Jornada Shakespeare - Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Transcripción

Editorial
Volem prestigiar la
professió
Número 56 |
Jornada Shakespeare
Entrevista a Manel Barceló
Humor
Nova secció amb acudits
Formació
Cursos i tallers.
Inscripcions i matrícules
numen
D e l e g a c i ó d e Ta r r a g o n a d e l C O P C
Jornada Shakespeare: una
lectura psicoanalítica
+
QUÈ EVIDENCIA
L’EVIDÈNCIA?
Marató de la pobresa
a Tarragona
| Per subscriure’s a aquesta publicació, si us plau contacteu amb [email protected] | website: http://www.copc.cat/ |
3.
Editorial
Edició digital
CONTINGUTS
4.
Jornada Shakespeare:
Una lectura psicoanalítica. Quan les passions
t’arrosseguen
festes de sant pere de reus.
foto: reusdigital.cat
7.
Amor i desamor
8.
El que la literatura ens
ensenya
11.
Los celos
14.
Les armes de la tragèdia
d’Otel·lo
17.
La traïció a Hamlet
19.
Los Hamlet de Lacan.
¿Cómo leer un texto sin
traicionarlo?
22.
Satanizar o Satirizar. ¿Esta
es la cuestión?
25.
Interpretar un text teatral
33.
Activitats de la Delegació
26.
Col·laboracions
44.
Humor
46.
Formació
2|
numen COPC Tarragona
numen
publicació de psicologia
Editorial
Jaume Descarrega Font
Josep Maria Alcañiz Rodríguez
Òscar Asorey Martínez
Maria Checa Casado
Lorena Ruzo Martínez
DISSENY I MAQUETACIÓ
Printgrup.com
COPC TARRAGONA
Av. Ramon i Cajal, 11, 1r 2a
43001 Tarragona
Tel: 977 214 102
Tel: 666 419 489
Fax: 977 214 107
a/e: [email protected]
Website: www.copc.cat
D.L.T. 694 419 496
COPYRIGHT
Tot el material aparegut en aquesta publicació té drets d’autor a
menys que s’indiqui el contrari
o pot recaure en el proveïdor del
material subministrat. Numen pren
totes les precaucions per garantir
que la informació és correcta en el
moment de la impressió o digitalització, però l’editor no assumeix
cap responsabilitat per l’exactitud
de la informació continguda en el
text o els anuncis. Les opinions expressades no són necessàriament
recolzades per l’editor o editors.
NUMEN | Editorial
Volem prestigiar la professió, donar
cohesió al col·legi, abastar la diversitat
d’enfocaments teòrics, fer present
la psicologia en els serveis de salut,
educatius i altres àmbits d’aplicació.
EDITORIAL
Fa un any aproximadament que l’actual Junta Rectora de la Delegació va
prendre possessió dels seus càrrecs. En aquest temps la Junta ha començat
a treballar en la direcció marcada per l’ideari amb que es va presentar a les
eleccions: transparència, participació, pensament divers, ètica professional,
amb un interès específic per l’apropament entre institucions i per la cultura.
Mentrestant la nostra companya Blanca Puyo, secretària de la Junta, va
presentar la seva dimissió per motius personals. El president i la junta expressem el nostre reconeixement per la seva tasca i el nostre agraïment per
la simpatia amb que ens ha regalat. L’ha substituït en el càrrec de secretària
Lorena Ruzo. Actualment doncs, la Junta rectora la formem cinc membres.
Volem prestigiar la professió, donar cohesió al col·legi, abastar la diversitat d’enfocaments teòrics, fer present la psicologia en els serveis de salut,
educatius i altres àmbits d’aplicació. Com podeu veure amb un cop d’ull a
les informacions que rebeu, s’han obert molts camins.
Els camins, però, s’han de caminar, i això és cosa dels psicòlegs i de les
psicòlogues. Un cop més us convidem a participar a les activitats, a proposar o organitzar les que són del vostre gust. Esperem les vostres fotos per
la portada de la revista, els vostres articles per les publicacions amb que
col·laborem...
En aquest segon número digital de la revista ocupa un espai privilegiat la
Jornada sobre Shakespeare, organitzada en el context de Psiquisme i Teatre
en què col·laboren el Col·legi i el Teatre El Metropol. Va ser una ocasió per
conversar plegats diferents grups i persones de l’àmbit psi, gent de teatre i
el nombrós públic que, després de veure Els dolents va respondre a la invitació de conversar amb l’actor Manel Barceló al Cafè Metropol.
Esperem que els psi no ens quedem en psè... i diguem psí.
COPC Tarragona
numen | 3
NUMEN | Jornada Shakespeare: una lectura psicoanalítica. Quan les passions t’arrosseguen
Jornada
Shakespeare:
una lectura
psicoanalítica.
Quan les
passions
t’arrosseguen
l’e s pai Ps iqui s me i T eatre materialitza la
col ·laboraci ó entre la dele gació de Tarra g ona
del C ol·legi Oficial de Ps icòlegs de C atalun ya
(C OPC ) i el T eatre M etropol .
Es va estrenar el 26 de maig amb una Jornada dedicada a
“Shakespeare: una lectura psicoanalítica. Quan les passions
t’arrosseguen”, que va tenir com a colofó l’opció d’assistir
al monòleg “Els Dolents (Shakespeare’s Villains)” de Berkoff,
interpretat per Manel Barceló sota la direcció de Ramon Simó.
Posteriorment va tenir lloc un teatrefòrum obert a tothom que
volia, amb Manel Barceló, al Café Metropol.
Van inaugurar la Jornada Ricard Cayuela, vicedegà del nostre
Col·legi i Jaume Descarrega, president de la nostra Delegació,
va fer la introducció. En la Jornada van participar psicoanalistes de diferents institucions amb qui la delegació de Tarragona
del COPC té algun conveni, així com gent de teatre. Cada taula
4|
de la Jornada s’organitzava al voltant
d’una passió que turmenta els personatges de Shakespeare i arrencava amb la projecció d’un fragment
d’una obra del dramaturg.
La primera part d’aquest número
56 de la revista Numen està destinat
a la Jornada. Reproduïm en primer
lloc el poema que Alicia Dome, metge psiquiatra del CSMA del Vendrell
de l’IPM, va escriure per la Jornada.
Resumim en aquest número 56
de Númen les intervencions dels
ponents, realitzades en la seva
major part a partir del text facilitat
als organitzadors. (El resum no ha
estat revisat pels respectius autors.)
Aquests són les taules i els ponents:
Amor i desamor: Rosa Navarro,
metge, psicoanalista, Tarragona
(UMBRAL-TARRACO); Josep Sanahuja,
psicòleg, psicoanalista, Tarragona
(Escola Lacaniana de Psicoanàlisi). La
gelosia: Beatriz Salzberg, psicòloga,
psicoanalista, Barcelona (LOGOS); Jaume Descarrega, psicòleg, psicoanalista, Tarragona (UMBRAL-TARRACO);
La Traïció: Elisabeth Russell, filòloga,
Tarragona (Universitat Rovira i Virgili); Antoni Colom, psicòleg, psicoanalista, Barcelona – Palma de Mallorca.
Satinitzar o satiritzar, aquesta és la
qüestió?: Laura Kait, psicoanalista,
Barcelona (UMBRAL); Joan Sellent,
filòleg i traductor, Barcelona (Universitat Autònoma Barcelona); Sílvia Bel,
actriu, Barcelona.
El teatrefòrum que es va realitzar
immediatament després de la representació d’ “Els dolents (Shakespeare’s Villains)”, amb representació
dels companys col·legiats de Lleida,
va emplenar el Café del teatre d’un
públic delerós d’escoltar al Manel
Barceló, que va exhaurir les energies
que li quedaven per complaure’l. I
ho va fer de manera brillant. En el
següent enllaç podeu veure un fragment de la seva intervenció, quan
explica el que li va passar a Buenos Aires en un taller de màscares
que dirigia i en el que es van colar
alguns psicòlegs com oients:
Reproduïm alguns comentaris
posteriors a la Jornada que ens han
fet arribar.
Per finalitzar, transcrivim l’entrevista que Manel Barceló, actor,
guionista, director, dramaturg, va
concedir al Col·legi (i que havia estat
publicada parcialment al número
7 de juny 2012 de la revista Salut
Informa).
Josep Maria Alcañiz, psicòleg col·
legiat 313.
COPC Tarragona
numen | 5
Poema
Alicia Dome
poder el Poder
( en ausencia de Ricardo III, a Gloster)
¿Qué dice tu parte
defecto?
la parte defectuada.
¿Qué ilumina el sol de York?
los nosotros de días nublados.
Argumentas, mentas todo:
No ser para el amor
corte, cortes, cortesano.
Detrás de tus redes tejidas hoy mismo
en tu jornada de nudos y de signos
significa - dos.
Tu fealdad imprecisa
imprescindible
significa - antes
de tu Todo que Reina, habita la alcoba
Real.
Tu pedido, Un caballo
no tu
Uno.
Tu parte y el todo
disputan en el alma
de las armas.
Quienes te fuimos infieles servidores
traici - o - nados
reunidos subvertimos
lastimamos la idea con
la Lengua y con ella: la palabra.
El caballo falta a la cita.
A nuestros oídos- idos
galopa en paz
6|
Amor
y
desamor
ROSA NAVARRO. copc tarragona
26/05/2012. FOTO: PEP
Rosa Navarro
A mor y de samor forman
parte de un mi smo movi miento, que va del tormento
del amor al vacío del desamor . C uando este movimien to e stá impedido se produce
una cierta fijació n sintomática .
simbolizable y definible como debida
a que el hombre tiende al aniquilamiento para inscribirse como ser,
es decir la aspiración del hombre a
destruirse para de ese modo eternizarse, en toda tragedia están las dos
muertes, sea cual sea su manera de
simbolizarse.
Además son los hilos con los
que se teje la comedia y también
la tragedia. La comedia juega con
la propia equivocación del amor,
por ejemplo descubrir con sorpresa
que bajo las sábanas aparece otro u
otra que aquel o aquella a quien se
esperaba encontrar. La equivocación
juega con la distancia existente entre
el otro como objeto de nuestro amor,
que lo es en la medida en que está
enmascarado por nuestros propios
fantasmas, y el ser del otro, que el
amor intenta alcanzar.
Cuando el bebé rechaza el pecho,
o se niega a comer, está afirmando
una subjetividad, se hace existir
como sujeto. Cuando la madre se
dirige a él y le habla, la subjetividad
del niño es reconocida por esa otra,
la de la madre. Este reconocimiento
inter-subjetivo es el amor primero.
Por amor entramos en la lengua
materna en correspondencia al reconocimiento de nuestra subjetividad
por la madre, el amor empuja a la
entrada en el significante, conduce a
la palabra y a la toma de los significantes del Otro.
En la tragedia se juega con la
fatalidad, con el destino trágico y
mortal, morir por amor, morir amando o el sacrificio del amor. Lacan
al hablar de la tragedia la describe delimitada por un espacio que
llama entre-dos-muertes, la muerte
real donde efectivamente la vida se
acaba y es el desenlace, y la muerte
El odio sigue al amor, como si
fuera su sombra y se dirige al que
nos aliena, al hermano, al prójimo, al
otro del amor mismo, a ese otro que
podría ser yo, contra ese otro yo, el
doble, es decir se dirige contra la
alteridad subjetiva estructural. En el
odio, de lo que se trata es del deseo
del sujeto, no del deseo del Otro, por
eso implica esa posición activa del
deseo de afirmarse, escapando de la
posición pasiva que implica objetivación, la de ser algo para el Otro.
Amor, odio e ignorancia son como
tres camaradas que siempre van
juntos y forman el ternario de las pasiones del ser. Entendamos también
pasión de ser… esto o lo otro para
complacer.
Lo importante es recordar que los
tres están ligados al ser, no al tener,
pero al ser en su propia falta, su
falta-en-ser evocada, en la demanda de amor con el llamado al otro
para colmar esa falta, en el odio que
viene a negar el ser del otro y en la
ignorancia, de lo que se ignora de
ello en la propia petición. El que ama
puede saber que ama pero no sabe
qué es lo que ama.
Querer obtener el amor a toda costa es inútil. No se obtiene, y además
el que así se empeña puede volverse
odioso. El odio responde al exceso de
amor ya que este exceso provoca un
rechazo, una negación violenta para
evitar el ahogamiento y preservar el
deseo. Por ejemplo podemos decir
que la anorexia es haber sido cebado
por un exceso de amor. Pero quien
ama en exceso tampoco sabe lo que
implica este exceso de forzamiento,
la ofensa que supone, luego hay
ignorancia en el sitio del amor.
Rosa Navarro: psicoanalista, coor·
dinadora de Umbral-Tarraco
COPC Tarragona
numen | 7
El que la
literatura
ens
ensenya
Josep Sanahuja
JOSEP SANAHUJA. COPC TARRAGONA. 26/05/2012
FOTO: PEP
La literatura no és un discurs, sinó
un llenguatge. I això limita la interpretació que en puguem fer, en el
sentit psicoanalític, és clar. Perquè
la lletra d’un text d’una novel·la, per
exemple, no ens garanteix un interlocutor que es faci càrrec del significat que li podem atribuir. Això seria
com forçar els personatges d’una
novel·la a tenir un inconscient que
no tenen. I encara que poguéssim
conversar amb l’autor, aquest no es
confon amb els personatges.
La posició de Lacan respecte la
literatura, o l’art en general, és
dir que la literatura sempre va pel
davant que la psicoanàlisi. Recordem
el que diu en el seu “Homenatge a
l’escriptora Marguerite Duras”:
8|
“ella sap sense mi, el que jo ensenyo” ... “dic sense ambigüitat, i
d’aquesta manera em sembla estar en la línia de Freud, que les creacions poètiques, més que reflectir les creacions psicològiques, les engendra... els poetes, que no saben el que diuen, tot i així sempre diuen, com
ja se sap, les coses abans que els demés,... la poesia és creació d’un
subjecte que assumeix un nou ordre de relació simbòlica amb el mon”.
Per a Harold Bloom, un dels estudiosos més reconeguts de la seva obra,
Shakespeare és l’inventor d’allò humà, perquè en les seves obres s’hi apleguen les preguntes més essencials que travessen el món humà: el deute, la
promesa, la llei, l’amor, l’odi, la venjança, etc.
Respecte l’obra del Mercader de Venècia, Bloom subratlla com a personatge principal a Porzia, quant el que és l’habitual és que es destaqui la figura
de Shylock. D’aquesta manera es posa l’accent sobre la comèdia, perquè
és a través de les argúcies de Porzia que es resol el transfons dramàtic de
l’obra. La comèdia que representa Porzia, disfressant-se d’advocat, i capgirant el desenllaç, ens fa veure que la llei no té sentit si no és la llei que fa
accessible el desig.
El tema de l’amor
L’obra ens mostra els seus personatges convivint amb les seves
passions. L’amor entre les diferents
parelles d’enamorats, l’odi entre
Antoni i Shylock, i la indiferència de
Porzia cap a Shylock en la última
part del judici, ja que no li commou
el més mínim la situació en la que
queda.
El tema de l’amor en la psicoanàlisi no és una qüestió menor, sens
dubte perquè la psicoanàlisi es sosté
en el lloc de l’amor. És el tema de la
transferència.
La novel·la contemporània, segueix
participant de nodrir les ficcions que
exalten el llaç amorós, el llaç sexual,
de la mateixa manera, en definitiva
l’amor romàntic? Em sembla que no.
Allò que les obres d’art posen en
joc s’allunyen de construir ficcions a
l’estil romàntic. Fins i tot, no se sap
molt bé si les escenes passen en la
realitat o no, d’alguna manera són
històries que estan més arran del
real, sobre la singularitat dels amors.
He recordat el llibre de Zygmunt
Bauman, L’amor líquid, on caracteritza el llaç entre el subjectes en el
món contemporani per la seva fragilitat, amb la conseqüència directa de
la inseguretat que produeix. Aquesta
fragilitat fa que els llaços duradors
es tornin una càrrega pesada, ja
que això, a més a més, limitaria la
possibilitat de trobar una parella que
es podria apropar més a les expectatives que un té.
Lacan subratlla la dimensió real
de l’amor. Perquè no hi ha relació
sexual, l’amor es posa sempre a
prova, per això Lacan diu que l’amor
és una qüestió de “valentia d’afrontar un fatal destí”. L’amor cortès fou
una manera molt refinada de fallar
la relació sexual, fingint que són els
subjectes que la fan fallar.
Aquesta dimensió real de l’amor
podria ser interrogada en el Mercader de Venècia, a partir de la lectura
que Freud fa de la història dels tres
cofres. Es tracta de la pregunta de
què és una dona per a un home i,
per tant, de l’accés de l’home a la
dona.
L’enigma dels tres cofres
El pare de Porzia ha deixat manament abans de morir que la seva filla
s’haurà de casar amb el pretendent
que esculli, entre els tres cofres d’or,
plata i plom, el que contingui el
retrat d’ella.
Porzia planteja l’enigma a un
pretendent:
La primera és la d’or, amb
aquest lema:
“Qui m’esculli tindrà allò que
molts desitgen”
La segona, d’argent, duu
aquest auguri:
“Qui m’esculli tindrà tant com
es mereixi”
La tercera, de plom, duu
aquest obscur precepte:
“Qui m’esculli ho donarà tot a
l’atzar”
Aleshores, es tracta d’escollir
entre el semblant, l’ideal o la contingència. El primer príncep escull
or, perquè pensa que allò que molts
desitgen ens parla del valor del que
és desitjat. Fracassa, dins hi ha una
calavera i un missatge que diu que
no és or tot el que rellueix, i per
tant redueix el semblant al vuit, aquí
representat per la mort.
L’altre príncep que pretén a Porzia
escull plata, és a dir el que ell es
mereix. Dins hi ha el retrat d’un idiota i la llegenda que parla de la falta
de consistència de l’elector.
Finalment, s’anuncia l’arribada de
Bassanio. Aquest escull el cofre adequat, el que remet a l’atzar. D’aquesta manera Porzia podrà casar-se amb
l’home que estima i ser estimada
per ell.
La contingència és allò que per un
moment ens fa creure que la relació
sexual és possible, alguna cosa deix
de no escriure’s, com diu Lacan. Però
recordem que és sobre el fons de
l’impossible.
La prova dels tres cofres té ressonàncies amb un antic mite astral
que es repeteix. La interpretació de
Freud és que aquesta història és la
simple elecció d’un home entre tres
dones. Però allò que li crida l’atenció
és que aquella tercera dona tingui,
en alguns casos, a més de la seva
bellesa alguns atributs: el mutisme;
l’ocultació (La Ventafocs, la pal·lidesa
del plom en Porzia), o la modèstia
(Cordelia del Rei Lear).
En la seva anàlisi Freud conclou
que per l’home hi ha tres relacions
que resulten inevitables amb la
dona, representades per la mare, la
companya i la destructora, essent
aquesta última la mare terra, que
l’acollirà novament en el seu si. En
COPC Tarragona
numen | 9
teatre fòrum amb manel barceló. café teatre metropol. tarragona 26/05/2012.
FOTO: PEP
cada cofre hi ha una dona en el lloc
de la mare.
Com assenyala Vicente Palomera,
es pot veure en la novel·la que el
discurs de la dona i el seu mutisme
no estan en una relació d’exclusió.
La mateixa Porzia que parla tant bé
en el terreny masculí, pot també tenir el desig de callar-se. Tota paraula
femenina es desdobla en un silenci
portador tant del misteri de la vida
com de la mort.
El nus del símptoma
Lacan ens diu en el Seminari
20 que la dona entra en la relació
sexual com a mare, que en les dones
predominen els caràcters secundaris
de la mare, que per l’home la mare
contamina a la dona (Televisió). Accentua d’aquesta manera, seguint la
10 |
vena freudiana, que des d’on la veu
l’home la dona no existeix més que
com a mare per la incidència edípica, prototipus de l’objecte primordial
que fa que sigui causa de desig.
Si considerem, amb Freud, que
l’amor és allò que ens treu a cadascú de si mateix, podem dir que per
això mateix es torna enigmàtic. En el
llaç amorós el subjecte troba en l’altre alguna cosa que no li és aliena.
És a dir, que en l’anàlisi l’amor
adquireix la lògica d’un símptoma.
Si l’elecció d’objecte remet a les
determinacions edípiques, hi ha
també la condició d’amor, un nucli
de real que Freud situa en la fixació,
que no es transfereix i és constant.
Saber fer amb això és saber fer
l’amor. De l’amor condicionat, a
l’amor amb condicions.
Bibliografia
Sigmund Freud, “El tema de la
elección de un cofrecillo”, 1913
Sigmund Freud, “El poeta y la
fantasía”, 1907
Jacques Lacan, “Homenaje a Marguerite Duras”, 1985
Jacques Lacan, “El Seminario 20,
Aún”, 1972-73
Jacques Lacan, “Televisión”, 1973
William Shakespeare, “El mercader
de Venècia” en William Shakespeare
Teatre. Edicions 62, 1982.
Harold Bloom, “Shakespeare: la
invención de lo humano”, Anagrama
Josep Sanahuja: psicoanalista,
psicòleg col·legiat núm. 4035
Los celos: “El monstruo de
obscenos ojos que se nutre de
nuestra angustia y destructividad”
Beatriz Salzberg
Freud decía que los
artistas, escritores y
poetas, tenían la capacidad
de expresar en palabras
tan directas y claras lo
que a él le había llevado
largos años de estudio.
“Otelo” es un ejemplo de
ello. Shakespeare nos
muestra la complejidad
del ser humano. Todos
sus personajes están
atravesados por
claroscuros, contrastes,
fortalezas y debilidades,
tal como es el hombre. Son
los artífices de la palabra,
como Shakespeare, quienes
con su sabiduría y buen
decir hablan de lo íntimo,
lo primario, lo indecible
del amor y de la Ley o de
su transgresión a ritmo de
tragedia.
No se puede entender a ninguno
de los personajes en esta obra, si no
es en la interacción con los otros, en
especial el dúo formado por Otelo
y Yago. Shakespeare los define con
la metáfora “monstruo de obscenos
ojos”, los ojos de la sospecha, del
dolor y de la ceguera interna. El
celoso, carcomido por dentro, sólo
tiene ojos para juntar indicios que
le confirmen su certeza. Busca aislar
una escena de dos (su objeto erótico
y el rival), bajo sus ojos o los del
cómplice (espectador excluido).
Los celos no hablan de nuestro
amor al otro, más bien lo contrario.
Permiten observar cuánto me amo
a mí gracias al otro, objeto de mi
sufrimiento, pesadilla o tortura. Los
celos viven en el mundo imaginario.
Cuando saltan la barrera del fantasma, penetran en lo Real y se convierten en acto homicida. El odio es la
respuesta al descubrimiento de no
ser único y exclusivo.
Los celos normales introducen al
sujeto en el registro simbólico. Es
decir, acompañan el descubrimiento
de que mamá no es “toda para mí”
y que “tampoco soy todo” para ella.
Los celos cargados de odio y violencia niegan la alteridad, son engañosos y un espejismo del amor, ya que
sólo muestran nuestro narcisismo.
Los celos se presentan siguiendo
unos pasos que suelen ser así:
Dolor por el objeto erótico que se
supone perdido.
una afrenta personal.
Hostilidad ante el rival y sentimiento que en el otro se valora algo
que yo no poseo.
Los celos pasionales se producen
sobre un fondo patológico. Son delirantes porque la pasión tiene una
estructura imaginaria que no guarda
relación con la realidad.
En el “delirio celotípico” se transforma la situación amorosa de pareja
en un triángulo. Al rival (tercero)
se le proyecta todo el odio, se lo
carga con todas las frustraciones
del celoso. Su fijación inconsciente
homosexual queda disfrazada por la
proyección y lo deja ciego a su deseo. En síntesis, los celos evidencian:
La negación del tercero y el deseo
de excluirlo.
Una relación asfixiante, dual y
cerrada al mundo exterior.
El rechazo a la diferencia y autonomía del otro
El deseo de dominación y control
del otro
Herida narcisista que se vive como
COPC Tarragona
numen | 11
La dificultad de estar entre los
otros, como uno más.
La idea que la pareja es el reencuentro con la unidad perdida.
La intolerancia a la frustración.
La escena temida remite a una escena traumática que se repite ahora
en su vida amorosa.
Elección de un objeto amoroso
narcisista, que sea como una extensión de uno.
En los pasajes al acto que culminan con el asesinato de la mujer,
lo que se oculta detrás de “la maté
porque era mía”, es la otra idea intolerable y fuente de la violencia: “no
será de nadie”.
Las referencias de Otelo a Desdémona, al inicio como una mujer pura
y virginal, contrastan con las posteriores, degradada y despreciada, cual
vil ramera, cuando ya está enceguecido de celos, marcan los dos modos
de referirse a la mujer con raíces en
el Complejo de Edipo.
En Otelo se presentan varias
alianzas y relaciones triangulares
importantes:
12 |
Idealización y caída de Otelo para
Yago y transformación de su idealización y admiración en envidia,
destructividad y deseo de muerte.
Relaciones de identificación entre
Yago y Otelo: dúo singular y diferente
que termina en la identificación y
confusión entre uno y otro.
Lazo inconsciente homosexual
entre Yago y Otelo
Relación triangular entre Yago,
Otelo y Cassio
Relación triangular entre Otelo,
Desdémona y Cassio (la escena temida de los celos)
Relación triangular entre Yago,
Emilia y Desdémona (cuando aún
Desdémona cree que Yago la puede
ayudar)
Relación entre Emilia y Desdémona: unidas, solidarias, fraternas
Venecianos, nobles y caballeros
en oposición a extranjeros
El plan de Yago es la venganza
y el deseo de destrucción del anteriormente idolatrado Otelo. Se ha
despertado su furia por haber sido
dejado de lado. Otelo ha preferido
como lugarteniente a Cassio y pagará
por ello: Yago le hará creer que Desdémona ama a Cassio y le es infiel.
Cassio es un caballero de honor a
quien Otelo ha promovido profesionalmente por delante de Yago. Por
su extracción social, está más próximo a Desdémona, que es hija de un
ilustre, que de Otelo, que es extranjero y diferente por origen y color.
De Otelo se desconoce el origen,
aunque es de alta estirpe. Su madre
le entregó un pañuelo, que conserva
como una prenda que lo mantiene unido a ella. Una zíngara había
profetizado que mientras lo tuviera
estaría bendecido por el amor, pero
que éste sucumbiría con su pérdida.
Otelo es un personaje valorado
y respetado en Venecia. Se mueve
con seguridad en un mundo masculino, con las insignias del valor y el
arrojo. Sin embargo, para Yago, en su
despecho, sólo es un: “lascivo Moro,
semental berberisco, vagabundo, sin
raíces y sin patria”.
Yago lleva adelante su plan. Es
consciente del dominio que ha
adquirido sobre Otelo, que lo sigue
con fascinación, ignorando que se
ha abierto una puerta cerrada hasta
entonces: la represión de sus deseos
inconscientes homosexuales y el
odio a la mujer, a quien teme.
Entre tantos personajes masculinos, destacan dos mujeres: Desdémona y Emilia. Ellas representan
el amor, la solidaridad y la verdad.
Desdémona ama la fuerza y la
valentía de Otelo. Emilia ha descubierto la cara oculta de Yago, su falta
absoluta de valores, su pasión por la
destrucción, su sadismo, el complot
y la mentira, el robo del pañuelo y
el engaño con el que trama tragedia.
Las dos mujeres saben que sus dos
hombres tiene un lado extranjero a
si mismos y denuncian la omnipotencia imaginaria masculina de Yago
y Otelo. Desdémona morirá virgen.
Yago no puede controlar a Emilia
quien, a la postre, develará la verdad
y pagará por ello con su muerte. El
destino de ambas mujeres ha quedado sellado. Yago y Otelo se acercan
cada vez más y terminan igual con
sus mujeres. Ambos se convierten en
asesinos.
La tragedia de Otelo comienza por
mostrarnos dos personajes antitéticos, que al final se parecen como
dos gotas de agua: pasan de soldados a asesinos.
Otelo no ha querido consumar
Beatriz Salzberg. COPC TARRAGONA. 26/05/2012
FOTO: PEP
el acto sexual, único modo por el que hubiera descubierto que Desdémona
seguía siendo su virginal amada. Tampoco ha querido escucharla.
Desdémona es el nombre del amor
Yago es el nombre del amor al poder y la manipulación, y por tanto uno
de los nombres del mal.
Emilia es el nombre de la libertad, de la valentía y del dolor.
El pañuelo va circulando transmitiendo poder y amor a quien lo posee y
negándoselo a quien lo pierde.
Si no se resuelve la situación edípica, la relación triangular que da entrada al padre de la Ley no se produce, tampoco cae la célula narcisista
niño-madre y el sujeto queda enganchado a ella. Otelo ama en Desdémona
a una parte de sí mismo que no tolera que se separe de él. La Ley faltante
o deficiente ha permitido que los afectos, que actúan en el imaginario y se
alimentan de los fantasmas, se transformen en pasaje al acto.
Beatriz Salzberg, col·legiada núm. 2798
COPC Tarragona
numen | 13
Les “armes” de la
tragèdia d’Otel·lo
Jaume Descarrega
Al seminari d’Els 4 conceptes
fonamentals de la psicoanàlisi Lacan
defineix: “l’Inconscient és la suma
dels efectes de la paraula sobre el
subjecte”. Els analistes som els
destinataris de l’escolta d’aquesta
paraula. Una paraula que és l’única
manera de poder accedir a la veritat
sobre el desig.
Tot analista està disposat a una
experiència singular que és percebre,
de manera inconscient, l’inconscient
en l’anàlisi, sense ocupar el lloc de
l’amo sinó el del semblant del domini que permet que sorgeixi “ l’autoritat” del subjecte suposat saber.
Jaume descarrega. copc tarragOna. 26/05/2012
FOTO: PEP
L’arma de Hamlet no és la daga ni l’espasa: és la paraula. Es una cita
que m’he permès manllevar a un dels participants de la última de les taules
d’aquesta jornada. No, no és psicoanalista, ni tampoc és dona... És clar, es
tracta de Joan Sellent, filòleg i traductor que, disfressat de psicoanalista,
continua dient de Hamlet:
La paraula és la seva arma multi-usos: li serveix d’antídot contra la
neurosi depressiva que arrossega, li serveix per combatre l’hostilitat de
l’entorn, per desconcertar el personal i per enlluernar l’espectador. (...)
El neuròtic del segle XXI no té ni l’arma de la paraula; o, si la té, no la
sap esgrimir; o, si l’esgrimeix, sovint està massa rovellada.
14 |
Només la paraula és la clau
d’aquesta veritat ens continua dient Lacan en els seus Escrits. Qui no
està gaire d’acord amb aquesta tesi
és Brabancio, el pare de Desdèmona,
la protagonista femenina d’Otel·lo.
Aquest pare adolorit per l’elecció de
la seva filla, que s’estima més Otel·lo
que no pas a ell, diu: Les paraules
no són més que paraules i encara no
he escoltat que es pugui penetrar en
un cor trencat a través de l’oïda.
Encara una cita més: Les paraules
s’imposaran davant la reina, no les
espases (frase que el dissetè comte
d’Oxford, sir Edward de Vere, al que
la pel·lícula Anonymous, considera
l’autor de les obres atribuïdes a William Shakespeare).
Si en Joan ens diu que Hamlet és
l’encarnació de tota l’exuberància
verbal de Shakespeare, el narrador
d’Anonymous ens diu que, sigui qui
sigui l’autor de les seves obres: A
Shakespeare, a la seva obra, se’l recordarà mentre les paraules estiguin
fetes d’alè i l’alè de vida.
Hi ha paraules que apunten a la
vida, a l’Eros, i d’altres que apunten
al Thanatos, a la destrucció. Aquí és
on entra Iago en escena. Tal i com
ens dirà l’actor en Manel Barceló,
intenta respondre a la pregunta: Què
vol dir fer de dolent al teatre?
La tragèdia d’Otel·lo, el Moro de
Venècia m’evoca una altra creació, en aquest cas cinematogràfica:
El piano, de Jane Campion. Tant
l’una com l’altra tenen en comú la
referència constant al desig i a les
passions. La veu es fa omnipresent
a El piano pel mutisme de Ada. La
seva filla, Flora, s’inventa pel silenci
matern un traumàtic accident, la
visió que la mare té de la mort del
pare de la nena, al que, segons la
seva fantasia, un llamp va convertir
en una torxa vivent.
En la novel·la (no pas en la versió
cinematogràfica) trobem el motiu del
silenci. En un dinar familiar, el pare
s’enfada per primer cop violentament amb la protagonista que, fins
aleshores, era la seva preferida. Ella,
es sent profundament avergonyida
per la forma en que el pare li parla, i mentre marxa desconsolada a la seva
habitació escolta la veu del pare que li diu: “I ni una paraula més, desvergonyida”. Un mandat que Ada mantindrà obedientment i obstinadament
“castigant” així al pare amb el seu silenci.
Comparem com William Shakespeare i Jane Campion tracten la gelosia en
les seves respectives obres:
1. Si Otel·lo es sent enganyat sense motiu per Desdèmona incitat pel verí
que les paraules de Iago, Alisdair Stewart, el marit d’Ada, comprova
amb els seus propis ulls que aquesta l’enganya amb en George Baines
després d’haver sucumbit al seu desig.
2. Iago és el malvat traïdor, sense remordiments ni escrúpols que enganya i manipula la situació després de sentir-se menyspreat. A El Piano,
Flora, la filla d’Ada, traeix la seva mare quan sent que aquesta dirigeix
la seva mirada i desig cap al seu amant, sentint-se desplaçada respecte l’amor que aquesta li havia professat fins el moment. A diferència
de Iago, a Flora, la culpa la sumirà en la desesperació.
3. Otel·lo no pot contenir el seu odi, el dirigeix cap a Desdèmona i acaba
amb la seva vida ofegant-la, sense vessar sang sobre el seu virginal
cos. En canvi Alisdair dirigeix el seu odi cap a l’Ada tallant-li un dels
seus dits, limitant així la seva única manera d’expressió i comunicació.
4. Otel·lo, sense deixar espai possible al dol, es treu la vida fent brollar,
ara sí, la seva sang. Per la seva banda, Alisdair realitza un últim intent
de dominar Ada i fer-la seva sexualment mentre ella es troba inconscient damunt del llit. De sobte, allibera Ada i la deixa marxar després
que ella clavi en ell la seva mirada.
5. Desdèmona encara i demanar clemència, morirà a mans d’Otel·lo. Ada,
en canvi, intenta acabar amb la seva vida deixant-se arrossegar dins
l’oceà després de lligar el seu peu a una corda que la uneix al seu piano. Però en l’últim instant l’eros guanya al thanatos i torna a la vida
dient: ¡Mi voluntad ha escogido la vida!
Ja que parlem de passions ens cal tornar a fer referència a les pulsions.
Freud ens mostrarà des de l’inici que el tret distintiu de la sexualitat humana
COPC Tarragona
numen | 15
consisteix que està regulada no pels
instints, sinó per les pulsions.
En el seu text, El libro del dolor
y del amor, Juan David Nasio, fa
un quadre comparatiu dels afectes
prenent com a referència el dolor. El
dolor és a una reacció a la pèrdua de
la persona estimada, a la pèrdua del
seu amor, a la pèrdua de la integritat
corporal o fins i tot a la pèrdua de la
integritat de la pròpia imatge.
RICARD CAYUELA I JAUME DESCARREGA. PRESENTACIÓ DE LA JORNADA
SHAKESPEARE. COPC TARRAGONA. 26/05/2012. FOTO: PEP
La gelosia seria una variant d’aquest dolor psíquic, com la reacció davant d’una suposada pèrdua de l’amor que la
persona estimada ens tenia i es dirigeix en profit d’algun rival.
L’odi el defineix com una reacció a la ferida de la pròpia imatge provocada per l’altre estimat. L’odi mobilitza de
tota la violència per atacar l’altre en la seva pròpia imatge: odio, llavors, sento que sóc.
La humiliació narcisista és una ferida infligida a la imatge que alimento de mi mateix.
L’angoixa és una reacció a l’amenaça d’una eventual pèrdua de l’ésser estimat o del seu amor. Lacan diu que l’angoixa és un afecte, no una emoció, i que és l’únic afecte que mai no enganya.
La culpabilitat és una variant de l’angoixa. És una reacció a l’amenaça que l’ésser estimat em retiri el seu amor
com a càstig per una falta real o imaginària que un ha comès o podria cometre.
Per a concloure he escollit les paraules d’Otego (condensació d’Otelo i Iago), per a referir-me a un analitzant que
en una de les seves sessions diu:
“On radica el concepte de tragèdia, per què anul·la, com anul·la? Per què té el poder que té? On radica el
poder de la tragèdia emocional? (...)El meu dolor, la meva angoixa tenen a veure amb la humiliació per no sentir-me el centre, per no sentir-me ja tan estimat, per sentir-me desplaçat? Tindrà que veure amb la gelosia que
m’arrossega i que em fa sentir culpable d’acusar-la a ella per tot l’odi que surt de dintre meu...”
No sóc el que sóc, ens dirà Iago. Ser o no ser, ens dirà Hamlet. També Otego, l’analitzant, ho dirà igual, homofònicament, i es preguntarà: sé o no sé? M’agradaria saber, per això crec que vaig començar venir aquí i per això crec
que continuo el meu anàlisi.
Jaume Descarrega: psicòleg, col·legiat núm. 4368
16 |
La traïció
a Hamlet
Elizabeth Russell
El món de Hamlet trontolla. Què és
la veritat? Qui diu la veritat? Durant
gairebé tota l’obra, Hamlet s’enfonsa
en els dubtes, no pot venjar-se de
la mort de son pare que li cridarà
“Remember me!” com un leitmotiv
recurrent al llarg de la obra. Sa mare
ha traït les lleis patriarcals de l’estat
en casar-se amb el seu cunyat,
Claudi. Hamlet defineix sa mare de la
següent manera:
Elizabeth Russell. copc tarragona. 26/05/2012
FOTO: PEP
El mot traïció, que procedeix del
llatí traditio, traditionis (lliurament;
transmissió), fa referència originàriament a tot allò que es va transmetent d’una generació a l’altra o que
es lliura d’una banda a l’altra (per
exemple, a l’enemic).
La paraula traïció té dues correspondències en anglès: treason i
betrayal. La primera, treason, s’empra en un context polític i significa
trencar la lleialtat al propi país en
temps de conflicte o de guerra oberta, mentre que betrayal, se circumscriu al context emocional i familiar
i significa trencar alguna promesa
d’amistat o trair la confiança d’una o
més persones amb qui hom conforma una parella o un grup social.
En el cas de Hamlet la traïció
política i emocional es reflecteix,
especialment a nivell lingüístic, en el
mateix Hamlet. Quan en Hamlet torna a Dinamarca per assistir al funeral
de son pare, el rei Hamlet, es troba
que el funeral s’ha convertit en una
boda, la de sa mare, que d’aquesta
manera s’ha convertit en la seva tia,
i el qui fins llavors havia estat el seu
oncle ara s’ha convertit en el seu
padrastre. Tots els valors de l’Ordre
Simbòlic s’han desestabilitzat. En
Hamlet torna al seu país creient que
hi serà coronat nou rei però el tron
ja ha estat usurpat pel seu oncle, i el
que encara resulta pitjor, l’espectre
de son pare li apareix a mitjanit per
explicar-li que ha estat assassinat
pel seu oncle i reclamar-li que vengi
la seva mort.
“You are the Queen, your husband’s brother’s wife,
And would it were not so, you are
my mother” (Hamlet, Acte 3, Escena
4)
(Ets la reina, la dona del germà
del teu marit i, tant de bo no fossis,
però ets ma mare).
Aquestes paraules tenien un gran
significat per al públic contemporani de Shakespeare perquè amb
elles s’hi definia justament l’acte de
l’incest, punible per les lleis angleses. Una dona que es quedava vídua
no podia tornar-se a casar amb el
seu cunyat. Això no obstant, en la
memòria històrica del públic anglès
de l’època aquest cas hi era ben present! A l’any 1501, Caterina d’Aragó
s’havia casat amb el príncep Artur
d’Anglaterra. Cinc mesos després,
Artur es va morir i Caterina es va
COPC Tarragona
numen | 17
pero falto de entendimiento, por el
mucho calor, y falto de memoria, por
la mucha sequedad”.
Adam Walny (Walny Teatr): Hamlet. Wertep Miedzynarodowy Festival Teatralny. Narewka 30/07/2011 Foto: Pep Alcañiz
casar llavors amb el seu germà, Enric que esdevindria rei i regnaria amb el
nom d’Enric VIII.
En darrer lloc, la política de gènere a la època de Shakespeare era molt
interessant pel que fa a la varietat de transgressions, transvestismes i subversions dels rols culturals de masculinitat i femineïtat. Les dones no podien
ser actrius a l’època de Shakespeare i per tant, les figures femenines eren interpretades per nois adolescents. La reina Isabel I d’Anglaterra, que va regnar
entre el 1558 i el 1603 (el 1599 va aparèixer la primera edició de Hamlet), de
vegades es vestia d’home per demostrar al seu poble i al seu exèrcit que tenia “un cor masculí” en un cos de dona. És probable que Shakespeare conegués un llibre que va ser com una mena de “manual d’autoajuda” de la seva
època, l’Examen de ingenios, publicat el 1575 i escrit per Huarte de San Juan i
que va ser traduït a l’anglès amb el títol d’Examination of Men’s Wits el 1594.
En el llibre s’explicaven les diferències físiques entre l’home i la dona, s’hi
donaven consells per a engendrar fills barons -i no pas filles-, s’hi donaven
especificacions sobre què calia menjar i què calia pensar durant el coit i en
quina posició s’havia de fer l‘acte sexual per garantir la concepció d’un fill
baró en lloc d’una filla i poder gaudir, a més a més, de fills entenimentats:
“El hijo que de estos alimentos se engendrase será de grande imaginativa;
18 |
Hamlet, doncs, deixa de banda
la seva masculinitat i tot allò que
aquesta representa: l’autoritat, l’estabilitat, la raó, la lògica, l’ordre i –a
nivell del llenguatge– la sintaxi i els
significats absoluts. Hamlet deixa de
ser l’homme i es converteix en l’[h]
ommelette, com diria Lacan. La veu i
el desig del seu pare-espectre s’havien incorporat al seu cos, havien
passat a habitar el seu cos i a apropiar-se de la seva raó. Encara que
Hamlet sembla que estigui fingint,
que sigui conscient d’actuar com a
dona en un món masclista, el públic
no està del tot convençut que la
seva bogeria sigui realment fingida.
La traïció, doncs, es reflecteix a
diferents nivells: al nivell polític de
l’estat, quan Hamlet és traït pel seu
oncle i sa mare quan aquests dos,
com a reis de Dinamarca, ocupen un
lloc que li hauria d’haver correspost
ocupar a Hamlet. Sa mare l’ha traït
a ell però també ha traït la memòria
de son pare Hamlet quan es casa
amb Claudi i comparteixen el llit.
Finalment, l’Ofèlia (l’estimada d’en
Hamlet) el traeix quan conspira amb
son pare Polonius en lloc de fer costat a Hamlet.
Elizabeth Russell, Universitat Ro·
vira i Virgili. El text d’aquest article
és íntegrament original de la seva
autora.
Los Hamlet de Lacan.
¿Cómo leer un texto sin
traicionarlo?
Antonio Colom Pons
Alrededor de los años 70, Lacan
produce un viraje en su enseñanza
hacia “La función de lo escrito”. En
esa vía cabe diferenciar discurso de
escrito, significante de letra.
En su seminario de los años 72-73
Aun, Lacan dice lo siguiente:
Si algo puede introducirnos en
la dimensión de lo escrito como
tal, es el percatarnos de que el
significado no tiene nada que ver
con los oídos, sino con la lectura,
la lectura de lo que uno escucha
del significante. El significado no
es lo que se escucha. Lo que se
escucha es el significante.
Lo mismo podemos pensar del
texto ficcional, la significación del
texto la aporta la lectura del mismo.
Es el sujeto del inconsciente al que
suponemos que sabe leer y que sabe
leer a partir de la falla estructural
sobre la que se asienta el propio
inconsciente.
El primer paso previo a la lectura
de cualquier texto ficcional es no
confundir al protagonista de la novela, con el autor de la misma. Segundo paso: la verdad tiene estructura
de ficción. Tercer paso, en la investigación de Lacan podemos determinar
tres momentos de valoración y construcción del objeto artístico, para ello me
baso en el libro de Masimo Recalcati Las tres estéticas de Lacan.
Primera estética: la estética del vacío. La hallamos en su Seminario 7
La ética del psicoanálisis (1959-60). El encuentro con lo real entendido
como aquello que escapa a la representación simbólica e imaginaria es
condición y al mismo tiempo límite de lo estrictamente estético. El velo
de lo bello sobre lo real.
Segunda estética: la estética anamórfica. La hallamos en el Seminario
Los Cuatro Conceptos Fundamentales del Psicoanálisis de Lacan (1964)
basándose en el cuadro Los Embajadores de Holbein. Aquí no se trata de
lo bello velando lo real. Aquí se trata del desvelamiento de lo real. Pero
también de la imposibilidad misma de la representación del sujeto por
efecto de lo irrepresentable.
Tercera estética: estética de la letra. Hallamos aquí la obra de arte concebida como el límite mismo de la representación y como límite mismo a
los efectos de significación. Lacan emplea su concepto de letra con el fin
de ejemplificar no tan sólo el límite de la escritura misma, sino también
su lectura y por tanto el cese mismo del goce inherente a los efectos de
significación.
Queda un cuarto punto, la ética ¿Por qué introducir una ética de lectura?
La razón es clara: porque la ética apunta a lo real, su propuesta a la hora de
abordar el objeto artístico es el de un principio ético.
Vayamos al trabajo de Lacan. A sus lecturas sobre Hamlet (hay al menos
tres). En esta ocasión el supuesto que el autor no es el protagonista se impone de entrada. Hamlet no es Shakespeare.
Lacan pone en paralelo la trama de Hamlet con la trama edípica, al igual
COPC Tarragona
numen | 19
mente negativo. Una ignorancia
localizada no es otra cosa que la
presentificación del inconsciente.
Esto confiere a Hamlet su fuerza
y su trascendencia.
Comparado con la trama edípica
freudiana, nos aparece un Hamlet
histérico; comparado con los matemas del grafo del deseo, nos aparece
un Hamlet obsesivo. La significación
que adquiere el Hamlet en ambos
casos es clínica, no literaria.
Pasemos ahora a la tercera lectura
de Lacan: Hamlet y el duelo. En su
último capítulo dedicado a Hamlet
da un vuelco en relación a lo anteriormente desarrollado. Comienza su
ultima clase así:
antonio colom. copc tarragona. 26/05/2012
FOTO: PEP
que hizo Freud. El Hamlet de Shakespeare opera como un Sujeto-supuesto-Saber (SsS) para su pregunta sobre el “ser o no ser”.
Inicialmente nuestro Lacan del seminario El deseo y su interpretación nos
expone la lectura freudiana de Hamlet. Freud dice en La interpretación de los
sueños:
Sobre base idéntica a la del “Edipo rey” se halla construida otra de
las grandes creaciones trágicas: el “Hamlet” shakesperiano.
Tal estudio comparativo entre Edipo rey y Hamlet le permiten a Freud
establecer que Hamlet era un histérico y que su síntoma se hallaba vinculado a la impotencia frente al acto y al horror frente a la sexualidad en el que
el deseo de Gertrude, su madre, es determinante. Lacan no se conforma con
el estudio de Freud y establece el suyo propio a través del grafo del deseo.
Surge así otro Hamlet, en esta ocasión obsesivo, y en el que establece los
determinantes de la procastinación de su acto. En ambos lo que resulta objeto de estudio es el psiquismo del protagonista. Lacan mismo se detiene a
trabajar al protagonista a partir de su definición de inconsciente:
(Hamlet) Es un personaje que contiene un vacío donde podemos
albergar nuestra ignorancia. Una ignorancia localizada no es algo pura20 |
La tragedia de “Hamlet” es la
tragedia del deseo. Pero ahora que
llegamos al final de nuestro recorrido, ya es hora de constatar lo que
siempre se percibe en último lugar, o
sea lo evidente. Que yo sepa, ningún
autor ha reparado en esta observación que sin embargo difícilmente
puede ignorarse una vez formulada –de principio a fin, en “Hamlet”
únicamente se trata de duelo.
Aquí es el texto el que impone su
propia plantilla a Lacan y no al revés.
Lacan aplica la ética a su lectura y
localiza en el texto el real en juego
en todo proceso de duelo: la muerte.
¿Por qué no aplicar Lacan a Lacan?
Lacan da mucha importancia al momento histórico en que Shakespeare
escribe esta obra. Se trata del lapso
entre el reinado de la reina virgen,
Isabel y de su sucesor Jaime I que
supone el paso de una época de paz
hacia una quiebra venidera. Hamlet
reproduciría el drama de este intermedio entre dos épocas.
Uno de los intereses de Lacan en
relación al objeto artístico estriba
en que el autor, a partir de su obra,
logra alcanzar una nueva nominación
diferente a la patronímica. Su nombre queda vinculado a su producción
artística y ésta queda articulada con
lo social. Para que haya efectos de
nominación a partir de la autoría
de una producción artística, ésta
debe inscribir algo específico de su
contemporaneidad en la contemporaneidad misma.
en esta obra que envuelve una ignorancia localizada, es un enigma en el que
la muerte determina el trenzado de la tragedia de principio a fin.
Al año siguiente, en su seminario del deseo y su interpretación,
establecerá la “función de lo bello”
a partir de su seminario de la ética,
lugar en el que Recalcati sitúa su
primera estética. No obstante, si
leemos el último capítulo dedicado
a Hamlet, optaría por situar a esta
obra en la segunda de sus estéticas,
la anamórfica. Todo el texto de esta
obra se teje a partir de ese real cuyo
afecto, el del horror, Lacan va localizando a lo largo de la trama.
Freud, Sigmund. La interpretación de los sueños. O.C. tomo 2. Traducción
López Ballesteros. Biblioteca Nueva. Madrid, 1972
La obra comienza con la irrupción
del Rey muerto como Sombra y con
toda la Corte preguntándose sobre
la “locura” de Hamlet. El supuesto
amor por Ofelia que podría haber
lanzado un velo sobre la muerte,
fracasa. Muere Polonio asesinado y
posteriormente Ofelia. En el interín, Hamlet consigue escapar de un
intento de asesinato. Y para concluir,
mueren todos los protagonistas que
quedaban: el Rey, la Reina, Hamlet
y Laertes. Toda la trama de Hamlet
nos lleva al encuentro con la localización de este real, imposible de
representar. Ser o no ser, el sujeto
Hamlet no consigue hallar su ser ni
representarlo ante este límite que
supone lo real de la muerte que todo
proceso de duelo impone. El enigma
Miller, Jacques Alain. El Seminario de Jacques Lacan. Libro 20. Aun. Tradución Diana Rabinovich, Delmont- Mauri y Julieta Sucre. Paidós. Buenos Aires,
1981
No invalidemos pues los usos de un texto para realizar estudios comparativos, pero tampoco traicionemos lo que el texto mismo expone en su
formalización y tejido de su entramado. Si no, podemos caer en poner un
velo sobre el real que está en juego. Cuestión de ética, of course. Y lo demás
es silencio, son las últimas palabras del propio Hamlet.
BIBLIOGRAFIA
Bajtin, Mijail. Teoría y estética de la novela. Traducción de Helena Kriokova
y Vicente Cazcarra. Taurus. Madrid, 1989
Miller, Jacques Alain. “Jacques Lacan. Las lecciones sobre Hamlet I, II y III”.
Freudiana n. 6, 7, 8. Traducción Enric Berenguer y Magne Fernández-Marbán.
Paidós. Barcelona, 1991
Miller, Jacques Alain. El Seminario de Jacques Lacan. Libro 7. La ética en
psicoanálisis. Traducción de Diana Rabinovich. Paidós. Buenos Aires, 1988
Miller, Jacques Alain. El Seminario de Jacques Lacan. Libro 11. Los cuatro
conceptos fundamentales del psicoanálisis. Traducción de Juan Luis DelmontMauri y Julieta Sucre. Paidós. Barcelona, 1987
Miller, Jacques Alain. El Seminario. Libro 23. El sinthome. Traducción Nora
A. González. Paidós. Buenos Aires, 2006
Recalcati, Masimo. Las tres estéticas de Lacan. Traducción Leonor Fefer.
Ediciones del Cifrado. Buenos Aires, 2006
Shakespeare, William. Hamlet. Traducción L. Astrana. Espasa-Calpe. Madrid,
1990
Trías, Eugenio. Lo bello y lo siniestro. DEBOLSILLO. Barcelona, 2003
Antonio Colom Pons, col·legiat núm. 3457
COPC Tarragona
numen | 21
Satanizar o Satirizar.
¿Esta es la cuestión?
Laura Kait
sangrantes manos, a matar sin
pausa para conservar el poder.
• El odio de Montescos y Capuletos, sigue resonando en
cualquier amor adolescente no
autorizado por los padres.
• Y hasta en una comedia como
Sueño de una Noche de Verano
nos encontramos con Oberon,
el manipulador rey de las hadas, liante donde los haya…
Laura Kait. COPC Tarragona. 26/05/2012
FOTO: PEP
¿Cuál sería la cuestión? ¿El bien y el mal, lo demoníaco y lo cómico, la
buena gente y personajes viles? Parece que sí. Shakespeare es maestro en el
diseño de personajes viles, crueles, perversos. Estrellas del odio y la malignidad. Veamos algunos:
• Yago, envidioso de que su señor tan negro sea amado por una bella y
deseable mujer, sirviente aplicado en la calumnia hasta incendiar los
celos de su amo quien terminará matando a Desdémona, objeto de su
amor.
• Ricardo III, usurpador del trono y asesino de sus sobrinos, niños aún,
los auténticos herederos.
• Edmund, hijo envidioso y bastardo de Rey Lear, portador, también, de
sus propias maldades como dos de sus interesadas y desamoradas
hijas.
• Macbeth, otro usurpador, asesino instigado por su famosa lady de
22 |
Hay muchos más. Y para hablar de
maldades, vilezas o canalladas, elijo
un personaje principal: el Poder, que
escribo con mayúsculas.
Claudio, Rey de Dinamarca en
Hamlet, refiriéndose a lo que llama
la obstinada tristeza del príncipe por
la muerte reciente de su padre dice:
…ese es un pecado contra el
cielo, una ofensa a los muertos,
una ofensa contra la naturaleza,
el mayor absurdo a la razón cuyo
tema común es la muerte de los
padres y que desde el primer
difunto hasta el que muere hoy
no ha cesado de exclamar: “¡Así
ha de ser!”. Os rogamos por
tanto que moderéis ese inútil
desconsuelo y nos miréis como
un padre, porque, sépalo todo el
mundo, vos sois el inmediato a
nuestro trono.
Este señor que parece querer
ayudar a su sobrino a salir de su
dolor, acaba de matar a su hermano,
Hamlet, Rey de Dinamarca, se ha
casado con su cuñada para hacerse
rey y está pensando en liquidar a su
sobrino para quedarse sin rival en el
juego del poder.
¿Este discurso de Claudio, es satánico o satírico? Daremos una vuelta
por los diccionarios y la mitología
para aportar cierta luz. La Real Academia Española nos dice:
Satanizar: Atribuir a alguien o algo
cualidades en extremo perversas
Satirizar: 1. intr. Criticar y censurar.
2. intr. Escribir sátiras.
Una sátira puede ser una composición poética u otro escrito cuyo
objeto es censurar acremente o
poner en ridículo a alguien o algo.
Pero también, discurso o dicho
agudo, picante y mordaz, dirigido
a este mismo fin. ¿Quién escribe
sátiras es un sátiro? Los significados
de “sátiro” van desde la descripción
del personaje mitológico a su uso
como adjetivo, sinónimo de mordaz
–propenso a criticar o censurar-, pero
también a su uso como sustantivo:
seductor de menores o delincuente
violador de mujeres.
Si del lado de lo satírico tenemos
la crítica y la mordacidad, también
tenemos la seducción, la lascivia,
hasta la delincuencia y la violación…
Junto a los sátiros podemos evocar a
los silenios, las Ménades, las Bacantes, los faunos... ¿Satánico-satírico?
Nos hemos quedado sin oposición.
Habremos de retirar la “o” para colocar una “y”: se trata de una conjunción no de una disyunción.
¿De qué maldad estamos hablando? De la pulsional, de eso que empuja a
la satisfacción absoluta, como si fuera posible. Y lo es sólo en lo imaginario
infantil, ese momento constituyente y falaz, donde nos supusimos un todo
para el Otro.
El mismo acto de unión imaginaria con el Otro implica la diferencia: están
uno y el otro. Diferencia que entrará en juego como rival, como productor del
odio -la otra cara del amor- fuente de agresividad. Y esto ocurre con el otro
de la pareja imaginaria, desplazamiento de la madre que no resulta toda, al
hermanito, ese que un autor con indudable sentido del humor ha llamado el
extraterrestre1.
Así nos constituimos, ignorantes de lo que sabemos. Y allí, un mecanismo
al que llamamos represión viene a ayudarnos con lo insoportable. Este mecanismo de ocultamiento nos posibilita la vida y el deseo. Lacan agrega a las
famosas y universales dos pasiones, amor y odio, una tercera: la ignorancia:
La ignorancia es una pasión para mí, no es una minusvalía, tampoco es un
déficit2.
Ignorancia necesaria para sostener amores y odios, lo que se padece (no
es otro el significado de pasión). Se trata de un fuerte sentí-miento (con el
miento en la palabra), lo pulsional atravesando el cuerpo. Ya lo decía Santo
Tomás de Aquino3, lo incorpóreo no puede padecer, padece el cuerpo. Padecemos de las pasiones. Es lo pasional lo que puede llevar a un sujeto a
destruir su propio cuerpo para dejar de sufrir.
Entre lo pasional y lo pulsional, lo mismo que entre lo satírico y lo satánico, median apenas dos letras. Algunos actos son guiados por la represión,
mecanismo que oculta la verdad (y la preserva). El acto perverso, en cambio,
está movido por la renegación de la verdad. Una cuestión es no-saber y otra
muy distinta es la mentira a sabiendas.
Y así como lo satírico acabó por resultarnos satánico, con la ignorancia
pasará algo inverso. El vacío de saber será la causa del deseo de saber.
¿Qué es lo que Claudio ignora cuando da ese perverso consuelo a su sobrino? Ignora lo que ha pasado en la primera escena. El público, sí lo sabemos,
hemos pasado a ser cómplices de Hamlet. Lo hemos visto charlando con el
fantasma de su padre. Hamlet, rey ha vuelto de la muerte para explicarle su
verdad, Claudio lo ha asesinado y se ha casado con su mujer para quedarse
con su corona.
El Rey dormía la siesta cuando su hermano le echa veneno en una oreja.
Como método criminal es bastante creativo. Para un psicoanalista, morir por
1
Gerard Pommier. Seminario La Transferencia y las estructuras Clínicas. Ed.
Año….
2
J.Lacan. Seminario XIX, O Peor. 1971. Primera clase.
3
Ubeda Purkiss, Manuel; Introducción al Tratado de las pasiones en Suma
Teológica de Santo Tomás de Aquino, p. 577. BAC, Madrid, 1965
COPC Tarragona
numen | 23
Adam Walny (Walny Teatr): Hamlet. Wertep Miedzynarodowy Festival Teatralny. Narewka 30/07/2011 Foto: Pep Alcañiz
la oreja es una metáfora cotidiana. Escuchamos a los analizantes que padecen de palabras que enveneraron sus oídos.
El Hamlet rey, pide a Hamlet príncipe, venganza para que pueda descansar
en paz. Esta demanda signará la vida de nuestro protagonista porque el hijo
le cree y le obedece. Hamlet tenía sus sospechas. Sabe desde la primera escena lo que se comprometió a hacer, tiene la oportunidad de llevarlo a cabo,
pero no puede. ¿Por qué? Porque el deseo inconsciente de todo hijo es matar
simbólicamente al padre para poder ser un hombre o una mujer. Así que
Claudio hizo en acto, lo que para Hamlet era fantasma inconsciente.
Shakespeare juega con el teatro dentro del teatro; Hamlet hace de la escena perversa la prueba de la verdad del padre. Y lo logra al ver en los gestos
de Claudio la confirmación de su culpabilidad. Lo matará más tarde, cuando
él mismo se sabe muerto4, tocado por la punta envenenada de la espada
de Laertes, vengando a su vez la muerte de su hermana Ofelia, amada de
Hamlet, cuyo desdén y abandono la condujeron al suicidio.
Así, regado el escenario de cadáveres acaba Hamlet, el que nunca llegaría
a ser rey de Dinamarca, justamente por ser tan hijo de su papá. La muerte,
no la simbólica, no la que permite la falta y la circulación del deseo, sino la
otra, la real, es lo que hace de la tragedia una tragedia.
Estamos desamparados y frágiles ante el puro horror generado por otro
4
J.Lacan. Seminario VI. El deseo y su interpretación. 1958/59. Inédito .Donde
desarrolla una exhaustiva lectura de Hamlet.
24 |
perverso de diversas caras, rey,
militar, conquistador, torturador,
banquero… Un semejante poderoso y
perverso que no solo nos embauca o
nos mata sino al que frecuentemente votamos.
A algunos, les quedará París… A
otros la creación y la posibilidad del
aplauso y la alegría ante lo sublime.
Gracias a los actores y al genio poético que escribe nuestras escenas
más recónditas.
Laura Kait: Psicoanalista, lau·
[email protected]; Coordinadora de
UMBRAL, Red de Asistencia “psi”,
www.umbral-red.org
Interpretar un
text teatral
Silvia Bel
teatral és una altra cosa.
silvia bel a “nit de reis”, tnc
FOTO: david ruano
La Sílvia parla sobretot de la seva
relació amb els personatges femenins shakespearians que ha interpretat, des de la singular òptica de qui
s'ha hagut de ficar literalment en la
seva pell i ha hagut de trobar l'encaix entre les seves vivències personals i el perfil humà del personatge.
La Silvia il·lustra aquestes reflexions
a través de la seva feina d’actriu a
“Nit de reis”, comèdia de William
Shakespeare que està representant
al Teatre Nacional de Catalunya.
Silvia Bel, actriu
Silvia Bel, actriu, explica la seva
tasca com a intèrpret d’un text
teatral. El text és obert a la interpretació. Els textos de Shakespeare
donen joc per fer-ne moltes lectures,
incloses les psicoanalítiques -com
algunes que s’han pogut escoltar en
aquesta Jornada-. Tal com hom entén
la Sílvia, una actriu té una tasca
precisa que es pot definir així: en el
text hi ha vida del seu autor; l’actor
ha de posar la seva pròpia vida en la
interpretació del personatge, i a través de la seva actuació, mou la vida
dels espectadors. No s’hi val quan la
interpretació d’un personatge es fa
invocant un globus de sentits aliens
a l’actor.
L’actor procura entendre la motivació de cada frase o cada gest del
personatge per poder interpretar-lo
de manera creïble. El sentit que
l’autor li dona -si és que existeix o
es coneix- no és forçosament el que
compta per fer una bona interpretació del personatge. De vegades
la tasca de trobar la motivació del
personatge s’ha resistit als seus
intents. Algun cop -el fenòmen es
coneix en altres àmbits de l’activitat
humana- fou en despertar-se sobtadament que s’adonà que tenia la
resposta. Per altra banda un gest
(del cos, de la veu...) ha de tenir un
sentit concret i intel·ligible, no una
colla de sentits enrevessats, ha de
ser senzill. L’anàlisi teòrica d’un text
silvia bel. COPC Tarragona.
26/05/2012. FOTO: PEP
COPC Tarragona
numen | 25
Els comentar
participants a
Shakespeare
jornada “shakespeare: una lectura psicoanalítica”
COPC Tarragona. 26/05/2012. FOTOs: PEP
Escriptor dramaturg i poeta William Shakespeare, considerat un dels
millors en llengua anglesa, algunes
de les seves obres van servir d’argument i de reflexió en la jornada dedicada al “Psiquisme i Teatre” que
es va celebrar el dissabte 26 de maig
a la Delegació de Tarragona.
L’enllaç que es va fer durant la
jornada sobre personatges dolents
creats per Shakespeare i el psicoanàlisi va oferir la possibilitat de
parlar de temes humans i sempre
actuals, tot i que l’autor va néixer al
segle XVI.
Un fragment de la pel·lícula “El
Mercader de Venècia” va ser el punt
de partida per tractar el tema sobre
l’amor i el desamor. El personatge
dolent és Shylock un jueu avar i
egoista que ha estat humiliat pel
fet de ser jueu i busca venjar-se.
En contraposició està el personatge
d’Antoni, un cavaller cristià que és
estimat i respectat. L’obra permet fer
una anàlisi profunda sobre l’avarícia
26 |
i la intolerància que afecte els dos
personatges, i que l’amor envers els
altres és el que ens ajuda ha sortir
de nosaltres mateixos.
Amb Iago de l’Òpera Otel·lo es
va parlar de la gelosia. Iago és un
personatge insatisfet, ressentit,
envejós, que aspira a ser-ho tot per
l'altre. Utilitza la feblesa de les seves
víctimes per aconseguir persuadir-les
amb la paraula fins a convertir-les
en una marioneta. La seva motivació
es la venjança. Dirigeix l’odi contra
tot i contra tothom incloent-s’hi ell
mateix, i per això busca no solament
la destrucció dels altres sinó també
la seva pròpia.
La tragèdia de Hamlet, príncep
de Dinamarca, és una obra plena de
confusió i dualitat que va sevir de
base per parlar sobre la traïció. Està
construïda sobre el dubte i reflexa
la incapacitat del príncep d’actuar davant el dilema moral entre
la venjança i el perdó. Es un obra
complexa que explora els temes de
la traïció, la venjança, l’incest i la
corrupció moral.
Va ser una jornada intensa i
interessant que va acabar amb la
representació al Teatre Metropol
d’un monòleg de Berkoff sobre els
“Dolents de Shakespeare”, interpretat per l’actor Manel Barceló. Després, un cop acabada la obra, es va
participar en el Fòrum Metropol que
va permetre viure de més i a prop
els personatges de l’obra.
R. Pallàs, col·legiada núm. 10197
El sábado 26 de Abril he participado en las Jornadas organizadas por
el Col·legi en Tarragona bajo el título
Shakespeare: una lectura psicoanalítica. Quan les passions t’arrosseguen.
En primer término comentar mi
sorpresa cuando al invitarme, los
colegas Rosa Navarro y Jaume Des-
ris dels
a la Jornada
carrega comentaron algunas ideas
sobre este encuentro. Pocas veces
he tenido la posibilidad de compartir
un espacio tan creativo dentro de
las actividades psicoanalíticas… y
he de decir que ya soy veterana en
este campo. Me ha tocado hablar
sobre “Lo Satánico y lo satírico” en
los personajes shakeaspeareanos y
he trabajado sobre el leve umbral
que separa y no, lo demoníaco de
lo burlesco, unidos por el goce de lo
pecaminoso.
representadas en el Col·legi.
El día, intenso, acabó en el teatro donde disfrutamos de “Los malos de
Shakespeare” interpretado por Barceló, que luego se prestó al diálogo con el
público en un último espacio coordinado por Jaume, presidente del colegio
de psicólogos de Tarragona…
Ha sido un lujo. Y agradezco haber sido invitada a compartirlo.
Laura Kait, psicoanalista
Compartir discurso con colegas,
con un traductor y poeta, una actriz,
una lingüista… hablando de Shakespeare. Compartir espacio con Plácido
Domingo en Otelo o con Al Pacino en
Shylock, no es algo que a los psicoanalistas nos suela ocurrir dado que
la mayoría de profesionales viven
atados a su propio carro.
Y hablando de carros propios,
también ha sido muy interesante la
propuesta de invitar a analistas de
las diversas asociaciones que están
COPC Tarragona
numen | 27
Traduir
Shakespeare
Joan Sellent
joan sellent. COPC Tarragona. 26/05/2012.
FOTO: PEP
Joan Sellent, traductor teatral,
comparteix algunes reflexions sobre
la seva tasca de traduir textos de
Shakespeare per a ser interpretats
dalt d’un escenari. “Interpretar”
Shakespeare implica una diversitat
de sentits, des del que es refereix,
gairebé com a sinònim, a la feina del
traductor, fins al sentit més teatral
de la paraula -el d'"executar" i transmetre un text en escena-, passant
per les lectures minucioses que fan
de l'obra shakespeariana els estudis
textuals.
Paraules, frases... En cada cas cal
fer una elecció. Què determina que
el traductor es decanti per una o
altra opció? Entre d’altres, un criteri
important és que un actor pugui dir
el text de manera natural. Quan el
fantasma del pare de Hamlet li diu
“Remember me”, es pot escoltar el
doble sentit de recordar i de restituir la unitat corporal. És possible
28 |
trobar una expressió catalana que
mantingui aquest doble sentit. Però
resultaria forçat. Per altra banda, què
en sabem del que pensava l’autor
sobre això? La llengua de destí també
aporta les seves pròpies homofonies
i evocacions: el “duelo” (en castellà)
per a Hamlet, que pot indicar alhora
el dol i el duel...
Traduir una obra comporta una
interpretació del text. El traductor es
pot ajudar, per realitzar la seva tasca, de tota mena d’informació sobre
l’autor, l’època, els usos del llenguatge, la ressonància de les paraules a
l’època en que foren escrites... És
una feina necessària. Però no és
possible ni forçosament desitjable
abocar tota aquesta informació en
la traducció. El text interpretat ha
de resultar natural en el context del
públic actual.
La sorprenent eficàcia escènica de
Shakespeare avui dia es deu a que
no ens presenta un univers monolític
"de bons i dolents", sinó uns personatges de "veritat" , unes situacions i
uns conflictes polièdrics, tan complexos com carregats d'ambigüitats. El
recurs de la sàtira com a vehicle per
retratar la condició humana, és una
constant en Shakespeare, fins i tot
en el vessant més tràgic de la seva
obra.
Joan Sellent, traductor teatral
Entrevista a Manel
Barceló
En Manel Barceló actor, guionista,
director i dramaturg torna a la nostra
ciutat aquest proper dissabte 26 de
maig amb el monòleg Els Dolents
(Shakespeare’s Villains) d’Steven
Berkoff, sota la direcció de Ramón
Simó. La Delegació de Tarragona del
COPC li va fer una entrevista 2l 24
d’abril. La revista Salut Iinforma en
va publicar en el seu número 5 un
resum i ara la publiquem íntegrament.
De la teva interpretació la critica ha dit: A Manel Barceló li escau
la solitud de l’escenari. Necessita
molt poc per captar l’atenció del públic: una mica de Shakespeare i molt
de talent personal. Has sentit aquesta solitud en algun moment a l’escenari
interpretant uns 80 personatges diferents entre dolents i els que els envolten? A l’escenari mai no em trobo sol. Mantinc un diàleg continu amb mi
mateix, entre la part més pragmàtica de l’actuació que controla els aspectes
tècnics tot allò que d’alguna manera ha quedat pactat a l’època d’assaig:
el text, la dicció, les respiracions, el ritme, la gestualitat, i un altre nivell de
consciència –m’agrada anomenar-lo dionisíac- que incorpora l’emoció com a
sentiment nou, i que no controlo totalment. L’emoció apareix, la faig aparèixer, però la seva intensitat, el seu color, la seva influència sobre els altres
aspectes tècnics no depenen de la meva voluntat. És un estat de creació,
d’inspiració que il·lumina i dóna nous volums a tot allò que ja estava assumit. Aquest procés es produeix en totes les funcions i s’hi afegeix una tercera variable que és el públic. El públic es pensa que és innocent però la seva
atenció, la seva capacitat d’emocionar-se, els seus riures, els seus silencis
els fa còmplices de l’experiència. Sóc jo i una mà de sensacions compartides
amb ells. No em sento sol.
Si ja deu ser difícil crear un personatge com te les apanyes quan el
nombre que has d’ interpretar és de 80. És cosa del “jo dionisíac” que esmentava abans. Tinc la certesa que aquesta capacitat de recrear situacions,
emocions i encarnar personatges la tinc des de la infància i segur que la
comparteixo amb tot el gènere humà, si més no en aquell període de la vida.
Quan era nen vivia els jocs amb una intensitat devastadora, no existia res
més que el joc i la sensació de gaudir-ne. Sorprenia els meus companys amb
una energia que els arrossegava, i aquest tret meu de caràcter em feia força
popular. Potser jo no servia per barallar-me amb les colles rivals però sí que
era útil a l’hora d’inventar jocs i explicar històries. D’adult i ja senyor madur,
mantinc aquesta proposta de joc però l’he convertida en ofici. Quan assajo
no em tallo, no tinc prejudicis, ni sentit del ridícul, m’hi llanço. D’aquests
vuitanta personatges, uns –els personatges shakespearians, els interpreto
des d’un plantejament dramàtic amb treball de taula i anàlisi de la situació
previs i perviuen a escena tant temps com dura el fragment de l’obra, i la
resta -els personatges menors que el text simplement esmenta i que jo, tot
jugant, encarno-, són producte d’una flamarada d’inspiració que es materialitza amb una simple ganyota, un canvi de veu, una gestualitat diferent. Uns
i altres sumen vuitanta.
COPC Tarragona
numen | 29
manel barceló. jaume descarrega. conversa al café teatre
metropol organitzada per la delegació de tarragona del copc
COPC Tarragona. 26/05/2012. FOTOs: PEP
Que diries que és el que a tu et permet captar aquesta atenció del públic?
La meva energia a l’escenari que, insisteixo, ja la tenia quan de petit jugava
amb els amics. És un tret meu que afortunadament puc dominar i manego a
voluntat. Fora de l’escenari sóc una persona d’allò més normal, massa i tot.
M’ha passat més d’un cop, i recentment es va donar el cas a la Sala Muntaner: En acabar la funció al carrer m’esperaven espectadors per felicitar-me.
No em van reconèixer. A la funció no vaig caracteritzat, ni tan sols em poso
una base de maquillatge, però aquelles persones trobaven que jo al carrer
no era jo i m’ho van fer saber amb un cert to de decepció.
La resposta seria la mateixa es tracti o no d’un monòleg? Res és el mateix
quan fas un monòleg, ni la relació amb el director, amb l’espectacle o amb
els espectadors. Les regles del joc canvien quan treballes amb altres actors;
l’actuació va dirigida llavors als teus col·legues a l’escena i uns i altres i
entre tots creem el miratge. Òbviament quanta més responsabilitat tens dins
el grup, més exigent és la teva feina. No és el mateix fer El professor protagonista de La lliçó d’Ionesco que el Kostiliov d’Els baixos fons. Jo hi tinc el
mateix compromís, és el mateix ofici que me l’exigeix, però el públic focalitza
altres situacions, altres aspectes de la situació dramàtica en les que tu no
intervens.
30 |
I la capacitat hipnòtica i/o de
seducció que se t’ha atribuït com
actor? No tinc poders mentals. Jugo
amb unes persones que han fet
l’acte voluntari d’anar al teatre i han
pagat una entrada. Acostumen a venir predisposades. Si algú d’aquests
espectadors, per la raó que sigui
es nega a entrar en el joc, no hi ha
res a fer. Només li cal repetir mentalment: “Això és mentida” i no
l’hipnotitzaràs, ni el seduiràs i se’n
tornarà a casa, fastiguejat i pensant
que acaba de veure un idiota fent
soroll una estona. Ara bé, un cop
tinc un públic amistós i encoratjador,
la meva feina és sorprendre’l i despertar-li emocions, fer-li viure el meu
procés dalt de l’escenari com una
experiència compartida no excloent.
Encertar els tons, la intensitat de
la mirada, l’efectivitat del gest, és
cosa meva i com més ofici tens més
fàcil ho tindràs. Ben mirat, és fàcil
comparar tot això amb les eines de
la seducció.
Respecte al talent personal sobre
l’escenari: es neix amb ell o s’adquireix? Com? Parlaré sobre mi perquè no tinc dades per fer una tesi
general. En el meu cas puc dir que jo
de petit tenia un enorme talent pel
dibuix, em passava hores dibuixant,
i com que mon pare era pintor semblava que hi havia alguna relació entre una cosa i l’altra, i que per tant
havia nascut per a pintor, però va
aparèixer el teatre i el vaig triar. Com
que no hi ha cap antecedent teatral
a casa meva no es pot dir que la
vocació nasqués amb mi. Però quan
vaig començar a actuar em sentia
tan immers en el moment, tan fora
del món, com quan dibuixava. Vaig
fer-li la mateixa pregunta a la meva
dona, la Mariel que és una gran
dibuixant i el que tenen en comú les
nostres experiències, és que tots dos
vam ser nens molt tímids que buscaven una manera d’expressar-nos i ho
vam aconseguir amb el que esdevindrien les nostres professions. Posats
a aventurar una conclusió, doncs,
jo diria que el potencial de crear i a
través de la creació connectar amb
la resta de la gent és innat, però el
que sí que és segur és que si no el
cultives l’acabaràs perdent.
La premsa ha definit Els Dolents
com una classe magistral sobre els
malvats però també com una lliçó
pràctica sobre l’ofici d’actor. Que
diries tu? M’afalaga que els tres
espectacles unipersonals que he fet
comparteixin aquest elogi. La meva
intenció no ha estat mai impartir una
lliçó sobre el meu ofici, jo el que vull
és que la gent s’ho passi molt i molt
bé, que rigui i que s’emocioni quan
toca. Però és clar, ets l’únic actor
dalt d’un l’escenari, aparentment
buit, per contra els teus recursos
com actor hi són tots i els utilitzes
per transitar per tots els gèneres
teatrals i per omplir l’escenari de
personatges i recrear situacions. No
hi ha millor elogi que et diguin que
estàs donant una lliçó del teu ofici
quan el que tu vols és simplement
explicar una història.
responsable i gaudeixis del contacte directe amb l’espectador.
Heroi o vilà? Qualsevol dels dos però que estiguin ben escrits i encara més
prefereixo els personatges ambigus.
I quan per exigències del guió et toca fer de maltractador (Sara) o de
comandant Nazi (El pallasso i el Führer) que et suposa? En el cas del Krauss,
-el comandant de la Gestapo, no vaig tenir massa problema, era fàcil d’encarnar. El del maltractador a Sara em va causar un dolor enorme, jo diria que
vaig estar deprimit durant tot el rodatge i uns dies després. Per interpretar
un personatge l’has d’entendre, no vull dir que el defensis, si no que li adjudiquis humanitat. Em vaig haver de posar dins la pell d’un personatge que
em repugnava però així i tot, jo hauria preferit que el guió hagués anat més
enllà i en comptes de pintar el Víctor com un intel·lectual mediocre que se
sent gelós del talent de la seva esposa, fos un personatge brillant que actua
així sense cap mena de justificació argumental. Els casos de maltractaments
és produeixen moltes vegades en parelles de classe benestant amb una nivell intel·lectual força elevat, són els casos més sorprenents i també els que
poden fer reflexionar amb més profunditat els espectadors. És quan s’adonen que allò no està passant lluny del teu entorn i que els maltractadors
no actuen així per raons convencionals: “sí, és clar, maltracta la seva dona
perquè està boig, perquè beu massa o es droga, perquè el van maltractar
de petit”. Amb arguments d’aquesta mena ens sentim més còmodes perquè
el fenomen queda explicat i, d’una manera matussera, justificat. La realitat
és que en molts casos els maltractaments no tenen cap mena d’explicació i
aquest subjecte menyspreable pot ser un dels teus amics amb qui tens unes
converses brillants i divertides i que sol ser molt amable amb la teva companya.
Drama o comèdia? Prefereixo la
comèdia perquè m’ho passo millor,
no dóna tan prestigi com el drama i
és força més difícil d’encertar.
Van dir que havies fet un treball físic i mental impressionant a Els Contes
del senyor Nil Què diries que et suposa més esforç a l’hora d’interpretar?
Els textos d’Els contes del senyor Nil i el mateix personatge eren de la meva
creació. Vaig poder anar fins al límit de les meves forces i recursos. Volia
atrapar les criatures seduint els pares. Al teatre infantil només m’imposo
una limitació que és la temàtica, el llenguatge, el tracte i l’exigència per tu
i pel públic ha de ser la mateixa que el treball adreçat al públic adult. Al
capdavall compartir amb els pares l’experiència teatral vol dir que el nen
ha de comprovar que els adults en queden tan entusiasmats com ells. Si el
nen xala però el pare s’avorreix no s’ha acomplert l’objectiu. El gaudi dels
pares forma part de la seva educació cultural. I a tot això, no he contestat la
pregunta. Sóc ràpid memoritzant textos i creant personatges, on he de posar
més esforç és a no atropellar el text. Sóc massa ràpid parlant, sempre m’he
de disciplinar per baixar la velocitat.
Teatre o cinema? Teatre. En el
cinema el resultat final és un producte de moltes intervencions sobre
el teu treball, en teatre tu n’ets el
Sobre el teu paper de malvat professor de La lección van dir que eres
un fora de sèrie, actor de màxima competència en tots els gèneres i excepcionalment brillant en els personatges d’extremats caràcters i complicada
psicologia. Com et prepares a nivell psíquic per a afrontar aquest tipus de
Algunes preguntes curtes sobre les
teves preferències (que poden tenir
respostes llargues):
COPC Tarragona
numen | 31
personatges? El personatge d’el
professor és un clàssic del teatre
de l’absurd. És un text terriblement
complicat que no té cap lloc on
agafar-se emocionalment. Per crear
el personatge vaig invocar, -aquí sí-,
referents reals. Els professors de
l’acadèmia de barri on vaig fer tot
el meu aprenentatge escolar des del
parvulari fins al que llavors era tercer
de batxillerat. Alguns d’ells, començant pel director, eren uns autèntics
sàdics. Els abusos físics eren a diari.
En topar-me amb el personatge de La
lección vaig aprofitar per treure tots
els dimonis del passat. O sigui que
aquella colla de pertorbats que em
van amargar la infància m’han servit
d’adult per fer una de les meves
interpretacions més ben acollides.
El 2002 vas participar a Tarragona en la Jornada Psicoanàlisi i
Teatre organitzada per 2 associacions psicoanalítiques de la ciutat i
el departament de Psicologia de la
URV. Quina diries tu que és la relació
entre psiquisme/psicologia i teatre?
Tinc la impressió que el teatre clàssic
en general i Shakespeare, en particular, han creat una bona base de
dades per la psicologia. En el cas de
Shakespeare et trobes que els seus
personatges verbalitzen el seu estat
d’ànim, les seves raons per actuar,
-els famosos monòlegs adreçats al
públic. A nivell popular molts d’ells
s’han acabat transformant en un referent per explicar conductes socials,
dir d’algú que és un Otel·lo, que és
un Iago, que és un Shylock o que
és un Romeu explica més d’aquella persona que una frase sencera.
La psicologia potser busca respostes personalitzades a la conducta
humana; el teatre exposa preguntes
universals sobre la conducta humana
que només tenen respostes persona32 |
litzades.
El teu Capitel·lo, potent a La dama
de Reus, et va fer guanyar la qualificació de bèstia teatral. Et consideraries una mica bèstia? Bèstia teatral!
És un elogi potent, no? Em fa pujar
els colors a la cara. El personatge
també ho havia de ser una mica de
bèstia, un poca-vergonya valerós,
disposat a qualsevol cosa, cínic, i
malgrat tot carregat de raó. Una de
les coses que em fascinava del text
era que estava escrit per un republicà: l’Ambrosi Carrión, durant el seu
exili a l’època franquista. La llegenda
d’on parteix l’argument permetia
passar comptes, comptes teatrals
s’entén, amb els vencedors de la
Guerra Civil però l’Ambrosi Carrión
ho evita. A la rondalla el Capitel·lo és
un militar al servei del rei de Castella que envaeix Catalunya i a canvi
dels favors sexuals de les dones dels
presoners salva les vides dels seus
marits. Amb la Dama de Reus no
acompleix el pacte i executa el seu
marit després d’haver-se-la endut
al llit. Ella es disfressa d’home, el
busca i el mata. En la versió de l’Ambrosi Carrión tots dos són ànimes
solitàries que s’enamoren en aquella
nit de sexe per força i el Capitel·lo
mata el marit per evitar-li a la Dama
que visqui la resta de la seva vida
en el menyspreu de la família que
l’ha empés a acceptar la ignomínia.
Taxatiu, el Capitel·lo, no? Però la lliçó
moral és que l’odi queda superat per
la passió amorosa que els allibera
a tots dos. Al final s’escapen a les
Amèriques. La dama de Reus va ser
el treball anterior a Els Dolents amb
el Ramon Simó. M’hi entenc molt
amb aquest home. Per acabar-ho
d’adobar tenia per antagonista una
bellíssima dama de Reus i excel·lent
actriu, la Maria Molins. Va ser un
muntatge per lluir-nos tots dos i
també la resta de l’elenc: la Rosa Cadafalch, l’Artur Trias, el Pepo Blasco,
el Kai, l’Ivan Benet i actors joves: el
Jordi Llovet i la Júlia Barceló, la música en directe. La dama de Reus com
La lección, amb la Itziar Miranda i la
Maica Barroso, dues grans actrius, i
tants altres espectacles són, la prova
que no només m’agrada treballar
sol. Quan tens un bon paper, un bon
director i uns bons companys també
funciona.
Per acabar, La tigressa i altres
històries, Shylock, i Els Dolents, què
suposa per a tu aquesta “trilogia”?
Tots tres espectacles han suposat
una fita en la meva carrera professional. Ni Shylock ni Els Dolents haurien
estat iguals sense La tigressa... però
tampoc sense moltes altres experiències que m’han anat formant. El
format unipersonal permet que tot
el meu passat, tot el compendi del
què sóc com actor surti a l’escenari.
Pensar en aquests tres espectacles
em fa adonar que sóc molt afortunat d’haver triat aquesta professió
i extraordinàriament afortunat dins
d’aquesta professió.
manel barceló. café teatre metropol. tarragona.26/05/2012. FOTOs: PEP
NUMEN | Activitats de la Delegació | La particularitat de la intervenció psicoanalítica en un cas on la malaltia...
ACTIVITATS
DE LA DELEGACIÓ
UMBRAL TARRACO: La Psicoanàlisi al segle XXI
La particularitat de la intervenció
psicoanalítica en un cas on la
malaltia física de la pacient sacseja a tota la família
En l’espai La clínica del segle XXI
al divan, d’UMBRAL-TARRACO, el 16
d’abril, es va presentar el cas d’una
nena afectada per una malaltia física
greu i de l’abordatge psicoterapèutic
que es va realitzar. La malaltia de
la pacient sacseja la seva subjectivitat de forma particular alhora que
travessava a tots els membres de la
seva família.
Vam veure com quelcom que
provenia de la malaltia física (problemes respiratoris greus) es significava
en la nena i els seus pares ja que
vivien quasi literalment ofegats per
la malaltia. Molts de aquest aspectes
connectaven amb la història particular de cada un dels subjectes. La malaltia els oprimia, els ofegava, sense
deixar-los respirar com a subjectes.
L’analista decideix fer-se càrrec del
cas. Una decisió presa no sense in-
quietud; estava disposada a escoltar
el patiment inconscient, aquell que
és un producte propi que el generem
i el patim alhora. La transferència,
les transferències, s’havien desplegat.
en qüestió estava manifestant uns
símptomes de patiment que havien
de ser escoltats. Es treballa amb la
nena i amb els pares.
Un problema, que acompanya la
història de la psicoanàlisi, i que es
tant vigent per a tots els analistes
que decidim treballar amb nens: qui
fa la demanda? De qui és la demanda? Quines intervencions despleguem?
Ells havien trobat un lloc on se’ls
escoltava i per tant s’obrien portes
a desplegar quelcom del patiment
personal que només té sentit si hom
ho connecta amb la seva cadena
significant. Elaborar tota aquest situació amb la abrupta situació en la
que es van trobar va fer que la mare
comences a mirar-se amb altres ulls
a la seva filla. De veure una cadira
de rodes a veure la seva filla en una
cadira de rodes. Es va anar donant
un canvi de posició: si abans tothom
es moria de por quan la nena emmalaltia, ara poder parlar del patiment.
Els pares van fer una demanda
clara, necessitaven recolzament
psicològic, com a pares i la nena
Més endavant, a mesura que la
mare va anar desplegant aspectes
de la seva història personal, se la va
Qui és el pacient? Qui fa la demanda? Què podem escoltar? Quines
intervencions despleguem? Parlarem
d’un abordatge particular... Vicissituds de l’anàlisi amb nens?
COPC Tarragona
numen | 33
NUMEN | Activitats de la Delegació | La particularitat de la intervenció psicoanalítica en un cas on la malaltia...
derivar a un altre professional. Les sessions amb els pares van continuar de
forma més espaiada en el temps.
“A mi, només em queda la paraula”, ens dirà la nena. Ella va anar fent
un recorregut que li va permetre elaborar alguna sobre la total dependència
física que té respecte de les altres persones. D’aquesta manera se’n va poder separar psíquicament i va desplegar alguna cosa del seu desig.
En el seu moment ja havia apostat per la vida: s’hagués pogut morir,
deixar de respirar, i en canvi va decidir viure. La pulsió de vida està molt
arrelada en ella, els pares la defineixen ja de petita com una nena amb un
caràcter molt fort.
Va cercant un espai propi, es va fent càrrec d’algunes coses... Segueix en
anàlisi amb mi, les sessions es van anar espaiant.
Actualment és una noia de 17 anys que està cursant el primer curs de
batxillerat científic, no sense greus dificultats. Ha d’anar pensant si alguns
problemes venen de la dificultat d’alguns professors vers a ella i acceptar
que molts d’altres tenen a veure en el posicionament d’ella.
“Vull provar el meu estil, necessito investigar quin és el meu estil. A
vegades m’agraden estils de vestimenta però no les seves filosofies de vida
perquè hi ha grups que s’agredeixen. Jo penso, quina sort que tinc de no tenir cap malaltia mental, per què algú que es vol fer mal, que es vol lesionar,
és que no està be. És molt trist sort que jo no tinc aquest problema.”
Te desig de saber, és curiosa. Els pares recolzen la seva filla amb tot allò
que vol fer i han trobat una vida que els és pròpia, més enllà de la malaltia
de la seva filla.
A tall de conclusió: Oferir un espai per a l’escolta del patiment psíquic et
compromet en el cas per cas, i també et compromet en allò social. Els analistes tenim la responsabilitat de posar paraules allà on altres posen avaluacions, medicaments... encara que només sigui perquè el subjecte parli de la
vida i de la mort, del seu patiment i activi alguna cosa relacionada amb el
seu desig, que ens dóna vida. Un cas com aquest, et confronta i et compromet en el teu desig com analista alhora que toca de ple un acte de responsabilitat.
34 |
Rosa Lahoz, psicòloga i psicoana·
lista, col·legiada núm. 7464. Col·labo·
radora d’UMBRAL TARRACO
NUMEN | Activitats de la Delegació | Sobre clínica del suicidi
Sobre la clínica
del suïcidi
E l passat dia 18 d’abril, el
C ol · leg i va acollir la pres entaci ó del llibre Suicidio,
medicamentos y orden público*. Van participar en el
comentari del s tres apartat s de que consta el llibre,
C atherine Galaman, Maria
À n g ela Gallofré i Josep Sa nahuja, membres de l’Escola
L acaniana de Psicoanàli si,
junt am la moderació del
debat per part de Jaume
D e s carre g a, pre sident de la
D ele g aci ó de Tarragona.
Reproduïm en aquesta ocasió un
resum del comentari aportat per
Maria Àngela Gallofré al voltant de la
“clínica del suïcidi”
En la contraportada del llibre se’ns
assenyalen, a propòsit de la “Clínica
del suïcidi”, dues idees que miraré
de recórrer (la cursiva és nostra):
Rescatar la perspectiva clínica en la “conducta humana” es reintroducir
al sujeto allí donde se pretende rebajarlo al estado inerte de un mero dato
estadístico.
a) L’epidèmia
Què és una epidèmia? Se’n diu epidèmia a la malaltia que ataca de manera accidental i al mateix temps a un gran nombre de persones. Davant
d’aquesta situació es procedeix a tractar l’agent infecciós, conèixer com es
propaga amb finalitats terapèutiques i preventives per tal d’aconseguir la
seva eradicació, la seva extinció.
Els treballs que trobarem en aquest llibre donen compte que el suïcidi
és molt difícil de predir. Basar la prevenció en la prohibició, la restricció de
l’ús de certs instruments, la vigilància constant, donar entitat als “comportaments suïcides”... és com voler “posar portes al camp”. D’altra banda fer
existir la categoria de “personalitat suïcida”, com diu un dels autors, pot
animar a qui estigui atret per coses mòrbides a caure sota aquest tret identificatori. A vegades, i encara que sigui amb les millors intencions, es corre el
risc de fer proliferar allò mateix que es vol prevenir.
En paral·lel, aquest llibre introdueix una altra manera de fer i de pensar,
la de la orientació lacaniana, al menys en el punt de “l’eradicació i la extinció de l’agent infecciós”.
Jacques Alain Miller diu:
Por otra parte, los pasajes al
acto suicida, reducidos al estatuto de epidemia cuando se tratan
sólo en su vertiente de salud
pública, se han convertido en los
últimos años en objetivos diana
de las políticas de prevención.
“Ciertamente el acto suicida ilustra la disyunción total que puede
operarse entre, de un lado el organismo, los intereses de su ser vivo en
su supervivencia, en su bienestar, en su homeostasis, y de otro lo que
lo habita, lo carcome y, llegado el caso, lo destruye” (“Jacques Lacan:
observaciones sobre su concepto de pasaje al acto”).
El primer treball és un diàleg entre tres professionals vinculats a la psicoaCOPC Tarragona
numen | 35
nàlisi i un historiador, Georges Minois, autor d’una obra sobre la Història
del suïcidi en la societat occidental
(Histoire du suicide, la societé
occidental face à la mort volontaire,
Fayard, Paris, 1995).
L’historiador s’ha trobat en la seva
recerca amb dificultats, però les
seves fonts són sobre dades individuals, de l’un per un, no pas sobre
dades estadístiques. Primer, perquè
l’historiador te una orientació cap
a les motivacions i, en segon lloc,
perquè em fa pensar que davant “un
cert sense sentit de l’existència” les
dades estadístiques no és que siguin
un altre sense sentit que s’afegeix al
primer, sinó que configuren un sentit
obscur per si mateix.
36 |
En un moment del diàleg, parlant del suïcidi juvenil, G. Minois dirà:
“Sí, hay una contradicción fundamental entre un ideal que se presenta
como un ideal de libertad absoluta y un imperativo: ya que eres libre tienes que ser feliz; no tienes ningún motivo para suicidarte. Esta libertad
absoluta es de hecho un factor de desasosiego.”
Destaco aquest passatge per remarcar que aquest absolut i aquest imperatiu són uns dels noms de la pulsió de mort freudiana, que Lacan anomena
com a Real, i al voltant del que s’estructura tota la seva ensenyança.
És aquesta ensenyança la que veiem desplegar-se al llarg dels treballs
que configuren el que s’ha titulat “clínica del suïcidi”. Podem veure com en
cap d’aquest treballs, sigui des d’un vesant més teòric o més pràctic, no es
redueix l’estatut del suïcidi, ni es rebaixa el subjecte a una dada.
La clínica del suïcidi és per a la psicoanàlisi la d’un ésser humà responsable, que decideix, encara que no coneix les causes. Des de aquest punt
de vista, tot intent o pensament de donar-se mort serà pres en consideració
seriosament. No es considera un banalitat, ni un “cridar la atenció”. Com es
diu P. G. Guéguen:
“...la idea del psicoanalista
es la de considerar que el sujeto
puede asumir algo de ello, que
busca, intentando este acto o
poniéndolo en práctica, evitar
una zona de saber que concierne
de la forma más cercana a su
ser en el mundo y a su posibilidad de desear, y que se halla en
dificultad de subjetivar.”
Ara bé cal tenir cura en situar el
cas per cas i el criteri diagnòstic.
Clara Bardon amb el títol “La fragilidad del anclaje a la vida” ens presenta un cas que posa de manifest
que la invitació a parlar, en alguns
casos de psicosi, pot esdevenir un
imperatiu insuportable pel subjecte.
Amb aquesta diferència (i d’altres)
queda assentat que no tot val per a
tothom i que la psicoanàlisi no està
del costat de l’homogeneïtzació.
Es tracta més aviat d’entendre i de
contemplar tant en la psicosis com
en la neurosis que el benestar, el
plaer, el manteniment de la existència, no se sosté en un valor absolut.
Diu J. A. Miller:
“El suicidio, ya sea patológico
o heroico, se reúne en cortocircuito con esa zona central y a la
vez excluida del mundo subjetivo,
a la que Lacan ha dado el nombre de goce”
Crec que aquesta zona central y a
la vegada exclosa del món subjectiu,
és la clau del que fa de la psicoanàlisi una terapèutica diferent, que sense excloure els efectes terapèutics va
en un altre direcció, en la direcció, si
podem dir-ho, del fracàs terapèutic.
A la psicoanàlisi no la acompanya
un optimisme de l’eradicació, d’extinció, l’acompanya més aviat un desig
de orientat cap a la possibilitat de
saber de cada subjecte, encara que
sap que això no sempre és possible.
b) La clínica
Rescatar la clínica, reintroduir el
subjecte, en lloc de reduir-lo a la
conducta, o rebaixar-lo a una dada
estadística, és l’opció que caracteritza l’orientació lacaniana, que
no pretén -i te les seves raons-,
eradicar aquesta zona central y a la
vegada exclosa del món subjectiu,
sinó reintroduir-la en el subjecte,
que tingui la oportunitat d’obtenir
un saber sobre això que ens habita;
però no a tots de la mateixa manera,
de poder mig sortir de la passió de
la ignorància.
Graciela Elosegui, ho diu així: “...
se impone prudencia: es preciso
transitar en la dirección conveniente,
aquella que haga cruce a la expresión más drástica de la pulsión
de muerte, que le permita llegar a
algún saber.
Per Estela Paskvan, “Encrucijadas
subjetivas”, parlant de l’acting out
-que per dir-ho ràpid, a diferència
del passatge a l’acte, va dirigit a un
Altre, i per això se’l relega a una
“cridar l’atenció”, que tenen traces
de “actuació, representació”-, diu
que no se’ls hi ha de restar importància i menys si entren en la via de
la repetició. Que el subjecte pugui dir
i donar llum a les determinacions del
seu acte, és la prevenció més eficaç.
Voldria nombrar, a part dels ja citats, els altres autors que han aportat casos que il·lustren les diferents
“solucions” subjectives, dins un
circuit de sosteniment que poden -a
vegades d’una manera precària, d’altres més assegurada- donar compte
d’un renovat desig per la vida.
Paloma Larena: “Clínica del acto
suïcida”. Como propiciar un temps
per a comprendre sobre la atenció
de joves i adolescents en un centre
d’internament per mesures judicials.
José Ramon Ubieto: “Los golpes
de la vida. Tentativas suicidas en un
caso de melancolia”. Sobre la atenció
d’una dona en un servei públic.
Francesc Vila: “Un payaso con
el cuerpo roto. Sobre el humor de
matarse en la juventud”. Sobre un
cas d’un jove, que en el seu anar-se
desvinculant pren una decisió sense
retorn.
* Bardón, Clara; Puig, Montserrat
[compiladoras] (2010). Suicidio, medicamentos i orden público. Madrid:
Editorial Gredos, S. A.
M. Àngela Gallofré, col·legiada
núm. 4100
COPC Tarragona
numen | 37
NUMEN | Activitats de la Delegació |
Presentació del
joc cooperatiu
3B
Intervención desde el modelo
relacional sistémico
Els dies 8, 14 i 15 de maig de 2012 es va desenvolupar a la Delegació el
curs Intervenció des del Model Relacional Sistèmic destinat a psicòlegs i
altres professionals. Es van exposar els conceptes bàsics i l’abordatge de
la demanda d’ajuda, l’entrevista familiar, els instruments diagnòstics per
a l’elaboració d’hipòtesis i les tècniques d’intervenció. Maria Rosell Fores,
psicòloga clínica del Centro de Terapia Relacional y Familiar de Tarragona,
docent del curs, ens ha fet arribar un resum.
El dia 25 d’abril el professor i investigador psicosocial Sr. J. M. Ferran
va presentar en un mateix acte al
Col·legi de Psicòlegs una memòria
dels seu vuit anys de treball psicopedagògic tant a l'Administració
educativa com en iniciatives de caire
social amb entitats amb què col·labora (entre elles CERADAI), i el joc
cooperatiu 3B.
El 3B és l’ADN dels jocs cooperatius creatius per la cohesió social i
la pau. Està en fase de desenvolupament i pot aplicar-se en tres àmbits:
oci i família; ensenyament en tots
els seus nivells; món laboral. El Sr.
Ferran informa de diferents activitats
previstes per difondre el joc a les
aules i els centres educatius. Serà
un tema que es tractarà a les VI
Jornades Cooperis previstes pel mes
d’octubre.
38 |
Se habló de la importancia del contexto desde el que se interviene, conocer las posibilidades y limitaciones que nos ofrece, ayudar a diseñar una
intervención más exitosa o acertada.
Las características de la derivación, quién les dijo que acudieran a terapia, qué se les dijo y cual es la relación con el derivante. Las expectativas
del cliente hacia el espacio de terapia tendrán que tenerse en cuenta para
construir la futura relación con el terapeuta.
El análisis de la demanda permite a través de la convocatoria, diseñar
el encuadre que pueda ser más eficaz. Un encuadre individual, de pareja
o familia, o bien una intervención con la red entre diferentes sistemas que
interactúan.
Las técnicas, de conducción de entrevistas, diagnósticas y de intervención,
son instrumentos para el cambio, donde el poder de su eficacia estará determinado por la confianza en la relación terapéutica, el momento del proceso
terapéutico y el contexto donde se produce.
El terapeuta tendrá que seleccionar de su mochila personal y de sus instrumentos técnicos para el diferente manejo que requiere una intervención
con un individuo solo, con una pareja o una familia.
Maria Rosell, psicòloga clínica i Terapeuta Familiar. Col·legiada 3061
NUMEN | Activitats de la Delegació | Presentació del llibre “Aspectes psicosocials de la qualitat de vida laboral...
Presentació del llibre “Aspectes
psicosocials de la qualitat
de vida laboral en el sector
hoteler”*
Jordi Tous Pallarès
L’11 de maig, a l’espai Ámbito
Cultural del Corte Inglés de Tarragona va acollir la presentació del llibre
Aspectes psicosocials de la qualitat
de vida laboral en el sector hoteler
amb la presència de l’autor, Jordi
Tous. La Delegació de Tarragona del
Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC), representada per Josep
M. Alcañiz, i l’Associació Hotelera
Salou-Cambrils-La Pineda, impulsora
de l’estudi, van introduir l’acte. El
llibre recull els resultats de l’estudi
de la qualitat de la vida laboral en el
sector hoteler centrant-se en un indicador clau: l’absentisme, per esbrinar-ne els factors que influeixen en
la seva incidència, establir protocols
de prevenció i potenciar organitzacions saludables psicològicament i
socialment. L’encàrrec de l’Associació
Hotelera el va dur a terme el doctor
Jordi Tous, titular de Psicologia Social
del treball i dels Recursos Humans
del Departament de Psicologia de la
URV, amb el suport econòmic de la
Mútua Reddismatt que va permetre
finançar quatre estudiants del màster en Recursos Humans de la Fundació URV (FURV) que han col·laborat
en el treball de camp, el tractament
de dades i l’edició de l’informe.
Jordi Tous és actualment vocal de
la Junta de Govern del COPC i degà
de la Facultat d’Educació i Psicologia
de la Universitat Rovira i Virgili.
(*)Tous Pallarès, Jordi (2011).
Aspectes psicosocials de la qualitat
de vida laboral en el sector hoteler.
Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Arola Editors,
Cossetània Edicions.
COPC Tarragona
numen | 39
NUMEN | Activitats de la Delegació | Marató de la pobresa a Tarragona
Marató de la pobresa
a Tarragona
marató tv3 contra la pobresa
acte organitzat pel copc.
tarragona 20/05/2012. FOTOs: PEP
joc de cadires. marató tv3 contra la pobresa. acte organitzat pel
copc. 20/05/2012. FOTOs: PEP
El diumenge 20 de maig va tenir lloc a la plaça Verdaguer, de Tarragona,
una Festa Infantil Solidària organitzada pel COPC per col·laborar amb la Marató per la Pobresa de TV3. Van presentar l’acte Joan Lluís Carratalà, gerent del
COPC, i Jaume Descarrega, president de la Junta rectora de la Delegació de
Tarragona. Els nens i nenes que van acudir amb les seves famílies van quedar embadalits amb els contes, i la música que volien sensibilitzar envers
el patiment de les persones que tenen dificultats per sobreviure dignament.
Petits i grans van participant en el joc de la cadira, que sintetitza el missatge de solidaritat que impulsa la Marató. Així mateix es va recollir menjar i
donatius que es van lliurar a la Marató de TV3. L’acte es va concloure amb
un llançament de globus acompanyat d’un crit solidari: "Que ningú es quedi
fora de joc!".
Van col·laborar en l’acte les següents empreses, associacions o entitats:
SH Servei Hoteleri JOFRE; Morillo lloguer de grups elèctrogens; Càritas; Abellò
Linde; A.M.A. Agrupación Mutual Aseguradora; ISEP Clìnic, psicología clínica y
de la salud; TV3; VIENA.
Podeu veure un vídeo d’aquesta acte de la Marató en aquest enllaç
40 |
marató tv3 contra la pobresa. acte
organitzat pel copc. tarragona
20/05/2012. FOTOs: PEP
NUMEN | Activitats de la Delegació | XXIIIè concurs literari d’articles de psicologia a Girona
XXIIIè concurs literari
d’articles de psicologia
a Girona
la faceta pedagògica dels articles
centrant-se específicament en: la
comprensió del text, l’estil literari,
l’interès general i la rigorositat. Es
van presentar un total de 17 articles
de col·legiats (9 de la província de
Girona i 8 de Barcelona), mentre
que de la categoria d’estudiants
se’n van presentar 11 articles de les
comarques gironines.
La decisió final del jurat va ser la
següent:
La delegació de Girona del COPC va celebrar el divendres 15 de juny la Festa Anual de la Psicologia en la què es van atorgar els premis del XXIIIè Concurs Literari d'Articles de Psicologia. A la festa, que va tenir lloc al restaurant
Maràngels de Sant Gregori hi van assistir unes 250 persones, que van poder
gaudir d’una molt agradable vetllada que va acabar amb un interessant i
divertit repertori de contes eròtics que ens va fer riure una bona estona.
Felicitem als companys de la delegació de Girona per aquest acte tan
entranyable que va reunir, a més a més dels col·legiats de les comarques
gironines, a membres de la junta de Govern del COPC i de les juntes rectores
de les delegacions de Lleida i Tarragona.
El jurat d’aquest ja tradicional concurs literari gironí va esta format en
aquesta edició per: Natàlia Molero, escriptora, periodista i actualment directora de la Casa de Cultura de Girona; Imma Riu per part del grup de treball
de teràpia cognitivo i conductual; Carme Pérez, per part del grup de treball
de Mediació; Núria Tió, tresorera de la Junta de la Delegació de Girona del
COPC; Jaume Descarrega, president de la Delegació de Tarragona del COPC;
Maria Claustre Jané, vicedegana del COPC; Jaume Celma, tresorer de la Delegació de Lleida; i Sílvia Bataller per part del grup de treball d’educació de la
Delegació de Girona del COPC.
El premi per la categoria d’estudiants de psicologia : “MÚSICA, MEMÒRIA I MENT. Efectes beneficiosos de la
música en la memòria humana” de
Josep Gallego Colomer (Olot), estudiant 5e psicologia de la UdG, amb una
dotació de 500 euros i la col·legiació
al COPC durant un any. Curiosament
en l’edició de l’any passat aquest
estudiant va guanyar també amb
l’article : “La Vellesa. La influència
dels estereotips en la gent gran ”.
El premi per la categoria de
col·legiats, amb una dotació de 1000
€, va ser per: “AMAGAR O DONAR
A CONÈIXER EL SUÏCIDI. Una anàlisi
de les estratègies actuals de prevenció” d’Eva Manzano Vila (Figueres).
Precisament aquesta col·legiada fa 2
anys també va guanyar l’edició d’estudiants amb l’article “Passos que
ens apropen al benestar emocional”.
De la totalitat de treballs presentats, els membres del jurat van valorar
COPC Tarragona
numen | 41
NUMEN | Activitats de la Delegació | Què evidencia l’evidència?
Què evidencia
l’evidència?
La Jornada trimestral de formació
de Institut Pere Mata del 21 de juny
de 2012 estava dedicada a la Psicologia Clínica basada en la evidència
a la Xarxa de Salut Mental. Ens van
convidar a participar-hi a la Delegació de Tarragona del COPC. El nostre
president, Jaume Descarrega, va
recollir l'opinió dels col·legues per
preparar la seva intervenció, que va
encapçalar amb el títol “Què evidencia l'evidència?”. L'acte va tenir
lloc a l'Aula Magna de la Facultat de
Medicina i Ciències de la Salut de la
URV de Reus, q es va omplir de gom
a gom. El nou paradigma de l'evidència sembla atraure la simpatia dels
gestors de salut d'arreu. El punt de
vista que va exposar el nostre president en la seva intervenció va ser el
de recordar que l'evidència mateixa
no està fora del discurs i que el
dubte -més que no pas la certesa- és
el millor servidor de la ciència. Una
defensa de la diversitat d'abordatges
que caracteritza i enriqueix la nostra
professió -com la de tantes altres-,
al servei de la ciència i dels usuaris.
Reproduïm el seguit de diapositives
que van acompanyar la seva presentació.
42 |
NUMEN | Activitats de la Delegació | Què evidencia l’evidència?
COPC Tarragona
numen | 43
NUMEN | Activitats de la Delegació | Humor
OR
)-:
HUMOR
HUM
R
O
En un altre temps (qui sap si tornarà), la gent pagava amb pessetes. Cinc
pessetes feien un duro. Aquesta era una evidència tant aclaparadora que va
donar peu a una dita popular: “Ningú no ven duros a quatre pessetes”, que
protegia contra les promeses de guanys sense mèrit. Bé, si no protegia, al
menys advertia. Si mai les heu vistes, sabreu que les pessetes eren d’un color
daurat (per això els castellans en deien “rubias”), mentre que els duros, més
grossos, eren d’un color com de plata.
)-:
M
U
H
El Joan, un bon jan fill de Constantí, no sabia d’aritmètica, però distingia
clarament una pesseta d’un duro. Li estranyava que, d’un temps ençà, grups de
veïns se li acostaven contents, li mostraven una moneda a cada mà mentre li
preguntaven:
-Què vols, Joan, un duro de plata o una pesseta d’or?- El Joan, sense pensar-ho gaire, responia:-Una pesseta d’or!
Li donaven la pesseta, que el Joan guardava ràpidament a la butxaca, i ells
vinga riure.
HUM
OR
La broma ja durava massa. Això és el que pensava el senyor rector que, compadit que el Joan fos la riota del poble, va decidir posar-hi remei.
-Joan, no t’adones que un duro val més que una pesseta? El color ni hi fa
res! Quan dius que vols la pesseta d’”or” quedes com un beneit! Hauries d’escollir el duro de plata, que val més.
I el Joan, que apreciava la bondat del senyor rector i havia escoltat amb atenció les seves paraules, li respongué:
HUMOR
:-)
-Gràcies senyor rector pel consell. Però... si faig com vos dieu, m’ho tornaran
a preguntar mai, si vull un duro de plata o una pesseta d’or?
R
O
M
U
H
L’acudit i la dita les havia escoltades del meu avi Medir Lludrigues, de Constantí
Josep Maria Alcañiz, col·legiat 313
44 |
NUMEN | Activitats de la Delegació | Humor
HUM
)-:
OR
R
O
)-:
:
)
M
U
H
HUM
• El contestador automàtic per emergències d’una clínica de salut mental
OR
• Si vostès és un obsessiu-compulsiu, sisplau, premi la tecla “1”, 723 cops.
• Si vostè és co-depenent, sisplau, demani-li a algú que premi el “2”.
• Si vostè té personalitat múltiple, sisplau premi el “3”, el “4”, el “5” i el
“6”.
• Si és paranoic, nosaltres ja sabem qui és vostè i què vol. Sisplau, quedi’s
en línia perquè puguem rastrejar la seva trucada.
HUMOR
:-)
• Si vostè és esquizofrènic, pari orella: una veu li dirà quin número ha de
prémer.
R
O
M
U
H
• Si vostè està deprimit, tant se val quin número pitji: ningú no contestarà.
Acudit baixat de:
http://bucannegro.blogspot.com
COPC Tarragona
numen | 45
NUMEN | Activitats de la Delegació | Formació
formació
l’hora del joc com eina
diagnòstica
Destinataris: Psicòlegs, psicopedagogs i altres professionals clínics i educatius. Estudiants universitaris.
El taller de psicologia educativa “L’avaluació psicopedagògica a l’ensenyament obligatori” estava previst pel segon semestre
d’enguany. Per raons personals del docent,
el taller s’ajorna al mes d’abril.
Podeu veure d’un cop d’ull la oferta de
formació pels propers mesos, la que ja
està confirmada, i la que està prevista.
Dels cursos confirmats, us facilitem la informació més detallada.
Objectius:
Aproximació a algunes teories psicoanalítiques sobre
el joc
• Aprendre la tècnica de l’hora de joc.
• Iniciar-se en l’observació, interpretació i diagnòstic
Contingut:
• L’hora de joc, història i tècnica. Lloc de l’hora
de joc en el procés diagnòstic.
• Observar el joc.
• Descriure el món emocional del nen a partir de
l’hora de joc
• Indicadors de patologia i salut mental.
Metodologia docent: Taller:
• Participació activa dels integrants
• S’articularan els conceptes teòrics i tècnics amb
la lectura i els materials clínics aportats per
el professor i, en la mesura del possible, pels
integrants del grup.
Durada: 20 hores
Dates:
2012
6 i 20 d’octubre i 10 i 24 de novembre de
Horari: de 09:00 h a 14:00 h
Docent: Lucy Jachevasky. Psicòloga clínica, psicoanalista (GPB). Professora del Màster de Les Heures en
Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents.
46 |
Lloc:
Seu de la Delegació Tarragona del COPC
Preu:
C: 160 €. N/C: 300 €. E/A: 120 €
Trastorns Dissociatius i
Conversius
Destinataris: Psicòlegs, estudiants i professionals
sanitaris.
Objectius:
Oferir informació actualitzada sobre la dissociació i
la conversió.
• Aproximació als mètodes d’avaluació i
tractaments per als trastorns dissociatius
i conversius.
• Pràctica sobre l’ús de les eines bàsiques
per l’abordatge i la intervenció en els
trastorns dissociatius i conversius.
Contingut: Introducció:
• Conceptes bàsics: dissociació i conversió.
• Ubicació en els sistemes de classificació.
• Conceptes relacionats.
• Trastorns dissociatius i conversius:
• Conceptes bàsic, classificació i conversió.
• Trastorns associats a altres patologies: despersonalització i desrealització.
• Conceptes bàsics i diagnòstic
• Tractament cognitiu-conductual
El trastorn d’identitat dissociatiu.
• Conceptes bàsics i diagnòstic.
• Tractament cognitiu-conductual.
• Classificació i exemples.
Avaluació i diagnòstic diferencial.
• Pseudocrisis epilèptiques i trastorns psicògens del moviment.
• Factors predisponents i mantenidors.
Durada: 8 hores
Dates:
18 d’octubre i 8 de novembre de 2012
Horari: de 17:00h a 21:00 h
Docent: Dra. Eva Baillès Lázaro. Psicòloga. Departament de Ciències experimentals i de la Salut
(CEXS). Universitat Pompeu Fabra
Lloc:
Preu:
C: 64 €. N/C: 120 €. E/A: 48 €
Curs Wisc-IV Interpretació i
aplicacions
Destinataris: Psicòlegs, psicopedagogs i altre personal assistencial clínic i educatiu.
Objectius: • Administració adequada de la prova.
• Interpretació dels resultats.
• Aplicació a Trastorns dÁprenentatge.
• Mostrar els aspectes intel·lectuals,i les habilitats cognitives del subjecte.
• Presentar que el WISC-IV és més que un test
dÍntel·ligència, dona un perfil de personalitat.
• Veure el WISC-IV en relació als diferents Trastorns dÁprenentatge.
Contingut: • Descriure els materials que constitueixen els
subtests.
• Principals modificacions i canvis. Avantatges.
• Presentar un procediment-tècnica per obtenir
línterpretació dels resultats dels subtests,
dels diferents índexs i el CI total. Descriure el
perfil de la personalitat.
• Veure els factors intel·lectuals en diferents
situacions, i grups especials.
• Resultat del WISC-IV en els diferents trastorns de personalitat.
• Donar una bibliografia comentada.
Metodologia docent: • Essencialment, classe magistral.
• Participació dels assistents, segons léxperiència personal.
• Es presentarà un cas clínic.
Durada: 12 hores
Dates:
16,23, i 30 de novembre de 2012
Horari: de 17:00 h a 21:00 h
Docent: Pere Barbosa. Psicòleg Especialista en
Psicologia Clínica. Llicenciat en Ciéncies de lÉducació i Diplomat en Psicologia Escolar. Psicoterapeuta Didacta de lÁCPP i l’AEPP. Membre de lÉFPP
i de la FEAP. Professor de lÍnstitut Universitari de
Salut Mental de la FVB de la URL. Membre Fundador de la SCRIMP i de la SERYMP.
Lloc:
Preu:
C: 96 €. N/C: 180 €. E/A: 72 €
COPC Tarragona
numen | 47
CURSO FUNDAMENTOS DE
COACHING PARA PSICÓLOGOS/AS
(20 h) (*)
Dirigido a: Psicólogos/as sin formación ni experiencia
previa en Coaching.
Objetivos:
Se trata de un programa introductorio que responde a la necesidad de dotar de un lenguaje común
y unos fundamentos homogéneos a los psicólogos/
as, desde una base inicial de partida, para orientarse hacia el ejercicio profesional como Psicólogo/a
Coach.
Proporciona un acercamiento teórico y experiencial
actualizado a las modelos, herramientas y desarrollo del proceso de Coaching, incorporando referencias de la “Coaching Psychology”.
Se complementa opcionalmente con el TALLER DE
PRÁCTICAS DE COACHING PARA PSICÓLOGOS/AS organizado también por el COPC.
(*) Se requerirá a lo largo del curso, una dedicación
adicional fuera de aula, para profundización
Contenidos:
1. El Coaching desde la Psicología. Áreas de aplicación.
2. Alcance profesional del/la psicólogo/a coach: rol,
perfiles, ámbitos de intervención y código ético.
3. Introducción a modelos y enfoques en Coaching.
Orientaciones más utilizadas y su aplicación.
Coaching Psychology.
4. El proceso en la práctica del Coaching: fases y
herramientas.
5. El Coaching desde la perspectiva de la intervención en Organizaciones. Aspectos diferenciales.
Metodología docente: Se requerirá a lo largo del curso, una dedicación adicional fuera de aula, para profundización y estudio
complementario.
Society of NLP. Executive Coach. Profesora y supervisora de
prácticas del Màster de Coaching Ejecutivo y Personal de
la BSM (Barcelona School of Management UPF), Profesora y
supervisora de prácticas del Postgrado de Coaching de la
URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona). Consultora y
formadora en entidades públicas, empresas y organizaciones. Co-autora de.“Guúa para la buena práctica en Coaching
– Coaching Psychology”.
Mercè Moreno. Licenciada en Psicología, (UB).Executive
Coach certificada, miembro fundador de la AEPCO (Asociación
Española de Profesionales del Coaching Ontológico). Post-grado en RRHH, Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Post-grado
en GESTIÓN DE LA PEQUEÑA Y MEDIANA EMPRESA. Post-grado
en INGENIERÍA DE LA FORMACIÓN, por la UPC. Practitioner en
PNL. Co-autora de.“Guia para la buena práctica en Coaching
–Coaching Psychology”.
Montserrat Ribot. Llicenciada en Psicologia, Farmàcia i
Química. MBA (ESADE), Màster en Teràpia Breu Estratègica
i Màster en PNL & Coaching. Desenvolupa la seva activitat
professional com a Psicòloga - Coach i Formadora, especialitzada en lideratge, comportament estratègic i relacions de
parella. Co-autora del llibre “De Single a LP” (Urano). (www.
montserratribot.com) y de “Guía para la buena pràctica.
María José Poza. Licenciada en Psicología, Esp. Trabajo y Organizaciones. Máster en Desarrollo Organizacional IGR. Post
Grado de Técnica en E-Learning y en Dirección de Proyectos
E-Learning. Coach Excecutive por AECOP. Máster en Educación y E- Learning, de la UOC (en finalización). Profesora en
diversas Universidades y Escuelas de Negocios. En el COPC
es Vicepresidenta de la SPOT (Sección de Psicología de las
Organizaciones y del Trabajo), y coordinadora del Grupo de
Trabajo de “Psicología, Organización y 2.0”, perteneciente a
esta sección. Fué miembro del comité directivo organizador
del 1st International Congress of Coaching Psychology 20102011 Spain.
Juan Carlos Jiménez. Licenciado en Psicología (UB). Master en
Dirección y Desarrollo de Recursos Humanos (ESADE). Coach
profesional senior certificado (AECOP/EMCC). Psicólogo Coach
desde hace 12 años, en el ámbito del Coaching ejecutivo y
de dirección. Profesor colaborador en diversas instituciones
y escuelas de negocio en el área del Coaching. En el COPC
es vocal de la Junta Directiva de la SPOT, y Coordinador del
Grupo de Trabajo “Coaching y Psicología en las Organizaciones” y ha sido miembro del comité directivo organizador del
1st International Congress of Coaching Psychology 2010-2011
Spain. Co-autor de “Guía para la buena práctica en Coaching
– Coaching Psychology “.
Con la participación de otros/as especialistas y expertos/as invitados/as.
Duración: 20 horas
Horario:
De 09:30 h a 14:30 h
Fechas: 4 sábados consecutivos
Lugar:
Docentes: Teresa Rodeja. Licenciada en Psicología (UB) Master
Las fechas pueden variar en función de la disponibilidad de los docentes.
Practitioner en PNL avalado por el Dr. Richard Bandler y The
48 |
TALLER DE PRÁCTICAS DE
COACHING PARA PSICÓLOGOS/AS
(*)
Dirigido a: Concebido, específicamente, para psicólogos/as que, partiendo de su formación y experiencia y trayectoria, desean acercarse a una mejor
práctica profesional del Coaching.
Objetivos:
Proporciona un acercamiento práctico y actualizado al ejercicio real de la profesión como coach,
aplicando las herramientas más usuales al desarrollo del proceso de Coaching e incorporando
referencias de la “Coaching Psychology”.
Metodología totalmente interactiva.
Trabajo mediante dinámicas grupales sobre supuestos prácticos o casos reales de procesos de
Coaching individuales y de equipo, tanto del ámbito del life Coaching como del Coaching ejecutivo.
Grupos reducidos de un máximo de 15 personas.
(*) Se requerirá a lo largo del taller, una dedicación
adicional fuera de aula, para análisis y aprendizaje
experiencial complementario.
Contenidos: El proceso de Coaching en vivo. Coaching individual y Coaching grupal Análisis del contexto. Hipótesis y estrategias de intervención. Planificación y
concierto de los procesos. La conversación como
herramienta: utilización de recursos, herramientas
e instrumentos adecuados para cada etapa de la
conversación de Coaching. Incidentes críticos. La
emocionalidad en el Coaching. Identificación de
dificultades en el avance del proceso y como solucionarlas. El Coaching de equipos y sus palancas
de eficiencia. La evaluación en los procesos de
Coaching.
en GESTIÓN DE LA PEQUEÑA Y MEDIANA EMPRESA.
Post-grado en INGENIERÍA DE LA FORMACIÓN, por la
UPC. Practitioner en PNL. Co-autora de.“Guía para
la buena práctica en Coaching –Coaching Psychology”.
Juan Carlos Jiménez. Licenciado en Psicología
(UB). Master en Dirección y Desarrollo de Recursos Humanos (ESADE). Coach profesional senior
certificado (AECOP/EMCC). Psicólogo Coach desde
hace 12 años, en el ámbito del Coaching ejecutivo
y de dirección. Profesor colaborador en diversas
instituciones y escuelas de negocio en el área del
Coaching. En el COPC es vocal de la Junta Directiva
de la SPOT, y Coordinador del Grupo de Trabajo
“Coaching y Psicología en las Organizaciones” y ha
sido miembro del comité directivo organizador del
1st International Congress of Coaching Psychology
2010-2011 Spain. Co-autor de “Guía para la buena
práctica en Coaching -Coaching Psychology “.
Con la participación de otros/as especialistas y
expertos/as invitados/as, del propio ámbito territorial de impartición, a propuesta de la Delegación
Territorial del COPC correspondiente.
Lugar:
Precio:
(Precio conjunto de: Curso + Taller)
C: 400 €. N/C: 750 €. E/A: 300 €
Las fechas pueden variar en función de la disponibilidad de los docentes.
Duración: 30 horas
Docentes: Mercè Moreno. Licenciada en Psicología,
UB. Executive Coach certificada, miembro fundador
de la AEPCO (Asociación Española de Profesionales del Coaching Ontológico). Post-grado en RRHH,
Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Post-grado
COPC Tarragona
numen | 49
coaching
Destinataris: Llicenciats en Psicologia i estudiants
d’últim curs
Objectius: • Identificar i posar en pràctica les metodologies i eines en comú de les diferents escoles
de Coaching, estant capacitat per portar a
terme sessions individuals .
• Identificar les fronteres entre Coaching,
Psicoteràpia i altres disciplines d’ajuda i
desenvolupament personal.
• Experienciar la concepció de la persona que
té el Coaching.
• Practicar habilitats específiques per a l’exercici del rol professional de coach ajustades al
criteri internacional disposat per l’ICF i la International Society for Coaching Psychology.
• Dissenyar estratègies pròpies, adaptades a
l’essència de cada participants.
• Portar a terme una sessió complerta de
Coaching, tenint en compte les seves fases
essencials.
• Identificar les fases d’un procés complert de
Coaching.
• Dissenyar un projecte professional propi i exclusiu per a cada participant, per a l’exercici
de la pràctica professional del Coaching.
• Conèixer el codi i les normes ètiques del
Coaching.
Contingut: A) FONAMENTS TEÒRICS PER A LA PRÀCTICA PROFESSIONAL DEL COACHING (30 hores)
• Fronteres entre Coaching, Psicoteràpia i
altres disciplines d’ajuda i desenvolupament
personal. Aspectes comuns i complementaris.
• Cap a una integració de les disciplines d’ajuda per al desenvolupament de les persones.
• La concepció de la persona des del Coaching:
Ser VS Fer.
• Pilars comuns de les diferents escoles de
Coaching.
• Contextos fonamentals que ha de dominar
un professional per desenvolupar un procés
de Coaching individual.
50 |
• Treball amb la dimensió lingüística: -Afirmacions; Judicis; Interpretacions; Declaracions;
Peticions; Ofertes; Compromisos; Acords.
• Treball amb la dimensió emocional: Emocions VS. Estats d’ànim; Energies emocionals i
corporals.
• Treball amb la dimensió corporal: Postura
i Moviment. El treball amb la Geografia del
coach, del client i de la relació de Coaching.
• Principis focals d’intervenció. Els 3 Esglaons. Plenitud. Equilibrar. Acompanyar en la
Transició.
• Habilitats específiques per la pràctica del Coaching segons la ICF i la International Society
for Coaching Psychology.
• Codi i normes ètiques per a la pràctica del
Coaching segons ICF i la International Society
for Coaching Psychology.
• Eines específiques per a la pràctica del Coaching.
• Algunes eines de la PNL acompanyants per a
la pràctica del Coaching.
• Altres aplicacions del Coaching: Equips; Parelles; Pares; Esportistes; Emprenedors, etc.
B) FONAMENTS PRÀCTICS PER A LA PRÀCTICA PROFESSIONAL DEL COACHING (22 hores)
• Fases a considerar en un procés de Coaching.
• L’Aliança, la Relació i la Agenda del client
com elements claus per gestionar un procés
de Coaching basat en l’excel·lència.
• Pràctiques públiques de Coaching per part
del Coach formador.
• Pràctiques entre els participants.
Metodologia docent: L’aprenentatge de la pràctica professional del
Coaching requereix d’un enfocament metodològic
essencialment pràctic, on cada participant tingui
l’oportunitat de prendre consciència de com aplicar els seus recursos i potencials personals propis
a l’exercici d’aquest rol. Entre d’altres activitats es
contemplen com a mínim:
• Breus presentacions teòriques per anar
oferint un fil conductor
• Demostracions pràctiques per part del Coach
formador.
• Pràctiques en parelles.
• Pràctiques en triades.
• Pràctiques en laboratori plenari.
• Rodes de feedback.
• Intervisions.
• Supervisions.
Es demanarà que cada participant comenci a buscar clients externs al grup en formació per tal de
poder reforçar l’aprenentatge incorporat a l’aula i
tenir l’oportunitat de supervisar casos.
La metodologia experiencial d’aprenentatge ofereix
un espai exclusiu i adaptat al ritme i les característiques d’aprenentatge de cada participant.
Durada: 52 hores
Dates: 1,2,3,8,9,10,15,16,17,22,23,24 i 30 d’octubre de 2012
Horari: de 17:00 h a 21:00 h
Docent: Federico Pérez Pierotti. Diplomado en Relaciones Laborales UB. Titulació específica en Coaching_ Coaching Transformacional (Institut Gestalt.
320 hores). Coaching Co-Actiu (Fundació Augere.
CTI (EE.UU.. (196 hores). Master Practitioner en PNL
(Institut Gestalt. 180 hores).
Lloc:
Preu:
C: 416 €. N/C: 780 €. E/A: 312 €
COPC Tarragona
numen | 51
Adopció i Acolliment Familiar
Simple
Destinataris: Psicòlegs, pedagogs, educador socials
i treballadores socials així com a altres professionals que treballin amb l’àmbit de la infància.
Estudiants.
Objectius: • Aproximació a la mesura d’adopció.
• Aproximació a la mesura d’acolliment familiar.
• Identificar les especificitats de la paternitat i
maternitat adoptiva
• Conèixer les característiques dels menors
susceptibles d’adopció
• Conèixer la mesura de protecció a la infància
que és l’acolliment familiar
• Comprendre les característiques i conflictes
dels menors acollits
• Intervencions psicològiques i psicoterapèutiques amb aquests infants
• Entendre perquè una família decideix acollir
un infant
Contingut: • Presentació del curs i de la metodologia.
Contextualització de la mesura dins el sistema de protecció.
• Acolliment familiar i adopció, dues mesures de protecció. Característiques dels nens
abandonats. Teoria de la vinculació afectiva.
• Similituds i diferències entre la maternitat
biològica i adoptiva. Similituds i diferències
entre l’adopció nacional i internacional
• Valoració dels pares adoptius i preparació
dels infants que han de ser adoptats. Expectatives i realitats en l’adopció
• La necessitat de recerca d’orígens
• Seguiment postadoptiu/Grup de pares adoptius
• L’acolliment familiar. Tipologies. Per què
acollir un infant?.Valoració de famílies de
acollida.
• Conflictes i patiments en l’Infant acollit. Com
es manifesten? Tècniques d’intervenció.
• L’acomiadament de l’Infant acollit i de la
52 |
família acollidora. Tècniques d’intervenció.
La presentació de casos pràctics, de simulades i
de tècniques vivencials permetrà una millor transmissió dels conceptes així com la observació de les
tècniques d’intervenció.
Durada: 18 hores
Dates:
13,15,20,22,27, i 29 de novembre 2012
Horari: de 17:30 h a 20:30 h
Docent: Maria Rosell Forés, Psicóloga Clínica. Terapeuta familiar i grupo anàlisis. Supervisora docent per la
federació espanyola de teràpia familiar.
Pau Cerdán Badia, Psicòleg Clínic. Terapeuta familiar.
Intervenció i gestió educativa en inadaptació social en
l’àmbit d’infància i juventut. Terapeuta familiar i mediador familiar.
Montse Toledo Marine, Treballadora Social. Postgrau
d’Intervencions sistèmiques en contextes no clínics.
Mediadora Familiar.
Lloc:
Preu:
C: 144 €. N/C: 270 €. E/A: 108 €
Inscripció, pagament i certificat
Inscripcions i matrícula: A la Delegació de
Tarragona del COPC, Av. Ramon i Cajal, 11, 1r
2a, Tarragona. O també per correu electrònic a
[email protected]. El termini per inscriure’s conclou
vuit dies abans de l’inici de l’activitat
Forma de pagament: Mitjançant ingrés bancari al Banc de Sabadell, al compte: 0081 0164 03
0001107921. Cal fer arribar el resguard de l’ingrés
amb indicació del curs a que correspon a la Delegació de Tarragona del COPC. (Només s'efectuarà la
devolució de l'import del curs en cas que s''anul·li)
Certificació: En acabat el curs es lliurarà un
certificat (sempre que l'assistència hagi estat d'al
menys un 80%).
* C col·legiats, N/C no col·legiats, E/A Estudiant i
col·legiats a l’atur
COPC Tarragona
numen | 53
PREVISIÓ DE CURSOS
TIPUS
CURS
TAULA RODONA
Abordatge del TDAH en nens i adolescents des de
TÍTOL
Abordatge del TDAH en nens i adolescents
una perspectiva cognitiu-conductual i psicoanalítica
DOCENTS
ACREDITACIÓ
Interès sanitari
Interès sanitari
DATES
Setembre: 26 i 28
Octubre: 5
HORARI
HORES
6
PREU - Col
48 €
PREU - N/col
90 €
PREU - E/A
36 €
54 |
CURS
CURS*
Adopció i Acolliment Familiar Simple
Trastorns dissociatius i conversius
Dra. Eva Baillès Lázaro. Psicòloga. Departament
Maria Rosell, Pau Cerdàn i Montse Toledo
de Ciències experimentals i de la Salut (CEXS).
Universitat Pompeu Fabra
Interès sanitari
Interès sanitari
Novembre: 13,15,20,22,27 i 29
"Octubre: 18 i novembre de 8
17:30 h a 20:30 h
17:00 h a 21:00 h
18
8 (4 cada curs)
144 €
32 €
270 €
60 €
108 €
24 €
*informació ampliada
COPC Tarragona
numen | 55
TIPUS
TÍTOL
CURS*
CURS*
L’Hora de Joc com a eina diagnòstica
WISC IV. Interpretació i aplicacions
Lucy Jachevasky, Societat Catalana del Rorschach i
Pere Barbosa, Societat Catalana del Rorschac
Mètodes Projectius (SCRIMP)
Mètodes Projectius (SCRIMP)
ACREDITACIÓ
Interès sanitari
Interès sanitari
DATES
"Octubre: 6 i 20; novembre 10 i 24
Novembre: 16, 23 i 30.
HORARI
9:00 h a 14: 00 h
17:00 h a 21:00 h
HORES
20
12
PREU - Col
160 €
96 €
PREU - N/col
300 €
180 €
PREU - E/A
120 €
72 €
*Informació ampliada
*Informació ampliada
DOCENTS
56 |
XERRADA
CURS
Avaluació clínica de la personalitat i simptomes
Actualització i Tècniques Projectives Gràfiques
psicopatològics
ch i
Societat Catalana del Rorschach i Mètodes
Pablo Satamaria, cap d'I+D de TEA
Projectius (SCRIMP)
Interès sanitari
Novembre: 26
Gener
17:00 h a 18:30 h
1,3
16
gratuïta
128 €
240 €
96 €
COPC Tarragona
numen | 57

Jornada Shakespeare - Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Transcripción

Documentos relacionados

Psiquisme i Teatre