvi previsible en la
abans, hi ha més maneres de comuredacció definitiva del futur Estanicar-se internament, i les que imtut de la funció pública?
pulsem des del Departament han de
R. El futur Estatut de la Funció Públiservir a tothom i saber coexistir i resca encara està en fase d’avantprojecpectar els altres processos de comute, i serà, amb tota seguretat, el prinnicació interna que hi pugui haver a
cipal element de negociació amb
tota l’Administració de la Generalil’Estat en aquesta matèria durant la
tat. Però a nosaltres ens pertoca deslegislatura que estem a punt d’enceenvolupar els instruments que són
tar. Les possibilitats d’incidència en
comuns, i fer que realment siguin
el projecte per tal que l’Estatut tincomuns, no d’una part del territori o
gui un contingut de mínims que
d’una part de la piràmide professiopermeti una àmplia capacitat nornal. I també, hem d’intentar cuidar
mativa de la Generalitat i de l’Admimillor el sentiment de pertinença a
nistració local per tal de dissenyar
la nostra institució, perquè aquest és
una funció pública adequada a la reun sentiment íntim de tota persona
alitat del nostre país, dependrà en
que treballa, i que tal vegada no l’abona part del paper que tinguem en
profitem prou.
el Parlament espanyol a la propera
P. Quins valors creieu que han
legislatura.
d’inspirar la direcció, l’impuls i el
P. Quines són les prioritats del Dedesenvolupament de les polítiques
partament pel que fa a les relacions
de recursos humans?
R. Referint-nos a persones segur que
amb el sindicats?
R. Sense defugir del nostre paper de
tots estaríem d’acord a assenyalar
Govern, hem de ser capaços de mantota una sèrie de principis com ara:
tenir una cultura del pacte entre
la honestedat, la responsabilitat, la
les associacions sindicals, representransparència, la justícia, etc. Crec
tants majoritaris dels interessos dels
que el problema dels valors prové de
treballadors, i aquest Departament.
la necessitat de prioritzar-los correcresponsables de dirigir aquesta organització, a fer arribar la informació a
tots els empleats. Un altre esforç diguem-ne “des de dalt”, és que tothom, tots els milers d’empleats de la
Generalitat, puguin fer arribar les seves informacions i les seves experiències. És a dir que acceptem, que
estructurem el procés de rebre influències de tots els segments professionals de la Generalitat, i de tot el
territori.
35
Això significa des de la recerca sincera de punts d’acord que permetin
la signatura d’un pacte de legislatura, fins a la potenciació de mecanismes de resolució de conflictes.
La dinàmica de treball amb els sindicats s’ha de produir al voltant de
projectes d’interès comú en la defensa dels servei públic i de la seva
millora que propiciï escenaris de
diàleg i no pas de conflicte i confrontació.
contribuir a la millora de totes les
administracions, sinó perquè l’Escola ja té una actuació pràctica que ofereix formació a un gran nombre
d’empleats públics de totes les administracions. Evidentment hi ha una
presència important d’empleats de
la Generalitat, però també els treballadors de l’Administració local tenen el seu programa propi de formació a l’Escola, i hi ha també activitats
que s’ofereixen per altres administracions. Ara bé, aquest paper de reP. Dins la cultura del pacte de la soferència ha de combinar-se amb l’ecietat catalana, quins trets fonaxistència d’altres centres especialitmentals considereu
zats
en
l’àmbit
que es poden inserir
sanitari, de l’ensenen els possibles pacyament, policíac, Ad“Hem de poder
tes sindicals?
ministració de justídonar eines al món cia o altres amb funR. Al meu entendre ,
sempre que s’inicia
local, eines que no cions sectorials.
una dinàmica de neCom a mesura consón exclusivament
gociació, cal tenir
creta a impulsar, calpressupostàries”
clar quins en són els
dria destacar tots els
objectius. Per tant, el
aspectes vinculats al
primer tret caracterísdesenvolupament ditic ha de ser conèixer els límits d’allò
rectiu i la formació a distància (teleque es pot o es vol negociar.
formació) amb el suport de noves
En segon lloc, s’ha de comptar
tecnologies. L’Escola té en funcionaamb un marge de maniobra que posment projectes en aquests àmbits
sibiliti la negociació. Difícilment es
que reforçaran el seu paper central
pot parlar de cultura de pacte si les
en la millora de l’eficàcia de l’Adminostres posicions de partida són innistració.
variables.
P. Fóra bo que l’Escola d’AdminisEn tercer lloc, cal respecte a l’hora
tració Pública de Catalunya seguís
de valorar els nostres interlocutors, i
el model prestigiós d’unes altres esaquest respecte s’ha d’entendre tant
coles com ara l’École National
en la forma com en els fons del mad’Administration (ENA) francesa?
teix pacte.
R. Sempre és bo aprofitar les expeUn bon pacte és aquell en què toriències reeixides d’altres administes les parts implicades guanyen
tracions, però el mèrit està a adaptarquelcom. Aquesta és l’essència prinles a la realitat pròpia. L’ENA obeeix
cipal de la nostra cultura i aquest és
a una idea molt concreta, a un moel tret que hem d’inserir en les negoment històric determinat a França, i
ciacions sindicals.
a una tradició administrativa que no
P. Quines mesures s’hauria d’imcoincideix exactament amb la nosplantar perquè l’Escola d’Administra. És a dir que els centres de formatració Pública de Catalunya sigui
ció de funcionaris tenen una funció
el referent en l’àmbit de la formació
de suport i estan condicionades pel
de tots els empleats de les diferents
model d’administració al qual seradministracions públiques catalaveixen.
nes?
De l’ENA poden aprofitar-se
R. Crec que en bona mesura l’Escola
molts elements positius: el rigor i la
ja compleix aquest paper d’instituseriositat dels seus plantejaments, la
ció de referència, no només perquè
importància que és dóna als princila mateixa llei de la seva creació ja li
pis i als valors, el reforçament del paatribueix funcions genèriques de
per dels directius públics, etc. I això
36
Febrer 2000 •
hem de saber-ho aplicar en el nostre
context, però crec que ens equivocaríem si volguéssim repetir simètricament el model. Per altre costat cal
pensar que l’ENA cobreix un petit
àmbit de l’Administració francesa, i
que hi ha toda una altra sèrie de centres de formació vinculats a les administracions territorials, dels quals
també podem aprendre.
P. Quins canvis pot representar la
seva nova responsabilitat en l’àmbit de les competències de la Direcció General d’Administració Local?
R. La DGAL té unes competències
àmplies i perfectament definides en
tot allò que fa referència al món local. Al meu entendre no es tracta
tant d’ampliar-les, com d’impulsar
noves polítiques en el marc d’aquestes. Per altra part, la DGAL és per
definició una direcció transversal.
Com a interlocutora entre món local i administració de la Generalitat,
vostè sap que la DGAL és present a
diverses comissions i consells de di-
recció d’ens dependents d’altres departaments, i al seu torn aquests estan també presents en comissions
nostres (la de Govern Local o la de
Cooperació Local, per esmentar-ne
dues). Aquesta estructuració i aquestes competències ens han de permetre potenciar polítiques concretes al
servei d’ajuntaments i consells comarcals sense necessitat d’alterar el
marc competencial. En aquest sentit i més enllà de les funcions per les
quals és coneguda la DGAL (gestió
PUOSC i FEDER, qüestions de delimitacions territorials, etc.), tenim la
voluntat d’impulsar polítiques,
bona part de les quals seran necessàriament transversals, relacionades,
per exemple, amb la necessària i urgent posada al dia de l’Administració local en tot allò que fa referència
a noves tecnologies (penso especialment en els ajuntaments petits i
mitjans), en l’avaluació de la qualitat dels serveis que presten els ajuntaments, o en l’impuls des de la
DGAL de marcs de trobada per a
21
ajuntaments per tal de poder donar
eines per a fer front als diferents problemes amb que s’enfronta l’Administració local. La coincidència dins
la mateixa Conselleria de la DGAL i
l’Escola d’Administració Pública ens
ha de permetre continuar i accentuar una política de formació per a
les persones de l’Administració local.
P. Com caldria propiciar la coherència i l’homegeneïtat de les actuacions del seguit d’administracions locals que es diuen més properes al ciutadà?
R. El criteri fonamental que ha de
presidir les relacions Generalitat
– món local és el respecte escrupolós
al principi d’autonomia local. El
món local català és molt plural, i alhora és dinàmic, cosa que el fa complex per definició, en el sentit positiu del terme. Hem d’entendre
aquesta diversitat com a riquesa i
com a valor a preservar. En conseqüència, el concepte homogeneït-
37
21
• Febrer 2000
zació és únicament aplicable 37 de
relacions. Tal vegada hauríem de
parlar més de lleialtat institucional
que no d’homogeneïtzació. Més
enllà d’aquesta consideració, comparteixo absolutament l’observació
que vostè fa quant a la proximitat
de l’Administració local en relació
amb el ciutadà. Des d’aquestes consideracions, el nostre paper ha d’orientar-se cada cop més cap a la recerca de sinergies Generalitat - món
local d’una part, i cap a aglutinar els
neguits i preocupacions compartides més enllà de la diversitat per tal
de poder-hi donar resposta. Li posaré un exemple d’aquests dies. La
nostra societat té plantejat un repte
molt important en relació amb la
integració cultural i social de persones vingudes del que anomenem
Tercer Món. Qui viu en primera línia de foc aquest repte són sovint els
alcaldes, i només amb reformes de
lleis (que és evident que calien) no
resoldrem els problemes de dia a dia
relacionats amb la convivència. En
aquest context el nostre paper ha de
ser el d’obrir un espai de reflexió i
debat conjuntament amb els alcaldes i alcaldesses del quals es derivin
accions concretes. En altres paraules: hem de poder donar eines al
món local, eines que no són exclusivament pressupostàries. Un bon assessorament (a vegades em fa l’efecte que l’alcalde està molt sol davant
la presa de decisions), un pacte polític de mínims (no podem fer del debat de la integració una arma partidista electoral), etc.
P. El repartiment d'escons en
aquesta legislatura us exigeix en el
Parlament un paper destacat com
a negociador. Quina és, a grans
trets, l'estratègia d'organització
que voleu desenvolupar per assolir
els projectes del Govern?
R. Entre les competències del nou Departament de Governació i Relacions
Institucionals s'inclouen, mitjançant
la Direcció General de Relacions amb
el Parlament, la coordinació, assistència i suport a les relacions del
Govern amb el Parlament i el seguiment del compliment dels compromisos parlamentaris adquirits pel Go-
38
vern. Això implica, no només una tasca política que en moments determinats pot suposar la conveniència de
dirigir les negociacions amb els grups
parlamentaris, sinó una tasca més tècnica de coordinació del conjunt de
qüestions parlamentàries que el Par-
lament adreça al Consell Executiu en
exercici de la seva funció de control
de la gestió del Govern. En tot cas, l'estratègia de negociació amb els diferents grups parlamentaris no quedarà
definida del tot fins després de les
eleccions generals del 12 de març.
Febrer 2000 •
P. Com valoreu la projecció exterior actual de la Generalitat i en
quin àmbit o escenaris internacionals penseu actuar amb més intensitat?
R. El Govern de la Generalitat, amb el
president Jordi Pujol al capdavant, ha
desenvolupat un esforç important per
a la projecció exterior de Catalunya. Jo
els diria que hi han confluït tres circumstàncies. Una conjuntura de clara
obertura de l'Estat. Un país –una societat– que té una vocació europea i internacional clara. I finalment una voluntat d'obertura a Europa i al món per
part dels partits que governen a la Generalitat, sense equívocs i assumida
molt en profunditat –i des de sempre.
Hem actuat en un terreny sense
un marc competencial clar i sense
transferència de recursos, amb uns
inicis políticament difícils. Hem estat innovadors i impulsors d'iniciatives a les quals s'han adherit altres comunitats autònomes i regions europees: participació regional, política
mediterrània amb l'ICM; ens hem
avançat als grans reptes de Catalunya, fent, per exemple, un llibre
blanc sobre la integració a la Comunitat Europea l'any 1980 i creant el
Patronat Català Pro Europa l'any
1982. I hem estat imaginatius, superant les limitacions derivades de
l'absència dels mecanismes clàssics
de participació internacional, reservats als Estats. Amb la complicitat de
la societat, hem avançat molt en l'obertura internacional de les empreses i de la societat catalana, cap a Europa i Llatinoamèrica, hem liderat
moviments com el regionalisme europeu, o el debat sobre cooperació
euromediterrània, i hem consolidat
un alt grau de prestigi i coneixement
internacional de Catalunya. Un país
que és model en el debat identitari i
de descentralització política al Regne
Unit, Itàlia, els països escandinaus,
l'Europa central i oriental i molts Estats llatinoamericans.
Com a conseller competent en
aquestes qüestions el meu objectiu
és donar continuïtat als àmbits més
clàssics d'actuació, però també reforçar o engegar noves activitats.
Hem de reforçar la capacitat de participació en la definició de les políti-
ques europees que afecten els nostres interessos i competències, tant a
Madrid com a Brussel·les. Hem d'impulsar, des de la nostra posició privilegiada i alhora responsabilitat molt
clara, el diàleg euromediterrani, afavorint la relació de les nostres societats i els projectes en àmbits com el
medi ambient, les comunicacions, el
teixit empresarial, la cultura, la immigració… Finalment Catalunya ha
de fer plenament el paper de pont
entre Europa i els països llatinoamericans.
Més enllà d'actuacions "territorials", hi ha temes que hem de profunditzar. N'esmentaré dos: la política de cooperació al desenvolupament on hem de reforçar el nostre
compromís envers als països menys
afavorits; i la participació de Catalunya en els organismes internacionals que treballen en àmbits que
ens són d'interès prioritari: UNESCO, FAO, OMS…
En definitiva, tot això per a continuar reforçant la internacionalització i l'obertura del país i prepararlo plenament per als reptes del projecte europeu i de la globalització.
“A ningú no se li escapa
que l’actual distribució
de l’horari es pot
agrupar de manera que
es generi una major
disponibilitat de temps
per al treballador”
P. Quines propostes de caire laboral proposaríeu als sindicats de
cara a millorar las condicions sociolaborals del empleats de la Generalitat?
R. El nivell retributiu és tradicionalment l’element més identificat amb
les millores laborals. És del domini
general que els pressupostos generals de l’Estat han previst un 2%
d’increment per a l’any 2000, i que
a través de fons addicionals estem
negociant amb els sindicats altres
possibilitats amb voluntat d’arribar
a un acord.
21
A més de les retribucions, són
múltiples els aspectes que poden
constituir una millora de les condicions de treball dels empleats de la
Generalitat i nombroses les propostes que ara mateix l’Administració
ha posat sobre la taula.
Un primer bloc de propostes està
relacionat amb l’increment de l’estabilitat, i el compromís de processos de funcionarització del personal
laboral així com la sistematització i
transparència en la gestió de les
borses de treball.
Un segon aspecte importantíssim
és l’organització de l’horari dels treballadors. A ningú no se li escapa
que l’actual distribució de l’horari
es pot agrupar de manera que es generi una major disponibilitat de
temps per al treballador. Crec sincerament que les possibilitats d’organitzar el temps impacten més positivament sobre la qualitat de vida
que el nombre total d’hores treballades.
També hi ha un camp important
d’actuació en millores socials, la
possibilitat de reducció de la jornada i la possibilitat de mobilitat entre
diferents administracions. Aquestes
són qüestions a desenvolupar en un
futur immediat.
La formació en tota la seva extensió i amb les múltiples expectatives
a què respon és un altre àmbit que
contribueix a millorar les condicions de treball. Cal tenir present
que l’evolució accelerada de la nostra societat transforma constantment els requeriments professionals i que una correcta planificació i
oferta de la formació adient és la
resposta a moltes inquietuds i la garantia d’eficàcia i desenvolupament
qualitatiu del treball.
Finalment, un altre entorn que cal
treballar en els propers anys és la prevenció de riscos laborals. La Llei
31/1995 és un marc ambiciós i complet que planteja múltiples línies d’actuació algunes ja desenvolupades i
d’altres en fase de desenvolupament.
Crec francament que tots aquests
aspectes aporten possibilitats reals
de millora de les condicions laborals dels treballadors de la Generalitat. ■
39
21
• Febrer 2000
Articles
L'òptica de la productivitat a
l'Administració pública
Cinto Ros i Ombravella
Catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona
Un dels temes clau per
l’esdevenidor de l'economía
catalana (i espanyola) a
l'actual escenari de la política
econòmica europea és el nivell
i dinàmica de la nostra
productivitat envers
l'europea. Emprem el tòpic
que, atès que la nostra
productivitat hi està menys
ajustada (un 25-30% inferior),
aquí rau l’avantatge d'un
potencial de creixement
diferencial amb guanys als
costos. Però als darrers anys
això no s'experimenta, ja que,
mentre que la dinàmica de la
productivitat global a Europa
presenta una taxa de prop del
2% anyal (i la dels EUA de
prop del3), el nostre registre
no és gaire superior a l’1%, en
el millor dels casos.
E
ns referim a la productivitat per
persona empleada, tot i existir
mesures més acurades en termes d'hora treballada. El numerador
consisteix en algun import de valor
produït o valor afegit, o indicador interposat i significatiu. La meva experiència al sofisticat camp dels serveis financers i al dels serveis públics em diu
que, malgrat algunes visions escèptiques, sempre hi ha possibilitat d'escollir indicadors rellevants i seguir-los al
llarg del temps.
Doncs bé, tot sembla indicar que
les nostres dificultats específiques
amb la productivitat deriven, en
bona mesura, del sector serveis, el
pes del qual ha crescut molt al llarg
dels darrers quinze anys, també al si
de l'economia catalana. El sector
serveis tradicionalment es conside-
40
rat per la doctrina com especialment difícil en termes de guanys de
productivitat, presenta complicacions estadístiques referents l'avaluació de la qualitat dels serveis, especialment als serveis de no-mercat, (als darrers anys, però, als EUA
s’estan assolint augments de productivitat als serveis a ritme del 22,5% anyal, ben per sobre del "tradicional" –a Europa per aquest sector– 0,8-1%).
Però els serveis, el sector terciari,
són un considerable calaix de sastre
dins del que com a mínim s'ha de
classificar els serveis a les empreses (a
dins dels quals també hi ha els "serveis
avançats"), els serveis a l'estranger, els
serveis personals i els serveis públics.
S'ha indagat quins són en aquest sentit els serveis més problemàtics pel
que fa a productivitat. Per exemple,
els economistes valencians Jordán i
García Reche troben (a Política económica y actividad empresarial, Tirant lo
Blanc, 1997) els problemes més grans
als subsectors del terciari següents.
Prenen com a 100 la productivitat
mitjana del sector serveis al 1996:
Comerç
Hostaleria
Transports
Serveis públics
65
60
90
68
A més, quant a dinàmica del període 1985-1996 els guanys anuals
presentes tendències preocupants:
Comerç
Hostaleria
Transports
Administracions públiques
0,3
0,2
2,1
0,5
(Totes aquestes dades són globals per a l'economia espanyola.)
Per cert que el darrer informe de
l'OCDE sobre l'economia espanyola
(1999-2000) segueix confirmant
aquest senyal d'alarma tot enregistrant –amb algunes dificultats estadístiques– un estancament i fins i
tot davallada a la productivitat al
sector serveis de l'economia espanyola: minços augments del 0,51% al 1998 i disminucions fins a un
1% al 1999. Tot sembla indicar,
doncs, que el problema continua
bén viu.
Cal una política
específica de millora de
productivitat a les
administracions
Tot plegat aquest és, doncs, el context global del problema o repte
que aquí tractem en termes generals. Ens cal una política específica
de millora de productivitat al sector
serveis i especificament a les administracions públiques. Focalitzant
tan sols els costos administratius, el
tema és ben rellevant, ja que s'ha
estimat (Berenguer-Tremosa, 1998)
que els interns suposen cap al 2,5%
del PIB al conjunt de l'economia espanyola, i a més els "externs implicats a les relacions dels administrats
amb les administracions" suposarien prop d’un 3% més del PIB.
D'acord amb les actuals categories i conceptes de l'anàlisi econòmica, els costos administratius de
gestió formen part dels anomenats
costos de transacció. El seu nivell,
la seva incidència poden pertorbar
el bon funcionament del mercat.
Una correcta assignació de recursos
Febrer 2000 •
exigeix la seva minimització.
Les "doctrines actuals" sobre polítiques de millora de l'eficiència dels
serveis emfatitzen: la necessària intensificació de capital augmentant
la ràtio estoc de capital /ocupació/
valor afegit servei, és a dir inversió;
la millora organitzativa (que, com
veurem, potser és la clau del nostre
cas); la formació i, finalment, la política d'incentius al personal, en la
qual estem francament endarrerits
tant en el terciari privat com en els
serveis públics.
A una determinada intensitat
de capital (p.e. d'informatització), les
periòdiques dels serveis, introducció d'indicadors de resultats i implantació sistemàtica de noves
tecnologies.
• Acceptació del control pressupostari, sobretot adequant-se als recursos i procurant que els nous
serveis es financïn per la redistribució dels fons pressupostaris
existents (flexibilitat a la baixa de
les funcions existents).
És també molt important la línia
de millorar l'eficiència en l'ús i selecció dels recursos humans: enfortiment de les funcions directiv e s ;
21
l'Administració corresponent i els
funcionaris. Em sembla que el millor incentiu derivat és la promoció
interna àgil i diferencial, a banda
del reconeixement i la consolidació.
La sintesi de recomanacions que
fan els especialistes per tal de reduir
els costos administratius podria ser:
reorientació de l'Administració cap
a la qualitat (valor del servei, satisfacció client), òptica de resultats,
simplificació de tràmits administratius, avaluació subsegüent dels costos de control de l'acció regulatòria,
presa en consideració dels costos
externs soferts pel ciutadà en la
seva relació amb les administracions, millor gestió dels recursos
humans i un ús més intens de les
tecnologies de la informació.
La despesa
pressupostària de
personal
millores organitzatives propugnables per la nostra
Administració podrien anar sobre
les línies següents:
• Simplificació de les estructures organitzatives mitjançant la reducció d'unitats directives, redisseny
d'organigrames de departaments i
seccions, creació d'unitats de
prestació de serveis homogenis, i
externalització d'activitats a empreses privades que impliquin estalvis de costos.
• Millora dels sistemes de gestió i
seguiment mitjançant revisions
modificacions als
sistemes de selecció, provisió, avaluació, formació, carrera i retribucions dels funcionaris.
En termes de guies i criteris d'orientació i avaluació de l'activitat de
les administracions: com empaitar
millores de productivitat/treball? A
mi em sembla que el millor és una
orientació de l'Administració cap a
resultats definits i mesurables, de la
qual derivi l'avaluació de la feina realitzada per cada empleat (o grups,
seccions), de manera que els guanys
d'eficiència es distribueixin entre
Observo, sobre el pressupost per al 1999, el pes de
la despesa en personal
dins els pressupostos de
la Generalitat: En el total
consolidat, amb el Servei
Català de la Salut, quasi
550.000 milions. Això representa cap al 27% del total corrent. És un volum ben
elevat, i potser un pes execessiu. Estic segur que seria viable
assolir millores de productivitat de
manera que, per exemple, al llarg
de dos anys s’hi poguessin reduir
els costos de gestió i de prestació de
serveis un 5%, sense reducció dels
estàndards de serveis.
En tot cas, que quedi clar, com he
volgut emfasitzar, que tenim plantejat a Catalunya/Espanya un repte de
productivitat, especialment al sector
de serveis. I que atès el seu pes, la
productivitat/ costos treball a les Administracions públiques i la seva
evolució serà un condicionant important en la millora en aquest terreny. Recordem-ho: el sector Administració pública és radiografiat com un
dels terciaris amb menor nivell –estàtic i dinàmic– de productivitat al si
del conjunt dels serveis. ■
41
21
• Febrer 2000
El Codi deontològic dels empleats de
la Generalitat
Un projecte amb ànima
J. Pere Camino
Analista en Polítiques de Personal. Secretarua General d’Administració i Funció Pública
En Salvador Garcia, “guru de
les noves concepcions de la
gestió per valors”, deia que
sovint als projectes que es
planifiquen a les grans
empreses en la majoria dels
casos els manca ànima, ja que
no es basen en un autèntic
diàleg organitzatiu i no estan
redactats per a comunicar i
entusiasmar la gent.
E
n Salvador diu que la majoria
d’aquests projectes semblen
més un exercici teòric, que no
pas una part integrant d’un discurs necessari, viscut pels membres de l’organització i, per tant, vivificant.
També diu, no sense raó, que una
administració sense ànima és una administració desanimada. Aquestes
darreres paraules ens van recordar l’inici del projecte de Codi deontològic.
Per Acord de Govern, ara fa tres
anys, s’encarregà a la Secretaria General d’Organització i Funció Pública
l’estudi d’un projecte de normes de
conducta per al personal de l’Administració, i ja al començament es va decidir que el projecte s’hauria de fer d’acord amb dos principis bàsics: que fos
consensuat i que fos propi i, per tant,
diferenciat.
Al setembre del 1997, el grup de treball format per membres dels sindicats
amb representació majoritària a la Administració i un grup d’experts designats pel secretari general d’Administració i Funció Pública van començar
a reunir-se amb l’objectiu d’estudiar
l’oportunitat d’elaborar un Codi de
normes de conducta del personal al
servei de la Generalitat de Catalunya.
Prèviament a la instauració d’aquest grup de treball, l’anàlisi de la
viabilitat del projecte ens havia
42
portat a respondre una sèrie de preguntes sobre els objectius, la tasca feta
sobre aquest tema als països del nostre
entorn, la identificació de conductes
pròpies o impròpies al nostre àmbit,
etc.
D’altra banda, ens vam entrevistar
amb gent especialista en el tema, i també vam redactar quadres de coherència entre els objectius i els valors, fitxes
guia de principis, de conductes, i altres
tasques preparatòries.
Per això, quan vam convocar la pri-
mera reunió amb els sindicats, vam començar a treballar tenint a l’abast tota
la informació recollida prèviament.
Un cop fetes unes quantes reunions,
en el si de la comissió de treball formada a l’efecte es va decidir per majoria,
entre altres acords, proposar a la Secretaria General la realització d’una enquesta a una mostra representativa del
personal (amb un marge de confiança
en les respostes de més del 95%) per
saber quins valors creien els treballadors de la Generalitat que haurien de
servir de base per a dotar de contingut
el futur Codi deontològic.
Ràpidament es començà a treballar
en el disseny i la
Enquesta sobre els
valors del personal
de la Generalitat
de Catalunya.
Equip d’Anàlisi
Política de la UAB.
Gener 1999.
Febrer 2000 •
confecció del qüestionari de l’enquesta. Sobre una base de dades d’unes
dues-centes preguntes, es va dissenyar
una enquesta formada per cinc grans
blocs de qüestions.
El primer esborrany de l’enquesta va
ser objecte de diverses reunions de treball, entre d’altres, amb l’equip d’anàlisi política de la Universitat Autònoma de Barcelona, òrgan encarregat de
la seva realització material.
L’enquesta es va portar a terme el
quart trimestre de l’any 1998. Al final
del mateix any es va trametre a la Secretaria General de Funció Pública un
primer document de explotació i tabulació dels resultats.
El resum de les actuacions desenvolupades per a confeccionar l’enquesta,
és el següent: recull de preguntes sobre
valors; adaptació de les preguntes a la
realitat de l’Administració de la Generalitat; realització d’un quadre de valors; connexió de les preguntes amb
valors; identificació i tria de valors;
identificació de les àrees d’interès; inclusió dels valors per àrees d’interessos; tria de valors per àmbits d’interessos; classificació de grups de preguntes
per valors; depuració de les preguntes /
modificació per valors; primera llista
de preguntes per àrees de valors; confecció de l’enquesta en cinc apartats;
realització d’una enquesta pilot; rectificació de la llista de preguntes i del primer disseny de l’enquesta; esborrany
de l’enquesta definitiva; discussió de
l’esborrany i del contingut de les preguntes amb els experts de la UAB; enquesta definitiva.
Entorn dels valors
La finalitat de l’enquesta era servir de
base i de referent als principis assenyalats com a prioritats pels enqüestats, i per això l’objecte de l’enquesta
va girar entorn dels valors, tant de l’organització com a tal, com de les persones que hi treballen, i també dels valors individuals assumits en el treball.
La majoria de les qüestions que calia
respondre s’establien en present amb
la finalitat de conèixer quin era l’estat
actual de la qüestió, però també s’hi
afegien qüestions potencials, referents
a com hauria de ser un comportament
21
concret en una situació determinada.
Aquestes darreres qüestions ens van
indicar les preferències futures dels treballadors. Ens indicaven el “com hauria de ser”, més que no pas el “com és”.
El quart trimestre del mateix any
(octubre i novembre), es va fer el treball de camp. I l’explotació dels resultats es presentà al final de l’any.
El formulari de l’enquesta consta de
cinc blocs, el primer dels quals estava
compost per vint agrupacions de preguntes formulades de quatre en quatre. En aquest apartat es presentaven
afirmacions que contraposaven diferents valors sense explicitar-los. El personal havia d’assenyalar dues afirmacions de cada grup: aquella amb què
estaven més d’acord i aquella amb què
ho estaven menys.
La confrontació de valors en aquest
primer apartat va ser dissenyat per a establir un marc general de coherència
de la consulta. Es tractava de veure el
tarannà ètic dels enquestats i, sobretot,
llur coherència a l’hora de respondre.
En el segon bloc de preguntes es presentava una llista de setze principis relacionats amb la feina habitual dels en-
43
21
• Febrer 2000
questats. En aquest cas calia triar tres
valors: els tres que formen una prelació dins els principis de conducta que
majoritàriament aplica l’enquestat al
seu treball diari.
El tercer bloc estava configurat per
tres aspectes relatius a les preferències
dels treballadors en el model de direcció desitjat dins l’organització pel que
fa a l’estil de direcció del cap, la responsabilitat de la feina realitzada i el grau
d’honestedat comparat entre col·lectius.
En el quart bloc de preguntes es relacionen trenta-cinc frases referides a valors establerts prèviament. En aquest
cas s’havia de fer una valoració del
grau d’acord o desacord entre una escala establerta de 0 a 10.
Finalment, es va introduir una sèrie
de qüestions obertes sobre aspectes relacionats no solament amb el lloc de
treball, sinó també amb l’entorn. L’objectiu d’aquest apartat era polsar l’opinió dels treballadors sobre diferents aspectes de com hauria de ser la seva feina, sense explicitar cap valor a priori.
De fet, aquest bloc de preguntes constituïa una eina de reflexió pròpia, dels
treballadors consultats, sense cap
orientació preconcebuda.
Una vegada fet el tractament de les
dades obtingudes de l’enquesta, es va
poder extreure un seguit de conclusions, de les quals us avancem les que,
al nostre entendre, tenen més interès.
Conclusions
1. L’entorn
Cal establir un sistema de valors a
l’organització que sigui identificable com a propi pel personal que hi
treballa.
L’Administració ha de potenciar
com a organització els valors de l’eficàcia, la flexibilitat i la formació
dels seus treballadors.
En aquest context, el personal
que hi treballa ha de fer-ho d’una
manera professional i, per tant, amb
responsabilitat i qualitat.
Cal treballar en un entorn d’honestedat, eficiència, flexibilitat i justícia.
L’organització ha de tenir mecanismes per a valorar i, per tant, reconèixer el treball realitzat pel seu
personal.
44
2. La direcció i la
responsabilitat
Sembla clar que el valor “honestedat” ha de ser predicable amb
més intensitat pels directius que
dirigeixen l’organització, que no
per les persones que integren els
altres col·lectius: els caps intermedis i la resta de personal. I això
és així pel plus d’exemplaritat
que es desprèn de la seva posició
elevada dins l’organització.
3. Principis i valors
identificats
Al llarg de l’enquesta es detecta una
sèrie de valors i principis compartits
entre tots els treballadors enquestats.
Aquests valors els identifiquem
tot seguit sense cap prelació entre
ells i acompanyats d’una de les frases representatives del valor detectat:
– Honestedat: “Considero que és
reprovable demanar regals o tractes de favor per la meva feina dins
l’organització.”
– Eficiència: “Evitar el malbaratament de recursos públics hauria de
ser la prioritat de l’Administració.”
– Flexibilitat: “La nostra estructura hauria de ser més flexible per tal
d’oferir un millor servei.”
– Formació: “M’agradaria millorar
contínuament la qualitat del meu
treball.”
– Justícia: “Les pautes de comportaments han d’aplicar-se a tots per
igual, tant si són laborals, interins
o funcionaris, com alts càrrecs.”
– Compromís: “Ens hauríem d’esforçar més per tal de crear un bon
ambient de treball.”
– Responsabilitat: “No defujo les
meves obligacions.”
– Eficàcia: “Com a ciutadà, demanaria a l’Administració eficàcia.”
– Servei al ciutadà: “Hem d’assegurar la prestació d’un servei de
qualitat.”
– Coordinació: “Els meus caps
m’haurien de mantenir més informat sobre els seus plans i objectius.”
4. Les preferències
El treballador de l’Administració es
considera un treballador com un altre i vol que el seu treball sigui valorat. Finalment, desitjaria tenir un
cap honest, amb coneixements,
professional i responsable.
I ara què?
Moltes vegades ens hem preguntat
quines accions o quins camins hem
de recórrer amb posterioritat a
l’anàlisi dels resultats de l’enquesta.
No és gens fàcil d’aconseguir que
l’organització assumeixi un codi de
conductes, fins i tot en el cas que les
conductes responguin a valors prèviament consensuats pels seus treballadors.
I no és gens fàcil per dues raons.
En primer lloc, perquè un codi ètic
entra més en el camp de la cultura
organitzativa que no pas en el camp
del dret, i difícilment es pot implantar un codi de conducta mitjançant
un decret. Som del parer que no és
possible legislar per establir una cultura de la integritat, de la responsabilitat o de la transparència. I, en segon lloc, perquè estem convençuts
que l’essència de tot sistema ètic en
una organització pública com la
nostra és assegurar que l’Administració treballa per l’interès públic i
no per altres interessos.
I aquesta convicció només es pot
obtenir si es té la confiança dels ciutadans respecte a la seva Administració. I, seguint amb aquest raonament, aquesta confiança ciutadana
és impossible d’assolir si els mateixos treballadors no tenen confiança
en la seva pròpia organització.
Implantar un codi ètic és una tasca de tothom: de totes les persones
que treballem a l’organització. Des
de la Secretaria General estem treballant per implantar, amb la vostra
col·laboració, un Codi deontològic
obert i sense exclusions.
Les properes accions van en
aquesta línia. Cal fer abans, però,
un esforç de divulgació del resultats
de l’enquesta. I això és el que ara
fem. ■
Febrer 2000 •
21
Parlar és gratuït
Josep M. Lozano Soler
Professor d'ESADE
Aquest article es va publicar a
La Vanguardia el 13-2-1994 (pàg. 28)
Preocupats per la tan
esbombada manca d'ètica, un
grup d'investigadors
canadencs van dur a terme
una investigació entre
directius del seu país per a
verificar si era cert que l’ètica
no els preocupava gens ni
mica. Però van adoptar una
perspectiva peculiar: en
comptes d'analitzar la seva
adhesió a un sistema de
valors, es van limitar a
analitzar com i quan aquests
directius utilitzaven el
llenguatge moral.
presa de decisions de qui l'utilitza.
Avui l'insòlit no és pas parlar de moral,
sinó que això sigui correlatiu a l'exercici de poder de qui parla.
Però això implica trencar amb el
dogma inconscient que només és moral el que és immaculat. Una moral de
normes i prescripcions clares i definides. Acostumats a un discurs moral
de blanc o negre, no suportem la pràctica de la moral del gris.
El fet que no hi hagi decisions o
comportaments perfectes no significa
pas que tots siguin iguals, o igualment
criticables. Però tampoc que el discurs
tingui valor al marge de la realitat. Significa que el debat s'ha de referir a la interacció entre prioritats i possibilitats.
Perquè, en la seva dimensió política i
organitzativa, el debat ètic no és pas un
debat sobre principis, sinó sobre la definició de prioritats i exclusions que
poden comportar decisions; sobre responsabilitats exercides; sobre criteris
operatius o sobre projectes sobre els
quals no es pot demanar comptes.
Si no afecten el camp de responsabilitats de l’orador en qüestió, l'ètica i els
valors acaben sent pura xerrameca. I és
que parlar és gratuït. ■
Edició divulgativa del Codi deontològic
del servei públic portuguès. Aprovat per
Resolució del Consell de Ministres
18/1993, de 17 de març.
S
orpresa: en contra del tòpic, es referien molt sovint a l'ètica i als valors. Si fem cas de les seves converses, semblava una preocupació rellevant. Van analitzar també què feien
quan parlaven d'ètica i de valors. Amb
diversos percentatges, van catalogar
uns quants usos: expressar frustració,
acusar els altres de manca d'ètica, remetre's a principis generals com a resposta davant un problema concret, legitimar actuacions realitzades, apel·lar
retòricament a valors determinats
com a introducció o cloenda de discursos, etc.
Únicament en un 9% dels casos, el
fet de parlar d'ètica i de valors afectava
les situacions i les decisions de qui parlava. Només en aquests casos parlar
d'ètica i de valors era un factor rellevant i diferenciador per a identificar
problemes, considerar alternatives,
mesurar conseqüències i definir compromisos i responsabilitats. Un discurs
vinculat a la manera de parlar i de decidir de qui l'utilitzava.
Potser el que ens és més familiar d'aquest estudi, més enllà de totes les
distàncies, és aquesta constatació que
només en un cas de cada deu el discurs
moral està directament vinculat a la
45
21
• Febrer 2000
El barret institucional que és la Unió
Segona part de “La Unió Europea no és pas la Comunitat Europea
(i altres confusions)”
Ramon Torrent
La Unió Europea, un afer
de Madrid o de Catalunya?
Fa uns quants anys estava de moda la
tesi que es podia organitzar una
mena de pinça sobre l’Estat central,
les competències del qual serien aspirades cap amunt per la Comunitat
Europea i cap avall per les comunitats autònomes –i, en particular, per
la Generalitat. En les versions més
fantasioses d’aquesta tesi, s’arribava
a pensar que les competències aspirades cap amunt per la Comunitat
Europea podrien ser retornades per
aquesta directament a les comunitats autònomes.
Sortosament, aquesta tesi tan irrealista i ingènua té cada vegada
menys predicament. Això no obstant, continua enterbolint la visió de
les coses, tot contribuint a la incomprensió dels afers de la Unió Europea. Aquesta és la raó per la qual convé criticar-la breument.
L’error fonamental de la tesi en
qüestió rau en el fet de no saber veure
que, en el context de la Unió Europea, l’Estat espanyol és (com no podria ser d’una altra manera) el que
podríem anomenar un Estat constitució amb tots els seus òrgans i nivells de govern (Estat central, comu-
nitats auònomes, poders locals i totes les altres corporacions que exerceixen activitats i funcions públiques). En conseqüència, quan la Comunitat Europea legisla produint
unes normes que, com he indicat en
l’apartat precedent, tenen una primacia sobre les legislacions estatals,
no solament és l’activitat legislativa i
reglamentària de l’Estat central que
en resulta afectada, sinó també la de
les comunitats auònomes.
De fet, el problema es planteja sobretot pel que fa a les competències
no exclusives de la Comunitat Europea. Efectivament, és en aquest cas
que la legislació comunitària pot ser
interpretada com una absorció de la
capacitat legislativa dels Estats o com
una ocupació d’un camp que, en
absència de normativa comunitària,
podria ser lliurement regulada pels
poders públics de cada Estat membre
(pel poder de l’Estat central o de les
comunitats autònomes). En canvi,
això no passa en el camp de les competències exclusives de la Comunitat Europea, en què els Estats ja han
perdut tota competència.
Dos exemples seran més clars que
tota l’argumentació precedent:
– Quan la Comunitat Europea va
exercir la seva competència no ex-
clusiva produint una directiva sobre l’etiquetatge dels productes
que regulava, entre altres coses,
la llengua en què podrien estar
redactats aquestes etiquetes,
qui va veure limitada la
seva capacitat de regular
aquest tema?: el Parlament i el Govern catalans, que, encara que
haguessin volgut,
no haurien pogut
imposar als productors comunitaris l’obligació de co-
mercialitzar els
seus productes etiquetats en català.
– Si la Comunitat Europea exercís la seva competència no exclusiva
harmonitzant determinats aspectes
de la imposició directa (impost de societats, per exemple), no serien pas
solament el Parlament i el Govern
centrals els qui veurien limitada la
Reforma de l'Administració europea: document de consulta
E
l dia 18 de gener el vicepresident de la Comissió Europea i
responsable de la reforma de
l'Executiu comunitari, Sr. N. Kinnock, va presentar un document de
consulta i un pla d'acció sobre la reforma de la Comissió.
Una de les novetats que presenta
aquest document és la creació d'una
Oficina Auditora Interna (que hauria
d'entrar en funcionament al principi
del proper mes de maig) que supervisarà els sistemes de gestió i control i
les operacions de la Comissió Europea.
La Comissió ha rebut, durant
aquestes darreres setmanes, les opinions al document i les propostes que
han plantejat el Consell de Ministres,
el Parlament Europeu i els seus propis
serveis. Tenint en compte aquestes
respostes, elabora el Llibre blanc sobre
la reforma i modernització de la Comissió, que preveu publicar durant el mes
de març. ■
Font: Butlletí de Notícies de la UE, núm. 355. Patronat Català Pro Europa
Aquest document està disponible a
www.europa.eu.int/comm/reform/administration/consult_doc_en.pdf
46
Febrer 2000 •
seva capacitat de regular aquest
tema: en seria igualment limitada la
capacitat del Parlament i el Govern
catalans.
Aquest
llibre
desenvolupa més
àmpliament
les tesis d’aquests
articles. L’autor
ha cedit els drets a
UNICEF (Cedecs
Editorial SL, 1998)
La Comissió
Europea no és pas
l’executiu comunitari
Per a molta gent, Brussel·les és la Comissió Europea, la institució dirigida
pel Col·legi dels Comissaris nomenats pels governs dels quinze Estats
membres, entre els quals ara hi ha
Loyola de Palacio i Pedro Solbes, i al
servei de la qual treballen menys de
20.000 funcionaris permanents –en
el fons molt pocs si els comparem,
per exemple, amb els més de 120.000
de la Generalitat de Catalunya. La
gent no sap què és la Comissió, però
la identifica amb els buròcrates que
manen a Brussel·les. El llenguatge de
les sigles augmenta encara més la
confusió: quan el terme Comunitat
Europea encara no havia desaparegut del mapa, no quedava mai clar a
qui es referien les sigles CE, si a la Comunitat o a la Comissió. El que ha
engendrat més confusió, no obstant
això, ha estat el fet que els periodistes
hagin generalitzat l’expressió l’executiu comunitari per referir-se a la Comissió. Aquesta expressió és tan incorrecta que, de fet, no fa altra
cosa que desautoritzar qui
la utilitza, demostrant que
no entén gaire res del que passa a Brussel·les.
El sistema institucional de la
Comunitat/Unió Europea (diguem-ho així, ja que les institucions
de la Comunitat han estat reutilitzades per a crear el barret institucional
que és la Unió) és tan peculiar que
aplicar-hi termes com l’executiu o el
legislatiu no té gaire sentit. Val més
oblidar-se’n i formular, en termes
ben vulgars, la qüestió següent: qui
mana?, és a dir, qui pren les decisions més importants?
Aquesta pregunta té una resposta
molt més senzilla del que sembla:
qui, en darrer terme, mana és el Consell (la institució en què hi ha representats els quinze governs) amb una
participació variable del Parlament
Europeu –més o menys gran segons
els temes, i pràcticament nul·la en
molts casos.
El que succeeix és que l’enorme
majoria de les decisions del Consell
sols poden ser preses sobre la base
d’una proposta de la Comissió (que
el Consell pot modificar si aconsegueix un acord unànime dels seus
membres per a fer-ho). Aquest monopoli de la iniciativa en temes comunitaris és certament un poder
molt important que té la Comissió,
però que no és suficient per a fer-ne
l’executiu comunitari, sobretot pel
fet que a la Comissió li manquen dos
dels poders que defineixen i caracteritzen un executiu:
– El poder reglamentari (el poder
de produir decrets, ordres, etc. que
despleguen una llei).
– El poder d’actuació administrativa (el poder de decidir a qui donar
subvencions, per exemple).
Aclarim això que acabo de dir amb
tres preguntes i respostes:
21
1) Resulta, doncs, que les directives (i els reglaments i les decisions)
de Brussel·les no són pas directives
de la Comissió, sinó directives adoptades pel Consell? Sí, exactament és
així. Així és com s’adopta tota la legislació de la Comunitat Europea
(amb dues precisions: sobre la base
d’una proposta de la Comissió, i amb
més o menys –o nul·la en molts casos– participació del Parlament Europeu).
2) Però no he vist pas jo en algun
lloc directives de la Comissió? Doncs
és possible; però solament si –i en les
condicions en què– el Consell, cas
per cas, cada vegada que adopta una
decisió ha donat (o delegat, si es vol)
el poder a la Comissió. Per tant,
aquests actes de la Comissió no fan
més que aplicar (per delegació de poder) els criteris fixats prèviament pel
Consell (que, per tant, continua sent
qui, en darrer terme, mana).
3) Però què passa amb els diners de
Brussel·les? No són lliurament donats per la Comissió? Ben evidentment que no. Per a què la Comissió
pugui donar diners, no solament cal
que aquests diners figurin a les corresponents partides del Pressupost
(aprovat pel Consell i el Parlament
en un marc pressupostari fixat de
manera pluriannual i que ha hagut
de ser prèviament aprovat per tots
els Parlaments estatals); cal, a més,
que el Consell hagi adoptat prèviament una decisió en la qual es determinen com i de quina manera es poden gastar els diners, i es dóna facultats a la Comissió per a prendre les
corresponents decisions de despesa.
Aquests aclariments no volen pas
negar el fet que la Comissió i els seus
funcionaris siguin molt importants i
exerceixin molt poder. Volen simplement precisar dues coses:
– La Comissió no és l’equivalent
del Govern de Brussel·les; no és pas
l’executiu comunitari. Per ser justos,
diguem que solament ho és en matèria de dret de la competència: subvencions estatals a empreses i actuacions d’aquestes darreres contràries
a la lliure competència que afecten el
comerç entre Estats membres.
– El Consell, la institució en què
estan representats els quinze go-
47
21
• Febrer 2000
verns, mana molt a Brussel·les. El
que passa és que no assumeix correctament les seves funcions, la qual
cosa provoca que, a la pràctica, la Comissió augmenti el seu poder i la seva
influència de manera inversament
proporcional a com el Consell deixa
d’exercir els seus.
La diferència entre el
Consell i els Quinze
Els periodistes han posat de moda un
llenguatge segons el qual “la Comissió proposa als Quinze” (s’entén pels
Quinze els Estats membres i els seus
governs respectius) una legislació
comunitària (per exemple, una directiva sobre els additius autoritzats
en els aliments). Després no se sap
exactament què passa i si són els
Quinze els qui adopten la directiva, o
bé si els Quinze en discuteixen i donen eventualment llur acord per a
què la Comissió l’adopti. De fet, és
aquesta segona alternativa la que necessàriament s’imposa: com que se
sap que, a banda dels quinze Estats
membres, hi ha una cosa que és Brussel·les, doncs és aquesta cosa, identificada amb la Comissió, qui pren les
decisions i, eventualment, legisla.
Aquesta visió és errònia, com he
subratllat en l’apartat anterior. Les
decisions de Brussel·les són adoptades, en principi, pel Consell. El Consell està certament compost pels representants dels governs dels quinze
Estats membres, però no és pas els
Quinze. Per a entendre-ho, tot i que
les comparacions sempre són odioses, imaginem-nos un Estat amb estructura federal en què una de les
cambres del Parlament estigui íntegrament composta per representants
dels Estats; és el cas del Bundesrat a
Alemanya o del Senat dels Estats
Units. S’entén perfectament que
aquest Senat està compost dels representants dels Estats però constitueix
un organisme de l’Estat federal o
central que es responsabilitza del
que passa al centre, a Washington,
per exemple.
El Senat nord-americà pren les seves decisions per majoria; per segons
quins temes, la majoria és una majo-
48
ria enfortida (calen, per exemple, els
vots de dues terceres parts dels seus
membres). Això vol dir que, tot sovint, el Senat pren una decisió deixant en minoria alguns dels seus
membres. Però aquests membres
que han perdut la votació continuen
sentint-se senadors del Senat dels Estats Units i no simplement representants de Nebraska o de Califòrnia.
Tots els senadors se senten col·lectivament responsables de l’exercici de
les competències del Senat.
El Consell de la Unió Europea podria i hauria de funcionar d’una manera equivalent, però no ho fa pas. El
més greu de l’expressió els Quinze no
és que sigui utilitzada pels periodistes, sinó que reflecteix la manera
com els mateixos protagonistes, els
membres del Consell, es veuen a ells
mateixos: com a Quinze entitats
que, de fora estant, participen més o
menys en el que Brussel·les fa sense
adonar-se que Brussel·les són ells.
En altres paraules: els quinze governs, en lloc de sentir-se col·lectivament responsables de Brussel·les
(diem col·lectivament perquè tot sovint el Consell decideix per votació;
unes vegades seran uns membres els
qui quedaran en minoria, i altres vegades seran uns altres), actuen més
aviat com si Brussel·les (la Comunitat, la Unió) fos una cosa exterior a
ells i que intenten, amb més o menys
èxit, controlar. És així com funciona
la realitat de les coses:
– Les decisions que seran finalment adoptades pel Consell format
pels ministres que representen els
seus governs, són sempre preparades
en diferents grups de treball. Els funcionaris de les administracions estatals que participen en una reunió
d’aquests grups es desplacen ben sovint a Brussel·les com el futbolista
que juga un partit en camp contrari:
a la defensiva i sense conèixer el terreny de joc. El seu objectiu principal
no és pas produir una bona legislació
comunitària, sinó evitar que Brussel·les (és a dir, la legislació que ell
està preparant!) li compliqui la vida i
l’obligui a modificar les reglamentacions estatals que ell aplica. Ben sovint, l’argument decisiu per a donar
el seu acord a la legislació és simple-
ment que no li causa problemes o
que pot tolerar-la (els termes d’argot
francès o anglès són Je peux vivre avec
o I can live with).
– El funcionari de la Comissió que
representa aquesta institució en el
grup de treball del Consell no s’adreça mai (mai és mai) als seus interlocutors com “vosaltres, el Consell”,
sinó com “vosaltres, els Estats membres” (la qual cosa implica que Brussel·les és ell).
– El lapsus freudià més típic entre
funcionaris i polítics estatals és el
que els condueix a parlar de competències i legislació de la Comissió
en lloc de competències i legislació
de la Comunitat (i de les quals ells en
són els primers responsables com a
membres del Consell).
– Finalment, fixem-nos que, quan
cada semestre canvia la presidència
del Consell, els successius governs
que l’exerceixen no es presenten mai
com a president del Consell, sinó
com a president dels Quinze.
Essent tot això així, hi ha una pregunta que s’imposa: pot fer correctament la seva feina una institució els
membres de la qual no comprenen
d’una manera adequada el que són i
tendeixen a atribuir a una entitat exterior –a Brussel·les– la paternitat del
que ells fan?
Aquesta pregunta permet cloure
aquest article tornant a la introducció. La conseqüència negativa de la
incomprensió dels afers tractats en
el si de la Unió Europea és doble:
d’una banda, distancia els ciutadans de les institucions de la Unió
Europea i dificulta el control democràtic de llur activitat; i de l’altra,
en la mesura que aquesta incomprensió s’estén als mateixos polítics
i funcionaris que participen en
aquelles institucions, fa córrer el perill que la Unió esdevingui un mecanisme incontrolat de presa de decisions de les quals ningú no se senti
responsable. Combatre aquesta incomprensió i aquesta doble conseqüència negativa sembla constituir
una tasca indefugible, el grau de
prioritat de la qual no fa més que
augmentar a mesura que s’eixampla
el ventall d’afers tractats en el si de
la Unió Europea. ■
Febrer 2000 •
21
Ensenyant l’ensenyament.
El sistema educatiu a Catalunya
Petit manual per a sobreviure en una administració moderna (10)
Jordi Graells (Dept. Justícia), Xavier Lasauca (CIGCSA)
Marta Rovira (Dept. Indústria, Comerç i Turisme)
Ayo Vellosillo (Servei Català de la Salut)
És evident que l’educació és un dels elements bàsics pel que fa a la
competitivitat d’un país. Des de les administracions s’aboquen
incomptables recursos i esforços per tal d’elevar el nivell d’instrucció
de la població, com a complement essencial per al seu desenvolupament
econòmic. I és que, de fet, l’educació és el pilar fonamental sobre el
qual se sustenta la formació de les persones per a integrar-se en el
mercat laboral. Agraïm especialment la col·laboració de Mercè Antich,
de Justícia, que va treballar a Ensenyament i ben segur que hi va
aportar també la seva alegria i la seva visió positiva per a encarar feines
i situacions.
C
atalunya disposa de competències plenes en matèria
d’ensenyament i aquesta circumstància li permet redefinir, dins
del marc bàsic de la legislació de l’Estat,
el contingut dels currículums educatius per tal d’adaptar-los a les necessitats educatives del país. És a dir, aquest
marc legal facilita la creació d’un model educatiu propi basat en la catalanitat de l’escola, tant aplicada a l’àmbit
lingüístic com al cultural, tot seguint la
tradició pedagògica existent al Principat des del començament de segle.
Reforma de la reforma?
En aquests moment, però, el debat se
centra en l’aplicació de la LOGSE (Llei
orgànica d’ordenació general del sistema educatiu), aprovada l’any 1990,
que proposava fer una reforma total
del sistema educatiu aleshores vigent,
atesos els canvis culturals, tecnològics
i productius de la societat dels anys
noranta. El nou sistema educatiu posa
l’èmfasi en la universalització de l’ensenyament (allargant l’escolarització
obligatòria fins als setze anys) i en l’objectiu de dotar els alumnes de la capacitat per a ordenar els coneixements
adquirits, per a donar-los sentit personal i moral i per a generar actituds i hàbits individuals i col·lectius (és a dir, hi
ha d’haver formació quant a coneixements, però també pel que fa a valors,
integració i convivència democràtica).
El pes de la reforma ha correspost espe-
cialment a l’educació secundària obligatòria (ESO).
Els detractors de la reforma argumenten que s’ha produït un descens
dels coneixements dels alumnes, ja
que, en un percentatge gens menyspreable, encara no se saben expressar,
ni redactar amb propietat, i no estan
prou capacitats per a utilitzar el raonament abstracte. També afegeixen que
es permet una distribució molt desigual de l’esforç integrador de la diversitat i de la conflictivitat social a l’escola
perquè se sobrecarrega en l’ensenyament pròpiament públic.
Aquestes persones que no acaben de
veure l’eficàcia de la reforma consideren que l’escolarització obligatòria fins
als setze anys esdevé un instrument
idoni per a maquillar les taxes de l’atur.
A la pràctica, tanmateix, en èpoques
de creixement econòmic com l’actual,
el mercat laboral i els estereotips socials imperants acaben temptant alguns dels joves que, per l’edat, haurien
d’estar obligatòriament escolaritzats.
Els reformistes, però, matisen que la
suposada minva de resultats dels
alumnes reformats no és un fet nou.
Una cosa semblant ja va tenir lloc
quan es va posar en marxa la Llei general d’educació (LGE) l’any 1970, que
allargava l’escolarització obligatòria
fins als catorze anys i situava tots els
alumnes junts a les escoles fins a aquella edat. Llavors probablement –continuen el seu raonament– els alumnes
del PREU dels 70 sabien més que els del
COU actual, però el fet cert és que la societat funciona a hores d’ara amb excel·lents professionals educats segons
la LGE. Al mateix temps, contraargumenten que la sensació de disminució
del nivell de qualitat de l’ensenyament és una conseqüència de l’accés
d’un nombre més elevat de ciutadans i
ciutadanes a trams educatius que
abans quedaven restringits només a
uns quants. Per als partidaris del nou
sistema educatiu, l’objectiu és que el
percentatge de població que assolia
uns bons coneixements, continuï
fent-ho, i que aquells que en quedaven
exclosos pel fracàs escolar també puguin tenir una experiència educativa
més adequada i integradora.
A banda dels diversos posicionaments i un cop transcorreguts deu
anys des de la seva implantació, sempre serà positiu en aquest àmbit que els
agents educatius “examinin” la reforma a fons per introduir-hi els canvis
que escaiguin, tot tenint present el
plantejament original (enfocament
conjunt i no discriminat, i igualtat de
drets en acabar per a tots els alumnes)
per tal que els instituts d’ensenyament
secundari mantinguin el prestigi social i acadèmic que sempre els ha caracteritzat.
49
21
• Febrer 2000
El finançament: concerts
que no desafinin
En referència al finançament, la
LODE (Llei orgànica reguladora del
dret a l’educació) distingeix entre
centres privats que funcionen en règim de mercat i centres sostinguts
amb fons públics, que poden ser centres concertats o centres de titularitat pública. Els centres concertats, de
titularitat privada, formalitzen amb
l’Administració educativa (el Departament d’Ensenyament) el corresponent concert, en el qual s’estableixen els drets i les obligacions recíproques quant a règim econòmic,
durada, pròrroga i extinció, nombre
d’unitats escolars i altres condicions
referides a la impartició de l’ensenyament.
Alguns sectors consideren que la
intervenció de l’Administració en el
mercat educatiu (centres concertats)
fomenta el creixement del sector privat, cosa que afavoriria una clara
competència deslleial que va en detriment de la imatge i la competitivitat de l’escola pública. Els defensors
del concert repliquen que la xarxa de
centres educatius s’incrementa amb
el concert tant en nombre com en
qualitat, fet que implica un clar
avantatge per a la ciutadania en el
seu conjunt. Com en el cas de sanitat, el servei continua sent públic encara que la titularitat del centre pròpiament no ho sigui; però aquí amb
la diferència, d’una banda, que els
usuaris (llegiu-hi els pares) dels centres concertats s’han de rascar la butxaca més del compte i, de l’altra, que
els centres concentrats no acaben
d’assumir l’obligació d’encabir a les
seves aules els alumnes amb necessitats educatives especials, la majoria
dels quals espeteguen finalment als
centres de titularitat pública.
Comptat i debatut –perquè en
aquest àmbit és fonamental comptar
millor que la lletera en el conte– és
essencial un finançament que es
vagi adaptant a les necessitats educatives dels individus perquè els seus
currículums s’adeqüin a les necessitats laborals i socials complexes i
contínuament canviants. ■
Glossari de conceptes ben educats
Batxillerat: Comprèn dos cursos acadèmics,
dels 16 als 18 anys. Actualment presenta diverses
especialitats: arts, ciències de la naturalesa i de la
salut, humanitats i ciències socials i tecnologia.
Un cop cursats satisfactòriament aquests estudis,
l’alumne rep el títol de batxiller.
Beca: És la quantitat o benefici que l’Estat concedeix a les persones que desitgin realitzar estudis
per a la seva promoció educativa, cultural, professional i científica. Els tipus d’ajut poden ser per a
compensació a la unitat familiar, per a atendre
costos de desplaçament, per a taxes acadèmiques
o per a l’adquisició de material didàctic, entre d’altres. El sistema de beques continua sent competència del Govern central, tot i que en aquest
moment se’n negocia la transferència.
Centre concertat: Centre de titularitat privada
sostingut amb fons públics perquè ofereixi un servei públic. O, dit altrament, centre d’ensenyament que proveeix d’un servei públic pel qual
s’ha de pagar.
Cicles formatius : Conjunt de mòduls de durada variable constituïts per àrees de coneixement
teòric i pràctic d’acord amb els diversos camps
professionals. S’imparteixen en els instituts d’educació secundària. Poden ser de grau mitjà o de
grau superior. Un cop superat el cicle, l’alumne
rep el títol de tècnic (o de tècnic superior) en la
professió corresponent i pot accedir al món laboral o al batxillerat i als estudis universitaris tècnics
que per a cada cicle formatiu es preveuen.
Currículum: Conjunt de coneixements, valors
i actituds que s’intenten inculcar des dels centres
docents. Inclou la metodologia, el criteris d’avaluació i la relació professor-alumne.
Educació especial: Ensenyament que reben els
alumnes amb necessitats educatives especials, siguin temporals o permanents, per tal que puguin
assolir dintre del mateix sistema els objectius establerts amb caràcter general per a tots els alumnes.
Catalunya disposa d’una xarxa de 43 centres d’educació especial públics, distribuïts per tot el territori.
Educació infantil: Abraça sis cursos, de 0 a 6
anys, i té caràcter voluntari. S’organitza en dos cicles educatius: llar d’infants (de 0 a 3 anys) i parvulari (de 3 a 6 anys). La finalitat d’aquesta etapa és
proporcionar situacions educatives que permetin
el progressiu descobriment i creixement personal
dels infants, a més de la possibilitat de relacionarse amb els altres i afavorir la seva autonomia personal.
Educació permanent d’adults: Conjunt
d’ensenyaments adreçats a incrementar el nivell
cultural i formatiu de la població de més de 18
50
anys. Comprèn cursos d’ensenyament primari i
secundari, a més de l’accés de les persones amb
més de 25 anys als estudis universitaris.
Educació primària: Comprèn sis cursos acadèmics, des dels 6 fins als 12 anys, i té caràcter obligatori. S’organitza en tres cicles de dos anys: cicle
inicial (6-8 anys), mitjà (8-10) i superior (10-12).
L’objectiu d’aquesta etapa és proporcionar als
alumnes una formació comuna que englobi, d’una banda, el desenvolupament de les capacitats
individuals d’equilibri personal, de relació i d’actuació social, i, de l’altra, l’assoliment dels aprenentatges relatius a les àrees curriculars establertes per a aquesta etapa.
Educació universitària: D’acord amb la LRU
(Llei de reforma universitària), els estudis universitaris es divideixen en tres cicles, als quals corresponen les titulacions següents: 1r cicle (diplomat,
arquitecte tècnic o enginyer tècnic), 2n cicle (llicenciat, arquitecte o enginyer) i 3r cicle (doctor).
Ensenyament secundari obligatori (ESO):
Adreçat als alumnes d’edats compreses entre els
12 i els 16 anys, s’estructura en dos cicles de dos
cursos acadèmics. Les àrees del currículum es divideixen en crèdits d’una durada de 35 hores trimestrals; com que n’hi ha un 65% de comuns i un
35% de variables, l’alumne pot bastir el seu propi
currículum personal. En acabar l’ESO, l’alumne
obté el títol de graduat en educació secundària si
supera l’etapa; si no la supera, rep el títol de certificat d’estudis d’educació secundària. A partir d’aquest moment, l’acabat de titular pot: incorporarse al món del treball, cursar els cicles formatius de
grau mitjà o bé accedir al batxillerat.
Ensenyament superior: Comprèn la formació
professional específica de grau superior i l’educació universitària.
Formació ocupacional per a adults (FOA):
Cursos d’oficis adreçats a persones que estan a l’atur.
Guarderia: Terme mal girbat, amb connotacions pejoratives, pel qual es coneixen popularment les llars d’infants. Com que ens agrada
conèixer i difondre les altres variants dialectals
dels Països Catalans, proposem d’anomenar-les
escoletes, tal com fan a les Illes.
LODE (Llei orgànica reguladora del dret a
l’educació, 1985): Representa els orígens del sistema educatiu català actual; a partir de la seva
aprovació, l’Estat es fa responsable de la formació
dels ciutadans en edat escolar. En aquest nou marc
normatiu, es van assignar drets i deures tant a docents com a pares i alumnes, es van redefinir els òrgans de govern dels centres docents i es va establir
la divisió entre centres privats i centres públics.
LOGSE (Llei orgànica d’ordenació general
del sistema educatiu, 1990): Sorgeix del debat en profunditat que es va iniciar en la comunitat educativa durant la segona meitat dels anys
vuitanta. L’objectiu prioritari de la nova llei havia
de ser l’adequació del sistema educatiu a les necessitats derivades de les transformacions socials dels
darrers vint anys.
Mapa escolar de Catalunya: Iniciativa impulsada pel Departament d’Ensenyament que preveu la planificació de qualsevol etapa educativa
(des del segon cicle d’educació infantil fins a la
formació professional) en centres públics, d’acord
amb l’evolució dels percentatges d’escolarització,
la incidència de les noves ofertes educatives, les
vies de comunicació o les taxes de natalitat i decès
dels diversos territoris del Principat.
Normalització lingüística [a l’ensenyament]: La Llei de política lingüística manté el sistema de conjunció lingüística, que implica que
els alumnes no seran separats per raó de la seva
llengua. A més, l’article 20 assenyala el principi
general que el català és la llengua pròpia de tots els
nivells i modalitats educatius i que el català ha de
ser la llengua d’ús habitual dels centres educatius
en les seves activitats docents i educatives. Finalment, l’article 24 regula la capacitació lingüística
del professorat tant en l’àmbit universitari com
no universitari (pel que fa als primers, s’estableix
que han de conèixer les dues llengües oficials en
condicions de poder-ne fer ús en la seva funció
docent).
Nou sistema educatiu: Té per objectiu la transmissió de les fonts de la cultura pròpia i les alienes
que permetin a l’alumne conèixer la realitat social
i natural i interactuar-hi de manera positiva. És a
dir, es basa en el protagonisme dels valors ètics i el
potenciament de la interculturalitat. En síntesi,
les característiques del nou sistema són: un concepte nou de la funció de l’escola, una metodologia nova i una nova estructura.
Reforma: Vegeu Nou sistema educatiu.
Universitat: Institució docent en què són impartits els coneixements superiors de les diferents
branques del saber. Actualment, a Catalunya hi
ha 11 universitats (8 públiques i 3 privades) que
compten amb més de 200.000 alumnes: Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Girona, Universitat de Lleida,
Universitat Oberta de Catalunya, Universitat Ramon Llull, Universitat de Vic i Universitat Internacional de Catalunya.
Palau Robert: de Catalunya al món
Jordi Mata
Departament de la Presidència
Un dels espais més atractius
pertanyents a l’Administració pública catalana, el
Palau Robert, té un prestigi
ben guanyat entre els que
cerquen un mínim de qualitat a l’hora de descobrir,
en forma d’exposició, noves
perspectives sobre el país.
Aquest cop, li correspon el
protagonisme al nostre
medi paisatgístic i ambiental
i la seva protecció, ja que amb
el títol “Parcs naturals. Més
enllà dels límits”, se’ns ofereix una visió històrica, crítica, divulgativa i fins i tot
anecdòtica del nostre patrimoni natural.
L
’exposició consta de tres àmbits i un espai introductori
consistent en l’audiovisual
Catalunya i els elements. El primer
àmbit, un recorregut de caràcter
més historicista, mostra l’evolució
del nostre entorn natural des de la
darrera glaciació fins als nostres
dies, tot fent incís en l’impacte
transformador que sobre el medi
ambient han tingut les diverses cultures i models socials humans. La
visió didàctica d’aquest àmbit s’acompanya amb efectes de so (onades i gavines) i la presència de productes propis de la terra –ginebró,
pi pinyer, farigola, nous, etc. Els altres dos àmbits se centren més en
aspectes actuals, en concret la creació, conservació i ús social dels nostres parcs naturals, i en la conscienciació de defensar el medi per
assegurar el futur i un progrés constructiu. Particularment interessants
són els testimonis –en suport àudio– de pagesos i altres persones
vinculades a la natura, els aquaris
on es conserven algunes de les
espècies en perill d’extinció, un
exemplar de l’Herbari Salvador del
segle XVIII, en el qual es recullen
Esturió dissecat del segle XVIII, capturat probablement al riu Llobregat
plantes que creixien en uns aiguamolls que hi havia al lloc on ara hi
ha el Palau de Justícia de Barcelona,
la porta d’un mas on hi ha clavada
la pota d’un llop caçat a la vall de la
riera de Tenes al segle XIX, i un esturió dissecat del segle XVIII, capturat probablement al riu Llobregat.
Una botiga especial
i especialitzada
Però, a més de la difusió temporal
d’un aspecte puntual, el Palau Robert ofereix la difusió permanent de
tots els aspectes del país. A l’entrada
de l’edifici, s’ha instal·lat una botiga especialitzada en Catalunya que
defuig amb elegància la comparació
amb la típica botiga de souvenirs
adreçada als turistes. Hi ha un clar
predomini de les publicacions. Llibres sobre el Liceu, el Barça, la cultura popular i tradicional, els cinemes de Barcelona i la influència de
l’Islam a les nostres contrades, conviuen amb mapes comarcals i de
ciutats, atles, biografies, diccionaris, obres per a infants, guies d’hotels i exemplars de la revista Descobrir. Una luxosa edició d’Homenatge
a Catalunya, de George Orwell, mira des d’un prestatge lateral els cançoners, els llibres de cuina catalana
i de bolets, els estudis sobre l’indestronable Gaudí i els majestuosos
volums d’art romànic i modernista.
Cal dir que un percentatge, malauradament no gaire alt, d’aquests llibres, es troba en més d’una llengua.
Al costat del paper (secció de papereria inclosa, on destaquen blocs
de notes, postals i ex-libris amb motius catalans), la presència de les
noves formes de comunicació –vídeos i cd-roms– cal qualificar-la de
testimonial. Més protagonisme tenen les samarretes, i més patxoca
fan unes joguines fetes amb fusta,
com l’entranyable baldufa, molt
dignes a la vora d’estris didàctics
com puzles que representen quadres de Dalí o de Picasso. El tast de
la botiga es completa amb la venda
de joies d’autor, rodets, i productes
tan nostrats com el vi, el cava i l’oli
d’oliva. Com a colofó a una visita a
qualsevol exposició que tingui com
a marc el Palau Robert, aquest indret no desmereix, pel que fa a qualitat, l’oferta de locals similars existents en determinats museus.
Però vull acabar amb l’esment
d’un detall gens banal que caldria
solucionar: cal impedir el pas continuat de la pols i el fred. Una protecció en forma de portes de vidre
de funcionament automàtic, per
exemple, seria benvinguda tant
pels llibres (víctimes de la pols)
com per les servicials noies (víctimes del fred) que fan rutllar l’empresa. L’atractiu sempre s’ha de millorar. ■
51
21
• Febrer 2000
Per comptes de parlar, assenyalar
Què fa un adult o un infant que no pot parlar, i que a penes pot
moure’s? Es comunica assenyalant. I què assenyala? Pot
assenyalar lletres i paraules, si sap escriure. I si no en sap,
assenyala icones amb ideogrames i pictogrames (també hi ha
icones amb banderes, fotografies, etc.). Però no és estrany llegir
icones. Tothom en llegim cada dia un munt: a les portes del
lavabo, als passadissos de l’Administració, a les escales del
metro, a l’Estadi Olímpic, etc. Tampoc no se’ns fa estrany si
pensem en altres llenguatges alternatius fets amb signes: el
braille, per a invidents; el llenguatge de signes català (LSC) per
als sordmuts, etc.
Què és el MIC?
Des de fa quasi tres anys, un equip
professional crea noves icones pictogràfiques. Com treballa l’equip?
En contacte directe amb nens i
nenes paralítics cerebrals, i amb
grafistes, dibuixants i informàtics.
Traslladen els conceptes a dibuixos
(icones). Tot plegat forma el Magatzem d’icones catalanes (MIC).
Qui les fa servir? Les persones amb
problemes motors per a parlar i
moure’s que, assenyalant les icones
com poden, amb un licorni, o amb
un punter lluminós amb moviments de cap, o amb la mà arrossegada pel tauler (una mena de car-
peta semblant als menús dels restaurants), parlen. Tot i que en
principi el llenguatge de les icones
va ser creat per ser utilizat en persones que sofreixen paràlisi cerebral, es pot emprar amb èxit per a
altres persones, com ara autistes,
deficients mentals, lesionats cerebrals, afectats d’afàsies i, en general, qualsevol persona que hagi
perdut la parla.
Les icones el que fan és estandarditzar el llenguatge gràfic, és a dir
que quan volem dir crosses, tothom fa servir la mateixa icona, tothom diu crosses igual. El MIC no
tracta pas de crear un nou llenguatge gràfic, sinó d'ampliar els
existents a les necessitats específiques de la nostra realitat sociocultural, desenvolupar-los i crear ico-
El despatx del departament d’ajuts tècnics del centre pilot Arcàngel Sant Gabriel.
JOAN MOREJÓN
52
Febrer 2000 •
21
El tauler
de l’Albert,
un altre
alumne del
centre pilot
Arcàngel
Sant Gabriel
nes que només
tenen significat
a Catalunya (botifarra, el tió, Floquet de Neu, Tibidabo, etc.). Dos
d'aquests llenguatges que amplia el
MIC són l'SPC (desenvolupat per Roxanna Mayer-Johnson a partir del 1981
als Estats Units d'Amèrica, i que es comercialitza arreu, cf.
www.mayer-johnson.com), i el
BLISS (desenvolupat al Canadà).
I què hi fa
l’Administració?
El projecte del MIC és desenvolupat
per professionals del Centre Pilot
Arcàngel Sant Gabriel de Barcelona.
Hi treballen Trini Arnau (terapeuta
ocupacional), Sandra Millet (pedagoga i logopeda) i Marc Regàs (logopeda). Els dibuixos de les icones els
realitzen Vicky Metzger (grafista) i
Patrícia Geis (dibuixant). El MIC ha comptat
també, des del primer moment,
amb el suport de diversos departaments de la Generalitat, que han
aportat finançament, infraestructura informàtica i assessorament tècnic. En aquest sentit, cal destacar
que el finançament del Departament d'Ensenyament ha permès la
creació de cent cinquanta icones i
la possibilitat d'obtenir-les totes
d’una manera gratuïta, per a utilitzar-les en l'àmbit de la comunicació
alternativa, a partir de la pàgina
web que manté el Departament
(www.xtec.es/ed_esp/mic), condició, d'altra banda, posada com a indispensable per la Generalitat per a
aportar-hi finançament, i també
pel mateix equip resonsable. L'a-
portació dels departaments de Cultura, de Benestar Social i de Treball ha permès
la creació de cent trenta, dues-centes i cent vuitanta icones respectivament. Per a posar-nos al dia de la
informació que afecta la Generalitat, hem parlat amb Pilar Contreras, de Benestar Social, i amb Joaquim Fonoll, del Departament
d’Ensenyament.
També hi han aportat finançament el Banc de Sabadell, la Fundació Enciclopèdia Catalana i
Winterthur. En l'àmbit de la col·laboració tècnica i professional, i enllaçant amb la idea global del MIC,
un projecte obert a la participació
de tots els professionals de la comunicació alternativa, cal destacar
també la col·laboració d'altres entitats, com ara l'Hospital Parc i Taulí, Auxilia, Pont del Dragó i el Centre Esclat-2. ■
53
21
• Febrer 2000
A l’antic Hospital de la Santa Creu
Biblioteca de Catalunya
Antoni Navarro i Cossío.
Cap del Servei del Patrimoni Arquitectònic
CENTRES DE TREBALL
E
n aquest segon article sobre edificis singulars que són seu de diferents dependències de la Generalitat, presentem un dels edificis
que mantenen una utilització de servei públic des de fa més temps ininterrompudament a la ciutat de Barcelona: l'antic Hospital de la Santa Creu,
actual seu de la Biblioteca de Catalunya.
L'antic Hospital de la Santa Creu va
sorgir de la fusió en una sola entitat
d'una sèrie d'hospitals existents a la
Barcelona medieval: el d'en Guitard,
el d'en Marcús, el de la Maternitat o
de Sant Macià, el dels Mesells, el d'en
Colom i el de l'Almoina. El nou hospital s'aixecà a partir de 1401, al solar de
l'antic hospital d'en Colom. Es plantejà en un inici com un conjunt de
quatre grans naus de dos pisos al voltant d'un pati porticat, però la quarta
galeria mai no fou construïda, i el
1585 al seu lloc es van edificar les dues
escales monumentals d'accés. Al llarg
dels segles s'hi anaren succeint diferents ampliacions i reformes mitjançant edificis adossats al voltant de
l'estructura principal.
Oberta al públic l'any 1940
La funció hospitalària es va mantenir
fins al 1929 –any en què aquesta fou
traslladada al nou edifici projectat per
Domènech i Montaner al capdamunt
de l’actual avinguda de Gaudí– i fou
substituïda per una nova i encara vigent funció cultural: esdevenir la seu
de la Biblioteca de Catalunya, oberta
al públic des del 1940.
L'edifici, arribada la dècada dels noranta i després de cinquanta anys de
servei, resultava ja inadequat i insuficient per a complir adequadament les
seves funcions bàsiques de conservació, processament i consulta de les
col·leccions bibliogràfiques que custodia, i es va fer necessari projectar-ne
54
BC (R. MARCO)
la remodelació i l’ampliació, que foren encarregades per la Generalitat a
l'arquitecte Joan Rodon.
Les obres han consistit en la reforma de les sales gòtiques com a sales de
lectura, l'enderroc dels edificis tardans
del carrer de les Egipcíaques i la substitució d’aquests per àrees de dipòsit i
treball soterrades i un edifici nou per
allotjar-hi les oficines.
Pel que fa a les naus gòtiques, se
n’ha desmuntat, aïllat i reconstruït les
cobertes, se n'ha consolidat l'estructura, se n'ha netejat els murs i restaurat
les pintures murals, hom les ha dotat
d'instal·lacions climàtiques i de seguretat, i finalment hom n’ha proveït
els interiors de tots els elements necessaris per al treball i la correcta consulta en les condicions actuals: s'hi ha
fet nou mobiliari, més funcional, noves instal·lacions informàtiques, amb
els punts de consulta electrònica situats en grans entresolats, cabines de
treball intern, etc.
Al solar del carrer de les Egipcíaques, d'uns 1.400 m2, s'hi ha construït
un nou dipòsit subterrani de quatre
plantes equipat amb prestatgeries i els
necessaris sistemes de climatització i
seguretat. Com a coberta d'aquest
dipòsit s'ha creat un petit jardí. Al costat d'aquest dipòsit s'hi ha instal·lat el
nou edifici d'oficines, també de quatre plantes i comunicat amb les naus
gòtiques per un petit pont transparent.
Actualment, tant usuaris com treballadors de la Biblioteca poden efectuar les consultes i tasques internes
respectives en unes condicions adequades en el marc de les noves àrees
de treball i consulta, que han millorat
substancialment la seva eficiència i facilitat d'ús.
La qualitat de la intevenció arquitectònica, tant des del punt de vista
de millora funcional, com pel de conservació del patrimoni arquitectònic,
ha merescut el Premi FAD d'Interiorisme de l'any 1995 (concretament per
la rehabilitació de les naus gòtiques) i
el Premi Nacional de Patrimoni de
l'any 1998. ■
Febrer 2000 •
21
Llengua
Què passa quan el destinatari és de
fora de territori de parla catalana?
L
a Generalitat, les administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses
que en depenen i els concessionaris
de llurs serveis, han d’emprar el català en les seves actuacions internes
i en la relació entre ells; de fet, així
ho estableix l’article 9 de la Llei de
política lingüística. El mateix succeeix pel que fa a les comunicacions i
notificacions adreçades a persones
físiques o jurídiques residents en
l’àmbit lingüístic català, sens perjudici de rebre-les en castellà si ho
sol·liciten.
El Tribunal Constitucional, en la
Sentència de 6 d'abril de 1999, ha
avalat aquesta disposició pel que fa
als residents en altres territoris en
què el català és oficial. Però, què
passa quan el destinatari és de fora
de territori de parla catalana? El que
es presenta a continuació és un
breu recordatori del que estableix la
normativa vigent.
• Els documents de la Generalitat destinats a administracions públiques
de fora de Catalunya s'han de redactar en castellà o, si escau, en l’altra
llengua oficial de l’Administració re-
ceptora.
• Les comunicacions i les notificacions
dirigides a persones residents fora de
l’àmbit lingüístic català, s'han de fer
normalment en castellà.
• Els documents i els impresos que hagin de tenir efectes dins i fora de
Catalunya han de ser redactats en
versió doble català-castellà.
• Tots els documents contractuals
subscrits per la Generalitat de Catalunya han de ser redactats en català. En
cas que l’altra part contractant ho
sol·liciti, s’ha d'adoptar el sistema de
doble text català-castellà.
• Les còpies de documents redactats en
català per la Generalitat que s’hagin
d’enviar a administracions de fora de
l’àmbit lingüístic català, s'han de trametre, bé en castellà o en l’altra llengua oficial de l’Administració respectiva (amb indicació que el text és traducció de l’original català), bé en
català, acompanyades de traducció
al castellà o a aquella altra llengua oficial.
• Les disposicions de l’Administració
de la Generalitat d’obligada publicació s'han de publicar en les dues llengües oficials. Qualsevol disposició de
la Generalitat que afecti específicament la Vall d’Aran ha de ser publi-
cada també en aranès.
• Qualsevol disposició de la Generalitat que hagi de ser publicada en el
BOE ha de ser tramesa també en la
seva versió castellana.
• Les revistes, els cartells i en general les
publicacions de la Generalitat s'han
de fer en llengua catalana, llevat de
les específicament destinades a la
promoció exterior, que s'han de fer
en edició bilingüe català-castellà o
català - llengua del país receptor.
Podrà editar-se també la versió en
una altra llengua de les publicacions i
els cartells de la Generalitat i, excepcionalment, fer publicacions en una
altra llengua, per raó de la seva finalitat, a criteri del Departament.
• Fora de l’àmbit lingüístic català, la
publicitat s'ha de fer generalment en
versió doble. ■
Normativa de referència
– Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.
– Decret 107/1987, de 13 de març, pel qual
es regula l’ús de les llengües oficials per
part de l’Administració de la Generalitat de
Catalunya.
– Decret 254/1987, de 4 d’agost, pel qual es
modifiquen determinats preceptes del Decret 107/1987, de 13 de març, pel qual es
regula l’ús de les llengües oficials per part
de l’Administració de la Generalitat de
Catalunya.
VISITEU-NOS AQUÍ:
www.gencat.es/administracio
http://10.32.11.21/administracio
55
21
SENSE DUBTES
?
• Febrer 2000
Quan és correcta la construcció
en + infinitiu? Hem de dir “té interès en
venir” o“té interès a venir”?
E
l grup format per la preposició en i un infinitiu,
per exemple en arribar, a vegades és correcte i a
vegades no. Per saber-ho, hem de comprovar si es
pot substituir per una frase que comenci amb la paraula quan. Per exemple, a la frase “En arribar les pluges,
tothom se n’anava”, el grup en arribar és correcte perquè el podem substituir per quan arribaven i dir “Quan
arribaven les pluges, tothom se n’anava”. En canvi, a la
frase “Té interès en sortir d’hora” el grup “en sortir” no
és correcte perquè no el podem substituir per quan surti
i dir “té interès quan surti d’hora”. En aquest cas, en
lloc de dir “Té interès en sortir” hem de dir “Té interès
a sortir d’hora”.
Podem dir, per tant, que el grup format per en i un
infinitiu només és correcte quan el podem substituir
per una oració que comenci amb la paraula quan. En
els altres casos, hem de canviar la preposició en per la
preposició a.
Així, hem de dir “Té interès a venir”, i no pas “Té interès en venir”; o bé “Pensa a signar-ho”, i no pas “Pensa en signar-ho” (si el que volem és recordar a algú que
ha de signar alguna cosa).
Quan es posa la preposició a davant un
complement directe?
Però aquesta norma té les excepcions següents:
• Primera: davant dels pronoms forts següents referits a persona: tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, vós,
vostès, mi i si. En aquest cas, diem: “Us he vist a vosaltres”, “Ell l’estimava a ella i no a tu”, “L’home em va
ajudar a mi”.
• Segona: en l’expressió l’un a l’altre. Per exemple: “Es
miraven l’un a l’altre”.
• Tercera: ocasionalment, és a dir quan ja s’ha esgotat
tots els recursos (canvi d’ordre de la frase, signes de
puntuació, el context, etc.), es posa una a davant el
complement directe en frases comparatives que poden
56
ser ambigües perquè hi falta el verb. Per exemple:
“T’estimava molt, potser més que a la seva mare”.
I, finalment, cal dir que hi ha dos casos en què la a es
pot posar o no. Això depèn de la voluntat del parlant o
de si el fet de posar-la ajuda a evitar malentesos.
Aquests casos són els següents:
• Primer: davant els pronoms tothom, tots i ningú. Per
tant, podríem dir: “Coneix a tothom” o “Coneix tothom”; “Els ha trobat a tots dormint” o “Els ha trobat
tots dormint”, i “No ha conegut a ningú” o “No ha conegut ningú”.
• Segon: davant els pronoms qui, el qual, la qual, els
quals i les quals. Tant es podria dir: “A qui van assassinar?” com “Qui van assassinar?”
En resum, doncs, l’objecte directe porta la preposició
a en determinats casos: amb pronoms personals forts
com ara tu, nosaltres o vostè; amb l’expressió l’un a l’altre; i per evitar ambigüitats. També la podem posar, si
volem, en els relatius com ara el qual i qui i amb els pronoms com ara tothom, tots i ningú.
Direcció General de Política Lingüística
E
n català no es posa sistemàticament una a davant el complement directe. Per exemple, diem
“He vist la teva filla”, i no pas “He vist a la teva
filla”; o bé “He saludat una noia”, i no pas “He saludat a una noia”; o bé “Convidarem el senyor Vila”, i
no pas “Convidarem al senyor Vila”. Fixem-nos que,
en aquestes frases, la teva filla, una noia i el senyor Vila
són el complement directe.
21
Febrer 2000 •
Dades
Retribucions per a l'any 2000.
Personal funcionari i interí
Incrementades en un 2% respecte a les vigents de 1999. A més, per al personal funcionari,
l'import mensual d'un trienni (per 14 en el còmput anual) és enguany el següent:
grup A 6.191, grup B 4.953, grup C 3.717, grup D 2.483 i grup E 1.862
Grup
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
B
C
C
C
C
C
C
C
C
C
C
C
C
D
D
D
D
D
D
D
D
D
E
E
E
E
E
E
E
Nivell
20
20
21
22
22
22
23
24
24
24
24
25
26
27
27
27
28
29
30
30
16
17
18
19
20
20
21
22
22
23
24
24
24
24
25
26
26
12
13
14
15
16
16
17
18
19
20
21
22
10
11
12
13
14
15
16
17
18
8
9
10
11
12
13
14
Sou i pagues
extraordinàries
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
161.186
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
136.803
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
101.977
83.384
83.384
83.384
83.384
83.384
83.384
83.384
83.384
83.384
76.123
76.123
76.123
76.123
76.123
76.123
76.123
Complement
destinació
64.240
64.240
69.155
74.486
74.486
74.486
79.828
85.165
85.165
85.165
85.165
90.505
102.010
116.276
116.276
116.276
121.617
126.957
141.537
141.537
51.118
54.394
57.676
60.957
64.240
64.240
69.155
74.486
74.486
79.828
85.165
85.165
85.165
85.165
90.505
102.010
102.010
37.991
41.274
44.556
47.835
51.118
51.118
54.394
57.676
60.957
64.240
69.155
74.486
31.433
34.714
37.991
41.274
44.556
47.835
51.118
54.394
57.676
28.149
29.795
31.433
34.714
37.991
41.274
44.556
Complement
específic
49.599
61.264
62.448
63.220
82.756
96.184
106.716
125.792
137.998
201.118
223.459
236.427
245.219
262.945
277.804
294.412
315.236
328.168
331.895
350.207
49.046
49.089
49.135
51.959
53.083
59.188
60.370
63.220
73.356
86.323
93.195
107.746
166.962
190.861
203.831
211.160
223.368
48.333
48.377
48.421
48.464
48.508
51.899
52.893
55.714
56.707
57.698
58.274
63.220
47.958
48.003
48.045
48.088
54.643
54.837
55.277
55.570
55.906
47.802
47.823
47.847
47.887
47.932
47.977
51.480
TOTAL
MENSUAL
275.025
286.690
292.789
298.892
318.428
331.856
347.730
372.143
384.349
447.469
469.810
488.118
508.415
540.407
555.266
571.874
598.039
616.311
634.618
652.930
236.967
240.286
243.614
249.719
254.126
260.231
266.328
274.509
284.645
302.954
315.163
329.714
388.930
412.829
431.139
449.973
462.181
188.301
191.628
194.954
198.276
201.603
204.994
209.264
215.367
219.641
223.915
229.406
239.683
162.775
166.101
169.420
172.746
182.583
186.056
189.779
193.348
196.966
152.074
153.741
155.403
158.724
162.046
165.374
172.159
TOTAL
ANUAL
3.622.672
3.762.652
3.835.840
3.909.076
4.143.508
4.304.644
4.495.132
4.788.088
4.934.560
5.692.000
5.960.092
6.179.788
6.423.352
6.807.256
6.985.564
7.184.860
7.498.840
7.718.104
7.937.788
8.157.532
3.117.210
3.157.038
3.196.974
3.270.234
3.323.118
3.396.378
3.469.542
3.567.714
3.689.346
3.909.054
4.055.562
4.230.174
4.940.766
5.227.554
5.447.274
5.673.282
5.819.778
2.463.566
2.503.490
2.543.402
2.583.266
2.623.190
2.663.882
2.715.122
2.788.358
2.839.646
2.890.934
2.956.826
3.080.150
2.120.068
2.159.980
2.199.808
2.239.720
2.357.764
2.399.440
2.444.116
2.486.944
2.530.360
1.977.134
1.997.138
2.017.082
2.056.934
2.096.798
2.136.734
2.218.154
57
21
• Febrer 2000
Entrevista amb
Carlos Gómez,
director de l’Escola Judicial
L’evolució a la selecció de jutges
Joan Montesinos i J. Alonso
Carlos Gómez Martínez, nascut a Madrid fa quaranta-dos
anys, és magistrat i director de
l’Escola Judicial (Vallvidrera,
Barcelonès), que depèn del
Consell General del Poder Judicial. Parla salat, ja que ha
viscut tretze anys a Mallorca.
P. Llegim: "Per primera vegada en
la història judicial espanyola,
quatre opositors que van superar
les proves d’accés a la judicatura
hauran de repetir curs a l'Escola
Judicial abans d'obtenir destinació com a jutges". Així va ser aprovat pel Ple del Consell General del
Poder Judicial (CGPJ), per onze
vots a favor, cinc en contra i tres
abstencions" (El País, 15 de juliol
del 1999). Com està això?, acceptat?, calmat? És una realitat ben
polèmica. No fa gaire el president
del CGPJ, Javier Delgado, va demanar al president Aznar la reducció a un any del temps d’estada a l’Escola Judicial, com a mitjà
per evitar la "desertització judicial". Com està això?, calmat?
R. Està calmat. El que vam viure el
curs passat va ser, en realitat, un pas
més en la consolidació de l’Escola,
que a la seva etapa aquí a Barcelona
és molt jove –només n’han sortit
dues promocions des del 1997.
Hem de tenir en compte que és una
institució que neix una mica a contracorrent, contra la cultura general, funcionarial, d'aquest país, on
tot el pes selectiu està posat damunt l’oposició, no solament en els
jutges. Als nostres alumnes se'ls
diu: "No basta l’oposició que heu
superat: a més heu de seguir una
etapa de formació selectiva. Heu de
seguir una etapa de dos anys més de
preparació i de selecció".
La funció selectiva de l'Escola
està prevista en la Llei orgànica des
58
poder judicial; nosaltres som els
primers que ens hem de creure el
que diu la Llei, i l'hem d'aplicar;
però això té un cost, que ha produït
certes tensions. Són persones que
han passat una oposició molt
dura... Els alumnes que tenim aquí
enguany han estat, abans, una mitjana de quatre anys i mig de preparació. Ara, i després d'haver passat
aquesta etapa, les regles de joc són
molt més clares, els alumnes saben
bé per on passaran i crec que això
els fa que s'esforcin més perquè sa-
ben que no solament s'estan formant, sinó que també se’ls està avaluant.
En aquest país, al contrari del
que passa en altres com França, no
hi ha una tradició de grans escoles
per a accedir a la funció pública.
Curiosament, on s'ha plantejat la
necessitat "escolar" és en professions que tenen una relació molt
directa amb els ciutadans, amb
béns fonamentals dels ciutadans,
sobretot la llibertat. Allà on hi és en
joc, hi ha el sentiment que qui se
Carlos Gómez Martínez
Febrer 2000 •
n'ocupi han de ser persones molt
preparades. Però això no es fa del
dia al vespre i a més té un cost.
[El 1993 Carlos Gómez va fer una
estada de quatre mesos a l’École Nationale de la Magistrature a Bordeus
(Occitània), mercès a una llicència
d’estudis concedida pel CGPJ]
P. Com és el sistema d'avaluació a
l’Escola Judicial?
R. El curs selectiu té dues fases: un
primer any aquí a Barcelona, a l’Escola. Però l’Escola és també un any
més en algun dels jutjats de tot Espanya, com a jutge adjunt. En
aquesta primera fase es fa una avaluació trimestral, s'avalua cada un
dels blocs que he explicat, on cal la
redacció d'una resolució (un acte
resolutori, una sentència). L’avaluació és continuada per part del
professor, amb correccions perquè
han d'aprendre dels errors; hem de
partir del fet que és gent que no ha
fet mai una sentència. Hi ha una
comunicació constant. Al final de
cada un dels tres trimestres, tots
aquests treballs es duen a un claustre en què s'avaluen.
Després, a l'etapa de jutge adjunt
se’ls valora per les sales de govern
dels jutjats en què fan aquest rol. La
figura de jutge adjunt és molt important perquè pot fins i tot arribar
a proposar resolucions, sentències.
Fa minutes, esborranys que, en cas
de ser assumits pel jutge titular, es
21
publiquen com a sentències.
P. Quin és el tipus de professional
que hi ha a l’Escola Judicial?
R. Hi ha deu professors. Set magistrats i tres professors d'universitat. I
vint-i-una persones que fan funcions administratives. La gestió és
bastant complicada perquè tenim,
juntament amb els qui estan aquí,
els qui estan el curs d'adjunt a tots
els jutjats d'Espanya. Arriba a haver-hi, durant un any, un contacte
personal molt estret amb la gent.
Deu professors per a dos-cents vinti-dos alumnes: una bona ràtio.
P. L’alumne continua cobrant un
salari si suspèn?
(Continua a la pàgina següent)
La direcció del jutjat... i la direcció del centre docent
propi temps, de l'agenda personal
del jutge. I, a més a més, aquí no podem descuidar una cosa molt important: jo tenc la percepció que els
ciutadans el que demanen és que els
jutges estiguin connectats amb la realitat; que no siguin persones estranyes, que sàpiguen què passa. No
podem descuidar una formació humanística, perquè el jutge sigui
conscient de quina és la seva funció
social, perquè sigui ben conscient
que té molt de poder. Per això també tenim una sèrie d'activitats, amb
associacions ciutadanes, cinefòrum
jurídic... perquè es discuteixi, per-
cial? Qui és qui ha de portar el jutjat?
R. La situació és ambigua, perquè
també ho és la llei. En principi, el
cap de personal d'un jutjat és el secretari, però sota la supervisió del
jutge. Per això el jutge no pot quedar
completament al marge dels problemes de gestió, i nosaltres creiem que
hem d’incidir també, almenys parcialment, en els problemes de gestió. Enguany fem, a part del curs de
gestió del treball personal, un curs
sobre oficina judicial, el seu funcionament, la burocràcia del jutjat. Cal
saber ben bé com funciona.
La professionalització o no de la figura del director és un tema a debatre. Cal veure què ens
demana la nova cultura i cal estudiar-ho profundament. Malgrat això, en línies generals, els
nostres centres funcionen bé, i per tant penso
que els equips directius estan fent bé les seves
funcions. És possible que alguna vegada els
hagi faltat prou suport. Escollir els directors
dels centres va ser una conquesta democràtica
que només té vint anys i crec que el sistema no
es pot haver desgastat en només aquest temps.
què hi hagi una reflexió dels mateixos alumnes sobre quin és el seu paper a la societat.
P. Qui serà el directiu de l’òrgan judicial, el jutge o el secretari judi-
Font: Entrevista a Carme-Laura Gil,
Consellera d'Ensenyament. BIEC, núm.
28, gener del 2000.
P. Després d'estudiar el temari d'oposicions, què més ha d'estudiar
l'alumne a l’Escola? Esteu també
canviant el model formatiu del professional de la judicatura; només
dret, per exemple, o també gestió.
Penseu que et jutge és un directiu
del seu jutjat?
R. L'Escola no pot consistir en una
repetició dels coneixements que els
alumnes ja han adquirit a través de
la seva preparació universitària i de
la preparació de les oposicions. No
hi ha assignatures clàssiques del dret
(processal, civil, penal, etc.). La
docència està dividida en dues àrees:
"Jutjat de primera instància" i "Jutjat
especial". I dins de cada àrea el dret
processal i el dret substantiu s'estudien conjuntament perquè, de fet, a
la pràctica és així com es presenta. I
a partir de casos pràctics. La nostra
didàctica es basa en el mètode de casos. A partir de dossiers reals es van
aflorant qüestions que els qui estan
aquí hauran de menester. Nosaltres
els ensenyem aquí l'ofici. A més, els
donem matèries complementàries:
informàtica, economia i comptabilitat, que són matèries en les quals el
jutge no ha rebut cap tipus de formació. També, enguany s'hi ha
inclòs per primera vegada un curs de
gestió; començant per la gestió del
P. Hi ha una coordinació entre els
models formatius dels jutges i dels
secretaris judicials?
R. No hi ha Escola de Secretaris. Només és una oposició i no hi ha més
coses.
59
21
• Febrer 2000
R. Si suspèn, té possibilitat de repetir un cop més. A l’Escola cobren el
salari de funcionari en pràctiques
(salari net mensual: 180.000 pessetes), aproximadament la meitat del
salari normal.
P. Vol dir que, si suspèn, s’hi ha
d'estar dos anys més?
R. Si tornés a suspendre, quedaria
definitivament exclòs d'accedir a la
carrera judicial.
P. Hi ha algun sistema d'avaluació un cop s’integren definitivament a la carrera judicial?
R. No, després queden subjectes
només a l'acció de la inspecció dels
tribunals, que, com passa a totes les
professions, en realitat és com una
avaluació negativa. Però aquí també a la inspecció se li està donant
un caire una mica diferent i s'intenta que sigui per als jutges com un
instrument d'ajuda, com un organisme que vendrà a proposar solucions a un jutjat en crisi. A més de
proposar mesures disciplinàries per
al funcionari judicial, també proposa alternatives, solucions de gestió.
P. Ara el Consell General ha pres
un acord sobre els sistemes de
queixes i d’informació al ciutadà.
R. Em sembla molt bé. En definitiva, aquí estem en el servei públic
(en el servei civil, que diuen els anglesos, que tal vegada sigui una paraula més maca, no?); sabem que
encara que des de dins intentem
prestar un servei més bo a la gent,
realment moltes vegades els canvis
són propulsats pels de fora, pels
ciutadans. Aquestes queixes de vegades tenen un efecte més important que la que tindrà una determinada iniciativa d'un superior, més
important que els mateixos desigs
interns.
P. A l’Escola, teniu algun sistema
de queixes?
R. Sí, els alumnes fan avaluacions
de les activitats puntuals i del conjunt del curs.
P. A banda de l’avaluació de l’Escola, hi ha algun altre control de
60
garanties? Existeix allò que en
diuen els anglesos el "control de
garanties independent"?
R. El claustre de professors opera
com si fos un tribunal d'oposicions;
en principi és la mateixa tècnica, la
discrecionalitat tècnica. La decisió
pot ser recorreguda i acabar en un
tribunal. El pla docent preveu, per
als que estan disconformes amb l'avaluació, un tràmit d'audiència.
P. Sembla que hi ha una programació del camí del jutge: tot jutge
es mou, progressa. En què es basa
el seu moviment de carrera? En
l'antiguitat?, en la productivitat?,
en el mesurament de quant treballa el jutge?
R. Un Estat de dret no tolera que els
jutges puguin ser canviats de lloc.
Són inamovibles. Es podria donar el
cas que el jutge tingués al davant
una investigació que fos compromesa i que fos apartat d’un cas. I
això no és possible. Això fa que en
la nostra carrera el criteri bàsic per a
accedir a algun lloc sigui l’antiguitat.
No estic segur que el criteri d'antiguitat sigui també convenient per
a totes les altres carreres, perquè
dóna també els seus problemes. Pot
ser excessivament rígid i impedir
valorar altres coses com l’esforç de
la posada al dia de la gent. Així i tot,
també hi ha altres criteris: el coneixement d'idiomes o el del dret civil
especial.
El problema de la productivitat,
que ara ha sortit als diaris per mor
d'aquestes reivindicacions salarials,
no té res a veure amb la destinació
del jutge. La productivitat es fixaria
sobre la base d'uns mòduls mitjans
de productivitat de càlcul molt
complex, que ja té fixats el CGPJ.
Els jutges que sobrepassessin els
mòduls tindrien una prima, però
crec que la proposta que han fet les
associacions és una prima molt petita, un 7%.
P. Però un 7% d'augment salarial, o d'una prima en un cas concret?
R. D'augment salarial.
P. En funció de?
R. En funció de sobrepassar uns
mòduls que estan fixats pel Consell (vegeu l’Acord del Ple del
CGPJ, tercer trimestre del 1998,
Mòduls de treball en jutjats í tribunals).
Els mòduls s'utilitzen ja per a
d'altres coses. Per exemple, quan
un jutge demana una comissió de
serveis o una compatibilitat per a
fer docència, el que es mira és si
compleix els mòduls. Si els compleix, se li dóna aquesta compatibilitat. Si no, el jutge no pot anar a
fer classes a la universitat. Definir
els mòduls va ser un procés molt
lent, molt complicat, escoltant els
jutges que fan un tipus de feina i
els que en fan una altra, però finalment s'han arribat a fer.
P. És important que una institució com aquesta surti d'allà on estava sempre?
R. El Consell va fer al seu moment
una opció valenta, en dos sentits:
Catalunya té el problema crònic de
la manca de jutges, i tenir aquí
l'Escola Judicial sempre és un al·licient per als joves d'aquí; i, d'altra
banda, és important per a tots els
jutges d'Espanya que tinguin una
experiència d'haver viscut un any
sencer a Catalunya: és la manera
perquè s'esvaeixin molts prejudicis, per a saber que no passa res,
per a viure vora el mar, per a desfer
tòpics... ■
Seu de l’Escola Judicial a la carretera
de Vallvidriera, 43-45, Barcelona
Febrer 2000 •
21
Llibres
“Teoría de la organización
y Administración pública”
CARLES RAMIÓ I MATAS. Professor Titular de Ciències Polítiques i de l’Administració de la
Universitat Pompeu Fabra. Ha
publicat set llibres i nombrosos
articles sobe gestió i organització
de l’Administració pública. professor convidat a diversos doctorats i màsters d’universitats d’Espanya i d’Amèrica Llatina. Ha
col·laborat en la realització d’estudis per a la Secretaria General
d’Administració i Funció Pública
i per a la Direcció General d’Organització de l’administració.
L
’anàlisi i la reflexió sobre els elements constitutius i les dinàmiques de funcionament de les organitzacions sovint té clars i abundants referents per a l’àmbit privat,
amb manuals i llibres especialitzats
que s’emmarquen en una línia de pensament que s’ha convingut a anomenar “teoria de l’organització”. Ara bé,
l’estudi de l’Administració pública, per
bé que compta sortosament amb una
bibliografia cada cop més nombrosa,
manca de referents destacats des d’aquesta perspectiva.
L’obra Teoría de la organización y Administración pública representa una
aportació molt important als estudis
que de ben segur s’aniran desenvolupant des d’aquests plantejaments, especialment pel que fa a la consideració
del caràcter d’organitzacions que tenen les Administracions públiques,
juntament amb la necessitat de reconèixer la seva especificitat. Tal com
s’indica a la presentació del llibre, “les
organitzacions públiques gestionen
serveis públics, defineixen polítiques
públiques, estan sota les ordres d’unes
instàncies polítiques..., però, abans
que res, són organitzacions amb encerts, expectatives, problemes i dilemes de caràcter organizatiu. Això sí,
són unes organitzacions molt especials per la seva naturalesa pública i
mereixen, i sobretot exigeixen, un
tractament específic [...].”. Un dels encerts de l’obra rau, doncs, en el fet de
formular l’anàlisi de l’Administració
pública des de l’enfocament de la teoria de l’organització, però atenent les
seves especificitats, com ara les derivades de la seva naturalesa de servei públic i els valors i els continguts que això comporta, o com
les vinculades a la dimensió política i les dinàmiques de funcionament associades, entre d’altres.
L’aportació més innovadora del llibre de Carles Ramió, especialment per
als estudiosos o professionals interessats en la matèria, consisteix en el desenvolupament d’una perspectiva integral que ofereix una visió de conjunt
dels principals elements que constitueixen una organització pública.
Aquesta perspectiva parteix de la consideració de tres àmbits bàsics de les organitzacions públiques: l’àmbit sociotècnic, l’àmbit politicocultural i
l’àmbit de control i millora, i es planteja com a eix estructurador dels diferents capítols del llibre.
Si partim de la consideració que les
organitzacions són alguna cosa més
que objectius, estructures administratives, recursos humans i procediments
(són álguna cosa més que un
conjunt d’elements “sociotècnics”), es fa necessari d’introduir la
seva dimensió d’ens socials, incorporant a l’anàlisi els seus paràmetres culturals i les relacions de poder que s’hi
donen. Aquesta apreciació es planteja
a través de l’àmbit “politicocultural”,
que dóna cabuda a un conjunt d’elements que, des d’enfocaments més
clàssics que se centraven en la dimensió “sociotècnica”, tenien difícil cabuda o bé no s’acabaven d’articular a l’hora de trobar arguments explicatius
de la configuració i els resultats de les
organitzacions públiques. Precisament per a completar l’anàlisi organitzativa, cal també incloure l’àmbit de
Àmbits de les organitzacions públiques
Àmbit teòric
Teoria de l’organizació
i Administració pública
Àmbit sociotècnic
Estructura
administrativa
Recursos
humans
Processos
asministratius
Prestació
de serveis
Àmbit
politicocultural
Poder i
conflicte
Àmbit
control i millora
Cultura
organitzativa
Informació i control
Canvi organitzatiu
millora organitzativa
61
21
• Febrer 2000
“control i millora”, referit a les estratègies de canvi que, en aquest sentit, es
plantegen a les administracions públiques.
L’estructura dels diversos capítols
segueix aquest esquema (al qual cal
afegir un capítol introductori, de
caràcter teòric, sobre l’enfocament
que es desenvolupa), tal com es reflecteix en el gràfic de la pàgina anterior.
A cadascun dels àmbits s’exposen els principals elements constitutius, introduint els conceptes més
rellevants i algunes de les seves aplicacions a les administracions públiques, a més d’un apartat dedicat a
comentar experiències i casos que
permet ampliar i enriquir la reflexió,
com també unes referències bibliogràfiques especialitzades per tal
d’aprofundir-hi.
Així, en l’àmbit sociotècnic hi destaquen elements com ara les estructures
administratives, els recursos humans i
les funcions i els procediments administratius, atenent en cada cas l’especificitat del sector públic. També dins
aquest àmbit s’aprofundeix en les particularitats associades a la prestació de
serveis i com aquesta s’està modificant, sia a través de la introducció de
mecanismes propis de la gestió operativa de serveis, sia pels processos d’externalització. Propers a aquests canvis
hi ha els nous paradigmes de la gestió
pública, com ara els de la gestió postburocràtica o els enfocaments neoempresarials com la reinvenció del govern. Davant aquests plantejaments, i
amb una visió crítica, s’introdueixen
uns corrents de pensament anomenats “neopúblics”, que es formulen
com a possible alternativa a partir de la
consideració dels trets propis de la dimensió pública de les administracions, i el que això comporta quant als
valors, al paper atorgat al ciutadà i al
vessant polític, entre d’altres.
L’àmbit politicocultural es desglossa en dos apartats, el primer dels quals
es dedica a la dimensió de poder i con-
Carles Ramió
62
flicte, introduint el concepte d’organització com a sistema polític i la configuració de xarxes de poder, parant
atenció a les principals dinàmiques de
conflicte que es donen a les administracions públiques, com ara el que apareix entre polítics i funcionaris, entre
cossos generals i especials, entre nivells professionals, o bé entre els serveis horitzontals o interns i els serveis
finalistes.
En el segon apartat d’aquest àmbit
s’exposen els principals enfocaments i
conceptes associats a l’estudi de la cultura organitzativa, i s’hi comenten diferents tipologies i com a partir d’aquestes es poden identificar determinats trets distintius de la cultura (o
cultures) pròpia de les administracions
públiques. La distinció entre cultures
fortes i dèbils, a partir de l’acceptació
dels valors centrals de l’organització i
del grau amb què aquests són compartits pels diferents membres i grups,
juntament amb la consideració dels
factors que s’associen al seu manteniment, permeten d’introduir la relació
entre cultura i canvi organitzatiu.
El darrer apartat, dedicat a l’àmbit
de control i millora, s’estructura en tres
capítols que tracten des dels sistemes
d’informació i control a les administracions públiques a les dinàmiques de
canvi organitzatiu i els seus models interpretatius, per finalitzar amb les estratègies de millora organitzativa. D’aquest àmbit cal destacar el seu plantejament dinàmic, ja que a través
d’exemples i casos presenta una reflexió sobre les dinàmiques de canvi pròpies dels aparells públics. Concebre les
dinàmiques d’increment del volum de
l’estructura administrativa a partir de
l’efecte generat per diferents forces,
com ara la cultura política, la pressió
de l’entorn, l’articulació entre l’elit política i la professional o el grau de control per part dels partits de l’oposició i
l’opinió pública, permet repensar el
rol dels agents promotors del canvi,
així com les estratègies que cal desen-
volupar. Consegüentment, es contraposa el paper de les “macroestratègies”
de canvi com ara els processos de modernització, a una visió a través de “microestratègies” que, amb instruments
com ara l’auditoria operativa, permeten una aproximació molt més acurada a la realitat que es pretén modificar,
atenent les seves característiques específiques i la resta d’elements propis del
món de les administracions públiques.
Finalment, cal subratllar que el llibre de Carles Ramió és el primer número d’una col·lecció d’obres especialitzades en l’àmbit de la gestió i de les polítiques públiques, coeditada per la
Universitat Pompeu Fabra i l’Editorial
Tecnos. La combinació d’un enfocament teoricoconceptual amb la seva
plasmació empírica fa que aquesta
obra representi una aportació clau tant
per als estudiosos com per als professionals de les diferents administracions públiques. ■
Recensió de MIQUEL SALVADOR,
professor del Departament de
Ciències Polítiques i Socials de la
Universitat Pompeu Fabra.
Carles Ramió i Matas
Teoría de la organización y
Administración pública.
Coedició Editorial Tecnos
i Universitat Pompeu Fabra. 1999
302 pàgines - 3.000 ptes.
Febrer 2000 •
21
La primera novel·la negra ambientada
al Pallars
L
'assassinat d'un mecànic trasbalsa la vida mansa i quieta
d'un poble de la muntanya
del nostre país. A partir d'aquest incident, Jordi Creus (Tremp, Pallars
Jussà) basteix una novel·la que, tot i
el seu llarg títol –Amb dues manilles i
un as, botifarra faràs!– no és un manual sobre com aprendre a jugar a
aquest joc de cartes tan popular a
casa nostra, sinó el que
diferents mitjans de comunicació
han qualificat com la primera novel·la negra ambientada al Pallars.
El Jordi Creus treballa actualment
als serveis centrals del Departament
d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, tot
i que la relació de la seva destinació
professional amb el món rural, segons ell, no ha influït en absolut en
la seva obra, sinó més aviat "el fet de
conèixer de primera mà què és viure
en un poble, a causa que he viscut a
Tremp la major part de la meva
vida".
Els bars plens d'amics que juguen
a la botifarra, les cases de barrets que
s'atapeeixen de gent els dissabtes al
vespre o els carrers freds i humits de
la imaginària vila pallaresa de Vilanova són porcions d'un decorat per
on deambulen tota una munió de
personatges d'allò més curiosos. El
xurrer Gori, la desitjada Morritos,
els entranyables germans Fichero, el
cambrer Xarli, l'alcohòlic Santpancraci, el carnisser Fabià, la vegetariana radical Olívia... són actors secundaris força ben trobats, els quals reforcen el personatge principal del
Biel Llobet, un pagès amb una
tendència malaltissa a posar el nas
allà on no toca.
Ja fa uns quants mesos que
aquesta novel·la –la segona de Jordi Creus– va ser publicada per l'editorial lleidatana Pagès Editors. A
un important ressò mediàtic, l'autor hi ha hagut de sumar un significatiu índex de vendes, la qual
cosa ha convertit aquest llibre en
una de les revelacions literàries
del passat any 1999. Tot i això,
Jordi Creus afirma que "l'única
pretensió de la novel·la és fer
passar una estona agradable a
les persones que la llegeixin",
objectiu que, sens dubte, assoleix gràcies a la coherència
i al manteniment de la intriga fins al final de la història,
la qual cosa s'acompanya
d'un bon ritme narratiu i
d'una certa destresa a l’hora d'utilitzar un vocabulari
farcit de paraules i expressions típiques de la muntanya i, més concretament, del Pallars.
Segons l'autor, no
hauria estat lògic fer
parlar els seus personat-
63
21
• Febrer 2000
ges desarrelant-los del
seu entorn; és a dir, "no
podia fer xerrar el Biel,
per exemple, com si fos
un valencià, un barceloní o un habitant de
Picamoixons. El Biel és
pallarès, ha viscut tota
la vida al Pallars i, com
a tal, té una forma d'expressar-se que no pot
ser obviada".
Així, enmig de la
creixent
polseguera
que s'aixeca sobre la
mansa, tranquil·la i,
fins i tot, un pèl avorrida vila de Vilanova de
Pallars, Amb dues maniJordi Creus i Esteve
lles i un as... barreja diferents aspectes del gènere negre amb l'humor i, com el
país, present, com si fos el fil conseu títol indica, amb la botifarra, el
ductor al llarg de tota la trama.
joc de cartes més popular del nostre
Encara que no conegueu ni un bo-
rrall del món dels naips,
no us serà difícil de seguir
el fil de l'acció sense cap
mena de dificultat. I si us
en sorgís alguna, sempre
podeu consultar, al final
del llibre, un annex batejat amb el nom de “Petit
diccionari del botifarraire” en què l'autor, en clau
d'humor, explica als profans els principals conceptes d'un joc que aixeca
passions a bona part de
les comarques rurals de
casa nostra. ■
Amb dues manilles i un
as, botifarra faràs!
Jordi Creus i Esteve
Pagès Editors, 1999
189 pàgines
1.500 ptes.
Llenguatge compartir entre adults i infants
L
a lectura del llibre Aprenent i
ensenyant a parlar és fonamental per a tots els professionals de l’educació que volen estar al
dia. El seu autor, Manuel Sànchez,
psicopedagog de l'EAP B-28 Vallès
Oriental (Sector C), ens mostra pàgina a pàgina el seu contacte i observació professional de la realitat del
llenguatge compartit entre adults i
infants. Amb les interaccions del dia
a dia de la vida de l’escola, en el flux
de la comunicació entre els qui dominen el llenguatge i els qui l’han
d’adquirir, s’ensenya i s’aprèn a parlar.
De mica en mica, i d’una manera
rigorosament científica i planera alhora, l’obra ens endinsa en el món
dels infants que presenten alguna
dificultat de comunicació o retard
en l’adquisició del llenguatge. Però
el que destacaria és la importància
del llibre de cara a la pràctica diària
del professorat, perquè s’hi expliquen estratègies de gran utilitat que
traspuen la capacitat d’observació i
64
reflexió d’aquest psicòleg durant
anys de treball.
L’autor ens ajuda a prendre
consciència de la importància
que té per a tots els infants, però
encara més per a als que tenen
dificultats, la interacció quotidiana amb l’adult, i ens facilita
tota una sèrie de models lingüístics que ajudaran l’infant
a comunicar-se i parlar.
Finalment, cal subratllar
un altre aspecte interessant
del llibre. A banda d’explicar un munt d’estratègies
pràctiques, l’autor evita en tot
moment l’ús d’un llenguatge excessivament professionalitzat i difícil
d’entendre, cosa que passa sovint
en determinades obres. Això cal
agrair-ho ja que fa possible que altres persones, a més d’educadors i
professionals de la matèria, interessades en aquest ric món del llenguatge oral –em refereixo sobretot
als pares–, puguin trobar també una
molt bona eina en aquest llibre. ■
Recensió de RAMON COMA I
DOSRIUS, psicopedagog de l'EAP
B-28 Vallès Oriental (Sector C)
Manuel Sànchez Cano
Aprenent i ensenyant a parlar
Pagès Editors, 1999
Col·lecció Argent Viu
226 pàgines - 2.000 ptes.
febrer 1999 •
21
Per acabarÉ
Premonició
Màgia i curiositats núm. 7
Nota
Ferran Homar Toboso
Coordinador del cicle superior de primària. Escola Sant Miquel. Barcelona
Mentalisme
CUINA
El mentalisme o màgia mental és una
branca de l’il·lusionisme. Aquí en teniu una petita mostra. Avui hi ha molta lletra, però de segur que en quedareu
sorpresos. (Surt més fàcilment fet en
castellà, cosa que podeu justificar
dient: “L’Administració encara no ha
regularitzat la normalització lingüística en el camp de la telepatia.”)
Aquest joc me l’havien fet en la
meva època d’estudiant. No fa gaire,
un company de feina me’l va recordar i
a partir d’aquell instant l’he presentat
diverses vegades i he sorprès a tots els
qui els l’he fet.
Si agafeu un llapis i seguiu les instruccions, primer us el faré i després us
en donaré l’explicació, si és que no la
sabíeu.
Penseu un nombre entre l’1 i el 10 i
multipliqueu-lo per 9. Ara sumeu les
dues xifres que formen el nombre resultant de la multiplicació. Ara, resteuli 5. Després d’aquestes petites operacions, us ha quedat un nombre determinat. Comenceu a comptar lletres de
l’abecedari fins a arribar a la que ocupa
el lloc del nombre resultant (la A és l’1,
la B el 2, la C el 3, la D el 4, la E el 5, etc.).
Escriviu en un paper el nom d’un
país que comenci per aquesta lletra. Un
cop fet això, penseu en la lletra que segueix, a l’abecedari, a la inicial del nom
del país (per exemple, si heu pensat
“França”, que comença per F, la lletra
següent és la G). Ara, amb aquesta lletra escriviu el nom d’un animal que la
tingui com a inicial. I, per acabar, amb
la segona lletra del nom de l’animal (si
fos “gallina”, seria la A), busqueu un
color que la tingui com a inicial.
Què hi fa, un elefant lila
a Dinamarca?
Si m’he explicat bé i heu seguit bé les
instruccions, potser hem coincidit en
alguna cosa. O potser en la totalitat?!
Secret
No pot ser més simple. Sumades les
xifres de qualsevol múltiple de 9, el resultat sempre és 9, i si li restem 5, sempre donarà 4. La quarta lletra a l’abecedari és la D, i el primer país que se li
acut a tothom és Dinamarca, oi? La
lletra següent a l’abecedari és la E i el
Si algú us digués que Dinamarca
és l’únic país que comença per D,
podeu presumir d’erudit dient-li
que hauria pogut pensar en Djibouti o Dominica, o fins i tot en
l’antic Dahomey (anomenat Benín des del 1975). I no cal dir que
d’animals que comencin per E
n’hi ha un munt (eriçó, estruç, esquirol i molts més).
Improvisació:
S’ha de tenir tot previst, fins i tot
que us falli un joc o no surti bé. Si
això passa, heu de tenir previstes
possibles sortides. La gent pensarà
que sou un bon artista, ja que teniu solució a tot i sabeu improvisar. Penseu sempre què pot fallar i
què direu si falla.
Aquest joc és ideal per això, ja que
pot fallar. Quan passi, podeu dir:
“La telepatia no és una ciència
exacta, era molt difícil encertarho tot...”
“Entre tu i jo no hi ha una bona
comunicació telepàtica...”
“M’he esgotat molt mentalment...”
primer animal que se’ns acut, l’elefant. La segona lletra d’elefant és la L i
l’únic color que conec que comenci
per L és el lila.■
Farcells de salmó
Isabel Bueno. Direcció de Serveis. Departament de PTOP
Ingredients per a
quatre persones
• Vuit talls de salmó fumat
una mica amples
• 400 g de lluç (sense espines)
• 400 g de daurada o qualsevol altre peix d’escata
• Sal, pebre, oli, vinagre,
mostassa i anet (si pot ser
fresc, millor)
E
s fa coure el peix al vapor, ben net de
pell i espines. Quan és cuit (no ha de
quedar sec), s’esmicola ben petit.
Es prepara una vinagreta amb tres cullerades soperes de vinagre per nou d’oli,
a la qual s’afegeix una culleradeta –de les
de cafè– de mostassa, sal, pebre i anet
(aquestes proporcions s’han
d’anar multiplicant fins a
tenir la quantitat de
vinagreta que
desitgem).
Es barreja bé la vinagreta amb el peix esmicolat de manera que quedi ben adobat
però que no regalimi. S’estiren les llesques
de salmó fumat, es farceixen amb el peix
adobat i s’embolica fent un farcell per persona. En una salsera a banda, es posa la resta
de la vinagreta i es porta a taula per si algú
se’n vol afegir.
Per a acompanyar aquest plat, hi van
molt bé uns espàrrecs verds o unes llesques
fines d’alvocat, tant pel contrast de gustos
com pel de colors. ■
65
21
• febrer 1999
“Solas”
Lali Cistaré
Més que no pas un déjà vu, podríem dir que, aquest drama
de Benito Zambrano, és un
déjà vécu, portat a la pantalla
amb tanta sensibilitat com
coneixement de causa. Des del
menyspreu de la filla envers
la mare, a la qual no perdona
que hagi doblegat el cap i l’esquena tota la vida pensant
que feia el que havia de fer –i
que, evidentment, coincidia
amb el que al seu marit li
convenia que fes–, fins a la
resposta que rep en comunicar-li un embaràs no desitjat
al responsable –"estàs segura
que és meu?". Res no és balder, i tot té aquell regust
amarg que et deixa la vida
quan la vius poc convençut.
P
erò quan notes que el cor et
pesa perquè s’ha tornat de
pedra tosca, i que t’has anat
encongint al seient provant que
ningú no s’adoni de la quantitat de
kleenexs que tens a la falda, resulta
que aquell apartament sòrdid i desendreçat que compartien mare i filla, mentre el pare era a l’hospital,
ha esdevingut un racó la mar de polit i ple de floretes, perquè María
Galiana –sublim en el paper de
mare pedaç– s’entesta a posar color
a una vida que tothom vivia en
blanc i negre.
Impossible quedar-te indiferent,
assegut a la butaca. Prens partit, encara que no ho vulguis: t’irrites de
forma gairebé compulsiva quan el
pare dèspota i masclista escridassa
aquella santa dona, amb una veu
que traspua la cassalla de tants anys,
i li diu que "fa olor de mascle". T’indigna i necessites culpabilitzar-la, a
ella, per totes les coses que li passen.
Són massa gruixudes, penses. "Que
n’és de bleda!", et dius. "Com pot deixar-se tractar d’aquesta manera?" No
vols implicar-t’hi, perquè és massa
injust tot plegat i perquè, en el fons,
66
vols creure que aquelles misèries et
queden tan lluny com la mateixa
Andalusia.
Però, a mesura que avança la
pel·lícula, descobreixes que l’abisme entre la mare i la filla no és res
més que una manca de diàleg i un
excés de soledat i de repressió dels
sentiments; que la suposada beneiteria de la dona no és res més que
un excés de tendresa, i una forma
de respectar el món sencer, amb les
seves crueldats i les seves baixeses.
La filla ho descobrirà també. Però
tard, com ens passa a tots. Perquè
ningú –ni tan sols ella, que semblava haver-ne vist de tots colors– no
és prou fort per a poder dir no quan
estima de debò. L’amor no és ni
sord ni cec. Prou que te n’adones
quan te l’estan fotent! Però ens aferrem a una veueta que, de ben endins, ens diu potser no n’hi ha per
tant, que potser canviarà, que potser m’ho sembla...
Què és el millor d’aquesta obra?
Doncs que sembla pessimista però
no ho és. La noia s’havia fet una
cuirassa a mida, perquè no li fessin
mal, i des d’allà s’havia estat mirant
els altres amb aquella superioritat
de les persones que es pensen que
no li deuen res a ningú. Però quan
torna a quedar-se sola, s’adona que
li agraden les flors que la mare li ha
deixat a casa, i trobar totes les coses
al seu lloc, i aquella olor de les herbes que li feia de petita, quan tenia
mal de ventre. Però descobrirà, perplexa, que n’hi ha d’altres, de persones en les quals ha deixat empremta, durant els dies que han
compartit pis: aquella dona baixeta
i grassona, d’aspecte poruc i poca
cosa; el veí, un home gran que se
sent sol, molt sol, al qual ha dedicat
una miqueta del seu temps; el gos
del veí, al qual ha fet quatre carícies; el metge, a la criatura del qual
li ha estat teixint uns peücs, totes
les nits, que si tres a la dreta, que si
quatre a l’esquerra; i ella. Ella per
damunt de tots. ■
Escrita i dirigida per
BENITO ZAMBRANO
Premi del públic al Festival de
Berlín 1999
Guanyadora de cinc Goyes, dels
quals cal destacar els de millor
actriu de repartiment (María
Galiana) i millor director novell
Febrer 2000 •
21
MOTS ENCREUATS
8 DIFERÈNCIES
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
Entreteniments realitzats per l'equip de les
revistes PASSATEMPS, KMOTS i POTI-POTI
HORITZONTALS:
1.- La que dóna el seu consentiment. Una pedra consagrada. 2.- Pèrdua total
o gairebé total dels béns de fortuna. Originari del país on viu. 3.- Comerciant
que ven al detall. Arbre semblant a l’om. 4.- Còlera o indignació divina. Sistema
òptic format per dues superfícies refringents amb un eix comú, una de les quals,
almenys, és corba. Botiga on es venen tota mena d’articles. 5.- La lady que
està casada amb el príncep Carles. El dia que toca comprar naps. Una mica
d’atenció. 6.- Com d’all. Les últimes de la cua. Nazi de la secció femenina. 7.Un miler. Estimo tot el que és meu. Vàlvula manual que regula la sortida d’un
líquid o d’un gas. Comença a ser greu. 8.- Afina el tall d’un ganivet. Explicar
tot el que ha passat. 9.- Planta herbàcia de rel carnosa comestible. La més
perillosa de l’alfabet grec. Tractament anglès. Va dins d’una bosseta que penja
d’un cordill. 10.- L’antònim de l’alegria. Cartes de joc marcades amb un deu.
11.- Dues que fan dos. Enginyós per aconseguir qualsevol fi. Apel·latius. 12.Fixen la data d’un fet. Un moment pròxim al present. Túnica interior que protegia
el cos del cavaller del frec de les malles. 13.- Marxaves cap un lloc. Conjunt
d’edificacions contigües. Naixement i desembocadura del Ter. 14.- Símbol del
radi. Acull. El germà de Prometeu, fill del tità Japet i de la nimfa Clímene.
VERTICALS:
1.- Amb la facultat d’emprar ardits. Fer un obsequi. 2.- Acte propi d’un nen.
La dansa més bella. 3.- El nom de l’actriu que va protagonitzar Gilda. Electricista
que té cura de les instal·lacions de l’enllumenat. 4.- Moviment oscil·latori de les
aigües de la mar. Faig dòcil una bèstia. Una que és molt assassina. La costella
d’Adam. 5.- Nascudes a la vora del Pisuerga. 6.- Matrícula d’Alacant. Contrasenya
escrita en les pliques tancades d’un certamen. Escoltat amb atenció. Es nota
que ho afirma tot. 7.- Dins l’organització escolta, cadascuna de les noies de
l’aplec. Enmig del mar. Pal de la bandera. Posa'm un litre. 8.- Tancar el pas
d’un camí. Una cosa molt semblant a l’or. 9.- Eructe. Preus fixats per l’autoritat.
Nom amb què se substitueix el nom d’una persona. 10.- Venen petroli. Sovint
fa befa, sobretot si el repeteixes. La sisena de l’escala. 11.- Un que l’hem triat
entre mil. Alfa. De color vermell i groc barrejats. 12.- El que no té por de res.
Mancat de fermesa. Placa de Luxemburg. 13.- Posi fi a la licitació perquè ja no
hi ha qui ofereixi més preu. Comet un atemptat contra algú. 14.- Posar-se en
marxa. Atacants.
SOLUCIONS
1
1 A
2 R
3 D
4 I
5 D
6 A
7M
8 E
9 N
10 T
11
12 D
13 A
14 R
S
A
R
D
A
N
A
2 3
P R
U I
E T
R A
I
L L
A
M
P
I
S
T
A
4 5 6 7
O V A D
N A
A
A L L I
L E N
D I MA
O S A
MO
A
O L A
E T A
S T E S
A S T
E N
A
V E S
A S I L
8 9 1011 12 13 14
O R A
A R A
B O R I G E N
S T A
OMA
T
B A S A R
R T S
A T
UA
A R I A
I X E T A
G
R E L A T A R
S I R
T E
A
S O T E S
U T
N OM S
R A
J U P O
T R
I L L A
A
A T L A S
membres de l'APPEC
(Associació de Publicacions Periòdiques En Català)
67

21 - Generalitat de Catalunya

Transcripción

Documentos relacionados

butlleti acegal abril14_Maquetación 1

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona