LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348
Transcripción
LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348
FUNDACIÓ NOGUERA ESTUDIS, 62 LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) Montserrat RICHOU I LLIMONA BARCELONA, 2012 textos edievals catalans © Montserrat Richou i Llimona, 2012 Edita: Pagès Editors, S L Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida [email protected] www.pageseditors.cat Primera edició: setembre de 2012 ISBN: 978-84-9975-269-3 Dipòsit legal: L-806-2012 Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S L www.bobala.cat A la meva petita i gran família, especialment a Maria Montserrat, la meva mare, a Maria, la meva filla, i en memòria de Josep Mohedano i Barceló. SUMARI INTRODUCCIÓ ................................................................................ 11 PRIMERA PART LA TERRA EL MARC GEOGRÀFIC ................................................................. 31 LES TIPOLOGIES CONTRACTUALS ........................................... L’emfiteusi i les seves escriptures ............................................ L’emfiteusi i els establiments .............................................. La subemfiteusi i els sotsestabliments ............................... Els capbreus.......................................................................... Les cartes precàries ............................................................. Altres tipologies contractuals ................................................... Les permutes......................................................................... Els arrendaments o lloguers ............................................... Les compravendes ................................................................ Les compravendes pures ................................................ Els empenyoraments i les compravendes a carta de gràcia ................................................................................ Els violaris i els censals morts ...................................... 37 37 37 46 48 49 51 51 52 55 55 ELS BÉNS COM A OBJECTE DELS CONTRACTES ................. La terra ....................................................................................... L’habitatge................................................................................... Altres objectes contractuals ...................................................... 77 77 94 114 62 66 8 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA ELS SUBJECTES DELS CONTRACTES ...................................... Els senyors ................................................................................. Els senyors laics ................................................................... Els senyors eclesiàstics ........................................................ La pagesia................................................................................... Els Arnó de Cabrera ............................................................ Els Botey i els Ferrer de Premià........................................ Els Aroles de Vilassar .......................................................... La menestralia ........................................................................... 119 119 119 130 142 143 146 156 164 SEGONA PART LA FAMÍLIA EL MATRIMONI.............................................................................. La tipologia dels contractes matrimonials ............................. L’heretament o les donacions a l’hereu i la pubilla ......... El dot o la llegítima de les filles cabaleres ....................... L’esponsalici o escreix .......................................................... L’aixovar o el dot del pubill ................................................ Els capítols matrimonials.................................................... 173 181 181 195 207 221 230 LA FAMÍLIA ..................................................................................... 237 TERCERA PART LA MORT LA MORT ......................................................................................... 257 ELS TESTAMENTS I LA SEVA ESTRUCTURA .......................... El protocol inicial ...................................................................... Les disposicions testamentàries ............................................... El protocol final, els deutes i els codicils ............................... 259 260 274 295 ELS RITUALS FUNERARIS .......................................................... Els llegats religiosos .................................................................. Les cerimònies funeràries ......................................................... Les cerimònies de commemoració .......................................... 301 303 319 335 LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) PART FINAL CONSIDERACIONS FINALS.......................................................... ÍNDEXS .......................................................................................... BIBLIOGRAFIA ............................................................................... APÈNDIX.......................................................................................... Documents .................................................................................. Taules .......................................................................................... Índex onomàstic i toponímic ................................................... 9 351 369 373 409 411 443 581 INTRODUCCIÓ Aquest llibre és fruit d’un llarg període de recerca i de reflexió que mostra, d’una banda, l’estudi elaborat en la nostra tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Mellis1 i, de l’altra, la participació en diversos àmbits de recerca.2 Per tant, si bé les bases de recerca, anàlisi i teorització han de cercar-se en una investigació basada en el món rural del Baix Maresme als darrers segles medievals, també és cert que aquest punt inicial s’ha vist certament enriquit per l’aprofundiment realitzat en aquesta direcció i, sobretot, per les passes adreçades vers l’estudi d’alguns aspectes de la Ciutat Comtal baixmedieval com el matrimoni i el comerç frumentari d’àmbit privat barceloní. Així doncs, als següents fulls, s’ha adaptat la tesi doctoral per a la seva publicació, realitzada mercès a l’obtenció de la Beca Raimon Noguera 2010, i s’ha ampliat amb el resultat d’algunes recerques que complementen l’estudi elaborat per a la tesi doctoral. 1. La tesi doctoral es titulà “El Baix Maresme a l’època baixmedieval” i fou defensada, el 26 d’octubre de 2007, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. 2. Entre aquests, cal assenyalar els següents, “Escassetats, fams i mortaldats a Catalunya a l’edat mitjana. Estudi i corpus documental” de l’Institut d’Estudis Catalans (PT2008-S0118-RIERA01), dirigit pel doctor Antoni Riera i Melis (Universitat de Barcelona) i “Carestía, hambre y mortalidad en la Cataluña medieval: explicaciones y representaciones de las crisis de ciclo corto y los malos años en la historia”, reconegut i finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat (HAR2008-03031) del qual és investigador principal el doctor Pere Benito i Monclús (Universitat de Lleida). Actualment també formo part com a investigadora associada de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVUM), de la Universitat de Barcelona. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 12 L’OBJECTE DE L’ESTUDI L’objecte d’aquest estudi és l’anàlisi de la pagesia baixmaresmenca de les viles de Sant Feliu de Cabrera, de Sant Pere de Premià i de Sant Genís de Vilassar, durant el període que s’inicià l’any 1348 amb la Pesta Negra i que finalitzà el 1486 amb l’intent no reeixit de donar resposta a les reivindicacions dels diferents sectors del moviment remença català amb la sentència arbitral de Guadalupe. L’objectiu d’aquesta recerca és contribuir a un millor coneixement de la pagesia baixmedieval de la Catalunya Vella mitjançant l’anàlisi d’escriptures generades per aquesta classe social. Es tracta de més de dos mil documents que es troben dispersos tant als arxius de les localitats estudiades com en diversos arxius de la Ciutat Comtal. L’elaboració d’aquesta investigació s’ha realitzat a partir de l’anàlisi de tres àmbits de relació: el mercat de la terra i del diner, la família i la mort que s’interrelacionaren a la vida quotidiana del nostre objecte d’estudi a través dels referents de la família i el mas. Així doncs, es presenta un mateix objecte d’estudi, que s’analitza des de tres òptiques diferenciades, tot i ser evidentment complementàries. Per aquesta raó, la recerca inclou aportacions de caire antropòlogic, jurídic i sociològic que complementen els aspectes econòmics, socials i polítics que acostumen a caracteritzar les investigacions històriques. De manera similar a d’altres contrades, a la comarca del Maresme l’atenció que la historiografia tradicionalment ha dispensat a l’estudi de la pagesia medieval s’ha presentat com un tema secundari o de segon ordre. En aquestes recerques, l’objecte d’estudi prioritari s’ha focalitzat en l’anàlisi dels grans senyorius i dels seus representants. En aquestes investigacions, es defineix la pagesia en contraposició al poder senyorial i se la percep a partir de la imatge generada per les fonts sorgides de les notaries senyorials. D’aquesta manera, es compta amb excel·lents estudis sobre els senyors de les grans famílies de terratinents de les èpoques medieval i moderna davant d’una minsa producció de recerques especialitzades en la pagesia maresmenca medieval. Per aquest motiu, la nostra aportació representa un complement d’aquestes recerques. És l’altra cara de la moneda, mitjançant la qual es reinterpreta un espai i un període des de l’òptica de la pagesia, amb les fonts emanades de les relacions que aquesta classe social confegí. L’estructura d’aquest llibre s’organitza a partir de sis apartats. Als fulls següents, en aquesta mateixa introducció, s’ofereix una visió general de les fonts consultades i de la metodologia utilitzada. A continuació, es desenvolupen els eixos fonamentals de la recerca dividits LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 13 en diferents apartats. A la primera part, es contextualitza l’objecte d’estudi mitjançant la presentació i anàlisi d’un primer àmbit de relació, l’originat al voltant de la possessió, de l’alienació de l’agrer i del diner. En aquest apartat, s’estudien els pactes o contractes estipulats en relació amb el mercat de la terra i la compravenda de pensions de violaris i de censals morts. També s’observen els principals béns que han estat l’objecte d’aquests pactes, els agents o subjectes d’aquests tipus d’escriptures i els models d’incorporació o aglevament de masos analitzats a partir de la coincidència o divergència de l’antropònim del grup familiar amb el topònim del seu mas. Aquest estudi permet conèixer, a més, les tendències expansives o evolucionistes d’alguns patrimonis pagesos. D’entre els grans terratinents, s’ha destacat la presència de la família patrícia barcelonina dels des Bosc que adquirí els castells de Sant Vicenç o de Burriac i de Vilassar. També s’han analitzat alguns dels membres de les famílies pageses “grasses” de les localitats baixmaresmenques estudiades i s’ha incidit en la participació d’alguns membres de la menestralia en el mercat de la terra i del diner. La segona part es dedica a l’anàlisi de la institució matrimonial i el seu paper en la construcció de la família baixmedieval. La reorganització familiar originada arran dels enllaços matrimonials i la incidència econòmica que aquestes unions representaren per a les famílies implicades expliquen la gran quantitat de documentació notarial generada. D’entre altres aspectes treballats, cal assenyalar les reflexions i aportacions que demostren la diversitat de relacions conjugals i sistemes familiars existents, les repercussions socials i econòmiques dels contractes d’esposalles i la incidència de la migració del Baix Maresme vers la Ciutat Comtal. A la tercera part, s’estudien en profunditat diferents aspectes relacionats amb la capacitat de regulació familiar davant d’un imponderable com és la mort. En aquest espai, la documentació testamentària s’analitza tant des d’una òptica diplomàtica com des d’una perspectiva més àmplia i integradora, mitjançant la qual s’estudien els tipus de llegats ordenats a les darreres voluntats i les cerimònies funeràries organitzades pels marmessors o executors testamentaris. Com és evident, en aquestes escriptures testamentàries i a les cerimònies celebrades a l’òbit dels testadors reapareixen temàtiques tractades als apartats precedents. D’aquesta tercera part, cal assenyalar les aportacions relacionades amb l’economia de la mort i la importància dels àpats funeràris que incideixen a demostrar la plasticitat de la institució MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 14 familiar que per a subsistir s’adapta a les circumstàncies. Seguidament, a la part final, hi ha unes conclusions o consideracions finals que mostren la transversalitat de la nostra investigació. En aquest apartat, també es pot consultar un índex de taules i de gràfics que il·lustren les exposicions desenvolupades al cos expositiu dels diferents apartats i, a continuació, la relació del fons bibliogràfic i d’informació utilitzat. Per acabar, el darrer apartat està constituït per tres apèndixs elaborats per a la publicació d’aquest llibre. En el primer apèndix, es pot consultar una selecció de textos documentals. També en aquest espai s’hi exposen els criteris de selecció d’aquestes fonts i les normes de transcripció emprades. El segon apèndix està comformat per trenta-set taules que complementen les explicacions, les taules i gràfics exposats en els diferents apartats d’aquesta publicació. El darrer apèndix és el compendi d’antropònims i topònims que han anat farcint i il·lustrant els àmbits de relació protagonitzats pel nostre objecte d’estudi. LES FONTS Aquest estudi està basat en un fons documental que supera els dos mil documents. D’aquests, sis-cents vint-i-cinc escriptures estan directament relacionades amb les transaccions d’agrer i les operacions creditícies, sis-centes vint-i-set fonts documenten sobre el mercat matrimonial i cinc-cents quaranta-cinc testaments reflecteixen les darreres voluntats de la població estudiada. Aquesta documentació és l’espina dorsal de la recerca i de l’exposició dels seus resultats. També s’ha utilitzat una altra documentació que complementa l’anterior i que facilita l’aportació de nombrosos exemples que faciliten l’exposició. La major part d’aquesta documentació s’originà arran d’escripturar un gran nombre de pactes o contractes elaborats per notaris civils o eclesiàstics i s’exposa a les taules que complementen les explicacions dels diferents apartats de la recerca o que configuren un dels apèndixs de l’annex. Com s’ha comentat anteriorment, aquestes fonts reflecteixen les relacions establertes entre les classes socials no privilegiades: la pagesia i la menestralia de les localitats estudiades del Baix Maresme. Aquest conjunt documental està dipositat en els arxius que s’esmenten a continuació. Els documents procedents de l’Arxiu Històric Municipal d’Argentona (AHMAR) bàsicament són de quatre tipus: una col·lecció de LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 15 pergamins, que ja vàrem examinar per a l’elaboració de la nostra tesi de llicenciatura,3 l’escassa documentació en paper conservada, l’índex del Llibre del Baixell4 (sic), així com dos capbreus estudiats per Maria Josep Castillo per a la realització de la seva tesi de llicenciatura.5 De l’esmentada documentació, l’índex del Llibre del Baixell i els capbreus elaborats per als senyors de Sant Vicenç i de Vilassar destaquen per la qualitat i quantitat d’informació que contenen.6 Al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (MASMM) s’han consultat tres-cents pergamins. La majoria d’aquestes fonts bàsicament informen sobre les viles de Sant Feliu de Cabrera i de Sant Genís de Vilassar. De l’Arxiu parroquial de Sant Pere de Premià (APSPPD), s’ha elaborat un buidatge sistemàtic de tres manuals notarials elaborats pels rectors de la parròquia d’aquesta localitat.7 Al manual 1, que compta amb trenta-nou documents del període 1462-1488, les escriptures predominants són les compravendes i les permutes d’agrer. Al manual 2, que comprèn el període 1470-1506, s’han localitzat seixanta-sis documents i les tipologies documentals més presents són les compravendes i els testaments. Del darrer manual consultat, que s’ocupa del període 1463-1549, procedeixen trenta testaments i dos codicils. Mercès al Museu Municipal de Premià de Dalt (MMPD) i a Imma Ginferrer, es compta amb informació de referències documentals de tipus patrimonial d’aquesta localitat.8 Malgrat això, no ha estat pos3. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona (segles Argentona: Copisteria la Juliana, 1987. Tesi de llicenciatura dirigida pel doctor Josep M. Salrach l’any 1985. 4. Aquest índex incomplet, d’època posterior, correspon al manual 5 o Llibre del Baixell (sic) de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar. És evident que la informació que proporciona el manual original és molt més completa que la còpia. Malgrat això, en la realització d’ambdós buidatges documentals, s’ha observat que hi ha alguns fons que no s’han conservat en el manual original. 5. Maria Josep CASTILLO I EZQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques. Argentona: l’Aixernador Edicions Argentonines (Col·lecció el Montalt, núm. 7), 1990. Tesi de llicenciatura dirigida pel doctor Josep M. Salrach. 6. Les informacions aportades pel Capbreu vell de les rendes d’Argentona i Vilassar complementen les dades obtingudes amb la documentació inèdita consultada en d’altres arxius. El segon capbreu, redactat entre els anys 1558 i 1614, ofereix dades de diferent tipologia documental que va aportar la pagesia a les confessions. De vegades, aquestes referències es ratifiquen mitjançant les fonts d’altres arxius; en d’altres, aquestes dades són cabdals perquè constitueixen referències de documentació no conservada o de fons dipositats en arxius patrimonials que no faciliten l’accés als estudiosos. 7. Posteriorment, durant el segle XVII, el rector Josep Cardona va elaborar uns índexs d’aquests manuals. Aquests índexs han facilitat els buidatges realitzats, però tot i així s’ha constatat l’existència de documentació no indexada per Cardona. 8. Es tracta de reproduccions documentals, procedents de l’Arxiu Patrimonial de Can Pi d’Aiguafreda, aportades per Jaume Oliver i Bruy. Jaume OLIVER I BRUY, Introducció a la Història de Premià de Dalt. Premià de Dalt: Ajuntament de Premià de Dalt (Col·lecció XIII-XV), 16 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA sible accedir a la consulta de la documentació dipositada als arxius patrimonials de can Riera de la riera ni de can Botey. Del Museu Municipal de la Marina de Vilassar de Mar (MMMVM), s’ha consultat el fons cedit per la família de can Carbonell. Entre els documents en pergamí, cal assenyalar catorze pergamins amb informació sobre diferents aspectes de la població de les viles de Cabrera i de Vilassar. Del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt (MAMVD) provenen quatre documents en pergamí del fons cedit per la família Armengol: un establiment, una venda, una donació i un testament. Sens dubte, l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar (APSGVD) és el que ha proporcionat el major nombre de documents procedents dels arxius d’aquesta comarca. S’ha realitzat el buidatge de nou manuals notarials i de centenars de documents, més de 300, pendents de classificar, que provisionalment s’han anomenat “Diversorum”. Es tracta de documentació dispersa, configurada per manuals notarials sense relligar i de documentació independent escripturada en paper. El manual 1 (1337-1381), el manual 3 (1365-1462) i el manual d’òbits (1468-1507) són llibres notarials, d’origen eclesiàstic, en els quals el gruix documental està constituït per testaments. El manual 6 (1417-1438) i el manual 8 (1443-1449) també contenen escriptures testamentàries i d’altres tipologies documentals com ara àpoques de dot, debitoris, vendes de censals, donacions, enfranquiments, crides, empares, etc. Al manual 2 (1359-1377), manual 4 (1377-1384), manual 5 o Llibre del Baixell (1391-1423), manual 7 (1443-1449) i a la documentació classificada com a “Diversorum”, no s’hi ha trobat documentació testamentària i les fonts són de diversa tipologia. A l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB), s’ha treballat amb diferents manuals notarials de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona9 del Museu de Premià de Dalt), 2003. També disposem d’un resum de dades documentals de Can Botey, cedides al museu per Josep Madurell que va realitzar un petit inventari de part de la documentació d’aquest arxiu patrimonial. També agraïm la col·laboració de Josep M. Pinto que va facilitar-nos informació sobre la documentació existent a l’Arxiu Patrimonial de Can Riera de la riera. 9. Els manuals consultats d’aquesta institució són: Establiments y proprietats situats al pla de Barcelona, costa del mar, Valles, Panades y Sitges; Llibre de precharis y stabliments de la Pia Almoyna de la Seu de Barcelona. Rebut en poder de Pere Pasqual, notari public de Barcelona; Llibre de Precaris de la Pia Almoyna en poder de Bernat Matheu, nottari de Barcelona. Comensa à 19 de octubre del any 1426 y ha finit à 15 de setembre de 1443; Llibre de precaris, y altres actes fahens per la Pia Almoyna de la Seu de Barcelona en poder de Francesch Molis notari public de Barcelona des del any 1456 fins 1459; Pia Almoyna, en poder de Pere Pasqual notari. Incipit dia 4 decembris 1480 et finivit dia 11 augusti 1489. Alous de Cornella, dins Barcelona, Hospitalet, Cabrera, LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 17 i de la Pabordia del mes de maig de la Seu de Barcelona.10 D’aquesta documentació destaquen les fonts relacionades amb la figura jurídica de l’emfiteusi com ara establiments emfitèutics, cartes precàries i confessions de capbreus. Es tracta d’una trentena de documents relacionats amb la gestió del patrimoni maresmenc d’aquestes dues institucions eclesiàstiques. En aquest sentit, cal assenyalar que la major part d’aquestes fonts ens documenten sobre les propietats que aquestes dues institucions tenien a Sant Pere de Premià. A la secció de Reserva de la Biblioteca de Catalunya (BC), s’ha consultat i analitzat la documentació de diferents lligalls de paper del Fons del Marquesat de Moja. Amb l’objectiu d’agilitzar la recerca, s’ha utilitzat el catàleg elaborat, l’any 2001, per Pere Benito i Monclús. A l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), s’han consultat cent disset manuals notarials de catorze notaris barcelonins, d’entre els quals Bartomeu Agell (1402-1466), originari de Cabrera, i Miquel Franquesa (1456-1482) han estat els que han proporcionat més documentació. Dels quaranta-tres manuals de Bartomeu Agell, cal assenyalar que vint són comuns i la resta es dedicaren a escripturar compravendes. De Miquel Franquesa s’ha realitzat el buidatge de quaranta-nou manuals, que es classifiquen en manuals comuns, llibres de compravendes, llibres de testaments o plecs de documentació diversa. Les fonts procedents dels llibres de diferent tipologia i de la documentació dispersa d’ambdós notaris representen 478 documents. Als següents fulls, es pot consultar la classificació de tipologies documentals de part de la documentació de Bartomeu Agell i de Miquel Franquesa. Garraf, Vich, Sant Feliu de Llobregat, Miralpeix y Castell de Port; Pia Almoina del territori en poder de Francech Sunyer y Salbador Coll notaris publics de Barcelona y scrivanias del capitol. 10. De la Pabordia del mes de Maig de la Seu de Barcelona només es constata documentació del Baix Maresme als manuals Pabordia Capbreu “P.nª40 1416 a 1540” ACB i Pabordia Capbreu “P.nª51 E 1439 a 1440” ACB. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 18 Nombre documents 3 4 1 1 1 1 2 1 4 1 2 2 1 24 1 1 1 1 1 5 Àpoca dot Àpoca eixovar 1 1 1 3 1 3 1 1 2 3 1 1 1 3 17 Arrendaments Capítols matrimonials 8 11 18 2 1 1 1 3 1 3 2 5 3 4 3 3 2 1 2 2 2 1 76 Censals morts 17 9 4 2 4 2 5 1 3 4 5 6 4 3 1 2 2 2 2 2 78 Compravendes 5 3 1 1 1 11 Compravendes carta gràcia 1 1 2 Confessions 2 2 Definició drets familiars 1 1 1 1 2 1 7 Donacions 1 1 1 3 Enfranquiments 3 3 Esponsalicis 1 2 1 1 2 1 8 Establiments/ sotsestabliments 3 1 1 5 Procures 2 1 1 1 5 Permutes 1 3 1 1 6 Restitucions dot 1 1 Restitucions eixovar TAULA 1 Tipologia documental dels manuals notarials de Bartomeu Agell (AHPB)* 3 1 2 1 7 Àpoques llegat testamentaris * A la taula s’han escripturat les tipologies documentals més freqüents. No s’inclouen els documents dels manuals especialitzats en compravendes. 1 33 2 34 3 39 4 6 5 12 6 5 7 6 8 7 9 6 10 15 11 4 12 15 13 0 14 0 15 11 16 15 17 22 18 16 19 1 20 13 21 13 22 2 24 1 25 3 26 7 28 5 29 6 30 4 Total 301 Manual LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 19 Els números de la primera columna de la taula de Bartomeu Agell, que s’ha inserit a la pàgina anterior, corresponen als manuals comuns i de compravendes que tot seguit esmentem: 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14. 15. 16. 17. 18. 19. 20. 21. 22. 23. 24. 25. 26. 28. 29. 30. Manuale primum (1419/1424) Primum manuale (1428/1430) Tercium manuale(1431/1432) Manual (1434/1435) Septimum manuale (1435/1436) Manual (1438/1439) Manual (1441) Manual (1442/1443) Manual (1445) Vigesimum primum manuale instrumentorum et contractorum (1446) Vigesimum sextum manuale (1449) Manual (1451) Manual (1457/1458) Manual (1448) Manual (1458) XXXVIII manuale (1458/1459) XXXV (IIII manuale) (1458/1459) Manual (1461) Manual (1461/1462) XXXX manuale (1464) Primus liber vendicionum et stabilimentorum et aliarum alienariorum (1428/1430) Llibre de vendes (1431/1432) Llibre de vendes (1439/1442) Llibre de vendes (1444/1445) Llibre de vendes (1446/1447) Llibre de vendes (1452/1453) Llibre de vendes (1455/1456) Liber vendicionum (1459) Llibre de vendes (1461/1462). MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 20 2 4 7 2 1 6 4 4 14 9 3 15 8 10 14 5 4 2 15 2 3 4 5 2 1 8 2 2 2 160 1 2 1 1 1 6 Àpoques dot 1 1 2 Àpoques eixovar 1 1 2 4 Arrendaments 2 3 1 2 6 2 1 1 1 1 2 1 2 25 Capítols matrimonials 1 1 1 2 1 1 1 1 1 2 2 1 15 Censals morts 1 1 2 1 2 1 4 2 3 1 7 4 3 2 2 1 7 1 2 45 Compravendes 1 3 1 3 2 1 1 12 Compravendes a carta de gràcia 1 1 Esponsalicis 1 1 1 3 Establiments* 1 2 1 4 Permutes 1 2 Restitucions dot 1 1 3 1 6 3 2 5 2 3 3 1 6 1 2 40 Altres TAULA 2 Tipologia documental dels manuals notarials de Miquel Franquesa (1456-1482) 1 2 4 5 6 7 9 10 12 13 14 15 16 17 19 20 21 22 23 25 28 29 30 32 33 34 35 36 37 TOTAL Nombre document * També s’hi ha comptat els sotsestabliments. Manual LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 21 Els números de la primera columna de la taula de Miquel Franquesa corresponen als manuals de diferent tipologia d’aquest notari: 1. Primum manuale omnium instrumentorum (1456-10-2/1462-11-3) 2. Primum manuale omnium instrumentorum (1462-12-2/1465-2-20) 3. Manual (1465-7-1/1466-3-22) 4. Quartum manuale (1466-12-23/1467-10-6) 5. Manuale sextum (1468-5-20/1469-1-5) 6. Manual (1469-9-12/1470-4-10) 7. Manual (1470-11-10/1471-5-9) 8. Manual (1471-5-10/1472-4-14) 9. Manuale duodecim (1472-4-15/1473-2-3) 10. Manuale tercium decimum (1473-2-3/1473-8-25) 11. Manuale (1473-8-26/1473-12-18) 12. Manual (1475-9-8/1476-10-25) 13. Manuale decimum octavum (1476-10-25/1477-6-6) 14. Manuale (1477-6-6/1477-12-12) 15. Manuale vicesimum (1477-12-12/1478-7-28) 16. Manuale (1478-7-28/1479-4-16) 17. Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/1479-11-10) 18. Manual (1479-11-22/1480-5-15) 19. Manual (1480-6-23/1481-1-18) 20. Manual (1481-1-19/1481-8-2) 21. Manual (1481-8-9/1482-2-20) 22. Llibre comú (1463-2-11/1464-6-28 i 1464-11-8/1465-5-13) 23. Llibre comú (1465-4-23/1479) 24. Llibre comú (1466-7-23/1467-1-22) 25. Llibre comú (1467-10-29/1468-1-21) 26. Llibre comú (1468-10-11/1468-12-8) 27. Llibre comú (1469-3-22/1469-5-14) 28. Llibre comú (1469-8-11/1470-7-23) 29. Liber primus vendicionum (1463-2-28/1466-3-8) 30. Tercius liber vendicionum (1467-11-20/1469-2-16) 31. Llibre de vendes (1469-6-?/1470-11-14) 32. Llibre de vendes (1470-11-3/1473-1-13) 33. Llibre de vendes (1473-2-12/1474-4-?) MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 22 34. 35. 36. 37. Liber septimus vendicionum (1474-10-4/1477-1-18) Llibre de vendes (1477-1-23/1478-6-3) Llibre de vendes (1478-5-29/1480-5-17) Plec de capítols matrimonials (1452/1482). De Miquel Franquesa també s’ha realitzat un buidatge de la documentació següent, que no es troba reflectida a la taula núm. 2: Libre de testaments (1457/1480) Plec de testaments (1465/1482) Llibre de testaments (1474/1482) Plec de documentació diversa (1458/1480) Plec de documentació diversa (1463/1482) Plec de documentació diversa (1464/1482) En aquest arxiu també s’han consultat trenta-quatre manuals d’altres notaris barcelonins com Francesc Ladernosa (1355-1381), Joan Nadal (1384-1431), Pere Ponç (1401-1447), Joan Reniu (1413-1439), Pere Folgueres (1393-1442), Antoni Parera (1431-1471), Nicolau de Mediona (1432-1498), Jaume Mas (1449-1505) i Joan Guerau (1452-1474). Malauradament, la consulta no ha estat reeixida car només han originat l’obtenció d’una vintena de fonts d’interès. LA METODOLOGIA Tota investigació acostuma a dividir-se fonamentalment en tres fases. En la primera, la tasca consisteix a cercar, seleccionar i classificar les fonts considerades d’interès. En el nostre país, quan l’estudi projectat és de caire local, aquest primer procés d’investigació tot sovint comporta la recerca documental d’unes fonts que es troben disperses en un territori que supera els límits geogràfics de les delimitacions actuals. Molt sovint aquesta circumstància comporta a l’investigador que es dedica a la docència no universitària dos reptes. El primer, és la conciliació de la recerca amb la vida familiar i laboral i, el segon, és que hi ha un gran nombre d’arxius locals que custodien documentació pendent de classificació. Aquesta circumstància comporta que l’estudiós hagi d’invertir més temps en la realització d’una primera selecció documental. Esperem que, força aviat, amb la utilització de les noves tecnologies s’endegui una sistematització digital dels fons documentals de diversa tipologia i que l’investigador pugui accedir via telemàtica al nostre patrimo- LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 23 ni documental i, d’aquesta manera, alleugerir i “democratitzar” les primeres fases de les investigacions. La recerca documental realitzada ha resultat àrdua perquè s’ha hagut d’esmerçar molt de temps als arxius per desplaçar-nos-hi i treballar-hi. Tot i així, també és cert que la recopilació de més de dos mil fonts maresmenques d’arxius locals i de la Ciutat Comtal i els resultats obtinguts de la seva anàlisi ha recompensat l’esforç invertit. A la segona fase de la recerca, tenint en compte la primera classificació documental realitzada, es defineix el marc d’estudi, tenint en compte les variables territori, cronologia i temàtica. En el nostre cas, en aquesta segona fase, s’ha decidit que l’objecte d’estudi seria la pagesia del Baix Maresme durant el període 1348-1486. A la tercera fase, s’han treballat de manera simultània diferents aspectes, entre els quals cal destacar l’elaboració de diferents bases de dades que proporcionen una segona classificació documental; la cerca i anàlisi de fonts bibliogràfiques i la redacció dels diferents apartats que exposen les bases teòriques de la recerca. La presentació formal dels tres apartats expositius desenvolupats presenta una estructura semblant. Es té en compte l’exposició d’anàlisis diplomàtiques i jurídiques de les tipologies documentals treballades i es relacionen les dades obtingudes a les nostres anàlisis amb l’exposició dels continguts dels diferents apartats. En aquestes exposicions s’utilitzen, es comenten i, fins i tot, es qüestionen els resultats i interpretacions realitzats anteriorment per d’altres investigadors. S’ha volgut acomplir l’objectiu de realitzar una rigorosa anàlisi de caràcter regional que contribuís a l’avenç del coneixement d’un territori més extens, com és la Catalunya Vella baixmedieval, s’ha intentat ésser rigorós en tot el procés del nostre estudi. AGRAÏMENTS Abans de donar pas al cos expositiu d’aquesta obra, vull destacar que l’elaboració d’aquesta investigació i la posterior adaptació per a la seva edició no s’hauria pas pogut realitzar sense l’ajuda i l’encoratjament de tota una sèrie de persones i d’institucions. D’entrada, vull manifestar el meu més sincer agraïment al doctor Antoni Riera i Melis, que m’ha ofert suport personal i científic durant tots aquests anys. La seva paciència i el seu mestratge han estat cabdals per a l’elaboració d’aquesta recerca, base de la present publicació divulgativa, i l’inici de noves investigacions. Així mateix, vull fer arribar el meu agraïment a la doctora Eva Serra i Puig, que sempre ha mostrat la seva confiança envers aquest MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 24 projecte. També cal recordar que aquest estudi s’originà a partir d’una conversa en la qual em suggerí que una recerca iniciada sobre el Maresme podia encaminar-se vers l’elaboració d’una tesi doctoral. També dins de l’àmbit acadèmic he de regraciar les valuoses aportacions del tribunal que va examinar la tesi, les doctores Milagros Rivera Garretas i Eva Serra i Puig i els doctors Salvador Claramunt Rodríguez, Gaspar Feliu i Montfort i Salvador Giner Sanjulián. També vull agrair la col·laboració de tots aquells arxivers i arxiveres que m’han facilitat la tasca de recerca, així com a tots aquells companys i companyes que, d’una manera o una altra, m’han aconsellat i/o han compartit les meves dèries amb magnífiques conversacions. Entre aquests, vull mencionar especialment Rosario Moya, Josep Samon Forgas, Josep Mohedano i Barceló i Antoni Albacete. I ja per acabar, tan sols em resta recordar el suport logístic i moral de la meva mare, M. Montserrat Llimona i Marimon, i de la meva filla Maria Gueye i Richou, que ha crescut envoltada de llibres i “paperassa”. SIGLES I ABREVIATURES ACB AHMAR AHPB APCBPD APCMPD APCRPD APPA APSGVD APSPPD BC MAMVD MASMM MMMVM Arxiu Capitular de Barcelona Arxiu Històric i Municipal d’Argentona Jaume Clavell i Nogueras Arxiu Històric de Protocols de Barcelona Arxiu Patrimonial de Can Botey de Premià de Dalt Arxiu Patrimonial de Can Moles de Premià de Dalt Arxiu Patrimonial de Can Riera de Premià de Dalt Arxiu Patrimonial de Can Pi d’Aiguafreda Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar de Dalt Arxiu Parroquial de Sant Pere de Premià de Dalt Biblioteca de Catalunya Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró Museu Municipal de la Marina de Vilassar de Mar LA a. ant. ben. benef. d. fol. fols. = ll. mon. no s’esp. TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL anyals anterior benedicció benefici diners foli folis equivalents lliura/lliures monestir no s’especifica BAIX MARESME (1348-1486) p. pp. ref. s. S. Sta. v. ½ ¼ 1/8 % pàgina pàgines referència sou/sous Sant Santa verso mitja un quart una vuitena part percentatge 25 Les cames e los peus que sostenen tot lo cors, són los llauradors, qui sostenen lo món, tots los stats, a reys, comtes… car de allò que ells treballen, tots ne havem de viure; mas ja són malalts, car ja no paguen delmes e, si u fan, no com deuen, juradors, envejosos, indevots. Sant Vicent Ferrer S. II 37,21-38,21. PRIMERA PART LA TERRA EL MARC GEOGRÀFIC La comarca del Maresme està formada per un mosaic de muntanyes de poca alçada i per petites valls, drenades per rieres, nascudes als cims del vessant oriental de la Serralada Litoral Catalana. Aquesta carena marca el límit amb el Vallès i ocupa els dos terços de la comarca. La resta de l’espai està conformat per les zones baixes o planes situades prop de la costa i de les valls interiors. Generalment, quan es descriu aquesta comarca, se la situa entre la Serralada Litoral Catalana i la costa, el turó de Montgat i la desembocadura del riu Tordera, malgrat que alguns dels seus municipis superin els límits abans esmentats.1 La distància entre la Serralada Litoral Catalana i la mar Mediterrània oscil·la entre els cinc i els quinze quilòmetres. Aquesta circumstàmcia explica que, fins fa ben bé dos segles, els habitants d’aquest indret no distingissin entre la costa i els pobles de l’interior.2 Al segle XIX, Francesc Carreras Candi va reivindicar la divisió interior de la comarca en l’Alt i el Baix Maresme, basada en la separació dels bisbats de Barcelona i de Girona, en l’establiment de les vegueries de Barcelona i de Girona i en la presència de la casa de Cabrera, des d’Arenys de Mar fins a Tordera. Per tant, el Baix Maresme correspon a la part més meridional, a la zona més propera al Barcelonès.3 És a dir, al territori delimitat al sud per la vila de Teià i al nord per Caldes d’Estrac. 1. Per exemple, Sant Genís de Vilassar o Vilassar de Dalt està situat a la part inicial de la riera de Sargall, sobrepassant la Serralada Litoral Catalana, Josep IGLÉSIAS FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 12. 2. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt, p. 19. 3. Josep IGLÉSIAS FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals, pp. 13-14. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 32 MAPA 1 L’època medieval al Maresme LA SELVA VALLÈS ORIENTAL VO BARCELONÈS Vallalta V O Tordera O V VPalafolls Palafolls V OMontpalau VQ O VV Castell vell V Dosrius O Pineda O O Arenys Dosrius MontaltV V Llavaneres Argentona Q Mata O Q V Q V V VBurriac OVV Mataró MAR MEDITERRÀNIA V O Q V Cabrera Vilassar V O V V V Premià PremiàVilassar Teià O Montgat Alella Arenys O O V V Q Q Q Castells Monestirs Parròquies conservades Parròquies desaparegudes Ermites Capelles Basíliques Tiana Font: El Maresme en mapes (Consell Comarcal del Maresme).4 A les fonts medievals consta un ventall de topònims que documenten l’orografia i la hidrografia comentades.5 La presència de les zones més muntanyoses es reflecteix de diversa manera: des de l’alienació de muntanyes senceres fins a la utilització de topònims que identifiquen la situació i els límits de les terres traspassades en el mercat de l’agrer.6 L’existència de terrasses que configuren una gradació de feixes permet observar una gradual transformació d’aquest espai muntanyós 4. <http://mapes-maresme.ccmaresme.es/mapes.html>. 5. Per a la toponimia maresmenca del segle X fins a mitjan segle XIV, pot consultar-se Coral CUADRADA, El Maresme Medieval: Hàbitat, Economia i Societat, segles X-XIV. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1988. Coral CUADRADA, “El paisatge i l’organització del territori al Maresme Medieval”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep, Territori i Societat a l’Edat Mitjana. Història, Arqueologia, Documentació, volum I. Lleida: Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, pp. 83-129. Josep VILADEMUNT i CORNEI, “Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt”. Treball inèdit, 2002. 6. El 5 de juny de 1396, Miquel des Bosc elaborà una carta precària a favor de Pere Andreu, de Vilassar, relacionada amb una muntanya, situada a Cuquet, i sis peces de terra. Una de les peces tenia com a límit “in capite vel podi vel montis” (APSGVD, Manual 5, fols. 22-23 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 22). El dia 1 d’abril de 1397, en una altra carta precària, Miquel des Bosc reconegué a Bartomeu Serra i al seu fill Salvador, de Vilassar, la “possessió emfitèutica” de tres peces de la borda Serra. Una d’aquestes peces estava situada a Montcabrer i una altra a Puig de Vadelles, APSGVD, Manual 5, fols. 35v-36. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 33 en una zona d’explotació agrícola, mentre que els topònims de les zones de la plana mostren una explotació continuada de les explotacions agràries situades a les diferents valls7 i a la ribera marítima.8 Un dels trets més característics de la comarca del Maresme és la seva xarxa hidrogràfica constituïda per rieres de curta trajectòria amb considerables desnivells, un cabal irregular al llarg de l’any i amb grans avingudes o rierades quan es produeixen considerables precipitacions.9 La majoria d’aquests cursos fluvials destaquen més pel seu paper morfològic que per l’aigua que hi discorre. Per això, a la baixa edat mitjana, algunes d’aquestes rieres no s’identificaren amb cap topònim quan s’escripturaren.10 Aquestes rieres constitueixen unes importants vies de comunicació, ja que, com que estan disposades perpendicularment al mar, enllacen transversalment les zones de costa amb l’interior. Per aquesta raó, tot sovint s’equipararen aquests cursos hidrogràfics amb els camins.11 El topònim de les rieres o torrents més importants coincideix amb el nom de les poblacions que travessen. Aquest és el cas de la riera d’Argentona, de Cabrils, de Premià i de Vilassar.12 Aquestes rieres principals recullen l’aigua d’altres rieres o torrents secundaris que, com és evident, podien aparèixer escripturades de manera genèrica o amb el topònim corresponent.13 7. Vall de Cabrils (1378-12-18, APSGVD, Manual 4, fols. 84v-85v); Vall de Cabrera (1380-4-18, APSGVD, Manual, fol. 118); Vall Llarga, de Premià (1395-5-31, APSGVD, Manual 5, fol. 14v i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 14); Vall d’Agell (1420-7-22, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale Primum (1419/1434), fol. 19v). 8. En una compravenda de terra de l’any 1372, Pere Botey, de Premià, va comprar a Bartomeu Vives, de l’esmentada vila, una peça de terra situada a “la planella”. Un dels límits d’aquesta peça era el litoral marí (1372-4-8, APSGVD, Manual 2, fols. 33v-34). Tres anys més tard, Bartomeu Vives i Elisenda, de Premià, vengueren a Salvador Isern, de Vilassar, dues peces de terra situades a “ses ribes”, 1375-1-28, APSGVD, Manual 2, fols. 49v-50. 9. Al Maresme, com a sinònim de riera també s’utilitzen els següents termes: rial, torrent, rierany, reguerany i rambla, <http://arenys.org/riera/lariera.htm>. 10. Precisament és aquesta la imatge reflectida a diverses fonts. Per exemple, en la descripció d’un torrent presentat com una de les fites del mas Domènec, de Vilassar, es pot llegir: “qui ibi discurrit in tempore pluviarum”, 1379-12-18, APSGVD, Manual 4, fols. 116-117. 11. A Premià, com a fites d’una terra erma aloera alienada s’escripturà dues vegades un torrent o camí del qual no es consignà el topònim corresponent, 1480-3-14, APSPPD, Manual 2, fols. 7v-8. 12. Com a límit de la borda de Serra figurà la riera de Cabrils, i com a límit d’una peça de terra sotsestablerta, situada a Pujol, la riera de Vilassar, 1374-3-6, APSGVD, Manual 2, fols. 88v-89v. 13. A la nostra tesi de llicenciatura vam identificar i situar trenta-quatre rieres dependents de la riera d’Argentona, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la his- 34 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA La importància de l’aigua es reflecteix mitjançant la consignació d’una gran quantitat de distribuïdors, com ara basses,14 fonts15 i pous.16 La població emmagatzemava l’aigua d’aquestes rieres i també utilitzava la que provenia dels cursos d’aigua subterranis. La unió del relleu, l’abundància d’aigua, la climatologia i la fertilitat de les terres maresmenques ha facilitat que aquesta comarca mantingués una població estable des de l’edat de bronze.17 Posteriorment, el traçat de la Via Augusta, el camí ral i la xarxa de comunicació d’època contemporània amb la línia ferroviària, la carretera nacional i l’autopista, que reprodueixen l’antiga via romana, fan del Maresme un important camí de pas. En canvi, els camins transversals que comuniquen, mitjançant els colls de muntanya, la comarca del Maresme amb la veïna comarca del Vallès han estat unes vies de comunicació històricament menys transitades.18 La quantificació de la població medieval ha estat un repte per als estudiosos de la demografia històrica perquè les fonts són escadusseres i s’elaboraren amb uns objectius fiscals. Per aquesta raó, alguns investigadors no són gaire partidaris d’acceptar com a vàlides les dades dels fogatges, de les talles, dels estims i dels capbreus. Com aquestes fonts es confeccionaren per a controlar el cobrament d’impostos o censos, sovint es planteja el dubte sobre possibles ocultacions.19 La desconfian- tòria d’Argentona (segles XIII-XV)..., pp. 16-17. Vegeu per a Sant Genís de Vilassar, Josep VILADEMUNT i CORNEI, Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt. 14. La bassa de n’Aroles estava situada prop de la riera de Vilassar, 1474-12-4, APSGVD, Manual 8, fol. 173v. 15. A Premià s’esmenta la font de Sarriol (1469-3-5, APSPPD, Manual 1, fols. 4041v) i el mas Font de Cabrera tenia tinences al turó de la Font, 1481-1-2, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481). 16. El rial de Pou de Vilassar estava situat a la ribera marítima, 1401,4,20, AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 55 i APSGVD, Manual 5, fols. 55v-56. 17. De Cabrera, cal assenyalar les restes arqueològiques dels jaciments d’un poblat ibèric, de la necròpoli de Burriac i de Can Modolell o Can Lladó; de Premià de Dalt, el poblat ibèric de la Cadira del bisbe; de Vilassar de Dalt, els jaciments neolítics Antic dels Rocs d’en Sardinyà, el dolmen de la Roca d’en Toni i les coves de la granota. Vegeu Coral CUADRADA, El Maresme Medieval. Josep M. MODOLELL, Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica. Argentona: L’Aixernador Edicions (col·lecció El Montalt, núm. 13), 1994. Jaume OLIVER I BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., Josep VILADEMUNT I CORNEI, Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt... 18. Jaume OLIVER I BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 20. 19. Els fogatges són el mecanisme utilitzat per a distribuir els donatius sobre la base del nombre de focs (llars) de les comunitats rurals i urbanes. Aquestes comunitats mitjançant les talles (impost diferenciat segons la riquesa moble i immoble de cada contribuent) i/o la venda de censals morts i violaris havien de recaptar el donatiu via fogatge que les Corts havien decidit concedir al monarca. Les cases taxades o de- LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 35 ça també es justifica quan s’al·lega que aquest tipus de documentació no inclou les llars insolvents, no determina el nombre de membres de cada llar familiar i segueix una diversitat de criteris que no faciliten dades fiables.20 Ara bé, si es rebutgen totes aquestes dades, com les aportades pels fogatges, “ens quedem sense cap altra base que ens permeti fer unes estimes més o menys aproximades per al segle XIV, ja que llavors no es realitzaven censos poblacionals com els actuals”.21 Seguint la línia iniciada per Josep M. Iglésias, qui elaborà un estudi dels fogatges del Maresme, es poden utilitzar els fogatges del període 1358-1497, per apropar-se a la demografia d’algunes de les localitats estudiades.22 En aquestes fonts, en general, es constata una pèrdua d’habitants a les localitats de Cabrera, de Premià i de Vilassar a partir del fogatge efectuat l’any 1358.23 TAULA 3 Taula-resum de focs entre 1358 i 1497 Municipis Cabrera Premià Vilassar 1358 focs 1365-1370 focs 1378 focs 1497 focs 65 40 64 56 80 59 49 77 38 41 - Al Principat, la davallada poblacional s’inicià uns anys abans de l’elaboració dels primers fogatges. La població baixmedieval es veié trasbalsada per la incidència d’una sèrie de caresties frumentàries que culminaren l’any 1333 amb una greu crisi de subsistències coneguda marcacions senyorials, “contribuïen en el fogatge com un bloc segons uns criteris que desconeixem, però que no partien d’un recompte de focs reals”, Pere ORTÍ GOST, “Una primera aproximació dels fogatges catalans de la dècada de 1360”. Anuario de Estudios Medievales, 29 (Barcelona, 1999), pp. 747-773. 20. Gaspar Feliu utilitza el terme “estiatge” per referir-se a la migradesa d’estudis dedicats durant els anys noranta a la demografia medieval, Gaspar FELIU, “La demografia baixmedieval catalana: estat de la qüestió i propostes de futur”, Revista d’Història Medieval, 10 (València, 1999), pp. 13-43. 21. Josep IGLÉSIAS FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals..., p. 15. 22. Josep IGLÉSIAS FORT, La Població del Maresme a la llum dels censos generals..., p. 31. Les dades del fogatge de 1378 coincideixen amb les obtingudes per Esther Redondo en el seu estudi, Esther REDONDO GARCÍA, El Fogatjament general de Catalunya de 1378. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 2002. 23. Pel que es refereix a la dada de l’estima del 1365-1378, en la qual la població de Vilassar doblà el nombre de focs, Josep Iglésias Fort considerà aquesta dada exagerada i fruit “d’alguna errònia interpretació per la nostra banda”, La Població del Maresme a la llum dels censos generals..., p. 19. 36 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA com “lo mal any primer”.24 Posteriorment, a partir de l’any 1348, la Pesta Negra originà el sorgiment de rebrots endèmics,25 els quals amb d’altres malalties infeccioses com la verola, les febres de tipus pal·lúdic, l’ergotisme, la tuberculosi o “pesta blanca”, la lepra i el xarrampió,26 delmaren la població baixmedieval.27 Finalment, la guerra civil de 14621472 representà un període de fam i de mortaldat al Principat. Aquesta societat rural internalitzà la crisi d’aquest període, que Guy Bois ha qualificat com a sistèmica28 enfront d’altres estudiosos que l’han concebuda com un període de “dificultats”29 o una etapa de decontracció seguida per continus renaixements, que no afectà tots el seus membres de la mateixa manera.30 24. Aquesta etapa de dificultats s’inicià a Europa l’any 1280 i no afectà als Països Catalans fins al segon quart del segle XIV, Josep FERNÁNDEZ I TRABAL i Antoni RIERA MELIS, “La crisi social i econòmica al camp”, Història Agrària dels Països Catalans, vol. II, Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, p. 120. 25. Per a Barcelona, Pierre Vilar va comptabilitzar diferents anys en què la pesta hi fou present. Entre aquests, es poden mencionar els següents, 1362, 1363, 1371, 1396, 1397, 1410, 1429, 1439, 1448, 1465, 1466, 1476, 1483, 1486, Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya Moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, vol. I. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 198. 26. Emilio MITRE FERNÁNDEZ, Fantasmas de la sociedad medieval. Enfermedad. Peste. Muerte. Valladolid: Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial de la Universidad de Valladolid (“Historia y Sociedad”, 107), 2004. 27. Actualment, per a les zones rurals, es tendeix a observar l’empremta de la Pesta Negra amb una visió més àmplia. Es considera aquesta malaltia com un factor més de la davallada poblacional considerada un fenomen de llarg termini i no en relació directa amb la pesta, Gaspar FELIU, La demografia baixmedieval catalana: estat de la qüestió i propostes de futur, pp. 32-34. Per a Sant Genís de Vilassar, “el rector anota 95 parroquians morts entre 1337 i 1339, i 68 més fins a 1348, la qual cosa ens sembla realment elevada donada la demografia de la zona, i deplorem no poder comparar-la amb la mortalitat en altres parròquies”, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 264-265. 28. Guy BOIS, La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. El precedente de una crisis sistémica. València: Universitat de València (“Biblioteca Nueva”, 14), 2003. 29. Antoni Riera Melis qualifica el període anterior a la guerra civil com una “època de dificultats”, perquè és un “término preferible al de crisis bajomedieval, puesto que durante esta etapa los conflictos económicos, sociales o políticos, a menudo muy intensos, alternaron o coincidieron casi siempre con manifestaciones de creatividad y de fuerza en otros ámbitos, especialmente en el cultural y en el artístico. Después de cada epidemia, mala cosecha o revuelta popular se produjo una más o menos rápida reactivación. Hasta la guerra civil de 1462-1472, la sociedad catalana conservó una notable capacidad de reacción frente a las adversidades colectivas, conoció una larga serie de cracs parciales, intermitentes, que, aunque graves, no desarticularon sus estructuras ni las sumieron en una profunda recesión”, Antoni RIERA i MELIS, “Panem nostrum quotidianum da nobis hodie. Los sistemas alimenticios de los estamentos populares en el Meditárreo noroccidental en la baja edad media”, La vida cotidiana en la Edad Media. VIII Semana de Estudios Medievales, Logroño, Gobierno de la Rioja i Instituto de Estudios Medievales, 1998, p. 26. 30. Georges DUBY, “Obertura”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo Santillana Ediciones SA (Col·lecció Taurus Minor), 2001, p. 15. LES TIPOLOGIES CONTRACTUALS L’EMFITEUSI I LES SEVES ESCRIPTURES L’emfiteusi i els establiments L’estudi de la figura jurídica de l’emfiteusi és cabdal per entendre les relacions econòmiques, jurídiques i socials del camp català baixmedieval, perquè és a la base de la possessió i l’alienació de l’agrer. Tot i que l’origen de l’emfiteusi s’ha de cercar al segle VI, al Codi de Justinià,1 l’emfiteusi no es desenvolupà a la Catalunya Vella fins als segles XI i XII, quan es redescobrí i aplicà el dret romà en una societat feudal.2 L’emfiteusi dividia la possessió del domini de l’objecte emfitèutic en dos dominis (el directe i l’útil) que es formalitzaven amb un títol de constitució, més conegut com establiment emfitèutic.3 Amb aquest 1. Antoni MIRAMBELL I ABANCÓ, Els censos en el dret civil de Catalunya: la qüestió de l’emfiteusi (a propòsit de la llei especial 6/1990). Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 1997, p. 36-37. 2. Francesc CARRERAS CANDI, “Notes sobre los orígens de l’emfiteusi en lo territori de Barcelona”, Revista Jurídica de Catalunya, XV (Barcelona, 1909-1910), p. 197. Amb la Constitució “Car dignament”, concedida per Pere I a les Corts de Barcelona l’any 1210, s’utilitzà per primera vegada l’expressió “emphiteosim” (Antoni MIRAMBELL i ABANCÓ, Els censos en el dret civil de Catalunya: la qüestió de l’emfiteusi, p. 15). Posteriorment, amb el privilegi concedit a la ciutat de Barcelona per Pere III, conegut com a Recognoverunt Proceres, es regulà la reglamentació d’aquesta figura jurídica, s’introduí una sèrie d’accepcions de marcada influència feudal. Entre aquestes, es poden esmentar els sotsestabliments, la gradació dels emfiteutes i les possibilitats d’empara del senyor directe. Per a l’aparició i evolució dels contractes d’establiment per a la zona del Maresme, fins a la primera meitat del segle XIV, vegeu Coral CUADRADA, El Maresme Medieval, pp. 219-228. Per al cas d’Argentona, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 122-135. 3. Per a l’estructura diplomàtica dels establiments emfitèutics, vegeu Daniel PIÑOL ALABART, El notariat públic al Camp de Tarragona. Barcelona: Fundació Noguera (Col·lecció Estudis, 27), 2000, pp. 259-263. 38 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA contracte el senyor directe alienava o entregava a perpetuïtat part del domini del bé emfitèutic4 a canvi de la recepció d’una entrada, d’un cens anyal o pensió i la reserva dels drets del domini directe. Aquests drets es referien a la detenció d’aquest domini, les millores, la firma, el lluïsme, la fadiga, l’amortització i el comís.5 Per la seva banda, el domini útil de l’emfiteuta contemplava els drets de possessió, fruïció, alienació, dimissió o renúncia, sempre que es respectessin els drets pertanyents al domini directe.6 L’emfiteusi s’originà arran de la idea de la meliorato, és a dir, de la millora i la fertilització de les terres incultes. Aquest objectiu de millora persistí genèricament a la majoria dels establiments emfitèutics dels darrers segles medievals i a les escriptures derivades d’aquells tractes com els sotsestabliments, els capbreus i les cartes precàries. A la pràctica, algunes vegades, l’exercici d’aquests drets dominicals comportà confrontacions entre les dues parts dominicals. El 3 de gener de 1421 s’inicià un plet que no es resolgué fins al 19 de desembre de l’any següent. En aquesta causa s’enfrontaren Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, i Pere Geronella, pagès de 4. “Sit omnibus notum quod ego Michael de Bosco, dominus castrorum de Sancto Vincencio et de Vilaçario, gratis et ex certa sciencia per me et omnes meos presentes et futuros stabilio et emphiteosim dono et concedo vobis Jacobum Astrany, homini propio meo, parrochie Sancti Genesi de Vilaçario, et vestris et quibus velitis perpetue unam peciam terre”, APSGVD, Manual 5, fol. 3. 5. Els drets de domini, firma, lluïsme i fadiga del senyor directe estaven directament relacionats amb el dret d’alienació que pertanyia a l’emfiteuta. Per tant, el senyor directe tenia el dret d’aprovar l’alienació del bé emfitèutic, quan l’emfiteuta volia traspassar-lo a un tercer. Amb la signatura, el senyor directe manifestava el seu vistiplau en una alienació. Amb el dret de fadiga, que només era vigent durant trenta dies, el senyor directe podia adquirir el bé emfitèutic pel preu estipulat al contracte. Tant a Barcelona i el seu territori, com en d’altres ciutats, entre les quals figurà la de Mataró, el pagament del lluïsme, també conegut com a terç o foriscapi, corresponia a l’emfiteuta. D’aquesta manera, quan l’emfiteuta realitzava una sèrie d’alienacions, havia de satisfer al senyor directe de la cosa emfitèutica una tercera part de l’import rebut. Entre les alienacions, susceptibles a pagament de lluïsme, hi havia les cartes precàries, els sotsestabliments, les compravendes a carta de gràcia, les permutes, les hipoteques amb possessió real del bé emfitèutic, les donacions a parents col·laterals, les restitucions d’herència i els arrendaments superiors de deu anys, que ja es consideraven equivalents a una compravenda, Antoni MIRAMBELL i ABANCÓ, Els censos en el dret civil de Catalunya: la qüestió de l’emfiteusi..., p. 90. 6. Per aquesta raó, a tots els contractes d’emfiteusi apareixia la fòrmula jurídica següent: “nec proclametis vos vel vestri alium dominum sive dominos nisi tantum me et meos, liceatque vobis et vestris, post dies triginta ex que in me vel in meis faticati fueritis predicta, que vobis astabilio cum omnibus melioramentis, que ibi feceritis vendere, astabilire vel aliter alineare, positis vestris tamen consimilibus, salvis tamen iure, dominio, firma et faticha triginta dierum et dicto agrario mei et meorum.” LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 39 Cabrera.7 Aquesta disputa s’originà per l’adquisició, el 28 de gener de 1414, que va fer Pere Geronella dels censos i altres drets del mas Geronella, abans conegut com a Cabrer. Geronella els havia comprat a Francesc Roudors i a la seva mare, Saurina, vídua de Raimon de Roudors de Teià.8 Aquests darrers els havien heretat del difunt Raimon Roudors. Durant la causa, Miquel des Bosc afirmà que el venedor, “veniendo contra formam naturam feudi dictos mansos... vendidit et alienavit et alia iura que ipse in feudum tenebat in dicto manso prefato Petro Geronella absque consensu voluntate et firma dicti Michaelis domini directi feudi”.9 Arran de les acusacions efectuades per Miquel des Bosc, Raimon de Papiol, doctor en lleis, de Barcelona, adreçà una carta a Geronella en què requeria la seva presència o la d’un procurador per respondre a la petició que Miquel des Bosc havia endegat amb l’objectiu de recuperar el domini directe del mas Geronella. Des Bosc guanyà el plet i Pere Geronella es veié obligat a escripturar una confessió en la qual es declarà home propi de Miquel des Bosc, per raó del mas Geronella.10 Malgrat això, Miquel des Bosc no signà l’aprovació de la venda realitzada pels Roudors fins al 12 d’abril de 1429. En aquesta aprovació s’escripturaren els drets dominicals de Miquel des Bosc i s’especificaren els censos que aquest havia de percebre: “quiscun any una gallina y sis diners”.11 Més endavant, en 1479, el mas Geronella s’escripturà en una carta de gràcia com a derruït.12 Durant el període 1367-1480, els imports satisfets pels emfiteutes en concepte d’entrada oscil·laren entre els 213 i els 300 sous.14 Com que els establiments d’aquest període no faciliten dades relatives a les dimensions dels béns establerts, és impossible oferir una explica- 7. BC, Fons Moja, lligalls 278 i 490. 8. BC, Manuscrit núm. 1221, núm. 30, Notícia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parrochia de Cabrera en lo Veynat de Agell. 9. AHMAR, Causa entre Miquel des Bosc i Pere Geronella, fols. 18-19. 10. BC, Fons Moja, lligall 490, full solt. 11. BC, Manuscrit núm. 1221, núm. 32, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parrochia de Cabrera en lo Veynat de Agell. 12. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/147911-10). 13. Establiment emfitèutic de dues peces a Vallmorena de Pere des Bosc a Pere Andreu i Saurina, de Vilassar, 1367-12-1, APSGVD, Diversorum 71. 14. Establiment emfitèutic del mas Roure, de Cabrera, i un hort amb aigua per a regar d’Eulàlia, vídua de Berenguer Bellot, de Mataró, i del seu fill Antoni i la muller d’aquest, Eulàlia, de Cabrera, a Guillem Jaume i el seu fill, Jaume, de Cabrera, 14615-25, AHPB, Bartomeu Agell, manual (1461). 40 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA ció documentada de la relació existent entre els imports satisfets en concepte d’entrada i la superfície de les terres establertes. Durant el segle XIV, la majoria dels censos es requeriren en espècie, mentre que en la següent centúria predominaren les pensions fixes en numerari. No obstant això, durant el segle XV, la satisfacció de censos en espècie no desaparegué, fou un complement de la pensió numerària satisfeta. Les nombroses referències que proporciona el capbreu de 1558-1614 sobre la reducció de censos i de commutacions realitzats a partir de la segona meitat del segle XIV pels senyors de Sant Vicenç i de Vilassar ratifiquen l’interès d’aquests estabilients de cobrar en diners.15 Els censos en espècie consistien en la satisfacció de part de la collita, gallines, pollastres, formatges, ous16 i pernils.17 Al segle XIV, les parts de la collita més escripturades foren el quint i el quart. Al segle XV, el sisè i la tasca (onzena part de la collita).18 Aquests canvis demostren una millora de les condicions de l’emfiteuta, ja que la tendència predominant fou la disminució de la pensió estipulada. Els imports dels censos pecuniaris oscil·laren entre els 12 diners i els 23 sous anyals. En general, l’entrega de censos de diner en metàl·lic acostumaren a ser força modestes, ja que la majoria se situaren entre 2 i 4 sous anuals. Aquest fet s’explica perquè l’objectiu del senyor directe o estabilient no se centrà en la percepció de la pensió anyal. Aquests senyors preferiren assegurar-se l’obtenció d’uns guanys superiors amb les satisfaccions dels pagaments de les entrades i l’exercici dels drets de lluïsme. L’emfiteusi medieval no pot entendre’s sense tenir en compte la influència del sistema feudal. Durant les corts celebrades a Barcelona 15. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques... Aquesta preferència també s’observa en d’altres terratinents, com per exemple Janfred de Millars, prior del monestir de Sant Miquel del Fai, qui commutà a Antoni Colomer, de Sant Pere de Premià, la satisfacció del quint dels fruits del pa i del vi de dues peces de terra pel pagament de sis diners anyals, AHPB, Miquel Franquesa, Tercius Liber Vendicionum (1465-1469). 16. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., p. 86. 17. El 7 de juny de 1391, Miquel des Bosc establí una peça a Nicolau Rispau, d’Argentona, amb un cens anual de “duas partes de una perna de carn salada”, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 216-217. 18. En el seu estudi dels capbreus, M. Josep Castillo observa la distinció de pagaments entre les peces situades a la plana i les muntanyoses. Les peces de la plana satisfeien el quint i el braçatge del pa i el quint del vi. Les de muntanya abonaven la tasca i el braçatge. Aquesta circumstància s’explica per la major productivitat, accessibilitat i facilitat del conreu a les terres de la plana, M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 82-83. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 41 l’any 1283, l’assemblea parlamentària promulgà la llei “En les terres o llocs”, que exigia als tinents dependents el pagament d’uns drets de redempció si abandonaven les terres senyorials.19 Aquesta llei legitimà les exaccions arbitràries que, des del segle XI, s’havien anat imposant a bona part de la Catalunya Vella amb la “revolta dels feudals”. D’entre aquestes exigències, cal assenyalar els “sis mals usos”.20 Des de llavors, es va anar distingint la pagesia segons la seva condició jurídica.21 És a dir, entre l’aloera, l’emfiteuta i, d’entre aquesta darrera, la sotmesa als mals usos com la remença. Amb aquesta exacció s’intentà garantir la producció del mas, mitjançant l’estipulació d’uns pagaments que gravaven la sortida dels seus habitants. La població remença estava vinculada al mas i, per tant, si el senyor directe alienava aquesta explotació també se’n traspassaven els habitants, els quals passaven a ser dependents del nou senyor. Tot i així, amb el pas del temps, la participació de la pagesia en el mercat de l’agrer originà l’aparició d’una pagesia que podia comptar tant amb terres aloeres com emfitèutiques. Per això, qualsevol pagès mitjà o benestant encara que fos remença pogué incorporar dins del seu patrimoni terrer parcel·les aloeres i/o dependents de diferents senyors. Alguns autors, com Pierre Bonnassie, consideren que els mals usos foren unes imposicions originades per l’exercici de la “pirateria senyorial”. En canvi, per a d’altres estudiosos no es produí una ruptura entre la situació pagesa de la baixa romanitat i la d’abans de l’any 1000. Segons Gaspar Feliu, en aquell període, “van conviure dos sistemes 19. Paul H. FREEDMAN, Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval. Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 143. 20. Amb l’àrsia o àrsina el senyor obtenia una tercera part dels béns mobles del pagès a qui se li havia incendiat el mas dependent. La cugucia castigava el pagès que tenia una muller adúltera. Mitjançant l’eixorquia, el senyor podia apropiar-se d’una tercera part dels béns del pagès sense descendència. Amb la ferma d’espoli forçada el pagès havia de pagar uns diners al senyor quan es garantia el pagament d’un dot hipotecant un mas dependent. La intestia penalitzava els pagesos que morien intestats. La remença era el pagament que havia de satisfer la pagesia dependent per abandonar el mas, Jordi Bolós, El mas, el pagès i el senyor, Barcelona, Curial (Biblioteca de Cultura Catalana, 81), 1995, pp. 35, 94, 109, 122, 148 i 220. Per als orígens dels mals usos, vegeu Gaspar FELIU, La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos. València: Publicacions de la Universitat de València, 2010, pp.153-172 21. Per a Paul H. Freedman, els mals usos constituïen unes pràctiques rutinàries hereditàries, adreçades al lucre dels senyors. Cap legislació havia promulgat específicament els mals usos. Alguns juristes dels segles XIII i XIV intentaren justificar l’existència de la servitud mitjançant interpretacions llegendàries que es remuntaven als orígens de Catalunya. En una d’aquestes es considerava els tinents remences de la baixa edat mitjana descendents d’aquells cristians captius dels musulmans que es negaren a ajudar l’exèrcit enviat per Carlemany. Després de la victòria cristiana, es castigà els nadius covards, Paul H. FREEDMAN, Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval..., p. 217. 42 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA de propietat i explotació de la terra: un sistema antic, preromà, i el sistema romà, més o menys evolucionat”. Per això, aquest historiador defensa l’existència de dues remences: l’antiga o consuetudinària i la nova, d’origen medieval.22 M. Josep Castillo constata en l’estudi del capbreu dels anys 13541356, endegat per Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, que el 45,5% dels emfiteutes declarants confessaren ser “homes propis, solius i afocats” i no esmentaren directament la redimencia. Per aquest fet, Castillo suposa que redempcionibus equival a remença.23 Rosa Lluch defensa el mateix a la seva tesi doctoral dedicada als remences de la senyoria de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona.24 Per tant, sembla cloure’s el debat que intentava esbrinar les similituds i diferències entre els “homes propis”, els “homes propis i solius”, els “homes propis, solius i afocats” i els remences.25 Un dels objectius dels grans terratinents senyorials fou l’aplicació sistemàtica dels mals usos a tota la població de condició servil, perquè aquestes servituds “permeten al senyor efectuar puncions regulars sobre els béns i els estalvis de la pagesia sotmesa”.26 Per aquesta raó, alguns autors defineixen l’emfiteusi medieval com “ambivalent”, ja que a la pràctica l’aplicació del contracte depenia de la situació de cada llar.27 22. Gaspar FELIU, “Feudalisme: Llibertat i servitut”, El Feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, Universitat de València, 2003, p. 47. 23. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., p. 57. 24. “La pràctica, però, demostra que la prestació de l’homenatge implicava que el senyor que l’havia rebut aplicava des de llavors els mals usos al portador i el tractava com una persona no lliure i sotmesa a ell. Encara que hagués reconegut ser només home propi, o només home propi i soliu, o home propi, soliu i afocat, a la pràctica la documentació generada per l’Almoina del Pa de la Seu de Girona ens demostra que no hi havia cap diferència entre aquestes denominacions. Per tant, no podem assegurar que els homes propis no estiguessin sotmesos als mals usos i que no fossin, per tant, homes de remença, més aviat al contrari, si més no pel que fa als pagesos de l’Almoina de Girona”, Rosa LLUCH i BRAMON, “Els remences de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona (segles XIV i XV)”, tesi doctoral dirigida pel doctor Lluís To i Figueras. Universitat de Girona, Departament de Geografia, d’Història i Història de l’Art i Centre de Recerca d’Història Rural, 2003, p. 99. 25. Per a Eduardo Hinojosa el remença havia de satisfer una redempció per abandonar el predi, mentre que l’home propi, soliu i afocat com que s’havia compromès amb un contracte, el podia abandonar quan vulgués, Eduardo HINOJOSA, “Orígen y vicisitudes de la pagesía de remensa de Catalunya”, Obras. Estudios de investigación, tom 2, Madrid, Publicaciones del Instituto Nacional de Estudios Jurídicos, 1955, p. 14. 26. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval. Els Bell·lloc de Girona 1267-1533. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (col·lecció Abat Oliba, 161), 1995, p. 207. 27. Antoni RIERA i MELIS i Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, “La crisi social i econòmica al camp”, p. 129. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 43 De vegades, la pagesia més desvalguda estigué obligada a escollir entre l’acceptació de les condicions establertes pel senyor o la fam.28 En canvi, per a la pagesia més ben situada l’emfiteusi representà una via d’accés a part de la propietat de la terra, en un període en el qual no hi hagué una gran oferta d’agrer. Les fonts consultades mostren com homes propis, solius i afocats especificaren la remença com una situació addicional en actes d’encomanació.29 Aquesta documentació també reflecteix que el fet d’escripturar alguns establiments comportà la imposició de la remença a la població lliure30 i féu aparèixer un altre tipus de servitud: la dels homes propis del castell de Vilassar, la dependència dels quals es regulà tant per qüestions de domini castral, com per redempcions, intesties, exorquies i cugucies.31 L’any 1364, una sentència arbitral obligà Pere des Bosc, ciutadà de Barcelona i senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, a revendre per 33.000 sous a una sèrie de pagesos els béns que havia adquirit al prior del monestir de Sant Marçal del Montseny, sense contemplar el dret de fadiga dels pagesos.32 28. “És, doncs, fruit d’una coacció que es fa explícita i més fèrria quan es condiciona la consolidació de l’establiment a l’entrada en dependència”, Antoni Lluís SANZ, “La Pabordia de la Catedral de Girona, 1180-1343”, comunicació presentada al congrés La Formació i Expansió del Feudalisme Català, Girona, del 8 a l’11 de gener de 1985. 29. “…facimus nos homines proprios, solidos et afocatos vestri discreti Bernardi March, beneficiati altaris Beate Marie, constructi in ecclesia de Vilasario, cum remensis et cum omnibus alibus iuribus et usibus et cum omni progenie nostra nascitura et cum omnibus bonis nostris, habitis et habendis. Et promitimus vobis, quod erimus vobis et succesoribus vestris semper fideles et legales, tamquam domino nostro naturali promitentes... renunciantes quantum ad hoc omnia privilegio et consuetudini Barchinone et alterius civitatis ville castri et loci et omni ali juri racioni et consuetudini”, 1381-1-3, APSGVD, Manual 4, fol. 131. 30. El 28 d’octubre de 1399, amb l’establiment d’unes cases, situades prop del mercat de Vilassar, Miquel des Bosc imposà a Guillem Ros, de Girona, el següent: “et que vos et vestri succesores, excepte una filia vestra vocata Clareta, sitis hominis propri solidi et afocati mei et meorum cum intratis, exitis, cugucis, exorquis et redempcionibus hominum et mulierum et cum omnibus iuribus, usibus, jornalibus et cum omnibus aliis iuribus, quibus alii hominis dicti castri de Vilaçario mei et meis sunt destricti et obligati.” Per la seva banda, Guillem Ros, per donar seguretat a la nova situació jurídica familiar, efectuà una promesa davant dels Evangelis i realitzà un homenatge manual i oral: “et ad maiorem securitate iuro sponte per Dominus Deum et eius Sancta quatuor Evangelia manibus meis corporaliter tacta… facio vobis homagium ore et manibus comendatum iuxta usaticos Barchinone”, AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 108 i APSGVD, Manual 5, fols. 108v-109. 31. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques, pp. 54-55. 32. Per a la gènesi del domini del monestir de Sant Marçal del Montseny i la situació de la pagesia d’Argentona i de Vilassar, dependent d’aquest monestir durant el MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 44 El 27 de març de 1365 es portà a terme l’acte de “vendicionis, liberacionis et infranquimenti”.33 Amb aquesta escriptura els homes “proprios, solidos et affocatos” d’alguns masos argentonins i vilassarencs s’alliberaren de les “firmis sponsaliciorum, redempcionibus hominum et mulierum, intratis, exitis, intestis, cugucis, exorquis, iovis, traginis, batudes, questis, ademprivis, emparis directo dominio”.34 Al costat de la pagesia enfranquida també hi hagué d’altres pagesos que sortiren beneficiats. Foren aquells homes de diverses parròquies de la zona que compraren el domini directe d’una sèrie de terres, de les quals com a emfiteutes només detenien el domini útil. Amb aquesta adquisició, accediren a la possessió íntegra dels béns i, per tant, es convertiren en aloers. TAULA 4 Pagesos i masos enfranquits per Pere des Bosc (1365) Parròquia Vilassar Pagès Pere Aroles i Guillem Aroles, fill Guillem Artaguil Bartomeu Tria Pere Castellar Pere Bonivern Ramon Vidal Bernat Estruc, ferrer Pere Ferrer Francesca, vídua de Pere Julià Guillem Morot Bernat Canal Bernat Isern Bernat Martí Mas Aroles Artaguil Tria Costonera Bonivern Serra (lo Moyó) Estruc d’en Jasset Julià Morot Canal Isern Martí segle XII, vegeu Pere BENITO i MONCLÚS, “Violències feudals i diferenciació social pagesa. Els homes de Sant Marçal del Montseny a Vilassar i Argentona a la segona meitat del segle XII”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 37 (Mataró,1990), pp. 15-27. 33. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Aproximació a la història d’Argentona (segles XIII-XV)”, tesina, pp. 142-160 i comentat a pp. 112-114 i 209. Es pot consultar un fragment d’aquesta font a l’annex. 34. En aquesta font també es mencionà la sentència arbrital, signada pel notari Francesc de Ladernosa, i s’informà de l’existència d’altres pagesos que “voluerint remanere homines mei dicti Petri de Boscho”. Es tractà de Ferrer Eimeric i Alemany Eimeric, del mas Eimeric; Alemany i Bernat Eimeric, parents dels anteriors, del mas Isern, i Pere Estrany, àlies Dilmer, que tenia el mas Estrany i la meitat del mas Dilmer. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Parròquia Argentona BAIX MARESME (1348-1486) Pagès 45 Mas Pins Espinal Maioles Gener Bartomeu En Pins Arnau Pins En Maioles En Gener Arnau Bartomeu TAULA 5 Pagesia que adquireix dominis directes Domini directe Béns Pere Aroles i Guillem, fill Censos La parellada de Sant Marçal Simó Colom Peces Castellar Peça Pere Oller Peça Arnau Lladó Honor Guillem Agell Peça Saurina, muller de Berenguer Simó Peces Guillem Mataró Honor Arnau Roudors Honor Guillem Verdaguer Honor Domini directe Pere Parera Pere Colomer Bartomeu Parera Simó Isern Galseran Oller Guillem Morell Guillem Sala Guillem Rispau Bernat Colom Jaume Febrer Pere Canyet Bernat Boscà Béns Honor Honor Honor Honor Honor Honor Peça Peces Peces Peces Peces Peces Quint, braçatge, tasca, firma i lluïsme Quint i braçatge Quint i braçatge (pa i vi) Setè (vi), quint i braçatge (pa/vi) Quint i braçatge Quint i braçatge Quint, braçatge, gallina, 1/2 jova Quint i braçatge Setè i braçatge Quint i braçatge Censos Quint i braçatge Quint i braçatge Quint i braçatge Tasca i braçatge Quint i braçatge Quint i braçatge Setè i braçatge Setè (vi), quint i braçatge Quint Tasca 1 peça: 16 diners, resta: tasca Tasca 46 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA La subemfiteusi i els sotsestabliments Amb la subemfiteusi, l’emfiteuta sotsestablia el bé emfitèutic, del qual només detenia el domini directe, a un altre individu que es convertia en el seu sotsemfiteuta.35 Els contractes de sotsestabliment afavoriren la creació d’una gradació dels dominis directes que, d’una manera encadenada, relacionaren piramidalment el senyor directe amb el senyor útil, mitjançant els senyors mitjans o intermedis. Per aquest motiu, la pràctica del sotsestabliment comportà l’aparició de diferents estrats o nivells de possessió emfitèutica en l’àmbit jurídic. Si es contempla aquesta situació des d’una òptica economicosocial, es copsa com aquesta reflecteix d’una manera evident la diversitat pagesa existent.36 L’estructura diplomàtica del contracte de sotsestabliment emfitèutic fou similar a la d’un establiment. S’iniciava amb el protocol, en el qual es presentava als atorgants del sotsestabliment. A la part central del document, l’expressió “ex certa sciencia” acostumava a precedir el verb que relacionava la tipologia del contracte amb l’emfiteusi: “astabilio et in emphiteosim concedo”,37 “ad bene meliorandum astabilio et dono”38 i “astabilio”.39 Després, s’identificava el sotsemfiteuta,40 s’esmen- 35. Malgrat que només es compta amb divuit sotsestabliments, aquest contracte fou més important del que reflecteix la mostra estudiada. De fet, en contractes de diferent tipologia, que es presentaran posteriorment, s’observarà la presència de la subemfiteusi. 36. Per tant, no compartim l’equiparació entre establiment i sotsestabliment realitzada per Coral Cuadrada quan afirma: “Ens inclinem a creure que, als pagesos, els era ben indiferent establir-se o sotsestablir-se, car les estructures feudals havien arrelat profundament en les mentalitats de les gents, i la qüestió de fer-se vassall d’algú que era a la vegada vassall d’un altre, era el tarannà més corrent del període estudiat” (Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 234). Més aviat, ens situem en la línia de la doctora Mercè Aventín. Aquesta historiadora des d’una visió més pragmàtica de la pràctica del sotsestabliment afirma que “una terra venuda és una terra perduda, mentre que una terra sotsestablerta és una terra que dóna alguna cosa i que en el futur, si les circumstàncies hi acompanyen, potser es podrà recuperar o se’n podran treure alguns diners si es ven” (Mercè AVENTIN PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès oriental, segles XIII-XVI. Barcelona: Editorial Columna (Columna Assaig, 5), 1996, p. 108). Així, la sotsemfiteusi podia afavorir tant la pagesia empobrida, que havia de despendres de part del seu patrimoni immoble, com la que podia ampliar el seu patrimoni. Per a la pagesia grassa el sostestabliment fou un negoci. A més de cobrar una bona entrada, podia intentar assegurar-se el pagament d’un cens superior al que ella havia de satisfer, Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 120. 37. 1371-11-12, APSGVD, Manual 2, fols. 32v-33. 38. 1373-10-17, APSGVD, Manual 2, fols. 50-50v. 39. 1374-6-27, APSGVD, Manual 2, fols. 77-77v. 40. En els contractes de sostestabliment s’indicava la procedència de l’emfiteuta i del sotsemfiteuta i si es tractava de dones la seva situació civil. Com en d’altres fonts, era inusual oferir cap referència sobre l’edat dels individus i només es documentava l’activitat econòmica dels contractants quan no eren pagesos. El 1375, Margarida, muller LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 47 tava l’objecte sotsestablert41 i la seva dependència.42 També se situava geogràficament l’objecte establert quan s’escripturaven el topònim i les afrontacions. Es mencionava l’obligació de la satisfacció del cens o censos, l’import de l’entrada i els drets que es reservaven els diferents senyors del bé emfitèutic.43 A l’escatocol o protocol final hi figurava la data en què s’havia escripturat el document, les signatures dels atorgants, els noms i cognoms dels testimonis i, a vegades, la signatura del senyor directe, que validava l’alienació realitzada i reafirmava els seus drets.44 En els contractes de subemfiteusi estudiats, els censos pactats predominants foren en espècie i les parts alíquotes de la collita més mencionades són el sisè, el nové i la tasca.45 Del pagament dels censos acordats, acostumà a beneficiar-se’n el senyor directe i, per tant, l’emfiteuta mitjà es deslliurà del seu pagament.46 En general, les entrades de Berenguer Mas, àlies Arola, i aquest darrer sotsestabliren una peça a Vilassar, depenent de Pere des Bosc, a Bernat Galceran, de l’esmentada localitat, APSGVD, Manual 2, fols. 70v-71. 41. Segons les nostres fonts, un 55% de l’agrer depenent es dedicava al conreu de la vinya. A partir del segle XV, sovintejà l’obligació de tenir terres sotsestablertes a aquest conreu i per aquesta raó aparegué una clàusula com la següent: “ad meliorandum et ad vineam plantandam unam peciam terre”, 1371-11-12, APSGVD, Manual 2, fols. 32v-33. 42. El 18 de març de 1418, Bernat Bonivern, sastre de Barcelona, sotsestablí unes cases de la sagrera de Vilassar, dependents del benefici de Sant Nicolau de l’església de Sant Genís de Vilassar, a Salvador Pons, de l’esmentada vila, APSGVD, Manual 5, fol. 83. 43. Entre aquests drets, s’escripturava el domini, la firma i la fadiga del senyor directe, així com els drets de sotsestablir, vendre i empenyorar del darrer emfiteuta. Evidentment, també s’insistia en l’obligació de satisfer el cens estipulat en el contracte: “ibi vero nullum alium dominum sive dominos proclametis neque faciatis vos nec vestri nisi tantum dictum venerabilem Petrum de Bosco et suos et me et meos. In dicto sensu liceatque vobis et vestris, post dies triginta et quo in dicto domino Petri de Bosco, faticati fueritis predicta que vobis astabilio, vendere, impignorare aut alio meo alienare, pocitis vero tamen consimilibus, salvo tamen dictum agrarium, iure, dominio. firma et fatica triginta dierum dicti venerabili domini Petri de Bosco et suorum et dictum censum mei et meorum”, 1376-11-9, APSGVD, Manual 4, fols. 10-11. 44. “Ego Petrus de Bosco, dominus castrorum de Sancto Vincencio et de Vilasario, firmo et laudo omnia supradicta salvo tamen semper iure mei et meorum”, 1376-11-9, APSGVD, Manual 4, fols. 10-11. 45. L’únic cens en metàl·lic de la mostra documental són 13 sous i 6 diners acordats, el 28 de gener de 1439, entre Andreu Amigó i el seu fill, de Premià, i Ponç Ferrer, de l’esmentada localitat, per una peça erma, dependent del monestir de Sant Miquel del Fai, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1438/1439). 46. Només es documenten dos casos, en els quals el sotsemfiteuta havia de satisfer censos tan al senyor directe com al senyor mitjà. El 9 de novembre de l’any 1376, Bernat Casals, de Vilassar, sotsestablí una peça de terra a Guillem Abril, de l’esmentada vila, a canvi d’una quartera de forment net, segons la mesura de Granollers i una entrada de 40 sous. La peça estava sota domini i alou de Pere des Bosc, que hauria de percebre del sotsemfiteuta el novè i el braçatge, APSGVD, Manual 4, fols. 10-11. 48 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA satisfetes pels sotsestabilients foren superiors als dels contractes emfitèutics, ja que oscil·laren entre els 10 i els 120 sous. Els capbreus Els contractes d’establiment i de sotsestabliment emfitèutic originaren d’altres escriptures complementàries: els capbreus i les cartes precàries. Un caput breve o capbreu era un recull de confessions que realitzaven els emfiteutes a petició del seu senyor directe.47 En aquestes confessions s’escripturaven els trets identificadors de l’emfiteuta, els béns emfitèutics, la seva localització geogràfica, les afrontacions i els censos que s’havien de satisfer. Per tant, amb aquestes escriptures ambdues parts (el senyor directe i el senyor útil) reconeixien l’existència de relacions emfitèutiques. A la seva tesi de llicenciatura, M. Josep Castillo va analitzar dos capbreus elaborats a instància de la família des Bosc. El capbreu vell de les rendes de Vilassar i Argentona aplega la confessió de cinquantasis emfiteutes de Pere des Bosc. L’elaborà el notari Pere de Fonolleda entre els anys 1354 i 1356. La redacció d’aquesta escriptura s’inicià dos anys després que Pere des Bosc hagués adquirit els castells de Sant Vicenç o de Burriac i el de Vilassar als marmessors de Berenguer de Sant Vicenç. Per tant, fou el primer capbreu elaborat a instàncies de la família des Bosc. Per referències documentals, se sap que, durant el segle XV, el notari Pere Vicenç de Mediona escripturà un altre capbreu, del qual no s’ha conservat cap vestigi.48 La redacció de la primera capbrevació de la família des Bosc es realitzà molt lentament ateses les dificultats per recollir tota la documentació del senyor, del notari i dels pagesos que s’havia de justificar per escrit. Les declaracions efectuades pels emfiteutes seguiren una estructura idèntica. S’iniciaren amb la data, la presentació del notari i dels testimonis presents a la confessió. A continuació, s’esmentà l’emfiteuta i s’escripturà el jurament que aquell havia realitzat davant dels quatre Sants Evangelis. Seguidament, s’especificaren els béns dependents i els censos que havia de percebre Pere des Bosc. El capbreu de 1558-1614 l’elaborà el notari Joan Carles i recopilà 387 confessions d’emfiteutes. D’entre aquestes confessions, cinquanta-set foren d’homes propis, solius i afocats dels des Bosc. Així doncs, seixanta47. Els capbreus es consideren equivalents als llevadors de comptes d’èpoques anteriors, Jordi BOLÓS, Diccionari de la Catalunya Medieval..., p. 57. 48. L’any 1435, la reina Maria autoritzà Pere des Bosc a endegar una nova capbrevació, Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de Burriach o de Sant Vicents..., p. 171. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 49 dos anys després de la sentència arbitral de Guadalupe, continuà existint població asservida que confessà la seva condició jurídica.49 A la Baixa Edat Mitjana, al Baix Maresme, altres grans dominicatures senyorials com la Pabordia de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona també endegaren capbrevacions. Alguns membres de la pagesia “grassa” de la contrada també escripturaren reconeixements del seu domini directe amb la confessió dels seus emfiteutes. L’any 1377, Guillem Aroles, de Vilassar, féu escripturar la confessió de quatre pagesos.50 Les cartes precàries Amb les cartes precàries el senyor directe realitzava una nova aprovació o confirmació de la possessió del domini útil a l’emfiteuta que havia perdut les escriptures emfitèutiques originals. L’estructura interna d’aquests documents és similar a l’observada als contractes d’establiment i sotsestabliment. A la part central de les cartes precàries, la fòrmula “laudo, aprovo et comfirmo adque de novo astabilio” indicava la renovació d’un pacte anterior. Algunes vegades, el senyor directe volia assegurar-se la percepció d’un cens superior, si es provava l’existència de frau. El pagès podia haver fet desaparèixer l’escriptura feta als seus predecessors aprofitant el canvi de senyor directe esdevingut arran d’una alienació, com per exemple una venda o donació. L’objectiu de l’emfiteuta era rebaixar el cens que havia de satisfer pel bé emfitèutic. D’altres vegades, el senyor directe aprofità la redacció de la carta precària per exigir de nou el pagament d’un import en concepte d’entrada i per modificar algunes de les clàusules estipulades anteriorment en els contractes d’establiment. Per això, Eva Serra afirma que un dels objectius de la carta precària fou el de permetre al “vell sistema feudal refer el domini: nous establiments emfitèutics a vells emfiteutes”.51 Així, alguns pagesos perderen la seva llibertat i entraren a formar part de la població asservida. Aquest fou el cas de Pere Draper i la seva família. L’any 1379, Pere des Bosc confirmà la possessió del domini útil del mas Domènec de Vilassar. Per aquest reconeixement, passaren a ser homes propis, solius i afocats amb l’obligació de satisfer les entrades, 49. M. Josep CASTILLO, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques... 50. APSGVD, Manual 4, fols. 36-36v. 51. Eva SERRA, “Notes sobre els orígens i l’evolució de l’emfiteusi”, Estudis d’Història Agrària, 7 (Barcelona, 1986), p. 131. 50 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA les remences, les intesties, les eixorquies, les cugucies, les quèsties i d’altres usos, serveis i jornals, que no s’especificaren.52 GRÀFIC 1 Parts alíquotes de la collita de cartes precàries (1369-1456) primícia 4% braçatge 26% quint 31% tasca 22% sisè 5% setè 5% delme 3% octau 4% A les cartes precàries, la majoria dels censos se satisferen en espècie i segons la documentació localitzada representen un percentatge d’un 81% del total. Els següents percentatges corresponen a un 11% que se satisfeia en metàl·lic i un 8% en el qual s’inclouen aquelles prestacions no especificades. D’entre els pagaments en espècie, predominaren les parts alíquotes de les collites del pa i del vi, destacaren el quint amb un 31%, el braçatge amb un 26% i la tasca amb un 22%. La resta d’abonaments pertany al fet d’escripturar censos fixos en espècie, mesurats en quarteres i a l’entrega de gallines. En canvi, s’ignoren serveis personals com les batudes, les joves i les tragines, la qual cosa confirma la contracció de les reserves senyorials a la baixa edat mitjana. Durant aquest període, aquestes antigues terres senyorials ja s’havien establert emfitèuticament.53 52. “sub tali forma et condicione, quod vos et vestri sitis hominis propri, solidi et afocati ad servicium et fidelitatem mei et meorum cum introitibus et cum remensis hominum et mulierum et cum intestis, exorquis, cugucis, questis et cum omnibus alibus usibus, quibus alii homines propri mei, solidi et afocati sunt mei et meis districtu et facere et prestare mihi et meis omnia servicia, jornalia et usatica”, APSGVD, Manual 4, fols. 116-117. 53. Antoni RIERA i MELIS i Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, “La crisi social i econòmica al camp...”, p. 129. LA ALTRES TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 51 TIPOLOGIES CONTRACTUALS Des del darrer terç del segle XIV i, sobretot, a partir de la centúria següent, al camp baixmedieval, la figura jurídica de l’emfiteusi compartí protagonisme amb d’altres tipologies contractuals. Malgrat això, la influència de l’emfiteusi continuà reflectint-se en bona part d’aquestes escriptures, circumstància que corrobora la seva importància i vigència. Les permutes Una permuta és un intercanvi de terres que es realitzava entre dos o més individus.54 En la majoria d’aquestes transaccions, els permutadors intercanviaven peces de terra que tenien sotsdomini i alou d’un mateix senyor.55 A continuació, figuren els intercanvis de possessions de condició aloera, els realitzats amb terres jurídicament diferents (aloeres/emfitèutiques) i d’altres permutes que no ens especifiquen la tipologia jurídica de l’agrer.56 Els contractes de permuta mostren les reorganitzacions patrimonials endegades per alguns pagesos emprenedors. Aquests pagesos volien concentrar el seu patrimoni agrer desprenent-se de les terres més allunyades i aconseguint-ne d’altres més properes a les seves explotacions. L’objectiu d’aquestes concentracions territorials respongué a la voluntat de racionalitzar i rendibilitzar el treball invertit en les tasques agrícoles. En concentrar-se les explotacions agreres s’invertí menys temps en els desplaçaments i també s’estalviaren energies en el transport d’utillatge agrícola i fruits de les collites. En una permuta realitzada, el 14 de març de 1465, entre Bartomeu Botey, de Premià, i Bernat Costa i Rafael, fill de l’anterior, de l’esmentada localitat, es constata com els dos permutadors tenien terres 54. “michi inferius permutatis et ex cambiatis ac datis et conceditis permuto et ex cambio et ex causa permutacionis et cambi dono et concedo vobis et eiusdem ... et vestris ac quibus voluistis perpetuo”, 1465,3,14, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú (1465/1479). 55. Com a exemple de permuta, en la qual es consignen diferents senyors directes, es pot veure el següent: Pere Teixidor, àlies Bonet, de Cabrera, permutà amb Felip Riba una peça, dependent de Miquel des Bosc, per una peça que estava sota domini i alou de la Seu de Barcelona, 1422,2,8, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419-1424), fols. 42-43v. 56. El 23 de febrer de 1421, Francesca, muller de Bernat Canyet, de Cabrera, permutà dues peces, dependents de Joan de Quer, ciutadà de Barcelona i senyor de la Casa de Cabrera, amb Pere Ponç, de Cabrera. A canvi, Francesca rebé una peça aloera. Per aquesta permuta, Pere Ponç havia de satisfer a Joan de Quer 2 diners per Nadal, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419-1424), fol. 25. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 52 limítrofs a les permutades (vegeu la il·lustració d’aquesta pàgina).57 Se sap que els Costa, també escripturaren el mateix dia una segona permuta. Amb aquesta operació, pare i fill obtingueren de Narcisa, muller de Jaume Draper, àlies Estrader, de Premià, una honor situada al costat de la peça adquirida amb la permuta realitzada amb Bartomeu Botey. En compensació, Narcisa va rebre dels Costa una peceta aloera erma situada a Cort Novell. Si no es comptés amb més documentació, es podria afirmar que l’operació dels Costa havia estat perfecta, perquè ambdues permutes els havien reportat l’adquisició de dues peces de terra limítrofs a les seves possessions. El cas és que el dia següent a l’adquisició de la segona peça permutada, la revengueren a Llorenç Partella per 12 lliures i 13 sous. És molt plausible que els Costa necessiten diners en metàl·lic en plena guerra civil i que el nou adquisidor aprofités l’ocasió per ampliar el seu patrimoni.58 Els arrendaments o lloguers Amb aquest contracte temporal es transferia un bé a canvi d’una renda fixa en metàl·lic o en espècie. Aquests contractes no podien superar el termini de deu anys, perquè si s’excedia aquest període temporal 57. 58. AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú (1465/1479). AHPB, Miquel Franquesa, Manual comú (1465/1479). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 53 ja es considerava un contracte indefinit de caràcter emfitèutic. Segons les fonts consultades, els terminis més escripturats foren els de tres i quatre anys (vegeu el gràfic 2). Les fórmules jurídiques d’aquests contractes poden classificar-se segons quatre modalitats. La primera utilitzà el terme dimito,59 la segona introduí el concepte d’arrendament,60 la tercera optà pel de lloguer61 i la darrera equiparà els contractes d’arrendament o lloguer a una venda temporal62 o a un contracte emfitèutic de rabassa morta.63 GRÀFIC 2 Període d’arrendament o contracte (1401-1478) 1 any 4% no s’esmenta 21% 3 anys 13% 10 anys 8% 8 anys 4% 5 anys 4% 4 anys 46% 59. “Sit omnibus notum quod ego Petrus Sala, parrochie Sancti Petri de Premiano, gratis et de ex certa sciencia, per me et meos dimito vobis Petro Camps, parrochie Sancti Genesi de Vilasario, ad tres annos proxime nunch venturos…videlicet quasdam vineas quas habeo et pocideo in parrochia Sancti Petri de Premiano”, 1430-12-17, APSGVDP, Diversorum 8. 60. “Petrus Puyolar, procurator venerabilis Michaelis de Bosco, gratis et de ex certa sciencia… arrendo vobis Petrus Mata, faber, parrochie Beate Marie de Vilayons, diocesis Vincensis, totam illam fargam sive fabrege cum manxis et aliis ornamenti”, 1434-12-10, APSGVD, Manual 8, fol. 109. 61. “Jo Bernat Vilar, de Vilassar, hans e custum de Barcelona loguer fas a vosaltres senyos Andreu Padroses, ferrer, et Pere de Pujolar, habitans en Vilasar, de tots aquells meus orts he fexes de terra que·s puxan laurar…a quatre anys…”, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1442/1443), fol. 102 i APSGVD, Diversorum 64. 62. “Bernardus Martini, parrochie de Teyano, curator Vicenci Martini, de Vilaçario, parrochie predicte, vendivit sive arrendavit”, 1435-2-12, APSGVD, Manual 8, fol. 124. 63. “ad bene meliorandum et cultivandum stabilimus et in emphiteosim damus et concedimus vobis… ad certum tempus vulgariter dicitur a rabassa…vinea plantanda a die presenti intra decem annos continuos”, APSGVD, Diversorum 30. 54 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Els pagesos del Baix Maresme i els ciutadans barcelonins utilitzaren els arrendaments o lloguers amb objectius evidentment diferents. La temporalitat d’aquest contracte i, per tant, la possible recuperació dels béns arrendats facilitaren la difusió d’aquesta modalitat contractual entre els tutors d’hereus menors d’edat,64 les vídues,65 i la pagesia necessitada de numerari.66 Els ciutadans barcelonins67 coneixedors de les gestions realitzades prop de les àrees urbanes, on es desenvolupà una agricultura intensiva i especulativa, intentaren adaptar l’import dels lloguers a l’evolució dels preus.68 La major part dels contractes d’arrendament estipularen pagaments de numerari en metàl·lic. Els imports d’aquests contractes superaren àmpliament els censos dels contractes emfitèutics, ja que els preus d’aquests lloguers se situaren entre els 20 i els 260 sous anyals. D’entre aquests contractes d’arrendament, cal assenyalar l’existència d’una sèrie d’escriptures en les quals els arrendadors declararen l’existència de deutes originats arran de la concessió de préstecs sense interès. A l’inici d’aquestes escriptures notarials, s’evidencià que l’arrendador era deutor de l’altra part contractual. Per tant, amb aquests contractes s’estipulà una relació contractual entre deutor/s i prestamista que permeté assegurar el retorn del numerari al creditor mitjançant la 64. El 12 de febrer de 1435, Bernat Martí, de Teià, tutor de Vicenç Martí, de Vilassar, llogà per quatre anys a Nicolau Andreu, de Vilassar, el mas Martí, la seva quintana, el seu hort i les vinyes, APSGVD, Manual 8, fol. 124. 65. El 19 de març de 1473 s’escripturà una àpoca de Jaume Padró, de Mataró, i de la seva muller Micaela, vídua de Pere Pi, de Vilassar. En aquest document s’explicità que Jaume havia arrendat per quatre anys la quintana, els horts i les vinyes del mas Pi, de Vilassar, per 12 lliures, APSGVD, Diversorum 35. 66. Per exemple, els germans Libra, orfes de Salvador Garbí, àlies Libra, de Mataró, i habitants de Cabrera. Miquel Libra, de vint-i-quatre anys, i la seva germana, Agnès, de catorze, arrendaren per quatre anys el mas ça Vall i diverses peces de terra a Arnau de la Castanyeda, barber de Cabrera. Aquest es comprometé a efectuar el pagament d’alguns deutes dels germans i a entregar-los la resta de l’estipulat al contracte: “de quibus solvere habeatis de presenti triginta libras videlicet dicto Salvatori Canal pro redempcione dicta pecie terre octo libras et Jacobo Ledó, tabernario civi Barcinone, viginti duos solidos et sex denarios pro pensionibus cuiusdam censualis et residuas viginti libras et decem solidos et sex denariis tradere habeatis michi dicto Michael”, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1470/1471). 67. Així es constata a Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç o de Burriac i de Vilassar, representat per Pere Pujolar com a procurador (1434-12-15, APSGVD, Manual 8, fol. 109). A Pere Pujolar que actuà en nom propi i conjuntament amb Andreu Padroses, ferrer, de Vilassar (1443-5-12, APSGVD, Diversorum 64 i AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1442/1443), fol. 103). També es constata la presència de Joan d’Argentona, donzell barceloní, 1476-11-8, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1477). 68. Antoni RIERA i MELIS i Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, La crisi social i econòmica al camp, p. 133. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 55 cessió temporal d’un bé immoble a canvi d’uns imports irrisoris i, fins i tot, sense la satisfacció de cap tipus de pagament.69 En conseqüència, aquestes fonts són una mostra de préstecs amb penyora viva, l’interès dels quals rau en la percepció dels fruits. La relació entre aquests tipus de lloguers i les vendes a carta de gràcia o empenyoraments es reflecteix en dues fonts que es podrien situar en una tipologia entremitja entre ambdós pactes o contractes. La primera qualifica el document com una “impignoracionem sive logerium”, pactat per un període de quatre anys, entre Joan Colomer, àlies Marc, Antònia, sa muller, pubilla del mas, i els seus fills, de Vilassar, i Pere Veil de la Serra, de Vilassar.70 A la segona font torna a evidenciar-se l’existència d’un deute, la manca de queviures a causa de la guerra, la fixació d’un termini per a satisfer l’import degut, la cessió d’una peça a rabassa i la possibilitat de transformar l’acord en una compravenda a carta de gràcia (vegeu el regest i la transcripció d’aquest document a l’apèndix 1, document 14). Les compravendes Les compravendes pures A les compravendes pures s’alienava un bé a canvi de la satisfacció d’un capital que s’estipulava en el contracte. A les fonts analitzades, la major part de les compravendes pures són vendes d’agrer o de drets derivats de la possessió terrera. La resta d’escriptures il·lustren transaccions d’altres béns.71 Les compravendes d’agrer o de drets relacionats amb la possessió d’aquest s’han classificat d’acord amb la proposta presentada per M.ª del Rosario Moya en el seu estudi sobre el mercat de la terra a la Selva del Camp.72 Seguint aquesta línia de treball, basada en la tipologia dels béns alienats, s’observa diferents tipus de vendes com les 69. El dia 17 de gener de 1449, Bartomeu Marc, senyor útil del mas Morera, àlies Bernat de Vilassar, reconegué un deute de 8 lliures i 19 sous a favor de Bartomeu Boter, de Premià, i realitza un lloguer d’aquesta modalitat. En aquesta escriptura es pot llegir: “cum hoc eodem instrumento loco vobis et quibus volueritis per tempus ad satisfactiones subscriptas sufficients scilicet duas pecias terre”, APSGVD, Diversorum 50. 70. 1473-4-25, APSGVD, Diversorum 69. 71. Es compta amb 386 documents de compravenda. D’aquestes escriptures, 319 fonts són compravendes pures. La resta són compravendes a carta de gràcia. 72. M.ª del Rosario MOYA GUERRERO, El Mercat de la terra a la Selva del Camp (1319). Suficiència Investigadora i Diploma d’Estudis Avançats. Barcelona: Departament d’Història Medieval, de Paleografia i Diplomàtica de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2005. 56 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA GRÀFIC 3 Compravendes (1348-1481) 5. revessejats 5% 4. recuperació d’alous 3% 3. drets sobre tinences 4% 6. altres béns 4% 7. sense especificar 4% 1. béns aloers 40% 2. béns gravats amb cens 40% compravendes de béns aloers, de béns gravats amb cens, de drets sobre les tinences, la recuperació d’alous i els revessejats (vegeu gràfic 3). —Les compravendes de béns aloers Amb la compravenda d’un bé aloer se n’alienava el ple domini a canvi de la percepció d’un import en metàl·lic. D’acord amb el que s’ha assenyalat en línies anteriors, la major part d’aquestes compravendes estigué relacionada amb el mercat de sòl agrícola. GRÀFIC 4 Immobles aloers venuts bosc 1% hort 1% puig 1% masos 5% vinya 6% terra 86% LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 57 Segons la mostra analitzada, en aquest mercat, es traspassaren definitivament més peces de terra que feixes, camps o parellades. En aquestes transaccions també s’alienaren peces plantades de vinya, masos, cases, horts, parcel·les de bosc i un puig. De l’alienació d’agrer aloer cal assenyalar que el percentatge resultant és molt proper al dels béns dependents (vegeu gràfic 3). Aquests resultats demostren que, a la zona del Baix Maresme, el mercat agrer ha estat parcialment estudiat perquè la major part dels estudis realitzats s’han basat en fonts senyorials com els llevadors de censos i els capbreus. Aquestes recopilacions de confessions tenien com a objectiu inventariar un domini i no un territori i, per tant, no incloïen els tinents dependents d’altres senyories ni les terres aloeres.73 Els preus satisfets en aquestes compravendes oscil·laren entre els 11 sous i les 425 lliures i incloïen des de la venda de petites peces de terra fins a l’alienació d’importants patrimonis, com fou el cas de la Casa de Cabrera o d’Agell. Força sovint, els preus d’aquests béns aloers superaren els imports abonats per les terres dependents perquè la seva adquisició era una bona inversió. La incorporació de béns en ple domini deslliurava els compradors de la satisfacció de censos i de pagaments contemplats al senyor directe emfitèutic. Com és evident, els pagesos benestants foren els que incorporaren més terres aloeres al seu patrimoni terrer. En canvi, els més desvalguts hagueren de vendre moltes de les seves possessions aloeres i, fins i tot, del mas.74 —Les compravendes de béns gravats amb cens En aquestes compravendes l’objecte alienat era emfitèutic i, per tant, en aquestes operacions també es traspassava l’exercici dels drets i deures del domini útil d’un bé dependent. El comprador havia d’assumir el pagament d’un cens i havia de respectar els drets del senyor directe. Per això, els censos reflectits en aquestes fonts coincideixen amb els estipulats als contractes d’emfiteusi analitzats a l’apartat adreçat a l’estudi de l’emfiteusi. Com és lògic, els grans terratinents de la zona foren els màxims detentors dels dominis directes. Després d’aquests, destacaren 73. Lluís TO i FIGUERES, “La diferenciació pagesa a la diòcesi de Girona (segle XIV): una nota metodològica”, El Feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català. València: Universitat de València, 2003, pp. 443 i 455. 74. El 2 d’octubre de 1435, Constança, vídua de Guillem Aroles, revengué a Nicolau Morot, pare i legal administrador del seu fill, Pericó Morot, de Vilassar, el Mas Morot per 30 lliures, AHPB. Bartomeu Agell, Septimum manuale, fols. 42v-43. 58 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA els titulars dels beneficis instituïts en altars maresmencs o a la Seu de Barcelona. Les famílies pageses benestants també encapçalaren les adquisicions d’aquest tipus d’agrer.75 A continuació, figuraren com a compradors famílies pageses més modestes, alguns representants de la baixa jerarquia eclesiàstica76 i menestrals maresmencs o barcelonins.77 En aquesta tipologia contractual, els objectes més venuts foren peces de terra, cases situades a les sagreres i masos.78 Els preus satisfets foren inferiors als abonats a les compravendes franques i lliures, perquè com s’ha comentat anteriorment la seva adquisició comportà el pagament de censos i el respecte dels drets dominicals del senyor directe. —Les compravendes de drets sobre les tinences En aquestes compravendes, els emfiteutes alienaven el domini directe de l’objecte emfitèutic o algun dels drets del domini útil com el fruit de les collites i el dret de percebre l’import de censos sotsemfitèutics. 75. Com per exemple, els Botey i els Cisa, de Premià, i els Aroles i els Isern, de Vilassar. 76. L’any 1381, Pere Fruitós, prevere i beneficiat de la capella de Sant Vicenç de Burriac, comprà a Pere Eimeric i Galcerà, el seu fill, de Cabrera, una casa amb quintana i hort per 15 lliures (APSGVD, Manual 4, fols. 146v-147). El 14 de març de 1479, Narcís Reüll, ferrer de Premià, vengué per 9 lliures a Vicenç Bellot, vicari de Premià, una peça parcialment plantada de vinya, sota domini i alou de Pere des Bosc, APSGVD, Diversorum 72. 77. El 1398, Bernat Galceran, de Vilassar, alienà una peça de terra a Bernat Mas, fuster de Barcelona, i Francesca, per 6 lliures i 12 sous (APSGVD, Manual 5, fols. 37v38). El 1432, Antoni Oliver i Francesc, el seu fill, ferrers, de Santa Maria de Mataró, vengueren unes cases, sota domini i alou del rector de Sant Feliu de Cabrera, a Salvador Ferrer, ferrer de Cabrera, per 66 sous (AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale (1431/1432), fol. 53v). El 1465, Narcisa, vídua de Jaume Estrader, i el seu fill Joan, de Premià, vengueren a Mateu Bayó, sastre de Premià, una vinya, sota domini i alou del monestir de Sant Pol de Mar (APSPPD, Manual 1, fol. 10). Quatre anys més tard, Mateu Bayó, adquirí per 88 sous a Antoni Poal, mercader de Barcelona, una peça boscosa de Teià a Bernat de Sant Vicenç, senyor de la casa de Premià, AHPB, Miquel Franquesa, Tercius liber vendicionum (1465/1469). 78. Venda del mas de Berenguer Riba, de Vilassar (1381-2-17, APSGVD, Manual 5, fols. 133v-134). Venda del mas Boscà de Pere Eimeric, de Cabrera, a Agneta, vídua de Berenguer Boix, àlies Boscà i muller de Pere Serena (1407-1-10, APSGVD, Manual 5, fols. 115v-116). Venda del mas Perpinyà d’Alemany Eimeric i Salvador Eimeric, de Vilassar, a Salvador Armengol, de Vilassar (1411-9-28, APSGVD, Manual 5, fol. 188v). Venda del mas Gener, de Cabrera, de Pere Gener, hostaler de Barcelona, que abans vivia a Cabrera, a Pere Arnau, de Cabrera (1429-1-26, AHPB, Bartomeu Agell, Primum manuale (1428-1430), fol. 22v). Venda del mas Geronella, de Cabrera, de Pere Geronella a Pere Arnau, de Cabrera, 1452,12,28, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1452/1453). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 59 D’acord amb el que s’ha enunciat en d’altres paràgrafs, la major part dels censos alienats foren censos en espècie, circumstància que demostra que hi hagueren pagesos que no commutaren la percepció d’aquests censos per numerari. L’any 1382, Arnau Costa, àlies Estrader, de Premià, vengué per 30 sous a Arnau Ponseta el cens de mig sisè del pa i del vi d’una peça. Arran d’aquesta transacció, Arnau Costa només havia de satisfer l’altre mig sisè a Bernat Estruch, de Vilassar.79 El 28 de desembre de 1452, Pere Geronella, de Cabrera, vengué a Pere Arnau, de l’esmentada vila, el dret a percebre de Salvador Ferrer el cens d’un hort i una terra contigua, consistent en l’entrega d’una gallina.80 Com és lògic, en aquesta tipologia documental, també es reflecteix una diferenciació de les actuacions pageses. Mentre que la pagesia grassa aprofità aquests contractes per expandir el seu patrimoni, la més desvalguda els utilitzà com un mitjà per a sobreviure. Així, per exemple, l’any 1398, Pere Botey, de Premià, adquirí el domini eminent dels masos Nicolau i Riquer als marmessors de Berenguer de Sant Vicenç.81 A diferència d’altres indrets, en els quals les vendes avançades de collita foren bàsicament de blat, al Baix Maresme predominaren les vendes de raïm.82 Aquestes transaccions també identificades com a compravendes ad esperam mostren operacions creditícies emmascarades que obtenien productes agrícoles amb bona sortida al mercat de famílies pageses que necessitaven numerari amb celeritat. El producte resultant d’aquests pactes permeté als creditors obtenir substanciosos guanys mitjançant l’especulació. El 17 de febrer de 1381, Berenguer Riba, de Vilassar, vengué a Bernat Duran, de Premià, per un període de quatre anys, el raïm procedent de les seves vinyes, dependents de Pere des Bosc i del mas Bonanat Grau.83 L’extrema necessitat pecuniària de Riba es ratifica amb el fet que aquell mateix dia ja havia hagut de desprendre’s del seu mas.84 Berenguer Riba també l’havia venut al seu creditor: Bernat Duran. 79. APSGVD, Manual 4, fols. 52v-53v. 80. AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1452/1453). 81. APCMPD, pergamí núm. 11. 82. Xavier SOLDEVILA I TEMPORAL, “La crisi del 1333 al comtat d’Empúries. Comunicació presentada a El blat i la carn a la Catalunya medieval: mercat, crisis alimentàries i polítiques públiques d’abastament (II). 2n Seminari Crisis i cicles en la història, Barcelona, Facultat de Geografia i Història, 12 de gener de 2011. 83. APSGVD, Manual 5, fol. 134. 84. APSGVD, Manual 5, fols. 133v-134. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 60 —Les compravendes de recuperacions de tinences franques i lliures de cens Aquest tipus de compravendes també estava relacionat amb la figura jurídica de l’emfiteusi. Els adquirents compraven la part del domini que no detenia al venedor. Per consegüent, amb aquests pactes s’anul·laven els drets i deures originats quan s’escripturaven contractes emfitèutics. I, per tant, els objectes emfitèutics adquirien la condició d’aloers. D’aquesta manera, mitjançant els drets de fadiga o de prelació, alguns senyors directes pogueren adquirir els dominis útils d’objectes emfitèutics i reconvertir-los en tinences franques i lliures de cens, és a dir, aloeres. Aquesta fou una estratègia desenvolupada per alguns terratinents com els des Bosc. El 16 d’octubre de 1382, Pere Grau, fill i hereu de Bonanat Grau, de Vilassar, vengué a Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, un cens de 12 diners provinent de cinc peces de terra, dependents de Pere des Bosc.85 L’import d’aquest cens estava constituït pels censos que Bonanat Grau percebia dels seus sotsemfiteutes: 4 diners de Guillem Bartomeu, 2 diners de Pons, de Cabrera, 1 diner de Pere Ponseta, 4 diners de Pere Gener, àlies Boquer, i 1 diner del mas Saura, de Vilassar. A més a més, Pere des Bosc també comprà a Bonanat Grau un cens de 6 diners que li satisfeia Pere Gorchs, àlies Ripoll, de Cabrera. L’import de la venda dels primers censos ascendí a 22 sous i el del segon a 15 sous. D’altres membres de la família des Bosc continuaren utilitzant aquesta tipologia contractual per a poder detenir el domini ple d’objectes emfitèutics i obtenir uns guanys superiors amb les seves alienacions. El 22 de maig de 1474, Antoni Grau, sastre de lli, de Mataró, que havia viscut a Caldes d’Estrac i que, en aquells moments, era parroquià de Vilassar, vengué unes cases amb hort i aigua per a regar, situades al Mercadal de l’esmentada vila, a Pere des Bosc.86 En aquesta font es descriuen les penalitats sofertes per Antoni Grau i que l’obligaren a alienar el domini útil de les cases vilassarenques. Antoni Grau havia hagut de canviar contínuament de residència perquè les seves cases havien estat cremades “post cause guerre fuerunt combuste” i no podia fer front al pagament d’una pensió de 20 sous de censal mort que havia venut a Pere Antic Urestrell, de Ripollet, per reparar les cases incendiades. 85. 86. APSGVD, Manual 4, fols. 160-161. APSGVD, Manual 8, fols. 174v-175v. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 61 D’altres vegades, els senyors útils foren els beneficiats d’aquestes compravendes. Amb aquests contractes, els emfiteutes adquiriren el domini directe de l’objecte emfitèutic i, per tant, també desaparexia el lligam emfitèutic respecte a l’altra part contractual que fins llavors el detenia. Per això, aquests objectes també passaren a ser considerats aloers. L’any 1461, Miquel Bramona, rector de l’església de Sant Feliu de Cabrera i senyor de la Casa de Cabrera, vengué a Bartomeu Agell, notari públic barceloní, senyor útil i propietari del mas Agell: illas tres juvas sive jornals: unum videlicet de sarmenter, aliud de treginar et aliud de batre, que vos racione vestri mansi michi ut dominus de Capraria facere… Item vendo, absolvo et diffinio vobis totum directum et alodiale dominium michi ut domino dicte domus de Capraria… in illa pecia terre partim herema et partim ortina sive de ort cum aqua ex qua rigatur…et tenens per me et sub dominio et alodio meo et dicte domus de Capraria sine tamen prestacione alicuius census.87 —Les compravendes de revessejats Amb els contractes de revessejat s’originaren uns lligams similars als emfitèutics.88 Amb aquesta tipologia contractual, el ple domini d’un bé aloer es dividia en dos dominis: l’útil i el directe. A diferència de l’emfiteusi, el venedor que detenia el ple domini alienava el domini directe i, per tant, es convertia en senyor útil o emfiteuta del comprador.89 87. 1461-3-14, AHPB, Miquel Franquesa, Primum manuale omnium instrumentorum (1456-10-2/1462-11-3). 88. La influència de l’emfiteusi en els contractes de revessejats es constata perquè aquests pactes utilitzaren formes jurídiques similars a les emfitèutiques: “Ita quod ab inde nos et nostri in dictis peciis terre sucessores teneamus et tenere habeamus ipsas pecias terre cum omnibus iuribus et pertinenciis ipsarum pro vobis et vestris in dicto manso et administracione prefati aniversarii futuroribus et sub dominio et alodio vestro et eorum et ipsius etiam aniversarii...non faciemus seu proclamabimus alium dominum seu dominos nisi tamen vos et vestros in dicto manso et administracione prefati aniversarii successores net ipsas pecias terre aut aliquam ipsarum vendemus seu alianamus...... in vos et vestros fatichati fuerimus, faticha XXX dierum, post ipsos XXX dies, pecias terres ipsas vendere, stabilire et aliter alienare nobis tamen et nostris consimilibus, salvis tamen semper vobis et vestris...ac iure, dominio, firma et faticha XXX dierum ac laudimio sive tercio vestri et prefati etiam aniversari”, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1446/1447), fols. 21-23v. 89. “Et dictas pecias terre et fructus ipsarum emparando et alia super de eisdem faciendo ea omnia, que dominus directus et alodialis facere et exercere potest super re emphiteoticali que pro eo tenetur”, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1446/1447), fols. 21-23v. 62 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Per aquesta raó, Guillem Maria Brocà definí aquest tipus de contractes com establiments “otorgados al revés” i en justifica l’existència per la necessitat de dinerari dels venedors.90 Com a compradors de revessejats sovintejaren els hereus o marmessors testamentaris, els quals volgueren adquirir unes rendes que asseguressin les demandes realitzades per un testador. El 2 de novembre de 1446, Ròmia, vídua de Pere Ponç, i el seu fill, Francesc, de Cabrera, vengueren el dret a percebre un cens de 8 sous per dues peces aloeres a Llorenç Puig, àlies Bellot.91 Puig era l’hereu del mas Bellot, de Cabrera i, per això, havia de responsabilitzar-se de les darreres voluntats d’Antoni Bellsoley, àlies Bellot, d’Arenys, cabaler del mas Bellot. Entre d’altres peticions, en el seu testament, Bellsoley havia demanat la celebració d’aniversaris perpetus per a la seva ànima i la de tots els seus avantpassats mitjançant un import de 8 sous. Els empenyoraments i les compravendes a carta de gràcia Per a Pere del Pozo i Carrascosa, els contractes d’empenyorament eren l’accepció popular de les compravendes a carta de gràcia.92 En canvi, d’altres erudits consideren que aquests contractes no es poden equiparar perquè eren contractes diferents. En aquesta línia, Josep Hernando considera que el préstec amb penyora era el que “posa(va) en mans del creditor una terra o una altra cosa” fins que el deute hagués estat retornat. En canvi, el contracte de compravenda a carta de gràcia combinava un contracte de préstec amb penyora i un contracte de venda simulat.93 90. “I si el titular de la finca se reserva el dominio útil, cediendo a tercero el derecho de censo en cualquiera de las variantes…se entendía que la emfiteusis se había constituido al revés y, por este motivo, se denomina la figura revessejat”, Guillem Maria BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil y Exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio en relación con el código civil de España y la jurisprudencia. Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de Cataluña (“Textos Jurídics Catalans. Escriptors”, 1/1 i 1/3), 1985-1987, pp. 231, 278-279. 91. AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1446/1447), fols. 21-23v. 92. Pere del POZO i CARRASCOSA, La venda a carta de gràcia a la Compilació del dret civil de Catalunya. Barcelona: Fundació de Pere Callís, 1992, p. 27. 93. Els fruits originats de la penyora com per exemple les collites d’una peça de terra no contribuïen al pagament del deute. Si es retornava el capital del préstec, el deutor recobrava la penyora i el creditor l’import prestat i un benefici addicional, Josep HERNANDO, “El problema del Crèdit i la moral a Catalunya (segle XIV)”, La societat barcelonina a la Baixa Edat Mitjana. Barcelona, Acta Mediaevalia Annexos d’Història Medieval, annex 1 (Barcelona, 1982-1983), p. 123. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 63 Segons Hernando, l’aparició de la compravenda a carta de gràcia s’explica per la pressió eclesiàstica, que no permetia la pràctica del préstec amb usura. Amb aquesta modalitat contractual és legitimava l’obtenció d’una penyora. Malgrat que el dret canònic medieval no condemnà aquestes compravendes, les limitava amb una sèrie de requisits: els preus de venda i de redempció havien de ser idèntics, el preu havia de ser mòdic i el comprador no podia haver participat en negocis usuraris amb anterioritat.94 Per tant, els empenyoraments i les compravendes a carta de gràcia formaven part del sistema creditici vigent durant la baixa edat mitjana. A la documentació analitzada, s’observa que s’han escripturat penyores mitjançant tres tipus de contractes: els empenyoraments, els lloguers i les compravendes a carta de gràcia. El 10 de novembre de 1486, Pere Bernat, de Vilassar, reconegué que devia cinc lliures a Salvador Pons, de Vilassar, i prometé al creditor pactar l’entrega d’una peça de terra “cum instrumento gracie mediante vendere, impignorare vel ad logerium vobiscum contrahere”.95 Segons aquesta escriptura, Pere Bernat optà pel lloguer,96 però l’identificà amb un empenyorament97 i una carta de gràcia.98 En realitat, aquesta operació ha de considerar-se un fals lloguer, car no consta cap tipus de pagament del llogater fins a la restitució del deute al creditor.99 94. Segons Pere del Pozo, “la modicitat del preu en la venda a carta de gràcia es calcularà sobre les dues terceres parts del valor en abstracte de la cosa, que és el valor que s’atribueix a la propietat gravada al dret de redimir”. Pozo també relaciona la influència de la legislació canònica, referent a la prohibició de la usura, amb la llei 1, títol 20, llibre 4, volum primer de Jaume I. Aquesta llei contemplava la possibilitat que les cartes de gràcia fossin considerades com una pràctica usurària, Pere del POZO i CARRASCOSA, La venda a carta de gràcia a la Compilació del dret civil de Catalunya, pp. 16-19. 95. 1486-11-10, APSGVD, Diversorum 22. 96. “loco vobis et vestris net quibus volueritis, per tempus ad satisfaccionem subscripta suficiens, totam illam peciam terre campam cum omnibus introitibus et exitibus et omnibus iuribus et pertinensis suis et omnibus fructis tan bladi quam etiam olivarum”. 97. “durante impignoramento seu loguerio que vobis dicto Salvatore Ponsio facio de dicta pecia terre”. 98. “durante impignoramento seu loguerio pro quibus dicta pecia terre impignoro cum instrumento valituro gracia redimendi mediante quaquidem pecia terre quod habeo et teneo et in franco alodio possideo in dicta parrochie Sancti Genesi de Vilassario in loco satis prope mansi de Sabaterio”. 99. “de qua minime teneamini solvere sensus nec aliis iuribus de dicta pecia terre nisi tantum teneatis et possideatis dictam terram cum omnibus fructibus in ea pervenientibus tam bladis quam leguminis et olivariis et omnibus aliis tamtum et tamdiu donech restituam vobis vel vestris seu quibus volueritis totas illas quinque libras, valentes centum solidos, quas mihi prestitistis et tradistis ad meas voluntates in pecunia numerata”. 64 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A la majoria dels empenyoraments analitzats,100 la penyora era una peça de terra aloera que garantia el pagament d’un préstec emmascarat.101 L’empenyorament protagonitzat, l’any 1445, per Sança, muller de Pere des Pons, de Vilassar, demostra que aquesta pràctica era força estesa entre la pagesia. Sança empenyorà una peça per 30 lliures, que ella també tenia com a penyora: Jo Sansa, muler del senyer en Pere des Pons, de la parròquia de Sant Janis de Vilassar, al bisbat de Barsalona, met payora hun tros de terra, apalat Colomines, a vos senyer Antich Pons, de la dita parròquia…La dita pesa de terra tench jo, Sança, en payora de mon fil en Berenguer Tria. La qual pesa jo tench en payora per preu de trenta lliures de moneda de Barsalona…anpayora a vos Antich Pons per preu de XX lliures.102 La compravenda a carta de gràcia es diferenciava de la compravenda pura perquè contenia la fórmula “instrumentum tamen gracie redimendi”, accepció vulgar del “pactum de retrovendo”.103 Aquesta clàusula permetia la possibilitat de recuperar el bé empenyorat mitjançant la creació del dret de reserva a perpetuïtat.104 És a dir, quan el deutor d’un préstec escripturava una venda a favor del seu creditor, 100. Els documents d’empenyorament pertanyen al període 1439-1450. La majoria d’aquests contractes van ser escripturats en català i les clàusules que els identificaren foren “empenorum per me et meorum vobis” (APSGVD, Diversorum 93) i “met en penyora” (APSGVD, Manual 7, fol. 3). 101. “Bartomeu Marc e Salvador Marc, fill seu, un camp de terra empemyoram, lo qual tenim dins la parroquia de Vilaçar en lo loch apellat Pujol, a vos senyer en Barthomeu Boter, de la parròquia de Sant Pere de Premià… per preu de X florins e que vos dit Barthomeu Boter le agats tenir a dos asplets …e si ho famats un splet de guaret velt e que nos dit Barthomeu Boter siats tangut de pagar a la festa de Sent Feliu II sous VI per cascun splet”, 1445-10-24, APSGVD, Manual 7, fol. 6. 102. 1445-10-9, APSGVD, Manual 7, fol. 3. 103. Pere DEL POZO I CARRASCOSA, La venda a carta de gràcia a la Compilació del dret civil de Catalunya..., p. 53. 104. En algunes de les fonts estudiades no s’escripturà el dret a redimir. Potser aquest dret es considerà inherent a la tipologia del document. En canvi, a la majoria dels contractes aquest dret figurà en una clàusula com la següent: “sub hiis tamen condicionibus et retencionibus sequentibus videlicet: quod quandocumque nos vel nostros vollemus recuperare seu redimere dictam peciam terre per nostros et eorum propriis usibus et emprivis et non alia quod illa posumus vel possint illa recuperare restituendo vobis precium infrascriptum” (1469-3-9, APSPPD, Manual 1, fols. 39-40). En d’altres contractes, es constata quan s’escripturà el dret a redimir a continuació de l’àpoca del venedor que s’escripturà després de la compravenda. Com a tall d’exemple, es pot mostrar el següent: “Item dictus Bernardus Casals firmavit instrumentum gracie super luycione dicte pecie terre promitens dicto venditori quod quocienscumque ipse vel sui restituererit sibi dictum precium ipse restituet abolvet et diffinet dictam peciam terre et omnia juravi hoc”, 1477-12-22, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimo (1477/1478), fols. 6v-7. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 65 per a garantir la satisfacció d’un deute es reservava la possibilitat de poder recuperar el bé empenyorat.105 Per la seva banda, el creditor es reservava la potestat de gaudir dels fruits procedents d’una inversió realitzada. Per tant, si el prestamista havia llaurat la terra i l’havia sembrat o plantat, s’assegurava la percepció dels fruits de les collites.106 En general, els venedors-deutors justificaven aquests empenyoraments de forma genèrica, explicitant l’existència de grans necessitats però sense concretar en què consistien.107 En canvi, per d’altres documents més generosos en detalls se sap que aquesta societat estigué constituïda per una població molt endeutada108 que havia d’assumir contínues “fugues” de numerari109 i que havia sofert caresties de blat i robatoris durant la guerra civil.110 L’endeutament i la pèrdua de part dels béns productius, originats amb les compravendes a carta de gràcia, repercutiren en la situació econòmica dels deutors i dificultaren la recuperació dels béns empenyorats. Alguns venedors-deutors entraren en una espiral creditícia 105. La majoria de les penyores foren peces de terra dependents dels des Bosc. 106. “tamen salvo quod si tempore ipsius restitucionis dicta pecia terre fuit arata sive seminata ipse Bernardus et sui habeant expletare et colligere expletum eiusdem illo anno” (1477-12-22, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478), fols. 6v7). Aquesta prerrogativa del creditor també apareixia als lloguers precedits de debitoris i als empenyoraments. 107. Cas de Francina, vídua de Pere Fàbregues, propietària del mas Dorca, de Premià, i del seu fill, Pere Dorca, que el 9 de març de 1469 es justificaren de la següent manera: “quod sucurrendis quibusdam magnis nostris nesetitatibus”, APSPPD, Manual 1, fols. 39-40. 108. Salvador Dilmer i el seu fill, Joan, de Vilassar, anul·laren un contracte de lloguer i el reconvertiren en una compravenda a carta de gràcia a favor de Pere Ferrer, de Premià (1474-11-1, APSGVD, Diversorum 30). Joan Rossell, de Premià, vengué a carta de gràcia tres peces de terra a Antoni Colomer, de Premià, “pro subveniendo quibusdam necessitatibus meorum, specialiter pro lluendo illud sensuale cum sua annua pensione que Anthonius Sort, alias Figuera, predicte parrochie de Premiano, recipiebat anno quolibet in et super mansum meum vocatum Rocell”, 1462-1-22, APSPPD, Manual 2, fol. 28. 109. El dia 10 de gener de l’any 1464, Antoni Arnó de Cabrera explicava en la venda de dues feixes: “atendens etiam…habere necessariam pecuniam quantitatem subscripta pro solvendo dote Clare, filie mee, sponseque Joannis Michaelis Feu” (AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478), fol. 12v). Cinc anys més tard, Antoni Riera, de Premià, tutor del seu nebot Salvador, orfe de Bartomeu Riera, realitzà una venda a carta de gràcia de dues feixes de terra per a retornar el dot aportat a Bartomeua, vídua del finat, 1469-6-12, APSPPD, Manual 1, fols. 41-42. 110. “...ad efectum et cum causa guerre et maxime caristie bladorum que nunc est in partibus simus carentes pecuniis et bonis mobilibis” (1473-4-16, APSGVD, Diversorum 30). “…et cum causa guerre que per ibidem fuit sit de pluri magna carestia bladorum” (1474-1-11, APSGVD, Diversorum 35). “hiis diebus eminente guerra…fuit depredatus de quibsudam animalibus grossis, quibus duceban labo et negotia mee domus et deficiente de causa deficit... cum propter pericula famis et nuditatis et racione senectutis mee et uxore mee quibus cotidie gravamur in augmento” (APSGVD, Diversorum 31 i 39). 66 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA que els empenyé a recórrer una i altra vegada al préstec.111 Fins i tot, d’altres més desesperats arribaren a desprendre’s del dret a redimir el bé alienat, amb la qual cosa la compravenda a carta de gràcia es transformà en una alienació perpètua. El dia 23 de novembre de 1470, Miquel Libra, de vint-i-quatre anys, orfe de Salvador Garbí, àlies Libra, i de Gabriela, de Santa Maria de Mataró, i la seva germana, Agnès, de catorze anys, hereva universal de Salvadora, vídua de Pere Gener de Cabrera, vengueren a carta de gràcia una peça contigua del mas Morot per 18 lliures. La compradora fou Angelina, vídua de Salvador Morot, curadora i procuradora de Vicenç Morot, orfe de Pasqual Morot, de Vilassar.112 Nou anys més tard, concretament el 15 de maig de 1479, Miquel Libra vengué per 7 lliures a Angelina el dret de redimir la peça de la compravenda realitzada l’any 1470.113 Els violaris i els censals morts Els violaris i els censals morts eren uns contractes de compravenda a carta de gràcia114 mitjançant els quals les parts contractants pactaven la percepció d’una renda en metàl·lic anomenada pensió a canvi del lliurament d’un capital115 Aquest capital se satisfeia el mateix dia que s’escripturava la compravenda i la recepció del seu import es recollia documentalment en una àpoca. El lliurament de la pensió era de caràcter anual i acostumava a coincidir amb algunes de les dates en les quals es realitzava el pagament de censos emfitèutics.116 Com les cartes de gràcia, els violaris i els censals morts eren redimibles. 111. L’any 1464, Antoni Arnó, de Cabrera, s’endeutà amb una carta de gràcia per 7 lliures i 12 sous. Més endavant, el 10 de gener de 1478, tornà a empenyorar-se amb una escriptura similar per 14 lliures, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478), fol. 12v. 112. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1470/1471). Vegeu la transcripció al document número 12 de l’apèndix documental. 113. “ego absolvo diffinio et remito vobis dictam graciam redimendi…michi retento itaque vos dicto nomine ac dictus Vincencius et succesores suis perpetuo de dicta pecia terre possitis ac possint vestras et suas facere voluntates”, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum Secundum (1479-4-17/1479-11-10). 114. “perpetuo instrumento gracie redimendi…. undecim solidos annuales et rendales vocatos vulgariter censal mort”, 1453, 10, 30, APSGVD, Manual 6, fols. 84v-86. 115. Es compta amb 151 documents de compravendes de censals morts per al període 1373-1481 i amb sis fonts de compravendes de violaris pel període 1378-1382. 116. Algunes d’aquestes dates coincidien amb dies importants del calendari litúrgic cristià, com l’Anunciació, l’Assumpció, la conversió de sant Pau al mes de gener; la crucifixió, el Nadal, el naixement de Maria al mes de setembre, la Pasqua o la Pentecosta. També era freqüent el pagament de la pensió d’un censal mort o violari durant la festivitat dedicada a sants com sant Agustí, sant Andreu, sant Cugat, sant Jaume, sant Joan, santa Llúcia, santa Magdalena i santa Margarida. Igual que els censos emfitèutics LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 67 Els compradors de pensions de censals morts havien de cobrar les rendes pactades fins a la redempció del censal. Els drets i els deures dels creditors i dels deutors podien traspassar-se amb les donacions inter vivos117 o per via testamentària.118 En canvi, el violari era un contracte vitalici119 i, per tant, la satisfacció de les seves pensions acabava amb la mort de les persones de referència escripturades en el contracte de compravenda.120 Els violaris i els censals morts originaren la creació d’unes noves rendes caracteritzades per la compravenda del dret a percebre una renda o pensió en numerari a nua percepció. Per tant, “sine omni videlicet firma, faticha, laudimi, tercio et foriscapio”, característics de les rendes emfitèutiques.121 Per aquest fet, Bernat de Puigcercós i Francesc Eiximenis defensaren la licitud del censal mort.122 Precisament Eiximenis escrigué els següents mots en relació amb aquestes operacions creditícies: “qui per tal són dits morts car lo comprant no ha censal mort nengun dret en les coses sobre que compra lo dit censal sinó solament dret de percebra la quantitat que compra”.123 Així doncs, aquesta pràctica creditícia fou acceptada per l’Església i el relacionats amb l’agrer, les dates més utilitzades pels pagaments de pensions de violaris i censals morts foren el Nadal i el dia dedicat als sants Pere i Feliu l’agost. Aquesta darrera data coincidia amb la collita i, per tant, les llars rurals teòricament havien de comptar amb una entrada de capital suficient per poder fer front a aquests pagaments crediticis. 117. El 30 de desembre de 1484, Guillem Pere Aroles, de Vilassar, féu donació de dos censals morts, relacionats amb el benefici de sant Esteve de l’església de santa Maria de Mataró, al seu nebot Arnau Ferrer, mercader de Barcelona, APSMM, pergamí 62, calaix 2 (1.ª secció). 118. El dia 1 de maig de l’any 1418, Benvinguda Morota, de Vilassar, quan adquirí una pensió de 7 sous i 6 diners per 110 sous, féu escripturar que a la seva mort el beneficiari d’aquest censal seria el seu nét Pasqual: “Item volo et mando quod dictum sensalem revertatur ad Pasqualem, neptem meum sive net, post obitum meum”, APSGVD, Manual 5, fols. 180v-181. 119. La paraula “violari” prové del llatí medieval. Precisament del mot llatí vivolarius, que pot traduir-se com ‘de per vida o vitalici’, Juan Vicente MARSILLA, Vivir a crédito en la Valencia Medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio. València: Publicacions de la Universitat de València, 2002, p. 190. 120. “habendos et recipiendos per vos et vestros ad violarium sive violario… toto tempore vite vestre naturalis Bartholomei Vives et Elicsendi, uxore eius”, 1378-7-14, APSGVD, Manual 4, fols. 71-72v. 121. AHPB, Bartomeu Agell, Primus liber vendicionum (1428/1430), fol. 50. 122. Ambdós consideraven que aquests contractes eren moralment acceptables perquè no els consideraven préstecs usuraris ni contractes en frau d’usura sinó contractes justos de compravenda, Josep HERNANDO, “El problema del Crèdit i la moral a Catalunya (segle XIV)”, p. 130. 123. Josep HERNANDO, “El problema del Crèdit i la moral a Catalunya (Segle XIV)...”, p. 130. 68 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA clergat participà activament en aquest mercat en nom de l’Església124 o a títol personal.125 És a dir, “tamquam laice et private persone”.126 Els censals morts i els violaris formaven part del sistema creditici baix Medieval,127 i aportaren als creditors uns evidents beneficis econòmics, ja que la pensió que satisfeia el deutor no rebaixava el preu de redempció.128 Aquests beneficis es constaten mitjançant el for, que és la proporció entre la pensió que s’havia de satisfer i el preu abonat pel comprador del censal o creditor. O sigui, l’import que el comprador del censal havia pagat per aconseguir el dret de rebre la pensió venuda. A les localitats estudiades, el for dels censals morts fou d’un 7% i el dels violaris d’un 14%. Els interessos dels censals morts eren inferiors als que regien altres tipologies creditícies. Per exemple, els mutuum, préstec que havia de retornar-se a curt termini, acostumaven a tenir un interès entre el 10 i el 20%. Als debitoris d’aquests préstecs, escripturats davant de notari i de dos o tres testimonis, el deutor assegurava haver rebut un capital “gratis et de bone amore”.129 Amb això s’intentà que aquestes operacions no fossin equiparades als préstecs amb interès. Amb idèntic objectiu, quan es retornava el capital a l’escriptura s’utilitzaven fórmules “in continenti”, “cum vobis et vestris fuero requisitis” o “sine omnia dilacione”. 124. El 28 de juny de 1407, Bernat Carbonell i Bonanata, sa muller, de Vilassar, vengueren 15 sous de pensió de censal mort a Francesc sa Plana, procurador del monestir de Sant Pol de Mar, APSGVD, Manual 5, fols. 95-96v. 125. Aquesta circumstància també es donà en d’altres tipologies contractuals i facilità la participació dels eclesiàstics en el mercat de l’agrer i de la mort, Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Els negocis de Raimon de Ganovardes, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols del Col·legi de notaris de Catalunya, núm. XXVII (Barcelona, 2009), pp. 153-166. 126. Mercès a aquesta fórmula, el prevere vilassarenc Berenguer Moles deixà molt clar que l’adquisició de 20 sous de pensió realitzada a Arnau Corsà i Berenguer Fornells, àlies Corsà, de Cabrera, era a títol personal, APSGVD, Manual 5, fol. 136. 127. Dins d’aquest sistema, Josep Fernández Trabal diferencia el crèdit a curt termini del crèdit a llarg termini o consolidat. Dins de la primera tipologia, inclou els “mutui”, els debitoris i les comandes. A la segona, els censals morts i els violaris, Josep FERNÁNDEZ TRABAL, Una família catalana medieval..., pp. 365, 375-379. 128. “En realitat tot, des de la primera pensió cobrada, eren beneficis, perquè el seu capital continuava íntegre, i sempre podia recuperar-lo en molt poc temps venent la renda a un tercer”, Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un mercat del crèdit. Orígens i difusió del censal en la societat valenciana: segles XIII-XIV”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XII (Barcelona, 2001), p. 142. 129. El 4 de gener de 1377, Guillem Artaguil, de Vilassar, féu un debitori de 10 lliures i 15 sous a favor de Bernat Tolrà de la mateixa contrada. En aquest document, Artaguil assegurà haver rebut el numerari “pro racione mutui quod vos amore nostri fescisti” i es comprometé a retornar-lo l’any següent, APSGVD, Manual 4, fols. 19v-20. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 69 A la baixa edat mitjana també existí un altre tipus de préstec conegut com a comanda o contracte de dipòsit. Mitjançant aquests pactes se simulava el dipòsit d’una quantitat de diners que efectuava el creditor a favor del deutor. A més a més, a l’escriptura no es deixava constància dels terminis del retorn del préstec.130 Aquesta pràctica creditícia força sovint comportava problemes quan el creditor volia recuperar el capital, perquè com que no s’havien especificat documentalment unes dates de retorn del numerari prestat, el creditor no podia comptar amb proves legals que n’avalessin la demanda. Aquesta circumstància explica la creació i la difusió de les compravendes de pensions de censals morts. Aquests contractes s’originaren amb l’objectiu d’assegurar als creditors que els imports deixats serien retornats. Mentrestant, en compensació, els creditors percebien dels deutors unes pensions en numerari que no amortitzaven el capital entregat en préstec i que representaven un guany considerable per a la seva inversió pecuniària. La major part dels venedors de pensions de violaris i de censals morts realitzaren aquestes compravendes col·lectivament. D’entre aquests venedors, destacaren membres d’una mateixa família i, en segon lloc, els representants o procuradors de diferents universitats maresmenques. Dins de l’àmbit familiar predominaren les compravendes realitzades per parelles de cònjuges. En segon lloc, figuren d’altres combinacions com un pare i el seu fill, la parella i llur fill i, finalment, els pares, llur fill i la muller d’aquest darrer.131 En canvi, en general, els compradors de pensions de violaris i de censals morts foren individus que adquiriren aquestes rendes creditícies de manera individual (vegeu els gràfics 5, 6 i 7). A la zona estudiada, els imports satisfets per l’adquisició de censals morts se situaren entre els 25 i els 5.200 sous.132 Tot i així, les opera- 130. El 17 de maig de 1377, Guillem Abril, de Vilassar, signà una comanda de dipòsit de 45 sous a favor de Guillem Aroles, de l’esmentada localitat, APSGVD, Manual 4, fol. 31. 131. També hi ha d’altres combinacions dins de l’àmbit familiar, encara que totes són poc representatives. D’entre aquests casos, podem esmentar: marit i muller més un ascendent (dos casos), mare i fill i nora (un cas), mare i fill (un cas), sogre i gendre (un cas), oncle i nebot (un cas), tutors (dos casos), germans (un cas), etc. 132. Pere Lladó, de Vilassar, vengué per 25 sous a Bernat Isern, de Vilassar, el dret a cobrar una pensió d’1 sou i 10 diners (1377-8-9, APSGVD, Manual 4, fols. 71-72v). Salvador Bartomeu i Esteve Mayol, síndics de la Universitat de Sant Feliu de Cabrera, alienaren una pensió de 260 sous anyals per 5.200 sous a Galcerà de Croanyes, mercader de Barcelona, 1459-7-31, Bartomeu Agell, XXX (VIII Manuale) (1458/1459). 70 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA GRÀFIC 5 Venedors de violaris i censals morts (1373-1481) individual 38% col·lectiu 62% GRÀFIC 6 Venedors col·lectius de censals morts (1373-1481) sense especificar relació 3% universitats 16% àmbit familiar 81% GRÀFIC 7 Venedors de censals morts dins de l’àmbit familiar (1373-1481) altres combinacions 21% parella conjugal 38% parella conjugal i parella fill 5% parella i fill 12% pare i fill 24% LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 71 cions predominants foren petites, ja que oscil·laren entre els 100 i els 300 sous. Aquests darrers imports representen un 63% de la mostra documental consultada.133 L’ampli ventall d’imports observats en aquestes compravendes ratifica la teoria de la doctora Mercè Aventin que qualifica els censals morts com a “plàstics”. Per Aventin, aquesta tipologia contractual només presentà els límits de capacitat d’endeutament dels censataris i d’adquisició dels censalers. Per aquest motiu, aquests pactes permeteren adaptar l’oferta a la demanda, incentivaren la participació de famílies desplaçades del mercat de la terra i possibilitaren inversions als creditors i deutors.134 La generalització i, per tant, popularització d’aquest sistema creditici a llarg termini, comportà un abaratiment del preu del diner, la qual cosa incentivà encara més la utilització d’aquest mercat de compravenda de censals morts.135 Com s’ha comentat anteriorment, la difusió d’aquest contracte també s’explica per la seguretat que es transmetia als compradors davant dels impagaments dels deutors. A mesura que les clàusules garants dels drets dels compradors s’anaren generalitzant, l’assegurança o hipoteca sobre tot tipus de béns anà desapareixent.136 La documentació consultada només constata un 3,3% d’escriptures en les quals s’especificà el bé hipotecat. D’entre aquests béns, cal assenyalar terres,137 censos138 i, fins i tot, la promesa de vendre o llogar 133. S’ha seguit la classificació utilitzada per la doctora Mercè Aventin que diferencia els imports satisfets pels compradors de censals morts de la següent manera: operacions molt petites (inferiors a 100 sous), petites (de 100 a 300 sous), mitjanes (de 400 a 1.680 sous), elevades (de 2.000 a 4.000 sous) i molt elevades (de 5.000 a 20.000 sous), Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., pp. 431-434. 134. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 471. 135. Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un mercat del crèdit...”, p. 142. 136. “Els procediments jurisdiccionals contra els deutors censalistes i violaristes adquiriren un major grau de fluidesa i eficàcia. La qüestió de les execucions de censals, violaris i escriptures de terç…..(es tractà) a les Corts de Barcelona de 1348, les quals refermaren i ampliaren tots els procediments en matèria d’execucions vigents fins aleshores. La constitució sancionada en aquella reunió de corts generals ordenava als oficials judicials ordinaris procedir rigorosament contra els deutors per via de trencament de portas e convocacions de hosts reyal. Els resistents eren foragitats de pau i treva”, a Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., p. 380. 137. El 18 d’octubre de 1376, Pere Eimeric, de Cabrera, vengué 15 sous de pensió de censal mort a canvi de 200 sous satisfets i va hipotecar “omnia bona mea mobilia et immobilia habita et habenda et especialiter totum illum campum meum quem per liberum et franchum alodium habeo et posideo in parrochia Sancti Juliani de Argentona”, APSGVD, Manual 4, fols. 7-9. 138. L’any 1402, Pere Arenys, rector de Sant Feliu de Cabrera, oferí com a garantia del pagament de les pensions d’un censal mort una vinya, situada a Vilassar, i l’import de la renda de dos censos: 2 morabatins censals lliurats per Bernat Lladó i 1 morabatí satisfet per Arnau Corsà, APSGVD, Manual 5, fol. 45. 72 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA unes cases amb obradors, que el venedor tenia prop del cementiri de l’església de Santa Maria del Mar de la ciutat de Barcelona.139 A més a més, a les compravendes de censals morts figuraren en qualitat de fiadors familiars o amics dels deutors. Si hi havia impagament de les pensions, els fiadors escripturats en aquests contractes estaven obligats a satisfer al procurador del creditor un salari diari que oscillava entre 3 i 5 sous diaris. Malgrat tot, sovintejaren les requestes i les procures per impagaments.140 Aquesta circumstància ratifica la idea que en aquesta època hi hagué un endeutament generalitzat. Per a Josep Fernández i Trabal, aquest endeutament permanent i estructural de la pagesia s’originà per les necessitats de reproducció de les explotacions i del patrimoni d’aquesta classe social.141 D’acord amb el que es veurà a la segona part d’aquest estudi, el sistema dotal que regia legalment la creació i la dissolució dels enllaços matrimonials comportà que les famílies implicades haguessin de comptar amb capital suficient per a invertir en el mercat matrimonial. Per això, molt sovint les famílies més desvalgudes hagueren d’endeutar-se participant en el mercat creditici de la compravenda de pensions de violaris i censals morts.142 Des de la segona meitat del segle XIV, algunes universitats del Baix Maresme començaren a vendre pensions de violaris i de censals morts per a obtenir els imports necessaris pel lluïment de jurisdiccions.143 Per 139. En plena guerra civil, l’any 1464, Arnau de Novalles, botiguer de Barcelona, assegurà a Arnau de la Castanyeda, barber de Cabrera, una pensió de censal mort de 107 sous i 9 diners amb unes cases amb obradors situades prop de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona (AHPB, Bartomeu AGELL, Manuale XXXXIII (1464)). Per a aprofundir en aquesta temàtica consulteu Daniel RUBIO, “El crèdit a llarg termini a Barcelona i a la segona meitat del segle XIV: els censals morts i els violaris”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XIV (Barcelona, 2003), pp. 159-178. 140. Del 16 d’octubre al 3 de desembre de 1436, Bernat Cisa de Premià, procurador d’Urpay de Villalba, endegà requestes contra Nicolau Morot, Pere Avella i Salvador Isern, deutors de pensions de censal mort (APSGVD, Diversorum 34, Diversorum 51 i Diversorum 89). El 20 d’agost de 1441, Antic Urestrell, de Sant Esteve de Ripollet, escripturà una procura a favor de Salvador Armengol, de Vilassar “ad petendum videlicet exigendum et recipiendum ac recuperandi et habendum per me et nomine meo omnes et singulas peccunie quantitates res bona et iuras pensiones sensualium mortuorum et violarium…que michi debent”, APSGVD, Diversorum 46. 141. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., p. 365. 142. “pro ex solvenda dote Bartholomeue, filie mee, sponseque pro verba de presenti Jacobi Jaume, filii Guillermi Jaume, parrochie Sancti Felicis de Capraria” (APSGVD, Diversorum 30). “pro habenda et procuranda pecunie quantitate subscripta nobis valde necesaria de presenti pro et solvendo et restituenda domine Eulalie, uxoris Petri Ferrarii, quondam,…dotem quam ipsam atulerat ipsi Petro Ferrarii, quondam, frater meo”, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1458). 143. Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Argentona: Copisteria La Juliana, 1980. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 73 alguns historiadors com Josep Fernández Trabal, amb aquestes operacions creditícies se superposà un endeutament comunitari sobre un altre de particular, amb la qual cosa es facilità la captació de l’excedent de les petites explotacions pageses. Per això aquest sistema creditici és considerat per molts erudits un “sistema parasitari”.144 Per la seva banda, Mercè Aventin assegura que, a la baixa edat mitjana, “l’explotació de les capes populars” es desenvolupà per l’aliança tàctica dels grups tradicionalment dirigents de la societat —l’aristocràcia militar i l’eclesiàstica— i les elits locals.145 Al Maresme, els compradors dels censals venuts per les universitats foren ciutadans barcelonins146 i alguns membres de les famílies pageses “grasses” de la comarca.147 D’altres estudiosos, com Juan Vicente Marsilla que defineix els censals morts com “noves fórmules financeres a llarg termini a imitació de l’estructura i formulació de les rendes agràries”148 pensen que representen una de les manisfestacions més importants de l’evolució del sistema feudal.149 144. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., p. 367. 145. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 415. 146. Àpoca de 40 lliures escripturada a favor dels prohoms i singulars de les universitats de Sant Genís de Vilassar i de Sant Julià d’Argentona per Maria, vídua d’Antoni Coll, jurisperit de Barcelona (1423-8-18, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 73v). Venda d’un censal mort de Guillem Pere Aroles, Jaume Torre, de Vilassar, Antoni Beatriu i Joan Lladó, d’Argentona, representants de llurs universitats, a Galcerà Croanyes, mercader de Barcelona (1452-7-12, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1452/1453)). Compra d’una pensió de censal mort de 260 sous per 5.200 sous per Galcerà Croanyes, mercader de Barcelona, a la universitat de Sant Feliu de Cabrera, 1459-7-31, AHPB, Bartomeu Agell, XXX (VIII) Manuale (1458/1459). 147. Venda de 45 sous de pensió de censal mort de Nicolau Bonivern, batlle, Joan Estrany i Joan Rafart, representants de la universitat de Sant Genís de Vilassar, a Francesca, vídua de Salvador Isern, de Vilassar (1454-10-8, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1451)). Venda de 60 sous de pensió de Jaume Torre, en nom de la universitat de Vilassar, a Arnau Carbonell, teixidor de lli, de l’esmentat indret (1455-5-20, AHPB, Miquel Franquesa, Quartum manuale (1466/1467)). Procura d’Angelina, muller de Guillem Pere Aroles, de Vilassar, i la seva germanastra, Joana, muller de Bernat Galter, mercader barceloní, a favor de Francesc Vidal, de Vilassar, perquè no cobraven les pensions degudes per la parròquia i la universitat de Mataró, 1458-10-8, AHPB, Bartomeu Agell, XXXV (III) Manuale (1458/1459). 148. Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un mercat del crèdit”, p. 135. 149. “La difusió massiva de les rendes constituïdes… representa una de les manifestacions més importants de la pròpia evolució del sistema feudal, una de les estratègies que aquest sistema generà per adaptar-se al desenvolupament incontenible d’un mercat que havia nascut com a part d’ell, però que estava alterant de forma radical les relacions de producció… En cert sentit, aquesta societat del censal era l’epígon del feudalisme, la seva expressió més acabada, i l’últim intent de perpetuar el sistema, però implicava en si mutacions fonamentals: el protagonisme que se li concedia al numerari enfront de la terra, la monetització de totes les esferes de la vida, que portava a la convicció que tot…es podia comprar amb diners”, Juan VICENTE GARCÍA MARSILLA, “La formació d’un 74 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA GRÀFIC 8 Preus de compravenda de censals morts de 1373 a 1481 op. molt elevades 1% op. elevades 2% op. molt petites 7% op. mitjanes 27% op. petites 63% Els compradors de pensions de censals morts podien revendreles i, d’aquesta manera, recuperar el capital invertit. La major part de la documentació consultada reflecteix aquestes compravendes, identifica els deutors i explicita la quantia de les pensions i el preu de la compravenda. En canvi, no especifica la data de la creació del censal mort.150 Tot i així, algunes fonts són més explícites i ens informen sobre aquest aspecte. Per exemple, el 12 de març de 1459, per 280 sous, Joan Llaurador, de Premià, revengué una pensió de 20 sous a Joan Ferrer, mercader, de Barcelona. Aquesta pensió l’havia de lliurar Ponç Sunyer, àlies Ribalta, de Sant Pere de Vilamajor. Cinc anys abans, Joan Llaurador havia obtingut aquest censal mort per una donació realitzada per Bartomeua, la seva madrastra. Bartomeua havia gaudit del cobrament d’aquesta renda des de l’any 1439, arran de la donació que li féu la seva germana, Salvadora, vídua d’Antoni mercat del crèdit”, p. 144. Juan VICENTE GARCÍA MARSILLA, Vivir a Crédito en la Valencia Medieval, p. 386. 150. El 25 de novembre de 1398, el prevere vilassarenc Bernat Marc revengué per 30 lliures a Guillem Aroles, de Vilassar, una pensió de 30 sous de censal mort que satisfeien Bernat Vidal i Bartomeua (APSGVD, Manual 5, fol. 38). El dia 1 de novembre de 1423, per 26 lliures i 9 sous, Bernat Mas, de Vilassar, alienà al seu germà, Pere Mas, les pensions de tres censals morts que havien de lliurar Antoni i Joan Vives, Guillem Borrell i Antoni Andreu (AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419-1424), fol. 78). El 8 d’octubre de 1432, per 110 sous, Pere Marquès de Vilassar vengué a Salvador Armengol, de l’esmentada vila, una pensió de 7 sous pagada per Pere Cuquet, de Sant Vicenç de Vallromanes, AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale (1431/1432), fol. 147. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 75 Arnó de Cabrera. Aquest darrer havia adquirit aquest censal mort, l’any 1427, a Ponç Sunyer.151 De manera similar a les compravendes a carta de gràcia, les referències documentals de lluïcions de pensions de violaris i de censals morts són escadusseres i les seves referències incompletes.152 Per això, la informació obtinguda d’un nombre de fonts poc significatiu no en permet la generalització. Una de les poquíssimes mostres de fonts més completes és una lluïció del 13 de maig de 1446 en la qual Antoni Poal, de Barcelona, escripturà: “Absolvo, diffinio et remito vobis predictum censale mortum in precio scilicet et pensionibus.” Per aquesta font se sap que la pensió era de 31 sous i 5 diners. Fou creada el 10 d’octubre de 1429 per Jaume Botey, Ponç Ferrer i Joan Ponseta, de Premià, els quals la vengueren a Antoni Poal per 440 sous.153 El període que anava des de la constitució de la pensió d’un censal mort fins a la seva redempció podia ser d’un mes fins a cinquanta-un anys.154 Aquestes redempcions podien ser totals o parcials.155 Les redempcions d’alguns censals morts comportaren la utilització fraudulenta d’altres tipologies contractuals com les compravendes pures. Així, l’any 1466, per 200 sous, Marturià de Vilarnau, ferrer, i la seva dona Antònia, de Vilassar, vengueren una vinya “pro lluendo, quitando et redimendo 151. AHPB, Bartomeu Agell, Liber vendicionum (1459). 152. De la venda de 15 sous de pensió de censal mort, realitzada per Guillem Carbonell, de Vilassar, a favor de Guillem Aroles, de la mateixa vila, per 220 sous, es desconeix la data de lluïció. A continuació del document de compravenda apareix: “solvit dictus Guillermus Carbonell dictum sensuale cum interese et est finitus dictus sensual” (APSGVD, Manual 4, fols. 137v-138v). Guillem Flor, fill de Jaume Flor, de Vilassar, redimí una pensió de 5 sous venuda pel seu pare a favor de Déu i de la candela de Santa Maria de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar. Al marge de l’escriptura del document de la compravenda es pot llegir que Guillem Flor pagà tot “l’enterès a la dita caxa presens Bernat Tolrà, Pere Bonivern e molts altres perque manaren a mi Berenguer Marc, rector i notari, que li cancelés la carta”, APSGVD, Manual 4, fols. 106v-107. 153. AHPB, Bartomeu Agell, Vigesimum primum manuale instrumentorum et contractorum (1446), fol. 105. 154. Referència datada el 27 de juliol de 1433 i anotada a continuació de la compravenda d’una pensió de censal mort, realitzada el 28 de setembre de 1382. En aquesta alienació, Nicolau Agell, de Premià, vengué a Pere Botey, de Premià, 20 sous de pensió per 300 sous. La redempció d’aquest censal mort fou feta per Saurina, vídua de Nicolau Agell, APSGVD, Manual 4, fols. 159v-160. 155. “quod de illo precio per quo ego enim ab erebus mansi Morot…..absolvo difinio et penitus dimito et relaxo de perpetuo de dictis triginta solidos censualibus quindecim solidos sensuales et anuales”. Aquesta informació es refereix a una pensió de 30 sous, venuda per 200 sous per Bernat Morot, Salvadora, la seva muller, i Benvinguda, dona de Guillem Morot, a Jaume Parellada, donat de la capella de Santa Anastàsia, de Premià, el 10 de febrer de 1382, APSGVD, Manual 4, fol. 152. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 76 illud censuale mortuum” a Pascasi Morot, de Cabrera. Durant vint-itres anys, aquest fou el creditor d’un censal mort de 200 sous pel qual s’havia d’abonar una pensió de 14 sous, 3 diners i 1 òbol.156 156. APSPPD, Manual 1, fols. 17-18. ELS BÉNS COM A OBJECTE DELS CONTRACTES LA TERRA A la baixa edat mitjana, en el marc de les societats preindustrials, el sòl es destina principalment a la producció agrícola i ramadera. Al sòl agrícola se’l denomina de diverses maneres, entre les quals cal destacar: peça de terra, peceta, peciola terre, camp, tros de terra, feixa,1 hort i parellada.2 Aquestes terres podien presentar diferents estats depenent del treball que s’hi fes. N’hi havia d’ermes perquè estaven abandonades o en guaret i d’altres parcialment o totalment conreuades. Per aquesta raó, a la documentació relacionada amb els masos baixmedievals catalans acostuma a aparèixer una clàusula que defineix el conjunt de terres d’un mas, en la qual s’inclou aquesta diversitat de sòl agrícola. L’any 1379, a l’escriptura de donació del mas Boscà, de Vilassar, es descrigué l’extens patrimoni agrer d’aquest mas “cum domibus et omnibus honoribus, possessionibus, tenedonibus, iuribus ad emprivis et pertinenciis suis, cultis et eremis, in montibus et in planis per omnia loca”.3 1. La feixa és una peça de terra situada als vessants muntanyencs, estructurada en forma de terrassa i separada amb marges de pedra seca o de terra. Per a Jordi Bolós, el pagès que havia de construir aquestes terrasses havia de treballar de valent, invertint-hi una gran quantitat d’hores de mà d’obra. També havia de comptar amb un coneixement teòric i pràctic de construcció (sosteniment de les terres, resistència dels marges davant de la pressió de l’aigua i de les terres, etc.). Jordi BOLÓS, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Textos i Estudis de Cultura Catalana”, 100), 2004, p. 329. 2. La parellada, també coneguda com a bovada, era l’extensió de terra que podia llaurar en un dia una parella de bous. 3. APSGVD, Manual 4, fols. 95v-96v. 78 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Com en segles anteriors, almenys des del segle X, les collites bladeres i vitícoles constituïren la base alimentària de la major part de la població. L’expansió d’aquests productes cal cercar-la en l’adaptabilitat d’aquests conreus al secà, a sòls de diferent tipologia, a la facilitat d’emmagatzematge i transport dels seus fruits i a l’exigència dels senyors feudals.4 En una zona deficitària de cereal com el Principat de Catalunya, la importància del forment dins de la dieta de la població baixmedieval5 explica les incorporacions de Sicília (1282) i de Sardenya (1323), la importància del comerç frumentari i, a partir de “lo mal any primer”,6 la preocupació de les autoritats reial i municipals de garantir-ne el consum.7 Els freqüents atacs a naus frumentàries demostren que el cereal fou un dels productes més cobejats pels pirates i els corsaris baixmedievals. Mitjançant aquestes actuacions, es pretenia obtenir uns guanys 4. Antoni FURIÓ, “L’utillatge i les tècniques agrícoles”, Història agrària dels Països Catalans, pp. 335 i 336. 5. “Una persona necessitava uns 220 kg de gra a l’any per alimentar-se per tal de sobreviure”, Eva SERRA i PUIG, “Els cereals a la Barcelona del segle XIV”, a Antoni RIERA i MELIS (coordinador), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval, Barcelona, Institució Milà i Fontanals del Consell d’Investigacions Científiques (col·lecció Anuario de Estudios Medievales, annex 20), p. 72. Antoni RIERA i MELIS, “Estructura social y sistemas alimentarios en la Cataluña Bajo Medieval”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia,14/15, (Barcelona, 1993-1994), pp. 193-217. Antoni RIERA i MELIS, “Documentación notarial e historia de la alimentación”, Napoli Nobilissima. Rivista di arti figurative, archeologia e urbanistica, vol. XXXIII, fascs. III-VI, (Nàpols, 1994), pp. 121-138. Antoni RIERA i MELIS, “Panem nostrum quotidianum da nobis hodie. Los sistemas alimenticios de los estamentos populares en el Mediterráneo noroccidental en la baja edad media”, La vida cotidiana en la Edad Media. VIII Semana de Estudios Medievales de Nájera, 1998 pp. 25-46. Antoni RIERA i MELIS, “Pobreza y alimentación en el Mediterráneo Noroccidental en la Baja Edad Media”, XV Jornades d’Estudis Històrics Locals. La Mediterrània, àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles V-XVIII), Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1986. 6. La crisi frumentària del 1333 “significà un tomb en la consciència social de la política bladera i possiblement el trencament d’una política de tendències només especulatives i l’avanç cap a una política d’exigències socials”, Eva SERRA I PUIG, “Els cereals a la Barcelona del segle XIV...”, pp. 74-75. 7. Juanjo CÁCERES NEVOT, “La participació del Consell Municipal en l’aprovisionament cerealer de la ciutat de Barcelona (1301-1430)”, tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis, Barcelona, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2007. Josefina MUTGÉ i VIVES, “L’abastament de blat a la ciutat de Barcelona en temps d’Alfons el Benigne (1327-1336)”, Anuario de Estudios Medievales, 31-2 (Barcelona, 2001), pp. 649-691. Pere ORTI GOST, “El forment a la Barcelona baixmedieval: preus, mesures i fiscalitat 1283-1345”, Anuario de Estudios Medievales, 22 (Barcelona, 1992), pp. 377-423. Pau TUTUSAUS, “Un mal any en la ciutat de Barcelona (1374-1375)”, memòria de llicenciatura inèdita dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis, Barcelona, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1986. Sebastià RIERA VIADER, “El mal any primer a Barcelona”, tesi de llicenciatura, Barcelona, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1985. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 79 amb les captures i originar problemes d’abastament frumentari als territoris enemics.8 Força sovint, la manca de cereal provocà una carestia frumentària en la qual es veieren més afectades les zones urbanes que les rurals.9 A Barcelona, l’aprovisionament frumentari fou tan important que fins i tot arribà a crear-se una flota per a custodiar les costes i previndre els robatoris del blat que era per a la ciutat.10 En el camp, la manca de cereal podia compensar-se mitjançant la ingesta d’altres productes.11 Malgrat això, en certes males anyades, els prohoms d’algunes viles maresmenques es veieren obligats a organitzar-se per comprar blat. En una escriptura, datada el 1459, Antic Pons i Salvador Abril, procuradors dels habitants de Vilassar, nomenats per Salvador Ferrer, batlle reial, vengueren una pensió de censal mort de 55 sous i 2 diners per 1.000 sous a Eulàlia, vídua de Bartomeu Puig, argenter barceloní. 8. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Una dècada d’abastament frumentari: Barcelona i la iniciativa privada als anys 70 del s. XIV”, Ier Seminari Crisis i cicles en la Història. El blat i la carn a la Catalunya medieval: mercat, crisis alimentàries i polítiques públiques d’abastament, Barcelona, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 6 de juliol de 2010. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Aportacions al comerç frumentari baixmedieval: l’assalt i segrest piràtic de la coca de Guillem Morey (1361)” (en premsa a Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia). 9. Antoni RIERA i MELIS, “Crisis frumentarias y políticas municipales de abastecimiento en las ciudades catalanas durante la Baja Edad Media”, a Hipólito Rafael OLIVA HERRER i Pere BENITO (editors), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media, Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2007, pp. 125-159. Antoni RIERA i MELIS, “«Lo pus greu càrrech e perill que jurats d’aquesta ciutat han és tenir aquella sens fretura de blats»”. El aprovisionamiento urbano de cereales en las ciudades de la Corona de Aragón durante la baja edat media”, a Ángel Sesma y Muñoz (director científico), 09 Congreso La Corona de Aragón. La Corona de Aragón en el centro de su historia 1208-1458. Aspectos económicos y sociales, Saragossa, Gobierno de Aragón (Colección Actas, 75), 2009, pp. 233-277. 10. El 7 de febrer de 1402, Miquel Asbert, mercader, de Barcelona, féu una àpoca de 2 lliures, 4 sous i 2 diners a favor de Bartomeu Vital, receptor i administrador del forment “quod universitatis civitatis Barchinone pro succurrendo necessitat civitatis ipsius emi fecit”. Aquest darrer havia adquirit d’Asbert una quartera de faves, mitja quartera de fesols, quatre quartans d’oli i tres cabeces d’all per a proveir un lleny armat de tres-cents bancs, que estava al servei de la ciutat de Barcelona, 1402-2-7, AHPB, Tomàs de Bellmunt, Liber duodecimus contractuum comunium (1401-11-23/1402-3-4), fol. 94. 11. “Una cosa era padecer hambre y otra morir de inanición. Y no parece que los habitantes del Empordà murieran de hambre durante las hambrunas bajomedievales. Ni siquiera durante los críticos años de 1333-1334 y 1374-1375. Es razonable suponer que, frente a las carestías de grano, las familias ampurdanesas tenían un margen de maniobra, seguramente escaso, pero suficiente para evitar la muerte”, Xavier SOLDEVILA i TEMPORAL, “Carestías y crisis de subsistencia en el mundo rural catalán: el Baix Empordà en el siglo XIV”, a Hipólito Rafael OLIVA HERRER i Pere Benito (eds.), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2007, pp. 226-227. 80 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Aquests vilassarencs justificaren l’esmentada operació creditícia adduint la necessitat de numerari per a comprar blat i, d’aquesta manera, poder alimentar les seves famílies: “plurium indigemus ac indiget frumento et blado ex quo vilam nostram et ipsorum ac filiorum et familie nostrorum et eorum ducere ac sustentare valeamus ac valeant ex quo ad pressens non habeamus nec habere pecunias ex quibus emere valeamus ac valeant frumentum ac bladum ipsum, quod etiam magna difficultate procurari habet et quia ipsas pecunias habere non valeamus.”12 El mateix any, el batlle reial i els jurats de la vila d’Argentona compraren a Barcelona 200 quarteres de forment a 5 sous la quartera. Per fer front als 1.000 sous de l’import d’aquest cereal també hagueren de vendre un censal mort als marmessors de Clara d’Argentona, segona muller de Guillem d’Argentona.13 Hi havia diferents tipus de blat i, per tant, cal diferenciar els “blats grossos”, entre els quals predominà el forment, dels “blats menuts”. D’aquests darrers cal assenyalar l’ordi, la civada, l’espelta i el mill. Els primers eren de cicle hivernal amb collita a la primavera i els segons de cicle primaveral amb collita a la tardor.14 Amb el forment s’elaborava una farina blanca, amb la qual es feia un pa blanc de gran qualitat. A partir de la barreja dels “blats menuts” s’elaborava un pa negre d’inferior qualitat conegut com el pa de mestall.15 Els inventaris de masos maresmencs demostren l’existència de reserves de cereals panificables (blat, ordi, mestall, espelta, sègol i mill) i de lleguminoses (faves, pèsols i cigrons). Aquests excedents demostren les opcions de consum i de comercialització dels seus habitants. La pagesia maresmenca baixmedieval prioritzà el conreu del blat davant d’altres cereals perquè aquest producte comptà amb una important 12. AHPB, Bartomeu Agell, XXXVIII manuale (1458/1459). 13. Enric SUBIÑÀ i COLL, Argentona al segle XV. Terra de remences. Argentona: La Comarcal Edicions, 2010, p. 76. 14. Ferran GARCÍA OLIVER, “Els cultius”, Història agrària dels Països Catalans, p. 303. 15. Per a la zona del Maresme, a partir del segle XIII, Coral Cuadrada demostra l’existència de diversos “blats menuts”. Cuadrada suposa que se sembraven barrejats, identificant-se com a sembra de mestall, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 192. Pere Benito i Monclús documenta pasteres a les cuines dels masos pagesos i a les cases menestrals. Per a aquest historiador, al món rural també existiren grans diferències alimentàries entre els pagesos productors d’importants excedents agrícoles i d’altra població que havia de comprar blat al mercat. Per tant, es mostra contrari a la visió que centralitza el consum de pa blanc a les poblacions urbanes i el de mestall al món rural, Pere Benito i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents. El testimoni dels inventaris «post-mortem» (1425-1454)”, treball inèdit, pp. 58-59. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 81 demanda.16 A l’inventari dels béns de Pere Dilmer, de Vilassar, s’anotaren “dues sachs de ordi” i quatre quarteres de blat.17 Al de Berenguer Amat, de l’esmentada localitat, dues quarteres de forment, tres quarteres d’ordi, dues quarteres de mestall i una quartera d’espelta.18 Al de Joan Amat, del veïnat del Sant Crist de la parròquia de Vilassar, s’hi anotà: “Ítem entorn de vint corteras de mastall ordiós. Ítem entorn de una cortera de forment. Ítem entorn de tres corteras de mastall segalós. Ítem tres corteres d’ordi o entorn. Item una botota ab tres corteres o entorn de spelta.”19 La situació geogràfica, l’extensió de les parcel·les i la mà d’obra familiar de cada mas foren factors cabdals a l’hora d’assegurar la qualitat de la preparació de les terres que s’havien previst sembrar. Per a cavar o llaurar, s’utilitzà l’aixada,20 el càvec, el magall21 o l’arada.22 El nombre d’eines escripturades als inventaris post mortem reflecteix la capacitat productiva d’un mas, és a dir, l’extensió de les seves parcel·les i els recursos humans amb els quals podia comptar.23 La possessió d’una arada i de bestiar de treball fou un dels elements que demostren la diversitat econòmica i social de la pagesia perquè suposava una important inversió que només pogueren costejar els pagesos més ben situats. Per aquesta pagesia grassa també representà una entrada de numerari atès que es podien llogar a d’altres pagesos.24 16. Pere BENITO I MONCLÚS, “Casa rural y niveles de vida en el entorno de Barcelona a fines de la Edad Media”, FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER, Ferran (editores), Pautas de consumo y niveles de vida en el mundo rural medieval. València: Publicaciones de la Universidad de Valencia (en premsa). 17. 1434-7-9, APSGVD, Diversorum 143. 18. 1434-8-2, APSGVD, Diversorum 133. 19. 1480-11-11, APSGVD, Diversorum 150. 20. L’aixada és una planxa de ferro rectangular o trapezoïdal adaptada a un mànec de fusta. Les més amples serveixen per a cavar terrenys pedregosos i horts. També s’utilitza per treure les herbes i per remoure la terra si es vol regar, Núria VILÀ, Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1991, pp. 23-25. 21. El càvec té una fulla més estreta que l’aixada i el magall és una aixada amb escarpell, Núria VILÀ, Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp..., pp. 48-56. 22. L’arada medieval era d’herència romana. Era de fusta, llevat de la rella (fulla triangular de ferro). Es fixava la rella al dental, mitjançant la cameta. Els animals que hi anaven junyits es col·locaven a l’espígol o camatimó. El llaurador la manipulava pel timó (Núria VILÀ, Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp..., pp. 63-65). A l’inventari, realitzat pel vicari de Premià, el 26 de juliol de 1463, dels béns dels pubills de Llorenç Rossell, de Premià, es constatà la presència d’una “arada ab una reya, un gou e coxins” i un “un bou de miga tala definit en nou anys”, APSPPD, Manual 1, fols. 2v-3. 23. Pere BENITO i MONCLÚS, “Casa rural y niveles de vida...”. 24. Per Antoni Furió encara existeixen tòpics força estesos sobre la baixíssima productivitat i l’utillatge baixmedieval: “aquesta imatge tòpica del pagès pobre, proveït només d’una aixada per cavar la seva petita heretat, enfront del pagès ric, dotat d’arada 82 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Segons els contractes d’arrendament i empenyorament de terres de la zona del Maresme, la técnica de l’arada fou estimulada per la mateixa pagesia. A la major part d’aquests pactes s’observa com s’incentivaven les tasques de remoure la terra amb les relles de l’arada. L’any 1443, Francesc Riera i el seu fill Miquel, de Vilassar, arrendaren una peça de terra a Antoni Ferrer, de l’esmentada vila, i li asseguraren que si “illo tunch dictam peciam terre giraveritis cum livore seu reya illo anno positis in eadem seminare et inde fructus percipere”.25 Quan Salvador Dilmer, de Vilassar, va empenyorar una terra aloera a Antoni Ferrer, se li va assegurar el dret de retenir la possessió de l’agrer fins que hagués recollit els fruits de la collita, sempre que aquesta hagués estat llaurada: “ítem se reté lo dit Anthoni Ferrer si havia leurade la dita terra que lo dit Salvador no·l ne pugue traure fins que age cullit l’esplet.”26 La importància del conreu del blat es reflectia en l’organització de la vida quotidiana pagesa que es basava en el cicle agrícola d’aquest cereal. Durant el mes d’octubre, després d’haver preparar el sòl, cavant-lo o llaurant-lo, arribava l’hora de la sembra dels blats d’hivern. En els solcs oberts, la pagesia escampava les llavors amb la mà que guardava en una senalla o cabàs. Més tard, aquestes llavors es colgaven aplanant la terra amb l’arada o el rasclet. Posteriorment, s’aixafaven els terrossos amb una maça de fusta i es cavava amb l’aixada les vores i els racons, on no s’havia pogut treballar amb l’arada. A partir de la sembra, a excepció del mes d’abril, quan les dones acostumaven a birbar els camps, és a dir, a tallar amb l’aixadeta o collir amb les mans les herbes que havien crescut al costat dels cereals, pràcticament no hi havia feina als camps conreuats fins a la sega. Als mesos de juny i de juliol, quan els cereals ja havien granat i les espigues es mostraven força torrades, arribava l’hora de la sega. Es començava amb l’ordi i es continuava amb el blat, el mestall i el sègol. Es tallaven les espigues amb la falç, es deixaven en manats i, després, es recollien, lligaven i s’agrupaven en garbes. Finalment i per aprofitar-ho tot, les dones espigolaven o recollien les espigues que havien quedat al camp segat. A l’era del mas, es deslligaven les garbes i s’estenien amb una forca. Amb la batuda o trilla es destriava el gra de la palla. Aquesta i d’animals, no tenia en compte, primer, que les eines i el bestiar podien —com de fet era habitual— ser llogats… i, segon, que el preu de l’arada i del bestiar de treball no sempre era fora de l’abast de la majoria dels camperols”, Antoni FURIÓ, “L’utillatge i les tècniques agrícoles”, Història agrària dels Països Catalans, volum II. Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, p. 343. 25. APSGVD, Diversorum 98. 26. 1446-4-19, APSGVD, Manual 7, fol. 9. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 83 operació podia realitzar-se manualment amb la batolla o amb l’ajuda de cavalls, mules o bous.27 Després amb les garbelladores s’acabava de netejar el gra eliminant els caps d’espiga, els tronquets i les pedres. Quan el blat estava net, es posava en sacs.28 A partir d’aquí, tornava a començar el cicle agrícola del blat amb la preparació de les terres que s’havia previst conrear aquell any. L’esgotament de la terra, la disminució i la pèrdua de collites foren els grans reptes del pagès medieval. Per evitar-ho i assegurar una mínima productivitat, s’havia de facilitar la restitució de la fertilitat del sòl, mitjançant tres tècniques que podien ser complementàries: l’adobament, el guaret i les rotacions de conreus. L’adobament de les terres segades podia iniciar-se a partir dels rostolls. Quan en aquests camps hi havia pasturat el bestiar, es llauraven i es colgaven les restes dels rostolls barrejades amb els excrements del bestiar. Quan no hi havia prou fem, la pagesia havia d’aconseguir-ne per a dipositar-lo als camps.29 Per això, en alguns contractes d’empenyorament, en els quals un pagès perdia el control directe de la seva explotació agrícola, s’estipulava que si el creditor realitzava certs treballs en la peça empenyorada, com llaurar i femar, després pogués aprofitar-se dels fruits de la seva inversió.30 De manera paral·lela es realitzaven rotacions de conreus anyals. Es plantava un any i es deixava reposar l’agrer al següent. Mentre la terra estava en guaret, es regenerava. Tot i així, el pagès hi continuava treballant. S’hi efectuaven diverses llaurades,31 s’arrancaven les herbes, es desfeien els terrossos i es realitzaven boïcs o formiguers.32 27. Quan es realitzava amb animals, s’estenia la collita a l’era i s’hi passava un trill (post de fusta rectangular amb una sèrie de ferros, claus o puntes de sílex incrustades a la seva cara inferior). Amb aquesta tècnica les espigues es desgranaven i la palla s’aixafava i era curta, Mercè AVENTIN I PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 57. Ramon GARRABOU, “El conreu del blat”, Per a una història de la societat tradicional. Les formes de treball. L’Avenç, 29 (Barcelona, 1981), p. 59. 28. Segons la documentació consultada, la majoria dels censos de blat s’exigien en garba i els emfiteutes dels senyors del castell de Vilassar els havien d’entregar a l’era del castell. No s’acostumava a demanar l’entrega de gra “pulcre i net”. 29. Per a Mercè Aventin, “els fems, que els pagesos escampaven pels solcs en la major quantitat possible foren el principal reconstituent fins al segle XIX”, Mercè AVENTIN I PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 59. 30. “Ítem més que, si per ventura lo mes de novembre lo dit Rafart a dat de reya en la dita peça de terra, aja colir tot aquel esplet. Ítem més que si lo dit Rafart famava la dita terra un any aja colir l’altra esplet vinent”, 1440-10-11, APSGVD, Manual 7, fol. 49. 31. Per a la comarca de la Segarra i per a períodes posteriors, “la primera llaurada es deia emprimar i es començava a fer cap a finals de gener; la segona mantornar, es realitzava cap a l’abril, i cap al juny es tercejava. Si a la terra havien crescut herbes, es tornava a llaurar abans de sembrar”, Ramon GARRABOU, “El conreu del blat”, p. 54. 32. El boïc o formiguer és un pilot de llenya seca i brossa cobert de terra. Després de ser cremat s’escampa pel sòl agrícola. S’utilitza com a adob natural. 84 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Les dificultats a les quals hagué de fer front part de la pagesia maresmenca s’observa mitjançant la classificació de les compravendes, els empenyoraments i les cartes de gràcia en dos períodes: de juny a octubre i de novembre a maig. El segon període, el més allunyat de les collites cerealístiques i vitivinícoles, fou el que concentrà un major nombre d’alienacions d’agrer (vegeu taula 6). Mitjançant aquestes alienacions, el pagès intentà obtenir el numerari necessari per a la seva vida quotidiana, com ara invertir en l’explotació agrícola, satisfer censos i pagaments crediticis, abonar i retornar dots, etc. TAULA 6 Alienacions d’agrer Tipologia documental Béns aloers Tinences gravades amb cens Drets sobre les Compraventinences des pures Recuperacions de tinences franques i lliures de cens Revessejats Empenyoraments Compravendes a carta de gràcia Nombre de documents Juny a octubre Novembre a maig 102 112 39’2% 39’2% 60’8% 60’8% 14 28’5% 71’5% 12 33’3% 66’7% 6 9 61 16’6% 44’4% 35’1% 83’4% 55’6% 64’9% Des de la romanització, la vinya fou juntament amb el blat un dels productes més conreats al Maresme. La desintegració de l’Imperi romà i la consegüent minva del comerç provocaren una primera expansió del conreu vitícola que intentà garantir l’autoconsum. Des del segle XI, el vinyar esdevingué un conreu d’evident finalitat comercial. Va començar a expandir-se pels vessants muntanyencs i les planes de l’entorn rural barceloní33 i la pagesia benestant d’aquest hinterland va portar part dels seus excedents al mercat barceloní.34 En aquesta centúria, aparegué la combinació de la producció per al con33. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., pp. 84-85. 34. Josep M. SALRACH, “La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana”, Vinyes i vins: mil anys d’història. III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, p. 122. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 85 sum, per al comerç i per a la satisfacció de rendes senyorials. Aquesta circumstància comportà que l’explotació agrícola d’alguns pagesos pogués dedicar-se exclusivament a la producció vitícola o combinar-se amb la d’altres productes com el blat.35 Més endavant, durant la baixa edat mitjana, algunes zones del Principat es dedicaren tant al comerç interior català com a l’exportació vinícola europea.36 Com en el cas del blat, el raïm també fou objecte de transaccions creditícies. Abans de les collites vitícoles, alguns taverners barcelonins efectuaren comandes de dipòsit a favor de pagesos de l’entorn rural més proper a la Ciutat Comtal per assegurar-se una bona provisió de raïm a un preu més baix de l’habitual. Així, el 2 de juliol de 1392, Raimon Gassull, taverner barceloní, i Raimon Denaga, habitant de Tiana, compraren a Llorenç Mascaró, de Tiana, 40 quintars de raïm de les seves vinyes per 8 lliures. És a dir, a 4 sous el quintar.37 Cinc dies més tard, els compradors efectuaren una operació similar, mitjançant una comanda de dipòsit. Aquesta vegada, el venedor fou Bernat ça Morera, de Tiana, i es negocià la satisfacció de 20 quintars de raïm per 80 sous.38 A la baixa edat mitjana, el vi que es consumia quotidianament era el vi blanc, el vermell, el grec, el de pur most, el de remost i les aiguades.39 En festes importants, es bevien d’altres vins com el moscat, 35. “Creiem que en més terres es va donar una estreta associació entre terra i vinya, més ben dit, entre terra de secà, productora de cereal, i vinya, que devien formar una unitat física i econòmica. Aquesta associació adquiria probablement dues formes: una imatge, encara present avui, en podria ser la de les terres campes delimitades per un, dos o tres costats per formacions més o menys àmplies i espesses de ceps. El pagès, cavant la vinya o llaurant el camp, feia un mateix viatge, estalviava energies i temps de desplaçaments i controlava més fàcilment l’explotació… Una segona imatge, potser llavors més freqüent que no sembla, podria ser la de la terra campa sembrada de ceps esparsos, prou esparsos per a permetre el conreu de cereals entre ells. És clar, qui diu ceps, també diu altres arbres fruiters”, Josep M. SALRACH, “La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana”..., pp. 125-126. Per Assumpta Serra, durant la primera meitat del segle XIV, “els senyors desitjosos de bons vins per a llurs taules i també per a mercadejar, impulsen el conreu de la vinya entre els tinents i els arrendadors”, Assumpta SERRA i CLOTA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre els segles XIII-XIV a la Catalunya Central”, Vinyes i vins: mil anys d’història. III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, p. 288. 36. Assumpta SERRA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre els segles XIII-XIV a la Catalunya Central”..., p. 283. 37. AHPB, Bernat Nadal, Manual (1392-1-4/1392-7-11), fols. 88v i 91. 38. AHPB, Bernat Nadal, Decimum manuale (1392-7-11/1393-1-23), fol. 4. El regest i transcripció d’aquesta font corresponen al document 5 de l’apèndix documental. 39. El 20 d’octubre de 1480, Pol Riera, de Tiana, vengué per 32 lliures i 12 sous al seu germà Joan Riera, de l’esmentada vila, 22 somades de “vini virimili most”, que tenia en una bóta grossa de fusta al celler de casa seva, i 6 somades de “vini albi cocti”, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481). 86 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA la malvasia i el piment.40 El consum d’un o altre tipus de vi depenia de la posició econòmica i social de cada llar familiar. En aquesta època, l’elevat consum de vi ha de relacionar-se amb la salubritat de l’aigua i antics hàbits alimentaris en els quals es valorava moltíssim la gran aportació energètica d’aquest producte i el seu baix cost.41 A més, aquest producte tingué un paper cabdal en els ritus cristians, perquè l’Església catòlica continuà utilitzant simbòlicament el vi durant l’acte de consagració, equiparant-lo a la sang de Crist. Per la seva banda, la toponímia medieval també reflecteix indrets de sòl vitícola quan utilitzava termes com “vinyals”42, “vinyet”43 i “Truyalls” per a situar geogràficament les terres d’alguns contractes agrícoles.44 Als contractes estudiats, els establiments i els sotsestabliments són els que mostren una major dedicació de sòl agrícola al conreu del vinyar. D’altres contractes agrers en els quals sovintegen les referències del conreu vitícola són les compravendes, els lloguers, els arrendaments i els empenyoraments. Tot i que els establiments i els sotsestabliments del segle XIV encara no s’dentificaren com a contractes de rabassa morta, en aquests pactes ja s’observa l’existència d’una sèrie d’elements que, més tard, van caracteritzar aquesta modalitat emfitèutica. En aquests contractes, els senyors directes imposaren l’exigència de plantar vinya als senyors útils45 i, a més, aconseguiren escripturar la recuperació del bé establert quan el vinyar fos vell i no donés fruits.46 Més tard, des dels inicis del segle XV, 40. Al segle XV, a Barcelona, la malvasia, el vi moscat i el grec foren els vins més apreciats. Els vins més consumits per les classes populars foren el blanc i el negre, Teresa VINYOLES i VIDAL, La vida quotidiana de Barcelona vers 1400. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1985, pp. 162-163. 41. El dia 1 de junt de 1478, Joan Dilmer, de Vilassar, simulà l’arrendament d’una peça de terra a Pere Pons, àlies Cerola. Aquest darrer li havia deixat diners per a comprar blat i vi: “et cum sit res veritas quod ex post istis diebus de proximo elapsis exhigente necesitate vos…mihi uxoreque me et aliis de domo mea provirtu nostru de grano ad valorem quatuor librarum et trium solidorum et tam de vino ad valore seu precio undecim solidorum”, APSGVD, Diversorum 55 i 74. 42. 1445,11,12, BC, Fons Moja, lligall 278. 43. 1465,11,12, AHPB, Miquel Franquesa, Liber primus vendicionum (1463/1465). 44. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt, p. 86. 45. “teneamini etiam dicta pecia terre plantare vices quolibet anno”, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 128-129 i 198. 46. “quod postquam dicta vinea per vos plantandam per vetustater fuerit extirpata seu heremata taliter fructificare non valeat.. quod ipsa pars pecia terre per me vobis stabilita cum omni suo pleno iure michi et meis revertatur que ad modum erat antequam vobis stabiliretur”, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 129-130 i 221. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 87 el contracte de rabassa morta ja s’escripturà com un pacte a “rabaça”.47 Per consegüent, l’origen i desenvolupament d’aquesta tipologia contractual fou sense cap tipus de dubte medieval. El treball que el pagès havia de realitzar per a preparar el terreny vitícola depenia de l’estat del sòl, o sigui, de si estava conreat o no.48 Si ho estava, també es diferenciava si tot el camp era de vinya o si aquesta s’havia conreat amb d’altres productes agrícoles. Així, per exemple, a les peces ermes, s’havia de realitzar una eixarmada o rompuda. S’arrencaven les plantes, els arbres i arbusts i, després, el fustam i la brossa de l’eixarmada s’escampava sobre la peça de terra o s’adreçava a l’elaboració de formiguers per a d’altres terrenys agrícoles. Abans de plantar vinya, s’hi conreaven cereals, lleguminoses i ferratge amb l’objectiu de rendibilitzar la inversió. Els terrenys dedicats a d’altres conreus s’havien de deixar de dos a tres anys en repòs. En els sòls de vinya, no es podia tornar a plantar vinya fins a set o vuit anys després. Mentrestant es plantava farratge, lleguminoses o cereals. Abans d’endegar el conreu dels nous ceps, si la terra ho permetia es llaurava dos o tres vegades l’any anterior.49 A diferència del pagès que comptava amb vinyes a les planes, el pagès que tenia terres de vinya en zones muntanyoses també havia de retirar roques o pedres, construir marges o murs de contenció, obrir rases o desguassos per evitar l’erosió del terreny i, fins i tot, transportar terra fèrtil.50 Després el treball consistia a “cavar, mantornar, podar i veremar”.51 47. “ad bene meliorandum et cultivandum stabilimus et in emphiteosim damus et concedimus vobis…ad certum tempus ad stirperm vulgariter mancupatum a rabaça”, APSGVD, Diversorum 29, 98, 108 i 139. 48. El 26 de gener de 1429, Pere Gener, hostaler de Barcelona, que abans vivia a Cabrera, vengué a Pere Arnau, de Cabrera, “partem vineam plantatam in quo solebat esse ortus dicti mansi maior”, AHPB, Bartomeu Agell, Primus liber vendicionum et stabilimentorum et aliarum alienariorum (1428-1430), fols. 24v-27v. 49. Emili GIRALT i RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxera”, Per a una història de la societat pagesa tradicional. Les formes de treball, 3. L’Avenç, 31 (Barcelona, 1980), pp. 64-65. 50. Emili GIRALT i RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la filloxera”, pp. 64-65. 51. M. Assumpta SERRA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre el segle XIII-XVI a la Catalunya Central...”, p. 291. “cavar, podar, mangencar e colgar simest sua”, 1450-12-13, APSGVD, Manual 7, fol. 48v. 88 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Alguns pagesos rabassaires podien allargar la vida dels ceps mitjançant les tècniques dels colgats52 i capfigats o morgons53 que requerien l’aportació d’una quantitat considerable de fems. El dia 12 de gener de 1473, Clara, vídua d’Esteve Mates, de Mataró, el seu fill Gaspar i Angelina, la dona d’aquest darrer, alienaren una peça erma a Arnau Ferrer, mercader barceloní. En aquesta compravenda, es pactà l’obligació que tenia el comprador de plantar-hi vinya i de gaudir de la seva possessió mentre els ceps fossin vius. També Ferrer podia aplicar les tècniques dels colgats i capfigats: sub tali tamen pacto et condicione, quod vos seu vestri valeatis ac etiam habeatis et teneatis dictam peciam terre, quam vobis vendimus… et ipsa vinea plantata dictam peciam terre teneatis et posideatis vos et vestri et quibus volueritis quamdiu ipsa vinea in ea plantanda duraverit et fructificaverit et non ultra, sic quod extirpata et heremata ipsa vinea nos et nostri recuperemus dictam peciam terre….Liceat tamen vobis et vestris facere in ipsa pecia terre quam et totiens quotiens volueritis colgats sive morgons.54 Al mes de setembre, durant la verema la pagesia vivia un dels punts àlgids del calendari agrícola. La verema comportava una gran inversió de mà d’obra i, en conseqüència, un gran esforç per a les famílies que tenien vinyes. La migració d’alguns joves cabalers a Barcelona restà potencial de mà d’obra a algunes d’aquestes explotacions agràries pageses. Malgrat això, en els contractes d’aprenentatge de molts d’aquests cabalers es contemplà, per a dates concretes del calendari agrícola, el permís per desplaçar-se a les localitats d’origen per ajudar els seus familiars en treballs agrícoles com la sega i la verema. En aquestes dates, quan no es comptava amb suficient mà d’obra familiar, es formalitzaren contractes verbals per contractar jornalers. L’import dels jornals satisfets a aquesta mà d’obra assalariada no justificà el fet d’escripturar aquests pactes i, per tant, pràcticament no se n’ha conservat cap evidència escrita. Per tant, no seria gens estrany 52. Amb els colgats s’ageia i enterrava un cep en un clot de dos pams d’amplària i uns tres o quatre de profunditat. S’havia de deixar que sortissin per damunt la terra dos o més sarments. Un d’aquests havia d’ocupar el lloc del cap enterrat. L’any següent, la resta de sarments s’aprofitaven per transplantar-los i substituir ceps malalts o morts, Emili GIRALT i RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxera...”, pp. 68-71. 53. Per a capficar o murgonar un cep s’enterrava un sarment sense tallar-li la soca, fent sortir la punta pel lloc on s’havia deteriorat. L’any següent es tallava del cep mare la redolta i esdevenia un nou cep, Emili GIRALT I RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxera”, pp. 68-71. 54. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., doc. 67, p. 222. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 89 que alguns dels imports que apareixen sense especificar com a deutes als testaments estiguessin relacionats amb jornals realitzats en explotacions agràries pageses. Per exemple, el 25 d’octubre de 1422, Antònia Dilmera, òrfena d’Antoni Dilmer, de Vilassar, va encarregar als seus marmessors la satisfacció de 20 sous a Salvador Colomer per haver-li podat les vinyes.55 La verema comportava la realització d’unes feines entretingudes i feixugues. Als vinyars s’hi havia de recollir el raïm, dipositar-lo i portar-lo en cistells o coves, emmagatzemar-lo en portadores i després dur-lo al celler del mas familiar.56 A partir dels segles XIV i XV, el celler fou un espai ben definit i diferenciat de la resta de les estances d’un mas,57 estava situat al vessant nord i a la part baixa del mas.58 En aquesta estança fresca i fosca, els pagesos que comptaven amb terres d’explotació vitícola hi emmagatzemaven tots els estris relacionats amb el conreu i el procés d’elaboració del vi. Del celler ha de destacar-se el cup que podia ser de fusta, de ciment romà o de pedra.59 El cup era possible substituir-lo per una tina o un gran cubell de fusta que podia traslladar-se a les vinyes.60 Aquest dispositiu també es llogava als pagesos que no arribaven a costejar un cup fix de pedra o d’obra.61 Per tant, la situació econòmica d’un determinat grup familiar també pot mesurar-se per la possessió d’un cup. En el cup s’hi dipositava la verema, es trepitjava amb els peus i es guardava el líquid resultant de la primera fermentació. Seguidament 55. APSGVD, Manual 3, fol. 138. 56. Els inventaris medievals estudiats per Pere Benito demostren que s’escripturaren de 2 a 8 portadores en els cellers vilassarencs, Pere BENITO i MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., p. 80. 57. Assumpta SERRA, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre el segle XIII-XVI a la Catalunya Central...”, p. 292. 58. Emili GIRALT I RAVENTÓS, “Les tècniques de la viticultura anterior a la filloxera...”, p. 50. Joan SALICRÚ PLANS, Les feines del camp i del bosc a Vallgorguina. Mataró: Copisteria Castellà, 1993, p. 29. 59. El 1480, Guillem Pere Aroles, de Vilassar, comprà a Gabriel Baster, paraire, de Barcelona, un cup de fusta de 50 somades per 6 lliures, 17 sous i 7 diners (AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481)). En un inventari dels béns dels pubills de Llorenç Rossell, elaborat l’any 1463 per Bartomeu, vicari de Premià, del celler del mas Rossell s’hi escripturà: “Primo un cup gran de fusta ab dos bancs. Item altra cup petit. Item un ambut de fust. Ítem dos parelles de portadores de poqua valor. Item una scala de onze scalons. Ítem una guarbela….Ítem una arada ab una reya un gou”, 1463-7-26, APSPPD, Manual 1, fols. 2v-3. 60. L’existència de trulls prop de vinyes premiarenques és una possibilitat considerada per Jaume Oliver que observa la presència del topònim “Truyals” a Premià, Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 86. 61. Emili GIRALT i RAVENTÓS: “Les tècniques de la viticultura anterior a la filloxera...”, p. 50. 90 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA se separava el vi de les matèries sòlides (granes, pells i raspes o brises). De la primera premsada s’obtenia el vi de most, i de la segona o tercera premsada, el vi de remost. Per a posteriors fermentacions s’utilitzaven tones de fusta. Finalment, es dipositava el vi a diferents recipients de menor capacitat com ara bótes, carretells o barrils petits, barrals i bóts. En el Baix Maresme, com a complement del conreu frumentari i vitícola, l’olivera fou un producte poc important. L’estudi dels inventaris post mortem de Vilassar mostren l’escassa importància de la producció autòctona d’oli. Per Pere Benito, aquest producte es comprava en grans quantitats al mercat local de l’esmentada vila. De l’anàlisi d’aquests inventaris, Benito constata petites quantitats d’oli en setrills i gerres olieres, la majoria buides.62 L’oli s’utilitzava per a la il·luminació, per a la cocció d’aliments, per a l’elaboració de productes medicinals i sabó, durant la fabricació de teixits, per a la producció de medecines i en actes i cerimònies religioses.63 En general, als contractes agraris de la baixa edat mitjana, es menciona l’olivera com un dels arbres que hi havia als terrenys de sòl agrícola (camps, peces, feixes, vinyes i horts).64 Però com ja s’ha comentat, en aquesta zona els oliverars foren d’escassa entitat.65 En la majoria dels contractes es documenten altres arbres fruiters, que s’esmenten d’una manera genèrica amb la fórmula següent: “et omnibus arboribus diversorum generum que ibi sunt”. Tot i així, es coneix l’existència d’una àmplia gamma d’arbres fruiters, com ara figueres, ametllers, avellaners, cirerers, nogueres, pereres, pomeres i pruneres.66 Aquests arbres fruiters s’utilitzaven per marcar els límits de 62. Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, p. 59. 63. Ferran GARCÍA OLIVER, “Els cultius...”, p. 312. 64. En un contracte d’establiment emfitèutic d’una peça de terra, del 18 de gener de 1374, Bernat Isern es retingué l’usdefruit d’una olivera: “retineo tamen de vita mea et non plus unum olivarium” (APSGVD, Manual 2, fols. 46v-47). En una compravenda del 5 de desembre de 1480, Joan Lladó, àlies Feliu, i Gabriela, propietària del mas Feliu, de Cabrera, alienaren un tros de terra amb dues oliveres a Arnau de la Castanyeda, mestre barber i cirurgià de l’esmentada localitat, BC, lligall 278. 65. El 2 de gener de 1377, Bernat Ferrer, de Vilassar, confessà la detenció del domini directe d’una peça de terra i d’una sèrie d’oliveres a Guillem Aroles, senyor útil dels esmentats béns, (APSGVD, Manual 4, fol. 36). El 5 de desembre de 1480, Joan Dilmer vengué a carta de gràcia unes feixes amb oliveres a Pere Pons, àlies Cerola, APSGVD, Diversorum 30. 66. A partir de l’any mil s’expandí la figuera per la Catalunya litoral, Pierre BONNASSIE, Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). 1/Economia i societat pre-feudal. Barcelona: Edicions 62 (Col·lecció d’Estudis i documents, 31), 1979, p. 399. Coral CUADRADA, El Maresme Medieval..., p. 177. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., pp. 87-88. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 91 les possessions agràries i, a més a més, protegien amb la seva ombra els productes conreats als terrenys de regadiu. En aquests camps s’hi plantaven verdures i llegums: cols, alls tendres, cebes, carbasses, cogombres, pastanagues, llenties, faves i cigrons. A partir del segle XIII, amb l’expansió de les lleguminoses s’afavorí l’estructura econòmica de l’explotació pagesa, perquè aquests productes foren molt rendibles, aportaren un alt valor nutritiu i actuaren com un adob natural dels sòls.67 Part d’aquesta producció hortícola s’enviava a la Ciutat Comtal que consumia hortalisses procedents de les explotacions agrícoles situades a l’entorn rural més proper.68 A més a més, en temps de carestia frumentària, per a paliar la fam de la població es panificaren algunes lleguminoses com les faves i els cigrons.69 En aquests espais agrícoles, també es plantaren alguns conreus preindustrials com el lli i el cànem que representaren una nova entrada de capital per a les famílies pageses70 o, simplement, foren exigits pels arrendadors d’alguns censos. En algunes zones del Maresme, com fou el cas de la vila d’Argentona, els pagesos havien de satisfer “totum decimum panis, vini, carniun, denariorum lini canabi”.71 A les explotacions de regadiu es diferenciava l’hort, concebut com un dels components de l’explotació agrícola associada als masos, de l’horta, espai de major superfície situat en una zona on era possible fer-hi arribar una conducció d’aigua.72 Coral Cuadrada demostra que a l’alta edat mitjana existiren hortes que es concentraven prop de les rieres maresmenques.73 La toponimia baixmedieval confirma que aquestes extensions d’horta també existiren al segle XV. Entre d’altres, cal assenyalar l’“Horta del castell” de Vilassar74 i els “Hortals” de Cabrera.75 Amb l’objectiu de pal·liar la irregularitat dels cursos fluvials i la sequera estival, els pagesos maresmencs aprofitaren l’aigua de fonts,76 67. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 200. 68. Teresa-Maria VINYOLES, “La vida quotidiana a Barcelona vers 1400”, p. 170. 69. Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents”..., p. 58. 70. A l’inventari dels béns de Joan Amat, del veïnat del Sant Crist de Vilassar, entre d’altres objectes s’escripturaren “entorn de quatre filats de li amarat”, 1480-11-11, APSGVD, Diversorum 150. 71. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 9293, 143 i 210. 72. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 87. 73. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 177. 74. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 64. 75. AHPB, Bartomeu AGELL, Manuale primum, fol. 46. 76. Font de Bonanat Grau (1411-7-25, APSGVD, Manual 5, fols. 162v-163. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 162). “Torrent ab font” prop del mas Pi (1377-2-15 APSGVD, Manual 4, fols. 24-25). 92 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA mines, pous, rescloses,77 dics i basses78 i construïren canals.79 En alguns contractes, la importància de l’aigua també es veu reflectida amb la cessió del dret de regar80 i amb l’establiment de torns de regatge.81 Si bé per a d’altres zones i per a èpoques anteriors es pot aplicar l’expressió que l’hort “és l’espai de la llibertat pagesa”,82 aquesta imatge no és la que correspon a la zona del Baix Maresme. Als contractes estudiats es constata com bona part d’aquestes terres de regadiu foren dependents i, per tant, estigueren sotmeses al pagament de censos.83 77. Com a límit d’un hort de Cabrera, venut per Gabriel Castellar a Nicolau Bonivern, de Vilassar, figurà la “resclosa de l’hort de n’Agell”, 1444,11,3, APSGVD, Manual 7, fol. 24v. 78. Dues de les afrontacions d’unes cases vilassarenques estaven prop de la bassa d’Aroles (1474-12-4, APSGVD, Manual 8, fol. 173v). El topònim que situava una peça plantada de vinya i en part erma fou “sobre la bassa regadora” (1479-3-14, APSGVD, Diversorum 72). També s’identificà un hort i un tros de terra que estaven a la bassa del molí, 1399-10-28, APSGVD, Manual 5, fols. 108-109 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 108. 79. A partir del segle XI es passà de l’aprofitament dels recs moliners a la construcció específica de canals de regadiu (Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 178179). Malgrat això, al segle XIII, a Argentona, molins i zones d’horta compartien l’aigua. El 25 de maig de 1256, Pere Riera i Alexidis foren establerts per Berenguer de Sant Vicenç en el mas Casela i “specialiter cum tota illa pars quod dictus mansus habere et facere debet in illo molendino de Mosso…de predicta vero aqua possit rigare mansus de Amatller in die martis et in die veneris tam in die quam in nocte regidivis autem diebus in mansi tuo de Chasela in noctibus” (Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 142, 188-189). El 4 de maig de 1396, un establiment efectuat per Miquel des Bosc a favor de Bernat Dilmer, de Vilassar, mostra com dos dels seus límits foren una muntanya “ab lo rech que alli és”, AHMAR Llibre del Baixell, fol. 144. 80. En un establiment de l’any 1479, figurà una peça amb un cobert de teules i pedra i el dret de poder regar (BC, Fons Moja, lligall 269). A canvi de l’entrega d’un pollastre, el 14 de febrer de 1395, Miquel des Bosc establí l’aigua de Montcabrer a Jaume Roudors, de Vilassar, APSGVD, Manual 5, fols. 11v-12 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 11. 81. Miquel des Bosc pactà el dret o “facultat de poder regar lo disapte y diumenge lo hort que dit adquisidor té prop de sa casa que hip de la font de Bonanat Grau” a Joan Vivent, de Vilassar, 1411,7, 25, Manual 5, fols. 162v-163 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 162. 82. Jaume VILAGINÉS, El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba, 234), 2001, p. 88. 83. Venda entre Francesc Rosselló, sastre barceloní, i el seu fill Bartomeu a Bernat Orriols, de Cabrera, d’un hort amb aigua per a regar, dependent de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona (1422-4-13, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 46). Venda a carta de gràcia de Genís Campins i Eulàlia, del veïnat de la Santa Creu de Vilassar, a Joan Avella, de Vilassar, d’un hort amb aigua, alou de Pere des Bosc (1474-4-14, APSGVD, Diversorum 113). Els mateixos venedors també alienaren a carta de gràcia dos horts amb aigua per a regar, sota domini i alou de la capella de Sant Bartomeu de Cabanyes, a Jaume Roudors. S’havia de satisfer una gallina en concepte de cens, 1475-5-15, APSGVD, Diversorum 113. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 93 Com a excepció del que s’ha comentat fins aquest moment, quan s’ha constatat la importància del treball rural basat en la mà d’obra familiar pagesa, es compta amb una escriptura que mostra un contracte atípic per a la zona estudiada. Aquesta font demostra documentalment l’existència de casos aïllats de treball assalariat i, a més a més, resumeix a la perfecció molts dels aspectes que s’han presentat amb anterioritat.84 Es tracta d’uns capítols del 6 d’abril de 1387 pactats entre Jaume Baró, escrivà barcelonès, i Arnau Costó, oriünd de Castelló de Farfanya. Segons aquests acords, a canvi de 22 lliures anyals i d’altres concessions de Jaume Baró a favor d’Arnau Costó i la seva muller, aquests tenien l’obligació de conrear cinc vinyes situades prop del mas Bell·lloch, de Tiana, i viure a l’esmentat mas.85 El capítol que escripturà el complement salarial d’Arnau Costó i la seva muller mostra la diversitat de productes conreats als masos baixmedievals de la Catalunya Vella, els animals típics d’aquestes explotacions i algunes de les feines agrícoles realitzades per la pagesia. Així es constata la planificació del repartiment de les terres per dedicar-les al conreu de determinats productes com l’ordi, les faves, els alls i d’altres llegums que no s’especifiquen. Aquests productes, les aus de corral i un porcell foren el complement salarial que el propietari del mas Belloch concedí als seus treballadors per alimentar-se. Segons aquests capítols, Arnau Costó i la seva muller havien de dedicar part de la seva jornada laboral a les vinyes del mas, és a dir, a “xubrir e poar e cavar les vinyes”. Per tant, havien d’ajudar a Baró durant la verema i “a trafegar lo vi qui·s fa en lo dit mas e de levar les bótes qui són en lo dit mas a messió del dit Arnau”. Arnau Costó també havia de planificar el conreu de “les fexes e altres terres del dit mas axí en sembrar ordi, faves o aylls o altres legums aytals com lo dit Jacme Baró elegirà”. Per consegüent, aquest darrer tingué la potestat d’escollir els productes de secà i de regadiu que s’havien de conrear a les seves terres. A més, segons aquests acords, Baró també havia de pagar les llavors i podia alimentar-se amb els productes conreats quan residís al mas. 84. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Explotación agraria y trabajo campesino en el entorno de Barcelona durante la Baja Edad Media”, a XIII Congrés d’Història Agrària. Congrés Internacional de la SEHA, Universitat de Lleida, 12-14 de maig de 2011. <http:// www.seha.info/congresos/2011/S1-Richou,%20Montserrat.pdf>. 85. AHPB, Pere Granyana, Capibrevium secundum (1386-VI-27/1387-IV-2), fol. 136. La transcripció d’aquest document es pot consultar al document 4 de l’apèndix documental. 94 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA En aquests acords, també es va explicitar per escrit que, a excepció de les ametlles, la resta de les collites havien de ser per a Costó. Unes clàusules semblants serveixen per als animals del mas. Es compraria un porcell a mitges, l’alimentaria Arnau Costó i després es repartiria la carn d’aquest animal entre ambdós. Costó podia tenir un gall i dos parells de gallines, que les alimentarien entre tots dos i que s’estabularien amb les gallines de Baró. També es pacta que els ous d’aquestes aus havien de ser per als Costó. Tot i així, si Baró o un dels seus procuradors volien menjar-ne també podrien fer-ho. L’alienació de muntanyes senceres o d’una part només figura documentada en cartes precàries. En una carta precària, realitzada el 21 de maig de 1371, Pere des Bosc confirmà el domini útil d’una muntanya, a Pere Colomer, de Premià, situada al torrent Gili i delimitada per dos recs, el que anava a la font dels Canals i el que arribava fins al mas Nadal. Si la muntanya es conreava, s’havia de satisfer l’octau i el braçatge del pa i el setè del vi. En cas contrari, s’havia de pagar 4 sous.86 Les peces bosquines permeteren l’ampliació del territori per conrear productes agrícoles, malgrat que eren menys fèrtils que les de la plana. Aquests espais muntanyencs també s’utilitzaren per a l’extracció de fusta i per a la recol·lecció de fruits silvestres destinats a l’alimentació de la població i dels animals. D’entre aquests productes cal assenyalar les móres, les maduixes de marge, els espàrrecs silvestres, els bolets i els aglans. La muntanya també oferia a la població d’altres recursos, com ara els animals procedents de la cacera. L’HABITATGE Als segles XIV i XV, la població del Baix Maresme s’organitzava segons dos tipus de poblament.87 En el concentrat, la població s’agru- 86. APSGVD, Manual 2, fols. 27v-28. 87. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 56-58. Jaume OLIVER i BRU, Introducció a la història de Premià de Dalt..., 76-80. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 65-72. Josep Maria ROQUÉ i MARGENAT, Òrrius. Contribució a la història del poble. Mataró: Grup d’Història del Casal (“Col·lecció el Racó”, 2), 1998, pp. 41-43. Josep SAMON FORGAS, “Per la sagrera de Vilassar”. Ipsa Arca, 2 (Vilassar de Dalt, 1999), pp. 36-47. Enric SUBIÑA i COLL, Argentona de la sagrera a la vila (1295-1900). Argentona: Ajuntament d’Argentona, 2001. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 95 pava a redós de les esglésies parroquials i d’algunes capelles.88 En canvi, el dispers estigué conformat per una sèrie de masos aïllats.89 A Vilassar, cal diferenciar tres zones de poblament:90 el nucli de Vilassar,91 el veïnat de Cabrils i el veïnat de la Santa Creu.92 Al nucli de Vilassar, la població habitava en cases o masos, situats al voltant de la sagrera de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar o prop d’aquesta.93 La població dels veïnats de Cabrils i de la Santa Creu vivia respectivament a recer de les sagreres de l’ermita de Sant Cristòfol de Cabrils i de la capella de la Santa Creu.94 A la zona 88. L’origen de les esglésies parroquials i de les capelles fou similar. Entre els segles X i XI, la majoria d’aquests temples foren fundats com a ermites. Posteriorment, algunes d’aquestes ermites es convertiren en esglésies parroquials, com Sant Feliu d’Alella, Sant Martí de Teià, Sant Pere de Premià, Sant Feliu de Cabrera i Sant Cebrià de Tiana. En canvi, d’altres ermites esdevingueren capelles sufragànies dependents d’esglésies parroquials. Entre aquestes ermites, cal recordar la de Santa Susanna, d’Alella, la de Santa Anastàsia, de Premià; la de Santa Maria de la Cisa, de Premià, i la de la Santa Creu de Cabrils. D’altres ermites continuaren amb la mateixa consideració, com Sant Romà, de Tiana, Sant Mateu, de Premià; Sant Cristòfol, de Cabrils, Sant Salvador, de Vilassar de Dalt; Sant Cebrià, de Cabrera, i Santa Margarida, de Cabrera, Joaquim GRAUPERA i GRAUPERA, L’arquitectura religiosa pre-romànica i romànica al Baix Maresme. Vol. 2. Argentona: Edicions La Comarcal, 2002. Josep VILADEMUNT i CORNEI, Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt, pp. 10-11. 89. Per a Jordi Bolós, és probable que el mot “mas” provingui de la Gàl·lia precarolíngia. Aquest terme es va difondre per la Marca Hispànica arran de la conquesta francoaquitana dirigida per Carlemany. Per tant, si fos així, es tractaria d’un procés d’aculturament, mitjançant el qual s’introduí un vocabulari nou, que serví per a definir un tipus de poblament anterior a la conquesta carolíngia, Jordi BOLÓS, El mas, el pagès i el senyor..., Barcelona, Curial (“Biblioteca de Cultura Catalana”, 81), 1995, pp. 40-42. 90. Pere BENITO i MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., p. 22. 91. El nucli de Vilassar està situat a un empit de la Serralada enfocat a mar i interposat entre dues rieres, Josep VILADEMUNT i CORNEI, “Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt”. 92. És probable que l’origen del veïnat del Sant Crist fos un assentament ibèric de plana, al qual es sobreposà una vil·la durant la romanització. Posteriorment, aquesta es va anar disgregant en els vuit masos d’època medieval (Josep VILADEMUNT I CORNEI, Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt..., p. 18). Aquest veïnat es desenvolupà al voltant de la capella dedicada a sant Cristòfol, a l’actual localitat de Cabrils. La referència documental més antiga d’aquesta capella pertany al segle XI. Es tracta d’un document de compravenda d’una casa i les seves terres on apareix com a afrontació, Joaquim GRAUPERA i GRAUPERA, “L’arquitectura religiosa pre-romànica i romànica al Baix Maresme...”, p. 46. 93. Aquesta realitat no coincideix amb la imatge que ens han transmès un llarg nombre d’escriptors, historiadors i folkloristes del nostre país, que han privilegiat la visió del mas aïllat, Antoni Furió, “Les estructures: de la terra al mercat”, Història agrària dels Països Catalans. Edat Mitjana, vol. II. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004, p. 247. 94. Mercès a un capbreu-consueta del segle XV, es pot saber la distribució geogràfica dels masos i bordes vilassarencs. Al veïnat de Vilassar hi havia: el mas Aroles, el mas Pons, la borda de Benet Isern, el mas d’en Pi, el mas de n’Alzina, el mas d’en Colomer, el mas d’en Benet Ferrer, la borda d’en Verdaguer, el mas d’en Vilar, el mas d’en Vidal, 96 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA costanera, hi havia una concentració de botigues i barraques de pescadors que, a partir del segle XVI, es denominà veïnat de mar.95 Dels quatre nuclis de poblament esmentats, el de Vilassar fou el que experimentà un major creixement, atès que en expandir-se, en direcció al castell, superà l’àmbit de la sagrera. En aquesta zona es concentrà l’activitat artesanal i comercial del terme, ja que a la plaça del Mercadal se celebrava el mercat setmanal.96 El poblament concentrat premiarenc fou anterior a la creació de la sagrera.97 Per això, al segle XI, amb l’aparició d’aquest espai, la borda d’en Dilmer que fou d’en Barbarossa o d’en Guillot, el mas d’en Martí, el mas d’en Julià, el mas d’en Tria, el mas d’en Simó Isern prop de l’església, el mas d’en Riera de la sagrera, el mas d’en Serra de la sagrera, la borda d’en Pasqual Bonany de la sagrera, el mas d’en Pere Ferrer de la sagrera, el mas d’en Eimeric de la sagrera, el mas d’en Agell, el mas d’en Morell, la borda d’en Berenguer Marquès, que fou d’en Morera o de n’Andreu, el mas d’en Castellar, el mas de n’Estrany, el mas d’en Lovara, el mas Sabater, el mas Boscà o d’en Pere d’Or, el mas Mataró, el mas Draper àlies Domènec, el mas Martí àlies Morera, el mas Morot, el mas Marquès, el mas Canal, el mas Alacant, el mas Bonhivern, el mas Artaguil, el mas de n’Alemany Eimeric, el mas o borda de Vidal de Gordei, el mas d’en Riera del pou, el mas Parera, la borda d’en Colom, la borda d’en Berenguer Marquès, la borda d’en Trió, el mas Dilmer i la borda de Pere Parnya. Al veïnat de Cabrils: la borda de Sagalar, el mas Tolrà, el mas d’en Rafart, el mas d’en Mas, el mas Bonanat Guerau, el mas Cuquet, el mas Berrat, la borda de Galceran, la borda de Morera, el mas d’Armengol, el mas d’en Salvà, el mas de n’Amellà, el mas Campins, el mas Bergai, el mas Serra, el mas de Brill, el mas Pere Guerau, el mas Guillem Guerau àlies Veil de Cabrils, el mas Duran, el mas Simonet, el mas Pere Riera de Cabrils, la borda d’en Lladó, el mas Soler, el mas Pere Amat, el mas Roig, el mas Pere Amadó i la borda d’en Banyeres. Al veïnat del Sant Crist: el mas Amat, el mas Carbonell, el mas Saura, el mas Vives, el mas Flor, el mas Veil, el mas Roudors i el mas Casals. A la zona costanera: el mas d’en Pere Riera i la borda d’en Francesc Sabater, Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, pp. 25-26. 95. Pere BENITO i MONCLÚS, “L’obertura al mas d’una societat feudal. La gènesi dels primers veïnats marítims de la comarca del Maresme: Vilassar 1400-1550”, 1490 En el umbral de la Modernidad. València: Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1994, pp. 721-732. 96. Aquesta plaça estava “situada en el límit dels horts i del recinte emmurallat del castell i de la sagrera i de l’alou de l’església parroquial i en la confluència de dos camins, presidida per una creu. La creu, el Cristo de Can Pei, és l’únic element que resta com a vestigi de l’antiga fesomia històrica d’aquest centre neuràlgic” (Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents”, p. 22). El 24 de juliol de 1370, Pere des Bosc establí un tros de terra, situat al mercat de Vilassar, a Bernat Colom, de Vilassar. En aquest terreny, l’emfiteuta estava obligat a construir-hi cases (APSGVD, Manual 2, fols. 37v-41). El 26 de juny de 1440, Joan Ros, procurador de Pere des Bosc, establí a Antoni Grau, teixidor de lli, de Vilassar, unes cases amb hort, situades prop del castell i entre les tinences de Salvador Eimeric i de Pere des Bosc, la plaça del Mercadal i un camí públic, BC, Fons Moja, lligall 278. 97. Jaume Oliver dissenteix de la visió tradicional de la sagrera que contempla aquest espai consagrat al voltant d’una església, on els pagesos emmagatzemaven les seves collites, les seves eines del camp i els seus béns més preuats, com una institució que havia intentat aturar la violència feudal. Per a Oliver, les sagreres i les assemblees LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 97 s’hagué de reorganitzar el nucli de població, s’enderrocaren les cases que no respectaven les trenta passes al voltant del temple parroquial. Possiblement, el poblament dispers s’originà amb l’evolució d’antics casals dels segles X i XI situats als vessants muntanyencs.98 A Cabrera, a part del nucli concentrat que s’originà al voltant de la seva església parroquial, destacà el veïnat d’Agell. Sotsestabliments Cartes precàries Enfranquiments Permutes Arrendaments Compravendes pures Compravendes a carta de gràcia 4 - - 3 - - - - - 7 Cases 13 4 1 1 - - 4 14 - 37 Masos 35 1 2 6 13 2 4 15 - 78 TOTAL 52 5 3 10 13 2 8 29 0 122 Total Establiments Bordes Habitatge Confessions TAULA 7 Tipologia de les escriptures referents a l’habitatge L’anàlisi de la documentació consultada ha permès quantificar els tipus d’habitatges i com a resultat s’ha obtingut el percentatge d’un 64% de masos, 30% de cases i 6% de bordes. La major part dels contractes que alienaren masos foren emfitèutics, destaquen les confessions amb un 42% i les cartes precàries amb un 8%. A les escriptures de compravendes pures destaca l’alienació d’un 65% de cases dependents davant d’un 40% de masos de la mateixa condició.99 Aquests resultats ratifiquen la importància de l’emfiteusi i la continuïtat poblacional de la zona estudiada, malgrat la migració i l’aglevament d’alguns masos, que veurem a continuació. A l’època medieval, el mas fou l’habitatge predominant més que no pas cases i bordes (vegeu la taula 7). La família pagesa desenvolupà de Pau i Treva també contribuïren a la consolidació del sistema feudal, car ambdues institucions diferenciaren la violència legítima de la tolerada i de la proscrita. “Les sagreres, en realitat, constitueixen l’expressió del pacte que, en el si de la classe dirigent, tant laica com eclesiàstica, permet la reproducció estable del domini feudal”, Jaume OLIVER I BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., p. 77. 98. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la història de Premià de Dalt..., pp. 76-81. 99. A l’annex es pot consultar la relació de masos de Cabrera, de Premià i de Vilassar del període 1348-1486 (vegeu taules 17, 18 i 19). 98 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA la major part de les seves activitats econòmiques al voltant del mas, entès en el sentit més ampli del terme, que comprenia la gent que hi habitava, la casa pairal amb les seves dependències, les seves terres i les activitats econòmiques que s’hi realitzaven.100 Aquests espais configuraren diferents unitats d’explotació familiar i es consideraven rendibles quan permetien satisfer les necessitats de manutenció i de reproducció de la família del mas i el pagament de diferents tipus de rendes (senyorials, jurisdiccionals i contractuals). Si hi havia excedents podia adreçar-se aquesta part de la producció al mercat. L’alienació de masos fou força cobejada perquè no hi havia gaires oportunitats d’adquirir-ne en bones condicions. Els masos podien passar per diferents fases i en el pitjor dels casos aquests cicles podien originar abandonaments, enrunaments i aglevaments.101 TAULA 8 Relació entre topònims de masos i bordes amb antropònims d’hereus i pubilles (Cabrera, Premià i Vilassar 1348-1486) COINCIDÈNCIES PERLLONGADES Arnau, Arnó, Corsà, Geronella, Lladó, Malloll, Pons, Puig, Riba, Seguí, Soler i Tria (Cabrera). Botey, Cisa, Colomer, Dorca, Estrader, Figuera, Font, Riera, Rossell, Rosselló, Sala, Solà i Soler (Premià). Abril, Armengol, Aroles, Bonivern, Carbonell, Casals, Colomer, Cuquet, Dilmer, Estrany, Isern, Julià, Martí, Morot, Parera, Pi, Pons, Rafart, Riera, Veil, Vidal, Villar i Vives (Vilassar). 100. La major part dels masos baixmedievals vilassarencs tenien una estructura més complexa i evolucionada que la casa. Comptaven amb cinc o sis espais distribuïts en una o dues plantes. Aquestes estances acostumaven a ser l’entrada, el celler, la cuina, els cortals i una o dues cambres. Els models més simples de cases eren d’una sola peça. En canvi, les cases dels menestrals estaven distribuïdes en tres àmbits: l’entrada on hi havia el menjador, la cuina i la cambra-dormitori. A la sagrera, hi havia cases de dues plantes. A la primera planta, hi havia la cuina i una cambra i, a la segona planta, una altra cambra, Pere BENITO, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, p. 52. 101. L’alienació i l’aglevament de masos també han estat observats per a èpoques anteriors. Per tant, no se’ls ha de considerar com un fenònem característic de la baixa edat mitjana, Pere BENITO i MONCLÚS, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles XI-XIII). Barcelona: CSIC, 2003, pp. 308-315. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 99 DIVERGÈNCIES CONSTANTS Alier, Andreu, Ferrer, Fornells i Lena (Premià). Aranyó, Barata, Bengut (b),102 Jasset, Martí, Nadal i Perpinyà (Vilassar). DIVERGÈNCIES DETECTADES Agell,103 Avella,104 Bellot,105 Canal,106 Canyet,107 Ça Vall, Eres, Feliu, Jaume i Roure (Cabrera). Alier, Agell, Andreu, Pere Ferrer, Fornells, Lena, Orenga, Perdal, Solà i Soler (Premià). Alzina, Amadó, Artaguil, Aulovara, Banyeres, Boscà, Canal, Colom, Costonera, Domènec, Eimeric, Martí, Morera, Morera (borda), Sagalar, Serra, Serra (borda) i Torre (Vilassar). 102103104105106107 L’antropònim de la família que habitava un mas acostumava a coincidir amb el topònim amb el qual s’identificava aquell mas.108 Per 102. (b): borda. 103. El 20 d’abril de 1477, Salvador Bartomeu, de Cabrera, féu donació del mas o casa Agell a la seva filla, Francina. Salvador ho havia rebut, per via testamentària de Vicenta, la seva difunta mare, qui ho heretà via testamentària de Bartomeu Agell, notari de Barcelona (AHPB, Miquel Franquesa Plec de capítols matrimonials (1452/1482) i Manuale decimum octavum (1476/1477)). El 17 de febrer de 1481, Pere Malloll d’Avall, de Cabrera, confessà en un capbreu de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona unes peces de terra i els masos Malloll, Agell i Oliver, 1481-2-17, ACB, Pia Almoina, Capbreus “A. Nº 38 1485 a 1645”, fol. 92. 104. Definició de tots els béns de Pere Avella, àlies Orriols del veïnat d’Agell de Cabrera, a favor de Salvador Ferrer, ferrer, 1459-6-15, APSGVD, Diversorum 98 i 107. 105. El mas Bellot passà a ser mas Puig. El 17 de gener de 1445, Pere Bellsoley, de Santa Maria d’Arenys, féu donació d’aquest mas a Antoni Puig. En el testament d’aquest darrer, del 30 de març de 1470, s’especificà que aquest mas abans es deia Puig, BC, Manuscrit núm. 1221, núm. 63 “Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas anomenat Arnó, en la parrochia de Cabrera en lo Veynat de Agell”. 106. El 20 d’agost de 1472, Clara, muller de Pere Arnau, de Cabrera, vídua de Bernat Colomer, de Premià, senyora útil i propietària del mas Canal, escollí com a hereu universal Guillem Bartomeu, de Cabrera, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 98-99. 107. Donació del mas Canyet de Salvador Canyet a Bartomeua, filla de Francesc Eimeric, àlies Bonet i Salvadora, “consobrine germane mee” (1461-6-28, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461)). Sis anys més tard, Joan d’Argentona, donzell barceloní i senyor directe del mas, escripturà una àpoca a favor de Pere Andreu, àlies Fornells, de 101 sous, tres quarteres d’ordi i un parell de gallines “pro censibus de tempore preterito et usque in die quo vos matrimonium contracistis cum Bartholomea quondam sponsa vestra domina et propietaria subscripti mansi michi debitis et solvi cessatis racione et ocasione mansi Canyet”, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú (1465/1479). 108. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “La família i el mas en les estratègies patrimonials al Vilassar Baix medieval”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XX (Barcelona, 2009), pp. 259-275. 100 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA això, la interdependència d’ambdós identificadors facilita l’estudi tant de la situació d’una unitat familiar i del seu mas en un moment donat com de la seva “evolució” temporal. Un cas a part fou la d’alguns cabalers pubills que en maridar-se no utilitzaren el cognom de la pubilla, sinó que el desplaçaren al darrer lloc com a àlies. En aquests casos, l’investigador ha de consultar fonts de diferent tipologia per poder elaborar l’estudi de cas. En un pol oposat, la presència de pubilles amb antropònims feminitzats és un fet que facilita en gran mesura les tasques d’investigació. En l’“evolució” d’un mas pot observar-se diferents fases o cicles que mostren tendències d’estabilitat, de creixement o d’involució. Com és evident, les estratègies de reproducció familiar i les actuacions desenvolupades pels hereus o les pubilles de cada unitat familiar foren el motor que impulsà el mas vers una direcció o una altra. El paper desenvolupat pels capdavanters del mas també es reflectí en la situació social que anà ocupant la seva família pel que respecta a un espai més ampli compartit amb els convilatans. L’anàlisi de les convergències i de les divergències detectades entre els antropònims dels hereus i de les pubilles vilassarencs i els topònims dels seus respectius masos, durant el període 1348-1486, indiquen les diferents tendències o dinàmiques relacionades amb les fases d’evolució abans esmentades. L’observació de llargs períodes en els quals predominà la coincidència entre l’antropònim i el topònim, identificadors de la família i de la seva explotació familiar, demostren la pervivència del llinatge familiar pagès analitzat en un indret geogràfic concret. L’habitatge i explotació continuats d’un mas per aquestes famílies indica que la tendència predominant fou d’estabilitat i/o expansió, ja que les estratègies de reproducció i patrimonials havien estat les encertades i, per tant, com a mínim, havien assegurat una identificació continuada amb un antropònim i un topònim idèntics. En la majoria dels casos, aquesta circumstància es ratifica amb les informacions aportades pel capbreu de 1558-1614, recopilat a instàncies de Miquel des Bosc i de Sant Vicenç.109 En canvi, per a d’altres casos, aquesta font és insuficient, ja que no aporta la identificació dels hereus i de les pubilles d’alguns masos aloers o dels dependents d’altres senyories. L’anàlisi de les divergències detectades entre un antropònim i un topònim força sovint comportà la consulta de fonts notarials de diferent tipologia per a determinar si les divergències detectades foren 109. M. Josep CASTILLO i ESQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 111-309. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 101 puntuals o constants. L’estudi de les divergències puntuals assenyala la presència d’una problemàtica familiar, que podia derivar en dues tendències oposades: l’estabilitat o la involució. A la tendència d’estabilitat, s’observa un redreçament vers la convergència inicial,110 mentre que en la d’involució s’inicià una dissociació o divergència continuada entre un antropònim i un topònim, que fins llavors havien estat idèntics. En aquests casos, es constata des de la desaparició d’un grup familiar111 fins a l’alienació d’un mas a una branca col·lateral, fora de l’àmbit familiar o la seva disgregació. Dins d’aquesta categoria, també s’observa la presència de cabalers pubills reticents a utilitzar l’antropònim de la seva muller pubilla, que coincideix amb el topònim del seu mas, i a desplaçar el seu cognom al darrer lloc com a àlies.112 En algunes ocasions, la fase d’involució d’un mas comportà diferents situacions. Entre aquestes, cal assenyalar l’abandonament, l’estat ruïnós, l’enrunament i/o l’aglevament per d’altres famílies que ja comptaven amb un altre mas. Aquesta temàtica encara no ha estat tractada pel Maresme baixmedieval, perquè les fonts acostumen a ser escadusseres i no faciliten l’estudi de les darreres actuacions de totes aquelles famílies que hagueren d’abandonar el seu mas. En general, aquestes fonts forneixen a l’estudiós des de notícies puntuals, que només aporten algunes dades, fins a un conjunt documental d’alguns masos, cosa que permet conèixer millor alguns aspectes de la problemàtica familiar així com l’estat del mas en diferents èpoques. Per al període 1354-1479, les fonts consultades mostren l’existència de catorze masos i una borda que estigueren deshabitats, enrunats, derruïts o disgregats. Els primers casos de masos rònecs localitzats al Vilassar baixmedieval són els masos Barata i Aranyó. L’any 1354, el 110. Donació del mas Morell de Guillema, muller de Guillem Morell, i aquest darrer al seu nét Pere Serra, fill de Bartomeu Serra, de Vilassar (1383-12-29, APSGVD, Manual 4, fols. 164-164 bis). A les escriptures d’esposalles Pere continuà utilitzant el cognom Serra (1383-12-29, APSGVD, Manual 4, fols. 165-166v). Més tard, quan Pere actuà com a legítim hereu s’identificà amb el cognom Morell, antropònim que tornà a coincidir amb el topònim del mas Morell. 111. Hi ha antropònims que no apareixen mai a la documentació consultada i que podrien correspondre a topònims de masos rònecs, detectats al segle XIV i que continuaren esmentant-se als segles XVI i XVII. Com a exemples, es poden esmentar els masos Aranyó i Barata. La migració dels Aranyó a Barcelona es confirma amb el llegat testamentari, realitzat per Constança, vídua de Guillem Prats, de Barcelona, a favor de la seva néta Jaumeta, òrfena de Simó Aranyó, de Barcelona. Es tracta d’un censal mort que satisfeia Ramon Alzina, de Vilassar, 1382-2-1, APSGVD, Manual 3, fol. 34. 112. Aquesta actitud també es reflecteix en les confessions d’alguns cabalers pubills al capbreu de 1558-1614 de Miquel des Bosc i de Sant Vicenç. Per exemple, Sebastià Boet, àlies Carbonell, declarà el mas Carbonell i Bernat Cisa, àlies Parera, el mas Parera, M. Josep CASTILLO i ESQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 229-230. 102 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA mas rònec Barata fou confessat per la família Carbonell al capbreu de Pere des Bosc.113 Posteriorment, en el segon capbreu dels des Bosc, l’escripturat als segles XVI-XVII, la família Carbonell continuà declarant la possessió d’aquest mas. Abans de l’any 1394,114 el mas Aranyó fou objecte de la disgregació d’algunes de les seves tinences, desaparegué amb l’establiment dels masos d’en Colomer115 i un descendent d’aquesta família, en Vicenç Colomer del Camí, encara el confessà al capbreu de Miquel des Bosc i de Sant Vicenç.116 Les causes de l’abandonament d’aquests masos no estan documentades, però algunes dades permeten suggerir una explicació. Com que l’abandonament d’un mas precedí al seu deteriorament i posterior enrunament,117 l’estat d’aquests masos vilassarencs demostra una mínima incidència a Vilassar de la fam de 1333, de la primera pesta (1348) i dels successius rebrots, així com de la carestia del 1374-1376.118 Per tant, és més plausible considerar la hipòtesi que en aquests dos casos es percep un fracàs de les estratègies de reproducció de les unitats familiars, ja que foren incapaces d’assegurar el relleu generacional de les branques troncals dels masos ni amb parents col·laterals. Dit d’una altra manera, es constata la incapacitat d’assegurar l’explotació del mas per manca de mà d’obra familiar.119 Aquesta circumstància també s’ob113. AHMAR, Capbreu vell de les rendes de Vilassar i Argentona 1354-1356. BC, Fons Moja, lligall 279, full solt. 114. El darrer Aranyó documentat com a habitant de Vilassar fou Guillem Aranyó, que morí entre els anys 1337-1339, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 264. Carta precària d’una peça de terra del mas Aranyó de Miquel des Bosc a favor de Jaume Estrany, de Vilassar, 1394,10, APSGVD, Manual 5, fol. 4. 115. Establiment d’una peça “sobre los masos dits los Colomers”, on abans hi havia el mas Aranyó, de Pere des Bosc a Salvador Colomer, de Vilassar, 1443-11-18, BC, Fons Moja, lligall 278. 116. M. Josep CASTILLO i ESQUERRÀ, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques... 117. Es pot situar el primer terç del segle XV, com el període d’abandonament del mas Seguí, de Cabrera. No s’ha trobat cap referència de la família Seguí, des de la donació del mas Seguí, efectuada per Jaume Seguí al seu fill, Joan, el dia 1 d’agost de 1429, i algunes escriptures relacionades amb les esposalles d’aquell (AHPB, Bartomeu Agell, Primum Manuale (1419-1424), fol. 74v). Posteriorment, l’any 1458, s’escripturà el mas Seguí enrunat (AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1458)). L’any 1481, a la confessió realitzada per Bartomeu Puig, de Cabrera, a la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, se situà una peça de terra, “in qua antiquitatus erat constructus lo mas Seguí”, ACB, Pia Almoina, Capbreus “A Nº38 1485 a 1645”, fol. 91. 118. Coral Cuadrada ja constata a la seva tesi doctoral que la presència de masos rònecs no fou gaire elevada, CORAL CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 289. 119. Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya Moderna, vol. 1. Barcelona: Curial, 1981, pp. 100-203. Eva SERRA, “El règim feudal català abans i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe”, Recerques, 10 (Barcelona, 1980), pp. 17-32. Josep M. SALRACH, “La Pesta Negra i els orígens del problema remença”, Anuario de Estudios Medievales, annex 24 (Barcelona, 1989), pp. 13-34. Rosa LLUCH i BRAMON, Els remences de l’Almoina del pa de la Seu de Girona (segles XIV i XV)..., 2003. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 103 serva als altres masos, que es poden consultar a la taula 9. Com que d’alguns d’aquests darrers es compta amb més informació documental, les causes de l’estat del mas poden explicar-se amb més seguretat. TAULA 9 Masos deshabitats o derruïts a Cabrera, Premià i Vilassar (1354-1479)120121122123 Data 1354 1402 1429 1443 Mas Barata Borda de Morera Servet Martí Aranyó Dependència Localitat Estat des Bosc des Bosc Vilassar Vilassar Rònec Disgregació Premià Vilassar Vilassar Deshabitat Rònec Rònec Cabrera Derruït 1458 Seguí Pere Botey, de Premià Alou Benefici de Sta. Anna de la Seu de Barcelona — 1461 Avella — Cabrera Derruït 1464 Amigó Premià Derruït 1466 Eres121 Avella Cabrera Vilassar Derruït Derruït 1473 Alzina122 Monestir de Sant Miquel del Fai — Cartoixa de Santa Maria de Montealegre des Bosc Vilassar Deshabitat Artaguil Morell123 Alou des Bosc Vilassar Vilassar Rònec Derruït 120. A la taula, s’ha consignat la dada més antiga que informa de la situació del mas. 121. El 4 de setembre de 1464, Simó Llopis, àlies Ponç, fill i hereu de sa difunta mare, Joana, muller de Simó Llopis i “domina util et propietaria del mas Eres diruti et inhabitati” vengué una peça a Esteve Mayol, de Cabrera, AHPB, Bartomeu Agell, XXXXIII Manuale (1464). 122. En un document de compravenda, Margarida, vídua de Pere Marquès, i el seu fill, Pere, de Vilassar, vengueren a Antic Pons Cerola, de l’esmentada parròquia, una peça de terra del mas Artaguil, que s’escripturà com a rònec. D’entre els límits de la peça venuda, s’assenyalen una tinença del mas Alzina, que figurà com a deshabitat, i un honor del mas Morell, derruït, APSGVD, Diversorum 30. 123. Vegeu la nota anterior. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 104 Data Mas 1474 Serra 1479 Geronella Dependència Franquesa de Montcada /des Bosc Antoni Arno, de Cabrera Localitat Estat Vilassar Derruït Cabrera Derruït De vegades, aquesta situació s’explica per la minoria d’edat de l’hereu,124 per l’absència de descendència que es responsabilitzi del mas familiar,125 per la infertilitat126 i a causa de la continuada presència de la mort.127 A més a més, la migració maresmenca vers la Ciutat Comtal 124. En aquesta situació es trobarien per exemple els masos Amigó, de Premià, i el Martí, de Vilassar. El dia 27 de gener de 1435, Bernat Martí, de Teià i curador de Vicenç Martí, de Vilassar, realitzà un inventari dels béns del mas Martí que en demostra el despoblament. El 15 de febrer de 1435, es féu un encant públic dels pocs béns que encara restaven al mas i que aportaren a Bernat Martí, curador de Vicenç, 48 lliures, 8 sous i 1 diner. Pere Benito i Monclús dugué a terme una minuciosa presentació de les estances del mas, dividit en sis àmbits domèstics (entrada, cuina, celler, cambra, cambra major i cortals), així com dels objectes inventariats (Pere BENITO i MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents”, pp. 36-38). El 12 de febrer de 1435, Bernat Martí, de Teià, tutor de Vicenç Martí, de Vilassar, arrendà per 112 sous anyals el mas Martí, la quintana, l’hort i les vinyes a Nicolau Andreu, de Vilassar (APSGVD, Manual 8, fol. 124). El 14 de febrer de 1443, un sotsestabliment de Bernat Martí, que continuà actuant com a representant de Vicenç, reflecteix l’enrunament del mas Martí (APSGVD, Diversorum 29). L’estat d’enrunament del mas Martí es ratifica reiteradament durant el període 1449-1462 (APSGVD, Diversorum 30, 49 i 59). L’any 1474, Bartomeu Martí, de Teià, fill de Pere Martí, escripturà una venda realitzada del mas Martí, l’any 1462 pel seu avi, Bernat Martí de Vilassar, a favor del difunt Vicenç Julià, de Vilassar. L’alienació li havia estat comentada pel seu pare i confirmada per Salvador Ferrer, àlies Estruch, per Salvador Pi i per Salvador Colomer del Camí “et plures alii homines fidedigni dicte parrochie de Vilasar”. En aquesta escriptura, es descrigué el mas Martí com “illo manso dirruto in parte…trocis parietum o tapies ipsius dicti mansi vocati den Marti de Vilasar”. La desaparició dels documents originals de l’any 1462 s’explica per un incendi que cremà documents de l’escrivania de l’església de Vilassar “reconditis in quadam techa…tempore guerre anno LXXII”, APSGVD, Diversorum 30. 125. Un cas contrari és el de quatre generacions de pubilles Rafart (Saurina, Saurina, Eulàlia i Francesca), que feminitzaren, durant el període 1354-1470, l’antropònim com a “Rafarda”. D’altra banda, les actuacions reproductives d’aquest grup familiar es ratifiquen en la confessió d’aquest mas per un Rafart al capbreu dels segles XVI-XVII. 126. La documentació de la família Morell i del mas Morell, de Vilassar, demostra que aquest mas estava enrunat l’any 1473. És possible que l’abandonament comencés, l’any 1443, arran de la mort de Pere Morell. Des de l’inventari, realitzat per la seva vídua usufructuària, fins l’any 1473, en què el mas aparegué com a derruït no es compta amb cap tipus d’informació, APSGVD, Diversorum 30. 127. Aquest seria el cas del mas Artaguil, de Vilassar: donació del mas aloer Artaguil de Guillem Artaguil a la seva filla Margarida i àpoca d’eixovar d’ambdós a favor d’Antoni Lladó, àlies Artaguil, marit de Margarida (1402-4-20, APSGVD, Diversorum, 68 i 100, Manual 5, fol. 75). Testament i òbit d’Antoni Artaguil, àlies Lladó (1405-728-1405-8-2, APSGVD, Manual 3, fol. 9). Àpoca de dot marital de Guillem Artaguil i LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 105 dificultà el relleu generacional quan es necessità alguns parents collaterals que no volgueren tornar a les seves viles d’origen per dur les regnes del mas familiar.128 El capbreu elaborat durant els segles XVI-XVII a instàncies de Miquel des Bosc i de Sant Vicenç informa sobre masos rònecs, que no eren definits amb aquest estat als segles XIV i XV. Per aquests segles, es compta amb indicis que mostren que aquests masos no gaudien pas d’un període d’estabilitat, perquè l’observació d’una absència continuada de documentació a partir d’un moment donat reflecteix aquesta situació. Aquests masos són els coneguts com a Banyeres,129 Colom,130 Flor,131 Garbí, Marquès i Sagalar.132 Així doncs, durant els segles XIV Margarida a favor de Joan Caselles, de Teià (1406-4-19, APSGVD, Manual 3, fols. 112v1123). Testament de Constança, muller de Pere Torrent, forner, de Barcelona, i filla del difunt Guillem Artaguil. Constança escripturà deixes a favor de la seva mare Margarida i per a les seves germanes. Com a marmessors figuraren Pere Artaguil, sastre, i Marc Isern, paraire. Ambdós de Barcelona i amb orígens vilassarencs (1410-7-12, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405-1442), fols. 126-127). Adquisició de Margarida, vídua de Pere Marquès, i el seu fill d’una peça del mas Artaguil, qualificat de rònec (1473-4-16, APSGVD, Diversorum 30). També s’ha localitzat una procura efectuada, el 9 de juny de 1395, per Guillem Nicolau, teixidor de draps de llana, de Barcelona, a favor d’Arnald Fontanils, també teixidor de draps de llana barceloní. En aquesta procura s’expressa l’encàrrec de demanar a Bernat Artaguil, fill de Guillem Artaguil, “quarum michi servivat per illud tempus quod restat ex illus tribus annis per quos promissit stare mecum”, AHPB, Bernat Nadal, Manual (1395-5-10/1395-11-13), fol. 21. 128. Aquest podria ser el cas de Joana, néta de Salvador Armengol, de Vilassar i hereva de Pere Grau. És probable que Joana optés per instal·lar-se en una de les cases del carrer de la fusteria, sota el Born de Barcelona. Aquests immobles els havia rebut com a donació inter vivos del seu avi juntament amb el mas Pere Grau i una sèrie de censals morts, MMMVD, Arxiu Fons Armengol, pergamí 4. 129. Una de les darreres referències dels Banyeres i del seu mas correspon a la donació d’aquest mas de Pere Banyeres a Pere Sagalar, Pericó Sagalar i Francesca, muller d’aquest darrer. S’intueix per informació testamentària consultada que ambdues famílies estaven emparentades, 1398-5-20, APSGVD, Manual 5, fols. 156v-157. 130. La confessió de Miquel Riera del mas Colom com a rònec al capbreu dels segles XVI-XVII confirma com aquest mas continuà pertanyent a la mateixa família. L’any 1427, Antoni Riera, fill de Salvador Colom, àlies Agell, confessà a Pere Pujolar, procurador de Miquel des Bosc, que posseïa les cases i el pati del mas Colom, situat a la plaça de Vilassar, davant l’horta del castell, 1427-5-10, APSGVD, Manual 8, fol. 18v. 131. Des de mitjan segle XIV, la família Marquès tingué a les seves mans els masos Marquès i Flor. Els intents de mantenir habitats ambdós masos no reeixí i finalment acabaren aglevats. Els darrers documents d’aquests dos masos són una donació i un testament. El 1408, Margarida, vídua de Guillem Flor i muller de Bernat Seguí, àlies Flor, de Vilassar, féu donació del mas Flor a Bartomeu Flor, hereu del seu marit difunt (1408-5-15, APSGVD, Manual 5, fols. 18v-19). El 1410, a les seves darreres voluntats, Bartomeu Flor, fill de Guillem Flor, confirmà la donació del mas Marquès a favor de la seva mare, 1410-5-1, APSGVD, Manual 3, fols. 100v-101. 132. Els darrers documents d’aquesta família són els testaments de Pere Sagalar i de la seva muller Gueraula, que moriren poc després d’haver testat. Mentre que Pere 106 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA i XV, aquestes explotacions familiars també van passar per una etapa involutiva dels seus recursos humans i patrimonials. Aquesta circumstància potser comportaria acceptar una major incidència d’aquelles crisis a les quals s’ha fet referència amb anterioritat, és a dir, el “mal any primer”, les primeres pestes i l’any de la fam del 1374-1376.133 En general, la fase involutiva d’un mas finalitzava quan l’aglevava una altra unitat familiar que ja disposava d’un altre mas. Com és obvi, no representava el mateix la incorporació d’un nou mas deshabitat i amb dependències habitables i conservades que aglevar-ne un de rònec o un de derruït. Tampoc podia equiparar-se l’adquisició d’un mas amb totes les seves tinences amb la d’un altre del qual ja se n’havia alienat una part. També es diferenciava entre la incorporació d’un mas amb tinences ermes i la d’un mas productiu. Quan es fa una anàlisi exhaustiva de la documentació notarial d’aquelles unitats familiars que accediren a la possessió d’un nou mas, no sempre s’aconsegueix obtenir informació sobre l’estat del mas aglevat, la seva incorporació i les estratègies patrimonials endegades per la unitat familiar que l’incorporà. L’anàlisi d’aquestes fonts permet la classificació d’onze dels tretze masos aglevats a Vilassar durant el període 1354-1474134 dins d’un model explicatiu, que considera tant les actuacions senyorials com les estratègies patrimonials pageses. A mitjan segle XIV, part del patrimoni maresmenc de la família dels Santvicenç passà a mans dels des Bosc. Les estratègies patrimonials desenvolupades pels membres d’aquest nou llinatge senyorial respongueren a un intent de reafirmar la seva nova posició senyorial davant de les poblacions dependents i a obtenir beneficis de la inversió realitzada per continuar projectant-se socialment a la Ciutat Comtal. Una mostra d’això fou la capbrevació ordenada per Pere des Bosc de totes les seves possessions maresmenques aloeres. Les confessions dels anys 1354 i 1356 significaren l’inici d’una nova etapa en la qual els pagesos visqueren un enduriment de les condicions imposades pels seus senyors.135 Sagalar instituí hereu universal Bernat Verívol, la seva muller ho féu a favor del seu fill Bernat Tolrà, probablement fruit d’un anterior matrimoni, 1418-10-11, APSGVD, Manual 3, fol. 129 i 1426-7-1, APSGVD, Manual 3, fol. 147v. 133. Coral Cuadrada ofereix un recull dels vilassarencs morts durant els anys 1337-1339 (noranta-cinc parroquians) i 1340-1348 (seixanta-vuit parroquians). Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 264-265. D’entre els difunts del primer període, només es pot relacionar la desaparició del darrer Aranyó amb el decés de Guillem Aranyó. Quant als difunts del període 1340-1348, tots els que disposaven d’un mas presenten una continuïtat documental. 134. Malauradament, a hores d’ara no hi ha documentació per explicar els aglevaments dels masos Barata i Amado, de Vilassar, realitzats respectivament el 1354 i el 1395. 135. L’any 1374, Pere des Bosc fa una carta precària, relacionada amb la borda Serra, a favor de Bonanat Canal. Aquest vilassarenc ja disposava d’un altre mas, del LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 107 La defunció de l’hereu o de la pubilla d’un mas sense candidats aptes o escripturats per a substituir-lo podia generar diferències i controvèrsies entre parents o pretesos parents que reivindicaven els seus drets de successió al capdavant del mas.136 Per això, quan un mas quedava deshabitat, s’organitzaven crides amb l’objectiu de localitzar parents que tinguessin drets sobre el mas, i assegurar-se que les actuacions senyorials no incorrien en la il·legalitat per estalviar-se controvèrsies i enfrontaments.137 Si amb les crides no s’obtenia resposta de parents interessats en l’explotació agrera del mas que, a més a més, acceptessin les condicions contractuals a les quals estava sotmès, el senyor territorial podia emprendre diferents actuacions.138 D’entre aquestes estra- qual era cabaler pubill. Pere des Bosc volgué assegurar-se la rendibilitat de la confirmació de l’establiment perquè exigí a Canal la reconstrucció de la borda i l’elecció d’un hereu que seria “solidi, proprii et affocati cum remensis, intratibus, intestis, exorquis, cugucis et aliis usibus et servitutibus quibus alii homini nostri solidi propii et affocati sunt in dicto termino me vel mei districti” (1374-3-6, APSGVD, Manual 2, fols. 88v-89v). Més tard, Bonanat Canal vengué el mas Canal, de condició aloera, als Duran i pactà el matrimoni entre els descendents d’ambdues famílies (1380-11-11, APSGVD, Manual 4, fols. 127v-128). L’estratègia senyorial no funcionà perquè després de la mort de Bonanat Canal (1388-4-10, APSGVD, Manual 3, fols. 51-51v), Miquel des Bosc escrigué una carta precària de tres peces de la quintana de la borda Serra, de tres peces i d’una peceta a favor de Bartomeu Serra i de Bartomeu, el seu fill, 1397-4-1, APSGVD, Manual 5, fols. 35v36. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 35. 136. Aquest fou el cas del mas Eimeric, que acabà desapareixent després d’haver passat per una sèrie de mans i d’haver estat alienat el seu patrimoni per algun dels seus propietaris. L’estiu de 1431, es realitzà una crida pública en relació amb els drets del mas Eimeric del difunt Alemany Eimeric, que estava sota domini i alou de Pere des Bosc (APSGVD, Manual 8, fol. 37). En Veil, àlies Perpinyà, i Joan Estrany respongueren a l’esmentada crida (APSGVD, Manual 8, fol. 57 i Diversorum 18). L’any 1449, Salvador Eimeric féu donació de la meitat del mas Eimeric a la seva germana Francesca, muller de Nicolau Bonivern (1449-11-21, APSGVD, Manual 8, fol. 153v). Quatre anys abans, Salvador ja havia començat a vendre algunes peces del mas. Dotze d’aquestes tinences foren adquirides per Pere i Bartomeu Veil, àlies Perpinyà (1445-1-22-1445-6-6, BC, Fons Moja, lligall 273, 1561-3-20, AHMAR, Capbreu 1558-1614, referència de la confessió de Pere Veil de la Serra, hereu del mas Veil o Perpinyà). Posteriorment, el 1474, l’“antiquitus mas Eimeric” estava en poder de Salvador Estrany (1474-1-22, APSGVD, Diversorum 35). Per tant, les darreres referències documentals sobre aquest mas es remeten a successors de Veil i Perpinyà que, a la primera meitat del segle XV, ja reivindicaren els seus drets sobre el mas Eimeric. Aquest mas no figurà al capbreu dels segles XVI-XVII. 137. “Ara hoiats, tothom generalment, de part del veguer de Barchinona, en stancia de Gabriel Castalar a tothom generalment qui·s de dret et demanda per qualsevulla rahó o manera que ni hage en hi sobre tot aquel mas Castalar et proprietats de aquell, situat dins lo terma de Vilassar, que dins XXX dias agen mostrat de lur dret en altra manera, que noy sarien scoltats en res”, 1441-7-8, APSGVD, Manual 8, fol. 57. 138. En contraposició amb d’altres estudis, no es disposa de processos judicials mitjançant els quals els senyors territorials intentessin recuperar el domini útil de masos rònecs amb l’objectiu de paralitzar possibles demandes per deutes dels seus antics estadants. Eva SERRA, “Reaccions senyorials a la crisi agrària a Catalunya a la Baixa 108 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA tègies, cal assenyalar l’alienació de les tinences del mas, cosa que en provocava la disgregació, o un nou establiment del mas amb l’objectiu de facilitar-ne l’explotació.139 Des de mitjan segle XV, aquesta darrera opció facilità a pagesos vilassarencs l’aglevament de nous masos com la borda Serra, el mas Nadal i el mas Amadó, que es realitzaren sota l’aixopluc senyorial.140 Com és ben sabut, els agrupaments també es van fer mitjançant alienacions dutes a terme entre membres de la pagesia. En el cas de Vilassar, aquests aglevaments sorgiren de dues línies d’actuació o estratègies de gestió del patrimoni pagès diferenciades, depenent de si es realitzaven dins o fora de l’àmbit familiar. Dins de l’àmbit familiar, predominà l’adquisició d’un nou mas mercès a les donacions testamentàries. Així els masos Amadó, Alzina i Aulovara foren respectivament aglevats pels Cuquet i pels Roig, pels Perdal i pels Colomer, i pels Parera.141 D’altres vegades, la incorporació d’un nou mas sorgí d’una compravenda entre parents. En aquest segon grup, ha de classificar-se la venda del mas Perpinyà,142 efectuada pels Eimeric,143 i les compraEdat Mitjana: els remences”, Anuario de Estudios Medievales, XIX (Barcelona, 1999), pp. 1005-1042. Joan BLANCO DE LANA, “Masos grassos a la Vall d’Amer (segles XIV-XVI): masos ad benevisum i estructures senyorials”, El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València: Universitat de València, 2003, pp. 403-439. 139. La desaparició documental del topònim d’un mas no sempre es tradueix en la seva desaparició real. En alguns masos, s’observa el canvi de topònim per un altre que coincideix amb l’antropònim del seu nou estadant. Per exemple, el mas Costonera o d’en Pere d’Or va anar canviant gradualment el seu topònim per Castelar, Verívol, Torrent, Piferrer i actualment es coneix amb el nom de Can Simó, Josep VILADEMUNT, “Estratègies humanes d’ocupació del territori: El cas de Vilassar de Dalt”. 140. El 25 de gener de 1398, Guillem Roig i el seu fill Pere, confessaren el domini útil del mas Roig. Aquesta família també tenia el mas Amadó, pel qual eren homes propis, solius, afocats i de remença de Miquel des Bosc, APSGVD, Manual 5, fol. 158 i AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 154. 141. Pel testament de Guillema Aulovara, vídua de Bernat Aulovara, se sap que una filla seva era muller de Pere Parera (1377-8-24, APSGVD, Manual 3, fols. 19v-20v). Posteriorment, en el seu testament Joan d’Aulovara nomenà Antoni Parera hereu universal, i en substitució d’aquell s’escollí Julià, Joan Cisa, Jaume Cisa i els parents més propers (1422-8-28, APSGVD, Manual 3, fol. 136). Mentre que el mas Aulovara no figurà al capbreu dels segles XVI-XVII, el mas Parera fou confessat per Bernat Cisa, àlies Parera. Així doncs, durant tot aquest període aquest mas continuà estant en poder de parents. 142. Per una àpoca de dot realitzada per Ferrer Eimeric i el seu fill, Alemany, a favor de Pere Perpinyà, per la seva cunyada Alamanda, se sap que els Perpinyà eren parents dels Eimeric, 1370-5-27, APSGVD, Manual 2, fol. 5. 143. El 2 de novembre de 1411, Salvador Armengol comprà el mas Perpinyà per 80 lliures a Alemany Eimeric i Salvador Eimeric, de Vilassar (APSGVD, Manual 5, fol. 188v. 1561-3-20, AHMAR, Capbreu 1558/1614, Confessió de Pere Veil de la Serra, pagès de Vilassar i hereu del mas Veil o Perpinyà. BC, Fons Moja, lligall 279). Els Armengol i els Eimeric s’emparentaren mitjançant l’enllaç d’Eulàlia, filla de Guillem Armengol, i Salvador Eimeric, fill de Ferrer Eimeric, àlies Perpinyà (1397-2-2, APSGVD, Manual 5, LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 109 vendes realitzades per Agneta, filla de Bonanat Canal i muller de Pere Serena, àlies Dilmer i vídua de Berenguer Boix, àlies Boscà. A la primera d’aquestes compravendes, Agneta adquirí el mas Boscà, sota domini i alou de l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Genís de Vilassar, probablement amb la intenció de recuperar el mas familiar del seu primer difunt marit.144 A la segona, Agneta vengué el mas Canal de condició aloera a Salvador Serena, parent per via marital.145 Els aglevaments pagesos realitzats fora de l’àmbit familiar són poc nombrosos a Vilassar. Per aquesta raó, a continuació es desenvoluparà l’explicació de les estratègies de reproducció de la unitat familiar i patrimonial, observades en un dels casos documentats més interessants: el mas Pi, sota domini i alou de Pere des Bosc. A finals del segle XIV, mitjançant una permuta feta per Pere Pi, àlies Rosselló, la família Pi incorporà un nou mas al seu patrimoni.146 Era el mas Lena de condició aloera i situat a la veïna població de Premià. Posteriorment, l’any 1460, Salvador Pi, l’hereu dels dos masos, aprofità aquesta doble “possessió” per elaborar i, posteriorment, escripturar unes línies d’actuació favorables per a la reproducció de la branca troncal del mas Pi i l’explotació familiar del mas Lena. Per això, quan instituí hereu d’ambdós masos el seu fill Salvador, li exigí el compliment d’unes pautes de convivència en relació amb un altre fill del donant, Pere, germà del donatari. Entre aquestes clàusules destacaren les següents: ambdós germans havien de conviure al mas Pi; si Salvador moria abans que Pere, el mas havia de ser per aquest darrer o la seva descendència; si hi havia discòrdia entre ambdós germans, Salvador havia de retornar el mas Lena; si Pere volia marxar del mas, havia de rebre la seva legítima o traslladar la seva residència al mas Lena.147 Al cap de poc temps, Salvador Pi, fill, enviudà eixorc de Rafaela, filla de Rafel Castelar de Premià, i retornà al seu pare el mas Pi.148 Aquest darrer, el 27 de maig de 1467, féu una altra donació de l’esmentat mas. Aquesta vegada, a favor del seu altre fill, Pere. A les condicions escripturades de la donació, s’hi continua observant la meticulositat fols. 150-151v). Segons una compravenda realitzada per Pere Veil, àlies Perpinyà, el 1445, a Salvador Eimeric, se sap que Pere Veil de la Serra, que confessà la “possessió“ del mas Perpinya als segles XVI-XVII, també era parent dels Perpinyà, BC, Fons Moja, lligall 278. 144. 1407,1,10, APSGVD, Manual 6, fols. 114v i 166. Des del 1445, està documentada la possessió del mas Boscà pels Riera (1445-1-22, BC, Fons Moja, lligall 278). Al capbreu dels segles XVI-XVII no s’identificà l’hereu o pubilla. 145. 1407,8,4, APSGVD, Manual 5, fol. 96v. 146. APSGVD, Manual 5, fol. 35v. 147. APSGVD, Diversorum 131. 148. APSGVD, Diversorum 32. 110 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA amb la qual Salvador Pi, pare, planificà la reproducció de la branca troncal del mas Pi basant-se en la convivència familiar, facilitada per la possessió dels dos masos. En les clàusules d’aquesta darrera donació s’hi observa: la reserva de l’usdefruit del que s’ha donat i 15 lliures per a testar Salvador Pi, pare; la línia de successió del mas Pi, la continuïtat de la possessió del mas Lena per part de Salvador, fill, i el retorn del dot a la família de la difunta muller d’en Salvador. En referència a les estratègies elaborades per a garantir la successió del mas Pi, cal destacar les següents puntualitzacions de Salvador Pi, pare: el mas Pi havia de donar-se al nét primogènit dels fills varons de Pere i Salvador; si no hi havia descendència masculina ni femenina, el mas Pi revertiria a Salvador, fill, i aquest designaria hereu al seu testament.149 Tres anys més tard d’aquesta donació del mas Pi, el 15 de gener de 1470, Salvador Pi, orfe, maridà amb Elionor, filla del difunt Vicenç Julià i Margarida, de Vilassar i germana de Llorenç Julià, hereu del mas Julià. Pel que sembla, la favorable situació de Salvador li permeté adquirir una peça de terra a carta de gràcia de Pere Sabater per 10 lliures. Aquest justificà la transacció amb la seva vellesa i els robatoris soferts a causa de la guerra.150 En canvi, el mas Pi no tingué la mateixa sort. Segons una àpoca de Jaume Padró de Mataró, sogre de Miquela, vídua de Pere Pi, escripturada el 19 de març de 1473, a favor de Jaume Julià, la quintana i les vinyes d’aquest mas havien estat arrendades per quatre anys al preu de 12 lliures.151 Malgrat això, el vilassarenc Bernat Pi féu confessió del mas Pi al capbreu de Miquel des Bosc i de Sant Vicenç.152 Els masos de les viles de Cabrera i de Premià no s’han analitzat amb tanta profunditat com els de Vilassar perquè no s’han pogut consultar els arxius patrimonials d’antigues famílies pageses benestants maresmenques ni les fonts documentals de la família des Bosc dipositades a l’arxiu del castell de Vilassar. Malgrat això, s’intueix que, en aquestes viles, la majoria dels masos aglevats foren adquirits per famílies pageses benestants mitjançant contractes de compravenda. Aquest fou el cas dels Arnó, de Cabrera; dels Botey, de Premià, i d’una branca col·lateral de la família Ferrer, originària de Premià i afincada a Barcelona.153 149. APSGVD, Diversorum 26. 150. APSGVD, Diversorum 31 i 39. 151. APSGVD, Diversorum 35. 152. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., p. 230. 153. A Premià destacà la família Botey que combinà l’adquisició d’agrer de diferent condició jurídica amb la compra de masos i de pensions de censals morts. Del 1398 LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 111 Els resultats obtinguts pel cas de Vilassar reflecteixen la importància de l’endogàmia existent en aquesta vila i ratifiquen la conveniència de conèixer les diverses vies d’aglevament i l’estat d’un mas incorporat, ja que no representà el mateix l’aglevament d’un mas en ple rendiment que la incorporació d’un mas deshabitat, un de rònec o un enrunat.154 Ambdós factors són essencials per a l’elaboració d’una posterior redefinició de la diversitat pagesa vilassarenca, sense caure en models explicatius generalistes que contemplarien com a pagès gras tot pagès que tingués més d’un mas. L’aglevament de masos i l’estat ruïnós d’alguns continuarà essent un fet durant els primers anys de l’època moderna, d’acord amb el que demostra M. Josep Castillo amb l’estudi del capbreu de 1559-1614. TAULA 10 Aglevament de masos a Cabrera, Premià i Vilassar (1354-1481)155 Data Aglevador Mas familiar Mas aglevat Via d’aglevament 1354 Carbonell, Guillem, (Vilassar) Barata (des Bosc) ? 1371 Cuquet, Pere i Francesca, muller (Vilassar) Canal, Bonanat (Vilassar) Carbonell monestir de Sant Pol de Mar / Cartoixa de Montalegre Cuquet (des Bosc) Amadó (des Bosc) Donació testamentària 1374 (anterior) 1383 (anterior) Morera, àlies Tolrà, Pere (Vilassar) Canal (alou) — Borda Serra Carta precària (franquesa de Montcada/ des Bosc) Nadal Carta precària (des Bosc) al 1464, els Botey incorporaren al seu patrimoni familiar els masos Nicolau, Riquer, Mascaró, Servet i Perdal, 1398-7-22 APCMPD, pergamí 11. 1412-9-28, APCMPD, pergamí 38. 1429-6-11, AHPB, Bartomeu Agell, Primum Manuale (1428-1430), fols. 53v-54. 14643-23, AHPB, Bartomeu Agell, XXXXIII Manuale (1464). 154. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Família pagesa i estratègies patrimonials: el Baix Maresme als darrers segles medievals”, Jordi BOLÓS i altres (eds.): Família pagesa i economia rural. VII Congrés sobre Sistemes Agraris, Organització Social i Poder Local, Lleida, Diputació de Lleida i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2010, pp. 268-269. 155. Els masos que apareixen en cursiva foren escripturats com a deshabitats o rònecs. 112 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Data Aglevador Mas familiar Mas aglevat Via d’aglevament 1383 Tolrà, Bernat i Antoni, fill (Vilassar) Roig, Pere (Vilassar) Botey, Pere (Premià) Tolrà (des Bosc) Tres peces del mas Nadal s’annexionen al mas Tolrà Amadó (des Bosc) Nicolau i Riquer (domini eminent) Establiment Boscà (altar de Sta. Maria de l’església de Sant Genís de Vilassar) Compra Perdal (església de Sant Pere de Premià) Armengol (des Bosc) Alzina (des Bosc) Donació testamentària Perpinyà (des Bosc) Compra Botey (alou) Riera (pabordia de la Seu de Barcelona) Arnó Mascaró (?) Pi (pabordia de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona) Pujol (benefici de Sant Vicenç de la Capella del castell de Burriac) Aulovara (des Bosc) Compra Donació testamentària Servet ? Geronella (Antoni Arno i Pere Geronella) Roure Compra 1395 1398 1407 1408 1411 1412 1416 Agneta, muller de Pere Serena, àlies Dilmer, i vídua de Berenguer Boix, àlies Boscà (Vilassar) Perdal, Salvador (Premià) Armengol, Salvador (Vilassar) Botey, Pere (Premià) Riera, Sança (Premià) 1420 Arnó, Antoni (Cabrera) 1422 Parera, Antoni (Vilassar) 1429 (anterior) 1452 Botey, Jaume (Premià) Arnau, Pere (Cabrera) 1461 Jaume, Guillem i Jaume Jaume, fill (Cabrera) Roig (des Bosc) Botey (des Bosc/ alou) Canal (alou) Parera (pabordia de Cardedeu) Botey (alou) Arnau Jaume (rector de Cabrera) ? Compra ? Compra Establiment LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 113 Data Aglevador Mas familiar Mas aglevat Via d’aglevament 1461 Pi, Salvador (Vilassar) Botey, Bartomeu (Premià) Ferrer, Jaume (Premià) Pi (des Bosc) Botey (alou) Permuta Colomer, Pere (Vilassar) Ferrer, Pere, mercader de Barcelona i fill de Jaume Ferrer, de Premià (Premià) Julià, Llorenç (Vilassar) Orriols, Nicolau (Premià) Partella, Berenguer (Premià) Colomer (des Bosc) Ferrer Lena, a Premià (alou) Perdal (església de Sant Pere de Premià) Amigó (Sant Miquel del Fai) Alzina (des Bosc) Orenga (alou) Soler, Antoni i Joana (Cabrera) Arnau, Bartomeu i Mir, Francesc nebot, i fill heretat de Jaume Mir (Cabrera) Malloll d’Avall, Pere (Cabrera) Soler 1464 1469 1470 1474 1475 1478 1479 1481 Tria, Gaspar (Cabrera) Ferrer Julià (alou) Orriols Partella (alou) Arnau Malloll (Pia Almoina de la Seu de Barcelona) Tria (Pia Almoina de la Seu de Barcelona) Martí (alou) Orenga (alou) “dret i empriu” del mas Orenga i aigua per regar (alou) Bellot Domini directe mas Geronella (alou) (Pia Seu (Pia Seu Agell i Oliver Almoina de la de Barcelona) Agell Almoina de la de Barcelona) Donació Sotsestabliment ? Compra Compra Compra Compra ? Compra ? ? 114 ALTRES MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA OBJECTES CONTRACTUALS A Barcelona, a la baixa edat mitjana, es desenvolupà un important comerç d’esclaus. En aquesta època, la documentació notarial consultada a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona reflecteix que el tràfic d’éssers humans fou un comerç molt lucratiu i més estés del que s’acostuma a explicitar.156 El comerç interior fou d’una extrema fluïdesa i rendibilitat, que explica la seva gran expansió en moments d’una oferta sostinguda i abundant.157 Dins d’aquest tipus de comerç, també cal recordar l’existència de compravendes temporals d’esclaus. El 14 de gener de 1436, Miquel Casals, de Vilassar, vengué per dotze anys i 35 lliures a Gabriel Arnau, de Santa Maria de Mataró, un “servo et captivo” anomenat Valentino, de vint-i-cinc anys.158 A la península, a mesura que hi hagué un avanç territorial dels regnes cristians davant d’al-Andalus el negoci esclavista anà prenent una gran volada. A partir del segle XIII, amb l’aturada de les grans conquestes cristianes peninsulars i amb la implantació de genovesos i venecians al mar Negre, es començà a traficar amb esclaves i esclaus d’origen oriental com ara tàrtars, circasians, russos, grecs, albanesos, bosnis, búlgars i turcs. La progressiva arribada d’aquests esclaus orientals es combinà amb la d’altres captius que procediren d’atacs i assalts de pirates i corsaris159 156. Josep HERNANDO i DELGADO, Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (segle XIV). Barcelona: CSIC, 2003. Antoni ALBACETE i GASCÓN, “El matrimoni com a via d’integració dels lliberts a la Barcelona del segle XV”, La ciutat en xarxa: actes de l’XIè Congrés d’Història de Barcelona: 1-3 de desembre de 2009, Barcelona, Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, 2009 (recurs en línia). Antoni ALBACETE i GASCÓN, “Els lliberts barcelonins a mitjans del segle XV”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XXVI (Barcelona, 2008), pp. 147-190. Antoni ALBACETE i GASCÓN, “Els lliberts barcelonins del segle XV a través dels seus testaments”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 27-28 (Barcelona, 2006-2007), pp. 143-172. Antoni ALBACETE i GASCÓN, “Les formes d’alliberament pactat a la Barcelona del segle XV (1440 -1462)”, treball de segon curs de doctorat (curs 2007-2008) dirigit pel doctor Ignasi Baiges i Jardí, Barcelona: Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d’Història Medieval i Paleografia i Diplomàtica, 2008 (inèdit). 157. Antoni FURIÓ, “Esclaus assalariats. La funció econòmica de l’esclavitud en la Península Ibèrica a la Baixa Edat Mitjana”, Maria Teresa FERRER MALLOL i Josefina MUTGÉ i VIVES (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 2000, p. 22. 158. AHPB, Bartomeu Agell, Septimum Manuale (1435/1436), fols. 86v-87. 159. La distinció entre pirateria i corsarisme ha estat un tema força debatut pels estudiosos medievalistes. Des dels anys setanta de l’anterior segle, mercès a les aportacions d’una sèrie d’estudiosos com Michel Mollat, existeix un consens generalitzat que reconeix l’existència d’una diferència jurídica i la posada en escena d’unes actuacions similars entre ambdues pràctiques, Michel MOLLAT, “Guerre de course et piraterie à la LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 115 exèrcits contra els musulmans granadins i els regnes magrebins.160 A partir de l’any 1323, quan l’illa de Sardenya fou conquerida per l’infant Pere, fill de Jaume II, també s’esclavitzà un gran nombre d’esclaus sards rebels.161 Des de mitjan segle XV, les expedicions portugueses per les costes africanes aportaren una quantitat important d’esclaus negres.162 “L’esclavitud baixmedieval no té res a veure amb l’esclavisme clàssic, ni deriva de la servitud alt medieval i queda allunyada, també, de l’esclavitud de l’edat moderna.”163 A la Catalunya feudal, l’esclavitud no era necessària ni indispensable. Fou un recurs excepcional, mitjançant el qual es podia obtenir força de treball complementària a bon preu.164 Tot i així, la presència d’aquesta pràctica provocà falses justificacions morals i ètiques per a molts que la practicaren.165 Per aquest fet, als documents on s’escripturava la compravenda d’un esclau no sarraí, acostumava a especificar-se que aquell havia estat batejat i que procedia d’un acte de “guerra justa”.166 fin du moyen âge: aspects économiques et sociaux. Position des problemes”, Études d’Histoire Maritime: 1938-1975, Torí: Bottega d’Erasmo, 1977, pp. 591-603. 160. Jacques HEERS, Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterráneas durante la Edad Media. València: Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (“Estudios Universitarios”, 36), 1989, pp. 31-63. 161. A les Illes Balears, la carestia de 1373-1375 fou tan important que les autoritats locals dictaren ordinacions perquè les famílies amb esclaus sards els venguessin fora de l’illa, ja que era molt difícil alimentar-los. El dia 1 de novembre de 1374, Berenguer Tornamina, cavaller, conseller reial i portantveu del general governador de l’illa de Menorca, informà als batlles, als veguers i d’altres oficials de l’esmentada illa que “per la ferma necessitat de vitualles que és en la villa de Manorcha…es stada feta ordinació per mi e per los honrats jurats de la dita illa entre les altres coses que totes aquelles persones qui agen sarts ho sardes en la dita illa que·ls ne defen traure….e ordonem procurador en Guillem Falcó, sabater habitador de la vila de Ciutadella, a vendra e alienar, baratar en qualsevol altra manera transportar los sarts e sardes davall scrits… de la juredictió del dit molt alt Senyor Rey nostre per aquell preu ho preus que sia vist fahedor…e d’aquells fer fi e apocha de la cosa reabuda” (AHPB, Pere Martí, Llibre XXX de (1374-9-7/1375-1-14), fols. 73-74v). Per aprofundir sobre aquest tema vegeu Josep Maria MADURELL I MARIMON, “Venda d’esclaus sards de guerra a Barcelona en 1374”, VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. I. Saragossa: Institución “Fernando el Catòlico...”, 1959, pp. 285-286. 162. Antoni FURIÓ, “Esclaus assalariats...”, p. 23. 163. Roser SALICRÚ I LLUCH, Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle XV. L’assegurança contra fugues. Barcelona: CSIC, 1998, p. 77. 164. Al segle XV, quan gairebé va desaparèixer el treball assalariat lliure, l’esclavatge fou la base de l’economia domèstica de la família dels Bell-lloc, Josep FERNÁNDEZ I TRABAL, Una família catalana medieval... 165. Antoni FURIÓ, “Esclaus assalariats...”, p. 22. 166. El 6 d’abril de 1394, Francesc Favar, patró de lleny, de Sant Feliu de Guíxols, i Francesc Martí, de València, vengueren a Arnau Busquets, de Barcelona, un esclau sard de disset anys per 30 ll i 16 s. En aquesta escriptura es reprodueix una crida feta a Castell de Càller per Joan de Muntboy, governador general de les illes de Còrsega i Sardenya. 116 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA El baptisme no canvià la condició jurídica de l’esclava o l’esclau. Teòricament, l’avantatge d’un esclau batejat davant del que no ho estava era que no podia ser venut a pagans, però a la pràctica l’esclavisme amb cristians es continuà exercint. Jacques Heers constata que els catalans dirigien un tràfic que contravenia el que acabem d’esmentar. Es compraven esclaus a Gènova per a revendre’ls a Sicília o Mallorca, des d’on altres traficants els revenien a al-Andalus o al Magrib.167 A ciutat, la possessió d’un esclau fou un fet més quotidià. A l’entorn rural, la possessió d’esclaus s’utilitzà com un element més de diferenciació i d’ostentació social.168 Per això, aquest producte també fou present en les operacions de compravenda dels grans senyors territorials com els des Bosc169 i dels pagesos benestants maresmencs.170 A la baixa edat mitjana, al Maresme com a d’altres zones de l’entorn rural barceloní, es dedicaren les millors terres als conreus més lucratius (cereals, vinya i horta) i, per tant, es relegaren les terres de pastura a les zones més allunyades i marginals.171 Per això, l’hinterland barceloní no comptà amb una producció ramadera suficient per abastar de carn la Ciutat Comtal. Els carnissers barcelonins hagueren de cercar el bestiar que havien de tallar a la Ciutat Comtal a zones relativament allunyades.172 En aquesta crida es justificà la captura i l’esclavització dels seguidors de Brancaleó Doria i sa muller Elionor, perquè s’havien revoltat contra el comte rei, AHPB, Bernat Nadal, Secundus liber anni Nativitatis Domini M.CCC.XC.IIII (1394-3-28/1394-7-11), fols. 20-21. 167. Jacques HEERS, Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterràneas durante la Edad Media..., p. 99-100. 168. Per a Roser Salicrú, al món rural, la possessió d’esclaus podia representar més una voluntat de prosperar que no pas l’expressió d’aquesta prosperitat, Roser SALICRÚ i LLUCH, Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle XV..., p. 78. 169. El 18 de setembre de 1401, Bartomeu Vidal, de Barcelona, alienà tres esclaus per 142 lliures i 10 sous a Miquel des Bosc: “tres esclavos et captivos meos, de progenie tartarorum, vocatos Saragaya et Sara et Marti, etatis quolibet de viginti annorum ad triginta vel circa, quos ego justis et certis titulis et de bona lite seu guerra habeo et poscideo in civitate Barchinone”, APSGVD, Manual 5, fol. 59v. 170. El 9 de maig de 1384, Simó Pujol, tutor d’Antònia, orfe dels difunts Marc Puig i Elisenda del mas Puig de Cabrera, vengué a Bernat Gonmarc, de Badalona, una esclava d’origen tàrtar per 45 lliures: “vendo et corporaliter trado vobis…quandam esclavam, servam et captivam dicte Antonie, de progenie tartarorum, que antequam esset babtizata vocabatur Catarina, nunch vero est babtizata in dicta parrochia de Capraria et est vocata Mariam…promito vobis et vestris, quod predicta esclava non est furto, habita seu de pase, tregua vel alia domini regis aut de aliis loco suspecto immo est de bona guerra”, APSGVD, Manual 4, fols. 195v-196. 171. Coral CUADRADA, “Sobre les relacions camp-ciutat a la Baixa Edat Mitjana: Barcelona i les comarques de l’entorn”, Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 11-12 (Barcelona, 1990), p. 172. 172. Ramón Agustín BANEGAS LÓPEZ, L’aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles XIV i XV, vol. 1, tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona: Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2007, p. 52. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 117 El sistema alimentari de la pagesia maresmenca es basà en el consum de cereals i en una sèrie de productes complementaris que depengueren de la seva producció i de la capacitat econòmica de cada família. La pagesia grassa que tenia terres per a sotsestablir comptà amb capital més que suficient, procedent d’entrades i censos aportats pels sotsemfiteutes, per accedir als mercats dels voltans i gaudir d’una dieta més variada que la resta dels seus convilatans. En canvi, la resta intentà basar la seva dieta alimentícia en l’autoconsum, perquè tot sovint estaven endeutats. A la baixa edat mitjana, moltes vegades, l’equilibri entre produccció pròpia i consum familiar es trencà a causa de la presència de males collites i caresties frumentàries. La ingesta de carn depenia de la capacitat econòmica de cada llar pagesa. A la primavera i a l’estiu, les carns més consumides eren les d’ovella, xai i cabra; a l’hivern, el porc salat i, durant tot l’any, la carn de gallina. Es coneix l’existència d’una carnisseria de districte a Vilassar i de crides efectuades pels des Bosc en plena guerra civil per a exercir el monopoli de la carn de cabrit. El 15 d’agost de 1473, Joan Salvador, missatger de la baronia i nunci jurat, informà “que naguna persona no gos comprar cabrits per a menjar fora del terme o parròchia, mentre se·n trobaran o se’n tallaran prestes per a vendre e a comprar a la carniceria e plasa de la dita parròchia de Vilassar. E açò, sots pena de sinch sous, e que·l terç sie del acusador axí com és acustumat”.173 La pagesia intentà assegurar-se el consum de carn mitjançant aviram estabulat i la més ben situada comptà amb alguns petits ramats d’ovelles, de moltons, de cabres i de vaques.174 L’11 de novembre de 1473, Bernat Veil, del veïnat del Sant Crist de Vilassar, i Salvador Colomer, de Vilassar, signaren uns acords. Segons aquests capítols, Bernat Veil confiaria vint cabres i un boc a Salvador Colomer. A canvi, aquest darrer rebria la meitat de les cries que naixessin del ramat, reservantse Bernat Veil l’altra meitat dels cabrits i tota la llet.175 173. APSGVD, Diversorum 133. 174. El 20 d’octubre de 1480, Pol Riera, de Tiana, vengué al seu germà per 26 lliures “quatuor bestias bovinas videlicet…(una) temporis undecim annorum… quendam bovum temporis sex annorum et duos bravos. Unum scilicet duorum annorum et alium unius anni vel circa” (AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481)). El 29 d’abril de 1462, Pere Marquès realitzà un debitori a favor de Joan Julià, calderer de Barcelona, de 15 lliures i 32 sous per quatre vaques, APSGVD, Diversorum, 113. 175. “E són pactats que·ls fruyts que ixiran d’equelles sien a miges partits. Ço és, los cabrits, emperó le llet roman e és tota del dit Colomer e els seus”, APSGVD, Manual 8, fol. 173v. 118 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA En alguns contractes, els venedors es reservaren el dret de pas del seu bestiar. El 8 d’agost de 1478, Angelina, vídua de Bernat Torra, d’Alella, i Esteve Torra, fill seu, del mas Macià de Premià, vengueren una peça aloera i una vinya a Llorenç Partella, de Premià, reservant-se “per quas pecias terre, vobis supra venditas, nos et nostri succesores in dicto manso Macià, habeamus caminum decem palmorum ac ius erundi transferendi et ambulandi cum animalibus grossis et minutis usque ad dictam riariam”.176 Alguns grans senyors com els des Bosc també intentaren protegir d’incursions de ramats les collites dels camps que estaven sota el seu domini. El 28 de maig de 1430, Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, anuncià mitjançant un ban: “Are hoiats que us fa hom a çaber da part dal honorable d’en Miquel des Bosch a tot hom generalment qui tinge peçe da tere de qui do agrer al demunt dit honorable en Miquel des Bosch qui bans qui segam lo dit blat ho agen d’anunciar al dit senyor axí aquels qui són poblats dins lo terma dal castell de Vilaçar com fora del terma…qui nagun no gos a metre bestiar gros ni manut.”177 Com s’ha vist en un altra apartat, la pagesia utilitzà per a les feines agrícoles la força de treball de bestiar. D’entre aquest bestiar cal assenyalar la presència d’ases i muls, emprats per al transport humà i de mercaderies.178 176. AHPB, Miquel FRANQUESA, Manuale (1478/1479). 177. APSGV, Manual 88, fol. 77. 178. Venda d’un mul per 18 florins (1415-6-4, APSGVD, Manual 5, fol. 166v). Comanda relacionada amb un mul negre (1427-6-21, APSGVD, Manual 8, fol. 94). Debitori de 20 florins per un mul negre (1452-6-17, APSGVD, Manual 7, fol. 93v). Intercanvi d’un ase per tres quarteres de forment, 1458-5-17, Manual 8, fol. 154v. ELS SUBJECTES DELS CONTRACTES ELS SENYORS A la baixa edat mitjana, els grans terratinents del Baix Maresme foren laics o eclesiàstics. Els senyors laics pertanyien a famílies de la petita noblesa o del patriciat barceloní. Aquests senyors posseïren senyories territorials i, en certs períodes, jurisdiccionals. En canvi, el domini eclesiàstic estigué força atomitzat. L’exercici dels dominis eclesiàstics s’exercí mitjançant les actuacions d’alguns rectors, dels beneficiats d’altars i de capelles, de diversos monestirs i de la Seu de Barcelona. Generalment, aquests dominis eclesiàstics només van detenir el domini alodial o dominical originat amb la possessió del domini directe de l’objecte emfitèutic. Els senyors laics Des del segle XI, d’entre els grans senyors laics amb patrimoni al Baix Maresme destacà el llinatge dels Sant Vicenç.1 A mitjan segle XIV, part del patrimoni d’aquesta família de la baixa noblesa passà a mans de Pere des Bosc.2 En aquesta centúria, alguns membres del patriciat urbà més ben situat compraren senyorius propers a la Ciutat Comtal, evidenciant 1. Francesc CARRERAS CANDI, Argentona històrica. Argentona: Ajuntament d’Argentona, 1982. Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Mataró: Abadal, 1908. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 359-365. 2. Per a l’època moderna i el posterior traspàs d’aquests castells a d’altres familiars, que van anomenar-los amb altres gentilicis, vegeu M. Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme... Rosa ALMUZARA, “Els plànols del Marquesat de Moja. Argentona”, Fonts, 9 (Argentona, gener 2002), pp. 18-24. 120 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA la decadència d’una part de la petita noblesa catalana i l’enfortiment ecònomic i social d’alguns membres del braç reial amb representació, que desplaçaren alguns membres de la petita noblesa al capdavant d’algunes senyories.3 Evidentment la capacitat de gestió d’aquests nous senyors d’origen patrici fou molt diferent a la dels seus antecessors, ja que dominaven la jurisprudència i la comptabilitat i, per tant, podien fiscalitzar millor els seus agents. Alguns d’aquests nous senyors aprofitaren el crític estat financer de la monarquia per augmentar el seu poder dins dels seus senyorius, i van adquirir els drets per a exercir-hi la baixa i l’alta jurisdicció.4 L’any 1352, Berenguer de Sant Vicenç, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, morí de pesta, intestat, endeutat i sense descendència. El 2 de juny del mateix any, en una subhasta pública celebrada a Barcelona, Pere des Bosc, ciutadà de Barcelona i escrivà de ració,5 adquirí per 9.500 lliures el castell de Sant Vicenç, sota domini reial, el castell aloer de Vilassar i la torre de Cogoll als marmessors de Berenguer de Sant Vicenç.6 La decadència dels Sant Vicenç continuà amb la pèrdua d’altres senyorius que detenien parents col·laterals. El 3. Maria Teresa FERRER i MALLOL, “La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, manuals, llibrets i cartes”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, vol. IV (Barcelona, 1974), p. 52. Joan Josep BUSQUETA i Coral CUADRADA, “Els funcionaris regis i la seva implantació al Pla de Barcelona i en el Maresme”, L’Avenç, 84 (Barcelona, 1986), pp. 36-41. 4. Maria Teresa FERRER MALLOL, “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 7 (Barcelona, 1970-1971), pp. 351-492. 5. Pere des Bosc era funcionari reial des de l’any 1325. L’any 1337 exercí com a tresorer reial de Pere el cerimoniós. De l’any 1338 al 1340 fou escrivà de ració de la reina Maria de Navarra i, durant el període 1339-1341, d’Elionor de Sicília. Continuà treballant per al rei com a escrivà de ració del 1343 al 1368. L’any 1362 fou membre del Consell de Cent barceloní. També participà en diverses campanyes militars com la conquesta de Sardenya, en expedicions contra Mallorca (1343-1347,1355), València (1356 i 1357) i en la guerra contra Castella (1358-1361), CORAL CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 417-419. 6. A més a més de les fortaleses, també s’alienaren els “honors i feus, masos, bordes, masoveries, cases i habitacions. Es detallen horts i hortes… prats, pastures, boscos, deveses, muntanyes, plans i garrigues; aigües, aqüeductes, rius, vivers i fonts; vinyes i plantes; els molins amb llurs casals, recs, cap-recs, trestalladors i l’utillatge; les ferreries de Cabrils i d’Argentona; ... rèdits, censos, agrers; serveis que s’havien de prestar: joves i tragines; les taxes extraordinàries: quèsties, toltes, fòrcies; mals usos… i els drets: establiments, homenatges, bans, senyoria major i dret de pesca, de moltura i de troba”, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 429 i 430. Es pot consultar una còpia en llatí i català al lligall 476 del Fons Moja de la Biblioteca de Catalunya. <http:// www.bnc.es/catalegs/vilassar/inici.php>, documentació de l’Arxiu del castell de Vilassar a la Biblioteca virtual de la Biblioteca de Catalunya, pergamins 2-3-04 (B-2) i 2-3-11 (B-2). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 121 1384, la Casa de Premià i la quadra de Cabrera s’alienaren a Pere Marquès, escrivà racional i senyor del castell de la Roca,7 i, l’any 1387, els prohoms de Cabrera adquiriren la Casa de Cabrera a Francesc de Sant Vicenç.8 L’ambició de Pere des Bosc no s’aturà amb l’adquisició de part del patrimoni dels Sant Vicenç. L’any 1354 obtingué l’exercici de la jurisdicció del terme d’Argentona. Entre els anys 1364 i 1356, ordenà la capbrevació de totes les seves possessions aloeres maresmenques i, més tard, el 1360, comprà a Pere el Cerimoniós mitjançant una carta de gràcia el mer imperi i la jurisdicció dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar. Aquestes adquisicions iniciaren un procés reivindicatiu de les poblacions sotmeses que intentaren retornar sota l’aixopluc de la jurisdicció reial cada vegada que la monarquia les revenia per aconseguir numerari.9 Pere des Bosc, funcionari reial i membre del Consell de Cent barceloní, coneixia a la perfecció la situació política i econòmica tant del Principat com de la Ciutat Comtal. Per això, aprofità l’estat crític del Principat, originat per les contínues revoltes sardes, la guerra contra Gènova i la guerra dels dos Peres, que enfrontà Pere el Cerimoniós amb Pere el Cruel de Castella, per a obtenir més patrimoni. La figura de Pere des Bosc també reflecteix a la perfecció el nou canvi al qual estigueren sotmeses les comunitats pageses dependents dels seus dominis territorials i jurisdiccionals. Amb aquest nou tipus de senyor el sistema feudal es redefiní i enfortí, utilitzaren tots els mitjans que tenien al seu abast: formació gestora, capital, influències i informació valuosa.10 7. CORAL CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 412-413. 8. Josep M. MODOLELL, Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac..., p. 89. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Contribució a l’estudi del Baix Maresme medieval: la compravenda de la Casa de Cabrera i altres drets (1392)”, V Jornades d’Arqueologia Medieval del Maresme, Argentona 11-13 de febrer de 2011, Grup d’Història del Casal (en premsa). 9. Per aquest motiu, l’any 1364, el monarca utilitzà el pacte de “retrovendo” i recuperà l’exercici de la jurisdicció, el qual més endavant fou de nou revenut, Francesc CARRERAS CANDI, Argentona històrica..., p. 48. Francesc CARRERAS CANDI, Lo castell de Burriach o de Sant Vicents... 10. Malgrat això, Pere des Bosc també hagué d’assumir les conseqüències de la definició atorgada a vint-i-un argentonins, el 12 de juny de 1348, per Berenguer de Sant Vicenç, el seu predecessor. A aquests homes del terme del castell de Sant Vicenç se’ls eximí d’una gran part de les exaccions, prestacions i serveis que fins llavors havien estat obligats a satisfer. Entre aquestes, es constaten serveis com qüèsties, jornals d’homes i animals, tragines, obres al castell i al molí, serveis de collita i batuda, guarda de castell, recaptes o altres serveis forçats. Per tant, a partir d’aquell moment, aquests argentonins només haurien d’entregar els censos escripturats de les seves possessions emfitèutiques 122 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Una part de les rendes obtingudes pels llinatge dels des Bosc serviren per a patrocinar capelles a Barcelona i a la comarca del Maresme. Com a mecenes, instituïren beneficis eclesiàstics, al capdavant dels quals col·locaren parents seus per assegurar-se que la percepció de les rendes generades revertia dins de l’àmbit familiar.11 A mitjan segle XIV, Pere des Bosc inicià aquest sistema de patronatge exercint el seu mecenatge sobre algunes capelles perimetrals, situades entre els contraforts de les voltes d’algunes esglésies parroquials barcelonines i maresmenques.12 Aquest patronatge coincidí amb les ampliacions de la Seu de Barcelona, de les parròquies de Santa Maria del Pi i de Sant Just i la construcció de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.13 Tot i que Pere des Bosc vivia al quarter dels framenors, “in vico quo itur ad ecclesia Beate Marie Mercedis Barchinone ad voltas d’en Guayta”, no va promocionar l’església de Santa Maria del Pi, sinó la de Sant Miquel. L’any 1349 va fundar el benefici dedicat als sants Esteve i Miquel, però va disposar el seu enterrament a la capella de Sant Andreu, situada al claustre del convent dels framenors. La institució d’aquest benefici en vida i la promoció d’una altra capella pel seu enterrament ratifica l’excel·lent capacitat econòmica de Pere des Bosc. La família des Bosc també fundà capellanies en d’altres poblacions, com els beneficis del Sant Esperit i de Sant Jaume a l’església de Sant Esteve de Granollers.14 A la comarca del Maresme, els beneficis eclesiàstics patrocinats per aquesta família senyorial es fundaren a la i garantir uns serveis mínims anyals. Entre aquests serveis, s’assenyalaren una jova i una tragina en època de sembradura i una jova a la batuda. A més, també s’assegurà la realització d’obres foranes al castell, Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona (segles XIII-XV)..., pp. 205-206, doc. 35. 11. El dret de patronat deriva del dret de capellania que provenia de les antigues esglésies privades, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana. Una aproximació des de les Visites Pastorals (1305-1447). Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1992, pp. 75-76. 12. Per a l’edat moderna, Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., pp. 289-304. 13. “Les autoritats eclesiàstiques, des del principi, van preveure que aquestes obres serien molt llargues i costoses, de manera que van intentar garantir la continuïtat del finançament a través de diverses mesures: aplicació de les rendes dels beneficis eclesiàstics vacants a l’obra de la Seu, recaptació mitjançant fogatge entre els habitants de les demarcacions parroquials…(i) l’adjudicació de les capelles que s’anaven construint a particulars adinerats a canvi de quantiosos donatius”, Cristina BORAU i MORELL, “L’ascens social a la Barcelona del segle XIV vist a través dels promotors de capelles a la Seu i de les grans esglésies parroquials”, Anuario de Estudios Medievales, 32/2 (Barcelona, 2002), p. 695. 14. ASSUMPCIÓ ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., p. 303. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 123 capella de Sant Vicenç del castell de Burriac, a la capella del castell de Vilassar, a la capella de Santa Maria de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar i a les capelles de Santa Maria de la Cisa i de Santa Anastàsia, incorporades el 1385 dins del terme del castell de Sant Vicenç i de Vilassar.15 La família des Bosc exercí els drets territorials per la possessió dels dos castells termenats que posseïa.16 El desenvolupament d’aquests drets va comportar un triple àmbit d’actuació. D’una banda, hi havia els drets relacionats amb l’organització de la defensa del territori i, de l’altra, els drets a percebre una sèrie de rendes i treballs a les terres senyorials, així com la detenció d’un conjunt de monopolis. Dins de l’organització de la defensa del territori, es contemplaren els serveis de vigilància o de guaita, d’host, de cavalcada i la realització d’obres foranes al castell que havien de fer els habitants del seu terme. Precisament per aquest darrer servei, diferents senyors de la família des Bosc tingueren problemes amb els homes de Vilassar, que no acceptaven l’obligació imposada pels des Bosc de treballar en les obres del castell. El malestar per aquestes obres s’inicià l’any 1374. Tres anys més tard, el 21 de març de 1377, una sentència declarà que Pere des Bosc no tenia l’obligació d’alimentar els homes vilassarencs que treballaven a les obres foranes del castell de Vilassar.17 Les picabaralles entre els senyors i els vilassarencs continuaren amb un conflicte similar a principis dels segle XV. Per això, l’any 1406, els homes aloers del castell de Vilassar foren condemnats a realitzar unes obres a la cuina del castell.18 L’any 1409, alguns homes vilassarencs es lamentaven per una qüestió similar: “Requesta presentada per los homens aloers de Vilassar aserca de que Miquel des Bosch havia feta fer una crida que dins 30 dies tragassen cals, arena y pedra que vulia obrar la paret de la cuyna a sertas penas per los contrafahents y ne havia penyorat alguns protestaren de que anomenassen dos mestras de casas de Barcelona.”19 L’enfrontament entre Pere des Bosc i els homes alodials del terme de Vilassar fou un fet conegut per la jurisprudència de l’època, 15. L’any 1408 el col·lector d’aquest benefici era Miquel des Bosc i, el 1415, Gaspar des Bosc, Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., pp. 298-301. 16. A mitjan segle XIV es col·locaren mollons i fites per a delimitar els termes o límits dependents dels castells de Burriac o de Sant Vicenç i de Vilassar, Francesc CARRERAS CANDI, Argentona històrica, pp. 107-118. 17. BC, Fons Moja, lligall 297, fol. 17. 18. BC, Fons Moja, lligall 297, fol. 18. 19. BC, Fons Moja, lligall 297, fol. 18. 124 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA ja que posteriorment, l’any 1551, el jurista Joan de Socarrats hi féu referència: Et pro ista parte fuit per binas sentencias iudicatum, declaratum per Michaelem de Boscho, domini castri de Vilassar, videlicet quod eius allodiarii tenentur ad opera castri tam tempore guerrae quam pacis dum tamen sint opera necessaria pro tempore guerrae, ut in dictis sentenciis de consilio maioris partis advocatorum civitatis Barchinonae… Sed contra hoc dicitur sentenciarum fuisse dictos allodiarios teneri ad opera foranea tam tempore guerrae, quam pacis…. ut tempore pacis ipsi allodialii faciant dicta opera necessaria pro tempore guerrae.20 La població dependent d’un castell termenat estava sotmesa al pagament d’una sèrie de censos i a la realització de feines a les terres senyorials. El 5 de febrer de 1356 es pactà una concòrdia entre Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, i Simó de Colomer, Guillem Abril, Bernat de Soler i la seva muller Bartomeua, Bernat Serra, Guillem Riera i Guillem Oliu, homes de les franqueses de Montcada21 o feu de Vilassar,22 del terme del castell de Vilassar.23 Des Bosc pretenia que los dalt nomenats erans homens propris, solidos y afocats seus per rahó de dit castell cum intratis, exhitis et redempcionibus hominum et mulierum, intestiis, exorquiis, cuguciis et aliis accionibus, quas Domini allodialii habere deberit et consueverunt in hominibus et feminis suis propriis, solidis et affocatis. Y los referits confessaven ser homes propris, solidos y affocats y que duran prestar lo homenatge y pagar los censos acostumats y negavan que estiguessen obligats a las cosas dalt ditas… per rahó de la franquesa nomenada Montcada. Lo dispositiu fou que los referits fossen homes propris, solidos y affocats de dit castell y de los dueños faciendo et prestando sibi homagium et quod sint 20. BC, Ioannes de Socarratis, Tractatum Petri Alberti canonici Barchinonensis, de Consuetudinis Cathaloniae inter dominos et vasallos, ac non nullis aliis, quae Commemorationes Petri Alberti appellantur, doctisima, ac locupletissima commentaria nunc primum typis excusa, quibus feudorum materia diligentissime per tractatum, Barchinona, Apud Iohannem Gordioem, 1551, pp. 58-59. 21. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 644-652. 22. L’origen d’aquesta franquesa s’explica pel parentiu existent entre els Montcada i els Castellvell, senyors de Mataró, i per la relació de Gastó de Bearn, successor de Guillem de Montcada, senyor de Montcada i de Castellvell, que tingué com a procurador general de Catalunya Guillem de Sant Vicenç i de Vilassar, Maria Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., pp. 168-169. 23. BC, Fons Moja, lligall 279. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 125 et etiam de suo termino in iurisdiccione ipsius castri et faciant et prestant sibi et suis… y que cada un menos Guillem Riera y Guillem Oliu degués pagar 5 sous de tern cada any en recompansa de las jovas, obras, traginas y altras quaselvols jornals que doguessen fer, no obstant que fossen de la franquesa de Moncada. I dit Riera hagués de donar cada any dos jovas per a cultivar, dos per batre y dos traginas. Y lo mencionat Oliu, los jornals sempre que se li demanasse… que tots los referits haguessen de assistir y fer las obras en lo castell y vall y fer la gayta com los demés homes del terme del dit castell. Que no deguessen fer ni prestar intratas, exitas, intestias, exorquias, cugucias, redempciones hominum et mulierum, onera palearum, in questia, servicium nec aliqua alia predicta superius nominata et foriscapia vendicionum, stabilicionum et aliorum quarumlibet alienatorum. Immo sint quiti et immune racione dicti franquitudinis de Moncada exceptis predictis superius exceptatis atque tenerentur predicto Domino et suis… et quant a Simon de Colomer se troba un capítol exprés del tenor següent: est tamen certum quod cum dictus Simon de Columbario et sui sint baiuli perpetuo et esse consuevenit dicti Domini et suorum pro qua bajulia habet et tenetur congregare suis propris expensis redditis et census baiulie sua vocate de la franquesa de Moncada... dicti Simon et sui quiti et imnunes racione baiulie predicte homagio excepto. En aquesta concòrdia es constata com les exaccions i demandes senyorials es barregen amb la satisfacció d’una sèrie de rèdits, referents a l’exercici del dret d’un castell termenat, amb l’exercici dels “mals usos”, que acostumaven a relacionar-se amb la possessió dual de la terra, derivada de l’emfiteusi medieval. Un cas similar s’observa a la confessió, realitzada cinc dies més tard, de trenta homes a Pere des Bosc. Aquests homes declararen ser homes propis del castell i per aquest motiu estaven obligats a fer joves, tragines, batudes, femades, podades i obres, i a satisfer, entre d’altres, les entrades, les sortides, les redempcions, les intesties, les eixorquies i les cugucies.24 La família des Bosc pogué controlar l’activitat productiva dels homes que vivien als termes dels seus castells termenats mitjançant la detenció del monopoli d’una sèrie de béns i de drets. Els monopolis exercits per aquests senyors estigueren relacionats amb la farga,25 el 24. M. Josep CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 54-55. 25. S’equipara farga a ferreria. És a dir, obrador en el qual el ferrer es dedicava a vendre i a reparar les eines agrícoles. La població de les diferents viles estava obli- 126 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA forn, els molins26 i la venda de vi. Aquesta família també tingué la facultat de percebre part del peix pescat dins dels seus termes27 i de rebre l’exacció d’un sou per a cada ovella i porc, que transités dins dels seus dominis.28 Pere des Bosc també va detenir el dret d’apoderar-se de tots els objectes trobats a la vora de la mar dins dels termes dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar.29 Més tard, l’any 1436, Miquel, Lluís i Pere des Bosc obtingueren un privilegi de la reina Maria que els concedí tenir carnisseries i peixateries als castells de Burriac i de Vilassar.30 Posteriorment, l’any 1452, l’esmentada reina ordenà derruir i cremar els mercats que els habitants d’Argentona i Vilassar havien construït.31 Amb l’exercici dels drets del castell termenat, la població dels termes dels castells de Sant Vicenç o de Burriac i de Vilassar restà sotmesa en els processos bàsics de producció i d’actuació. Se l’obligà a utilitzar, mitjançant pagament de censos, les ferreries i els molins necessaris per poder dur a terme i completar les feines agrícoles. Havia d’invertir dies de treball a la dominicatura senyorial i, a més a més, una part dels productes que s’havien obtingut no es podien vendre lliurement al mercat de la seva localitat. Alguns grans terratinents amb dominis dependents de castells termenats obtingueren el dret a exercir la jurisdicció civil i criminal. Aquests senyors castrals mitjançant l’exercici d’aquesta potestat pogueren gada a utilitzar les ferreries de la seva vila, sota domini senyorial, i a satisfer un cens en concepte de lloçol. El senyor del castell termenat establia les ferreries mitjançant contractes d’emfiteusi. 26. Mentre que per a la zona d’Argentona es poden consultar escriptures de diversa tipologia, com ara establiments i plets de molins, no es conserva documentació de molineria a d’altres viles properes. A la documentació dipositada a l’Arxiu Municipal Històric d’Argentona es pot llegir: “A Argentona per haver-hi més aigües corrents i molins… i com a Vilassar les aigües són poques no hi ha molins”, Maria Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme, p. 186. Per als molins d’Argentona, Montserrat RICHOU I LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 144-154. Per a un resum de les aportacions de Coral Cuadrada, M. Josep Castillo i Montserrat Richou vegeu, Joaquim GRAUPERA, “Els molins medievals d’Argentona”, Fonts, 11 (Argentona, 2002), pp. 19-26. 27. El dia 1 de març de 1408, Guillem Bergai, el seu fill Mateu, Salvador Armengol, Joan Maimó, pescadors de Vilassar, i Bonet Eimeric, de Cabrera, confessaren a Miquel des Bosc que havien d’entregar-li una tonyina de cada trenta que pesquessin, APSGVD, Manual 5, fol. 98v. AHMAR, Llibre del Baixell, fol 98. 28. BC, Fons Moja, lligall 297. 29. BC, Fons Moja, lligall 297. 30. Benet OLIVA i RICÓS, La petita noblesa del Maresme. Tres trajectòries: Des Bosc, Ferrer i Sala (s. XIV-XVII), pp. 32-33. M. Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., p. 208. 31. M. Assumpció ZAPATA, La Baronia des Bosch del Maresme..., p. 208. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 127 administrar justícia i elaborar lleis mitjançant bans i capitulacions.32 Per tant, no ha d’estranyar que Pere des Bosc s’afanyés a adquirir, l’any 1354, el dret d’exercir l’alta i la baixa jurisdicció, així com el mer i el mixt imperi, civil i criminal del terme d’Argentona per 12.000 sous.33 Amb aquesta adquisició, Pere des Bosc posseí durant un període limitat els dominis alodial, territorial i jurisdiccional. Com s’ha contemplat anteriorment, l’exercici de la jurisdicció senyorial comportà enfrontaments entre alguns senyors de la família des Bosc i les poblacions dependents dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar. El sistema feudal afavorí aquests enfrontaments perquè permeté l’arbitrarietat de l’exercici de la justícia. D’una justícia que, a més a més, tot sovint estava en poder del senyor alodial i castral, que utilitzava les forques34 i els costells per a intimidar els habitants de les seves jurisdiccions.35 Si els habitants dels termes jurisdiccionals delinquien en d’altres indrets eren entregats als agents del senyor perquè aquest pogués jutjar-los i castigar-los.36 De la mateixa manera, també es lliuraven, 32. Eduardo HINOJOSA Y NAVEROS, El régimen señorial y la cuestión agrária en Cataluña durante la Edad Media. Madrid: Librería general de Victoriano Suárez, 1905, pp. 120-128. 33. “La jurisdicció civil, amb el mixt imperi, donava al senyor o baró que el posseïa el dret a anomenar batlle, jutge, saigs, nuncis i corredors i tenir cort amb escrivà, rebre fermes de dret, conèixer totes les causes civils i executar-ne les sentències, intervenir en emancipacions, castigar delictes lleus, aplicar penes d’assot i posar en costell i controlar l’ordre públic. La mínima jurisdicció, també dita simple, facultava al titular per posar empares, bans i multes petites, i resoldre plets poc importants. La jurisdicció criminal, amb el mer imperi com a facultat sancionadora, comprenia tots els delictes pels quals es podia imposar la pena de mort o mutilació, com l’assassinat, les lesions greus i els furts importants. El senyor que el posseïa tenia dret a alçar forca i costell, i aplicar la pena capital”, Josep M. SALRACH, “La senyoria”, Història Agrària dels Països Catalans, vol. II. Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 204, p. 565. 34. Habitualment, l’aplicació de les sentències de mort es realitzaven penjant el condemnat d’una corda en una forca. Les forques expressaven l’ostentació de la màxima potestad judicial que podia desenvolupar un senyor feudal, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La Cartoixa de Montalegre. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 2004, p. 116. 35. Durant el segle XIV, les forques pertanyents al castell de Burriac estaven situades sobre el puig de Montcabrer, al pujol de Berà, en un camp sobre el mar, al camp de Berenguer Bou al costat del mar i al puig de Cerdanyola. El costell era un pal o una columna de pedra col·locat a l’entrada de les viles que servia per exposar públicament qui havia estat castigat a ser assotat, Coral CUADRADA, El Maresme medieval, pp. 140-141. 36. “Carta amb la qual apar que per lo veguer de Barchinona fonch pres y capturat Alemany Aymerich, que havia nafrat a un altre en lo terme de Vilassar y per lo Rey en Pere fonch manat se li restituís a Pere des Bosch, senyor dels castells de Sant Vicens y de Vilassar, perquè dit des Bosch conegués de la culpa del dit delinqüent…al primer de Abril de 1373” (BC, Fons Moja, lligall 297, Borrador dels actes que estan archivats en Casa del Senyor don Pedro des Bosch y de Sant Vicens de la Asienda de Vilassar fet 128 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA jutjaven i condemnaven els homes i les dones d’altres poblacions que delinquien dins dels termes castrals. Un exemple d’això es pot llegir en una escriptura que sintetitza el contingut d’una carta del 17 de maig de 1420: “Carta ab que apar com lo veguer de Barchinona restitui a Miquel des Bosch, Senyor de Vilassar, la persona de Miquel Tongi, mariner, perque havia delinquit en la jurisdictio del dit des Bosch. Lo qual entregaren ha dit des Bosch en Vilassar.”37 El 30 d’agost de 1471, Joan II recompensà a Pere Joan Ferrer, diputat de la Generalitat pel braç militar, el suport que aquest cavaller li havia dispensat durant la guerra civil nomenant-lo baró del Maresme i concedint-li la vila de Mataró, el castell de Burriac i els pobles d’Argentona, de Cabrera, de Premià i de Vilassar.38 A l’inici de la guerra, Pere Joan Ferrer destacà pels seus enfrontaments contra les tropes reials. Més tard, canvià de bàndol i lluità al costat de Joan II combatint els des Bosc, que restaren fidels a la part capitanejada per la Generalitat. Les poblacions sotmeses a Pere Joan Ferrer tornaren a organitzarse per a obtenir diners mitjançant la compravenda de censals morts i, d’aquesta manera, intentar retornar a la jurisdicció reial. Fou un període en el qual els habitants d’aquestes localitats veieren com el rei retirava i tornava a atorgar les jurisdiccions al militar, a canvi de serveis prestats.39 De fet, es tracta d’una etapa que contextualitza la llegenda negra de Pere Joan Ferrer. Aquesta llegenda fou elaborada per Francesc Carreras Candi, que qualificà aquest cavaller de “traïdor de la terra” i “maltractador de vassalls”, basant-se en la tradició reivindicativa de moltes poblacions baixmaresmenques que, des de l’any 1419, s’organitzaren per aconseguir el retorn a la jurisdicció reial, en el canvi de bàndol de Ferrer durant la guerra civil i la pressió exercida des del Consell de Cent barceloní instrumentalitzat pels des Bosc. Benet Oliva en lo any 1639, fol. 7). “Requesta donada per Rafel Sala, candeler de sera ciutada de Barchinona, procurador de Miquel des Bosch y de Sant Vicens, senyor dels castells de Sant Vicens y de Vilassar, al veguer de Barchinona, perque sercàs per Barchinona na Francina, filla d’en Benet Batlle, de Argentona, la qual s’en era anada de Argentona y de sa jurisdicció com més llargament apar ab altre rebut y testificat en poder de Jaume Oliver, notari de Barchinona als 18 de febrer de 1418”, BC, Fons Moja, lligall 297, Borrador dels actes que estan archivats en Casa del Senyor don Pedro des Bosch y de Sant Vicens de la Asienda de Vilassar fet en lo any 1639, fol. 11. 37. BC, Fons Moja, lligall 297, Borrador dels actes que estan archivats en Casa del Senyor don Pedro des Bosch y de Sant Vicens de la Asienda de Vilassar fet en lo any 1639, fol. 8. 38. Francesc CARRERAS CANDI, Argentona històrica..., p. 57. Francesc CARRERAS CANDI, Pere Joan Ferrer. Militar i senyor del Maresme. Mataró: Editorial Altafulla, 1987. 39. Josep VIÑALS i IGLESIAS, Premià a començaments del segle XVIII: un assaig d’història econòmica local. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1983, p. 43. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 129 demostra que Pere Joan Ferrer fou més víctima que botxí. Quan estigué al capdavant de la baronia, no s’exercí cap tipus de repressió contra el moviment remença i, a més a més, l’any 1480, a petició de Ferran II, acceptà la reducció del preu del lluïsme i signà una concòrdia amb la renúncia de les jurisdiccions.40 Per això, el 31 de juliol de 1480, Ferran II atorgà uns privilegis als castells de Mata, de Sant Vicenç i de Vilassar. Amb aquestes disposicions s’aconseguí el retorn definitiu a la corona i es consolidaren les universitats d’Argentona, de Cabrera, de Premià, de Mataró i de Vilassar.41 Un any més tard, després de la mort de Pere Joan Ferrer, aquestes poblacions aconseguiren el dret de carreratge de la ciutat de Barcelona. És a dir, la jurisdicció reial passà a exercir-se mitjançant el municipi barceloní i, per tant, aquestes universitats es comprometeren a contribuir en l’abastament del blat, a satisfer la seva part de redempció, a participar en l’exèrcit, a incorporar-se a l’host barcelonina, a reparar les muralles de Barcelona i a participar en l’organització d’armades per a la defensa marítima. A canvi de tot l’anterior, la població de les esmentades universitats pogué obtenir la carta de ciutadania de Barcelona i eximir-se del pagament d’una sèrie d’impostos.42 Coneguda la importància de la família des Bosc dins de la política barcelonina baixmedieval i moderna, sobta que les esmentades poblacions maresmenques vulguessin unir-se al municipi barceloní. Com constata Benet Oliva: “Imagineu-vos la perplexitat dels vassalls de la senyoria: passar-se decennis suspirant per garantir l’alliberament del feudal, aconseguir dependre de la ciutat i, un cop assolit, trobar-se’l front del Consell barceloni!”43 L’any 1567, Miquel des Bosc reclamà mitjançant un plet les jurisdiccions, però no ho aconseguí. L’any 1653, Felip III concedí a Frederic des Bosc les jurisdiccions i, finalment, l’any 1660 aquelles retornaren al monarca.44 40. Benet OLIVA i RICÓS, “Pere Joan Ferrer (1431-1512), Baró del Maresme. Per una renovació historiogràfica”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Els monestirs medievals. Felibrejada, 93 (Mataró, 2011), pp. 214-234. 41. Es pot consultar una transcripció d’aquests privilegis a Roser DÍAZ i PÉREZ i Francesc FORN SALVÀ, “500è Aniversari de l’alliberament dels lligams senyorials dels castells de Burriac i Mataró”, Quaderns de Prehistòria i d’Arqueologia del Maresme, 10 (Mataró, 1980). 42. Benet OLIVA i RICÓS, La petita noblesa del Maresme..., p. 38. 43. Benet OLIVA i RICÓS, La petita noblesa del Maresme..., p. 40. 44. M. Assumpció ZAPATA, Les jurisdiccions locals en el pas de l’edat mitjana a l’edat moderna. Els batlles de sachs i els batlles reials a la baronia des Bosc. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1998, pp. 67-68. 130 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Els senyors eclesiàstics Des del segle X, la proximitat de la Ciutat Comtal comportà l’establiment al Baix Maresme d’algunes entitats eclesiàstiques barcelonines que començaren exercint-hi dominis territorials i, més endavant, adquiriren els drets jurisdiccionals. Pere Benito i Monclús estudià la tibantor i conflictivitat existents entre els senyorius laics i eclesiàstics durant els anys 117245 i 1243.46 Aquesta situació explica que la majoria dels monestirs amb terres al Maresme es limitessin a conservar llurs possessions i, si de cas, a ampliar-les mitjançant donacions. En d’altres contrades properes com el Vallès s’ha observat una actuació similar.47 La violència exercida pels senyors laics també provocà el sorgiment d’uns nous moviments de col·lectivitats pageses que s’organitzaren amb l’objectiu d’enfranquir-se i/o d’adquirir la plena propietat de les seves terres abans que compartir el domini agrer amb els senyors de qui havien estat víctimes.48 Un clar exemple del que s’està comentant és la coneguda sentència arbitral de l’any 1364, mercès a la qual Pere des Bosc, funcionari reial, ciutadà de Barcelona i senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, fou obligat a revendre als pagesos afectats els béns i drets que havia adquirit al prior del monestir de Sant Marçal del Montseny.49 45. L’any 1172, els homes de Sant Vicenç entraren a casa de Pere Morot, d’Argentona, i cremaren tota la llenya, s’endugueren el bestiar, cereals i una part de la verema. En la declaració que posteriorment féu Morot, explicà que arran d’aquest incident els seus pares moriren de fam, Coral CUADRADA, “Senyors i ciutadans: les senyories catalanes a la Baixa Edat Mitjana”, Revista d’Història Medieval, 8 (València, 1997), p. 59. 46. Pere BENITO i MONCLÚS, “Violències feudals i diferenciació social pagesa. Els homes de Sant Marçal del Montseny a Vilassar i a Argentona a la segona meitat del segle XII”, Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria, 7 (Mataró, 1990), p. 15. 47. “El gruix dels patrimonis eclesiàstics —com els de la noblesa— sembla haver-se constituit durant l’alta i la plena edat mitjana, de tal manera que els clergues de la baixa edat mitjana s’haurien limitat a administrar els béns i, com a màxim, ampliar-los. Per a formar i ampliar patrimoni, monestirs, seus, parròquies i altars no es lliurava a operacions de compra —si de cas, de permuta... Amb aquesta actitud passiva, més aviat esperaven les donacions dels fidels”, Mercè AVENTIN, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 202. 48. Segons Josep M. Salrach, a partir dels segles XII i XIII els senyors jurisdiccionals afavoriren la institucionalització de les col·lectivitats de les seves senyories amb la finalitat de fer demandes d’ajuts i obtenir-les (Josep M. SALRACH, “La senyoria...”, p. 572). A partir del segle XIV, quan els vassalls de totes les senyories hagueren de fer front a les demandes pecuniàries reials aprovades pels estaments reunits en corts, s’enfortiren els lligams de les diferents col·lectivitats pageses, Manuel SÁNCHEZ MARTÍNEZ, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV). Vic: Eumo (“Biblioteca Universitària”, Història 4), 1995. 49. Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, pp. 112114, 209 i 142-160. Un fragment d’aquesta font pot consultar-se al document 2 de l’annex documental. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 131 A l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Marçal del Montseny de l’any 1066, entre les propietats que configuraren la dotació patrimonial d’aquesta comunitat, s’observa la presència de possessions al Maresme.50 Es tracta d’una sèrie de terres situades a les localitats d’Argentona i de Civitas Fracta, donades per Ot Vives. Aquesta donació coincidí amb l’arribada del llinatge dels Sant Vicenç al Maresme.51 Posteriorment, el patrimoni maresmenc d’aquest monestir anà creixent mercès a d’altres donacions i integrà terres d’altres poblacions com Vilassar.52 A la segona meitat del segle XIV, quan el monestir de Sant Marçal del Montseny vengué els seus alous d’Argentona, Premià i Vilassar a Pere des Bosc, pràcticament desaparegué de la comarca del Maresme. El monestir de Sant Pol de Mar fou una altra comunitat religiosa amb patrimoni maresmenc.53 Aquest monestir fou fundat l’any 950 a Sant Pol de Mar. Atesa la seva precària situació, a partir de l’any 1068 passà a dependre del monestir de Sant Honorat de Lérins i es convertí en un priorat. Tot i que, des de finals del segle X, es coneix l’existència documentada de possessions de diversos indrets de la comarca, la sistematització de les rendes i drets dominicals que s’havien de percebre no es portà a terme fins al segle XIII.54 En aquesta centúria, s’elaborà un llevador de censos mitjançant el qual s’escripturaren els censos i els serveis que gravaven els diferents masos que depenien del monestir.55 50. Antonio PLADEVALL, “Sant Marçal del Montseny. Antiguo cenobio y parroquia del obispado de Vich”, Ausa, 35 (Vic, 1961), pp. 9-25. 51. Pere BENITO i MONCLÚS, “Violències feudals i diferenciació social pagesa”, p. 17. 52. L’any 1178 el rei Alfons féu una donació pietosa, per remei de la seva ànima i la dels seus antecessors, d’alous i de censos d’Argentona, de Vilassar i d’altres llocs del Maresme als abats de Banyoles i de Sant Marçal del Montseny, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 463. 53. El 1435, Jaume Draper, àlies Estrader, i Narcisa, la seva muller, pubilla del mas Estrader, de Premià, vengueren a Antoni Ferrer, de Vilassar, una peça de terra campa, dependent del monestir de Sant Pol de Mar, AHPB, Bartomeu Agell, Septimum Manuale (1435/1436), fol. 32. 54. D’entre aquestes rendes i béns, pot assenyalar-se l’alou de Llavaneres, que fou concedit l’any 968 a l’abat Sunyer pel rei Lotari (Josep M. PONS GURI, Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Barcelona: Fundació Noguera (“Col·lecció textos y documents”, 22), 1989, p. 369, doc. 2). També s’ha de destacar la donació al monestir de Sant Pol de Ramon Borrell, comte de Barcelona, i d’Ermessenda, la seva muller. Es tracta dels alous que aquests tenien dins dels termes d’Argentona, Cabrils, Mata, Premià, Teià i Vilassar, Pere BENITO i MONCLÚS, “L’alou del monestir de Sant Pol a la marina del comtat de Barcelona”, Ipsa Arca, 3 (Vilassar de Dalt, 2000), pp. 28-32. 55. Pere BENITO I MONCLÚS, “Els homes de Sant Pol del veïnat del Sant Crist”, Fulls, 41 (Mataró, 1991), p. 19. 132 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA El 24 de setembre de 1415, una butlla del papa Benet XIII aprovà la unió de les comunitats cartoixanes de Sant Pol de Mar i de Vallparadís de Terrassa. Aquest fou l’origen de la cartoixa de Montalegre. Els primers monjos que s’instal·laren al vell convent de Montalegre, situat a Tiana, procedien de Vallparadís. Els cartoixants de Sant Pol no s’hi incorporaren fins al 1434. Amb la cartoixa de Montalegre s’inicià una política d’expansió senyorial i territorial, com ho demostra l’obtenció, l’any 1425, d’un privilegi reial amb el qual s’obtingué d’Alfons el Magnànim tota la jurisdicció civil i criminal. És a dir, l’alta i la baixa, així com el mer i el mixt imperi de les pertinences presents i futures de la cartoixa. El rei, però, es reservà les penes de mort, les mutilacions de membres i els exilis perpetus.56 Uns anys més tard, s’inicià una política d’adquisició de delmes, que havien estat alienats per laics durant els segles XI i XII amb l’objectiu d’obtenir rendes per a la manutenció de la comunitat cartoixana i per a finançar les obres d’un nou cenobi.57 Entre els anys 1432 i 1435, els cartoixans compraren els delmes de les parròquies vallesanes de la baronia de la Mogoda. A partir de l’any 1442, amb l’adquisició d’una part del delme de la parròquia de Tiana, s’expandiren per la comarca del Maresme.58 Més tard, l’any 1461, aconseguiren una part dels delmes de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera i, posteriorment, en compraren una altra a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.59 Al 56. Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de Montalegre. Barcelona: Fundació Vives i Casajuana, 2004, p. 22. 57. El delme representava la desena part de tota la producció agrícola i ramadera. Es cobrava per parròquies. El seu origen es remunta al monarca franc Pipí, el Breu. Posteriorment, Carlemany el ratificà i s’estengué pels comtats catalans. Fou una renda regulada pels concilis de Toledo del segle VIIè. El delme havia de subdividir-se en tres parts. Una part s’adreçava al sosteniment del clergat parroquial, una altra al manteniment de l’edifici parroquial i una tercera, havia d’entregar-se a la Seu episcopal. Amb la feudalització, aquesta renda d‘origen eclesiàstic se secularitzà. A partir de la reforma gregoriana, l’Església intentà recuperar part dels seus béns i drets eclesiàstics, entre els quals figurà el delme, Joaquim MARIA PUIGVERT, “El delme”, Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992, pp. 334-335. Jordi BOLÒS, Diccionari de la Catalunya Medieval, p. 97. 58. La cartoixa comprà el terç del delme de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana a Jofre de Sentmenat i a la seva muller, Constança, per 800 lliures. Aquesta renda suposà el “delme del pa, vi, carnelatges y altres qualsevol fruits que ells acostumaven a rebre en dita parròchia”. Després, l’any 1447, el papa Nicolau V concedí mitjançant una butlla a la cartoixa la vicaria perpètua de la parròquia de Tiana. L’any 1448, s’incorporà la rectoria perpètua de l’esmentada parròquia. Amb això, el prior cartoixà podia nomenar el rector de Tiana i controlar la primícia, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de Montalegre..., p. 78. 59. L’any 1461, es comprà un terç d’aquest delme al donzell Pere de Blanes i, més tard, un altre terç a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. D’aquesta manera el LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 133 cap de poc temps, el 1467, Montalegre s’enfrontà al senyor del castell de Vilassar pels límits de les parròquies de Sant Genís de Vilassar i de Sant Feliu de Cabrera. El conflicte finalitzà amb una concòrdia, la col·locació de tres fites de pedra entre les esmentades poblacions i la posterior ratificació de Pere des Bosc, júnior, com a senyor del castell i terme de Vilassar.60 El priorat de Sant Pere de Clarà fou una altra de les comunitats propietàries de béns i de drets del Maresme.61 Les seves restes encara es poden contemplar a la riera de Clarà, dins del terme municipal de la vila d’Argentona, prop d’Òrrius. A la baixa edat mitjana, el priorat de Sant Pere de Clarà pertanyia al terme del castell de Sant Vicenç o de Burriac i a la jurisdicció eclesiàstica de la parròquia de Sant Julià d’Argentona. Els seus orígens remunten al segle IX. Entre els anys 1027 i 1035, quan el comte Ramon Berenguer I vengué el castell de Sant Vicenç a Berenguer Guadall, aquest hi tornà a instal·lar una comunitat, ja que en aquells moments el priorat estava deshabitat.62 A partir de llavors, els diferents senyors del castell de Sant Vicenç van detenir el patronatge de Clarà. L’any 1080, Adalets Guadall donà el priorat de Clarà al monestir francès de Cluny i passà a dependre del monestir osonenc de Sant Pere Casserres, també relacionat amb Cluny.63 Des de l’època de la fundació, aquest priorat s’expandí mitjançant donacions i compravendes. Del segle XIII, cal destacar una sèrie delme de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, una vegada s’havia realitzat la collita, es dividia de la següent manera: se’n feien nou parts, de les quals vuit restaven en mans del pagès. L’altra es distribuïa entre els decimadors en concepte de delme i primícia. Aquesta part, al seu torn es dividia en nou. Montalegre en rebia quatre, el rector se’n quedava tres en concepte de primícia i la resta, és a dir, les dues parts restants, eren per a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de Montalegre..., pp. 72 i 79. 60. Els punts de referència foren un puig, situat entre les terres de Bartomeu Carbonell, de Vilassar, i Guillem Jaume, de Cabrera; sobre el camí que anava a Mataró, el camp conegut com la parellada de Sant Vicenç i la parellada de n’Argentona, contigua a l’honor d’Aroles, de Vilassar, al litoral, Xavier PÉREZ GÓMEZ, La cartoixa de Montalegre, pp. 61-62. 61. El dia 5 de desembre de 1475, Joan Real, prior del monestir de Sant Pere de Clarà, enfranquí Joana, filla de Pere Ferrer, de Vilassar, per 5 florins d’or d’Aragó, AHPB, Bartomeu Agell, Vigesimum primum manuale instrumentorum et contractorum (1446 ), fol. 34v. 62. Pere BENITO i MONCLÚS, “Poder i societat al Maresme medieval: els Sant Vicenç (1022-1271)”, Jornades d’Història i d’Arqueologia medieval del Maresme. L’Arquitectura militar medieval. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000, p. 25. 63. Joaquim GRAUPERA i GRAUPERA, L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme, vol. 2. Argentona: Edicions la Comarcal, 2002, p. 92. 134 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA de litigis que enfrontaren els senyors dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar amb el priorat. El conflicte s’originà perquè el senyor de Sant Vicenç exigí als homes dependents del priorat que participessin en el sometent i satisfessin un conjunt d’obligacions de caire militar.64 Al segle XIV, començà la decadència de Sant Pere de Clarà. El priorat començà a desprendre’s de propietats i de drets i la seva comunitat de monjos disminuí.65 Durant el segle XV, amb Miquel des Bosc, que continuà exercint els seus drets feudals sobre el priorat, es reinicià una nova etapa de conflictivitat. Segons el prior de Clarà, Miquel des Bosc volia obtenir usos indeguts com els drets d’empara de la verema i el forestatge. D’aquesta centúria també destaquen els enfrontaments del frare Miquel Solà, monjo de Montserrat i prior de Clarà, amb Vicenç Castellvell, exprior de Casserres, que havia desposseït i expulsat del priorat Miquel Solà.66 En aquesta època, d’altres comunitats religioses també comptaren amb patrimoni terrer al Maresme. D’entre aquestes entitats eclesiàstiques cal destacar els monestirs de Santa Anna i de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, el de Sant Miquel del Fai, de Bigues,67 el de Santa Maria de Roca Rossa,68 d’Hortsavinyà, i el de Santa Maria de l’Estany, d’Osona.69 Durant el segle XIV, la Seu de Barcelona, entitat eclesiàstica de primer ordre, comptava amb una diversitat de rendes que n’asseguraven la viabilitat econòmica com a institució. D’entre aquestes rendes, cal assenyalar les aportades per les pabordies, l’Almoina de la Seu de Barcelona i els benifets instituïts als diferents altars de la Seu. A més a més, tant els canonges com els beneficiats de la Seu barcelonina realitzaren adquisicions a títol privat, “tamquam laice et 64. Coral CUADRADA, El Maresme medieval, p. 472. 65. Joaquim GRAUPERA i GRAUPERA, L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme..., p. 95. 66. Joaquim GRAUPERA i GRAUPERA, L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme..., pp. 96-97. 67. El dia 1 de juliol de 1468, s’escriptura la commutació de Janfred de Millars, prior del monestir de Sant Miquel del Fai, a favor d’Antoni Colomer, de Sant Pere de Premià. Amb aquesta escriptura es passà de satisfer la cinquena part dels fruits del pa i del vi a abonar 6 diners per dues peces de terra, AHPB, Miquel Franquesa, Tercius liber vendicionum (1465/1469). 68. El 13 d’abril de 1422, Joan Soler, vidu de Pascàsia, pubilla del mas Seguí, de Cabrera, i el seu fill, Joan, alienaren a Raimon Tarascó una peça de terra a sota domini i alou del priorat de Santa Maria de Roca Rossa, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum, fol. 47. 69. El 23 de març de 1348, Sança, filla de Simó Flor i d’Elisenda, de Premià, s’enfranquí de Berenguer, abat del monestir de Santa Maria de l’Estany, MMMVM, Fons Carbonell, pergamí 153. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 135 private persone”.70 D’entre aquestes entitats dependents de la Seu de Barcelona, l’Almoina n’ha estat la institució més estudiada.71 Des dels segles XII i XIII, els canonges i els eclesiàstics de la Seu de Barcelona utilitzaren estratègies expansionistes similars a les emprades per l’oligarquia laica barcelonina amb l’objectiu d’aconseguir més rendes. Aquesta elit vivia a Barcelona i invertia part del seu capital en l’adquisició de béns mobles i immobles i drets de diferent tipologia de viles properes a la Ciutat Comtal. És a dir, en poblacions situades dins del Pla de Barcelona, genèricament identificades com “hort i vinyet”,72 i en les de l’hinterland barceloní.73 A causa de la gestió d’aquest patrimoni i per d’altres qüestions, existiren algunes tensions entre el bisbe barceloní i el capítol catedralici.74 Des del segle X, la Seu de Barcelona disposava de terres al Mareme. En uns primers moments, aquests béns es concentraren a les parròquies de Premià i de Teià. Amb el temps, aquesta institució anà ampliant els seus dominis per d’altres poblacions de la comarca. Durant el segle XII, s’instituí la distribució patrimonial de la canònica en dotze pabordies o prepositures que corresponien als diferents mesos de l’any. La gestió de les rendes obtingudes d’aquestes pabordies tenia l’objectiu d’assegurar la manutenció dels canonges, dels beneficiats 70. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Els negocis de Ramon de Ganovardes”, pp. 33-51. 71. Josep BAUCELLS I REIG, “La Pia Almoina de la Seo de Barcelona: origen y desarrollo”, A Pobreza e assistência aos pobres na península ibérica durante a Idade Média. Actas das 1as Jornadas Luso-Espanholas de História Medieval (Lisboa, 1972), pp. 73-175. Josep BAUCELLS I REIG, “Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: els fundadors”, La pobreza y asistencia a los pobres en la Catalunya Medieval, vol. I. Barcelona: CSIC, 1980, pp. 17-75. Josep BAUCELLS I REIG, “Limosnas y Pia Almoina. Institucionalización de la caridad para los más necesitados en el área catalana”, Memoria Ecclesiae, 11 (Oviedo, 1997), pp. 161-211. Josep BAUCELLS I REIG, El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984. Josep BAUCELLS I REIG, El Maresme i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1987. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, “Estudio de un patrimonio urbano: la Pía Almoina de Barcelona en los siglos XIII-XIV”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 18 (Barcelona, 1997), pp. 427-449. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, La Pia Almoina de Barcelona: estudi d’un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. Barcelona: Fundació Noguera (“Estudis”, 16), 1998. 72. Joan Josep BUSQUETA, “Ciutat-camp a la Catalunya Medieval”, Acta Historica Archaeologica Mediaevalia, 10 (Barcelona, 1989), pp. 482-487. 73. Per a Pere Ortí, el concepte “d’hort i vinyet” és un tòpic historiogràfic, aparegut amb els estudis de Maluquer Viladot, de Brocà i de Carreras Candi, continuat per alguns investigadors que confonen els exercicis de les jurisdiccions, Pere ORTÍ i GOST, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV. Barcelona: CSIC, 2000, p. 64. 74. Àngel FÀBREGA I GRAU, La vida quotidiana a la catedral de Barcelona en declinar el Renaixement. Any 1580. Barcelona: Reial Academia de Belles Arts de Sant Jordi, 1978, p. 20. 136 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA i del personal eclesiàstic i laic de la Seu de Barcelona.75 El patrimoni agrer dependent de les prepositures barcelonines que havia de nodrir de rendes en espècie i en diner es trobava en diferents indrets que depenien del bisbat barceloní. Com en èpoques anteriors, al segle XV, la pabordia del mes de maig continuà exercint els seus drets terrers a les parròquies d’Argentona, Cabrera, Premià, Teià i Vilassar.76 L’Almoina de la Seu de Barcelona fou una institució eclesiàstica present a la història de la Ciutat Comtal des del segle XIII fins a la seva desaparició l’any 1986. A partir del segle XIII, aquesta entitat eclesiàstica de la Seu es denominà “Elemosina Ecclesie Barchinonensis” i fixà els seus trets característics i les seves línies bàsiques d’actuació.77 Finalment, durant la segona meitat del segle XV adoptà la denominació de Pia Almoina.78 A la seva tesi doctoral, Tomàs López Pizcueta estudia l’evolució del domini territorial de l’Almoina de la Seu de Barcelona durant el període comprès entre els anys 1161 i el 1350.79 López Pizcueta observa el creixement territorial de l’Almoina, proposa una sèrie de períodes, sorgits d’una acurada anàlisi de fonts documentals,80 i defineix aquesta institució eclesiàstica com “una entitat de naturalesa urbana, nascuda en un marc ciutadà i amb unes finalitats socials dins d’un recinte emmurallat, que obtingué rendes tant d’immobles rurals com urbans”.81 I, per tant, “pel que fa al seu domini territorial, es convertí en un canal apte per al desenvolupament de les mútues relacions entre la ciutat i el camp”.82 La interrelació entre ambdós territoris ja aparegué a l’època dels primers fundadors de porcions i s’incrementà notòriament mercès a la influència de l’oligarquia barcelonina dels segles XII i XIII. Per aquesta raó, l’Almoina exercí els seus drets com a senyora de 75. A les rendes originades pels lots de les diferents pabordies, se n’hi afegiren d’altres des del 1373. A partir de la devaluació monetària de l’any 1258, s’imposaren noves pensions anyals a parròquies solvents del bisbat amb la finalitat d’augmentar les distribucions rebudes pels canonges, Àngel FÀBREGA I GRAU, La vida quotidiana a la catedral de Barcelona en declinar el Renaixement..., p. 23. 76. ACB, Pabordia Capbreu “P.nº40 1416 a 1540”. 77. Josep BAUCELLS I REIG, “Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona...”, p. 30. 78. Josep BAUCELLS I REIG, “La Pia Almoina de la Seo de Barcelona...”, pp. 74-75. 79. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, “Estudio de un patrimonio urbano: la Pía Almoina de Barcelona en los siglos XIII-XIV...”, pp. 427-449. 80. La periodització que proposa López Pizcueta es divideix en cinc etapes: 1. Del naixament a la reorganització: l’època de les fundacions (1161-1275); 2. Etapa urbana de l’Almoina (1275-1299); 3. La gran expansió de l’Almoina (1300-1317); 4. Els anys del Llibre Verd (1317-1326); 5. L’època de les dificultats (1326-1350). 81. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, La Pia Almoina de Barcelona..., pp. 41-42. 82. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA, La Pia Almoina de Barcelona..., p. 313. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 137 dominis directes emfitèutics83 i com a detentora de les jurisdiccions de les senyories que adquirí.84 D’una manera genèrica es caracteritza com a pobres els subjectes beneficiats de les racions alimentàries i/o numeràries de l’Almoina de la Seu de Barcelona.85 En realitat, la pràctica benèfica d’aquesta institució eclesiàstica només afavorí un nombre limitat de “necessitats”, que configuraren l’elit de la pobresa, ja que gaudien d’una posició social reconeguda.86 Els beneficiats d’aquests ajuts foren els pobres vergonyants. Dins d’aquesta categoria social, s’observa des de la presència d’individus, provinents de les capes socials més humils que havien experimentat un empobriment originat per un canvi de la seva situació familiar com ara la mort del cap de família, fins a estudiants, aprenents d’un ofici, dones i homes, grans i sols, o persones que podien demostrar la seva pertinença als llinatges dels fundadors de porcions. A més a més, els que volien accedir al dret de percebre una ració d’aquesta entitat eclesiàstica havien de presentar una sol·licitud al capítol catedralici, explicitant les raons de la seva petició.87 Així doncs, és evident que els pobres vergonyants formaven part de la població que tenia accés a “la documentació notarial convenient, personalment o a través de procuradors, situació que els diferencia clarament dels sectors més marginats com els captaires o vagabunds”.88 És a dir, dels pobres de solemnitat. Les racions en espècie satisfetes al menjador de l’Almoina de la Seu de Barcelona consistien en un dinar a base de pa, de vi, de carn o peix, formatges o ous, els dies d’abstinència, i de verdures.89 La inexis83. Venda d’una peça de terra, dependent de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, de Bernat Cisa, de Premià, a Pere Aroles, de Vilassar, 1421-7-6, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419-1424), fols. 33 i 53. 84. L’àrea territorial per la qual s’expandí l’Almoina de la Seu de Barcelona especialment es concentrà a l’Alt Penedès, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf i el Vallès Oriental. A la comarca del Maresme, aquestes terres es concentraren a Alella, Argentona, Cabrera, Premià i Vilassar. Pere BENITO i MONCLÚS, “La partió entre Premià i Vilassar i els orígens medievals de la capella de Santa Maria i del mas Cisa”, La Cisa mil anys d’història. Argentona: La Comarcal Edicions (Col·lecció Llevant. Sèrie Major, 1), 1999, pp. 35-44. 85. Des de 1241, l’Almoina de la Seu de Barcelona combinà l’atenció al menjador amb l’entrega de numerari, Josep BAUCELLS I REIG, Limosnas y Pia Almoina..., p. 195. 86. Pedro FATJÓ GÓMEZ, “Un instrument de la caritat eclesiàstica: la Pia Almoina”, L’Avenç, 91 (Barcelona, 1986), p. 47, nota 11. 87. Josep BAUCELLS i REIG, Limosnas y Pia Almoina..., p. 195. 88. Pedro FATJÓ GÓMEZ, Un instrument de la caritat eclesiàstica: la Pia Almoina..., p. 47, nota 11. 89. Pel dejuni vegeu Josepa MUTGÉ i VIVES, “L’Abastament de peix i carn a Barcelona”, a Antoni RIERA I MELIS (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 109-110. 138 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA tència d’estudis dedicats a l’anàlisi del proveïment d’aquests productes per part de l’Almoina durant el segle XIV, impossibilita poder verificar si la majoria de les apreciacions realitzades per Maria Echániz Sans pels anys 1283 i 1284 encara són vàlides a la segona meitat del segle XIV.90 Els beneficiats de la Seu de Barcelona eren els encarregats d’oficiar les misses a un o diversos altars de la Seu91 i obtenien d’aquest benifet unes rendes en espècie o en diner.92 Per tant, en aquests altars es desenvolupà una part dels rituals funeraris, com ara els aniversaris a perpetuïtat, els trentenaris o misses de Sant Amador, els novenaris i totes les misses, estipulades a les darreres voluntats de testadors de la Ciutat Comtal i de viles de l’hinterland barceloní o encarregades pels seus marmessors. Així, per exemple, el 13 de juny de 1424, Jaume Roudors, de Vilassar, vengué a Pere Avella, de l’esmentada localitat, una peça a Vilassar, sota domini i alou de l’altar del Sant Esperit de la Seu de Barcelona.93 Els rectors, vicaris i preveres tenien cura de l’església parroquial i, de vegades, de les esglésies sufragànies i de les capelles, pertanyents i dependents de cada parròquia.94 90. Segons Maria Echániz, durant els anys 1283 i 1284, l’Almoina s’abastí de cereal panificable mitjançant censos en espècie i compres a l’engròs. En canvi, l’adquisició del vi es realitzava, diàriament, a la menuda, probablement perquè es tractava d’un vi de baixa qualitat. La carn també es comprava diàriament a les carnisseries de la ciutat, sobretot la carn de moltó que, segons Echániz, podia comprar-se més barata a les carnisseries dedicades a vendre carn d’animals malalts. Segurament, el peix, consumit durant els dies d’abstinència, era fresc perquè Barcelona era una zona pesquera, Maria ECHÁNIZ SANS, “La alimentación de los pobres asistidos por la Pía Almoina de la Catedral de Barcelona según el libro de cuentas de 1283-1284”, a Antoni RIERA I MELIS (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (Col·lecció Anuario de Estudios Medievales annex 20), 1988, pp. 178-182. 91. Per exemple, a la comarca del Maresme del segle XV, s’ha localitzat propietats dependents d’altars de la Seu de Barcelona. Entre aquests, es poden mencionar els dedicats al sant Esperit, a sant Salvador, a sant Silvestre, a sant Vicenç i a santa Margarida. El 13 d’agost de 1455, Agustí Ribes, calafat, de Barcelona i hereu del domini útil del mas Soler, àlies Ribes, de Premià, vengué a Antoni Sorts, àlies Figuera, de Premià, un hort amb aigua, sota domini i alou del benefici instituït a l’altar de Santa Margarida de la Seu de Barcelona, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1455/1456). 92. Fins al concili de Trento, concretament a les sessions celebrades el 13 de gener de 1547 i el 15 de juliol de 1563, no s’establí la unicitat dels beneficis i l’obligatorietat de la residència personal al lloc del benefici. Es desconeix el nombre de beneficiats de la Seu de Barcelona per a l’època medieval. Per a finals del segle XVI, Fàbrega comptabilitza cent quaranta-vuit beneficis i setanta capellanies i suposa que als quaranta canonges se’ls podria afegir més d’un centenar de beneficiats, que acumulaven beneficis, Àngel FÀBREGA i GRAU, La vida quotidiana a la catedral de Barcelona en declinar el Renaixement..., pp. 26-27. 93. APSMM, pergamí 112. 94. Les funcions del rector eren “l’ofici diví, que comprenia el manteniment del culte, la celebració de les misses preestablertes pel costum, i el cant de les hores LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 139 A la baixa edat mitjana, la comptabilitat dels béns de les esglésies parroquials es complicà per les fragmentacions de les donacions dels fidels, per la construcció de nous altars i capelles dins del temple parroquial i per l’aparició de les misses d’aniversaris.95 Per aquesta raó, l’entrada de rendes es diversificà segons la tipologia dels béns: parroquials,96 de beneficis instituïts97 i d’institucions pietoses o adreçats a la celebració de misses d’aniversari.98 Com en èpoques anteriors, la major part dels delmes de les parròquies estaven en poder dels laics i, per tant, no garantien el manteniment del temple ni dels seus representants. Si bé, de primer moment, aquests laics pertanyien al sector nobiliari,99 a la baixa edat mitjana els beneficiaris d’aquestes rendes foren ciutadans barcelonins i alguns representants de l’elit pagesa.100 canòniques; l’administració dels sagraments, excepte els reservats als bisbes; la predicació, informació, i instrucció dels laics, etc.”, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana, p. 111. 95. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 207. 96. El 17 de gener de 1440, Pere Camps, Sança, llur fill, Joan i Eulàlia, muller d’aquest darrer, de Vilassar, vengueren a Quitèria, muller de Francesc Orenga, de Premià, unes cases amb les seves quintanes, els horts, l’aigua per a regar i els emprius dependents de l’església parroquial de Sant Pere de Premià, APSGVD, Diversorum 23. 97. El 3 de gener de 1381, Berenguer Boscà, àlies Dor, hereu del mas Boscà de Vilassar, i Agnès, la seva muller, es proclamaren “homines proprios solidos et afocatos vestri discreti Bernardi March, beneficiati altaris Beate Marie, constructi in ecclesia de Vilasario, cum remensis et cum omnibus alibus iuribus et usibus et cum omni progenie nostra nascitura” (APSGVD, Manual 4, fol. 131). El 19 de gener de 1462, Jaume Ferrer, Pere Macià, jurats de la parròquia de Sant Pere de Premià, Joan Castellar, Salvador Triador, operaris de l’església parroquial i de la capella de Santa Anastàsia, de l’esmentada localitat, prometeren concedir a Bernat Estrany, rector de l’esmentada parròquia i beneficiat de Santa Anastàsia, unes cases amb terres. Entre les condicions de la donació, cal destacar que les cases havien d’ésser habitades per un home o “donat” que tingués el vistiplau dels operaris; a les terres s’hi havia de conrear vinya i Bernat Estrany havia d’oferir un missal i nous guarniments a la capella de Santa Anastàsia, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461/1462), fol. 12. 98. Venda d’Amador Bellot, de Mataró, a Bartomeu Puig, de Cabrera, de dues peces de terra, situades a Cabrera, sota domini i alou de les misses d’aniversari del difunt Antoni BellSoley, àlies Bellot, 1479, 10, 16, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum. 99. El 30 de maig de 1292, el cavaller Simó d’Argentona vengué a Pere Arnald de Vilella, cavaller, i a Pere d’Agiari, ciutadà de Barcelona, el delme del pa, del vi, de la carn i dels diners del lli de la parròquia de Sant Julià d’Argentona, que estaven sota domini i alou de Berenguer de Sant Vicenç, a Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona, p. 191, doc. 8. 100. El dia 11 de gener de 1439, Berenguer Rourich, rector de Premià, vengué a Joan Ferrer, mercader de Barcelona, per 165 lliures el delme dels fruits del pa i del vi, de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1438/1439). 140 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Entre el 28 de desembre de 1439 i el 4 de gener de 1440, diversos parroquians vilassarencs confessaren que devien la seva part del delme a Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey, de Premià, i de Francesc Ferrer, baster de Barcelona, arrendadors del delme de la parròquia de Sant Genís de Vilassar. D’entre els deutors d’aquests delmes, hi havia Pere Marquès (25 sous), Antoni Riera (50 sous), Bernat Saura (84 sous), Bartomeu Cuquet (61 sous i 6 diners), Genís Campins (3 sous), Bernat Tolrà (24 sous), Antoni Vidal (12 sous), Antoni Dilmer (42 sous), Miquel Riera (58 sous i 6 diners), Jaume Torre (6 lliures, 14 sous i 7 diners), Salvador Colomer (70 sous) i Francesc Vidal de Gordei (37 sous).101 Des de mitjan segle XIV, els rectors maresmencs pertanyien a l’alt clergat i detenien càrrecs importants.102 Molts d’aquests rectors no vivien a les parròquies on havien d’exercir com a rectors i, per això, l’arrendaven a un vicari regent. Jaume Cases, canonge del sotscapítol d’Elna i rector de Vilassar, l’any 1424 l’arrendà a Pere Pol.103 Un altre cas fou el de Miquel Bramona,104 rector de Sant Feliu de Cabrera, prevere beneficiat de l’església del monestir de Sant Pere de les Puelles a Barcelona105 i dels beneficis dedicats a santa Eugènia i sant Gregori, instituïts a la Seu de Barcelona.106 Miquel Bramona també fou l’hereu universal de la seva cosina Isabel, vídua d’Arnau de Fontanals, cavaller i senyor de la casa de Cabrera. L’any 1459, alienà la jurisdicció d’aquesta casa al cavaller Joan d’Argentona.107 En canvi, d’altres rectors vivien a les rectories del complex parroquial i exerciren com a notaris i testimonis de les escriptures elaborades a les seves parròquies.108 Entre d’altres exemples, es pot esmentar Berenguer Marc, rector de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, fill de Ramon Marc, àlies Gosau, i Guillema, de Sant Cristòfol de Fol- 101. APSGVD, Diversorum 106 i 124. 102. Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana..., p. 113, 133-143. 103. APSGVD, Manual 8, fols. 36v-39. 104. Miquel Bramona fou fill de Pere Bramona, de Barcelona, i d’Eulàlia. Aquesta familià visqué a Argentona tot i tenir una casa al carrer de Sant Pere, de Barcelona “prop de la cantonada del carrer qui va a la portella de Sant Johan”, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1445/1505), fols. 33v-36. 105. 1459-6-12, AHPB, Bartomeu Agell, XXX (VIII) Manuale (1458/1459). 106. 1468-11-21, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre Comú (1465/1479). 107. 1459-7-30, AHPB, Bartomeu Agell, Liber vendicionum (1459). 108. El complex parroquial era l’espai format per l’església parroquial, el cementiri o fossar, l’hospici del rector o rectoria i els sagrers o centre d’emmagatzemament de productes agrícoles, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana, p. 60. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 141 gars.109 Probablement aquest rector fou l’autor d’una consueta de la parròquia de Vilassar, on s’escripturaren els productes que el rector i altres decimers, que no s’especifiquen, havien de percebre anualment dels parroquians vilassarencs. Els productes anotats en aquest document foren forment, ordi, sègol, mestall i altres blats, anyells, cabrits, porcs i polls.110 A l’esmentada font, figura un capbreu de les peces aloeres de la rectoria que demostra com aquesta plaça n’era d’interessant (vegeu la taula 11).111 TAULA 11 Capbreu dels alous de la rectoria de Sant Genís de Vilassar (1380-1410) Censaler Béns Censos Beneficiat de S. Nicolau de l’església parroquial alberg 2 gallines Salvador Isern hort peça 4 lliures quint, braçatge, delme i primícia Antoni Dilmer celler i hort peça 2 gallines quint, braçatge, delme i primícia de tots els esplets Benet Martí, àlies Morera peça quint, braçatge, primícia i quèstia Ramon Vidal boiga del mas Tió hort quintana Ha d’estar “poblada, afogada e abitada” dos parells de gallines delme, primícia (i part il·legible) Pons, de Cabrera peça parell de gallines, quint, braçatge, delme i primícia Hereu del mas Tria peces quint, braçatge de tots els fruits, delme i primícia Benet Julià peça quint, braçatge de tots els fruits, delme i primícia Salvador Serra peça quint, braçatge de tots els fruits, delme i primícia 109. 1382-10-26, APSGVD, Manual 3, fol. 37v. 110. Document datat entre 1380 i 1410, Pere BENITO i MONCLÚS, Els inventaris “post mortem”...; Benet OLIVA i RICÓS, El plet de l’escó. Una microhistòria sobre les comunitats locals, el règim senyorial y la Contrareforma a la Catalunya del 1600. Mataró: Caixa d’Estalvis, 2005. 111. Benet OLIVA i RICÓS, El plet de l’escó..., p. 90. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 142 Censaler Béns Censos Benet Riera peça quint, braçatge de tots els fruits, delme i primícia de tots els fruits Guillem Aroles 3 peces quint, braçatge de tots els fruits, delme i primícia Bernat Casals peça quint, braçatge, un parell de polls, delme i primícia Bernat Rafart peça quint, braçatge, delme i primícia de tots els esplets peça comprada als hereus del mas Dilmer sisè, braçatge, delme i primícia Hereu del mas Agell peça quint, braçatge, delme i primícia de tots els fruits Antoni Veil, àlies Bonany peça quint, braçatge, delme i primícia de tots els fruits Hereu del mas Arola, àlies lo Mas peça quint, braçatge, delme i primícia de tots els fruits Pere Martí peça quint, braçatge, delme i primícia de tots els fruits Berenguer Amat del Sant Crist peça quint, braçatge, delme i primícia de tots els fruits Figuera, de Premià peça delme i primícia de tots els fruits Mas Sabater, de Vilassar peça quint, braçatge, delme i primícia de tots els fruits Mir, de Cabrera peça delme i primícia de tots els fruits Saura peça parell de gallines Pere Pons peça quint, braçatge, delme i primícia LA PAGESIA A la baixa edat mitjana, la pagesia fou la classe social més nombrosa. D’aquesta població procediren les rendes en serveis, en espècie i en capital que permeteren als grans terratinents laics i eclesiàstics diferenciar-se socialment, econòmicament i políticament de la resta. Des de mitjan anys vuitanta de l’anterior segle, diversos estudis han insistit en la diversitat de la pagesia medieval. Mentre que alguns medievalistes especialitzats en la història de la comarca han categoritzat la pagesia basant-se en la seva condició jurídica,112 d’altres 112. Aquest és el cas de Coral Cuadrada, qui esmenta Altisent o Freedman i elabora, pels casos d’Argentona i de Vilassar, una classificació de la pagesia en cinc categories: aloers, tinents sotmesos a censos, tinents dependents i amb satisfacció de LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 143 han considerat que aquest factor no fou decisiu per a determinar la situació econòmica ni la consideració social d’algunes famílies pageses.113 Malgrat això, les famílies pageses més ben situades procuraren deslliurar-se dels mals usos. L’estudi de la diversitat pagesa ha de basar-se en un ampli ventall de fonts que contemplin la condició jurídica de la pagesia i, a més a més, les estratègies utilitzades pels membres d’aquesta pagesia en el marc de diferents mercats com foren l’agrer, el matrimonial i el de la mort.114 Com és evident la pagesia grassa fou la que participà més activament en la vida econòmica i, en conseqüència, escripturà un major nombre de fonts documentals. Mercès a la documentació consultada en els arxius presentats a la introducció, es poden esmentar alguns dels representants d’aquesta elit pagesa baixmaresmenca. La presentació de les seves actuacions és un tast de molts aspectes que exemplificaran qüestions tractades en aquesta primera part de l’estudi o que es desenvoluparan amb més profunditat als altres apartats. Els Arnó de Cabrera L’any 1396, Guillem Arnó, hereu del mas Arnó, de Sant Feliu de Cabrera, i Francesca, la seva muller, feren donació del mas Arnó al seu fill Antoni.115 Dos anys després, es dotà amb 30 lliures Francesca, germana d’Antoni, que maridà amb Bernat Ferrer, de Vilassar.116 Les actuacions d’Antoni Arnó al capdavant del mas comportaren l’inici d’una etapa de creixement que revertí favorablement en l’expancensos, taxes arbitràries i serveis en treball; tinents com els anteriors i adscrits a la terra i tinents que a més de les dependències anteriors estan sotmesos a d’altres mals usos, Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., pp. 514, 519 i 520. 113. Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona...; Montserrat RICHOU i LLIMONA, La família i les esposalles a Sant Genís de Vilassar (1348-1486). Crèdit del període d’investigació “Cultura i mentalitat al món medieval”, tutelat per la doctora Mercè Aventin i Puig. Suficiència Investigadora i Diploma d’Estudis Avançats, setembre 2005. M. JOSEP CASTILLO i EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques... 114. Així, per exemple, als següents apartats d’aquest estudi es podrà observar els imports satisfets en concepte de llegítima pels cabalers i cabaleres i múltiples referències pecuniàries reflectides a les darreres voluntats. 115. BC, Manuscrit núm. 1221, Notícia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 21. El 1416, en el seu testament Guillem Arnó ratificà l’elecció de l’hereu del mas, anomenant-lo hereu universal, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 24. 116. BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell., núm. 22. 144 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA sió dels béns patrimonials d’aquesta família. Antoni Arnó basà la seva estratègia d’expansió patrimonial en la incorporació de béns immobles de diferent tipologia, pensions de censal mort i rendes emfitèutiques. D’entre aquestes adquicions, es pot assenyalar la compra realitzada, el 3 d’octubre de 1404, als marmessors de Guillem Alvernia, de Barcelona, del cens d’una quartera de blat, d’una casa i d’un hort situats a Argentona.117 Més tard, el 22 de juliol de 1420, mitjançant un encant públic, Antoni Arnó adquirí per 40 lliures el mas Pujol, de Cabrera, al seu germà Salvador Grau, habitant d’Argentona i hereu de Pere Pujol, àlies Grau, de Cabrera. Amb aquesta compravenda, Arnó aconseguí la quintana del mas i quaranta-una peces de terra.118 Entre els anys 1422 i 1432, Antoni Arnó comprà cinc pensions de censals morts a pagesos d’Argentona, Cabrera, Mataró, Premià i Vilassar. Aquestes compravendes significaren una inversió de 1.047 sous i la percepció d’una renda pecuniària anyal de 74 sous i 14 diners.119 A partir del 1433, Antoni hagué d’iniciar algunes requestes per l’impagament d’aquestes pensions, fet que probablement significà la inversió en d’altres negocis que comportessin menys maldecaps.120 Fins a la seva mort, Antoni Arnó continuà adquirint béns i rendes de la pagesia de les viles properes.121 El 26 de juny de 1429, comprà 117. BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 29. 118. AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 10v. BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 23, i Noticia Segona del Llibre de Notícias de la Casa y Mas anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell. Enric SUBIÑÀ i COLL, “El mas Arnó d’Agell”, El mas català durant l’Edat Mitjana i moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, p. 443. 119. Compra de 5 sous i 6 diners per 77 sous a Bernat Verívol, de Vilassar (1422-6-1, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 48). Compra de 12 sous i 6 diners per 8 lliures i 10 sous a Ponç Ferrer, de Premià (1428-11-29, AHPB, Bartomeu Agell, Primus liber vendicionum et stabilimentorum et aliarum alienacionum (1428/1430), fols. 6v-8). Compra de 14 sous per 9 lliures i 10 sous a Bernat Mateu i el seu fill Francesc, d’Argentona (1429-1-23, Primus liber vendicionum et stabilimentorum et aliarum alienacionum (1428/1430), fols. 13v-15v). Compra de 23 sous i 2 diners per 9 lliures i 10 sous per 16 lliures i 20 sous a Pere Mayol, de Cabrera (1429-1-25, AHPB, Bartomeu Agell, Primum manuale (1428/1429), fol. 22) Compra de 20 sous per 14 lliures a Bernat i Bartomeu Morot, del mas Morot de Santa Maria de Mataró, 1432-8-10, AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale (1431/1432), fols. 122v-134. 120. APSGVD, Diversorum 13. 121. La mort d’Antoni Arnó ha de situar-se entre la data de la darrera escriptura en la qual participà, que fou el 26 de maig de 1436, i la primera font en què figurà Salvadora, la seva muller, com a vídua, datada el 15 d’abril de 1437, BC, Manuscrit LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 145 un cens de 9 sous “cum dominio, firma et faticha” per 16 lliures i 10 sous a Pere Geronella, de Cabrera.122 Tres anys més tard, el dia 1 de juny de 1332, aconseguí una peça del mas Aguilar de Pere Antic, d’Argentona, per 4 lliures i 8 sous i una peceta, sota domini i alou de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, per 4 lliures i 8 sous.123 Els membres de la família que vivien al mas Arnó eren “homes propis, solius, afocats i remences”. El dia 11 de maig de 1421, es formalitzaren els capítols matrimonials de Jaume Mir, fill de Francesc Mir, i Sança, de Cabrera, i d’Eulàlia, filla d’Antoni Arnó i de Salvadora.124 Cinc dies més tard, Eulàlia s’enfranquí, previ pagament de 110 sous, de Francesc d’Hostalric, senyor de la casa de Cerdanyola i de la vall d’Agell de Sant Feliu de Cabrera.125 La quantitat satisfeta per la remença d’Eulàlia demostra que l’import satisfet per Antoni Arnó fou molt elevat i, per tant, que el seu senyor volgué aprofitar-se dels negocis d’Arnó augmentant l’import d’aquest mal ús. Segons les fonts consultades, Antoni Arnó tingué cinc filles i un fill: Pere, l’hereu, Eulàlia, casada amb Jaume Mir, de Cabrera; Francesca, dotada amb 60 lliures i casada amb Nicolau Bonivern, de Vilassar;126 Clara, dotada amb 80 lliures i casada amb Lluís Mateu, d’Argentona;127 Antònia,128 dotada amb 60 lliures i casada amb Tomàs Gurri, d’Alella, i Francina.129 Aquesta darrera, que encara estava vivint al mas arran de la mort del seu germà Pere, l’hereu, es convertí en la pubilla del mas Arnó.130 Francina es casà amb Antoni Mir reforçant els lligams núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núms. 36-37. 122. AHPB, Bartomeu Agell, Primum manuale (1428/1430), fols. 59v-60. 123. BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 34. AHPB, Bartomeu Agell, Tercium manuale (1431/1432), fol. 109. 124. AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 30. 125. 1421-11-13 AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1424), fol. 36. 126. 1431-1-6, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 33. 127. 1436-10-10, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 35. 128. 1439-11-19, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 38. 129. Enric Subiña i Coll: “El mas Arnó d’Agell”, pp. 444-445. 130. El 15 d’abril de 1437, Salvadora, vídua d’Antoni Arnó, restituí el dot aportat per Antònia, vídua de Pere Arnó, hereu del mas Arnó, i filla de Pere Torra, d’Alella, BC, Manuscrit núm. 1221. Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas Anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 37. 146 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA amb aquesta família cabrerenca, iniciats amb el casament de la seva germana Eulàlia. Amb aquest cabaler-pubill, que figura a la documentació alternant la seva identificació entre Antoni Mir, àlies Arnó, i Antoni Arnó, s’inicià una tendència involutiva del mas Arnó. De fet, aquest cabaler-pubill no ho tingué fàcil. Hagué de fer front als pagaments de part dels dots de les seves cunyades131 i efectuar requestes per aconseguir les pensions de censals morts impagades pels censalistes deutors.132 La situació crítica del mas Arnó s’agreujà amb la guerra civil. Entre els anys 1464 i 1476, Antoni Arnó, cabaler-pubill del mas Arnó, alienà dues feixes de terra a carta de gràcia,133 dues peces de terra aloeres,134 una feixa dependent135 i una peça sotsestablerta.136 A més a més, l’any 1478, augmentà el capital amb els ingressos obtinguts amb la compravenda a carta de gràcia pactada l’any 1464 amb Arnau de la Castanyeda, cirurgià, de Cabrera, perquè la família Arnó no tenia prou diners per satisfer el dot de Clara, filla de Francina i d’Antoni Mir, àlies Arnó.137 La involució experimentada per la família del mas Arnó fou temporal. En èpoques posteriors, els Arnó tornaren a endegar estratègies encarades a l’ampliació del seu patrimoni familiar i recuperaren la posició econòmica i la consideració social dels seus convilatans. Els Botey i els Ferrer de Premià Des de mitjan segle XIV, Pere Botey del mas Botey, de Premià, va anar ampliant el patrimoni agrer del seu mas amb l’adquisició de 131. És molt probable que aquests pagaments fossin a terminis, com ho demostra la documentació relacionada amb el dot de Francesca. Els seus capítols matrimonials s’escripturaren l’any 1431. Dotze anys més tard, encara s’estava abonant part del dot pactat, BC, Manuscrit núm. 1221, Noticia primera del Llibre de Noticias de la Casa y mas anomenat Arnó, en la parròchia de Cabrera en lo Veynat de Agell, núm. 40. 132. APSGVD, Manual 7, fol. 32v, 33v i 34v. 133. 1464-1-10, Venda a carta de gràcia de dues feixes de terra per 14 lliures a Arnau de la Castanyeda, cirurgià, de Cabrera, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478), fol. 12v. 134. 1467-4-18, Venda de dues peces de terra aloeres per 18 lliures i 14 sous a Jaume Mir, de Cabrera, parent seu, Miquel Franquesa, Quartum manuale (1466/1467). 135. 1470-1-5, Venda d’una feixa a Vilassar, sota domini i alou de Santa Maria de Montalegre, per 50 sous a Bernat Mas, fuster, de Vilassar, APSGVD, Diversorum 109. 136. 1476-5-3, Venda a carta de gràcia d’una peça del mas Bellot, àlies Pujol, per 8 lliures, a Esteve Mallol d’Amunt, de Cabrera, Enric SUBIÑÀ i COLL, “El mas Arnó d’Agell”, p. 445. 137. “Attendens etiam me in presenciam haberem necessariam pecuniam quantitatem suscripta pro solvendo dote Clare filie mee sponseque Joannis Michaelis Feu”, de Santa Maria de Mataró, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477/1478), fol. 12v. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 147 diferents peces de terra, la majoria dependents.138 Posteriorment, cap a finals de l’esmentada centúria, aquest premiarenc combinà la compra d’agrer amb la de pensions de censal mort de pagesos premiarencs i vilassarencs. Pere Botey formalitzà disset actes de compravenda d’aquests préstecs i invertí quantitats que oscil·laren entre els 8 sous i les 80 lliures. Aquest darrer import correspon a la compra de 115 sous de pensió de censal mort, efectuada el 24 de novembre de 1383, a Berenguer Català, Arnau Canal i Jaume Mir, procuradors d’alguns homes de Vilassar.139 Pere Botey comprà la major part d’aquestes pensions creditícies durant la crisi frumentària dels anys 1374-1376.140 L’existència de tres males collites seguides, originades per una reiterada sequera i la coincidència d’una sèrie de factors conjunturals com els rumors sobre la manca de gra, l’acaparament i la retenció de cereals amb l’objectiu d’especular, la incidència de la guerra i la pressió fiscal provocaren una carestia frumentària al Principat. Dins d’aquest context, cal situar la revolta de Sardenya, la guerra contra Pere el Cruel de Castella i l’intent d’invasió del Principat de l’infant Jaume amb tropes mercenàries reclutades al Llenguadoc i la Provença.141 Amb Pere Botey, fill de Pere Botey, aquesta família inicià una estratègia d’expansió patrimonial basada amb la incorporació de nous masos. L’any 1397, per 130 lliures, Pere Botey comprà al seu germà Bartomeu Botey, de Teià, els drets sobre els masos Colomer, Lena, Nicolau, àlies Mascaró, i Seguer. Bartomeu havia adquirit aquests drets a Guillem Castellar, de Premià, qui compartia el domini directe d’aquests masos amb Miquel des Bosc.142 Quatre anys més tard, Pere Botey aconseguí el domini eminent dels masos Nicolau i Riquer per 30 lliures a un marmessor subrogat de Berenguer de Sant Vicenç.143 El 25 de gener de 1411, Pere Botey renegocià amb molt bones condicions la possessió del domini útil de part d’una muntanya, situada a Vilassar. En aquesta operació, commutà el vuitè i el braçatge per 138. De fet, s’han comptabilitzat tretze peces de terra, encara que podrien ser-ne moltes més. La impossibilitat de consultar les fonts dipositades a l’arxiu patrimonial de la família Botey no permet oferir més dades. 139. APSGVD, Manual 4, fols. 159v-160. 140. Montserrat RICHOU I LLIMONA, Una dècada d’abastament frumentari a Barcelona: Barcelona i la iniciativa privada als anys 70 del segle XIV (en premsa). 141. L’infant Jaume volia recuperar el Rosselló, la Cerdanya i el regne de Mallorca, arrabassats al seu pare Jaume III de Mallorca per Pere el Cerimoniós el 1349. 142. Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la Història de Premià de Dalt..., p. 67. 143. APCMPD, pergamí núm. 11. 148 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 4 sous anyals.144 Cent-cinquanta anys més tard, la família Botey encara continuava satisfent als des Bosc el mateix cens.145 El 1412, comprà el domini útil del mas Mascaró amb la seva quintana, vuit peces de terra i altres pertinences d’aquest mas. Entre aquestes, cal destacar la presència de cups, bótes i portadores.146 Des de mitjan segle XV, Jaume i Bartomeu, fills de Pere Botey, continuaren invertint en l’adquisició de pensions de censals morts i masos. Així, per exemple, l’any 1429, en una permuta, Jaume Botey figurà com a propietari del mas Servet147 i, més tard, Bartomeu Botey incorporà al patrimoni familiar el mas Perdal, mercès a una donació de Bartomeu Perdal, a qui havia ajudat “en les necessitats”.148 Amb aquests aglevaments la família Botey pogué deixar de treballar directament la terra, ja que l’explotació del seu patrimoni es veié garantida per la utilització de diferents contractes com ara establiments, sotsestabliments i arrendaments. De Jaume Botey també es pot destacar que compartí amb Francesc Ferrer, baster de Barcelona, l’arrendament del desè de la parròquia de Vilassar. El cobrament d’aquestes rendes comportà a Botey i a Ferrer força maldecaps. Ambdós instituïren Francesc Moliner com a procurador perquè una sèrie de vilassarencs no satisfeien els delmes. Mercès a les gestions de Moliner, que endegà una sèrie de requestes i de requeriments,149 els arrendadors aconseguiren l’escripturació de debitoris dels deutors.150 144. APSGVD, Manual 5, fol. 130. AHMAR, Llibre Baixell, fol. 130. 145. 1561,4,2, Confessió d’Antònia, dona de Pau Botey, pagès de Sant Pere de Premià, AHMAR, Capbreu 1558-1614. 146. APCMPD, pergamí núm. 38. 147. 1429,6,11, AHPB, Bartomeu Agell, Primum Manuale (1428/1430), fols. 53v-54. 148. 1464,3,23, AHPB, Bartomeu Agell, XXXXIII Manuale (1464). Aquesta donació fou ratificada el 14 de gener de 1466 a les darreres voluntats de Perdal, escollí Bartomeu Botey com a hereu universal, APSPPD, Manual 3, fol. 51v. 149. Requesta de Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey i Francesc Ferrer, arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar (1438-12-19, APSGVD, Diversorum 89). Demanda de Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey i Francesc Ferrer, als jurats de la parròquia de Vilassar, 1438-12-20, APSGVD, Diversorum 89. 150. Debitoris escripturats a favor de Jaume Botey i Francesc Ferrer, baster de Barcelona, arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar, de Bernat Saura, de Bartomeu Cuquet, de Genís Campins, de Bernat Tolrà, d’Antoni Vidal, d’Antoni Dilmer, de Miquel Riera, de Jaume Torre, de Salvador Colomer, fill de Bartomeu, i de Francesc Vidal de Gordey (1439-1-1-1439-1-4, APSGVD, Diversorum 124). Debitoris a favor de Jaume Botey i Francesc Ferrer, baster de Barcelona, com a arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar, de Pere Marquès i d’Antoni Riera, carnisser, de Vilassar, 1439-12-28, APSGVD, Diversorum 106. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 149 Bartomeu Botey fou jurat de la parròquia de Sant Pere de Premià151 i abans de morir, per obtenir el perdó dels seus pecats, prometé a Salvador, un esclau negre, de sis anys, que se l’alliberaria a l’edat de vint-i-cinc anys. Mentrestant, havia de continuar sota les ordres de la família Botey.152 Malgrat que les fonts documentals a partir de la mort de Bartomeu Botey reflecteixin una certa involució patrimonial, aquesta situació fou conjuntural.153 Com la pagesia benestant del Maresme, la família Botey també destacà per la solidesa de la seva masia, la qual fins i tot comptà amb una gran torre de guaita quadrada adossada a l’habitatge.154 TAULA 12 Documentació de la família Botey, de Premià (1355-1471) Data Tipologia documental De 1355-1-4 Compra Pere Botey 1365-7-24 Compra Pere Botey A Arnau Ponseta, procurador de Margarida, muller de Berenguer Estrader, de Premià Constança, muller de Bartomeu Tria i aquest, de Vilassar Objecte Preu Peça, sotsdomini i alou — de Bernat de Sant Vicenç, senyor de la Casa de Premià Peça alouera a Vilassar 25 lliures 151. En una escriptura referent a una reunió celebrada per la Universitat de Premià, s’esmentà Bartomeu Botey com a jurat, difunt, 30-5-1466, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre comú (1465/1479). 152. 1466-2-28, APSPPD, Manual 1, fol. 18. 153. Els anys 1718, 1727 i 1735, Josep Botey fou un dels regidors de Premià. “Aquest domini de la pagesia benestant de Premià se’ns reflecteix molt bé a les instàncies del poder local, on hi trobem els elements pagesos que més terres controlen del terme, amb la participació al govern municipal d’alguns menestrals o pescadors, però de forma clarament minoritària”, JOSEP VIÑALS i IGLESIAS, Premià a començaments del segle XVIII, pp. 111-113 i 115. 154. “L’exemple més destacat és, una altra vegada, l’actual Can Molas, antic mas de Can Botey. El mas és format per un conjunt d’edificis que daten dels segles XIV i XV, modificats durant el segle XVIII, i que inclouen la masia pròpiament dita i una torre de planta quadrada adossada a la seva esquerra. La masia és formada per planta baixa i pis, amb coberta a dos vessants, més l’ampliació barroca del celler i els annexos de la façana posterior; la façana principal mostra també elements de diferents períodes constructius: portal, rodó adovellat i una finestra coronella central de finals del segle XIV probablement, una altra finestra geminada a l’esquerra del segle XV, i un coronament de línies ondulades característic del segle XVIII”, Jaume OLIVER i BRUY, Introducció a la Història de Premià de Dalt..., pp. 68-69. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 150 Data Tipologia documental De A 1369-4-20 Compra Pere Botey Elisenda Agella, muller de Berenguer Agell i aquest, de Vilassar 1372-4-8 Compra Pere Botey 1373-1-16 Compra Pere Botey 1373-12-20 Compra Pere Botey 1374-1-6 Compra Pere Botey 1374-3-14 Compra Pere Botey 1374-3-14 Compra Pere Botey 1374-6-1 Compra Pere Botey 1374-6-4 Compra Pere Botey 1375-3-7 Compra Pere Botey Bartomeu Vives, fill i hereu de Bartomeu Vives, de Premià Bartomeu Vives, fill i hereu de Bartomeu Vives, difunt, de Premià Bartomeu Vives, fill i hereu de Bartomeu Vives, difunt, de Premià Pere Tolrà i Bernardó, fill, de Vilassar Bernat Ferrer, àlies Etruch, Guillema, muller, Bernat fill i Guillem Verdaguer, de Vilassar Bernat Julià, Francesca i Francesca Juliana, àvia de la muller, de Vilassar Guillema Morella, Guillem Morell, marit, i Pere Vilarasa, de Vilassar Arnau Castellar i Constança, de Vilassar Pere Ferrer, de Vilassar 1375-11-5 Enfranquiment 1375-12-7 Compra Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar i Bernat de Sant Vicenç, senyor de la Ca sa de Premià Pere Botey Objecte Preu Peça a Vilassar, sota do- 6 lliures mini i alou de Pere des Bosc i de les franqueses de Montcada Peça, sota domini i alou 7 lliures reial Peça, sota domini i alou 7 lliures reial 30 sous de pensió de censal mort 21 lliures 16 sous de pensió de cen— sal mort 21 sous i 7 diners de 15 lliures pensió de censal mort 64 sous de pensió de censal mort 44 lliures 15 sous de pensió de censal mort 10 lliures i 10 sous 50 sous de pensió de cen- 35 lliures sal mort Peça, sota domini i alou 80 sous de la pabordia de Santa Maria d’Aro Bartomeu i Guillemona, Condició jurídica 16 lliures fills de Pere Botey i mitja Bernat Serra i Pere Serra, fill, de Vilassar 10 sous i 3 diners de pensió de censal mort 7 lliures LA Data TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Tipologia documental De BAIX MARESME (1348-1486) 151 A 1376-3-12 Compra Pere Botey Sança Sabatera, muller de Pere Sabater, àlies Abril, i aquest, de Vilassar Pere Eimeric, fill de Galcerà Eimeric, de Cabrera Pere Botey 1376-10-18 Compra Pere Botey 1376-10-25 Àpoca de comanda Guillem Avella, de Cabrera 1377-1-18 Compra Pere Botey Bernat Cisa, de Premià 1377-3-6 Compra Pere Botey, àlies Dilmer Nicolau Agell i Constança, de Premià 1377-6-20 Compra Pere Botey 1378-10-16 Àpoca de comanda Joan Aulovara, de Vilassar Pere Botey 1379-1-18 1379-4-9 Àpoca de comanda Compra Saurina, vídua de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius Guillem Avella, Pere Botey de Cabrera Pere Botey Bernat Cisa, de Premià 1381-1-2 Compra Pere Botey 1381-9-4 Compra Pere Botey 1381-9-20 1382-5-20 Àpoca de comanda Compra Pasqual Pons, de Granollers Pere Botey 1382-6-20 Compra Pere Botey 1382-9-28 Compra Pere Botey 1383-3-24 Compra Pere Botey Objecte Preu 7 sous i 6 diners de pensió de censal mort 105 sous 15 sous de pensió de censal mort 10 lliures 6 lliures, que s’hauran de tornar per Sant Vicenç Peça amb vinya a rabassa, sota domini i alou de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona Cinquè d’una peça, sota domini i alou de Pere des Bosc i Bernat de Sant Vicenç senyor de la Casa de Premià 15 sous de pensió de censal mort 7 lliures 7 lliures i 4 sous — 8 lliures 67 sous 10 lliures i mitja — — 12 sous de pensió de censal mort Bernat Figuera hereu Peça, sota domini i alou mas Andreu, de Premià de Pere des Bosc i Bernat de Sant Vicenç, senyor de la Casa Premià Arnau Costa, àlies 15 sous de pensió Estrader, de Premià de censal mort Pere Botey 25 lliures 8 lliures Bernat Folgueres i Saurina, de Premià Bartomeu Vives i Elisenda, de Premià Nicolau Agell, de Premià Pere Triador i Miquel Triador fill, de Premià peça aloera 19 lliures 2 peces en franquesa 6 lliures i 1 sou 15 lliures 20 sous de pensió de censal mort Peça aloera 100 sous 10 lliures i 10 sous — 77 sous MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 152 Data Tipologia documental De 1383-11-24 Compra Pere Botey 1388-7-30 1393-8-21 Testament Compra Pere Botey Pere Botey 1397-5-11 Enfranquiment 1398-7-22 Compra Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar Pere Botey 1406-11-14 Compra Jaume Botey 1411-1-25 Carta precària Miquel des Bosc 1412-9-28 Compra Pere Botey 1429-6-11 Permuta Jaume Botey, que té el mas Servet A Objecte Preu Berenguer Català, Arnau Canal i Jaume Mir, procuradors d’alguns homes de Vilassar — Arnau Oliver, àlies Cervera, i Jaume, fill, de Premià Bernat i Bonanat Botey, fills de Pere Botey 115 sous de pensió de censal mort Marmessors de Berenguer de Sant Vicens 30 lliures Domini eminent dels masos Nicolau, Riquer i altres honors i possessions, sota domini i alou de Berenguer de Sant Vicens 31 sous i 6 diners de 22 lliures pensió de censal mort — Peça, sota domini i alou de Miquel des Bosc Condició jurídica Bernat Avella, Bartomeu Tria, Salvador Pons, Ramon Vidal, Salvador Julià, Antoni Ferrer, Pere Lladó, Bernat Campins, Pere Boscà, àlies Serena, Arnau Castellar, Bernat Bonivern, Jaume Roudors, Guillem Verívol i Berenguer Marquès, de Vilassar Pere Botey Tros de muntanya a Vilassar Clara, filla de Nicolau Agell, de Premià — Mas Mascaró, quintana, cups, bótes, portadores, 8 peces de terra — 80 lliures — — 16 lliures i 10 sous Commutació del vuitè i del braçatge per 4 sous anyals — — LA Data TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Tipologia documental De 1429-9-10 Venda 1430-1-25 Compra Jaume Botey Ponç Ferrer i Joan Ponseta, de Premià Jaume Botey 1430-1-31 Compra Jaume Botey 1432-3-7 Compra 1433-7-27 Lluïció 1434-11-29 Àpoca de venda 1438-12-19 Requesta 1438-12-20 Demanda Jaume Botey, Francesc Ferrer, baster, de Barcelona i d’altres, que no s’esmenten de Vilassar Jaume Botey, hereu del difunt Pere Botey Pere Pujolar, majordom del castell de S. Vicenç de Miquel des Bosc Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey i Francesc Ferrer, baster de Barcelona, arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar Francesc Moliner, procurador de Jaume Botey i Francesc Ferrer, baster de Barcelona, arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar BAIX MARESME (1348-1486) 153 A Objecte Preu Antoni Poal, de Barcelona 31 sous i 5 diners de pensió de censal mort 22 lliures Joan Llaurador, pare i fill, de Premià Bartomeu Arnau i Gabriel, fill, de Santa Maria de Mataró Antoni Ferrer, tutor amb Pere Aroles, de Bartomeu Riera, pubill i hereu de Salvador Riera, difunt bóter, de Vilassar 20 sous de pensió de censal mort 20 sous de pensió de censal mort 14 lliures 30 lliures i 4 sous de pensió de censal mort — Saurina, vídua de Nicolau Agell, de Premià Jaume Botey, de Premià, i tutor testamentari de Pericó, orfe de Bernat Botey, candeler, de Barcelona Deutors de Vilassar 20 sous de pensió de censal mort Jurats de la parròquia de Vilassar 30 lliures 15 lliures Pensió de censal mort — Reclamanació de deutes — Reclamanació de deutes — MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 154 Data Tipologia documental 1439-1-1 a 1439-1-4 Debitoris 1439-12-28 Debitoris 1445-9-6 i 7 Requestes 1446-5-13 Lluïció 1464-3-23 Donació 1465-3-14 Permuta 1456-2-28 Promesa 1466-2-28 1467-4-15 Testament Venda De Bernat Saura Bartomeu Cuquet, Genís Campins, Bernat Tolrà, Antoni Vidal, Antoni Dilmer, Miquel Riera, Jaume Torre, Salvador Colomer, fill de Bartomeu i Francesc Vidal de Gordey Pere Marquès i d’Antoni Riera, carnisser, de Vilassar A Preu Jaume Botey i Francesc Deutes Ferrer, baster de Barcelona, arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar — Jaume Botey i Francesc Deutes Ferrer, baster de Barcelona, arrendadors del desè de la parròquia de Vilassar Salvador Dilmer, Pagament de 8 florins de Vilassar d’un censal mort — Miquel Soler, bracer de Barcelona, procurador de Bartomeu Botey, de Premià Antoni Poal, Jaume Botey, Ponç de Barcelona Ferrer i Joan Ponseta, de Premià Bartomeu PerBartomeu Botey dal, de Premià Bartomeu Botey Objecte 31 sous i 5 diners de pensió de censal mort Mas Perdal, sota domini i alou de l’església de Sant Pere de Premià Peces aloeres — 22 lliures Bernat Costa i Rafael Costa, fill, de Premià Bartomeu Botey Salvador, esclau negre de Manumissió quan tingui 6 anys, fill de la seva es- 25 anys clava Maria Bartomeu Botey — — Vinya plantada aloera 66 Eulàlia, vídua de Esteve Franquesa, de Bartomeu Botey, Premià i Jaume Botey, de Sant Vicenç de Sarrià, i Joan Vidal, de Badalona, tutors dels fills del difunt — — — — sous LA Data Tipologia documental 1468-6-7 1471-6-16 1471-9-9 TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL De Venda a carta Jaume Botey i de gràcia Eulàlia, vídua de Bartomeu Botey i muller de Joan Rosselló, de Teià, tutors dels fills de la vídua Testament Maria, vídua de Bartomeu Botey, de Premià Àpoca Maria, vídua de Bartomeu Botey, que té els béns del difunt i els del seu fill, Bartomeu Botey, hereu del seu pare BAIX MARESME (1348-1486) 155 A Esteve Franquesa, de Premià — Salvador Ferrer, de Cabrera Objecte Vinya plantada Preu 3 lliures i 6 sous — 33 sous de pensions de censal mort De Premià, també cal assenyalar una altra família pagesa benestant, la dels Ferrer, que tenia el mas Ferrer. D’aquesta família destacà Jaume Ferrer, parent col·lateral de la branca troncal del mas Ferrer. L’any 1460, Jaume Ferrer ocupà el càrrec de batlle reial de Premià155 i, dos anys més tard, fou un dels jurats de l’esmentada vila.156 L’any 1464, Jaume Ferrer comprà a Jaume Amigó, orfe de Bartomeu Amigó, el mas Amigó, derruït, i dues peces de terra, dependents del monestir de Sant Miquel del Fai.157 Més endavant, el 25 de febrer de 1470, en una subhasta pública realitzada a la plaça de Premià, Pere Ferrer, un dels seus fills, comprà el mas Orenga per 11 lliures. Eulàlia, vídua de Bartomeu Orenga, es veié oblidada a desprendre’s d’aquest mas aloer atès que no podia fer front a les seves “necessitats”.158 El 14 d’octubre de 1471, Pere Ferrer fou escollit com a primer substitut de l’hereu universal de Jaume Ferrer, el seu pare, per tant no n’era l’hereu.159 Dos anys més tard, quan Jaume Ferrer ja havia mort, Pere pactà uns capítols matrimonials amb Eulàlia, filla del difunt Bar- 155. Carta de Pere el Cerimoniós del dia 3 de juliol de 1460 a Jaume Ferrer, batlle de Premià, APSPPD, Manual 1, fol. 9v. 156. 1462-1-19, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461/1462), fols. 12-12v. 157. AHPB, Miquel Franquesa, Manual comú (1465/1479). 158. APSPPD, Manual 1, fols. 46v-48. 159. AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 91v-92. — — 156 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA tomeu Soler, mercader, i d’Isabel, de Barcelona.160 Per això, Pere Ferrer marxà a la Ciutat Comtal on hi tenia familiars i hi treballà com a mercader.161 Finalment, el 14 d’octubre de 1475, alienà a Nicolau Orriols el mas Orenga i una peça d’aquest mas per 13 lliures. Amb aquesta compravenda, Pere Ferrer només obtingué dues lliures de benefici.162 El mateix dia, el comprador revengué el dret d’empriu i d’aigua del mas Orenga a Berenguer Partella, de Premià.163 Amb l’exemple dels Ferrer, es demostra com algunes famílies originades de branques col·laterals d’un mas mantingueren una certa posició econòmica i una bona consideració social. També es constata la facilitat d’integració d’aquells cabalers que ja disposaven d’una família a la Ciutat Comtal. En el cas de Pere Ferrer, la migració fou una oportunitat per a ascendir econòmicament i socialment. D’altres vegades, alguns d’aquests cabalers instal·lats a Barcelona esdevingueren hereus de masos, però no volgueren responsabilitzar-se de les regnes del mas. Alguns d’aquests hereus vengueren algunes peces del mas quan necessitaren numerari.164 També hi ha casos en què els hereus, obligats per les necessitats o havent decidit no tornar a pagès, vengueren la totalitat del seu patrimoni. Aquest fou el cas de Pere Gener, hostaler de Barcelona, que abans vivia a Cabrera. El 26 de gener de 1429, Gener amb el consentiment d’Eulàlia, la seva muller, i de Clara, llur filla, vengué el mas Gener, de Cabrera, per 27 lliures i 10 sous.165 El mateix dia, Gener també alienà vint-i-tres terres i un camp del mas Gener.166 Els Aroles de Vilassar Els Aroles formaren part d’aquell grup de pagesos, antics dependents del monestir de Sant Marçal del Montseny, que l’any 1365 160. 1473-2-27, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale tercium decimum (1473). 161. El 14 d’octubre de 1471, en el seu testament Jaume Ferrer escollí com a marmessors Joan Ferrer, avi patern, taverner de Barcelona, Guerau Aroles, cunyat, de Teià, i el seu fill Ponç Ferrer, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 91v-92. 162. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1475/1476). 163. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1475/1476). 164. El 25 d’agost de 1455, Agustí Ribes, calafat de Barcelona, hereu i senyor útil del mas Soler, àlies Ribes, de Premià, vengué per 100 sous a Pere Macià, de Premià, una peça erma, dependent de la Pabordia del mes de maig de la Seu de Barcelona, AHPB, Bartomeu Agell, Llibre de vendes (1455/1456). 165. AHPB, Bartomeu Agell, Primum manuale (1428/1430). 166. D’aquestes vint-i-tres peces, onze depenien de Ferrer Puig, canonge de la Seu de Barcelona “ut laycam et privatam personam et sub dominio et alodio eiusdem”, vuit peces depenien del mas Bartomeu, de Cabrera, que les havia sotsestablert i la resta depenien de diferents senyors. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 157 aconseguiren enfranquir-se de Pere des Bosc i adquirir el domini útil de les seves possessions. D’aquesta manera, Pere Aroles i Guillem, el seu fill, esdevingueren homes lliures i, a més a més, aloers. Guillem Aroles destacà pel seu important patrimoni immobiliari,167 per l’adquisició de pensions de censals morts168 i perquè va iniciar una política d’enllaços matrimonials que l’emparentà amb d’altres famílies benestants de la contrada, com ara els Isern i els Bonivern, de Vilassar,169 o bé els Macià i els Partella, de Premià.170 L’hereu de Guillem Aroles, que també es deia Guillem, morí força aviat i Constança, la seva vídua, continuà invertint en l’ampliació del patrimoni familiar mitjançant la compra de pensions de censals morts i d’agrer. Pere Aroles, fill del difunt Guillem i de Constança, destacà per la seva participació en actes antisenyorials que s’enquadren dins del context reivindicatiu de retorn a la jurisdicció reial. Vers l’any 1415, Pere Aroles participà en l’incendi, l’assalt i la destrucció del castell de Mataró, en la tala d’arbres i vinyes, en l’atac de la plaça de Mataró i la destrucció del seu forn.171 Al cap de dos anys, Pere Aroles es casà amb Alfresina Sala, membre d’una de les famílies més ben situades d’Arenys.172 L’any 1429, Pere Aroles fou el portantveu dels vilassarencs, que es negaven a la realització d’obres al castell de Vilassar. Guillem Pere Aroles, fill de Pere Aroles, continuà ampliant el patrimoni familiar i participant activament en la política vilassarenca. 167. Com d’altres vegades, les dades que s’ofereixen poden ser molt superiors. Els entrebancs per a la consulta de la documentació dipositada a l’Arxiu Patrimonial de Can Maians, de Vilassar, no han possibilitat l’obtenció de dades concloents. 168. En el període 1377-1403, Guillem Aroles comprà dinou pensions de censals morts. 169. Esponsalici de 25 lliures de Salvador Isern, fill i hereu de Simó Isern, de Vilassar, a Francesca, germana de Guillem Aroles (1372-1-2, APSGVD, Manual 2, fol. 27). Àpoca de dot de 100 lliures de Guillem Aroles a favor de Pere Bonivern per a la seva filla Constança. Aquesta noia era filla de Bonivern i muller de Guillem Aroles, fill, 13997-15, APSGVD, Manual 4, fol. 28v. 170. Àpoca d’eixovar de Bernat Macià, àlies Partella, i Alamanda, de Premià, a Guillem Aroles. S’abonaren 10 lliures de les 100 pactades per Bernat, fill de Guillem Aroles, 1401-10-16, APSGVD, Manual 5, fol. 59. 171. Aquestes accions es desenvoluparen durant tres dies consecutius i foren realitzades per homes del sagramental de les parròquies d’Alella, Argentona, Badalona, Cabrera, Caldes d’Estrac, Canyamars, Cardedeu, Corró d’Avall, Dosrius, Llavaneres, Mata, Mataró, Teià, Tiana, Vallmajor i Vilassar, juntament amb d’altres homes d’questes localitats, Roser SALICRÚ i LLUCH, “A foc! A foc! Assalt, incendi i destrucció del castell de Mataró per part del Sagramental a mitjan segona década del segle XV”, Fulls, 60 (Mataró,1998), pp. 6-14. 172. Des de l’any 1212 fins al 1437, els Sala ocuparen hereditàriament la batllia de Sant Martí d’Arenys, de Sant Iscle i de Santa Victòria, Benet OLIVA i RICÓS, La petita noblesa del Maresme, pp. 72-76. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 158 Per aquest motiu, el 12 de setembre de 1445, en un consell de la universitat de Vilassar, Guillem Pere Aroles fou escollit, juntament amb Miquel Casals, representant dels “majors”.173 TAULA 13 Documentació de la família Aroles, de Vilassar (1365-1484) Data 1365-3-27 Tipologia De documental Enfranqui- Pere des Bosc ment A Pere Aroles i Guillem Aroles, fill del mas Aroles 1371-5-26 Establiment Guillem Aroles Bernat Ferrer 1373-5-24 Compra Guillem Aroles Francesca, muller de Bernat Julià, i aquest, de Vilassar 1375-2-25 Debitori Elisenda, muller Guillem Aroles de Berenguer Agell, i aquest de Vilassar 1375-10-21 Compra Guillem Aroles Guillem Vives i Guillema, de Vilassar 1377-1-2 Confessió Bernat Colomer, Guillem Aroles de Vilassar 1377-1-2 Confessió 1377-1-20 Confessió 1377-1-20 Confessió Pere Estrany, de Vilassar Guillem Aroles 1377-5-17 Àpoca de comanda Guillem Abril, de Vilassar Guillem Aroles 173. Benet OLIVA Pascasi BoniGuillem Aroles vern i Pere Bonivern, de Vilassar Bernat Roudors, Guillem Aroles de Barcelona I Objecte canvi d’estat jurídic Peça de terra 7 sous i 7 diners de pensió de censal mort 23 sous Preu — — 105 sous — 9 sous i 6 di6 lliures i ners de pensió 12 sous de censal mort Cases a la sa— grera al costat de la plaça sota domini i alou d’aquest darrer Peça de terra o — hort, sota domini de Guillem Aroles 2 peces de terra — a Vilassar, sota domini i alou del darrer Satisfacció de — 4 sous anyals de cens 45 sous — RICÓS, La petita noblesa del Maresme..., p. 33. LA Data TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL 1377-7-25 Tipologia De documental Àpoca de Bernat Tolrà i comanda Antoni, fill, de Vilassar Compra Guillem Aroles 1377-11-8 Compra 1379-3-24 Compra Pere Aroles, fill de Guillem i Saurina, muller del darrer Guillem Aroles 1379-3-24 Compra Guillem Aroles 1379-7-18 Compra Guillem Aroles 1380-7-22 Compra Guillem Aroles 1380-12-14 Compra Guillem Aroles 1381-6-8 Compra Guillem Aroles 1383-7-28 Compra Guillem Aroles 1383-7-28 Compra Guillem Aroles 1383-11-12 Compra Guillem Aroles 1377-6-25 BAIX MARESME (1348-1486) 159 A Objecte Preu Guillem Aroles 115 sous Sança, muller de Pere Sabater, Pere Sabater; Elisenda, muller de Berenguer Agell, Berenguer Agell i Bernat Colom, de Vilassar Jaume Rafart, de Premià 5 sous i 6 diners de pensió de censal mort 73 sous Peça aloera 95 sous Bernat Serra, Pere Serra, fill, Sança, muller de Pere Sabater, de Vilassar Elisenda, muller de Berenguer Agell, de Vilassar Guillem Artaguil i Margarida, de Vilassar Guillem Abril i Alamanda, de Vilassar 30 sous de pen- 21 lliures sió de censal mort 5 sous i 3 diners de pensió de censal mort 21 sous de pensió de censal mort 15 sous de pensió de censal mort Bernat Duran de 14 sous Premià de pensió de censal mort, que satisfà Bonanat Canal de Vilassar Guillem Carbonell, 15 sous de pende Vilassar sió de censal mort Pere Lladó i Sança, 9 sous de pensió de Vilassar de censal mort Guillem Carbonell, 12 sous de pende Vilassar sió de censal mort Arnau Alier, de 7 sous i 7 diners Cabrera de pensió de censal mort — 70 sous 14 lliures 10 lliures i 10 sous 10 lliures 10 lliures i 10 sous 6 lliures 8 lliures 105 sous 160 Data 1395-6-6 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Tipologia De documental Àpoca de Guillem Aroles dot A Pere Bonivern Objecte — Preu 10 lliures (Constança, filla i nora d’Aroles) 1396 Compra Guillem Aroles Guillem Arnau, 30 sous de pen— Pere Català i Gui- sió de censal llem Bartomeu, de mort Cabrera 1398-5-20 Compra Guillem Aroles Pere Sagalar, Pere 7 sous i 10 110 sous Sagalar, àlies Se- diners de rena, i Francesca, pensió de censal muller del darrer mort 1398-10-27 Compra Guillem Aroles Pere Sala, de Pre- 30 sous de pen- 21 lliures mià, i Pere Cuquet sió de censal júnior, de Vilassar mort 1398-11-25 Compra Guillem Aroles Bernat Marc, pre- 30 sous que 21 lliures vere de Vilassar satisfan Bernat Vidal i Bartomeua 1399-3-24 Compra Guillem Aroles Francesc Salrà, 13 lliures i 13 representant dels sous de pensió homes del castell de censal mort de Mataró 1399-4-3 Compra Guillem Aroles Sança, muller de Peça a ses Aro- 22 lliures Bernat Eimeric les, sota domini i alou de Miquel des Bosc 1399-9-10 Compra Guillem Aroles Pere Pi, àlies Ros- 78 sous i 6 55 lliures selló, i Sança, de diners de Vilassar pensió de censal mort 30 lliures 1399-11-29 Compra Guillem Aroles Bernat Macià, àlies 83 sous de pensió de censal Partella, la seva muller Alamanda, mort Guillemona, vídua de Raimon Macià i mare d’Alamanda, de Premià 1400-8-25 Sotsestabli- Bartomeu Aro- Lluís des Bosc, de Casa amb hort — ment les, beneficiat de Barcelona a la sagrera de Santa Agnès de la Vilassar, sota Seu de Barcelona domini i alou de Pere des Bosc 1401-4-24 Compra Guillem Aroles Salvador Perdal 15 sous de 10 lliures i Constança, de pensió de censal i 10 sous Premià mort LA Data 1402-2-7 TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Tipologia De documental Compra Guillem Aroles 1402-10-29 Compra Guillem Aroles 1403-8-6 Compra Guillem Aroles 1404-6-5 1405-6-25 Testament Compra Guillem Aroles Guillem Aroles 1406-2-26 Compra Guillem Aroles 1406-7-18 Compra Guillem Aroles 1406-7-19 Compra Guillem Aroles 1406-10-12 Compra Guillem Aroles 1407-4-17 Compra Guillem Aroles 1408-6-3 Lluïció Guillem Aroles BAIX MARESME (1348-1486) 161 A Objecte Pere d’Arenys, rec- 23 sous i 6 ditor de Cabrera ners de pensió censal mort Pere Pi, àlies Ros- 9 sous que satisselló, de Vilassar fà Pere Cuquet, pare i fill, i 15 sous que paguen Pere Casa i Alamanda, de Premià Elisenda, muller de 16 sous i 6 diGuillem Bergai, el ners de pensió seu fill, Bartomeu, de censal mort i Bartomeua, la muller d’aquest — — Bernat Carbonell i 8 sous i 8 diners Bonanata, de de pensió de Vilassar censal mort Pere Lladó i el seu 27 sous i 6 fill, Bernat Carbo- diners de pensió nell i Bonanata, de censal mort de Vilassar Pere Andreu i Peça, sota Nicolau, fill, de domini i alou Vilassar de Miquel des Bosc Agnès, hereva del Peça, sota mas Canal i muller domini i alou de Pere Serena de Miquel des Bosc Pere Andreu i Peça, sota Nicolau, fill domini i alou de Miquel des Bosc Pere Fornells, 25 florins de de Santa Maria de pensió de censal Mataró mort Pere Serra i Bernat 30 sous de penSerra, de Vilassar sió de censal mort Preu 16 lliures i mitja 27 lliures 11 lliures — 6 lliures 19 lliures 12 lliures 11 lliures i 5 sous 80 sous — — MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 162 Data 1421-7-6 Tipologia De documental Compra Pere Aroles 1421-7-6 Compra 1423-2-24 Compra 1429- 3-6 Procura 1429-5-24 Compra 1429-6-12 Compra 1429-7-29 Àpoca 1434-3-15 Compra A Bernat Cisa, que té el mas Cisa, de Premià Objecte Preu Peça, sota 14 lliures domini i alou de l’Almoina de la Seu de Barcelona Pere Aroles Bernat Cisa, que Peça, sota do- 14 lliures té el mas Cisa, de mini i alou de Premià l’Almoina de la Seu de Barcelona Pere Aroles Nicolaua,vídua Peça, sota 11 lliures de Salvador Colom domini i alou hereva i propietària de Miquel des del mas Colom, de Bosc Vilassar Pere Aroles Alguns habitants Demanda a Mi — de Vilassar quel des Bosc (70 lliures per haver treballat a les obres del castell de Vilassar) Constança, Berenguer Font, 42 sous i 10 30 lliures vídua de Guillem Bonanata, sa diners de pensió Aroles muller, i Antoni, de censal mort fill, de Premià 67 sous de 46 lliures Constança, Bernat Lladó, vídua de Eulàlia, la seva filla pensió de censal i 18 sous mort Guillem Aroles i muller de Joan Mayol, àlies Lladó, Salvador Parera, Salvador Tenes, la seva muller Francesca, de Cabrera, i Jaume Teixidor i Francesc, fill, d’Argentona Pere Aroles, com Pere Gener, hosta- Venda censal 10 lliures a procurador ler de Barcelona, mort i 10 sous de la seva mare que viu a Cabrera Constança Constança, Genís Tolrà, de Peça, sota 8 florins vídua de Guillem Vilassar domini i alou aragoneAroles de Miquel des sos d’or Bosc LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 163 Data Tipologia De A documental 1435-10-2 Compra Constança, Nicolau Morot, vídua de Guillem pare i legal admiAroles nistrador de Pericó Morot, fill de Vilassar 1435-10-2 Compra Constança, Nicolau Morot, Clavídua de Guillem ra, i llur fill, Pericó Aroles de Vilassar 1436-7-21 Requesta Bernat Vilar, Rafart i Bernat missatger i pro- Serra, de Cabrera curador d’Arnó de Cabrera, i de na Aroles 1436-11-30 Compra Guillem Pere Genís Tolrà, ViAroles lassar 1436-11-30 Compra Pere Aroles Antoni Sala 1442-5-3 Compra 1445-2-7 Carta precària Àpoca de dot 1445-5-29 1449-12-18 Carta precària 1458-10-8 Àpoca 1459-1-15 Venda 1460-12-18 Reducció Constança, vídua de Guillem Aroles Pere des Bosc Bernat Dilmer i Salvador, fill, de Vi lassar Guillem Pere Aroles Pere Fanar, mer- Angelina, muller cader de Barce- de Fanar i filla de lona Pere Aroles, difunt, i Eufràsia Pere des Bosc Guillem Pere Aroles Angelina, muller Francesc Oliva, de Guillem Pere clavari de la univerAroles, de Vilas- sitat i parròquia del castell de Mataró sar, i Joana, sa germanastra i muller de Bernat Galter, mercader de Barcelona Angelina, muller Bernat Ferrer, de de Guillem Pere Mataró Aroles, de Vilassar, i de Joana, sa germanastra i muller de Bernat Galter, mercader de Barcelona Pere des Bosc Guillem Aroles Objecte Mas Morot, aloer Preu 30 lliures 40 sous de pen- 30 lliures sió de censal mort Mas Sabater — Peça aloera 33 sous Esclau de vint anys Peça aloera 64 lliures Peça de terra — 88 sous — 210 lliures Peça de terra — 36 sous de 72 sous de pensió de censal mort — 40 sous de pensió de censal mort, que satisfant Ber nat Casals i el seu fill, Pere, d’Alella 30 lliures Del setè a la tasca del pa i del vi per una peça a Vallbona — MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 164 Data 1461-6-7 Tipologia De documental Venda Guillem Pere Aroles 1464-5-21 Lluïció Guillem Pere Aroles 1470-1-1 Reducció Pere des Bosc 1474-4-15 Requesta Guillem Pere Eroles 1477-5-12 Compra Pere Aroles 1480-9-24 Àpoca de venda Gabriel Baster, paraire de Barcelona Guillem Pere Aroles 1484-12-30 Donació LA A Salvador Colomer del Camí, de Vilassar Simó Eres i Alamanda, del mas Eres, de Cabrera Guillem Pere d’Eroles Objecte Feixa petita aloera 15 sous de pensió de censal mort Pagament de censos de 3 peces Arnau de la Casta- Deutes del mas nyeda, de Cabrera Boquer, àlies Ça Vall, de Cabrera Nicolau Vidal Peça bosquina, del mas Vidal de sota domini i Gordei, i d’Esteve alou de Pere des Vidal, germans de Bosc Vilassar Guillem Pere Cup de fusta de Aroles 50 someres, per 6 lliures Arnau Ferrer, mer- 2 censals morts cader de Barcelona, nebot seu i fill dels difunts Bernat Ferrer i Elionor, germana d’Aroles Preu 4 florins 10 lliures i de 10 sous — 13 lliures i 4 sous 17 sous i 17 diners — MENESTRALIA Al Baix Maresme cal assenyalar la importància de les activitats relacionades amb el món del tèxtil, destaquen els teixidors de lli i els sastres.174 D’altres oficis que també sovintejaren en aquesta zona foren 174. Establiment d’una peça amb una casa de Salvador Bartomeu, de Cabrera, a Antoni Fontanals, sastre de Cabrera (1461-7-14, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461)). Venda d’una vinya de Narcisa, vídua de Jaume Estrader, i el seu fill, Joan, de Premià, a Mateu Bayó, sastre de Premià (1465-10-28, APSPPD, Manual 1, fol. 10) Venda a carta de gràcia d’una peça del mas Gamon, àlies Teixidor, de Joan Franc, àlies Teixidor, i Beneta Antigona, de Cabrera, a Angelina, vídua de Salvador Morot, teixidor de lli, de Cabrera, 1475-3-8 AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de vendes (1477/1478). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 165 el de ferrer,175 fuster176 i bóter.177 També es té constància de l’existència d’un mestre cirurgià i barber, de Cabrera, d’un mestre de cases,178 d’un vidrier i d’un terrisser vilassarencs.179 Com és evident i lògic, en aquest entorn rural hi hagué una diversitat d’activitats artesanals menys ampli que l’existent a ciutat.180 Els menestrals o artesans també participaren en el mercat de la terra i en la compravenda de pensions de censals morts. Vivien fonamentalment de la seva activitat professional, però continuaren invertint en l’adquisició d’agrer per a mantenir els “reflexos d’autosuficiència”.181 Es tracta d’una menestralia ruralitzada, influïda pel món rural dominant i per les seves arrels pageses, que combinà la seva activitat professional amb el conreu d’algun hort, d’alguna peça de terra o de vinya, que els procurà l’estalvi d’una part dels productes que hauria hagut d’adquirir al mercat local.182 Per aquesta raó, la menestralia coneixia i utilitzava la diversitat contractual que convergia en el mercat terrer més proper.183 175. El 15 de desembre de 1434, Pere Pujolar, procurador de Miquel des Bosc, arrendà fins a la festivitat de Sant Pere i Feliu d’agost la ferreria i una casa, de Vilassar, a Pere Mata, ferrer de Santa Maria de Vilalleons, APSGVD, Manual 8, fol. 109. 176. El 23 de gener de 1412, Bernat Mas i el seu nebot, Blai Mas, de Vilassar, alienaren una peça aloera a Salvador Tenes, fuster de Cabrera, APSGVD, Diversorum 112. 177. El 28 de maig de 1468, Antoni Riera, tutor del seu nebot, Salvador, vengué a carta de gràcia per 3 lliures i 17 sous una peça aloera a Esteve Franquesa, bóter de Premià (APSPPD, Manual 1, fols. 30v-31). Inventaris dels béns de Salvador Riera, bóter de Vilassar i de Joan Pelegrí, àlies Roure, bóter de Sant Cristòfol de Folgars i habitant de Vilassar, Pere BENITO I MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, pp. 28-39. 178. Pere de Sentanyà fou un mestre de cases vilassarenc que actuà diverses vegades com a procurador dels des Bosc. 179. Per un testament de l’any 1483, se sap que Amador Bonivern havia estat vidrier i que havia conviscut amb un aprenent, en Joanet. D’entre els deutes que declarà aquest testador, figurà un import de 4 sous, deguts a un sabater (APSGVD, Llibre d’Òbits, fol. 9). També coneixem Francesc Duran, del veïnat del Sant Crist, que era terrisser (1483-6-19, APSGVD, Llibre d’Òbits, fol. 8). Per a la gent d’oficis d’Època Moderna vegeu Benet OLIVA I RICÓS, La generació de Feliu de la Penya..., pp. 46-76. M. Josep CASTILLO I EZQUERRA, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques..., pp. 183-186. Josep VINYALS I IGLESIAS, Premià a començaments dels segle XVIII... 180. A les fonts consultades figuren oficis barcelonins com ara apotecari, argenter, assaonador, ballester, baster, blanquer, botiguer, calafat, calceter, candeler de cera, calderer, corredor d’animals, cotoner, draper, estudiant, forner, hostaler, mariner, matalasser, mercader, mestre campaner, mestre d’aixa, notari, paraire, pellisser, sabater, taverner i traginer. 181. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 126. 182. El 1447, Pere des Bosc establí a Arnau Carbonell, teixidor de lli de Vilassar, una peça amb vinya, BC, Fons Moja, lligall 278. 183. És significativa la documentació de cases amb horts de menestrals o artesans, situades a les sagreres de les diferents poblacions. Els habitants d’aquests immobles se situen dins del nucli poblacional, estan més a prop dels mercats locals i poden disposar d’un terreny que els procurava hortalisses. El mercat de Vilassar s’originà l’any 1313 i estava situat al voltant de la plaça del Mercadal i al camí del castell (Pere BENITO I MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 166 Fins i tot, alguns d’aquests menestrals es distingiren de la resta per la concentració d’agrer que aconseguiren. Aquest fou el cas d’Arnau de la Castanyeda, mestre barber i cirurgià, habitant de Cabrera. En el transcurs de vint-i-un anys, durant el període 1459-1480, comprà setze peces de terra, una vinya i el mas Ça Vall, de Cabrera. El potencial econòmic d’Arnau de la Castanyeda i la diversificació de les seves actuacions, demostren un gran coneixement dels diferents tipus de contractes existents, ja que els utilitzà per a optimitzar la rendibilitat de les seves actuacions. TAULA 14 Documentació d’Arnau de la Castanyeda, cirurgià de Premià (1459-1480) Data Tipologia De documental 1459-7-17 Compra Arnau de la Castanyeda, de Cabrera 1464-1-10 Compra a carta de gràcia 1471-1-30 Arrendament per 4 anys A Miquel Bramona, prevere beneficiat de l’església de Sant Pere de les Puelles de Barcelona i rector de Sant Feliu de Cabrera, hereu d’Isabel, vídua d’Arnau de Fontanals Antoni Arnó, de Cabrera Objecte Preu Peça aloera de 55 lliures Cabrera Arnau de la 2 feixes de Castanyeda, de terra Cabrera Arnau de la Casta- Mas Ça Vall Miquel Libra i nyeda, cirurgià de Agnès, orfes de Salvador Garbí, Cabrera àlies Libra, de Mataró i habitants de Cabrera 14 lliures 40 lliures MONCLÚS, “Viure al Vilassar del quatre-cents...”, p. 39). Venda d’Antoni Oliver i Francesc, fill, ferrers de Santa Maria de Mataró, a Salvador Ferrer, ferrer de Cabrera, d’unes cases dependents del rector de Sant Feliu de Cabrera (1432-2-3, Bartomeu Agell, Tercium Manuale (1541/1432), fol. 53v). Establiment de Joan Ros, procurador de Pere des Bosc, a Antoni Grau, teixidor de lli de Vilassar, d’una casa amb hort, prop del castell de Vilassar, 1440-6-26, BC, Fons Moja, lligall 278. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Data Tipologia De documental 1474-4-15 Demanda Guillem Pere Aroles, de Vilassar BAIX MARESME (1348-1486) 167 A Arnau de la Casta- Import degut nyeda, cirurgià del mas de Cabrera Boquer, àlies Ça Vall de Cabrera Antoni Soler, 2 peces, sota de Cabrera domini i alou del monestir de Sant Pere de Clarà Arnau de la Casta- venda de nyeda, cirurgià 5 lliures i de de Cabrera 7 sous de pensió de censal mort 1475-7-28 Compra a carta de gràcia Arnau de la Castanyeda, cirurgià de Cabrera 1475-11-22 Capítols Joan Miquel Libra, propietari del mas ça Vall, àlies Tenes, de Cabrera, fill de Salvador Garbí, àlies Libra de Mataró, i de Gabriela, filla de Salvador Tenes de Cabrera i de Francesca, difunts Arnau de la Cas- Jaume Torre, pare tanyeda, cirurgià i Bartomeu, fill i hereu del mas Torre, de Vilassar 1476-6-13 Compra a carta de gràcia 1477-7-18 Àpoca Bernat Salvador de Traià, de Santa Maria de Mataró Objecte Preu — 5 lliures, 12 sous i 6 diners 75 lliures Peça a Vilas- 9 lliures sar, sota domini i alou de les Franqueses de Montcada, que té Pere des Bosc 11lliures Arnau de la Casta- Censal amb nyeda, que té certs pensió de 16 s. i 11 sous títols de possessió i 6 d., satisfets del mas ça Vall, de pels successors i hereus Cabrera de Salvador Tenes, de Pere Gener de Cabrera i de Salvadora, sa muller, senyora útil del mas ça Vall, Pere Vives, de Vilassar, i els hereus de Pere Tenes, germà de Salvador Tenes, de S. Martí de Rupit MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 168 Data Tipologia De documental 1478-1-10 Augment Arnau de la de l’import Castanyeda d’una carta de gràcia 1478-3-6 Compra Arnau de la Castanyeda A Objecte Preu Antoni Arno La comprà l’any 1364 Antoni Arno 7 lliures i 12 sous Joan Lladó, àlies Feliu i Gabriela, muller i senyora útil del mas Feliu, de Cabrera Arnau de la Castanyeda Arnau de la Castanyeda Feixa aloera 10 lliures Peça de terra 20 lliures Àpoca de venda 1478-7-28 Arrendament per 3 anys Pere Gener, d’Argentona Antoni Soler, de Cabrera 1478-7-28 Debitori Antoni Soler, de Cabrera Arnau de la Castanyeda Arnau de la Castanyeda Jaume Mateu Peça aloera del 40 sous corredor d’animals, mas Seguí de Badalona Arnau de la Castanyeda Joan Lladó, àlies Tros de terra Feliu, i Gabriela, erma i propietària del mas 2 oliveres Feliu, de Cabrera 1478-3-8 1478-8-14 Compra 1480-12-5 Compra 3 peces de 3 lliures vinya, dependents del monestir de Sant Pere de Clarà 4 lliures — 98 sous “…car la condició e estament en què Déus ha creada la fembra és, que sia subjugada al marit. Així li ho dix lo senyor beneït a la primera fembra quan hac pecat dient-li: sub potestate viri eris (Gen 3/16). ...qui massa delicadement nodreix ço que li servir que ell trobarà prou rebel·lió lla on deuria trobar humilitat e subjecció e obediència a si mateix”. Francesc D’EIXIMENIS SEGONA PART LA FAMÍLIA EL MATRIMONI La família medieval concebuda des d’una mirada àmplia i integradora1 i generalment definida com la cèl·lula bàsica de la societat feudal, utilitzà una sèrie d’estratègies per assegurar la reproducció de la seva força de treball, la continuïtat del seu patrimoni i la col·locació del seu excedent demogràfic.2 L’única opció que assegurava la continuïtat de la família i el seu patrimoni fou la reproducció de la branca troncal mitjançant l’inici de noves relacions familiars.3 Per això, els enllaços matrimonials formaren part de les actuacions reproductores i foren objecte d’una minuciosa planificació, en la qual participaren els responsables de les unitats familiars aconsellats per d’altres parents i amics. Fins al concili de Trento, els teòlegs cristians no distingiren entre esposalles i matrimoni, un sagrament que encara avui es considera indissoluble.4 Per alguns teòlegs, aquesta indissolubilitat s’iniciava amb 1. Mercè AVENTIN I PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., pp. 459-538. Mercè AVENTIN i PUIG, “Família i unitat d’explotació”, Història agrària dels Països Catalans. Edat Mitjana, vol. 2. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 467-503. 2. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Vers una caracterització de la pagesia baixmedieval dins d’un àmbit regional”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, 2007. Felibrejada, 93 (Mataró, 2011), pp. 196-206. 3. Georges Duby equipara el concepte de família amb el de la reialesa providencialista de l’alta edat mitjana. Ambdues institucions van detenir una propietat personal, hereditària i patrimonial que es transmetia per la copulació i la sang i que es repartia a cada successió entre els consanguinis o es retenia indivisa com una llar entre els germans, Georges DUBY, Historia de la vida privada, 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo Santillana Ediciones SA (Colección Taurus Minor), 2001, pp. 32-35. 4. El 12 de juliol de 1564, amb una reial cèdula, Felip II introduí la reforma tridentina als territoris de la monarquia hispànica. A partir d’aleshores i fins al 18 de 174 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA la concertació de les esposalles, és a dir, mitjançant el compromís ferm de matrimoni. Per d’altres, amb la celebració de la cerimònia nupcial i per uns darrers amb la unió carnal. Per això, el 27 de juny de 1367, Dalmau Bogia i Pere Ferrer, àrbitres i amigables componedors, escollits per Jaume Abelles i Brumissa, la seva muller, de Barcelona, després d’haver resolt la separació d’aquesta parella, deixaren constància escrita que malgrat la separació civil, aquesta parella continuava casada per l’Església: “Aquestes coses emperò nos ne entenen a dir et ne pronunciar contra lo sant matrimoni que és entre·ls dit marit e muller. Ans si Deus lus donava tanta de gracia que ensemps posquesquen pacificament estar axí com marit e muller deven fer que puxen e o degen fer.”5 En canvi, la població baixmedieval diferencià clarament entre les esposalles, la cerimònia nupcial “in facie ecclesie” i les noces. Als capítols matrimonials de Jaume Mas, fill de Pere Mas, i d’Elionor, difunta, de Badalona, i de Clara, filla de Bartomeu Boter, difunt, i de Bartomeua, de Premià, s’acordà fer “entre si sposalles per paraules de present abtes e sufficients a contractar matrimoni e axí mateix lo dit matrimoni hauran entre si solemnitzar en fas església, segons canónicas sancions e ordinacions de aquella e fetes nosses per lo mes de juny primer vinent”. A més a més, Clara “ab consentiment de Jaume Mas, esdevenidor marit seu”, prometé a Bartomeua, la seva mare, i al seu germà, que quinze dies després de les “nosses”, quan visqués a casa del marit, els definiria “d’altres drets a ella ara o en futur a ella pertanyen... ab retenció emperò del dits vincles e substitucions”.6 En aquesta època, els enllaços matrimonials identificats com ”núpcies” i “afermalles”,7 es formalitzaren segons tres modalitats d’enllaços: les cerimònies públiques de caràcter laic, les cerimònies canòniques i les unions matrimonials clandestines o secretes. Malgrat això, els especialistes en dret canònic defensen diferents postures envers aquesta diversitat d’opcions matrimonials aceptada pels historiadors. Felipe Sánchez Roman defineix els sistemas matrimonials medievals de la manera següent: “al lado del matrimonio solemne religioso in facie ecclesiae, el llamado primitivamente á yuras y después presunto juny de 1870, l’únic matrimoni vàlid dins l’esfera del món cristià catòlic fou el canònic, Federico R. AZNAR GIL, La institución matrimonial en la hispania bajo-medieval (1215-1563). Salamanca: Universidad Pontificia (Bibliotheca Salmantinencis. Estudios), 123, p. 18. 5. AHPB, Pere de Pujol, Primer manual (1366-(2)-5/1368-6-1). 6. 1482-2-24, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481). 7 Teresa-Maria VINYOLES, Les barcelonines a les darreries de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976, p. 93. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Barcelona: Rafael Dalmau Editor (Col·lecció Bufarull), núm. 6, 2002, p. 92. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 175 o clandestino, por falta de párroco”.8 Federico R. Aznar no accepta l’existència d’un sistema matrimonial plural. Considera que, des del 1215, l’Església ja havia defensat als concilis provincials i als sínodes diocesans la necessitat d’una regularització canònica del matrimoni clandesti.9 Per aquest jurista, tots aquests sistemes presentaven elements comuns i, per això, l’Església mostrà una “aceptación generalizada de la legislación de los diferentes pueblos sobre el matrimonio y rechazo de algunas normas (…) que no parecían concordar con el espiritu cristiano”. Per a Aznar, tant el matrimoni eclesiàstic com el clandestí tenien requisits i efectes idèntics, coincidència de voluntats i declaració de consentiment dels futurs cònjuges.10 D’entre les unions no tolerades per l’aparell eclesiàstic, cal esmentar el concubinatge, que la llei tolerà i la societat civil acceptà a canvi de la satisfacció d’un cànon.11 A banda d’això, tampoc s’ha d’obviar d’altres unions penalitzades com l’adulteri i la bigàmia.12 L’any 1387, Francesca, filla de Francesc Solsona, de Barcelona, que havia conviscut “illicite e irreverente et contra omnimoda honestatem et contra etiam voluntatem et consensum omnium amicorum meorum et vestrorum” amb Guillem Coral, corredor d’animals de Barcelona, es comprometé a no interposar-li cap tipus de demanda. Després de la separació, Guillem Coral havia mullerat amb una altra dona i no volia cap problema amb Francesca.13 8. Felipe SÁNCHEZ ROMAN, Estudios de derecho civil español e Historia general de la legislación española, tom 5.1. Madrid: Estab. Tip. Sucesores de Rivadeneneyra, 1898, p. 404. 9. Al IV concili del Laterà, l’any 1215, s’aprovà la publicació dels futurs enllaços matrimonials en bans. L’objectiu fou propiciar les denúncies d’eventuals consanguinitats. En aquest concili també es rebaixà la prohibició de parentiu del setè al quart grau. S’intentà afavorir el consentiment dels futurs cònjuges i la indissolubilitat del matrimoni, sobretot de les famílies aristocràtiques, que eren les més reàcies a la reforma gregoriana del segle anterior. Amb aquesta reforma s’havia intentat imposar la indissolubilitat, el consentiment dels futurs cònjuges, la monogàmia i l’exogàmia fins al setè grau, Didier LETT, Famille et parenté dans l’occident médieval vè-XVè siècle. París: Hachette Supérieur (“Carré histoire”, 49), pp. 99, 106-107. 10. Federico R. AZNAR, La institución matrimonial en la Hispània Cristiana bajomedieval..., pp. 31-42. 11. José Luis MARTÍN RODRÍGUEZ, “El proceso de institucionalización del modelo matrimonial cristiano”, La familia en la Edad Media. XI Semana de Estudios Medievales. Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 2001, pp. 174-178. 12. Maria-Teresa LÓPEZ BELTRAN, “En los márgenes del matrimonio: transgresiones y estrategias de supervivencia en la sociedad bajomedieval castellana”, La familia en la Edad Media. XI Semana de Estudios Medievales. Logronyo: Gobierno de la Rioja i Instituto de Estudios Riojanos, 2001, pp. 349-386. 13. AHPB, Ponç Amorós, Primum manuale (1386-5-30/1389-1-9), fol. 103. 176 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A la baixa edat mitjana, al Maresme, l’enllaç canònic fou sense cap tipus de dubte el predominant.14 Si no fos per la documentació que demostra el contrari, es podria pensar que fou l’única modalitat existent. Als capítols matrimonials de Joan Rosselló, fill de Rafael Rosselló, difunt de Premià, i Angelina, pubilla del mas Rossell, filla del difunt Llorenç Rossell i de Clara, de l’esmentada vila, en cap acord s’observa una posterior solemnització religiosa del matrimoni civil. A més a més, en aquesta escriptura, abans dels acords capitulars es pot llegir: “com Johan Roseló, fil d’en Rafael Roseló e de na Salvadora, mare sua, pren per sponsa la dita Angelina e la dita Angelina pren per spos lo dit Johan Roseló en la forma següent”.15 Per a la ciutat de Barcelona, Carme Batlle i Teresa Vinyoles diferencien tres seqüències cabdals per al matrimoni: les converses o negociacions de les famílies implicades, els esponsals (contractes i intercanvi dels anells amb o sense presència eclesiàstica) i l’entrada de la noia al domicili marital. Un dels moments més importants d’aquest procés era el bes i l’intercanvi dels anells entre els nuvis. Després d’aquest ritual, les famílies i els convidats es reunien a casa de la núvia, d’un parent o d’un amic per a menjar l’àpat nupcial.16 Arreu d’Europa, la celebració d’aquests banquets originà el sorgiment de legislacions que intentaren limitar els excessos de les manisfestacions públiques d’ostentació i malbaratament a les festes nupcials.17 A partir del segle XIII, després de la petició de mà als familiars de la noia i de la celebració dels esponsalicis, s’afegí un nou ritual matrimonial. Es tracta d’una altra cerimònia de caràcter familiar, en la qual els pares de la noia o uns parents pròxims l’entregaven al sacerdot. Després de la benedicció, aquest la confiava al marit.18 Segons Federico 14. “Eadem die predicte partes concordarunt predictum matrimonium celebrandum in facie ecclesie seu capelle Sancti Mathei, sufraganie eclesie Sancti Petri de Premiano, et omnes diocesi Barchinone, intra terminum sex mensium a die presenti continue computandum. Et hoc sub pena decem librarum”, 1469, APSGVD, Diversorum 25, Capítols matrimonials de Salvador Pi, de Premià, i d’Elionor, filla del difunt Vicenç Julià i Margarida, de Vilassar. 15. 1463-7-30, APSPPD, Manual 1, fols. 3v-4v. 16. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques..., pp. 92-98. 17. Charles de la RONCIÈRE, “La vida privada de los notables toscanos en el umbral del Renacimiento”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa Feudal al Renacimiento..., p. 263. 18. En aquest segle, en una bona part de l’Europa cristiana, l’exaltació del paper del sacerdot es traduí en una absorció del ritual laic per la simbologia de caire religiós. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 177 R. Aznar Gil, aquest era el ritual que l’Església havia volgut imposar des dels segles X i XI.19 Malgrat això, a la baixa edat mitjana,20 els diferents sínodes eclesiàstics insistiren en la conveniència del matrimoni canònic perquè s’havia de comprovar públicament la inexistència d’impediments als enllaços matrimonials.21 Per tant, entre d’altres situacions, l’aparell eclesiàstic intentà controlar els graus de parentiu,22 la poligàmia, el Malgrat això, no desaparegué l’entrega de la noia al marit, Dominique BARTHÉLEMY, “Parentesco”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento..., p. 144. 19. Federico R. AZNAR GIL, La institución matrimonial en la hispania bajo-medieval, p. 25. José-Luis MARTÍN, “El proceso de institucionalización del modelo matrimonial cristiano”..., pp. 162-167. 20. Martí Aurell estudia les diferents fases o etapes que caracteritzaren els enllaços matrimonials dels comtes catalans dels segles IX al XII relacionant-les amb la situació política. Per a cada període observa els tipus de lligams familiars predominants, les estratègies d’enllaç emprades i els objectius eclesiàstics. Per al segle IX, constata “una cursa frenètica pel control dels comtats pirinencs entre les més altes famílies de l’aristocràcia medieval” que es compagina amb l’exercici d’un “cosinatge” (“família organitzada segons el model matrilinial, que agrupava germans, cosins i aliats en la coherència d’una parentela que gaudia col·lectivament d’un patrimoni indivís”) i l’exercici entre les famílies comtals d’uns matrimonis endogàmics, centrats en un nucli estret de parents. A partir de finals del segle X, amb la individualització dels llinatges comtals, observa la substitució del “cosinatge” per la supremacía del llinatge, encapçalat pels primogènits. En aquest període, les relacions de parentiu demostren una exogàmia limitada en el cas dels primogènits, que cercaren cònjuges entre els reialmes ibèrics i les zones de la Septimània, la Provença o la Itàlia normanda. També existiren relacions d’esposalles hipergàmiques quan els comtes enllaçaren les seves filles amb membres de l’aristocràcia local per a estrènyer relacions de fidelitat. Fou un període caracteritzat pel repudi de les esposes, quan es capgiraren les aliances polítiques o després de llargs anys d’esterilitat, per la pràctica d’una poligínia simultània i per l’acceptació dels fills il·legítims. A partir del segle XI, l’exogàmia fou un fet. Aquesta situació coincidí amb la reforma gregoriana i amb la primacia del comtat de Barcelona, que aconseguí un segle més tard el títol reial amb la confederació del reialme veí d’Aragó, Martí AURELL, Les noces del Comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona: Ediciones Omega, 1998. 21. “Item quia matrimonium qui est apud omnes gentes, dicimus quod cum magna reverencia et honore celebretum et in facie ecclesie non risu nec loco ne contempnatur” i “et sacerdos querant ad hostium ecclesie si est aliquis qui sciat impedimenta et si dictum non desponset eos per verba de presenti recipiendo anulum primo de manu mariti et dicat ego Petrus recipio te Bertam in uxorem et trapo me ipsum in legalem virum. Et ita ponat anulum in quarto digito mulieris dicendo: in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amen. Eodem modo faciat uxor ut dicatur de marito. Et sic est matrimonium confirmatum...et prohibeat sacerdos ne fiant clandestina matrimonia”, “Compilación sinodal de Barcelona de 1350”, Federico R. AZNAR, La institución matrimonial en la Hispània bajo-medieval..., pp. 225-239. 22. Per a la França medieval, Flandrin observa una evolució paral·lela de les prohibicions d’enllaç matrimonial entre parents per part de l’Església i l’Estat de les solidaritats de llinatge. Per als segles X-XII, constata un moment culminant de les solidaritats de llinatge que s’originà arran d’una exageració de les prohibicions eclesiàstiques. De manera contrària, a partir del segle XIII, quan hi hagué una relaxació de les prohibicions també decaigué la força del llinatge davant de la influència de les tendències patrilineals. En aquesta època, els rectors estaven obligats a ensenyar als fidels de la 178 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA consentiment no compartit dels contraents,23 el divorci i les esposalles abans de la pubertat.24 Per a l’Església s’havien de protegir els vincles entre el matrimoni i la filiació, ja que la funció bàsica d’aquesta unió era la reproducció.25 José-Luis Martín es va mostrar força crític davant d’aquestes iniciatives eclesiàstiques i, per això, va afirmar que “las razones eclesiásticas para imponer testigos, para convertir en público un acuerdo que en principio sólo afecta a los contrayentes, pueden reducirse a tres: garantizar la legitimidad de los hijos, y el consiguiente reparto de la herencia; evitar los abusos a que puede dar lugar un acuerdo privado; y afianzar el control, la autoridad eclesiástica”.26 L’Església intentà controlar la vida privada i quotidiana de la població baixmedieval mitjançant les visites pastorals.27 En aquestes inspeccions, els visitadors aplegaven informació de la vida i de la gestió del clergat28 i de la moralitat dels seus parroquians.29 seva parròquia a comptar segons la computació canònica perquè es tingués molt clar la gradació parental, Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia. Barcelona: Editorial Crítica (“Estudios y Ensayos”), 1979, pp. 38-39. 23. Tot i les prohibicions eclesiàstiques, imposades des de dalt i des de fora, els interessos familiars actuaren com a forces resistents des de baix. Molts familiars obligaren a dur a terme enllaços matrimonials, amb l’amenaça del desheretament en cas de desobediència. En els enllaços entre menors d’edat, aquests no podien mostrar un consentiment real, Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa. Barcelona: Editorial Herder, 1986, pp. 252-253. 24. En aquesta època, la pubertat començava als dotze anys pels nois i als catorze per les noies, Federico R. AZNAR, La institución matrimonial en la hispània bajo-medieval..., p. 71. “Puede concertarse el matrimonio a partir de los 7 años, pero el compromiso no es definitivo hasta que lo reafirman los contrayentes al llegar a los 14 o a los 12 años o antes si estan en condiciones de consumar el matrimonio”, José-Luis MARTÍN, “El proceso de institucionalización del modelo matrimonial cristiano”, p. 162. 25. En aquesta època, alguns eclesiàstics defensaven el sexe dins del matrimoni, fins i tot quan no s’adreçava a la procreació, Leah OTIS-COUR, Historia de la pareja en la Edad Media. Placer y amor. Madrid: Siglo Veintiuno de España Editores, 2000, pp. 94-97. 26. José-Luis MARTÍN, “Matrimonio cristiano y sexualidad medieval”, Historia 16, núm. 124 (Madrid, 1986), p. 40. 27. Joaquim-Maria PUIGVERT (ed.), Les visites pastorals. Dels orígens a l’època Contemporània. Girona: CGT edicions (“Biblioteca d’Història Rural” / “Col·lecció Fonts”, 3), 2003. Lluís MONJAS, “Reforma eclesiàstica i religiosa de les diòcesis de la Tarraconense al llarg de la Baixa Edat Mitjana (a través dels qüestionaris de visita pastoral)”, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, tesi doctoral inèdita, 2004. 28. Arran d’aquestes visites pastorals s’acusà el clergat maresmenc de concubinatge, de jugar, de practicar el préstec usurari, d’alienar béns eclesiàstics i de mostrar deficiències en el servei religiós, Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana..., pp. 161-205. 29. Per a Lluís Monjas, “la manca aparent de problemes entre els laics amagava que els rectors encobrien llurs parroquians normalment, de la mateixa manera LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 179 Pere Benito i Monclús ha estudiat les visites pastorals realitzades al Maresme entre els anys 1305 i 1447 i classifica les acusacions referides als parroquians segons si estaven relacionades amb la moralitat (concubinatge, fornicació, adulteri, incest i prostitució), el matrimoni (no solemnitzat, no consumat, sense cohabitació); el joc, la usura, la blasfèmia i la pràctica religiosa.30 D’aquestes inspeccions constata la denúncia de deu matrimonis no solemnitzats “in facie ecclesie” i que d’aquestes parelles vuit es negaren a rebre la benedicció eclesiàstica sense especificar-ne els motius.31 En conseqüència, s’observa com en l’àmbit local existí una coacció duta a terme pels mateixos convilatans, que rebia el suport i havia estat instrumentalitzada per les altes esferes eclesiàstiques.32 El matrimoni clandestí o secret33 no tenia l’aprovació dels progenitors de la parella implicada34 i, per tant, podien ser desheretats i considerar que vivien en concubinatge.35 Aquesta modalitat d’enllaç podia comportar una penalització contemplada a la legislació civil baixmedieval. Segons el privilegi “Recognoverunt proceres”, concedit l’any 1283 per Pere el Gran a la ciutat de Barcelona, les noies havien d’obtenir l’autorització paterna a l’hora d’escollir marit.36 Amb aquest privilegi se’n confirmà un d’anterior, de l’any 1269, amb el qual es legitimà el procedir dels pares que desheretaven una noia quan aquesta es casava sense el seu permís. A partir del segle XIII, també es regulà que els parroquians devien fer-ho amb els rectors”, Lluís MONJAS, “Les visites pastorals: de l’època medieval a la vigília del Concili de Trento”, Joaquim M. PUIGVERT (ed.), Les visites pastorals. Dels orígens a l’època contemporània. Girona: CGT edicions (“Biblioteca d’Història Rural” / ”Col·lecció Fonts”, 3), 2003, p. 65. 30. Pere BENITO I MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana..., pp. 207-230. 31. Pere BENITO I MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana..., p. 214. 32. Per al Vallès vegeu Lucía COMTE AGUILAR, “Clergues i feligresos a les parròquies del Vallès a l’Edat Mitjana. Estudi de les visites pastorals dels anys 1303-1324”. Treball d’Iniciació a la Recerca inèdit dirigit pel doctor Josep M. Salrach. Barcelona, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, setembre de 2002. 33. En aquestes unions, els promesos pronunciaven unes frases davant d’alguns testimonis: “Jo na…do mon cors a vos en… per leyal muller e prench lo vostre per leyal marit”, Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval..., p. 98. 34. Teresa VINYOLES i VIDAL, “Estimar a l’edat mitjana”, Maria dels Àngels PÉREZ SAMPER (coord.), La vida quotidiana a través dels segles. Barcelona: Pòrtic/Biblioteca Universitària (“Els Juliols”, 6), 2002, pp.79-101. 35. Jean-Louis FLANDRIN, Los orígenes de la família moderna, Barcelona, Editorial Crítica, 1972, p. 232. Lucía COMTE AGUILAR, “Clergues i feligresos a les parròquies del Vallès a l’Edat Mitjana”, p. 91. 36. Guillem Maria BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil..., p. 318. 180 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA que cap dona podia casar-se sense dot, el matrimoni clandestí o secret es convertí en il·legal per partida doble: per la desobèdiencia als pares i perquè la noia no podia aportar un dot.37 Malgrat això, atès el fet que l’Església defensà una concepció jurídica del matrimoni, basada en el consentiment individual dels dos contraents, el considerà legítim.38 D’aquesta manera, els matrimonis clandestins o secrets disposaren d’una petita escletxa que, a desgrat seu, els oferí l’Església medieval.39 En aquesta època, també existiren algunes separacions conjugals.40 És força probable que s’originessin arran de l’adulteri del marit, ja que els Usatges i les Constitucions de Catalunya només penalitzaven l’adulteri femení. L’home adúlter era concebut com a amant de la muller adúltera. L’home casat, encara que cohabités amb una dona soltera o vídua, no cometia adulteri, car aquest delicte depenia de l’estat civil de la dona.41 Segons Lucia Comte, a la zona del Vallès, els maltractaments físics infringits a la muller pel seu marit adúlter no foren generalitzats. Com és lògic, quan aquestes relacions il·lícites eren conegudes i públiques esdevenien un maltractament psicològic per a les dones enganyades. 37. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval..., p. 147. 38. El consentiment dels cònjuges que defensava l’Església, refusant el control parental, originà una parella adulta i indestructible. Per això, a l’alta edat mitjana, s’observa l’esforç parental per a mediatitzar aquesta atomització dels seus membres, Robert FOSSIER, “La era feudal (siglos XI-XIII)”, Historia de la familia. 1. Mundos lejanos, mundos antiguos, p. 383. José-Luis Martín qüestionava el consentiment dels contraents, ja que la doctrina eclesiàstica justificava la inferioritat i la dependència de la muller vers l’home, José-Luis MARTÍN, “El proceso de institucionalización del modelo matrimonial cristiano...”, pp. 158-162. 39. A partir del segle XIV, les accions dels ordes dominics i franciscans, que s’erigiren com a mitjançers entre l’àmbit privat de la família i el cel, concebiren la família i la llar com a pedres angulars de la societat cristiana, Charles de la RONCIÈRE, Historia de la vida privada..., p. 312. Goody relaciona l’expansió territorial de l’Església catòlica amb les limitacions de les herències i les unions conjugals, que li garantiren l’obtenció de més donacions, Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa... 40. En alguns testaments, es constata com algunes dones no adreçaren cap deixa al seu marit i demanaren ser enterrades al cementiri de la seva vila d’origen. Francesca, muller de Simó de Crosanyes, d’Argentona, en el seu testament adreçà 15 lliures per a la sepultura i diversos llegats religiosos. Llegà a Sança, germana seva i muller de Bernat Eimeric de Vilassar, una túnica vermella amb botons d’argent i cinc vels de lli (13815-15, APSGVD, Manual 3, fols. 36v-37). Nicole Lemaitre constata el mateix fenònem a Rodez. Quan analitza les disposicions testamentàries, s’adona que moltes dones escollien el lloc d’enterrament al costat dels seus pares, dels seus germans, d’altres familiars i, fins i tot, d’amigues. Lemaitre pensa que aquestes actituts foren un intent de retornar a la llar originària i una mostra de rebuig davant del marit, que havia estat imposat la majoria de vegades, Nicole LEMAITRE, Le Rouerge flamboyant. Le clergué et les fidèles du diocèse de Rodez 1417-1563. París: CERF, 1988. 41. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval..., p. 154. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 181 L’home adúlter podia abandonar la seva muller, podia fer-la fora de la llar i, en alguns casos, fins i tot, podia obligar-la a cohabitar amb la seva amant.42 En aquesta línia, cal deixar palès que “les lleis baixmedievals establien que les dones i els fills se subordinessin al pare de família, que tenia dret fins i tot d’aplicar càstigs corporals, si bé limitats, sinó eren obedients i submisos. Les agressions contra les dones perpetrades pels marits, eren doncs, difícilment denunciables, si no és que es tractés de casos molt greus”.43 LA TIPOLOGIA DELS CONTRACTES MATRIMONIALS L’heretament o les donacions a l’hereu i la pubilla En aquesta època, existiren diferents tipus de donacions com ara les testamentàries, el dot femení de les cabaleres, el dot masculí dels cabalers, el dot masculí o aixovar dels cabalers-pubills i les donacions inter vivos o heretaments amb els quals s’alienava la major part del patrimoni familiar a un hereu o pubilla.44 A la Catalunya Vella baixmedieval, teòricament, els hereus i les pubilles acostumaven a percebre el 75% del patrimoni familiar i el 25% restant havia de dividir-se entre les germanes i germans cabalers dels primers. L’import corresponent constituïa la llegítima d’aquests cabalers.45 A la pràctica, però, aquests percentatges s’adequaren a les realitats de cada llar familiar. L’any 1477, Vicenç Sagrera, àlies Oliver, d’Alella, fou instituït hereu del mas Oliver per Francesca, la seva mare, dona útil de l’esmentat mas. Aquesta pubilla deixà ben clar que Jaume, un germà del futur hereu, havia de romandre al mas “aiudant en lo conreu e no en altra manera. An si lo dit Jacme… no observa les dites coses” només havia de rebre 5 sous en concepte de llegítima.46 Segons Flandrin, durant el període 1400-1550, en algunes zones de la França meridional, on també predominà el traspàs del patrimoni 42. Lucía COMTE AGUILAR, “Clergues i feligresos a les parròquies del Vallès a l’Edat Mitjana...”, pp. 105-107. 43. Carme BATLLE i Teresa VINYOLES, Mirada a la Barcelona medieval..., p. 155. 44. La donació inter vivos o heretament es realitzava en vida dels donants i era irrevocable. En canvi, la donació o heretament testamentari podia modificar-se en vida del testador, Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil..., p. 682. 45. Mercè AVENTIN, “Família i unitat d’explotació...”, p. 472. 46. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1577-6-6/1477-12-12), Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa (1458-1482)”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. XXVIII (Barcelona, 2010), p. 78. 182 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA a un únic hereu, aparegué una altra fórmula coneguda com agermanament. Aquesta nova institució s’originà per a limitar el poder del pare donant, el qual utilitzava la reserva de l’usdefruit per a detenir totes les prerrogatives d’un veritable patriarca. La frérèche (agermanament) es desenvolupà amb un doble objectiu. D’una banda, afiançar i estrènyer els vincles de solidaritat i, de l’altra, garantir la mà d’obra familiar.47 Des de finals del segle XIV, a Barcelona, l’agermanament fou practicat sobretot per estrangers48 i per una minoria de catalans.49 A Catalunya, aquestes donacions inter vivos acostumaren a realitzarse entre cònjuges sense fills, es donaven els béns l’un a l’altre, per assegurar-se que quan morís un dels dos l’altre heretaria la totalitat dels béns de la parella. Durant el segle XI, la institució de l’hereu s’expandí entre la classe nobiliària del Principat de Catalunya.50 A la centúria següent, malgrat la tendència senyorial a imposar l’heretament indivís a la pagesia dependent,51 aquesta continuà practicant la divisió igualitària d’arrel visigoda o la indivisió i successió conjunta de fills i filles.52 Per a Jesús Lalinde, la primogenitura es generalitzà durant el segle XIII,53 mentre que per a Coral Cuadrada en aquesta època l’heretament del primogènit ja estava fortament arrelada a la comarca del Maresme.54 En canvi, a partir d’aquest segle, en altres contrades, sobretot de la 47. Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la família moderna..., p. 108. 48. Agermanament entre Joan de Torres, mariner, de Barcelona, oriünd de Torres (regne d’Aragó) i sa muller Joanna, oriünda de Castella, 1393-7-9, AHPB, Bernat Nadal, Duodecimum manuale (1393-7-4/1393-11-18), fol. 7. 49. Agermanament entre Pere de Torra, mesurador de blat, de Barcelona, i Constança, sa muller, filla de Berenguer Baró, cavaller, domiciliat a Vilafranca del Penedès, 1392-2-26, AHPB, Bernat Nadal, Primus liber anni Nativitatis Domini M.CCC.XC. secundi (1392-1-13/1392-3-24), fols. 122v-123. 50. Marc AURELL, Les Noces del Comte... Lluís TO I FIGUERAS, Evolució de les estructures familiars en els comtats de Girona, Besalú, Empúries-Peralada i Rosselló (segles X-principis del XIII), vol. 2, tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984, pp. 343-345. 51. Pere BENITO i MONCLÚS, Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles XI i XIII). Barcelona: CSIC, 2003. Lluís TO I FIGUERAS, “Señorío y família: los orígenes del «hereu» catalan (siglos X-XII)”, Studia Historica-Historia medieval, vol. XI, (Salamanca, 1993), pp. 57-79. 52. Encara queda pendent el dubte sobre quin fou l’origen de la figura de l’herència que privilegiava la figura de l’hereu o de la pubilla. Lluís TO I FIGUERAS, Evolució de les estructures familiars en els comtats de Girona, Besalú, Empúries-Peralada i Rosselló..., vol. 2, pp. 343-345. Ignasi TERRADAS, El món històric de les masies..., pp. 34-35. Jaume VILAGINÉS: El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 234), 2001, p. 57. 53. JESÚS LALINDE ABADIA: “Los pactos matrimoniales catalanes...”, p. 204. 54. Coral CUADRADA, El Maresme medieval..., p. 529. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 183 Catalunya Nova i del País Valencià, aparegué la divisió patrimonial entre tots els fills.55 A la Catalunya Vella baixmedieval, tant a ciutat com a l’entorn rural, predominà que un dels fills o filles fos instituït hereu o pubilla. Aquestes donacions no foren desinteressades, neixeren d’un pacte entre l’heretant i l’hereu o la pubilla. Amb aquest acord s’havia de garantir la reproducció de la família troncal, vetllar pel patrimoni familiar, assegurar el manteniment dels progenitors i la col·locació de les germanes i germans cabalers. Els heretaments o donacions inter vivos presentaven una estructura interna idèntica.56 En aquests pactes, cal assenyalar les següents parts: la presentació del donant, del donatari i de la tipologia documental,57 l’explicitació dels béns donats i la seva condició jurídica,58 les clàu- 55. Antoni FURIÓ, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana. València: Institució Alfons el Magnànim, 1982. Antoni FURIÓ, “Tierra, familia y transmisión de la propiedad en el País Valenciano durante la Baja Edad Media”, REINA PASTOR (Comp.), Relaciones de poder, de producción y parentesco en la Edad Media. Madrid: CSIC, 1990, pp. 305-328. Mercè BARCELÓ CRESPÍ, “El ritmo de la comunidad: vivir en el mundo rural, los trabajos y los días. El ejemplo de Mallorca Bajomedieval”, La vida cotidiana en la Edad Media. VIII Semana de Estudios Medievales. Logroño: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 129-167. 56. Per aquesta presentació s’utilitza una escriptura de la donació, realitzada el dia 13 de març de 1379, del mas Boscà, de Vilassar, dependent del benefici de Santa Maria, instituït a l’església parroquial de l’esmentada localitat (APSGVD, Manual 4, fols. 95v-96v). Berenguer Boscà havia de maridar amb Agnès, filla de Bonanat Canal i Saurina, de l’esmentada parròquia. També es disposa de més documentació relacionada amb aquest pacte d’esposalles, així com fonts que informen sobre esdeveniments posteriors. D’entre aquestes fonts, cal assenyalar: el debitori de dot d’Agnès (APSGVD, Manual 4, fols. 96v-97v), l’esponsalici de Berenguer Boscà a favor d’Agnès (APSGVD, Manual 4, fols. 98-98v); la conversió, l’any 1381, de Berenguer Boscà i Agnès en homes propis, solius i afocats amb remença del rector vilassarenc Bernat Marc, beneficiat de Santa Maria (APSGVD, Manual 4, fols. 131-131v); una venda de l’any 1407 del mas Boscà per 46 lliures (APSGVD, Manual 5, fols. 115v-116v). Més endavant, concretament l’any 1445, aquest mas estigué en poder de Miquel Riera (BC, Fons Moja, lligall 278) i el 1728, l’antic mas Boscà es coneixia com a mas Ros, Benet OLIVA I RICÓS, La generació de Feliu de la Penya... 57. “Sit omnibus notum quod nos Petrus Bosca, alias Petrus Dor et Benevenguda, uxore eius, parrochie Sancti Genesi de Vilasario, gratis et de certa sciencia per nos et omnes presentes et futuros damus et heretamus donacione pura et perfecta inrevocabilis inter vivos….pro hereditate et legitima paterna et materna ad diem nupciarum vestrarum”. 58. “totum mansum nostrum vocatum Bosca cum domibus et omnibus honoribus, possessionibus, tenedonibus, iuribus ad emprivis et pertinensis suis, cultis et eremis, in montibus et in planis per omnia loca, quam habeo et teneo per beneficium beate Marie, constructum in predicta ecclesia de Vilasario, et per eius beneficiatum nomine ipsius, in dicta parrochia de Vilasario. Item per via racione damus vobis et vestris et quibus velitis perpetua omnia bona nostra mobilia et immobilia, habita et habenda”. 184 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA sules de transferència del patrimoni familiar,59 la reserva de l’usdefruit del donant o donants,60 la previsió de discòrdia,61 la satisfacció de les llegítimes als cabalers del mas,62 la promesa de no contravenir la donació per part dels donants,63 la consignació del lloc, la data de la donació, la signatura del donant o donants i la dels testimonis dels pactes escripturats.64 Dels anteriors pactes cal comentar dos aspectes. El primer està relacionat amb la reserva de l’usdefruit dels béns donats. Mentre que en la majoria de les donacions s’observa clarament aquesta reserva, en algunes donacions de mitjans i finals del segle XV es constata com alguns donants exigiren obediència als nous hereus i, a més a més, algunes clàusules mostren la retenció de l’administració pels antics hereus o pubilles i els vidus i vídues usufructuaris fins a la seva mort. L’any 1431, quan Pere Parera, de Vilassar, féu donació dels masos Parera i Aulovara al seu fill Jaume li exigí “teneamini obedire et servire”.65 En els capítols matrimonials de Bernat Portell, fill de Salvador Portell i Francina, de la parròquia de Santa Maria de Mataró, i Eufrasina, filla d’Esteve Marquès, de l’esmentada parròquia, els pares de Portell es mostraren reticents a passar les regnes del mas al nou hereu fins a la mort d’ambdós: “e que tots los fruyts e guanys vinguen en mans del dit Salvador Portell, mentre que viurà, e après sa mort, en mans e poder 59. “Hanc autem donacionem predictorum omnium et singulorum facimus vobis et vestris perpetuo sicut melius dici potest et intelligi ad salvamentum et bonum intellectum vestrum et vestrorum et extraimus de predicta de ius, dominium et pose mitimus et transferimus irrevocabiliter pleno iure et cum hoc publico instrumento perpetuo”. 60. “Retineamus tamen et in super predictis, quod nos sumus dominos et potentes cunctis diebus vite nostre de predictis, que vobis damus et vivamus nos et vos maneamus…et nostra negocia in simul faciamus dum vixerimus”. 61. “sed discordia insurgeret, quod absit inter nos ita, quod non pocemus aut volleamus in simul vivere aut manere, retineamus medietatem...usufructuario et per melioramento, retineamus totum illud campum, qui est de pertinensis dicti mansi in loco vocato Sent Johan”. 62. “Item retineamus, quod Antonius, filius comunis nostri, fraterque vestri, quod habeat de dictis bonis que vobis damus secundum pose dicti mansi ad cognicione duorum vel triorum amicorum vestrorum”. 63. “Promitentes vobis et vestris et etiam iurantes sponte per Dominum Deius et eius Sancta Quatuor Evangelia manibus nostris corporaliter tacta, quod predictam donacionem per racioni et firma habebimus, tenebimus et observabimus et quod ipsa non revocabimus racione ingratitudinis nec etiam et quamcumque alia racione, iure seu causa immo renuciantes quantum ad hec legi sive iure”. 64. “Actum est hoc, in parrochia de Vilasario, XIII die marci anno a Nativitate Domini MCCCLXX nono. Sig+num Petri Bosca, alias Petri Dor. Sig+num Benvenguda, eius uxoris, qui predicta firmamus, laudamus et iuramus. Testes huius rei sunt : Bernardus March, Arnaldus Castalar, Berengarius Agelli, de Vilasario”. 65. APSGVD, Manual 6, fols. 52v-53 i APSGVD, Diversorum 115. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 185 de la dita madona Francina, muller sua... los quals marit e muller, ço és, la hu aprés l’altre de tota llur vida natural, segons és dit, hagen e tinguen lo domini e administració de les dites coses donades. Seguida emperó la mort dels abdós, tot sia aplicat e consolidat a la propietat del dit Bernat, fill seu.”66 El segon aspecte està relacionat amb els acords pactats per als casos de discòrdia. En general, la tònica predominant fou passar de puntetes obviant aquest tema. Així, al Maresme com a molt s’observa la retenció feta per l’anterior hereu o pubilla d’una peça de terra. En canvi, en d’altres zones de l’entorn rural barceloní algunes escriptures mostren un enduriment de les clàusules per a preveure futures discòrdies. El 28 d’octubre de 1476, en la donació del mas Roig, de Santa Maria de Cornellà, efectuada a favor d’Isabel pel seu pare Gabriel Cobella, cabaler-pubill, vidu de Maria, senyora útil de l’esmentat mas, es varen acordar unes condicions entre el donant i el seu futur gendre, Gabriel Bofill, habitant de Sant Climent de Llobregat, orfe de Bartomeu Bofill i d’Elionor, de Sant Martí de Provençals.67 En aquests capítols, s’estipulà una previsió graduada del repartiment dels fruits obtinguts amb les collites i dels mitjans de producció del mas Roig segons la gravetat i la persistència de les desavinences. Per a una discòrdia puntual, es pactà que el sogre i el gendre es repartirien el producte de les collites i els animals del mas.68 Si la situació no millorava, ambdós es repartirien les terres de guaret que aquell any s’haguessin previst conrear i els animals de tir del mas.69 Finalment, com a mesura excepcional, en una clàusula també es contemplà que si la convivència era insostenible, Isabel com a pubilla i el seu marit, Gabriel Bofill, havien de satisfer 50 lliures a Gabriel Cobella. Aquest import corresponia al dot que havia entregat a la seva entrada al mas Roig. Després de rebre aquest numerari, Cobella havia d’abandonar el mas. 66. 1481-8-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481-8-9/1482-2-20). 67. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476-10-5/1477-8-6), Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Explotación agraria y trabajo campesino en el entorno de Barcelona durante la Baja Edat Media...”, p. 11. 68. “que en tal cas, tots los blats, vins e altres fruyts qui ladonchs se trobarien en la dita heretat, axí cullits com (sembrats) en les dites terres, sien partits egualment entre los dits Berenguer Cervelló e Gabriel Bofill, esdevenidor gendre seu”. 69. “E axí mateix és concordat que si les terres estaven en goret en temps que es seguiria la dita discòrdia e aquelles hagen ésser sembrades per aquell any dos splets se hagen a partir entre los dessús dits egualment. E axí mateix se hagen a partir les bèsties qui·s trobaran ladonchs en la dita heretat, guanyats et acquirits per les dites parts ensemps stans e habitans”. 186 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA D’altres vegades, els acords foren més desfavorables per a la nova parella. L’any 1481, els pares d’Àngela Beneta, Andreu Sabadell i Aldonça, pubilla del mas Coll, de Santa Maria de Vallvidrera, condicionaren la donació del mas a l’acceptació d’un acord. En cas de desavinences, Agneta i Joan Castellví, el cavaler-pubill, haurien d’abandonar el mas. Se’ls entregaria el dot aportat per Castellví i 20 lliures per Àngela Beneta, l’objectiu era que “se’n vagen star e habitar allí on volran”.70 Al Maresme, com a la major part de l’Europa llatina, s’utilitzà el parentiu cognatici, segons el sistema de branca i de línia.71 Aquest sistema de parentiu és col·lateral, es reconeixen com a parents tant els procedents per via materna com paterna.72 Malgrat això, en la transmissió de béns, es prioritzà les donacions als descendents directes. La majoria de vegades, la col·lateralitat s’utilitzà quan els recursos humans familiars no facilitaren l’exercici de la verticalitat. Entre el 1359 i el 1481, amb un percentatge d’un 43%, el pare del nou hereu o pubilla fou el donant de masos predominant. A continuació, amb un 16%, destaca la parella, formada pel pare i la mare. En aquestes donacions, la majoria de les mares detenien la condició de pubilla. Molt sovint aquesta situació s’ha d’intuir perquè no sempre s’especificà clarament.73 La incidència de la migració i de la mortalitat de la generació dels pares es reflecteix en el percentatge d’un 15%, que mostra les donacions efectuades per avis i àvies.74 Després, amb un 70. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481-1-19/1481-8-2). 71. “Parentesco transmitido indiferenciadamente por via materna o paterna. Se habla también de parentesco o filiación indiferenciada”, “Glosario”, a Historia de la familia. 1. Mundos lejanos, mundos antiguos, p. 656. 72. A França, “los bienes propios se transmitían según la regla paterna paternis, materna maternis, es decir que únicamente los parientes por línea paterna tenían derecho sobre los bienes que provenían del padre, mientras que los parientes por línea materna lo tenían sobre los que provenían de la madre. Este principio era indiscutible, pero era objeto de interpretaciones diferentes según las diferentes costumbres. En el sistema de rama unilateral, todos los parientes... de la misma rama tenían el derecho de recuperación… A la inversa, el sistema troncal, sólo acordaba el derecho de recuperación a los descendientes en línea directa… Por último, el sistema de rama y de línea, el más difundido de los tres, era intermedio entre los precedentes. Concedía el derecho de recuperación a todos los parientes del primer adquiriente, descendiese por línea directa o colateral”, Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia moderna..., p. 28. 73. En aquests casos, a la clàusula inicial de l’escriptura, la identificació de la mare pubilla precedia a la del seu marit, que era cabaler-pubill. Amb aquest exemple es reflecteix la “història dels silencis”, és a dir, aquelles realitats tàcites de la vida privada que no s’escripturaren i, per tant, restaren al marge de les paraules, Dominique BARTHÉLEMY, “Parentesco”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento, p. 103. 74. “La sociedad en crisis combina… el retroceso de la esperanza de vida y el envejecimiento medio de la población”, Guy BOIS, La gran depresión medieval, p. 77. “Antes de las pestes las casas parecían hervir de niños… es verdad que los jóvenes siguen LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 187 9%, figuren les mares vídues que s’identificaren com a senyores útils del patrimoni alienat.75 Els donants menys representatius els comformen els fills (5%),76 els germans (3%),77 els oncles i les tietes (2%)78 i els néts i les nétes (1%).79 També hi ha escriptures en les quals no s’especificà cap tipus de relació de parentiu (6%). Es tracta de donants eixorcs o sense descendència que cercaren coneguts o parents llunyans, dels quals no consta documentalment cap relació parental, i crearen vincles similars als que haurien tingut amb descendència pròpia amb l’objectiu d’assegurar-se una vellesa digna. Entre d’altres, trobem una donació del 4 de març de 1442, mitjançant la qual Pere Riera i Margarida, de Vilassar, “senilis etatis”, donaren a Sança, muller de Pere Vidal, àlies Ferrer, de Barcelona el mas Riera i la seva borda, prop del mar, a Cabrils.80 siendo numerosos en las familias, pero también encontramos una proporción inédita de gente de más de sesenta y cinco años (del 9 al 10% en la campiña toscana). Y esa población así definida es una población vieja en el sentido demográfico”, Charles de la RONCIÈRE, “La vida privada de los notables toscanos en el umbral del Renacimiento...”, p. 185. Als segles XIV i XV hi hagué una edat d’or dels ancians amb l’augment de la seva esperança de vida. Les successives onades epidèmiques enfortiren els més resistents que esdevingueren immunes a la pesta, Emilio MITRE FERNÁNDEZ, Fantasmas de la sociedad medieval..., p. 118. 75. El 9 de juliol de 1451, Eulàlia, vídua de Jaume Sorts, “domina utilis et proprietaria mansi Isern”, de Vilassar, feu donació inter vivos d’aquest mas a Bernat Isern, nebot seu i fill del seu difunt germà, Antoni Isern, de Teià. Bernat Isern havia de maridar amb Eulàlia, filla de Miquel Batlle, de Montcada, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1451). 76. El 8 de novembre de 1476, Miquel Font, orfe de Joan Font, de Premià, donà el mas Font a Isabel, la seva mare, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1477). 77. El 21 de novembre de 1449, Salvador Eimeric, de Vilassar, alienà a la seva germana Francesca, muller de Nicolau Bonivern, de l’esmentada localitat, la meitat del mas Eimeric (APSGVD, Manual 8, fol. 153v). El 14 de setembre de 1475, Joan Villar, fill i hereu del difunt Nicolau Villar, de Vilassar, donà el mas Villar a Francesca, la seva germana, promesa de Pere Terrades, bracer de Berga, APSGVD, Diversorum 85. 78. El dia 28 de juny de 1461, Salvador Canyet, de Cabrera, donà el mas Canyet a Bartomeua, “consobrine germane mee”, filla de Francesc Eimeric, àlies Bonet i Salvadora, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1461). 79. El 16 de setembre de 1469, Angelina Rossella, orfena de Llorenç Rossell, de Premià, donà el mas Rossell a la seva àvia. A canvi d’aquesta donació, Angelina Rossella havia de ser cuidada i mantinguda amb els béns del mas i tenia el dret de disposar de 10 lliures per a testar, APSPPD, Manual 1, fol. 43. 80. APSGVD, Diversorum 29. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 188 Donants no s’especifica oncle néta mare-pare pare mare germà fill 40 35 30 25 20 15 10 5 0 avis Nombre de casos GRÀFIC 9 Donants a hereus i pubilles (1359-1481) GRÀFIC 10 Donacions a hereus i pubilles (1359-1481) noies 44% nois 56% Entre els anys 1359 i 1481, a les parròquies de Sant Feliu de Cabrera, de Sant Pere de Premià i de Sant Genís de Vilassar, la institució de nous hereus i pubilles originà l’elecció d’un 56% d’hereus i d’un 44% de pubilles.81 Aquestes dades contradiuen la visió de la unige- 81. Assumpta Serra també observà uns resultats molt similars. “La igualtat entre els nois i les noies per esdevenir hereus, ens la mostren els resultats estadístics: trentacinc nois enfront de vint noies en els capítols matrimonials i de cinquanta-quatre nois i trenta noies en els testaments. Ho corroboren les voluntats d’alguns testadors quan donen poder a la seva dona perquè faci hereu el que millor d’entre els seus fills i filles LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 189 nitura del baró que la historiografia dels folkloristes de la Renaixença va assenyalar com un dels costums tradicionals catalans. Per tant, els resultats d’aquestes dades demostren que, malgrat que es prioritza la figura masculina de l’hereu en consonància amb el patriarcat predominant, justificat per la negativa visió eclesiàstica de la dona, l’elecció d’hereus es veié certament eclipsada per l’opció d’una pubilla.82 Amb aquesta darrera elecció es va donar prioritat i es va reforçar la línia directa de successió vertical, identificada amb la família troncal, desplaçant els parents col·laterals que comportarien una alienació horitzontal.83 De fet, en una època de dificultats com l’analitzada, davant de la fam, de la mort, de les violències i de la migració, qualsevol alternativa es convertí en vàlida i respectable.84 En definitiva, cal mostrar una visió més oberta, pràctica i flexible de la praxi de l’heretament baixmedieval perquè, en tot moment, les estratègies que emprà cada família s’adaptaren “plàsticament” a les seves necessitats.85 Per això, s’avingui per viure amb ella”, Assumpta SERRA i CLOTA, La Catalunya medieval: Collsacabra (s. XII-XVI). Vic: Eumo Editorial (col·lecció L’Entorn, 18), 1990, p. 161. 82. El concepte eclesiàstic d’imbecilitas sexus justificava la desigualtat de gènere perquè assegurava que la muller era més vulnerable al Mal, Robert FOSSIER, “La era feudal (siglos XI-XIII)”, André BURGUIÈRE et al., Historia de la familia. Mundos lejanos, mundos antiguos, vol. 1. Madrid: Alianza, 1988, p. 396. 83. Donació de la meitat del mas Morell a Sança, de Vilassar. No rebria l’altra meitat fins a la mort de la seva mare (1359, APSGVD, Manual 2, fol. 2). Donació del mas Morot a Salvadora, filla i neboda dels tres donants (1378, APSGVD, Manual 4, fols. 80v-82). Donació del mas Estrany, de Vilassar, a Sança, filla de Pere Estrany, àlies Dilmer, i germana d’Antoni, el donant (APSGVD, Manual 4, fols. 122v-123). Donació del mas Artaguil, de Vilassar, a Margarida, filla de Pere Artaguil (1402, APSGVD, Manual 5, fol. 71 i Diversorum 68 i 118). Donació del mas Armengol de Salvador Armengol, de Vilassar, a Joana, la seva néta (1436 MMMVD, Arxiu Fons Armengol, pergamí 4). Donació del mas Rossell, de Premià, de Francesca, vídua de Llorenç Rossell, de Premià, a la seva fillastra, Angelina. Tres anys després Angelina alienarà aquest mas a la seva àvia, 1463 (APSPPD, Manual 1, fol. 43). Donació de Salvador Bartomeu, de Cabrera, a la seva filla Francina (1477, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de capítols matrimonials (1452/1482) i Manuale decimum octavum (1476/1477)). Donació del mas Partella, de Llorenç Partella, de Premià, a la seva néta Antònia, 1479, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481). 84. A les corts convocades a Perpinyà per Pere el Cerimoniós el 1351, “en contraposició a l’element ciutadà, la noblesa i la clerecia es van queixar del fet que molts pagesos de senyoriu, escapant a la jurisdicció senyorial, abandonaven llurs masos per establir-se en viles i ciutats de reialenc, perquè amb l’èxode rural aquells estaments perdien rendes i mà d’obra en profit dels ciutadans”, Josep M. SALRACH, “Dels orígens a 1714”, Albert BALCELLS (coord.), Història dels Països Catalans. Barcelona: Edhasa, 1982, pp. 755-756. Guy Bois també observa la dispersió dels membres de les famílies dins i fora de les parròquies medievals, Guy BOIS, La gran depresión medieval..., p. 95. 85. “La grande plasticité de la sctructure familiale au Moyen Âge, s’adaptant à la vie et à la mort, et nous incite a la prudence lorsqu’on élabore des statistiques à partir d’un recensement portant sur un anné”, Didier LETT, Famille et parenté dans l’Occident médiéval ve-XVe siècles..., p. 136. 190 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA l’hereu o la pubilla escollit fou el noi o la noia que gaudí de les millors condicions per a ser-ho.86 Quan l’alternativa femenina tampoc fou possible, s’empraren d’altres estratègies en la pràctica de l’heretament. Així, malgrat que s’optà per l’horizontalitat, es desplaçà de l’heretament els menors i s’afavoriren d’altres familiars més aptes. El 25 de gener de 1377 Bernat Tolrà, de Vilassar, i Guillem Bartomeu, de Cabrera, avis i tutors de Salvador, justificaren la revocació de la institució de Salvador com a hereu escripturant que aquest infant era incapaç de conrear les terres del mas Tolrà i satisfer els censos a Pere des Bosc. Ambdós avis comptaren amb el consell de familiars, d’amics propers i amb el beneplàcit del senyor. El nou hereu fou Antoni Tolrà, germà de l’hereu difunt, pare de Salvador, qui maridaria amb Constança, filla de Guillem Morot. A canvi d’accedir al capdavant del mas, Antoni Tolrà es comprometé a cuidar el pupil i a satisfer-li 85 lliures.87 També s’aprofità l’escripturació de compravendes per a introduir-hi aliances matrimonials. D’aquesta manera, els venedors s’asseguraven una certa “possessió” del bé venut emparentant algun dels seus descendents amb la família adquisidora dels béns alienats. L’11 de novembre de 1380, Bonanat Canal, de Vilassar, vengué a Bernat Duran, de Premià, el mas Canal. Bonanat Canal, vidu i hereu de Saurina, la seva muller, volgué assegurar la percepció de 25 lliures pel dot de la seva filla Agnès, i que “dictus Bernat Duran habeat complere matrimonium cum Petro, filio suo dicti Bernat Duran, et Constancia, filia dicti Bonanate Canal”. Per si de cas aquesta opció no era viable, Canal escripturà d’altres alternatives com la d’enllaçar altres fills amb els del comprador i, fins i tot, es contemplà l’enllaç matrimonial d’un nét o néta de Canal.88 Vuit anys més tard, segons el testament de Bonanat Canal, encara no s’havia fet cap enllaç matrimonial entre els membres d’ambdues famílies i els Duran devien 50 lliures: 40 pel mas i 10 per l’ànima del venedor.89 D’altres vegades, es condiciona la donació a una pubilla regulant el canvi de mans del patrimoni familiar, facilitant-ne el retorn a una 86. “En el fondo siempre la casa; la unidad del patrimonio y la continuidad de la estirpe troncal, como prioridades absolutas. Los individuos son secundarios, contingentes, mientras la casa ha de permanecer de generación en generación. La norma establece que los intereses de la casa pairal han de prevalecer sobre cualquier otra consideración”, Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural (Lógica de la razón doméstica). Madrid: Alianza Editorial (“Alianza Universidad”, 634), 1990, p. 43. Per a la baixa edat mitjana, l’artesanat i la pagesia seguiren uns costums d’origen nobiliari i patrici que reforçaren el concepte i els lligams del llinatge, Henri BRESC, “La Europa de las ciudades y de los campos (siglos XIII-XV)”, p. 411. 87. APSGVD, Manual 4, fols. 32v-34v. 88. APSGVD, Manual 4, fols. 127-128v. 89. APSGVD, Manual 4, fol. 51. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 191 figura masculina que havia d’esdevenir l’hereu.90 D’altres heretaments contemplaren clàusules que facilitaven el canvi d’un hereu eixorc,91 el retorn de nétes o néts que vivien en d’altres localitats92 i la recuperació de béns alienats en anteriors donacions per vídues que es tornaren a maridar.93 El 2 de febrer de 1373, Guillem Rafart, de Vilassar, orfe de Simó Rafart, escripturà la donació del mas Rafart a favor de Saurina Rafarda, la seva mare, i de Bernat Abril, àlies Rafart, el seu padrastre. A canvi del mas, el donant percebé una casa al carrer de la Fusteria de la Ciutat Comtal. Mitjançant aquesta donació se n’anul·là una d’anterior inter vivos, en la qual Guillem Rafart havia obtingut el mas de mans del seu pare.94 En principi, aquest tipus de donacions eren irrevocables. A la pràctica, amb aquest exemple es constata que no. Si no es disposés de més documentació d’aquesta família és molt possible que penséssim que Guillem Rafart fou un d’aquells joves que volia instal·lar-se a la veïna Ciutat Comtal i per això preferí detenir la possessió de la casa, situada prop del Born, un dels punts neuràlgics de Barcelona. Però això no era així, ja que Guillem Rafart entrà com a pubill del mas Grau, de Vilassar, en unes dates que no s’allunyen gaire de la donació comentada. També alguns hereus vidus tornaren a mullerar-se. Com és lògic, la importància del mas, el seu estat, la situació de l’hereu i els recursos 90. L’any 1443, Bartomeu Cuquet i la seva muller Salvadora, de Vilassar, donaren el mas Cuquet a llur filla Angelina, qui havia de maridar-se amb Salvador Sabater, de l’esmentada localitat. En aquesta escriptura es condicionà l’heretament al retorn d’un fill: “Item me retinch, que a n’aquel cas que en Johan, fil meu, volgués la haratat, que aja a pagar sinqcentes lliures a la dita Engelina he tot lo dot més avant”, APSGVD, Manual 6, fol. 38. 91. Recordem el cas del mas Pi comentat a la primera part d’aquest estudi, APSGVD, Diversorum 26, 32 i 131. 92. L’any 1436, Salvador Armengol, de Vilassar, pactà la donació del mas Pere Grau, dependent de Miquel des Bosc, amb Joana la seva néta, filla de Bartomeu Gordiola, de Montornés, i d’una filla de Salvador, ambdós vius, MMMVD, Arxiu Fons Armengol, pergamí 4. 93. Per a la reglamentació de la nul·litat de les donacions inter vivos, pot consultar-se la constitució “A fora gitar fraus”, sorgida de les Corts de Perpinyà de l’any 1351. Aquesta llei tenia l’objectiu d’anul·lar les retrodonacions pactades entre pares i fills, després d’haver consumat un matrimoni lucratiu: “A fora gitar fraus las quals sobre las cosas dejús scritas sovint se cometen, ordenem statuim que si alguna carta se sdevendrà ésser feta per fills a lurs parents, o per qualsevol altra persona, en diminució, derogació o perjudici del heretament o donació feta o faedora per aquells parents o qualsevol altres en temps de noces, aytal carta sie nulla, cassa e irrita ipso iure, e se a ella en judici o fora juy en alguna manera no sie hauda, prohibints a tots los notaris de la nostra terra que no reeban aytals cartas”, Guillem Maria BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., p. 684. 94. APSGVD, Manual 2, fols. 67v-68. 192 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA humans amb els quals podia comptar condicionaren els pactes d’esposalles. Com es veurà tot seguit, a alguns hereus la malaltia, l’edat i la manca de familiars els portà a haver d’acceptar unes condicions força dures.95 L’any 1476, Bartomeu Massaguer dels Bassons, hereu del mas Massaguer, de Sant Cebrià de Valldoreix, pactà uns capítols matrimonials per a maridar-se amb Joana, filla de Joan Mataró i Agneta, habitants de Sant Esteve de Vilanova.96 Entre d’altres, acceptà els següents acords: que tota la família de la núvia visqués indefinidament al seu mas,97 que el matrimoni se celebrés passats dos anys, que el seu sogre detingués la senyoria del mas durant vuit anys,98 que Antígona, germana de Joana, es casaria amb un dot aportat per Massaguer99 i que aquest darrer pagués els censos ordinaris i extraordinaris del mas.100 A més a més, Joan Mataró també obtingué el vistiplau per a poder recompensar el seu treball amb diners: “E que lo dit Johan Materó hage a sembrar en les terres del dit mas dues quarteres de llavor seva, propi del dit Barthomeu Massaguer e de aquell puxa fer a ses voluntats. E que lo dit Johan Materó prenga ab inventari tots los béns del dit mas. E aquells, a la fi del dit temps, haga restituir al dit son gendre, esdevenidor, retenguts vers ell tots los milloraments que fets haurà en la dita heretat, los quals li hagen ésser satisfets a coneguda de dues persones elegidores fer cascuna de les dues parts.” La mort d’un hereu o d’una pubilla amb fills petits obligà els familiars i els tutors d’aquests menors a confiar en els matrimonis creuats. Mitjançant aquestes unions, es pretenia assegurar la supervivència del futur hereu o pubilla i el compromís que aquest darrer enllaçaria amb un/a fill/a del cabaler/a vidu/a, que havia entrat al mas, 95. Montserrat RICHOU I LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa”..., p. 103. 96. AHPB, Miquel Franquesa, Manual 1475-9-8/1476-10-25. 97. “Item és concordat entre lo Barthomeu Massaguer, de una part, e lo dit Johan Materó, de la part altra, que lo dit Johan Materó de present ab la dita muller e la dita Johana e encara ab na Antigona, filles sues, se vinga en la casa del dit Barthomeu Massaguer”. 98. “e la dita casa, terres, honors e possessions de aquella tinga e possahescha per spay de huit anys del dia que en la dita casa serà vengut… E passats e complits los dits huyt anys de lli avant, lo domini e senyoria de la dita casa o herensia sia del dit Barthomeu Massaguer, lo qual hage a tenir lo dit Johan Materó e sa muller e la dita Antiga, filla llur, en la dita casa. E provehir e alimentar aquells en totes coses necessàries”. 99. Si passats els vuit anys Antígona no s’havia maridat, Massaguer li “hage a donar en ajuda de son maridar, ço és per dues persones elegidores una per cascuna part”. A més a més, Antígona havia de percebre una soldada durant els vuits anys que havia de treballar al mas de Massaguer. 100. Segons els acords, els censos ordinaris ascendien a 7 o 8 florins. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 193 casant-se amb el vidu/a cabaler/a usufructuari/a. Aquest fou el cas de Miquela, vídua de Jaume Rierol, àlies Altafulla, d’Òrrius, i usufructuària del mas Altafulla, que es maridà el 31 de gener de 1477 amb Gabriel Rovira, habitant de Cabrera, orfe de Bernat Rovira i Francina, de Mataró. En aquests pactes se signà el compromís que Pere, de vuit o nou anys, hereu universal de Jaume Rierol, es casaria amb Caterina, de set anys, filla de Rovira i d’Elionor, la seva difunta muller.101 Tenim els capítols d’Eulàlia, òrfena de Jaume Rierol, àlies Altafulla, i d’Antònia, la primera muller d’aquell i, per tant, germanastra de Pere, el futur hereu del mas Altafulla, que van casar-la amb un barceloní, el seu padrastre es féu càrrec del pagament del dot.102 Amb els dos darrers exemples comentats s’observa que la franja d’edat dels hereus i de les pubilles casats és molt més àmplia del que alguns estudis acostumen a explicitar. Al Maresme baixmedieval, les famílies dels nois i de les noies que eren instituïts hereus i pubilles utilitzaren el mercat matrimonial amb evidents diferències. Per a exemplificar-ho, ens centrem en el cas de Vilassar. En aquesta localitat, entre els anys 1348 i 1486, un 60%, dels hereus s’aparellaren amb cabaleres vilassarenques, mentre que només un 46% de pubilles maridaren amb cabalers de l’esmentada parròquia.103 Amb aquests resultats es copsa una diversificació de la demanda de pubilles i un augment de cabalers forans, entre els quals predominaren els cabalers procedents d’altres contrades104 davant dels maresmencs.105 Per a entendre aquesta estratègia matrimonial, ha de tenir-se en compte que a la família de la pubilla li interessava poder actuar en un marc geogràfic més ampli i, d’aquesta manera, poder comptar amb un nombre suficient de candidats. Entre aquests, podia seleccionar els més aptes i afavorir en l’elecció el més rendible dels cabalers segons una sèrie de paràmetres com, per exemple, l’edat, la salut, l’import de l’aixovar i la posició economicosocial del grup d’origen. La incorporació de cabalers-pubills d’altres parròquies també podia afavorir una situació de poder “capgirada” respecte del patró hegemònic, 101. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476-10-25/1477-6-6). 102. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1476-7-28/479-4-16). 103. En el cas dels hereus, les noies que procedien de parròquies més properes a Vilassar presenten els següents percentatges: un 11% d’Òrrius, un 7% d’Argentona i el respectiu 3% de Cabrera, Mata, Premià i Sant Esteve de Vilanova. Quant a les parròquies més allunyades, cal assenyalar Sant Pere de Roses amb un 3% i Sant Vicenç de Vallromanes amb un 7%. 104. Barcelona amb un 6%, Liost, Ripollet, Sant Cebrià de Vallalta i Tagamanent amb el 7%. 105. Alella, Teià i Tiana el 6%. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 194 ja que la posició del nouvingut, aïllat del seu grup familiar, s’afebliria i, alhora, reforçaria la pubilla i el seu entorn familiar més proper. GRÀFIC 11 Enllaços matrimonials dels hereus de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) Argentona 7% Cabrera 3% Mata 3% Òrrius 11% Premià 3% S. Esteve Vilanova 3% S. Pere Roses 3% S. Vicenç Vallromanes 7% Vilassar 60% GRÀFIC 12 Enllaços matrimonials de les pubilles de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) Alella 6% Barcelona 6% S. Cebrià Vallalta 7% S. Esteve de Ripollet 7% Vilassar 46% Sta. Maria Liost 7% Sta. Maria Tagamanent 7% Tiana 7% Teià 7% LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 195 Al món rural de la Catalunya Vella no acostumaren a fer-se enllaços matrimonials entre hereus i pubilles. Aquestes unions no estaven ben considerades perquè la seva pràctica comportaria molts conflictes entre les famílies troncals de dos masos. Entre aquests, cal destacar les desavinences que podien generar-se arran de la preeminència d’un dels dos cognoms familiars i la gestió de l’atenció dels progenitors i els cabalers dels masos.106 El dot o la llegítima de les filles cabaleres Malgrat la decadència dels capítols matrimonials,107 el dot o la llegítima de les cabaleres és una figura jurídica que forma part de les donacions i de les contradonacions que les esposalles catalanes avui dia encara contemplen.108 A l’època medieval, la dotació de les noies cabaleres s’escripturà als capítols matrimonials, als debitoris de dot, als esponsalicis, a les àpoques de dot, en algunes promeses efectuades entre els futurs cònjuges, als pagaments de remença i a les restitucions de dot.109 Els acords relacionats amb el mercat de la terra i les darreres voluntats també aporten informació sobre la dotació de les cabaleres.110 L’origen històric del dot encara no està resolt. Alguns investigadors defensen l’origen clarament romà d’aquesta institució basant-se en les aportacions de Guillem Maria Brocà. Aquest jurista aplicà la funció del dot d’època romana per a tots els períodes històrics, definí aquesta aportació com “lo que la mujer u otro en su nombre, aporta 106. Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural..., pp. 201-202. 107. Jaume CODINA, Contractes de matrimoni al delta del Llobregat (segles XIV a XIX). Barcelona: Fundació Noguera (“Estudis”, 13), 1997, p. 19. 108. Lluís PUIG FERRIOL i Encarna ROCA TRÍAS, Instituciones del Derecho civil de Cataluña. Barcelona: Bosch Casa Editorial S. A., 1987, pp. 303-318. 109. Disposem de 81 debitoris de dot, 88 esponsalicis i 246 àpoques de dot. 110. A la baixa edat mitjana, la separació de béns vigent comportà que la muller hagués d’intervenir en moltes escriptures relacionades amb el mercat de la terra. En la major part dels contractes emfitèutics, compravendes i arrendaments, hi havia formalismes que es referien a la renúncia de les diligències elaborades pel senatconsult Veleià a favor de les dones. Per tant, amb la utilització de la fórmula jurídica de renúncia a la part que li pertocaria a la muller, corresponent al dot i a l’esponsalici, es donà plens poders al marit a l’acte jurídic, encara que hagués hipotecat el mas per a respondre dels béns aportats per la muller en matrimoni (dot) i l’augment que d’acord amb aquells s’havia constituït (esponsalici), Joan MALUQUER I ROSES, El dret català avui vigent. Barcelona. Editorial Barcino: 1962, p. 37. Josep IGLÉSIES, Derecho Romano. Instituciones de Derecho Romano. Barcelona: Ediciones Ariel, 1972, p. 503. 196 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA al matrimonio para el sostén de sus cargas”.111 D’altres historiadors112 es basen en les investigacions realitzades per Jesús Lalinde Abadia, en les quals presenta l’evolució de la figura jurídica del dot.113 En els seus estudis, Lalinde inicia la seva anàlisi a alta edat mitjana i observa l’existència de diferents tipus de donacions. En aquell període, malgrat la inexistència de pactes relacionats amb el règim general de béns, si la muller es casava amb un visigot rebia el precium o dot marital, que corresponia a la meitat dels béns del marit. En canvi, si es maridava amb un hispanoromà percebia la donació ante nupcias. Posteriorment, entre els segles XI-XII, aquestes aportacions anaren concretant-se en unes donacions maritals denominades esponsalici o dècim.114 Tot i aquesta denominació no existí una correspondència generalitzada entre l’import d’aquesta donació i la dècima part del patrimoni del marit perquè la quantia satisfeta podia superar aquesta proporció. A partir de la segona meitat del segle XII i, sobretot, del segle XIII, Lalinde observa que, a Catalunya, es produí un desplaçament progressiu del dret visigot.115 Aquesta legislació s’anà substituint gradualment pel dret romanocanònic. Aquesta nova normativa comportà un canvi en l’aportació del dot, ja que en comptes de satisfer-lo el baró l’havia d’entregar la muller o la seva família. A partir del segle XIII, noves legislacions com el Recognoverunt proceres, les Commemoracions de Pere Albert i diverses compilacions de costums condicionaren les unions matrimonials amb la imposició de la donació femenina. És a dir, no es podia formalitzar un matrimoni sense una prèvia aportació de dot de la muller. Des de la baixa edat mitjana, el dret civil català establí una estricta separació entre els béns de la muller i els del seu marit. Davant d’això, el dot intentà assegurar un futur digne per a la cabalera vídua 111. Guillem M. BROCÀ, Història del derecho de Cataluña..., p. 745. 112. Lluís TO FIGUERAS, Família i hereu a la Catalunya nord-occidental (segles XXII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 185), 1997, pp. 151-171. 113. Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones i donaciones patrimoniales en el derecho catalán. Barcelona: Imprenta Altés, 1965. Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes”. Anuario de Historia del Derecho Español, 33 (Madrid, 1963), pp. 133-248. 114. D’entre els pactes estipulats en aquestes dotacions maritals, sovintejà la destinació final del dot (els fills, el marit o la família d’aquest, depenent de la situació) i una garantia pel compliment del matrimoni. La penalització podia comportar el pagament de quantitats que superaven el dot acordat. 115. Segons Lalinde, el dret comú (romà-canònic-feudal) sorgí l’any 1409, Jesús LALINDE ABADIA, Los pactos matrimoniales catalanes..., p. 172. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 197 o separada.116 Passat el primer any de la mort de l’espòs, “l’any de plor”, si la vídua no gaudia de l’usdefruit dels béns del difunt marit, podia perdre fins i tot l’habitatge: “Lo seu usdefruit aprés mort del dit marit seu fins al die del pagament e satisfacció de la dita sua dot e lexa no pugués ésser gitada de casa entretant fins que fos pagada.”117 Els imports dotals depenien d’un conjunt de variables, entre les quals cal assenyalar factors com l’estatus socioeconòmic de la família que l’aportava, el nombre de cabalers i cabaleres a col·locar, la posició social de la família amb la qual es pretenia emparentar, la situació financera d’ambdues famílies en un moment donat i els acords negociats a les esposalles. Com és lògic, els atorgants del dot foren similars als dels heretaments. D’entre els familiars més propers, es contemplen el pare, la pubilla i el seu marit,118 la mare vídua119 i la vídua que s’havia tornat a maridar.120 Altres parents que també evidencien les nostres fonts foren els germans,121 el cunyats,122 els avis i àvies,123 així com els oncles.124 116. “Les lleis a partir del 1351, deixaven les dones barcelonines en particular, i en general totes les dones vídues catalanes, a mercè dels seus propis béns, els que elles haguessin aportat al matrimoni en forma de dot o els béns parafernals, o bé a la voluntat del marit que en el testament podia deixar-les una mica més ben proveïdes però sempre perquè ell volia, ja que la llei no reconeixia cap dret de la dona sobre els béns del marit, un cop li era restituït el dot i l’escreix”, Teresa-Maria VINYOLES i VIDAL, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, p. 182. 117. 1481-11-21, AHPB. Miquel Franquesa, Manual (1481/1482), capítols matrimonials de Jaume Ferrer, orfe de Jaume Ferrer i Angelina, de Premià, i Joana, filla de Joan Palau, hostaler, i de Joana, de Santa Maria de Mataró. 118. Debitori de dot de Guillema, muller de Raimon Macià, de Premià, 1383, APSGVD, Manual 4, fols. 167v-168. 119. Debitori de dot de Saurina, vídua de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius. La seva filla, Constança, s’havia de maridar amb Antoni, fill de Pere Bonany, àlies Veil, de Vilassar, APSGVD, Manual 4, fols. 55-56. 120. Guillema, vídua de Francesc Martí, àlies Roudors, i muller de Jaume Roudors, apareix com a debitora juntament amb el seu segon marit, del dot escripturat de Salvadora, filla tinguda en el primer matrimoni, que havia d’esposar-se amb Bernat Martí de Teià, APSGVD, Manual 5, fol. 15. 121. Debitori de dot de Llorenç Julià, fill i hereu del mas Julià, 1469, APSGVD, Diversorum 25. 122. El 25 de març de 1368, s’escriptura una àpoca de dot de 100 sous de Simó de Crosanyes, d’Argentona, a favor de Bernat Eimeric, de Vilassar, per Francesca, la seva cunyada, APSGVD, Manual 2, fol. 3. 123. Debitori de dot d’Elisenda, muller de Guillem Bergai, i Mateu, el seu fill, a favor d’Alamanda, muller de Guillem Armengol, i Salvador, el seu fill. Els primers devien 40 lliures en concepte de dot per Francesca, filla de Mateu, que havia de casar-se amb Salvador, 1400,6,20, APSGVD, Manual 5, fols. 61v bis-62. 124. L’any 1398 Pere Seguí, d’Argentona, s’obligà mitjançant un debitori de dot a satisfer 60 lliures per Clara, filla del seu germà, Guillem Seguí, que s’havia de maridar amb Pere, fill de Valençona i nét de Bernat Veil i Sança, de Vilassar, APSGVD, Manual 5, fols. 35v-36. 198 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA També satisferen dots tutors de menors que podien pertànyer al grup familiar o ser amics de la família.125 Les vídues acostumaven a prometre l’aportació del dot del seu primer enllaç matrimonial i, si era possible, l’escreix o esponsalici promès pel difunt marit.126 En general, el dot de les cabaleres procedia de la suma de les llegítimes materna i paterna, que des de la pragmàtica de l’any 1343 fou considerada com la quarta part de l’herència.127 Aquestes foren les donacions mínimes a les quals podia aspirar una cabalera que provingués d’un nucli familiar amb prou capacitat econòmica com per poder assegurar la satisfacció d’un dot. A part d’aquestes donacions dels progenitors, el dot podia estar configurat per una quantitat variable de donacions que depenien de la situació de la cabalera i, en casos de necessitat, de la solidaritat exercida pel seu entorn més immediat i/o per la beneficiència eclesiàstica. Per aquest fet, a les esmentades llegítimes, algunes noies hi pogueren afegir la percepció d’altres donacions, com ara deixes testamentàries de progenitors i d’altres parents difunts,128 les aportacions pecuniàries de parents, així com la satisfacció de soldades a nenes col·locades com 125. El 7 de novembre de 1403, els tutors de Constança, òrfena de Pere Jofre, d’Òrrius, escripturaren un debitori de dot de 30 lliures a favor de Pere Ferrer i Antoni, de Vilassar. Mentre Pere Vinyals, d’Òrrius, assegurà el pagament de 20 lliures el dia de la benedicció eclesiàstica, l’altre tutor, Pere Lladó, de Vilassar, s’obligà al pagament de 50 sous anyals, APSGVD, Manual 4, fol. 79 bis. 126. Àpoca de dot de 15 lliures de Francesc Riera, de Vilassar, a favor de Benvinguda, vídua de Bernat Tió, de Llavaneres, i muller de Riera (1368-4-12, APSGVD, Manual 2. fol. 2v). En els capítols matrimonials, de Joan Rosselló, àlies Rossell, orfe de Rafael Rosselló i Salvadora, de Premià, i Angelina, vídua de Pere Mora, i filla de Pere Tai, difunt, i d’Eulàlia, de Premià, Salvadora es dotà ella mateixa amb un import de 760 lliures,1476,1,30, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477). 127. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., p. 368. 128. A les donacions efectuades per Pere Botey, de la parròquia de Sant Pere de Premià, fill i hereu del difunt Bartomeu Botey, a la seva germana Angelina es pot llegir: “part heretat e legítima paternal e maternal, e simplement de aquella, e en satisfacció encara de la leixa per lo dit Barthomeu Botey, quòndam, pare seu ab son testament, a la dita Angelina, filla sua feta, e del creix o part a ella pertanyent en lo creix, fet a la dita madona Eulalia, mare sua, e per altres qualsevol drets a la dita Angelina pertanyents en los béns dels dits pare e mare seus”, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476-10-25/1477-6-6). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 199 a aprenentes d’un ofici129 o minyones130 i els ajuts per a maridar-se, de parents i convilatans.131 TAULA 15 Comparació d’imports de dots (períodes 1349-1400 i 1402-1481) Període 1349-1400 Període 1402-1481 Import (sous) % Import (sous) % — 300 — 400 500 600 — — 800 — 940 1.000 — 1.200 1.400 1.500 1.600 2.000 — 4 — 2 4 10 — — 22 — 2 15 — 15 6 2 8 6 200 300 360 400 500 600 700 760 800 900 — 1.000 1.100 1.200 — — 1.600 2.000 3 3 3 3 7 13 11 2 8 5 — 15 2 7 — — 8 7 129. A la Barcelona baixmedieval hi havia moltes nenes procedents de famílies humils de les rodalies. Algunes foren col·locades a casa d’alguna muller artesana de la Ciutat Comtal. Vinyoles ho exemplifica amb un document de l’any 1388, mitjançant el qual s’estipulà que Bartomeua, d’onze anys i filla de Pere Triador, de Premià, s’estaria durant tres anys i mig a casa de Joana, muller d’Antoni Crespià, espaser de Barcelona, on aprendria a cosir. A canvi, Bartomeua rebria un vestit valorat en 16 sous, TeresaMaria VINYOLES, Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana..., pp. 36-37. 130. El 4 d’abril de l’any 1400, Antoni Orriols, de Cabrera, pare de Joaneta, d’onze anys, pactà que aquesta nena, durant sis anys, per un salari de 2 lliures i 10 sous anyals, seria minyona de Bartomeu Soler, boter, de Barcelona (AHPB, Bernat Nadal, Manual (1400-3-3/1400-8-12)). En el seu testament, Arnau Carbonell, teixidor de lli de Vilassar, exigí 50 sous a Julià “per loguer de na Anthonia, filia mia, qui estech ab ell”, 1449-9-4, APSGVD, Manual 8, fols. 150-151v. 131. Els marmessors de Francesca Juliana, vídua de Pere Julià, “donaren a I nina a maridar per amor de Déu” 10 sous, 1389-11-28, APSGVD, Manual 3, fols. 55v-56. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 200 Període 1349-1400 Període 1402-1481 Import (sous) % Import (sous) % 2.200 2.400 — — 6 2 — — — — 5.000 5.400 — — 2 2 Durant els anys 1349 i 1481,132 les quantitats destinades a la constitució dotal oscil·laren entre els 200133 i els 5.400 sous.134 D’aquest ampli ventall de possibilitats dotals, els imports situats entre els 600 i 1.000 sous foren els predominants. En el període 1349-1400, els imports predominants foren de 800 a 1.200 sous. Al període 1402-1481, aparegué una dotació mínima de 200 sous i l’aportació més elevada ascendí a 5.400 sous. Al segle XV, les sumes de dot es presenten més diversificades. D’aquestes dades, cal assenyalar que els imports de 1.000 sous representen un 15%, les sumes de 600 sous un 13% i els de 800 i 1.600 sous un 8%. La comparació dels resultats obtinguts per als segles XIV i XV són força interessants. Al segle XIV, només el 20% dels dots analitzats se situaren entre els 300 i els 600 sous. Al segle XV, els imports de dot de 200 a 600 sous representen el percentatge d’un 32% dels documents. A més a més, l’import de dot de 800 sous que, al segle XIV, presenta el percentatge d’un 22% al segle següent minva fins a un 8%. Aquestes dades demostren que, al segle XV, la pagesia “grassa” mantingué la satisfacció d’unes sumes considerables, la resta acordà uns imports de menor quantia i augmentaren les quantitats mínimes percebudes. En conseqüència, s’observen canvis importants dins la composició social pagesa amb un augment del potencial econòmic i social de la pagesia benestant, una pèrdua patrimonial generalitzada per a la majoria i un 132. Per a l’obtenció d’aquestes dades, s’ha utilitzat la informació de cent vint-ivuit documents que informen sobre el mateix nombre d’enllaços matrimonials detectats. D’aquestes fonts setanta-quatre corresponen al segle XIV (quaranta-nou debitoris de dot i setze esponsalicis) i la resta són del segle XV (dinou debitoris de dot, quatre esponsalicis i trenta-un capítols matrimonials). 133. Debitori de dot de 10 lliures (200 sous) de Bernat Casa i Francesca, sa muller, de Vilassar, per Agneta, òrfena de Joan Rovira, a favor de Bartomeu Marc i el seu fill Salvador, 1439-12-26, APSGVD, Manual 8, fol. 99v. 134. L’import més elevat de dot s’observa als capítols matrimonials, datats el 27 de febrer de 1473, de Pere Ferrer, fill de Jaume Ferrer, difunt, i d’Angelina, de Premià, i Eulàlia, filla de Bartomeu Soler, mercader, difunt, i d’Isabel, de Barcelona. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale Tercium decimum (1473). A les pàgines 212 i 213 es comenta més detalladament l’aportació econòmica d’ambdues parts contractuals. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 201 augment de la pagesia desvalguda. Les diferències entre aquests darrers pagesos i els més benestants cada vegada foren més notables i, per tant, cal parlar d’un augment o bipolarització de la diversitat pagesa. Els resultats de la quantificació dels imports del dot analitzats no s’allunyen pas gaire dels resultats aportats per d’altres medievalistes. Mercè Aventin constata que les famílies benestants de les comunitats rurals del Vallès pagaven una mitjana de 600 sous al segle XIII, de 800 sous al segle XIV i de 1.500 al segle XVI.135 Pere Benito observa que els imports de dot més elevats a Vilanova del Camí sobrepassaren l’import de 1.000 sous quan les cabaleres es casaven amb hereus de masos i de cases de l’esmentada vila que disposaven de terres.136 Rosa Lluch també confirma que, al segle XV, la dotació mitjana d’una noia dependent de l’Almoina de Girona era de 1.000 sous.137 Per a la vila d’Argentona, Enric Subiña comptabilitza una mitjana de 980 sous per als segles XIV i XV.138 Totes aquestes dades superen la mitjana de 776 sous per al segle XV de la zona del delta del Llobregat estudiada per Jaume Codina.139 A Barcelona, la clientela de la notaria de Miquel Franquesa fou molt diversa, atès que la freqüentaren barcelonins i habitants de l’entorn rural més proper a la Ciutat Comtal. L’estudi dels seus manuals mostra com els imports de dots més modestos oscil·laren entre els 240 i els 360 sous i es pactaren entre membres del poble menut barceloní, dins del qual pogué inserir-s’hi una esclava alliberada pel seu difunt amo, i els clients menys acabalats d’aquest notari de l’entorn rural barceloní. Els imports més quantiosos, que suposaren la satisfacció de dots d’entre 40.000 i 670.000 sous, reflecteixen les relacions econòmiques i socials sorgides entre membres de l’estament nobiliari rural i les d’alguns membres d’aquest estament amb el patriciat urbà barceloní. Entre els imports més modestos i els més quantiosos, se situà un conjunt d’imports de dots. Així, per a Barcelona, els imports entre 240 i 1.000 sous foren els compromesos per un 43% de la població d’aquesta ciutat, les sumes entre 1.100 135. Mercè AVENTIN PUIG: La societat rural..., p. 447. 136. Pere BENITO i MONCLÚS, “Història medieval”, Història de Vilanova del Camí. Vilanova del Camí: Ajuntament de Vilanova del Camí i Pagès Editors, 2003, p. 140. 137. Rosa LLUCH BRAMON, “Las dotes y la diferenciación campesina: una aproximación a partir de la exacción servil del matrimonio”, FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER, Ferran (editors), Pautas de consumo y niveles de vida en el mundo rural medieval, València: Publicaciones de la Universidad de Valencia (en premsa). 138. Enric SUBIÑÀ, Argentona al segle XV..., pp. 131-132. 139. Jaume CODINA, Contractes de matrimoni al delta del Llobregat..., p. 256. 202 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA i 2.000 sous per un 28,6% i les que oscil·laven entre 2.400 i 3.300 sous per un 24,7%. Per tant, els imports de dots menys quantiosos a la Ciutat Comtal foren els acordats pel percentatge de població més important. Els dots aportats per les núvies cabaleres als clients dels masos de l’hinterland barceloní estigueren entre els 500140 i els 2.000 sous,141 amb una mitjana de 580 lliures. En l’observació cronològica de les quantitats satisfetes en concepte de dot no s’aprecia diferències d’imports que puguin relacionar-se amb la guerra civil.142 En general, al Maresme, en aquestes consignacions dotals no s’escripturaren donacions d’altres tipus de béns. Tot i així, algunes barcelonines de famílies benestants promeses amb cabalers maresmencs aportaren en el seu dot alguns béns immobles. El 9 de març de 1471, als capítols matrimonials de Pere Marquès, fill de Pere Marquès, difunt, i Margarida, de Vilassar, i Eulàlia, filla de Bartomeu Ribes, pellisser, i Eufrasina, de Barcelona, s’aportà un dot de 400 sous (11 lliures i 12 sous en béns mobles sense especificar i 8 lliures i 8 sous en capital). En aquests acords, també es contemplà la donació d’unes cases al carrer d’en Jutglar de Barcelona.143 També cal mencionar la donació d’un vestit nupcial144 i tres donacions, a les quals s’afegí un cofre. Segons els capítols matrimonials acordats el 27 de desembre de 1449 entre Joana, filla d’Antònia Riera, de Vilassar, i Salvador Colomer, de l’esmentada parròquia, la donació d’un cofre era un fet que s’acostumava a realitzar: “Item lo dit Anthoni Riera vull e d’altra part donar a la dita Joana, filia mia, un cofre axí com és ús e costum de la terra, so és, ab totes les joies.”145 Aquest cofre amb joies acompanyà un dot de 600 sous que havia de satisfer-se a terminis. La situació financera dels Riera no passava per un bon 140. Als capítols matrimonials d’Andreu Goday, de l’Hospitalet de Santa Eulàlia de Provençana, fill de Galceran Goday, difunt, i de Joana, de les esmentades vila i parròquia, i Joana, filla de Jaume Roca, de la Pobla del terme del castell de Claramunt, el dot aportat fou de 500 sous, 1475-10-8, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1475-98/1476-10-25). 141. 1481-8-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481-8-9/1482-2-20), Capítols matrimonials de Bernat Portell, fill de Salvador Portell i Francina, de la parròquia de Santa Maria de la vila de Mataró, i Eufrasina, filla d’Esteve Marquès i de Margarida, de l’esmentada parròquia. 142. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa...”, pp. 85-102. 143. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1470/1471). 144. L’any 1383, Francesc Pastrany, de Ripoll, féu donació esponsalicia de 400 sous a favor de Guillema, filla de Bernat Ferrer, de Vilassar. Pastrany havia de percebre 800 sous del dot de Guillema i un vestit nupcial, APSGVD, Manual 4, fol. 180. 145. APSGVD, Manual 8, fol. 155. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 203 moment, ja que fins i tot s’empenyorà al futur marit una peça de terra com a garantia del pagament del dot promès per Joana.146 Com arreu d’Europa,147 la majoria de les llars maresmenques hagueren de fer un veritable esforç econòmic per satisfer els imports dotals més generalitzats i, per tant, moltes d’aquestes famílies hagueren d’empenyorar-se o vendre una pensió de censal mort.148 Per a aquestes famílies les aportacions dotals significaren la satisfacció d’unes importants sumes pecuniàries que superaven els imports destinats a l’alimentació i a l’adquisició d’agrer. Segons Mercè Aventin, “eren quantitats importants, amb les quals, en aquella època, es podia comprar el blat suficient per a mantenir una persona durant molts anys: entre 8 i 12”.149 Aquesta situació reflecteix la coexistència de dues tendències contradictòries dins la dinàmica dels enllaços matrimonials de la baixa edat mitjana. D’una banda, es constata la necessitat que tenien els grups familiars més desvalguts de col·locar ràpidament les filles cabaleres i així estalviar-se’n la manutenció. I, de l’altra, que els enllaços nupcials d’aquestes cabaleres tot sovint comportaven grans despeses per a les seves famílies. Per això, Henri Bresc qualifica aquesta sortida de numerari com a “capital líquid”.150 A més a més, les cabaleres de les famílies que no podien costejar un dot atractiu experimentaven una pèrdua de valor dins del mercat 146. “XX lliures feta la selebració del matrimoni XV dies abans e lo restant jo, Anthoni Riera, met en penyora vos, dit Salvador Colomer, fil… una pessa de terra (a ses Aroles)… la qual pessa de terra jo, dit Anthoni, vull que vos posseiats en profi… e tan longament fins que a les XXX lliures ayats compliment”, APSGVD, Manual 8, fol. 155. 147. A Florència, l’any 1425, hi havia el “Monte delle doti”, “una especie de seguridad social para las hijas (aunque también para los chicos), en dónde un depósito de 100 florines de oro proporcionaba una dote de 250 florines, siete años después, y una dote de 500 florines, quinze años después; en caso de muerte de esa hija, el capital pasaba en las mismas condiciones a la hermana más joven o, si no, volvía al municipio”, Jacques HEERS, El clan familiar en la Edad Media. Barcelona: Labor Universitaria (“Manuales”), 1978, p. 76. María Milagros RIVERA GARRETAS, “La legislación del Monte delle Doti en el Quatrocento florentino”, Las mujeres medievales y su ámbito jurídico. Madrid: Universidad Autónoma, 1983, pp. 155-173. 148. El 13 de juny de 1476, Jaume Torre i Bartomeu, fill i hereu del mas Torre, del veïnat de Cabrils de Vilassar, vengueren per 9 lliures una peça de terra a Arnau de Castanyeda, barber i cirurgià de Cabrera. En aquesta escriptura els venedors justificaren l’operació creditícia de la següent manera: “pro nostris necessitatibus sucurrendis signaturque solucione fienda de dote danda promissa Johanne filie mei”, APSGVD, Diversdorum 30. 149. Mercè AVENTIN PUIG, La societat rural..., p. 479. 150. Henri Bresc constata l’exclusió de les filles dotades de la resta de l’herència i el traspàs de “capital líquid” entre famílies, Henri BRESC, “La Europa de las ciudades y de los campos”, p. 433. 204 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA matrimonial. Per aquest motiu, la pràctica de col·locar nenes com a minyones o aprenentes d’un ofici fou un recurs força estés entre els pagesos més desvalguts. Per això, Jean Louis Flandrin assenyala que una possible solució per a les famílies més pobres fou el concubinat.151 Atesa aquesta situació, és fàcil d’entendre la massiva utilització, i per tant escripturació, de documents de debitori de dot. En aquestes fonts es consignava per escrit el reconeixement del deute pels portantveus o representants de la noia cabalera i l’acceptació feta pel promès i/o els seus representants de la quantia del dot i els terminis del seu pagament. En general, s’acordava que el dia de la benedicció eclesiàstica “in facie ecclesie” se satisfaria la meitat o una tercera part del dot i la resta de l’import s’abonaria mitjançant pagaments anyals en una data assenyalada. D’entre aquestes dates, les més freqüents foren al cap d’un any de la celebració del matrimoni, per Pasqua, la festivitat de la Resurrecció, per Tots Sants i per Sant Miquel. Tot seguit els debitors juraven damunt els quatre Sants Evangelis que complirien l’estipulat, i com a mesura de seguretat aportaven fiadors. En cas d’insolvència, aquests fiadors havien de respondre dels impagaments. Com a tota font notarial, a la part final d’aquestes escriptures hi figuraven les signatures dels fiadors i les dels testimonis.152 Un cas a part, per la seva excepcionalitat, fou el protagonitzat, l’any 1372, per Pere Aroles, de Vilassar, que prometé la total satisfacció d’un dot de 1.000 sous el dia del casament de la seva filla Francesca. Aquesta cabalera havia estat compromesa amb Salvador Isern, fill i hereu de Simó Isern i de Sança, que tenien el mas Isern, de Vilassar.153 D’acord amb el que s’ha pogut copsar a la primera part d’aquest estudi, ambdues famílies formaven part de la pagesia grassa vilassarenca. L’opció de satisfer un dot a terminis obligava els hereus i les pubilles a planificar les entrades i sortides de numerari del patrimoni que gestionaven. De vegades, com fou el cas de la família Gotmar de Girona, famílies benestants que practicaren una ambiciosa política 151. “Lo mismo que en el siglo XVIII, se encuentran en la Edad Media miserables que viven en concubinato porque no son lo suficientemente ricos como para casarse. En estos casos es raro que los archivos hayan conservado alguna huella de sus hijos”, Jean-Louis FLANDRIN, Los orígenes de la familia moderna..., p. 232. 152. El 13 de març de 1379, en representació de la seva filla Agnès, Bonanat Canal i la seva muller Saurina, de Vilassar, escripturaren un debitori de dot de 30 lliures a favor de Pere Boscà, àlies Pere Dor, i el seu fill de l’esmentada parròquia. Segons aquesta font, els Canal es comprometeren a satisfer 12 lliures el dia de la benedicció nupcial i 40 sous anyals. Com a fiadors presentaren Bernat Casals, Jaume Flor, Simó Isern i Francesc Pi, de Vilassar. Els testimonis d’aquest acte foren Bernat Marc, Arnau Castellar i Berenguer Agell, de l’esmentada localitat, APSGVD, Manual 4, fols. 96v-97v. 153. APSGVD, Manual 2, fol. 27. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 205 matrimonial entraren en decadència.154 Al darrer capítol de la primera part d’aquest estudi, també s’ha pogut observar com el pubill Antoni Mir, àlies Arnó, marit de Francesca hagué de costejar la satisfacció dels dots de les seves cunyades, circumstància que afectà negativament el patrimoni del mas Arnó. D’altra banda, el pagament a terminis dels dots també reflecteix un procedir força pragmàtic, car permetia simultaniejar el pagament de les quantitats pactades amb una autèntica unió conjugal. En canvi, en d’altres indrets com a la Toscana, moltes parelles artesanes hagueren de viure separades durant mesos i anys perquè els familiars de les cabaleres no havien acabat de satisfer el dot. Aquestes noies casades que restaven a la llar dels seus pares eren denominades dones maridate però no ite.155 L’estudi d’escriptures de debitoris de dot mostra els anys que la població invertí en satisfer l’import dels dots acordats.156 La resposta dels deutors no fou homogènia. La diversitat existent contemplà diferents opcions que anaren des de la satisfacció del pagament abans de la celebració de les noces, representat amb un percentatge d’un 5%,157 fins a les satisfaccions dotals que acompliren el màxim període que fou de quinze anys.158 Aquest darrer termini també coincideix amb els imports de dots més elevats del segle XIV. Es tracta de dos documents, relacionats amb Guillem Carbonell de Vilassar. Un pagès vilassarenc que, tot i la seva condició de remença, consolidà relacions de parentiu amb pagesos benestants baixmaresmencs.159 154. Josep FERNÁNDEZ i TRABAL, Una família catalana medieval..., pp. 232-237. 155. Charles de la RONCIÈRE, “La vida privada de los nostables toscanos en el umbral del renacimiento”, p. 203. 156. S’han analitzat setanta-nou debitoris de dot. Alguns d’aquests documents estan inserits dins de capítols matrimonials. 157. El 4 de febrer de 1473, en els capítols matrimonials de Joana, filla de Salvador Abril, difunt, i d’Agneta, de Vilassar, i Joan Casa, fill de Bernat Cabús, àlies Casa, difunt, i Nadala, senyora útil i propietària del mas Casa, de Premià, Jaume Abril i Antoni Abril, germans de Joana, prometeren satisfer 20 lliures vuit dies abans de la solemnització del matrimoni “en fas de església” (AHPB, Miquel Franquesa, Manuale tercium decimum (1473)). El 27 de febrer de 1427, Jaume Botey, fill i hereu universal del difunt Bartomeu Botey, de Premià, pactà amb Jaume Corbera, fill del difunt Miquel Corbera i d’Angelina, de Teià, l’abonament de 50 lliures per la seva germana Antònia, “les quals a ella o per ella o per son dot promet lliurar e pagar al dit Jachme Corbera, esdevenidor marit seu, en peccunia nombrant quinze dies ans de la celebració del dit matrimoni entre ells fahedora en fas de església”, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477). 158. L’any 1379, Guillem Carbonell, de Vilassar, escripturà un debitori de dot de 2.400 sous a favor d’Arnau Sayol, d’Alella, i del seu fill, APSGVD, Manual 4, fols. 112-112v. 159. L’any 1383, Guillema, muller de Raimon Macià i aquest, de Premià, es comprometeren a abonar 2.200 sous a Guillem Carbonell, de Vilassar, per la seva filla Bonanata, APSGVD, Manual 4, fols. 167v-168. Vegeu també la nota anterior. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 206 GRÀFIC 13 Terminis de satisfacció de dots (1379-1481) 13 anys 1% 11 anys 4% 15 anys 3% 10 anys 3% no s’especifica 20% 9 anys 12% 8 anys i mig 5% abans noces 5% 8 anys 5% 1any 1% 2 anys 5% 7 anys 14% 3 anys 4% 4 anys 3% 6 anys 8% 5 anys 8% El termini de pagament fraccionat de dot predominant fou el de set anys, que representa un 14% del total de la mostra analitzada. Altres terminis que sovintegen a les escriptures de debitori de dot consultades són els de nou anys amb un 12% i els de cinc i sis anys amb un 8% respectivament. A banda dels pactes realitzats, l’explicació d’aquests terminis rau en l’import total del dot, la suma avançada a la cerimònia nupcial, la quantia aportada anyalment, així com el nombre de cabalers i cabaleres a col·locar. Per exemplificar-ho es pot comparar el cas de Saurina, vídua de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius, amb el de Bernat Ferrer, de Vilassar. El dia 1 de juny de 1378, Saurina es comprometé a satisfer a Antoni Bonany, de Vilassar, 40 lliures per Constança, la seva filla. D’aquest import, 15 lliures s’havien d’abonar el dia de la benedicció. La resta del dot es fraccionà en uns pagaments anyals de 50 sous.160 Nou mesos després, el 16 d’octubre del mateix any, Saurina tornà a pactar un altre entrega dotal a terminis.161 Aquesta vegada, Saurina acordà el pagament de 30 lliures per Francesca, una altra de les seves filles, que havia de maridar amb Macià Sala, de Premià. L’abonament d’aquest dot s’havia de satisfer de la manera següent: 60 sous el dia de la benedicció, 60 sous per Nadal i, a partir d’aquesta data, 60 sous anyals fins la plena satisfacció de l’import dotal. Segons les fonts analitzades, durant nou 160. 161. APSGVD, Manual 4, fols. 55-56. APSGVD, Manual 4, fols. 77v-78. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 207 anys, Saurina simultaniejà els pagaments dotals de les seves dues filles que ascendiren a 110 sous anyals. En canvi, l’any 1383, Bernat Ferrer, de Vilassar, encapçalà un debitori de dot de 40 lliures i es comprometé a costejar un vestit nupcial. El termini de pagament acordat fou de dos anys. En aquesta escriptura es constata que el dia de la benedicció s’havien d’abonar 15 lliures i la núvia havia de lluir el vestit nupcial. Bernat Ferrer es comprometé a satisfer la resta del dot, és a dir, 25 lliures l’any següent.162 Al segle XV, a Barcelona i en alguns masos del seu entorn rural més proper, els pagaments a terminis foren una excepció. La majoria de les aportacions dotals se satisferen de vuit a quinze dies abans de la benedicció i els terminis pactats pels que ho satisferen a terminis no superaren el període dels quatre anys.163 Dins d’un context de crisi generalitzada com fou el període de 1458-1482, en el qual Miquel Franquesa exercí de notari a Barcelona, augmentà la pressió social per a obtenir, al més aviat possible, la satisfacció de l’import d’un dot en “pecunia comptant” que, com s’ha vist, acostumava a superar les inversions realitzades en d’altres mercats.164 L’esponsalici o escreix La figura jurídica de l’esponsalici o escreix fou present a diferents zones de la geografia hispana i de la resta del continent europeu.165 A Catalunya, el mot escreix fou l’accepció vulgar de sponsalicium, dotalicium i donacio propter nupcias. Aquests termes jurídics són equiparables a les arras castellanes, al haereditamentum maritorum i a la firma dotis aragonès, al greix valencià i al docraine francès. Com en el cas del dot, l’origen històric de l’esponsalici també cal cercar-lo en 162. APSGVD, Manual 4, fol. 181. 163. Als capítols matrimonials de Bernat Santromà, de Tiana, i de Margarida, filla de Pere Martí Salanga i de Nicolaua, difunta, de Mieres (bisbat de Girona), s’acordà el pagament del dot de Margarida en quatre anys, 1479-11-16, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/1479-11-10). 164. Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa...”, pp. 61-142. 165. Els esponsalicis consultats per a l’elaboració d’aquest apartat han estat vuitanta-vuit documents: quaranta del segle XIV i quaranta-vuit del segle XV. Mercès a aquestes fonts s’ha pogut identificar alguns hereus dels quals no es disposava del seu corresponent heretament. Entre d’altres es pot esmentar l’esponsalici de Salvador Isern, fill i hereu de Simó Isern i Sança, de Vilassar, a favor de Guillema, òrfena de Guillem Colomer (1365-11-2, APSGVD, Manual 2, fols. 7v-8). Esponsalici del 14 d’abril de 1464, de Bartomeu Català, “fill emancipat e heretat den Anthony Cathala” i de Clara, difunta, de Santa Maria de Mataró, 1464-4-14, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de Capítols Matrimonials (1452/1482). 208 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA èpoques anteriors.166 Segons Brocà,167 aquesta figura jurídica s’origina arran de la influència del contradot del Baix Imperi i de la morgengabe (donació del matí) o precium virginitatis de legislacions germàniques.168 Jesús Lalinde constata que, després d’un primer llarg període de temps, en el qual els enllaços matrimonials, influïts per les legislacions germàniques, es basaren en el dot masculí, durant el segle XIII, a tot Europa, amb el redescobriment del dret romà es produí un retorn al concepte primigeni d’època romana, la donacio propter nupcias. Per tant, a partir d’aquesta centúria, segons Lalinde, el dot recobrà el seu sentit original, es presentava com la donació efectuada per la família de la promesa al futur espòs. La satisfacció d’aquest dot no comportà una desaparició de l’aportació marital. Lalinde esgrimeix aquesta circumstància per qüestionar-se la correcció de la generalizada utilització del terme “règim dotal” pels juristes i planteja, com a opció més adient, la de “règim donacional”. Per aquest jurista, encara que l’aportació femenina fou fonamental pel règim matrimonial en la seva darrera fase d’evolució, també ho és que la figura del matrimoni es basava en una sèrie de donacions recíproques efectuades entre els futurs esposos.169 Malgrat aquestes disquisicions, a la documentació consultada, l’esponsalici o escreix figura al costat dels termes “carta dotal” i “donació”.170 166. “No aparece clara la etimología de la palabra, pues se han dado dos accepciones: árabe, la una, y romana la otra. Según la primera, el término procede de xacava, dar las gracias, y según la segunda de crescere o crecer. Ambas aluden a distintas características de la institución. La primera tiene en cuenta que se trata de una donación en premio a la virginidad de la mujer, y expresa por tanto un agradecimiento a la entrega de ésta. La segunda, considera que en el aspecto econòmico matrimonial, el esponsalicio significa un aumento de la dote, y en este sentido las fuentes romanas hablan de augmento dotis. Lalinde no es decanta ni a favor ni en contra en relació aquests dos probables orígens etimològics, ja que afirma que ambdós tenen importants raons al seu favor, Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el derecho catalán..., pp. 239-240. 167. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., pp. 798-803. 168. “Ítem lo dit March Aiguaviva fa spoli o carta dotal a la dita Angelina, esdevenidora muller sua, de les dites LXX lliures sues dotals e per aquelles et alias per sa virginitat, li fa crex o donació per noces de béns seus propris de XV lliures…”, 1476-11-30, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale Decimum Octavum (1476/1477), capítols matrimonials de Marc Aiguaviva, fill de Joan Aiguaviva, difunt, i de Joana, d’Arenys, i Angelina, filla de Bartomeu Botey, menor difunt, i d’Eulàlia, de Premià. 169. Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes...”, pp. 182-197. Aquesta visió es compartida per d’altres erudits, Lluís PUIG FERRIOL i Encarna ROCA TRIAS, Instituciones del Derecho Civil de Cataluña..., pp. 123-133. 170. “fan o fermen spoli o carta dotal”, 1477-3-22, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477), capítols matrimonials de Pere Boter, hereu universal del difunt Bartomeu Boter, difunt, i fill de Bartomeua, de Premià, i Caterina, filla dels difunts Jofre Rossell, sastre, i Antònia, de Granollers. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 209 La darrera fase d’evolució del dot femení discorregué paral·lela al retrocés experimentat per la legislació visigòtica davant del dret comú. Com que el canvi fou lent i gradual, abans de la reutilització generalitzada del dret comú, l’esponsalici experimentà una lenta evolució que començà amb l’assimilació del concepte de donacio propter nupcias romà i que finalitzà amb la transformació d’aquesta figura jurídica en un contradot, quan el seu import es fixà segons el dot femení. Per aquest motiu, en un primer moment, predominà la igualtat entre els imports d’ambdues donacions (dot i esponsalici) i, més tard, s’acabà imposant la inferioritat de l’import de l’esponsalici en relació amb el del dot. Com a excepció es constata l’existència del tantundem dels Costums de Girona. Aquest règim jurídic regulà que els promesos d’aquesta zona aportessin un import idèntic en concepte de dot i esponsalici.171 Mentre que els heretaments estigueren encapçalats pels antics hereus i pubilles que traspassaven llur responsabilitat al capdavant del mas, escripturant i donant validesa jurídica al relleu generacional, els debitoris de dot ho estigueren pels representants de les noies cabaleres, als esponsalicis s’hi observa dues tendències. Una minoria d’aquestes escriptures donà protagonisme al promès dels pactes d’esposalles i, en la majoria d’aquestes fonts, els promesos cabalers figuraren al costat dels nous hereus o dels seus progenitors. En ambdós casos, la cabalera promesa acostumà a aparèixer com a futura muller i, fins i tot, muller.172 Quan l’esponsalici o escreix s’escripturava en un únic document, es presentava jurídicament com un “augmentum seu donacionem propter nupcias” i s’alternava aquesta accepció amb el terme d’esponsalici.173 A partir de mitjan segle XV, amb la generalització dels capítols matrimonials, l’esponsalici es desenvolupà en un dels capítols d’aquests acords i s’escripturà amb diferents accepcions. En aquesta centúria, es constata l’aparició i la consolidació del mot “escreix”.174 De tant en tant, però, 171. Jesús Lalinde qualifica el costum d’aquesta diòcesi com a “estàtic i igualitari”, ja que codificà les pràctiques relatives primigènies de l’esponsalici i, per tant, aquests costums no s’daptaren als canvis introduïts per legislacions posteriors, Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes”..., p. 191. 172. A l’esponsalici del 9 de novembre de 1366, efectuat per Arnau Bofill, de Tiana, s’escripturà Saurina, filla d’Arnau Roudors, de Vilassar, com a “uxoreque mee”, APSGVD, Manual 2, fols. 6v-7. 173. A l’esponsalici, datat el 20 d’octubre de 1349, Bartomeu Vives, de Premià, afirmà haver rebut 40 lliures “tempore nupciarum” d’Eulàlia, filla de Pere Castellar, de Vilassar, i constituí un “aucmentum seu donacionem propter nupcias” de 20 lliures, APSGVD, Manual 2, fols. 24v-25. 174. El 27 de desembre de 1465, als capítols matrimonials de Pere Pons, fill d’Antic Pons i Constança, de Vilassar, i Maria, filla d’Antoni Famades i Caterina, de Teià, figurà la ferma d’espoli o carta dotal dels Pons vers les 50 lliures, aportades per Maria. 210 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA també s’observa la combinació d’aquest mot amb el d’esponsalici175 o la substitució per d’altres fórmules jurídiques.176 La major part de la documentació esponsalícia escripturada en un únic document s’organitzava seguint una estructura similar.177 El document s’iniciava amb la presentació dels dispensadors de l’esponsalici.178 Continuava amb l’acceptació per part del promès i/o els seus representants del dot aportat per la noia cabalera i del debitori corresponent.179 Més tard, es formulava la constitució de l’esponsalici i s’exposava l’import total del capital, que figurava escripturat a les diferents parts del document. És a dir, el dot entregat o promès i l’esponsalici resultant.180 Posteriorment, es procedia a la hipoteca dels béns de l’hereu o del cabaler.181 A continuació, s’escripturava l’usdefruit de la muller amb En relació amb aquesta quantitat, Pere féu “screx o donació per noces” de 25 lliures, AHPB, Miquel Franquesa, Primum Manuale Omnium Instrumentorum (1462/1465) i Llibre comú (1463/1465). 175. Als capítols matrimonials d’Antoni Guirau, sastre de lli de Mataró, i Antònia, filla de Salvador Estruch, àlies Ferrer de la Font, de Vilassar, s’aprecia la següent fórmula “facio vobis de sponsalicio sive de escrex”, 1453-4-18, APSGVD, Manual 7, fol. 81v. 176. Salvador Pi, de Premià, l’any 1469, féu “augmentum sive donacionem propter nupcias donacione pura inter vivos” a favor d’Elionor, filla del difunt Vicenç Julià i Margarida, de Vilassar, APSGVD, Diversorum 35. 177. Per a referir-nos a l’organització interna d’aquesta tipologia documental, s’utilitza un mateix document, datat el 13 de març de 1379. Es tracta de l’esponsalici de Berenguer, fill i hereu universal de Pere Boscà, àlies Pere Dor, i de Benvinguda, de Vilassar, a favor d’Agnès, filla de Bonanat Canal i Saurina, de l’esmentada parròquia (APSGVD, Manual 4, fol. 98). Aquesta font es desglossarà a les següents notes a peu de pàgina. 178. “Sit omnibus notum, quod ego Berengarius, filius et eres universalis Petri Boscà, alias Petri Dor, et Benvenguda, uxor eius, parrochia Sancti Genesi de Vilasario, gratis et de certa scientia”. 179. “Confiteor et recognosco vobis Agnete sive Agnès, quam Deo volent ductus sum in uxore, filie Bonati Canal, predicte parrochie, quod habui et recepi a vobis seu pro vobis et confiteor me a vobis habuiçe et recepiçe plenarie voluntati me in dotem vestram seu nomine dotis vestre per manus dicti patris vestri triginta libras monete Barchinone de terno, super quibus renuncio exseptioni pecunie non numerate et dotis predicte a vobis non habite et non resepti”. 180. “Facio vobis augmentum sive donacionem proptem nupciarum de quindecim libras predicte monete et sich sunt in suma omnes predicte pecunie quantitates inter dote videlicet et augmentum quadraginta quinque libras”. 181. “Quasquidem quadraginta quinque libras asigno vobis habendas, tenendas et poccidendas ac si forte fuerit recuperandas super omnibus bonis meis mobilibus et immobilibus, habitis et habendis, especialem super toto ipso meo manso, vocato Boscà, honoribus, tenedonibus et possecionibus suis, quam habeo et pocideo et habere et pocidere debeo, in dicta parròchia de Vilasario, et teneo ipsum sub dominio et alodio altaris Beate Marie, constructi in dicta eclesia de Vilasario, et eius rectori nomine”. Aquestes clàusules intentaren assegurar que la muller, la seva descendència, nascuda en el matrimoni, o el grup familiar originari de la dona recobressin les quanties invertides al dot. Per això, tant els hereus com els cabalers asseguraren les restitucions de dot i les aportacions esponsalícies hipotecant el mas familiar. Aquesta hipoteca també havia LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 211 referència a l’import total. És a dir, la suma resultant de la donació i de la contradonació estipulades (dot i esponsalici), tant en vida del marit com en absència d’aquest, amb descendència o sense aquesta, i si s’havia de restituir, assegurant-ne la no-intromissió de familiars.182 Després, es reservava una part del dot de la muller perquè aquella pogués disposar les seves darreres voluntats.183 A continuació, es presentava als beneficiaris del dot i de l’esponsalici.184 Posteriorment, per evitar viduïtats conflictives s’assegurava una hipotètica futura sortida del mas de la muller, s’incidia de nou a garantir el retorn del dot i es reafirmava l’usdefruit de l’esponsalici.185 Tot seguit, la promesa o futura muller aprovava totes les clàusules acordades.186 Al final d’aquestes escriptures hi figurava la data,187 les signatures dels promesos,188 si esqueia la d’altres familiars propers, i la identificació dels testimonis.189 de garantir al cabaler la percepció de la seva llegítima i el retorn de dot i esponsalici de la seva muller. Una vegada s’havien rebut aquestes quanties els cabalers realitzaven una definició dels seus drets envers el mas d’origen a favor de l’hereu. 182. “ipsius quos quidem quadraginta quinque libras habeatis, teneatis et pocideatis cunctis diebus vite me cum marito et sine marito, cum infante et sine infantibus et absque vinculo et contradiccione mei et meorum, promitentes et convenientes vobis dictam dotem vestram simul cum dicto augmento reddere et restituere vobis vel vestris aut cui volueritis loco vestri ad vestram voluntatem finito matrimonio inter me et vos et alii”. 183. “In die autem obitus vestri, habeatis vos ad vestras voluntates faciendas de dictis triginta libris decem libris predicte monete de quibus pocitis testari et alias vestras in omnibus facere libera voluntates”. 184. “Residuo vero dicte dotis vestre simul cum dicto augmento proli de me in vobis procreate, si viva procreata die obitus vestris fuerit et ad hetatem quatordecim annorum pervenenint, si vero proles de me in vobis viva procreata non fuerint aut forte fuerint et non venerint ad dictam hetatem revertatur dicta dos vestra et dicto patri vestro vel eius heredi, quam sub hoc pacto ipse mihi dictam dotem pro vobis se solvere constituit augmentum vero predictum post obitum vestrum mihi vel meis revertatur”. 185. “Et pro predictis omnibus et singulis complendis et firmiter atendendis, obligo vobis et vestris et notario infrascripto, tamquam publice persone, hec me pro vobis pro prole predicta nec non et pro omnibus aliis personis quarum de predictis interest et intererit ac interese potest et poterit recipienti et pasicenti ac etiam legitime estipulanti, especialiter totum meum predictum mansum et generaliter omnia alia mea mobilia et inmobilia, habita et habenda. Renuncians quantum ad hec hoc omni alii iuri, racioni et consuetudini contra hec repugnantibus, verum si contingerit decere sint, quam vos nullus meus proximus filius vel nepos aut aliquos poçet vos eyçere de bonis meis predictis, donec vobis primo dederint et persolverint totam dictam dotem vestram simul cum dicto augmento”. 186. “Ad hec ego predicta Agnès, de voluntate predicti esponsi mei, predicta laudans et firmans. Convenio et promito omnia predicta et singula semper tenere et observare et in aliquo non contrafacere vel venire iure aliquo causa vel racione”. 187. “Actum est hoc, in parrochia de Vilasario, XIII die marci anno a Nativitate Domini MCCCLXX nono”. 188. “Sig+num Berengari filii Petri Boscà, alias Dor, qui hec firmo et laudo. Sig+num Agnetis, eius esponse, qui hec laudo et consesio et firmo”. 189. “Testes huius rei sunt: Bernardus March, Arnaldus Castallar et Berengarius Agell, de Vilasario”. 212 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A més a més, als esponsalicis relacionats amb pagesos dependents també acostumava a figurar la signatura del senyor.190 Segons les fonts consultades, els imports adreçats a la constitució dels esponsalicis se situaren entre els 100 i els 940 sous. En general, aquests imports estipularen la meitat del dot aportat per la cabalera.191 Aquestes dades corroboren les apreciacions formulades anteriorment amb el dot, ja que s’observa una generalitzada correspondència entre ambdues donacions. Només una minoria d’esponsalicis reflecteix l’escripturació d’un import força inferior al pactat com a dot. El 25 d’agost de 1469, Salvador Pi, de Premià, aportà només 80 sous d’esponsalici, tot i que havia rebut un dot de 360 sous d’Elionor, filla del difunt Vicenç Julià i Margarida, de Vilassar.192 Per entendre la desproporció entre els dots i els corresponents esponsalicis, es poden plantejar tres possibles hipòtesis. A la primera, es podrien incloure en aquelles cabaleres que procedien de famílies pageses amb una situació socioeconòmica inferior respecte a l’altre grup familiar o que vivien una situació desfavorable. A la segona, es podria percebre l’urgent necessitat de l’entrada d’un cabaler que pogués assegurar la continuïtat de la gestió del patrimoni familiar originada arran de la mort de l’hereu. I a la tercera, es penalitzaria la cabalera que no fos verge. Dues de les hipòtesis plantejades podrien talment explicar un esponsalici datat el 27 de gener de 1409 i realitzat per Pere Llull, pagès remença de Llavaneres, a favor d’Antònia, filla de Bernat Casals, de Vilassar. Aquesta cabalera aportà un dot de 1.600 sous i el seu promès només constituí un esponsalici de 300 sous.193 El 27 de febrer de 1473, Pere Ferrer, fill de Jaume Ferrer, difunt, i d’Angelina, de Premià, pacta l’aportació d’un esponsalici de 940 sous.194 Aquesta quantitat és força inferior al dot pactat per Eulàlia, filla de Bartomeu Soler, difunt mercader, i d’Isabel, de Barcelona. En la seva dotació, Eulàlia havia de disposar de 3.600 sous. En aquest import, s’hi contemplà el dot de la seva mare i 1.800 sous d’escreix aportat pel seu 190. “Ego, Bernardus Marchi, beneficiatus altaris Beate Marie, constructi in ecclesia Sancti Genesi de Vilasario, predicta firmo salvo semper iure meo et successsorum meorum”. 191. “La cuantía del escreix suele fijarse con base proporcional respecto de la dote, a la cual se une. La proporción puede ser diversa... Sin embargo lo más extendido, sobre todo por usarse en Barcelona y su comarca, es la mitad”, Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes...”, p. 244, 192. APSGVD, Diversorum 25. 193. APSGVD, Manual 5, fol. 135. 194. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale Tercium decimum (1473). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 213 difunt pare. A la dotació d’Eulàlia, també s’inclogué una sèrie de béns immobles que s’infravaloraren a l’escriptura, ja que Pere Ferrer “fa e ferme spoli o carta dotal” del dot aportat i féu “screx o donació per noses” només de 47 lliures “que són meitat de la stima dels dits béns mobles en dot constituïts”. Aquests béns foren els següents: unes cases d’Isabel situades al carrer de Jaume Girard, procedents de la donació testamentària de Pere ça Plana, el seu difunt pare. Aquestes cases depenien de diferents senyors i satisfeien un cens de 40 sous anyals; unes cases ubicades al carrer de la Volta, dependents de diferents senyors i amb un cens de 18 sous anyals; 135 sous amb tota senyoria ferma fadiga, satisfets per diferents emfiteutes per unes honors situades prop del Portal Nou de Barcelona, sota domini i alou del monestir de Sant Pere de les Puelles i amb el pagament d’un cens de 30 sous anyals. En aquesta aportació dotal també s’esmentaren genèricament altres béns mobles i immobles que no s’especificaren al detall. En aquesta font s’observa un heretament encobert i també demostra la segona hipòtesi enunciada, és a dir, la necessitat de comptar amb un cabaler perquè gestionés el patrimoni familiar. A més a més, en aquesta escriptura hi figuren una sèrie de condicions exigides per Isabel, mare d’Eulàlia, a Pere Ferrer i que són equivalents a les presentades al capítol dedicat als heretaments. Entre aquestes condicions hi ha la cohabitació,195 el treball conjunt,196 l’aprovisionament i la cura de tots els membres de la família que cohabitaven,197 l’estimació i la garantia de l’usdefruit d’Isabel, malgrat l’existència de discòrdies que impossibilitessin la cohabitació. De manera similar que als heretaments o les donacions inter vivos, es reservaren uns imports per a les darreres voluntats: Eulàlia podria testar sense infants amb 2.000 sous i Isabel amb 1.100 sous. En el cas de les vídues que tornaven a maridar-se,198 aquesta aportació esponsalícia podia obviar-se.199 Però, en d’altres casos, es pro- 195. “Que ella dite madona Isabel e la dite filla sua e lo dit Pere Ferrer, esdevenidor marit seu, e fills e família llurs stiguen e habiten ensemps en la present ciutat en una matexa casa o habitació”. 196. “E treballen ensemps tot e per esguard bonament gonyar e atquirir poran”. 197. “E que dels guanys, que feran encare dels fruits, qui procehiran de les dites coses donades, sien tots provehits e alimentats per lo dit Pere Ferrer en mans del qual totes les dites coses hagen e provein en menjar, beure, vestir e calsar e tots altres coses a ells e a cascun d’ells necessaris axí en sanitat com en malaltia”. 198. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., p. 801. 199. Als capítols matrimonials de Joan Rosselló, àlies Rossell, orfe de Rafael Rosselló i Salvadora, de Premià, i Angelina, vídua de Pere Mora, i filla de Pere Tay, difunt, i d’Eulàlia, de l’esmentada localitat, Angelina aportà un dot de 860 sous. No es consignà “creix” a la “ferma d’espoli o carta dotal” (1476-1-30, AHPB, Miquel Franque- 214 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA meté una donació esponsalícia en deferència al dot que havia aportat la cabalera vídua.200 L’aportació esponsalícia d’hereus i cabalers no presentà notables diferències. Malgrat això, cal assenyalar que alguns hereus aportaren uns esponsalicis de quanties inferiors201 als satisfets per alguns cabalers.202 Aquesta circumstància s’explica per la consideració social dels grups familiars que s’havien d’emparentar i per la seva situació economicosocial real en un moment donat. L’usdefruit dels béns del difunt marit i la recuperació del dot per la seva vídua cabalera reflecteixen algunes de les obligacions i responsabilitats de l’hereu i de la pubilla. A les donacions inter vivos o heretaments d’hereus i pubilles, els seus progenitors s’havien reservat la detenció de l’usdefruit de part dels béns del mas alienat. De manera que si existien conflictes de relació i de convivència que no garantissin l’atenció i la cura dels més grans, els nous hereus i pubilles podien perdre part del control del patrimoni familiar. Quan s’esdevenia la mort dels progenitors usufructuaris, aquests hereus i pubilles obtenien el control total del patrimoni. L’hereu també es responsabilitzava de la percepció del dot i de l’esponsalici de la seva muller cabalera. Per assegurar la satisfacció d’aquest dinerari hipotecava el seu mas mitjançant unes clàusules que apareixien a les dotacions, als debitoris de dot i als esponsalicis. L’hereu també assumia la col·locació i la satisfacció de les llegítimes materna i paterna dels seus germans i germanes cabalers.203 En resum, les ac- sa, Manuale decimum octavum (1476/1477)). Entre d’altres, també s’observa, l’absència d’aportació marital als capítols matrimonials de Bernat Miquel Cisa, de Premià, orfe de Bonanat Gili, de Tiana, i de Rafaela, difunts, i de Salvadora, vídua de Bartomeu Solà, filla d’Antoni Coll, àlies Trobat, d’Alella, i de Maria, de Sant Andreu del Palomar, 1478-5-27, Miquel FRANQUESA, Manuale vicesimum (1477-12-12/1478-7-28), fols. 74-75. 200. Berenguer Amat, de Vilassar, prometé la satisfacció de 300 sous d’esponsalici als 200 sous de dot aportats per Francesca, vídua de Pere Cuquet, de Vallromanes, 1411,2,2, APSGVD, Manual 5, fols. 131v-132. 201. Esponsalici de 250 sous de Pere, fill de Berenguer Marquès, a favor d’Eulàlia, filla de Nicolau Colomer, 1411-2-1, APSGVD, Manual 5, fols. 133v i 139. Esponsalici de 100 sous de Miquel, fill de Francesc Riera, a favor de Bartomeua, filla de Bartomeu Estrany, de Sant Esteve de Vilanova, qui seria dotada amb 200 sous, 1434-12-28, APSGVD, Diversorum 133. 202. Esponsalici de 940 sous de Pere Ferrer, fill de Jaume Ferrer, difunt, i d’Angelina, de Premià, a Eulàlia, filla de Bartomeu Soler, mercader difunt, i d’Isabel, de Barcelona, 1473-2-27, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale tercium decimum (1473). 203. En el testament del 22 de setembre de 1384 de Francesc Martí, de Vilassar, es contemplà una subordinació del mas Martí envers el mas Roudors. El testador reclamà per a la seva filla Salvadora “omnem dotem meam, quam habeo super toto manso vocato de Jacme Roudors, fratri meo, dicta parrochia de Vilaçario”. Tots els fills i filles LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 215 cions de l’hereu estaven limitades per tota una sèrie de circumstàncies i d’obligacions. Per això, Andrés Barrera González parla de la “funció social de l’hereu”, que l’accepta més a nivell teòric que real.204 Cal deixar palès que enfront de la imatge dels folkloristes de la renaixença que presentaren l’hereu com un “ésser despòtic i aïllat”, les fonts consultades demostren que l’hereu no estava sol, ni actuà sense el consell de parents i d’amics. 205 Pel fet d’ésser hereu havia de respondre de la gestió del patrimoni familiar davant de força gent. En els esponsalicis també es ratificava la reserva d’una part del capital del dot que havia de garantir a la muller cabalera disposar de numerari per a testar. Segons Mercè Aventin, les noies cabaleres del Vallès Oriental d’aquesta època dedicaven entre un 8% i un 27% de l’import del dot a les seves darreres voluntats.206 A les poblacions estudiades, l’aportació pecuniària fou força més elevada perquè s’hi adreçà entre un 12,5%207 i un 50%.208 Fins i tot, en una ocasió es permeté dedicar-hi la totalitat del dot.209 Els percentatges més usuals del testador havien d’heretar del mas Martí, segons la seva posició, i Guillema, la seva muller, aparegué com a usufructuària i administradora dels béns del mas Martí i dels seus fills amb la condició que “dum vixerit caste et sine marito et sine amansio”. En cas contrari, s’havia d’adreçar la tutoria i l’administració dels seus béns al seu germà Jaume Roudors, hereu del mas Roudors. S’instituí com a hereu universal dels béns al seu fill Jaume i, en substitució d’aquest, els seus altres fills, segons l’edat, o els parents més propers (APSGVD, Manual 3, fols. 39v-40). El 4 de gener de 1383, Bernat Ferrer, àlies Estruch, de Vilassar, el mateix dia que féu heretament del mas Ferrer a favor del seu fill Bernat, satisfeu al seu altre fill Jaume Ferrer, d’Alella, 12 lliures corresponents a les llegítimes materna i paterna, provinents del mas Ferrer, àlies Estruch, APSGVD, Manual 4, fol. 168v-169. 204. Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural, p. 105. 205. L’any 1478, els germans Jaume i Antoni Abril de Vilassar escolliren compromissaris per a salvar les seves diferències originades per l’administració del mas Abril. Antoni havia estat al capdavant del mas “ab concordia de parents e amichs lurs”, perquè Jaume, el legímim hereu, havia estat pres a Galeres (APSGVD, Manual 8, fols. 181-183). Quatre anys abans, ambdós germans havien signat uns capítols, mitjançant els quals Jaume, l’hereu, cedia uns béns del mas Abril: terres al pla i a la muntanya, oliveres, figueres i altres arbres fruiters sense especificar, així com “aquella cambra que sta a levant el corral” i “consent que aquella altra cambra que és pus prop de la scala al menjador que sie per a servei de abdozos per acollir cascun sos hostes”, APSGVD, Diversorum 104. 206. Mercè AVENTIN PUIG, “Família i unitat d’explotació”, p. 478. 207. A l’esponsalici de Pere Llull, de Llavaneres, s’escripturà que Antònia, filla de Bernat Casals, podria disposar de 200 sous per a testar d’un dot de 1.600 sous, 14091-27, APSGVD, Manual 5, fol. 135. 208. Segons l’esponsalici de Berenguer Oliver, de Sant Esteve de Vilanova, es concediren 300 sous per a testar d’un dot de 600 a Francesca, filla de Berenguer Vives, 1381-10-24, APSGVD, Manual 4, fols. 147-148. 209. Quan es dotà amb 1.000 sous Antònia, filla del difunt Bartomeu Botey i Eulàlia, de Premià, s’escripturà que si aquesta cabalera moria sense infants podia testar 216 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA foren el 25%, el 30% i el 50%. Les quantitats reservades per a testar oscil·laren entre les 5 lliures (100 sous) i les 50 lliures (1.000 sous).210 D’entre ambdues quantitats, els imports més usuals foren els de 10, 15 i 20 lliures.211 Els beneficiaris del dot femení i de l’esponsalici depengueren de diferents circumstàncies.212 La primera beneficiària del dot era la muller vídua o separada que marxava del mas o la casa marital. En absència d’aquesta, els beneficiaris eren els seus fills o, en cas d’eixorquia o que no hi hagués descendents legítims vius, els parents que havien aportat el dot o els seus descendents. Per tant, aquest capital dotal que havia sortit del nucli familiar de la muller havia de retornar al seu grup familiar originari. Com en el cas de la constitució dotal, els retorns de dot també se satisferen a terminis. Aquests imports suposaren una “injecció econòmica” per al mas que recuperava el capital dotal i una pèrdua pecuniària important pels pagadors. Per això, els retorns de dot també entraren dins la planificació de la gestió patrimonial dels masos baixmaresmencs. Amb l’esponsalici, si la muller moria abans que el seu marit, s’anul·lava la hipoteca o garantia que aquell hagués realitzat sobre el seu patrimoni, perquè de fet l’import de l’esponsalici no havia escapat mai al seu control. 213 En cas de mort de l’espòs, l’esponsalici s’havia de satisfer a la vídua que marxava de la llar o el mas marital. Si aquesta vídua no marxava gaudia de l’usdefruit de tot o d’una part del patrimoni marital. Si aquesta vídua tenia descendència, després del amb la totalitat del dot. En canvi, si moria amb descendència només podria adreçar-hi la meitat, 1477, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477). 210. Dels 200 sous de dot, Agneta, òrfena de Joan Rovira, de Sant Pere de Roses, promesa de Salvador Marc, de Vilassar, es reservà la meitat de l’import per a testar, 1439-12-26, APSGVD, Manual 8, fol. 99. 211. Dels 800 sous de dot, Joana, filla de Salvador Abril, difunt, i Agneta, es disposà que podia testar amb la meitat de l’import dotal, 1473, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale tercium decimum (1473). 212. Segons Jean-Louis Flandrin, en aquest mateix període, a la França septentrional a diferència de la meridional, que disposava de dret escrit i transmetia l’herència a un únic hereu, els parents més propers anaren perdent per influència del dret romà el “dret de recuperació d’herència”. Si no hi havia acord familiar, aquest privilegi permetia als parents recuperar l’herència que havia estat venuda o donada a un altre parent, Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia..., p. 26. 213. Quan es refereix al règim familiar català, Maspons i Anglasell afirma que “l’escreix no es dóna, sinó que es promet, perquè els béns que el formen, que són del marit, no passen a mans de la muller, sinó que segueix tenint-los ell. Per aquest motiu, durant el matrimoni, no pot ésser reclamat, si no és en aquelles circumstàncies excepcionals en què també pot ésser-ho el dot”, Francesc de Paula MASPONS i ANGLASELL, La llei de la família catalana. Barcelona: Editorial Barcino, 1935, p. 39. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 217 seu òbit, els beneficiaris de l’esponsalici eren els seus fills i filles. Si la vídua era eixorca l’escreix havia de ser per als familiars més propers del marit difunt.214 Els matrimonis acordats generaren alguns desacords i conflictes entre els seus consorts. Aquesta situació es reflecteix a les escriptures testamentàries, en les quals s’evidencia que hi hagué moltes dones i homes, sobretot homes, que no llegaren res a les seues cònjuges.215 Si de vegades les relacions conjugals podien ser problemàtiques, les mantingudes amb els descendents i els seus consorts també podien generar molta conflictivitat. A Catalunya sorgiren diferents legislacions que intentaren garantir el retorn del dot aportat per la muller cabalera. L’any 1241, una pragmàtica del rei Jaume I origina l’aparició de l’opció dotal que fou ratificada i completada per posteriors disposicions.216 Entre aquestes, destaca el Recognoverunt proceres i una constitució de l’any 1432 mitjançant la qual es regulà que les dones que havien donat el seu vistiplau a la compravenda de censals morts i violaris, no podien oposar-se a l’empara dels béns del seu marit.217 La constitució Hanc nostram, originada a les Corts a Perpinyà de 1351, imposà a les vídues usufructuàries que volien conservar els drets de manutenció i vestuari durant l’any de plor o primer any de dol, l’escripturació d’inventaris dels béns dels seus difunts marits.218 Aquesta constitució també regulà que aquestes vídues usufructuàries havien de gaudir de l’usdefruit dels béns del difunt marit fins a la recuperació del dot i la satisfacció de l’esponsalici.219 214. El retorn dels béns aportats en matrimoni a la família d’origen és una prova del poder que mostren els grups familiars pagesos a l’Europa baixmedieval davant de la familia nuclear, Henri BRESC, “La Europa de las ciudades y de los campos...”, p. 411. 215. El 8 de setembre de 1418, al testament de Ròmia, muller de Pere Riera, de Vilassar, s’observa que tots els seus llegats foren de caràcter religiós, APSGVD, Manual 3, fols. 117v-118. 216. Amb l’opció dotal es protegia la muller davant de la possibilitat d’embargament dels béns del seu marit. Abans de fer efectiva l’empara dels béns d’aquell, s’havien d’avaluar els béns mobles per a satisfer el dot i l’esponsalici de la muller. Si aquests béns eren insuficients, s’havia de completar amb els béns immobles del consort, Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., p. 816. 217. Les mullers que volien acollir-se a l’opció dotal havien de demostrar l’entrega del dot i de la constitució de l’escreix o esponsalici, Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., pp. 816-821. 218. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., pp. 851-863. Pere BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., p. 8. 219. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., pp. 863-874. 218 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Malgrat tot, continuaren les picabaralles entre vídues usufructuàries i alguns dels seus parents. D’aquests enfrontaments destaca la situació d’Antònia, vídua de Pere Colomer, àlies Alzina, de Vilassar. L’any 1473, aquesta vídua volgué recuperar 10 lliures aportades en concepte de dot per les noces amb Pere Colomer. Per això, Antònia féu una procura a favor de Simó Soler, el seu nebot, de Santa Agnès de Malanyanes. Soler l’havia de representar en l’avinença i la concòrdia que s’havia de dur a terme amb Salvador Colomer del Camí, de Vilassar, regent i administrador del mas de Colomer Alzina, el seu avi. Finalment, aquest darrer acceptà el pagament del retorn dotal i prometé la seva restitució en dos terminis de 5 lliures cadascun. Nou mesos després, el 7 de novembre de 1473, es féu efectiu el primer pagament.220 En canvi, d’altres vegades, es percep una sintonia que denota solidaritat entre els membres d’un mateix grup familiar. Aquest fou el cas de dues vídues, una sogra i la seva jove. Es tracta d’Antònia, vídua de Vicenç Oller, pescador de Vilassar, i de Margarida, mare de Vicenç i sogra d’Antònia. Vicenç Oller i Antònia tenien quatre fills, Joan, Pere, Caterina i Margarida.221 En el seu testament, datat el 26 de juny de 1434, Vicenç Oller reconegué un dot de 32 lliures aportat per la seva muller, instituí usufructuària dels seus béns la seva mare Antònia i hereu universal Joan, el seu fill.222 Més endavant, el 29 d’agost, Margarida entregà a la seva jove l’import del dot, 5 lliures per augmento o esponsalici i 2 lliures de deixa testamentària del finat.223 Abans, però, el mateix dia de l’òbit de Vicenç Oller, esdevingut el 30 de juny de 1434,224 la seva mare Margarida i la ja vídua Antònia, en presència de Pere Sabater, de Vilassar,225 i d’Alfons de Sevilla, del regne de Castella, s’elaborà l’inventari dels béns del difunt pescador.226 Mercès a aquest document es poden conèixer detalls de la vida quotidiana d’aquests vilassarencs que vivien al veïnat de Mar de Vilassar. Entre d’altres aspectes, és interessant observar que els pescadors compaginaven la pesca amb el conreu d’alguns horts.227 220. APSGVD, Manual 8, fols. 172-172v. 221. APSGVD, Diversorum 25. 222. APSGVD, Manual 6, fols. 35v-36. 223. APSGVD, Diversorum 133. 224. APSGVD, Manual 7, fol. 131 bis. 225. Un dels deutors del difunt Vicenç Oller, Pere BENITO i MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., pp. 108-109 (document núm. 4) i APSGVD, Manual 7, fol. 131v. 226. Pere BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., pp. 110-112 (document núm. 5) i APSGVD, Manual 7, fol. 132. 227. Pere BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., p. 33. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 219 Antònia tornà a maridar-se i ho féu amb Pere Sabater, de Vilassar. L’any 1442, Margarida, una de les filles d’Antònia i del seu primer marit, el difunt Vicenç Oller, aportà 500 sous en concepte de dot a Salvador Colomer, fill de Bartomeu Colomer i Nicolaua, de Vilassar.228 En els esponsalicis, quan s’hipotecava el mas per a garantir el retorn del dot i la satisfacció de l’esponsalici, es reflecteix la condició jurídica de les famílies implicades en els pactes d’esposalles. Per tant, la documentació sorgida d’aquests contractes és cabdal per aquelles poblacions que no conserven suficient documentació per a reconstruir les relacions establertes al voltant de la possessió de masos. En general, els pagesos que tenien més d’un mas, tant si era aloer com si era dependent, només n’hipotecaven un, el principal o més important. El 20 de desembre de 1395, Pericó, fill de Pere Roig i de Sança, de Vilassar, escripturà un esponsalici de 400 sous a favor de Francesca, filla del difunt Guillem Morot i Benvinguda, la qual havia promès entregar 800 sous de dot. Aquestes quanties pactades pel dot i l’esponsalici formen part dels imports més usuals al Baix Maresme. Dins del patrimoni familiar dels Roig hi havia els masos Amadó i Roig, els quals depenien de Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç o de Burriac i de Vilassar. Amb l’objectiu de garantir el retorn del dot i el pagament de l’esponsalici només s’hipotecà el mas Roig. Mitjançant aquest enllaç matrimonial, Francesca entrà a formar part d’un grup familiar de condició remença.229 El 25 de gener de 1398, Guillem Roig i Pere, el seu fill, confessaren que tenien els masos Roig i Amadó sota domini i alou de Miquel des Bosc. En aquest document, els Roig també confessaren que pel mas Amadó havien d’ésser i eren “homes propis, solius, afocats i de remença”, amb entrades, eixorquies, intesties, cugucies, serveis i jornals. En aquesta escriptura, els Roig es van comprometre a la realització dels treballs i la satisfacció dels imports derivats dels mals usos als quals estaven sotmesos pel mas Amadó. Però, a més a més, també prometeren la satisfacció dels serveis, jornals i pagaments tant si vivien al mas Amadó com al Roig que no era remença.230 Als esponsalicis, comptadíssimes vegades, com la que s’acaba de presentar, es mencionava la condició remença dels habitants d’un mas. L’estat jurídic dels promesos, cabalers o hereus, s’escripturava en un document independent de l’esponsalici. En unes poques línies, el promès 228. 229. 230. APSGVD, Diversorum 29. APSGVD, Manual 5, fols. 20-20v. APSGVD, Manual 5, fol. 158. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 154. 220 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA garantia que si més endavant era pertinent es pagaria la remença de la cabalera que entrava en un mas amb la condició “franca et quitia”. Entre d’altres exemples, tenim els següents: “quod si dicta Guillelma avia se remembre del senyor en Pere des Bosc que ell reembra a son cost et a sa mació.”231 “Item firmavit instrumentum quod si dicta Antonia oportuerit exire per mortem suam de dicto manso suo quod posse ire cum omnibus bonis suis franqua et quitia”.232 L’eixida d’un mas remença s’havia de satisfer tant si es canviava de senyoria com si s’havia de recuperar la condició de lliure. Per això, aquestes promeses del pagament de la remença també es formalitzaven quan entraven cabalers-pubills en un mas remença. Així, el 1394, Bernat Veil i Valençona, de Vilassar, pares de Constança, prometeren al seu futur gendre, Pere Crosanyes, d’Argentona: “Itaque així com hi entra franch quiti que se·n anàs franch et quiti.”233 Per tant, la pagesia de remença havia de preveure dues càrregues econòmiques més a les esposalles dels seus fills i filles cabalers.234 La ferma d’espoli del senyor i la remença dels fills que havien d’abandonar el mas o havien d’entrar en un mas remença dependent d’un altre senyor. L’any 1378, Constança, filla de Guerau d’Altafulla, d’Òrrius, es redimí de Pere de Cuba, prior del monestir de Sant Pere de Clarà, mitjançant el pagament de 96 sous.235 Com és evident i lògic, la condició jurídica pagesa provocà enfrontaments entre els senyors i els pagesos remences. Entre d’altres, es poden recordar els conflictes relacionats amb dues escriptures del mas Batlle d’Argentona. El primer d’aquests documents és un sentència arbitral de l’any 1379, mitjançant la qual es copsa l’enfrontament de Pere des Bosc, senyor del castells de Sant Vicenç i de Vilassar i ciutadà de Barcelona, amb Bernat Bellot, d’Argentona. La causa de la disputa se centrà en la condició jurídica dels habitants del mas Batlle. Segons des Bosc, aquest mas ostentava la condició de propi, soliu i afocat. Entre d’altres coses, la sentència obligà Bernat Bellot a declarar-se home propi, soliu i afocat, i a presentar l’escriptura d’esposalles a Pere des Bosc, perquè Bernat Bellot i la seva muller havien de satisfer el mal 231. Promesa de Bernat Ferrer, de Vilassar, a Jaume Grau de Santa Maria de Liost, per Guillema, filla del segon, 1381-7-17, APSGVD, Manual 4, fol. 139v. 232. Promesa de Pere Llull, de Llavaneres, a Antònia, filla de Bernat Casals, de Vilassar, 1409-1-27, APSGVD, Manual 5, fol. 136. 233. APSGVD, Manual 5, fol. 8v. 234. Per a la zona de Girona vegeu, Rosa LLUCH BRAMON, “Las dotes y la diferenciación campesina: una aproximación...”. 235. APSGVD, Manual 4, fol. 63. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 221 ús de la ferma d’espoli amb caràcter retroactiu: “dret d’entrada per lo exovar aportat al dit Bernardó per la dita muller sua en temps de les núpcies e que en lo sponsalici de la dita dona deven requerir e haver ferma de senyoria del dit Pere des Bosch axí com de senyor natural lur propi e de la quantitat del dot paguen al dit senyor deu solidos per centenar e per ferma de spolici.” El segon document també està relacionat amb la família Bellot, que combinà aquest cognom amb el de Batlle. Es tracta d’una escriptura del 3 de gener de 1416, mitjançant la qual Angelina, muller de Bernat Batlle, es convertí en dona pròpia, soliua, afocada i de remença “et cum redimencis, intestis, eixorquis et cum aliis adimprivis et servitutibus, quibus alii homines et mulieres vestri proprii, solidi et afochati dicti castri de Sancti Vincenti vobis et vestris tenentur et sunt districtu” de Miquel des Bosc, pel fet d’haver entrat en el mas Batlle. L’esmentada Angelina també renuncià “quantum ad hec omni privilegio et consuetudini Barchinone et alterius civitatis, castri, ville, vel loci, et omni alii auxilio, iure, racione et consuetudine”.236 L’aixovar o el dot del pubill L’aixovar o el dot del pubill era l’aportació pecuniària efectuada per un cabaler o la seva família quan aquest darrer es maridava amb una pubilla i, per tant, entrava a viure en un mas aliè. El mot “pubill” ja denota una dependència d’aquest tipus de cabaler envers la seva muller pubilla, car reflecteix la posició desenvolupada per la muller al capdavant del mas i com aquesta situació li venia donada al cabaler que entrava al mas com un estrany.237 Per això, segons els juristes, aquest fet mostra una inversió de l’ordre natural dels esposos238 i alguns defineixen l’aixovar com “un dot al revés”.239 No hi ha un consens unànime en relació amb l’aixovar. Així, per exemple, Andrés Barrera es qüestiona les possibles finalitats d’aquesta donació, sense mostrar cap preferència envers les hipòtesis que planteja. 236. Montserrat RICHOU i LLIMONA, Aproximació a la història d’Argentona..., pp. 163165 i 213-218. 237. Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones matrimoniales en el derecho catalán..., pp. 221 i 228. 238. “Desde el punto de vista jurídico, lo importante es que, por una o otras circunstancias, cuando ha existido una inversión en el orden natural económico de los esposos, esto es, cuando la posición de la esposa ha sido muy superior a la del esposo, se ha adoptado el viejo modelo del esponsalicio o dote marital, pero constituido por ella en la misma forma que anteriormente lo habia hecho él”, Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes...”, p. 208. 239. Guillem M. BROCÀ, Historia del derecho de Cataluña..., p. 826. 222 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Per aquest investigador, l’entrega de l’aixovar podria estar relacionada tant amb la inversió dels papers dins del matrimoni i davant del patrimoni, com amb l’entrada d’un nouvingut, sense terres i amb el joc de l’oferta i la demanda. Així doncs, davant d’una oferta minsa de pubilles, el mercat matrimonial no es correspondria amb una oferta superior de cabalers.240 Mentre la pubilla aportava l’heretament en concepte de dot, el cabaler pubill entregava, o més aviat prometia satisfer, una quantitat en metàl·lic en concepte d’aixovar. De manerta similar al dot, amb aquest import s’intentava contribuir a les càrregues matrimonials i a garantir el futur del cabaler en cas de dissolució del matrimoni i si hi havia desavinences a l’òbit de la pubilla, la seva muller. De totes maneres, cal anar en compte i no confondre el dot femení amb el dot del pubill. La diferència entre ambdues figures jurídiques rau en el fet que el dot femení aportava uns privilegis no contemplats en l’aixovar com ara l’opció dotal, la tenuta i la utilització d’una hipoteca de tipus legal. La satisfacció d’aquest dot masculí era voluntari i la hipoteca del mas de la pubilla també. En conseqüència, la situació del cabaler pubill estava més desprotegida legalment si la comparem amb la de la cabalera. En general, a la documentació estudiada, el terme jurídic més utilitzat per aquest tipus d’aportació fou el de dot.241 A partir de la segona meitat del segle XV, el mot aixovar començà a aparèixer documentat i, a finals d’aquesta centúria, fou l’únic vocable emprat.242 Aquest és el cas dels capítols matrimonials d’Antoni Abril, orfe de Salvador Abril i Joana, difunts, de Vilassar, i de Francina, filla de Salvador Bartomeu i Antònia, de Cabrera, pubilla del mas o casa Agell.243 240. Andrés BARRERA GONZÁLEZ, Casa, herencia y família en la Cataluña rural..., p. 115. 241. En una àpoca de Saurina Rafarda escripturada a favor de Guillem Abril, germà de Bernat, marit de Saurina, es pot llegir “quod dedistis michi ad mea voluntate septem libras et mediam quas mihi debebatis racione dotis dicti mariti mei, fratris vestri”, 1370-3-5, APSGVD, Manual 2, fol. 8. 242. En una àpoca de Salvadora, muller de Bernat Ferrer, àlies Català, hereva de Francesc Català, difunt, elaborada a favor del seu marit consta: “quas inter diversas vices sive soluciones michi bene et plenarie ad meam voluntatem omnes sexaginta libras monete Barchinone de terno, quas vos promisis michi dare et apportare in dotem seu axovarum vestrum”, 1434-12-15, AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1434/1435), fols. 26v-27. 243. Bartomeu Agell era l’hereu del mas Agell. L’havia heretat de Vicenta, la seva mare, la qual al seu torn l’havia rebut per via testamentària de Bartomeu Agell, notari públic barceloní, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de capítols matrimonials (1452/1482) i Manuale decimum octavum (1476/1477). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 223 Antoni Abril es comprometé a satisfer, quinze dies abans de l’enllaç, “son axovar a la dita Francina, esdevenidora muller sua, e en lo dit mas Agell a ella per lo dit pare seu dessús seu donat sinquanta lliures… convertidores en vestir e abillar la dita Francina e en profits e utilitats del dit mas Agell”. Dins l’aixovar també es contemplà la donació, “tots temps durant lo present matrimoni entre ells”, d’un censal mort que valia 20 lliures i 8 sous i del qual Francina percebria anyalment 28 sous i 11 diners anyals de Pere Vives, Bartomeu Vives i Gabriel Vives, fills de Pere Vives de Vilassar. En aquesta font, també s’observa una utilització errònia dels termes jurídics “espoli” i “carta dotal”, ja que el que veritablement es realitzà fou una hipoteca de l’aixovar sobre els béns del mas Agell: “Ítem la dita Francina fahent ab e pres consentiment del dit Salvador Bartomeu, pare seu, fa e ferma spoli o carta dotal al dit Anthoni Abril, esdevenidor marit seu, de les dites sinquanta lliures, a ella per ell dessús per son dot axovar, constituydes e aportades, comprès lo dessús dit, les quals salva e assegura a ell e als seus en sobre lo dit mas Agell, terres, honors e possessions de aquell e sobre tots altres béns seus mobles e immobles haguts e havedors”.244 Al final d’aquest document, entre d’altres clàusules, es pactà l’elaboració d’un inventari amb l’objectiu de poder-se repartir amb equitat els guanys de les millores obtingudes: Ítem més és concordat entre les dites parts, que dels milloraments, fahedors per los dits esdevenidors marit e muller, durant lo present matrimoni, hage la meytat lo dit Anthoni Abril e l’altre meytat sia per la dita Francina. E més és concordat, que dels béns del dit mas Agell sia pres inventari, aprés que los dits esdevenidors 244. Una fórmula jurídica similar es contempla en dos capítols matrimonials més. Als capítols matrimonials de Bartomeu Marí, fill de Joan Marí i Elionor, de Tiana, i Antònia, àlies Agnès, de deu anys, òrfena de Berenguer Partella i Eufrasina, de Premià, s’escripturà: “Item los dits Salvadors Partella e Anthònia, àlies Agnès néta sua. (...) ab consentiment de sos tudors e altres parents seus, devall escrits, venin matrimoni a son effecte, fan spoli al dit Barthomeu Marí de les dites cent lliures” (1480-7-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481)). Als capítols matrimonials de Jaume Ferrer, orfe de Jaume Ferrer i Angelina, de Premià, i Joana, filla de Joan Palau, hostaler, i Joana, de Mataró, Joan Palau i Joanna “fan e fermen spoli o carta dotal al dit Jaume Ferrer, sdevenidor gendre e marit llur, dels dits trecents florins, valents les dites CLXV lliures per ell dit Jaume a ells dits pare e filla ab lo predit capítol per son dot e axovar constituhïts e aportats”. Joan Palau i Joana asseguraren aquest import sobre els seus béns i pactaren que, en cas de restitució, es retornaria en dos anys, pagant cada vegada la meitat de l’import, 1481-11-21, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481/1482). MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 224 marit e muller hauran fetes noses perquè, pus fàcilment, aparega dels milloraments, que seran fets per los dits esdevenidors marit e muller. Amb aquesta clàusula s’intentà incentivar la feina que aquest i d’altres cabalers-pubills havien de realitzar en el mas de la seva muller. En canvi, les cabaleres que es maridaven amb un hereu no veieren reconeguda la seva dedicació ni esforç amb cap clàusula jurídica. TAULA 16 Imports d’aixovar (1369-1481)* Any Import en sous 1369 1.400 Masos entrada del pubill i dependència Tria de Vilassar 1371 600 1372 800 1.200 1373 600 1378 1.600 1380 600 Estrany de Vilassar (Pere des Bosc) 1384 600 Rafart de Vilassar (Pere des Bosc) 1394 2.000 Veil de Vilassar (Miquel des Bosc) 1395 400 Soler de Vilassar (Franquesa de Montcada que tenia Miquel des Bosc) 1397 800 Veil de Vilassar (Miquel des Bosc) 1398 210 Sagalar de Vilassar (Miquel des Bosc) 1400 600 Riera de Vilassar (Miquel des Bosc) 1402 330 Riera de Vilassar (Miquel des Bosc) 1406 600 Artaguil de Vilassar 1407 900 Arola de Vilassar (Miquel des Bosc) 1411 700 Lladó de Vilassar (sta. Maria de Caldes d’Estrac) 1432 300 Campins de Vilassar 1432 550 Mataró de Vilassar (Benefici de Sant Vicenç de la Seu de Barcelona) 1433 400 Cuquet de Vilassar 1450 1.000 * Sabater de Vilassar (Pere des Bosc) Rafart de Vilassar (Pere des Bosc) Ponseta de Premià (Bernat de Sant Vicenç, senyor de la Casa de Premià, i Pere des Bosc) Grau de Vilassar (Pere des Bosc) Morot de Vilassar Marc de Vilassar La dependència apareix entre parèntesis. LA Any TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Import en sous BAIX MARESME (1348-1486) 225 Masos entrada del pubill i dependència 1463 600 1477 1.000 Rosselló de Premià Agell de Cabrera 1480 2.000 Partella de Premià 1481 3.300 Hostal de Joan Palau de Mataró (no és un mas) Les àpoques d’aixovar o dot marital s’escripturaven utilitzant una estructura molt semblant a la dels esponsalicis. Per tant, en aquestes escriptures s’acceptava la quantitat de l’import,245 se n’assegurava al cabaler-pubill la recuperació garantint-ho amb possessions patrimonials,246 es reservava una quantitat del numerari per a les darreres voluntats del cabaler i s’especificava als beneficiaris de l’aixovar. Com és lògic, els debitoris d’aixovar també presenten una estructura similar als debitoris de dot. Els imports d’aixovar del període 1369-1481 oscil·laren entre els 210 i els 3.300 sous. L’import més generalitzat amb el percentatge d’un 34% fou el de 600 sous i, per tant, aquesta quantitat és inferior als dots observats per les cabaleres del mateix període. Per exemplificar les aportacions dotals d’aquests cabalers-pubills, s’ofereix una breu pinzellada mitjançant la presentació de casos concrets relacionats amb sis masos de Vilassar: Rafart, Mataró, Estrany, Veil, Artaguil i Campins. L’any 1384, Saurina Rafarda,247 vídua de Simó Rafart i muller de Bernat Rafart, àlies Abril, féu donació del mas Rafart,248 a Eulàlia, la seva filla.249 Guillem Serra, de Vilassar, el promès d’Eulàlia, es comprometé a satisfer 800 sous d’aixovar.250 Tretze anys abans, Bernat Rafart, el segon marit de Saurina Rafarda, entrà al mas Rafart amb un dot 245. “Recognoscimus a vobis Antonio Ladó, àlias Artaguil, marito meo dicte Margarita, quod habuimus a vobis seu pro vobis in dotem vestram sexdecim libras et decem solidos”, 1402-4-20, APSGVD, Manual 5, fol. 71. 246. “Asignamus quod vestris habendas, tenendas et poscidendas ac si forte fuerit recuperandas super ipso manso nostro vocato mas Artaguil, quam habeamus per liberum et franchum alodium, in dicta parrochia, et super omnis alis bonis nostris mobilibus et inmobilibus”, 1402-4-20, Manual 5, fol. 71. 247. Al subapartat dedicat a l’heretament, ja s’ha comentat la donació del mas Rafart realitzada per Guillem Rafart a Saurina Rafarda, la seva mare, APSGVD, Manual 2, fols. 66v-67. 248. APSGVD, Manual 4, fol. 194. 249. Posteriorment, en el seu testament, Saurina Rafarda ratificà la seva condició de pubilla, perquè l’escollí com a hereva universal, 1402-2-13, APSGVD, Manual 3, fol. 91. 250. APSGVD, Manual 4, fols. 194v-195v. 226 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA d’idèntica quantia.251 Per tant, és possible que aquesta família que, en diferents períodes, incorporà dos cabalers al mas, volgués mantenir unes coherents estratègies pecuniàries d’acord amb la consideració social del seu entorn més proper. Respecte a això, cal assenyalar que els imports dels esmentats cabalers superaren l’aixovar de 600 sous que es van escripturar per Guillem Rafart, fill de Saurina, quan entrà al mas Grau de Vilassar.252 Els masos Estrany, Mataró i Veil ofereixen dues realitats ben diferents sobre l’esperança de vida d’aquesta època. Mentre el mas Estrany documenta un matrimoni que durà vint-i-nou o trenta anys,253 el matrimoni del mas Mataró no superà els dotze anys.254 Per una donació del mas Estrany se sap que la família Estrany posseïa un segon mas, el Dilmer,255 i per una del mas Veil, que Valençó, l’anterior pubilla, havia estat poc més de tres anys al capdavant del mas.256 La seva germana, Francesca, fou la nova pubilla257 i rebé del pubill un aixovar significativament inferior al que havia rebut la seva germana difunta.258 En el cas del mas Artaguil, després de quatre anys de matrimoni, la mort del pubill259 comportà el nou enllaç de la pubilla d’aquest mas.260 Les escriptures relacionades amb el mas Campins demostren que el pare no traspassà realment el seu patrimoni fins al darrer moment de la seva vida. El 6 de març de 1431, en el seu testament, Bernat Campins reconegué l’usdefruit del mas a Margarida, la seva muller, realitzà una sèrie de donacions als seus néts i nomenà hereva universal 251. APSGVD, Manual 2, fol. 28v. 252. APSGVD, Manual 2, fols. 35-36. 253. Les escriptures d’esposalles estan documentades a partir de l’any 1380 (APSGVD, Manual 4, fols. 123v-124v i 137). El 1410 morí Sança, muller de Pere Estrany, pubilla del mas Estrany. En el testament de la finada es reconegué l’aixovar del marit i el seu dret d’usdefruit. Com a hereu universal figurà Salvador, el seu fill, i, en substitució d’aquest, les seves germanes Joana i Eulàlia, APSGVD, Manual 3, fol. 99. 254. Les escriptures d’esposalles de Constança, filla de Guillem Mataró, pubilla del mas Mataró, de Vilassar, i Pere Espinal, d’Alella, són de l’any 1398 i Pere Mataró, àlies Espinal, morí l’any 1410, APSGVD, Manual 3, fols. 103v-104. 255. 1380-9-10, APSGVD, Manual 4, fols. 122v-123. 256. Donació del mas Veil de Bernat Veil a la seva filla Valençó que havia de maridar-se amb Galcerà de Crosanyes, de Sant Cebrià de Vallalta, 1394-12-20, APSGVD, Manual 5, fols. 7-8v. 257. Donació del mas Veil de Bernat Veil a la seva filla, Francesca, 1397-8-14, APSGVD, Manual 5, fol. 152. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 153. 258. Valençó rebé 2.000 sous d’aixovar del seu marit pubill (APSGVD, Manual 5, fols. 7v-8. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 7). En canvi, la seva germana Francesca només 800 sous, APSGVD, Manual 5, fol. 153. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 153. 259. APSGVD, Manual 5, fol. 71 i Diversorum 68 i 118. 260. APSGVD, Manual 5, fols. 95 i 112-113v. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 227 Margarida, la seva filla. Margarida estava casada amb Antoni Campins, a qui Bernat Campins reconegué un aixovar de 300 sous.261 La donació del mas Campins no s’efectuà fins al cap d’un any de l’escripturació de les darreres voluntats de Bernat Campins, el 6 d’abril de 1432,262 coincidint amb la data de l’escripturació de l’entrega de l’aixovar d’Antoni Dilmer.263 En aquest document, el pubill tornà a utilitzar el seu cognom originari, quan al testament de Bernat Campins s’identificà només amb el de la seva muller. En aquest cas, gairebé es pot assegurar que un matrimoni clandestí o laic precedí l’escripturació de les darreres voluntats de Bernat Campins i que l’hereu no cedí les regnes del mas fins a les portes de la seva mort. Llavors, es degué formalitzar el matrimoni eclesiàstic i la donació efectiva i real del mas. Pel que sembla, a la zona del Baix Maresme no estigué gaire estès el “salari”, “soldada” o “cabalatge”,264 ja que només es contempla en dos documents de la mostra analitzada. Es tracta d’una compensació econòmica si se separava el matrimoni i el cabaler marxava del mas o la muller moria, que havia de satisfer el mas de la pubilla al cabaler-pubill. El pagament d’aquesta soldada no ha de confondre’s amb el numerari que rebien alguns mossos que treballaven i vivien en un mas.265 Vegem-ne un exemple. Es tracta dels capítols matrimonials del 19 de juliol de 1480 amb què es pactà l’enllaç entre Bartomeu Marí, fill de Joan Marí i Elionor, de Tiana, i Antònia, àlies Agnès, de deu anys, òrfena de Berenguer Partella i Eufrasina, de Premià.266 En aquests capítols, es ratificà la donació del mas a favor d’Antònia, realitzada un any abans,267 i s’acordà que l’enllaç matrimonial no se celebraria fins que haguessin passat quatre anys. Mentrestant, Bartomeu Marí havia de viure i treballar al mas Partella268 i, a canvi, havia de ser alimentat i rebre quinze florins amb 261. APSGVD, Diversorum 31. 262. APSGVD, Manual 6, fols. 67v-68. 263. APSGVD, Manual 6, fol. 69. 264. APSPPD, Manual 1, fols. 3v-4. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481). 265. Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el derecho catalán..., p. 228. 266. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1480/1481). 267. 1479-2-9, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum (14794-17/1479-11-10). El regest i transcripció de la donació del mas Partella pot consultar-se al document 16 de l’annex documental. 268. “Ítem és stat concordat entre les dites parts, que de continent fermats los presents capítols, lo dit Barthomeu Marí se’n vinga en lo dit mas Partella de la dita esdevenidora muller sua, dessús donat, e en aquell tinga estar e habitar, hage contínuament treballant en los negocis e conreu del dit mas e de les terres e possessions de aquell”. 228 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA els quals s’havia de procurar calçat i vestit.269 Aquesta manutenció i numerari constituïren la seva soldada. També es pacta que més endavant, quan ja estigués casat, la situació de Bartomeu milloraria, car percebria la meitat dels guanys obtinguts al mas Partella.270 D’entre les condicions escripturades, cal deixar palès que s’obligà a adoptar el cognom Partella a Bartomeu Marí als documents que s’escripturessin quan ja fos cabaler-pubill: “e que lo dit Barthomeu Marí en cartes e tots actes, que ferà e hage a fer, dir e hanomenar Partella, prenent lo nom de la cosa en la qual entra.”271 De fet, segons el costum, tot cabaler que entrava en un mas en el qual la seva muller era la pubilla havia d’utilitzar el cognom d’aquella. No serà fins a mitjan segle XIX quan es reglamentà jurídicament la utilització dels cognoms. A partir de llavors, la dona, tot i ésser la pubilla, perdé el seu cognom i adoptà el del seu marit.272 Per tant, amb la clàusula d’aquests capítols matrimonials es volgué afavorir la posició de la dona pubilla davant de l’actitud d’alguns cabalers-pubills que, com s’ha comentat amb anterioritat, foren reticents a adoptar el cognom de la seva muller i a desplaçar el propi en darrer lloc. El paper de la pubilla fou molt sovint silenciat per la societat patriarcal medieval que no acceptava fàcilment la inversió de poder que suposava aquesta figura. Aquesta actitud es reflecteix de 269. “E que lo dit Lorenç (…) li hage a fer provisió de menjar e de beure e no res menys li hage a donar per soldada de cascun any, que abans de fer nosses haurà stat en lo dit mas quinze florins valents huit lliures sinch sous barcelonesos, de los quals lo dit Barthomeu se hage de vestir e calçar és de la dita soldada. El vestit e calçat res sobrarà”. 270. “Ítem és concordat que de les compres e milloraments, que·s faran durant lo present matrimoni, aprés que los dits esdevenidors marit e muller hauran fetes nosses, hage la meitat lo dit Barthomeu e l’altra meitat sua la dita Anthònia, alies Agnès”. 271. Aquesta obligació també s’observa en d’altres documents com els següents: “Ítem és concordat entre lo dit Bernat Rovira, de una part, e la dite Johana, de la part altre, que lo dit Bernat aprés haurà fetes noces e serà intrat en lo dit mas Oliver, se fassa e hage fer nomenar Oliver, prenent lo cognom de la dite case en la qual deu intrar.” (1472-11-28, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale duodecim (1472-IV-15/1473-II-3), capítols matrimonials de Bernat Rovira, de Tiana, i Joana, orfe de Bernat Oliver i d’Antònia, de Badalona). “Ítem és concordat entre les dites parts que lo dit Miquel Alzina haia pendre lo nom del dit mas en que entrarà, es fassa dir o cognomar Pons en cartes e altres actes o contractes que farà” (1477-11-15, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1477-VI6/1477-XII-12), capítols matrimonials de Miquel Alzina d’Arenys i Bartomeua, filla de Bernat Pons i Margarida, de Badalona). “Ítem és concordat que lo dit Johan Castellvii, menor de dies, pus sia entrat en lo dit mas si fassa dir e cognomenar en cartes e altres actes Coll, prenent lo nom del dit mas”, 1481-2-10, AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1481-I-19/1481-VIII-2), capítols matrimonials de Joan Castellví, de Sant Pere de Gornal, i d’Angela Beneta, filla d’Andreu Sabadell, de Santa Maria de Vallvidrera, i d’Aldonça. 272. Francesc de Paula MASPONS I ANGLASELL, La llei de la família catalana..., pp. 4647. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 229 diferents maneres. Per exemple, en algunes escriptures s’observa com alguns notaris no esmentaren la seva condició i, en canvi, l’escripturaren precedint el seu marit. D’altres vegades, el desemparament de la jove pubilla fou aprofitat pel cabaler-pubill i la seva família. El 7 de març de 1478, s’escripturaren els capítols matrimonials d’Angelina, de tretze anys, filla del difunt Jaume Correger, hereu del mas Correger, de Badalona, i de Francina, que s’havia maridat en segones núpcies amb Guillem Sauri, i Galcerà Alzina, de tretze anys, fill de Gabriel Alzina, d’Arenys.273 Mercès a aquests acords, Gabriel Alzina, futur sogre de la pubilla, obtingué el domini del mas274 per quatre anys i tots els membres de la família Alzina pogueren instal·lar-se al mas Correger per a viure-hi amb Angelina.275 En aquest període de temps, Gabriel Alzina havia de responsabilitzar-se del pagament dels censos,276 havia de fer obres al mas i plantar-hi arbres fruiters a la seva quintana.277 En aquests acords, també s’estipulà que l’esmentat Gabriel Alzina podria plantar vinya a les terres del mas i lluir els censals que n’ofegaven la viabilitat.278 A canvi de tot això, Gabriel Alzina havia de rebre una compensació de 15 lliures.279 273. AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477-XII-12/1478-VII-28), fols. 51v-54v. 274. “E primerament, és stat concordat entre lo dit Gabriel Alzina, de una part, e la dita Angelina, fahent assó an exprés consentiment e voluntat de la dita madona Francina, mara sua, e de alguns amichs e parents seus en açó presents, que lo dit Gabriel Alzina tinga e posseescha lo mas Correger, lo qual la dita Angelina com hereva del dit pare seu e per altres títols e causes ha e posseex en la dita parrochia de Badalona. E que culture e culturar age les terres e possessions del dit mas, e los fruyts de aquells reebre e seus propris fassa per spay de quatre anys, qui comensa a córrer e comptar lo primer die del mes de maig primer vinent”. 275. “E encara durant lo dit temps lo dit Gabriel Alzina ensemps ab sa muller e lo dit Galceran, fill seu, e altres fills e filles seus, e sa família ensemps ab la dita Angelina, stigan e habiten e hagen star e habitar en lo dit mas Correger, e tots treballen en los negocis e conreus del dit mas e terres e possessions de aquell e los fruyts dels dits quatre anys sien del dit Gabriel dessús dit”. 276. “E que lo dit Gabriel durant lo dit temps sia tengut pagar los censos e càrechs del dit mas, ordinaris e extraordinaris”. 277. “dins lo qual temps, lo dit Gabriel Alzina hage scurar una rasa, que és al costat del dit mas Correger e discórrer anar, talment que la aygua que acustuma passar per la dita rasa puxa discórrer a mar sens dan de les terres del dit mas. E no res menys, lo dit Gabriel en cascú dels dits quatre anys hage a plantar en la quintana del dit mas almenys dotze arbres fruyters de aquella spécia dey que lo dit Gabriel voldrà”. 278. “E puxa axí matex lo dit Gabriel obrar lo dit mas e plantar vinyes en les terres de aquell”. 279. “E per quant la dita masia e les terres de aquella són molt admeses e en for mala disposició, per tant et alia és stat convengut entre les dites parts que lo dit Gabriel Alzina hage haver per smena de sos treballs e tenir en son dret lo dit mas per lo dit temps, quinze lliures barceloneses, les qual vol la dita Angelina romanguen segures (…) sobre lo dit mas, terres, honors e possessions de aquell”. 230 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Gabriel Alzina també obtingué de la família d’Angelina, que si aquesta darrera no volia o no podia satisfer les quantitats que ell havia invertit al mas Correger, el seu fill, Galcerà Alzinà, obtindria la propietat del mas per 50 lliures.280 De fet, al quart capítol es desenvoluparen unes clàusules que permetien una residència continuada de la família Alzina al mas Correger de Badalona. D’entre aquestes clàusules, cal destacar que Gabriel Alzina féu donació al seu fill Galcerà, promès d’Angelina, de tots els seus béns, presents i futurs, es reservava l’usdefruit, incloent-hi la cohabitació al mas Correger, i responsabilitzava el seu fill de la col·locació dels seus germans i germanes cabalers amb un dot de 50 lliures per a cadascun. De fet, si el sogre tenia a les seves mans tots els mitjans de producció i els fruits de les collites, d’on podria aconseguir Angelina el capital per a compensar el treball efectuat pel seu sogre? Per tant, amb aquests capítols la jove pubilla tenia molt poques possibilitats d’exercir el seu paper i moltes de perdre el mas. Els capítols matrimonials Mitjançant els capítols matrimonials es regularen els acords capitulars dels diferents tipus d’unions que s’han anat presentant en els subapartats anteriors.281 El 37% de la mostra documental correspon a la unió entre un hereu i una cabalera, el 31% a l’enllaç d’una ca280. “E que a la fi del dit temps de quatre anys, sia vist quins censals e càrrechs per ell seran stats quitats e pagats, e axí matex sia vist quines quantitats haura convertides en obrar lo dit mas e en plantar les dites terres (…) E que de tota la quantitat a que pugaran los dits censals e càrechs quitats e pagats e les dites obres e plantades e altres milloraments que haura fets, sia feta regonexensa per la dita Angelina (…) en cas que lo present matrimoni no sortí son efecta, e encara com vingués a efecte, en cas de restitució de dot o axovar, e altrament no puxa ésser tret del dit mas e heretat ans aquell tinga e posseescha no prenent los fruyts en fort de paga fins que que pagat sia integrament en la dita quantitat. (…) E si per ventura la dita Angelina, la dita quantitat no voldrà o no podia pagar, que en tal cas, lo dit Gabriel hage a donar e pagar la dita Angelina o als seus sinquanta lliures (…) e en aquest cars, en lo acte de pagament de les dites sinquanta lliures, la dita Angelina haia a donar, absolre e diffinir al dit esdevenidor marit seu e als seus lo dit mas Correger, terres, honors e possessions de aquell ab translació de drets e altres clàusules necessàries a coneguda del notari qui ho pendrà e confessar per assò haver hagudes les dites sinquanta lliures”. 281. “El significat històric dels capítols matrimonials és el d’assegurar, mitjançant els heretaments, la perpetuació del patrimoni familiar generació rera generació, mitjançant la lliure ordenació de la successió pactada irrevocablement en capítols matrimonials, d’acord amb el costum de la terra… El correcte funcionament d’aquest sistema successori va ser el determinant, juntament amb l’emfiteusi i la masoveria del desenvolupament de l’agricultura catalana durant el segle XVIII”, Juan-José LÓPEZ BURNIOL, La “Resurrecció” dels Capítols Matrimonials (L’àmbit de l’autonomia de la voluntat en els contractes reguladors de la convivència). Discurs d’ingrés. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 30 de novembre de 1999, pp. 16-17. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 231 balera i un cabaler, el 14% al d’una pubilla i un cabaler i el 18% no s’especificà res. A Catalunya, els capítols matrimonials aparegueren arran de l’aprovació d’una constitució originada a les Corts de Montsó celebrades l’any 1363. Mitjançant aquesta constitució s’intentà aturar el pagament de sumes arbitràries i desmesurades per l’escripturació de documentació relacionada amb els pactes d’esposalles. Per això, es tasaren els salaris dels notaris reials, que escripturaven instruments nupcials, prenent com a referència la quantitat de dot aportat.282 Segons Mieres, jurista gironí d’aquesta època, un segle després d’aquesta regularització, els notaris barcelonins, que redactaven els capitula nupcialia o instrumentis nupcialibus, encara continuaren demanant el pagament de cada escriptura que desenvolupava els diferents capítols dels acords capitulars.283 Per aquest motiu, en alguns capítols matrimonials estudiats cada capítol fou signat per testimonis. Al cap de poc temps i amb idèntic objectiu, s’acordà que aquests pactes havien d’escripturar-se en un únic instrument notarial. I, en conseqüència, les parts implicades només havien de satisfer el pagament d’un sol document al notari. A més a més, també es recomanà que es moderés la percepció dels honoraris si s’havia d’escripturar algun altre document per separat. Així donçs, entre finals del segle XIV fins a la centúria següent, en la qual es generalitzà aquest nou document notarial, cal situar la praxi notarial d’un establiment normatiu anterior.284 Disposem de quaranta-vuit notícies de capítols matrimonials. D’aquests acords, trenta-vuit capítols corresponen a escriptures que reflecteixen tots els acords desenvolupats i nou d’aquests capítols mostren anteriors fases d’escripturació de la documentació notarial.285 La majoria de les escriptures que desenvoluparen detalladament tots els pactes es presentaren com a capítols matrimonials i vint d’aquestes fonts utililitzaren el català en comptes del llatí. Els capítols matrimonials acostumaren a desenvolupar-se en cinc apartats que corresponen a la introducció, la invocació, el capítol inicial, la resta de capitulacions i la conclusió.286 282. Aquests acords no foren específics de Catalunya. També existiren en d’altres regnes peninsulars, Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el derecho catalán..., p. 21. 283. Els pactis nupcialibus i Instrumentis nupcialibus foren la denominacions erudites dels capítols matrimonals catalans i de les cartes núpcies dels Costums de Tortosa, Jesús LALINDE ABADIA, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el derecho catalán..., p. 21. 284. Jesús LALINDE ABADIA, “Los pactos matrimoniales catalanes...”, pp. 212-213. 285. Maria-Teresa FERRER i MALLOL, “La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, manuals, llibrets i cartes”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, IV (Barcelona, 1974), pp. 29-191. 286. Jesús LALINDE ABADIA: “Los pactos matrimoniales catalanes...”, pp. 217-222. 232 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A la introducció dels acords capitulars, es procedia a la presentació de la parella, dels seus ascendents vius i d’altres parents i amics que participaren en els acords. D’entre els parents i amics destacaren els tutors i els curadors, atesa la minoria d’edat i l’orfanesa d’alguns dels consorts. Per exemple, els tutors de Joan Rosselló, orfe de Rafael Rosselló de Premià, foren Antoni Colomer de Premià i en Cabanyes d’Argentona i els de la seva promesa Angelina, òrfena de Pere Rossell, de Premià, Pere Marí, de Tiana, i Pere Andreu, àlies Rosselló, de Premià.287 La majoria de vegades, encara que el document estigués després escripturat en català, la introducció figurà en llatí.288 Després de la invocació,289 en els documents escrits en català la introducció apareixia en aquesta llengua.290 Segons el tipus d’unió que es pactés, al primer capítol o capítol inicial, s’acostumava a desenvolupar l’heretament,291 la constitució 287. 1463-7-30, APSPP, Manual 1, fols. 3v-4v. 288. “Instrumentum capitulorum inhitorum et concordatorum super matrimonio promitente clementia fiendo per et inter Guillermum Ferrari, parrochie Sancti Genesi de Agudellis, filium Bernardi Ferrarii, alies Salat, quondam dicte parrohie, et domine Jachmete, que fuit uxor illius, etiam viventis, ex una parte. Et Joanna, domicellam, filiam Joannis Raffard, parrochie Sancti Genesi de Vilaçario, viventis, et domine Eulalie, quondam, que fuit uxori eiusdem ex parte altera quodquidem capitulorum tenor dinostitur esse talis”, 1478-12-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1478/1479). 289. La invocació utilitzada en vint capítols redactats a la notaria del barceloní Miquel Franquesa fou la següent: “En nom de Déu e de la gloriosa Verge Maria, mare sua, Amen.” Una fórmula més elaborada i present només en uns acords matrimonials és la següent: “En nom de nostro Senyor he de la Divina Trinitat, qui és pare e fill e Sant Sperit, he de la Sagrada Verge Maria e de tots los sants de Paradís”, APSPPD, Manual 1, fol. 3v. 290. “Sobre lo matrimoni deu volent fahedor entre en Guillem Ferrer de la parroquia de Sent Genis dels Agudells, fill den Bernad Ferrer, àlias Salat, quòndam, de la dita parròquia, e de la dona na Jacmeta, que fou muller de aquell, encara vivent, de una part. E na Joana, donzella, filla d’en Johan Raffard de la parròquia de Sent Genís de Vilaçar, vivent, e de la dona na Eulàlia, quòndam, que fou muller de aquell, de la part altra. Són stats concordats, fets e fermats los capítols següents e los pactes et convinences en aquells contenguts e contengudes”, 1478-12-19, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale (1478/1479). 291. “Le dite Margalida hereta e fa donació entre vius al dit Lorenç Julià, fill seu, per contemplació del dit matrimoni de tot son dot e axovar, aportat al dit Vicenç Julià en temps de son e lur matrimoni, exceptat de la quantitat, que li fou terada de que pusqués testar e fer a ses pròpries volentats… E més avant, li fa donació de tots altres béns seu presens he sdevenidors e dret della pertanyents a on se vulla sien, prometent non contravenir a les dites donacions, obligant tots sos béns renunciant a n’aquell dret o ley, que per ingratitud se pot revocar e a tot altre dret e ley e custum llargament e ab ferma e jura et etc.”, 1473-8-22, APSGVD, Diversorum 35, capítols matrimonials de Llorenç Julià, orfe de Vicenç Julià, de Vilassar, i fill de Margarida, i de Francina, filla de Salvador Colomer del Camí i de Joana, de Vilassar. D’aquest document també cal LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 233 del dot o l’acceptació de l’aixovar del pubill per la pubilla.292 D’altres vegades, alguns capítols no desenvoluparen l’heretament fins a més endavant. Aquestes donacions inter vivos es veieren postergades fins a un tercer,293 un cinquè294 i, fins i tot, un setè acord,295 depenent del grau de desenvolpament capitular anterior. Per tant, i com és lògic, en els altres acords o capítols, de manera similar al que s’ha comentat als apartats de les constitucions d’esponsalicis i d’aixovars, el contingut que s’hi desenvolupà depengué de l’exposició del primer capítol i del tipus d’unió establert (hereu/cabalera, pubilla/cabaler-pubill i cabaler/ cabalera). Així, als acords matrimonials, escripturats el 30 de juliol de 1463, es negocià l’enllaç de Joan Rosselló, orfe de Rafael Rosselló, de Premià, i Angelina, òrfena de Llorenç Rossell, i Clara, de l’esmentada localitat, així com l’etapa de transició i la regulació familiar posterior d’aquesta parella. Com que els dos promesos eren menors i estaven sota la tutela de curadors, en un dels acords, s’estipulà que Joan Rosselló havia de viure al mas de la seva futura muller i, durant tres anys, havia de treballar-hi a canvi d’una soldada de 100 sous anyals: “Ítem és concordat entre les dites parts, que lo dit Johan Roseló aga sperar a la dita Angelina, e lo dit Roseló aga star dins la casa faent en aquella tot treball e donar bon recapte. E lo dit Johan aga per sos treballs cent sous per any. E si cas de mort si esdevenia, ço Déus no vula, agen a comtar per prorrata.”296 A les conclusions, el darrer apartat dels capítols matrimonials, figuraven les signatures dels representants de les famílies implicades i es jurava el compliment de les esposalles dins d’un termini establert, el possible ajornament o la renegociació de les dates297 i s’enunciaven destacar-ne, l’única mostra de gratitud documentada: “El dit Lorenç Julià le donació dita pren e accepta ab moltes gràcies et cetera.” 292. L’any 1450, es constituí el dot de Caterina Parera, la qual havia de maridar-se amb Joan Avella, de Vilassar: “Ítem és concordat per los dits perents e amichs, demunt dits, Johan Avela e per los amichs de na Caterine, demunt dita, fila del dit Pere Parera, que lo dit Pere Parera, pare seu, li dóna en a dot sinquanta liures barceloneses de tern”, 1450-1-25, APSGVD, Manual 8, fol. 156v. 293. APSGVD, Manual 8, fols. 156v-157v. 294. APSGVD, Manual 8, fols. 158-159v. 295. APSGVD, Manual 7, fols. 54-55. 296. APSPPD, Manual 1, fol. 4. 297. “Emperò si per cas inconvenient dins lo terma lo dit matrimoni no pudie aver compliment, que a n’esò hometem soltement quítia en poder de n’Anthoni Colomer e Barthomeu Boter, de Premià, e Berenguer Duran e Pere Pugelar, de la perròquie de Vilassar, que els pugam alerguar e acursar les esposayes e lo matrimoni a n’equela manera, que en els serà vist fesador”, APSGVD, Manual 8, fol. 159. 234 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA les sancions que s’havien de satisfer si no es respectava l’acordat per a la formalització del matrimoni. L’estipulació de la data de les esposalles es comptava a partir de l’escripturació dels acords capitulars. Es tractava d’un període de temps que acostumava a perllongar-se entre els quatre mesos298 i els tres anys.299 En canvi, en algun cas, la unió matrimonial s’efectuà a la notaria durant la consignació escrita dels capítols matrimonials: “Die eadem nos Margalida, mara e Lorens Julià, son fil, hereu del mas Julià de Vilasar, terres, posesions e drets d’aquelle heretat dels drets pertanyents a le dite mare mia de voluntat de ella e consentiment de altres parents e amichs, ara en temps de núpcies duco e prenc vos Francescha, filla den Salvador Colomer del Camí e de na Joana, muller sua, per muler mia, e don me a vós, per legal matrimoni com afermen los actes dels Sants Apostols.”300 I, per tant, es constata una matrimoni civil, unió que, com s’ha vist amb anterioritat, no es reflecteix gaire en la documentació d’època medieval. Les sancions pactades en cas d’incompliment de l’acordat foren diverses i no seguiren una pauta predeterminada. En uns capítols del 25 de gener de 1450, la sanció que havia d’abonar la part infractora fou de 50 lliures, import similar al dot aportat per la cabalera.301 En uns altres acords, es contemplà una pena de 8 lliures per al cabalerpubill que havia aportat un aixovar de 30 lliures.302 En una escriptura de l’any 1469, la pena de 10 lliures fou equivalent a l’import del dot aportat per la noia cabalera i, per tant, superior a l’escreix de 4 lliures promès pel cabaler.303 Finalment, també cal assenyalar que, de vegades, la sanció escripturada no es concretà: “Item instrumentum arrarum super dicto fiendo inter dictas partes inhitarum et firmitarum.”304 En aquest darrer apartat capitular també s’estipulà l’entrada de la cabalera i el cabaler-pubill al mas. D’acord amb el que s’ha comentat en un altre subapartat, l’entrada d’aquests cabalers en masos remences comportà la promesa de lluïció si el cabaler o cabalera abandonava l’explotació posteriorment. 298. APSGV, Manual 8, fols. 156v-157v. 299. APSPPD, Manual 1, fols. 3v-4v. 300. 1473-8-22, APSGVD, Diversorum 35. 301. APSGVD, Manual 8, fols. 156v-157v. 302. APSPPD, Manual 1, fols. 3v-4v. 303. APSGVD, Diversorum 25. 304. AHPB, Bartomeu Agell, Manual (1445), fol. 16v, Manual (1451), Manual (1458) i XXXVIII Manuale (1458/1459). AHPB, Miquel Franquesa, Quartum Manuale (1466/1467). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 235 Així mateix, en alguns capítols matrimonials, mitjançant una clàusula, es pactà que l’herència del matrimoni havia de ser per als fills i filles que havien de néixer de la unió acordada en els acords: “Ítem és concordat que fils e files d’els proceynt ayen esser areus.”305 305. APSGVD, Manual 8, fols. 156v-157v. LA FAMÍLIA A la baixa edat mitjana, la família fou una entitat força més complexa que la imatge transmesa per la majoria dels estudiosos de la història del dret civil català. La historiografia del nostre país acostuma a definir la família medieval com la cèl·lula bàsica de la societat feudal, però no n’ha fet estudis que l’analitzin en profunditat.1 La pagesia catalana baixmedieval estava immersa dins d’un conjunt de relacions de diversa tipologia que caracteritzaren els diferents aspectes de la seva vida quotidiana. Les relacions familiars són de tipus primari perquè són inherents a la supervivència de l’individu i a la reproducció dels grups familiars. Com és obvi, les relacions familiars d’un individu s’originen a partir del naixement que determina la pertinença a un determinat grup familiar. Després aquestes relacions van canviant segons els diferents papers que pot desenvolupar cada individu al llarg de la seva existència. Per tant, cal tenir en compte una sèrie de factors que condicionaren aquesta tipologia de relacions, entre els quals destacà la qüestió del gènere i un conjunt de variables que afectaren el paper individual del subjecte en relació amb el seu grup familiar. D’entre aquestes variables, poden assenyalar-se les conjuntures econòmiques i socials que contextualitzaven el grup familiar en un moment donat, els diferents papers desenvolupats per un mateix 1. “El recinto circunscribe el refugio al que los hombres se retiran para dormir, donde encierran lo que poseen de más precioso y han de recluirse tras el toque de queda. La imagen más expresiva podría pedírsele en préstamo a la biología, la de célula: un núcleo, la vivienda, una membrana, la cerca, ambas formando un todo, ese todo que los textos de la época carolingia denominan el mansus, el lugar en que se mora”, Georges DUBY, Historia de la vida privada, 2. De la Europa feudal al renacimiento. Madrid: Grupo Santillana Ediciones SA (Colección Taurus Minor), 2001, p. 32. 238 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA individu dins del seu nucli familiar,2 els enllaços matrimonials i la incidència de la mort.3 A les escriptures consultades del Maresme baixmedieval, el mot “família” no figura documentat.4 Per a identificar els individus relacionats amb llaços de consanguinitat s’utilitzava el mot parentela i l’adjectiu consanguinis.5 Com avui dia, els diferents membres de la parentela s’identificaven pel paper que desenvolupaven dins del grup i respecte una persona en concret. Als precapítols matrimonials de Pere Cisa, de set anys, fill de Bernat Miquel Cisa i d’Eulàlia, difunta, de Premià, i de Joana, de quatre anys, filla de Bartomeu Solà, difunt, i de Salvadora, vídua de l’anterior i muller de Bernat Miquel Cisa, es constata el que es comenta: E primerament, lo dit Bernat Miquel Cisa, pare del dit Pere, e encara en Bernat Cisa, avi seu, en Jaume Botey de la parròquia de Sent Vicens de Sarrià, en Gabriel Nadal, de la parròquia de Santa Maria de Badola (sic) e Pere Botey, oncle del dit Pere, pubill, tots de parentella del dit Pere de una part. E la dita madona Salvadora, mare de la dita Johana, e encara n’Anthoni Coll, àlies Trobat, avi, Jaume Coll, fill seu de la parròquia de Sent Feliu de Alella, oncle, la dona na Maria, que fou muller d’en Arnau Alamany, de la parròquia de Sant Andreu del Palomar, thia germana e hereva del dit Barthomeu Solà, difunt, en Feliu Cases, de la propter dita parròquia, gendre seu, e la dona na Beneta, muller sua e filla heretada de la dita madona Maria, N’anthoni Femades, de la parròquia de Sent Martí de Tayà, e Jaume Femades, germà seu, de la parròquia de Santa Maria de Cornellà, tots de affinitat e parentela de part de mare de la dita Johanna.6 2. En aquest sentit, com avui dia, al llarg de la seva vida, un mateix individu pot ser gradualment filla o fill de, mare o pare de, gendra o gendre de, cunyada o cunyat de, sogra o sogre de, àvia o avi de, etc. 3. D’aquí ve la gran importància dels estudis de caràcter regional. Aquest tipus de recerques permeten la realització d’anàlisis de les poblacions medievals en profunditat tant a nivell individual com col·lectiu. 4. Per a observar els diferents significats del vocable família vegeu Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa...; Leah OTIS-COUR, Historia de la pareja en la Edad Media. Placer y amor..., pp. 10-14. 5. Per a Maria Isabel Loring, el terme parentela començà a “generalizarse en el siglo VI para designar el conjunto de consanguíneos tanto por linea paterna como materna hasta el séptimo grado y que algo más tarde se ampliará su campo para integrar también a los afines, es decir, a los cónyugues y a los consanguineos de estos”, Maria Isabel LORING GARCÍA, “Sistemas de parentesco y estructuras familiares en la Edad Media”, La familia en la Edad Media. XI Semana de Estudios Medievales. Nájera 2000, Logroño, Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 2001, p. 30. 6. 1478-5-30, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum (1477-12-12/14787-28), fols. 77-79v. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 239 L’estudi de les relacions de parentiu és una tasca força àrdua pels períodes històrics anteriors al segle XIX, ja que no serà fins a mitjan d’aquell segle quan la legislació reglamentarà jurídicament la utilització dels cognoms, prioritzant el del marit.7 Per a la realització de tot tipus de treball és imprescindible la consulta de fonts documentals primàries i la inversió de temps per analitzar aquestes fonts. En cas contrari, es pot caure en el parany de repetir el que la bibliografia medieval acostuma a explicitar, sense abans haver-ne comprovat documentalment la veracitat. Gairebé sempre s’observa una distància entre la legislació i la societat coetània, perquè els corpus jurídics estaven desfasats respecte als canvis econòmics i socials. Aquest fet pot explicar-se perquè, en general, les legislacions civils reflecteixen els interessos de les classes dominants i, mitjançant el dret canònic, l’Església intentà augmentar el seu control social. En general, les escriptures dels notaris baixmedievals acostumaven a reflectir el paper desenvolupat per cada individu dins del seu grup familiar en un moment donat. Però, de vegades, per treure’n l’entrellat, l’estudi d’un individu o les relacions familiars de grups familiars concrets requereix la consulta d’un gran nombre d’escriptures de diferent tipologia. Entre d’altres, es pot recordar el cas ja esmentat anteriorment d’alguns cabalers-pubills que no adoptaren el nom de la seva muller pubilla i continuaren utilitzant el propi. Aquestes actuacions dificulten la identificació de l’individu i la seva relació amb el seu grup de parents. En general, a les escriptures notarials, s’identificà els hereus i els cabalers amb el nom, el cognom i la població d’origen. La viudetat d’aquests homes mai consta en aquest tipus de fonts. Per a les dones cabaleres solteres i els menors d’edat s’utilitzà el mateix recurs d’identificació. És a dir, amb l’anotació del seu nom i, a continuació, els noms dels seus progenitors, especificant només el cognom del pare i la pertinença a una determinada població. A les dones cabaleres casades i vídues se les identificà de dues maneres. En la primera, s’escripturava el nom de la muller i després s’especificava la seva condició de casada o vídua, esmentant el seu consort amb el nom, el cognom i la vila d’origen. Amb això, es percep com la dona passava de la dependència paterna a la del seu marit, circumstància que comportà obviar l’escripturació de la vila d’origen. En la segona, la identificació es completava amb l’aportació del nom 7. Francesc de Paula MASPONS I ANGLASELL, La llei de la família catalana..., pp. 46-47. 240 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA de la mare i de la identificació completa del pare. És a dir, amb el corresponent nom i cognom.8 La identificació de les pubilles acostumava a presentar-se de tres maneres. A la primera, només se la identificava amb el nom i precedia la identificació del cabaler-pubill que era el seu marit. A la segona, la pubilla apareixia amb el seu cognom.9 I, a la tercera, el cognom de la branca troncal del mas es feminitzava.10 En totes aquestes variants també s’escripturava la pertinença a una parròquia, vila o ciutat. Com s’ha comentat d’altres vegades, el cas dels cabalers-pubills és similar al de les mullers cabaleres. En general, els cabalers que entraven al mas de la seva muller pubilla s’identificaven amb el cognom d’aquella i desplaçaven l’originari en darrer lloc precedit del terme àlies. Amb això, es contempla una completa assimilació de l’individu pel grup familiar que tenia el mas al qual aquest cabaler-pubill anava a viure i a treballar. En alguns casos, és díficil de determinar l’origen familiar dels cabalers-pubills que adoptaren el cognom de la seva muller pubilla si no es disposa de documentació relacionada amb els contractes d’esposalles o testaments on es demostra la seva procedència familiar.11 La identificació de l’origen familiar d’un pubill encara es complica més en el cas dels pubills “rebels” o reticents a desplaçar el seu cognom d’origen en un segon terme i a adoptar com a prioritari el de la família de la seva muller pubilla. A partir de la primera meitat del segle XV, alguns cabalers-pubills no acceptaren la pèrdua del seu cognom, ja que després d’haver-se maridat i d’haver entrat al mas de la seva muller pubilla continuaren utilitzant el seu cognom. D’aquests, uns quants desplaçaren el cognom de la seva muller pubilla al darrer lloc. D’altres, a més a més, ni el mencionaren precedit de l’àlies.12 Per aquesta raó, a partir del segle XV, ateses les resistències mostrades per alguns cabalers i amb l’objectiu 8. Testament de Clara, muller de Pere Arnau, de Sant Feliu de Cabrera, vídua de Bernat Colomer, de Sant Pere de Premià, orfe d’Antoni Canal i Constança, de Sant Feliu de Cabrera, 1472-8-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de Testaments (1457/1480), fols. 98-99. 9. Testament de Saurina Canal, de Vilassar, 1362-3-9, APSGVD, Manual 8, fol. 161v. 10. Testament de Saurina Veila, del veïnat de Cabrils de Vilassar, 1362-2-21, APSGVD, Manual 8, fol. 160. 11. Donació del mas Veil de Bernat Veil, de Vilassar, a Valençó, la seva filla, que maridarà amb Galcerà de Crosanyes, de Sant Cebrià de Vallalta, APSGVD, 1394-12-20, Manual 5, fols. 7-8v. 12. Venda d’Antoni Manent, usufructuari del mas Armengol, de Vilassar, i el seu fill, Antoni Armengol, àlies Manent, a Antoni Avella, de Vilassar, 1480-3-1, APSGVD, Diversorum 119. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 241 d’aturar tensions dins de l’àmbit familiar, algunes escriptures especificaren l’obligació que tenia el cabaler-pubill d’adoptar el cognom de la seva muller pubilla. Amb aquesta actuació també es reforçava el paper de la pubilla davant l’intent de “silenciar-la” documentalment i, a més a més, es protegia la tradicional interdependència existent entre el cognom de la família i el topònim del seu mas. En consonància amb el que es comenta, cal recordar que l’antropòleg Ignasi Terradas es refereix a la història de la família i a la dels seus masos com una “història legal”, perquè la documentació emprada per a reconstruir-la és fonamentalment de caire notarial: “tant la família com el seu patrimoni fan legalment la seva història, escripturant fil per randa tots els passos mínimament importants en la vida domèstica i patrimonial.”13 A l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar, una sèrie d’inventaris de masos del segle XV reflecteixen l’existència d’escriptures de caire familiar en alguns d’aquests masos inventariats. Aquesta documentació estava escripturada en pergamins, els quals es guardaven enrotllats en uns sacs allargats anomenats doblers.14 Bàsicament, les escriptures inventariades pertanyien a tres tipologies diferents. En la primera, hi havia les fonts relacionades amb la constitució del domini útil del patrimoni familiar. Per tant, en aquests doblers es conservaven establiments, sotsestabliments, cartes precàries i tot tipus de compravendes. En la segona, hi havia la documentació relacionada amb la transmissió patrimonial, com ara heretaments, esponsalicis, testaments i retorns de dot. En la tercera, hi havia escriptures relacionades amb les transaccions econòmiques efectuades pels diversos hereus i pubilles del mas (compravendes, censals morts, violaris, debitoris, etc.). Per exemple, l’inventari del mas Martí, de Vilassar, mostra que hi havia cinquanta-sis escriptures dins d’un dobler. Els documents inventariats foren testaments, definicions, establiments, sotsestabliments, àpoques, censals, absolucions i compravendes.15 Com és comprensible, la major part de la documentació que guardaven els masos estava relacionada amb la línia troncal familiar. És a dir, l’encapçalada pels hereus i pubilles. L’any, 1464, Jaume Amigó, de Premià, fill de Bartomeu Amigó, difunt, i d’Angelina, amb el consentiment dels seus tutors, sotsestablí el mas Amigó que estava derruït i dues peces de terra. Aquesta escriptura és molt interessant perquè 13. Catalanes, 14. 15. Ignasi TERRADAS, El món històric de les masies. Barcelona: Curial Edicions 1984, p. 111. Pere BENITO I MONCLÚS, Viure al Vilassar del quatre-cents..., pp. 88-89. Pere BENITO I Monclús, Viure al Vilassar del quatre-cents..., pp. 36-38. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 242 recorda les darreres quatre generacions d’hereus del mas Amigó que es perllongà durant cent anys. Jaume Amigó era l’hereu del mas Amigó perquè el seu pare l’instituí com a tal en el seu testament, el 12 de març de l’any 1461. Al seu torn, Bartomeu Amigó havia estat l’hereu universal del seu progenitor, Andreu Amigó, avi de Jaume Amigó. I aquest darrer havia rebut el patrimoni familiar de mans del seu pare, revesavi de Jaume Amigó. El 5 de novembre de 1364, Jaume Amigó pactà amb el prior del monestir de Sant Miquel del Fai la ratificació de la possessió del domini útil del mas mitjançant una carta precària.16 Cada unitat familiar estava inserida en un grup de parents més ampli conformat per diferents unitats familiars. La relació de parentiu era de tipus bilateral o bilineal. Es reconeixia la relació familiar amb els dos grups d’origen i, per tant, es consideraven parents tant els de part de mare com els de part de pare. Alguns parents protagonitzaren un paper molt més destacat del que generalment s’ha enunciat. Aquests parents formaven part del que més endavant es conegué com a consell familiar. Es tractava d’un grup de consell, de suport i de pressió que obligà els hereus i les pubilles a complir amb la seva responsabilitat respecte als altres membres del grup familiar. Aquest grup reduït de parents també donà suport testimonial i econòmic en contractes de diferent tipologia i reorientà algunes situacions conflictives que pertorbaven la convivència i la relació dels diferents membres del grup familiar. Si es considera família el conjunt de parents que compartien residència, aquesta institució no pot concebre’s segons un únic model caracteritzat per la monogàmia, la benedicció eclesiàstica, el patriarcat i la bilateralitat. S’ha de tenir cura a l’hora d’oferir definicions categòriques i massa generalistes del concepte família, ja que pot caure’s en el parany de transmetre una visió idealitzada de la família medieval més propera a la voluntat eclesiàstica que a la realitat. La cèl·lula familiar bàsica o unitat familiar no fou única. Presentà una diversitat de configuracions o sistemes familiars en continu moviment. El pas d’un tipus d’unitat a un altre depengué de les circumstàncies que afectaren els diferents membres de cada unitat familiar. De fet, com assenyala la doctora Mercè Aventin a la seva tesi doctoral, la incidència del pas del temps i la d’altres factors com els enllaços matrimonials, els naixements, els òbits i les migracions comportaren 16. 1464-8-1, AHPB, Miquel Franquesa, Manual comú (1465/1479). LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 243 que un mateix grup familiar passés obligatòriament per algunes de les tipologies o modalitats familiars que s’enunciaran a continuació.17 Per tant, deixant de banda les unions de concubinat i els enllaços clandestins molt poc documentats, es constaten les unitats familiars constituïdes per famílies conjugals amb fills i sense fills,18 les monoparentals, les reconstituïdes,19 les famílies conjugals ampliades20 i les famílies conjugals múltiples,21 les famílies d’avis i les àvies, que convivien amb els seus néts i/o nétes, sense la generació intermèdia.22 Aquests nuclis o sistemes familiars simples estaven immersos dins d’altres grups més amplis de parents, amb els quals es formaven sistemes familiars compostos. D’aquesta manera es ratifiquen les afirmacions que alguns historiadors han efectuat sobre la història de la família. L’evolució històrica de la família no ha estat linial. Si bé a partir del segles IX i X es pot parlar d’una importància creixent de la família nuclear, aquesta es replegà per influència de les diferents crisis baixmedievals, deixant pas a extenses relacions de solidaritat basades en el parentiu.23 17. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., pp. 216- 217. 18. Per alguns juristes els cònjuges no configuren una unitat familiar ni tenen relacions de parentiu: “És cert que hi ha una tendència general a estendre el concepte de família a la parella… Jo sempre he tingut entès que l’home i la dona, en el matrimoni no són parents, sinó cònjuges i, per tant, que la seva relació no és de família, sinó simplement matrimonial, que no és poc. És a dir, tots els drets que tenen l’un i l’altre constant matrimoni i en el moment de la seva dissolució, per mort o altra causa, els correspon per raó de matrimoni, i no els cal un altre títol. El concepte de família, en canvi, neix amb l’existència de fills, fins i tot adoptius”, Josep Maria PUIG SALELLAS, La “Resurrecció” dels Capítols Matrimonials (L’àmbit de l’autonomia de la voluntat en els contractes reguladors de la convivència). Contestació al discurs d’ingrés de l’acadèmic de número Il-LM senyor Juan-José López Burniol, pp. 56-57. 19. Les famílies reconstituïdes estaven conformades per vidus o vídues que tornaven a maridar-se. 20. Les famílies ampliades són aquelles en les quals els cònjuges convivien amb algun parent o parents. 21. Les famílies múltiples es caracteritzaven per la convivència en una mateixa residència de diverses unitats conjugals. En els capítols matrimonials de Bartomeu Puig, fill i hereu universal del difunt Antoni Puig, i Antònia, de Cabrera, i de Clara, filla de Salvador Bartomeu i Antònia, de l’esmentada localitat, es constata la previsió de la cohabitació de diferents generacions. Així, en el mas Puig havien de conviure la nova parella amb Antònia, la mare vídua de Bartomeu, Llorenç Puig i Francesca, els avis paterns de l’hereu, i Pere Puig, un oncle conco, és a dir, solter, 1479-7-25, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale vicesimum secundum (1479-4-17/1479-11-10). 22. Aquesta generació podia haver mort o traslladat la seva residència fora de la vila. En general, els néts i nétes que es traslladaren als masos dels seus avis i àvies ho feren per a convertir-se en hereus i pubilles i, d’aquesta manera, assegurar la continuïtat del grup familiar i del mas. 23. Georges DUBY I Henri BRESC, Historia de la familia. 1. Mundos Lejanos, mundos antiguos..., pp. 285, 401-438. 244 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA En una mateixa línia, Didier Lett considera que la imatge de la família medieval no es correspon amb la que encara avui en dia defensen certes ideologies reaccionàries que defineixen la família com una institució estable, completa i unida. Ans al contrari, a la baixa edat mitjana, aquesta institució mostrà evidents signes d’inestabilitat que l’obligà a tenir una gran plasticitat per adaptar-se a les diferents conjuntures que li tocà viure.24 La diversitat observada en la constitució dels diferents nuclis familiars, basada en la consanguinitat i l’aliança, també presenta d’altres lectures. Per a Maria Isabel Loring, cal afegir als sistemes de parentiu naturals un parentiu artificial com és l’espiritual, desenvolupat per les padrines i els padrins de bateig. Dins d’aquest parentiu artificial també hauria de contemplar-se l’affinitas, exercit pels diferents membres del clergat regular i secular en relació amb la divinitat.25 Com s’ha comentat amb anterioritat, a l’entorn rural els grups familiars simples es poden relacionar fàcilment amb l’habitatge. I també s’ha constatat com la coincidència entre l’antropònim familiar i el topònim del mas no és un tret plurisecular de la pagesia catalana, que estaria més pendent de la continuïtat de la coincidència esmentada que dels petits i grans problemes a què havia hagut de fer front durant segles. Els capítols matrimonials de vidus i vídues amb fills o sense, els matrimonis creuats, l’aparició constant de tutors i curadors en documentació de diversa índole, així com els heretaments de néts i nétes per part dels seus respectius avis i/o àvies reflecteixen una societat acostumada a conviure amb la mort, a perdre població i a adaptar-se a aquesta situació.26 Aquest panorama originà l’existència d’una diversitat de configuracions o sistemes familiars que contradiu la visió tradicional 24. “La famille médiévale, et plus généralement celle d’Ancien Régime: ne répond donc absolument pas à l’image de la famille véhiculée aujourd’hui encore pas certaines ideólogies réactionnaires: des familles stables, complètes, unies. Tout au contraire, la famille de l’Europe traditionnelle est caracterisée, elle aussi, surtout à cause des assauts incessants de la mortalité, par une grande inestabilité. Ce qui doit surtout retenir l’attention de l’historien, c’est la forte plasticité des structures de parenté et des structures familiales qui ont su, tout au long de l’époque médiévale, s’adapter aux diverses conjonctures”, Didier LETT, Famille et parenté dans L’Occident médiéval Vè-XVè siècle, p. 238. 25. Maria Isabel LORING GARCÍA, “La familia en la Edad Media...”, pp. 13-38. 26. “Les phénomènes de famille en miettes et de familles recomposés, qui préoccupent tant les sociologues en cette fin du XXè siècle, ne sont pas nouveaux. Si aujourd’hui, l’éclatement de la cellule familiale se fait essentialement pour cause du divorce, au Moyen Age, dans la très grande majorité des cas, elle est la conséquence de la mort de l’un de deux parents... plus d’un tiers des enfants vit dans une famille recomposée”, Danièle ALEXANDRE-BIDON i Didier LETT, Les enfants au Moyen Âge Vè-XVè siècle. París: Hachette (”Pluriel Histoire”), 1997, p. 98. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 245 de la família pagesa catalana medieval.27 Per això, cal recordar la rellevant presència de pubilles dins d’una societat marcadament patriarcal i d’altres estratègies successòries, comentades en d’altres subapartats, que demostren la coexistència de diferents realitats i que superen la visió dissenyada per alguns juristes i folkloristes decimonònics. A la baixa edat mitjana, la migració a la Ciutat Comtal fou un altre dels elements que contribuí a la pèrdua poblacional del Baix Maresme medieval. A partir de 1350, les ciutats catalanes reberen un important corrent migratori de les zones rurals properes, on ja exercien la seva influència mitjançant el control de diferents mercats. Es tractava d’una relació de “plena simbiosi entre el nucli urbà i la regió” circumdant, en la qual ambdues zones mostraven uns clars lligams d’interdependència.28 Els habitants de les zones rurals es desplaçaven a la ciutat per a vendre productes agrícoles i per adquirir-ne d’altres que no produïen ni podien aconseguir a la seva localitat. També hi accediren per aconseguir crèdit, per a satisfer les pensions dels contractes crediticis realitzats i per escripturar tota mena de contractes amb els notaris urbans.29 Per la seva banda, d’acord amb el que s’ha comentat al primer subapartat d’aquest estudi, els ciutadans i les institucions eclesiàstiques urbanes utilitzaven aquestes zones rurals per a invertir-hi el seu capital i obtenir, segons el seu potencial econòmic, agrer, pensions de violaris i censals morts, drets i rendes reials, així com drets jurisdiccionals o senyories. Les zones urbanes absorviren un flux constant d’immigració de les zones rurals properes, les quals al seu torn veieren minvar els seus recursos humans. Aquesta nova població urbana treballà en diferents activitats econòmiques i contribuí a equilibrar la pèrdua poblacional de les ciutats. En aquesta època, Barcelona era una ciutat atractiva tant a nivell individual com al col·lectiu per aquelles persones i poblacions que 27. Fins fa ben poc, a la nostra societat no s’ha elaborat una definició integradora del concepte de família en el sentit de contemplar la diversitat de models existents davant del sistema conjugal tradicional. És recent la regularització a les Corts espanyoles dels matrimonis homosexuals. Malgrat això, encara certs sectors socials, partits polítics i l’Església catòlica es mostren reticents a acceptar les unions “de fet” o “reglamentades” d’aquest col·lectiu. 28. Flocel SABATÉ i CURULL, El territori de la Catalunya Medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Casajuana, 1997, p. 170. 29. En un estudi sobre la clientela del notari Miquel Franquesa, es constata que el percentatge d’un 41% correspon a maresmencs, Montserrat RICHOU i LLIMONA, “Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa”..., pp. 70-72. 246 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA estaven sota la seva àrea d’influència. Aquesta projecció es traduí en una afluència constant de població forana rural vers la Ciutat Comtal i en les sol·licituds de moltes viles que aspiraven a ser considerades com a carrers barcelonins. A més a més, la capitalitat exercida per la Ciutat Comtal al Principat també es reflectí en l’arribada a Barcelona de població procedent d’altres zones de Catalunya, d’altres països de la Corona d’Aragó i, en una menor proporció, d’altres països europeus. Segons Flocel Sabaté, l’atracció que experimentaren les ciutats es veié afavorida pels interessos dels municipis, que copsaven la quantitat del nombre dels seus ciutadans com una de les bases de la seva vitalitat.30 Per això, a mitjan segle XIV, les ciutats fomentaren la migració de la població del seu entorn rural més proper. A partir de la centúria següent, aquesta migració es començà a controlar, car les llistes d’habitants de totes les grans poblacions superaven el volum real de pobladors. En aquesta època, alguns individus sense viure a ciutat volien gaudir dels avantatges fiscals i de solidaritat que l’entorn urbà oferia. Per a la baixa edat mitjana, Teresa Maria Vinyoles assenyala tres condicions per a ser considerat ciutadà barceloní: disposar de domicili propi encara que fos de lloguer, que la muller hi residís i desenvolupar-hi un ofici.31 Per tant, l’enllaç matrimonial realitzat per un noi de pagès amb una barcelonina facilitava en gran mesura l’accés a l’obtenció de la ciutadania barcelonina. Des de mitjan segle XIV hi hagué un nombre rellevant de maresmencs instal·lats a la Ciutat Comtal.32 Aquest fet evidencia que la migració de la població maresmenca vers la ciutat de Barcelona s’inicià abans de l’empremta de les crisis baixmedievals.33 Per a la primera meitat del segle XV s’observa com la majoria dels maresmencs que havien mar- 30. “Un major nombre d’habitants concedeix un més gran dinamisme a les activitats, una elevada empenta i una superior pressió”, Flocel SABATÉ i CURULL, El territori de la Catalunya Medieval..., p. 168. 31. Teresa Maria VINYOLES i VIDAL, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1985, pp. 83-85. 32. En una escriptura del 1373 s’esmentà una casa al carrer de la Fusteria que tenia Pere Rafart, parent dels Rafart de Vilassar (APSGVD, Manual 2, fols. 67v-68). En una donació del mas de Pere Grau, de Vilassar, es torna a mencionar l’existència de més cases de barcelonins d’origen vilassarenc al carrer barceloní de la Fusteria, situat sota el Born (MMMVD, Arxiu Fons Armengol, pergamí 4). En una altra donació es pot llegir: “quod in casu que non poteritis possidere dictum mansum Arola quod nos dabimus vobis totum ospicium nostrum civitatis Barchinone”, APSGVD, Manual 5, fol. 99v. 33. Segons Henri Bresc, arreu d’Europa, la primogenitura i la ultimogenitura, no tan estesa com l’anterior, provocaren “el celibato permanente y que requería la válvula de seguridad de la emigración de los segundones”, Henri BRESC, “La Europa de las ciudades y de los campos”, p. 435. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 247 xat a Barcelona encara continuaven mantenint relacions amb els seus parents del Baix Maresme. Una vegada instal·lats en aquesta ciutat, molts es mulleraren amb noies barcelonines.34 La intensa relació entre la Ciutat Comtal i l’àrea del Baix Maresme també es constata pel gran nombre de cabalers i cabaleres que tot i viure a pagès es maridaren amb barcelonines i barcelonins.35 A les escriptures testamentàries d’aquests barcelonins d’origen maresmenc hi figuren donacions als seus parents maresmencs,36 l’existència de nenes i nens orfes o no, acollits per parents37 o col·locats com a aprenents d’un ofici o com a minyones de parents més ben situats.38 D’aquí ve el nostre desacord amb Guy Bois, qui generalitza una reducció dels llaços de solidaritat i d’assistència mútua a partir de la Pesta Negra.39 Més aviat ens situem en la línia d’Henri Bresc, qui assenyala una contradicció en la praxi de les relacions de parentiu baixmedieval. En aquest tipus de relacions, d’una banda es constata una creixent alliberació jurídica de la persona i la conscienciació progressiva dels seus drets i, de l’altra, la consolidació del sistema parental. Bresc defineix aquest sistema com “el instrumento a manos del grupo, que la mo34. Àpoca de 56 lliures de dot d’Antoni Carbonell, de Barcelona, fill de Bernat Carbonell i Bonanata, difunta, de Vilassar, a favor de la seva promesa Caterina, vídua de Joan Bartalot, mercader barceloní, òrfena de Magret Oliver i de Bonanata, de Barcelona, 1434-10-11, AHPB, Manual (1434/1435), fol. 29 i full solt. 35. Debitori de dot 80 lliures de Pere Colomer, de Premià, a Antoni Teià, de Barcelona. Bartomeua, filla de Colomer, s’havia de maridar amb Teià (1372-5-2, APSPPD, Manual 2, fols. 43-44). Restitució de dot de Sança, vídua de Jaume Pi, de Premià, a la seva nora Sança, vídua de Pere Pi i muller d’Antoni Rocabertí, hostaler de Barcelona, 1421-11-16, AHPB, Bartomeu Agell, Manuale primum (1419/1414), fol. 36. 36. En el testament de Constança, muller de Pere Torrent, forner de Barcelona, filla del difunt Guillem Artaguil i de Margarida, de Vilassar, s’escripturà un llegat de 50 sous per a la seva mare i idèntiques quantitats per a Antònia i Bartomeua, les seves germanes, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 126-127. 37. En el testament de Joan Ferrer, taverner de Barcelona i fill de Ponç Ferrer i d’Alamanda, difunts de Premià, hi figura Joana, que vivia amb ell. Joana era néta seva i filla de Bartomeu Pou, de Cardedeu. El testador féu hereva universal la seva filla Joana, muller de Gabriel Soler, assaonador de Barcelona. Aquest darrer fou marmessor de Joan Ferrer amb Pere Ferrer, també taverner de Barcelona, nebot seu i fill de Jaume Ferrer, de Premià, i d’Antònia, germana del testador, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de Testaments (1457-1480), fols. 180v-182. 38. El 20 d’abril de 1400, Antoni Orriols, de Cabrera, pactà amb Bartomeu Soler, boter, de Barcelona, que la seva filla Joaneta, d’onze anys, treballaria com a minyona de Soler durant sis anys a canvi d’una soldada de 15 lliures (AHPB, Bernat Nadal, Secundus liber anni (Nativitatis Domini M.CCCC) (1400-3-1/1400-5-31), fols. 106-107v). El regest i la transcripció d’aquesta font correspon al document 6 de l’apèndix documental. 39. Guy BOIS, La gran depresión medieval. Siglos XIV-XV. El precedente de una crisis sistèmica. València: Universitat de València (“Biblioteca Nueva”, núm. 14), 2003, p. 95. 248 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA dela (es refereix a la persona) y la transforma para utilizarla, roturar, hallar capital y alianzas y edificar una potencia”.40 Precisament és el que Didier Lett defensa quan argumenta la plasticitat de l’estructura familiar de l’edat mitjana.41 Com en èpoques anteriors, les esposalles i els enllaços matrimonials foren un mitjà per a relacionar-se econòmicament i socialment mitjançant l’intercanvi d’individus de diferents grups familiars. Dins les relacions socials, no s’ha d’oblidar les relacionades amb el suport i la solidaritat del propi entorn familiar.42 Malgrat els grans silencis de la majoria de les escriptures consultades, es constata que les edats dels promesos foren diverses. Entre aquests hi havia nens i nenes orfes, nois i noies de tretze a quinze anys i adults vidus. És lògic pensar que les noies més buscades foren les més joves, car aquestes podien garantir un període de fertilitat més perllongat que assegurés el naixement de més infants en una època de gran mortalitat infantil. Per això, si les vídues no eren gaire joves o no tenien prou capacitat econòmica com per emprendre un nou enllaç nupcial, no podien recuperar la consideració social perduda amb la mort del marit. En canvi, la posició dels vidus dins del mercat matrimonial fou diferent. Els homes vidus es casaven més vegades en segones núpcies que les dones i, per tant, els vidus presentaven un ventall d’edats més ampli que les vídues. Tampoc cal oblidar un altre factor molt important: l’alta mortalitat femenina a causa dels parts. Força vegades, la incidència de la mort desfasà la correspondència entre els cicles vitals, identificats amb els diferents papers que podia desenvolupar un mateix individu al llarg de la seva existència, i l’administració dels sagraments cristians. Una mostra d’això està directament relacionada amb la poca esperança de vida que escapçava la franja demogràfica dels més petits i joves que no arribarien a maridar-se, mentre que d’altres individus de major edat oficialitzarien aquest ritus més d’una vegada. Els més desafortunats, en poc temps, enllaçaren cicles ben diferents com el de les esposalles i l’escripturació de les darreres voluntats.43 40. Henri BRESC, “La Europa de las ciudades y de los campos”..., pp. 419-420. 41. Didier LETT, Famille et parenté dans l’occident médieval..., p. 136. 42. Tot i la gran importància dels atorgaments capitulars, el seu paper dins del pactisme social i la seva vigència, malgrat la derrota del 1714 i la desaparició del pactisme polític, s’han realitzat pocs estudis sobre aquest tipus d’acords, Josep M. SALELLAS, La “Resurrecció” dels Capítols Matrimonials..., p. 60. 43. Mercè AVENTIN, “La familia ante la muerte: el culto a la memoria”, La familia en la Edad Media. Logronyo: Gobierno de la Rioja i Instituto de Estudios Riojanos, 2001, pp. 387-412. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 249 Tot i que l’amor a la baixa edat mitjana és un dels temes que ha cridat més l’atenció d’alguns medievalistes,44 aquest mot només apareix documentat a les escriptures originades a la notaria del barceloní Miquel Franquesa. Als capítols matrimonials de Bartomeu Català, fill d’Antoni Català i orfe de Clara, de Santa Maria de Mataró, i d’Aldonça, filla de Bernat Sala, àlies Mayol, difunt, i de Salvadora, de Cabrera, es constata en la dotació d’Aldonça feta pel seu germà Pere Mayol: “en contemplacio del present matrimoni et per amor fraternal.”45 A la donació del mas Font, de Premià, efectuada per Miquel Font, fill del difunt Joan Font i d’Isabel, a la seva mare, s’escripturà “propter amorem, quem gero erga vos dictam dominam Isabelem, matrem meam, carissimam, et alia ex mea liberalitate animo… dono et titulo donacionis irrevocabilis inter vivos”.46 L’exigència de demostrar amor apareix en una de les clàusules de les condicions de Bartomeua, mare de Pere Boter, “dona poderosa e usufructuària de tota vida sua natural dels béns de la heretat del quondam marit seu”: “E aixi stants e vinents los dits Pere Boter e Catherina… amen e honren la dita mare de ell dit Pere com a cara mare e ella axí mateix am e tinga los dessús dits com a cars fills”.47 Com és evident, no es pot equiparar el concepte d’amor modern i més contemporani amb el de la baixa edat mitjana.48 Com s’ha vist amb anterioritat, molt poques vegades, les unions conjugals respongueren a l’amor. En aquesta època, els enllaços matrimonials pactats cercaren la reproducció per a garantir la pervivència o supervivència del grup i del seu patrimoni familiar. Malgrat això, i com veurem més 44. Henri BRESC, “Las mujeres con las que se casan y aquellas que se aman”, La Europa de las ciudades y de los campos, pp. 424-428. Didier LETT, “La vie familiale (Vè-XVè)”, Famille et parenté dans l’Occident médiéval, pp. 165-189. Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia moderna...; Jack GOODY, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa...; Leah OTIS-COUR, Historia de la pareja en la Edad Media...; Charles de la RONCIÈRE, “Cómo vivir juntos...”, “Lo privado personal dentro de lo privado del àmbito familiar” y “La célula privada, matriz de la vida interior”, Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento, pp. 213-294. 45. 1464-4-14, AHPB, Miquel Franquesa, Plec de Capítols Matrimonials (1452/1482) i Llibre comú (1463/1465). 46. AHPB, Miquel Franquesa, Manual (1477). 47. 1477-3-22, AHPB, Miquel Franquesa, Manuale decimum octavum (1476/1477). 48. “Nuestro siglo que sólo cree en los matrimonios por amor, se ríe, o se indigna de los matrimonios de razón arreglados por las familias en los que se tiende a ver nada más que matrimonios de dinero. Pero en una sociedad en donde la inmensa mayoría de las familias vivía de un capital, pequeño o grande, que hacían fructificar o no con el trabajo de sus manos, era criminal, en consideración a los hijos por nacer, casarse sin tener el capital necesario para mantener una familia. Y de ello, aparentemente, no se daban cuenta”, Jean-Louis FLANDRIN, Orígenes de la familia moderna..., p. 240. 250 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA endavant, al següent apartat dedicat a l’escripturació testamentària, el tema de l’amor també hi fou present.49 Malgrat les disquisicions dels moralistes de l’època, que fins i tot condemnaven l’enamorament conjugal, es constata la presència d’un sentiment difícil de definir que unia els diferents membres d’un grup familiar. En aquest sentit, cal evocar Francesc d’Eiximenis, qui defensà un concepte d’amor entre pares i fills, entès com una necessitat merament instintiva, barrejada amb un fort component racional. Eiximenis també justifica l’autoritat patriarcal i elaborà un conjunt de regles perquè els marits poguessin educar les seves mullers com a bones esposes.50 Per tant, el concepte d’amor predominant dins l’àmbit familiar d’aquesta època fou un sentiment que es basà en l’existència d’unes evidents desigualtats. Com en societats actuals que mantenen els enllaços concertats, se suposa que aquest sentiment d’estimació havia d’aparèixer amb la convivència conjugal. D’altra banda, cal recordar que la historiografia medievalista actual qüestiona les idees exposades per Philippe Ariès sobre la infància.51 Segons Ariès, la societat medieval basava la seva relació amb la infantesa partint de la indiferència. Davant d’aquesta afirmació, d’altres autors com Didier Lett relacionen l’aparició, al segle XII, del limbus puerorum amb la pressió social, que no acceptava la condemna eterna dels seus nadons que havien mort sense haver estat batejats.52 Malgrat això, a la baixa edat mitjana com en l’actualitat, també hi hagué individus que maltractaren i descuidaren els infants.53 49. “Mater mea amor maternali” i envers el marit “pro amore conjugali” (14766-15, APSPPD, Manual 2, fol. 44). En relació amb un gendre, “bono amore et servicio michi facto infirmitatis mee longo tempore… facienda cotidie”, 1482-1-20, APSPPD, Manual 3, fol. 3v. 50. David GUIXERAS i Xavier RENEDO, Francesc Eiximenis. Llibres. Mestres i sermons. Barcelona: Editorial Barcino (“Biblioteca Barcino”, volum 2), 2005, pp. 70 i 135-142. 51. Philippe ARIÈS, El niño y la vida familiar en el Antiguo Régimen. Madrid: Taurus (“Ensayistas”, 284), 1987. 52. Didier LETT, “De l’errance au deuil. Les enfants morts sans bâpteme et la naissance du limbus puerorum aux XIIè-XIIIè siècles”, Robert FOSSIER (ed.), La petite enfance dans l’Europe Medievale et Moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran Septembre 1994. Tolosa: Université de Toulouse-Le Mirail, Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 77-92. 53. María del Carmen GARCÍA HERRREO, “Elementos para una historia de la infancia y de la juventud a finales de la Edad Media”, La vida cotidiana en la Edad Media. Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 228-229. Pierre ANDRÉ SIGAL, “Les accidents de la petite enfance à la fin du Moyen Age d’après les récits de miracles”, Robert FOSSIER (ed.), La petite enfance dans l’Europe Medievale et Moderne. Tolosa: Presses universitaires du Mirail, 1977, pp. 59-76. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 251 Dins de l’àmbit familiar també cal assenyalar la divisió interna del treball. A pagès, els diferents membres del grup familiar havien d’assumir les diferents tasques de l’empresa familiar. Els homes i els nois dedicaven les seves energies al conreu de les diferents peces de terra. Les dones i les noies combinaven les tasques agrícoles amb les feines de la llar, l’atenció del bestiar menor, la venda de productes agrícoles i d’elaboració pròpia.54 La migració d’alguns joves cabalers a la Ciutat Comtal va restar potencial de mà d’obra a algunes d’aquestes explotacions agreres pageses. Per això, en alguns contractes d’aprenentatge de molts d’aquests cabalers es comtemplà que durant les dates més importants del calendari agrícola pagès poguessin desplaçar-se als masos dels seus progenitors per a ajudar-los. Com és lògic, aquesta presentació vàlida per a una família conjugal amb fills s’ha d’adaptar a la diversitat de nuclis familiars existents, així com al potencial econòmic i demogràfic de cada mas. Com en l’actualitat, en aquella època, es formalitzaren una sèrie de contractes orals amb pagesos jornalers que treballaven a les terres dels pagesos més rics. Era una mà d’obra que no es visualitza documentalment, però que existí d’acord amb el que s’ha comentat a la primera part d’aquest estudi. El sector artesanal de la contrada també participà en contractes d’aprenentatge, mitjançant els quals s’incorporaren aprenents provinents d’altres zones més rurals: Sit omnibus notum quod ego Petrus Strany, filius Bartholomei Estray, parrochie Sancti Stephani de Vilanova, diocesis Barchinone, gratis et ex certa sciencia promito vobis Arnaldo Carbonelli, textoris panni lini, parrochie de Vilaçario, d’estar ab vos dit Arnau de Nadal de MCCCCXXXV a tres anys pus prop vinents que finiran a Nadal MCCCCXXXVIII. He que lo dit Carbonel sia tengut de mostrar l’ofici de texedoria. He més avant, fer una cota cascun any et un perel de camisas het VII parel de calses het VII parel de bragas het sabates aqueles agi menester. He més avant, la derrera anyada, un gipó he més que la derrera anyada sia la vestedura de color. Ferma lo dit contracta Pere Stray he Barthomeu Stray, pare del dit Pere, he n’Arnau Carbonel. Testes huius rei sunt: Fèlix Stray et Petrus Agell, dicte parrochie de Vilaçario.55 54. Mercè AVENTIN, “Família i unitat d’explotació...”, pp. 486-487. 55. 1434-11-2, APSGVD, Manual 8, fol. 102. Vegeu a l’annex el document núm. 15, que també es refereix a un contracte d’aprenentatge relacionat amb l’ofici de teixidor. “Vita brevis breviter in brevi finietur mors venit velociter quae neminem veretur” “Ad mortem festinamus”, Llibre Vermell de Montserrat, fol. 26v, 1399. TERCERA PART LA MORT LA MORT Des de temps remots, la incidència de la mort ha generat una sèrie de manifestacions rituals que han reconduït l’expressió de temor i de dolor dels homes i de les dones de les societats que ens han precedit històricament. Quan l’investigador analitza les relacions entre la pràctica testamentària escrita i la població rural baixmedieval que la produí, s’endinsa en un espai de reflexió en el qual els afers jurídics, les creences i les cerimònies funeràries jugaren un important paper en la configuració de l’imaginari col·lectiu1 i en les reglamentacions escrites medievals.2 Per això, en aquest darrer apartat, a més a més de la història, es farà una especial referència a d’altres disciplines com la filosofia, la història de les mentalitats, la història de la religió cristiana i del dret.3 Les aportacions d’aquestes ciències complementaran l’estudi de les relacions economicosocials presentat als apartats precedents. 1. “En el momento actual, los testamentos constituyen una de las fuentes favoritas para la investigación del tema de la muerte. Y no se trata sólo de su utilización con vistas al estudio de la transmisión de patrimonios. Los testamentos son también pieza básica para el conocimiento de las mentalidades medievales y de los cambios de los sentimientos ante la muerte”, Emilio MITRE FERNÁNDEZ, “La muerte y sus discursos dominantes entre los siglos XIII y XV”, Eliseo SERRANO, Muerte, religiosidad y cultura popular: encrucijadas. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1994, pp. 15 i 25. 2. José-Ramón JULIÀ VIÑAMATA, “La sociedad de Barcelona de principios del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos”. Tesi de llicenciatura dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis, Barcelona, Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1985. 3. Per a Bernard Guillemain, el testament és susceptible d’una anàlisi jurídica i, a més a més, ofereix informació de les famílies, de la imatge de la mort, de les cerimònies funeràries, de la visió del més enllà, de les devocions religioses i de la popularitat de les institucions eclesiàstiques, Bernard GUILLEMAIN, “Préface”, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà: la pratique testamentaire dans la région toulousaine (1300-1450). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan (“Collection Études”), 1992, vol. I, p. 5. 258 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA La base documental d’aquest apartat està conformada per 525 testaments, dels quals 178 pertanyen al segle XIV i la resta, és a dir 347 testaments, a la centúria següent. La major part d’aquests documents, concretament 450 fonts, pertanyen als diferents llibres notarials de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar. També disposem de 49 testaments de l’Arxiu Parroquial de Sant Pere de Premià i amb 26 testaments de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.4 Per tant, la major part d’aquestes disposicions testamentàries foren registrades pels rectors o els vicaris de les viles de Sant Genís de Vilassar i de Sant Pere de Premià. A la documentació testamentària, s’hi ha d’afegir unes altres fonts com les consignacions d’òbits i d’enterraments, així com els diferents pagaments satisfets pels marmessors. També s’han estudiat una sèrie d’àpoques, debitoris, compravendes, litigis i procures que relacionen el fet mortuori amb el seu entorn més proper. 4. Maria-Teresa Ferrer Mallol ha estudiat les diferents fases de redacció dels documents notarials al nostre país i ha analitzat les diferents fases de redacció (rogatio, scaeda, inserció i carta o instrumentum). Per tant, la majoria dels testaments analitzats formen part d’un procés d’elaboració i, en conseqüència, només visualitzen el document final que s’estenia als interessats, Maria-Teresa FERRER MALLOL, “La redacció de l’instrument notarial a Catalunya”. Estudios Històricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, IV (Barcelona, 1974), pp. 29-191. ELS TESTAMENTS I LA SEVA ESTRUCTURA A la baixa edat mitjana, l’elaboració de les darreres voluntats estava restringida a una minoria social perquè un ampli sector de la població no podia accedir a la successió testada.1 Dins d’aquest darrer grup hi ha els menors, les dones solteres, que encara estaven sota la pàtria potestat del pare, els individus que no tenien plenes facultats mentals i els pobres.2 En els darrers segles medievals, la importància de les escriptures testamentàries ha d’entendre’s com l’exponent d’un cúmul d’interessos que sobrepassaven la voluntat del testador. Per a Emilio Mitre el testament pot definir-se “como instrumento de reconciliación del moribundo con los suyos, como reparación de entuertos, como pasaporte para la otra vida o como instrumento de la matemática de la salvación”.3 Per la seva banda, Marie-Thérèse Lorcin assenyala la intensitat dramàtica que contextualitzava l’escripturació d’aquest tipus de documents quan el testador o la testadora contemplava la mort des d’una òptica propera i, per tant, havia arribat l’hora de fer balanç. Segons Lorcin, mitjançant aquesta reflexió, el testador realitzava una projecció de tres espais temporals força diferenciats: l’existència terrenal, que molt aviat podia esdevenir passat; el futur immediat, que havia de preservar-se en la 1. Només podia testar qui “reunia les condicions exigides pel règim de successions testades vigent a Catalunya i que es basaven en el dret romà, la Lex Visigotorum i les successives disposicions legals i costums adoptats i aplicats des del segle XII”. Posteriorment, el 1595, a les Corts de Barcelona convocades per Felip II, aquest cos jurídic i d’altres disposicions originaren la constitució determinativa del dret vigent a Catalunya, Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 541. 2. “Pour tester, il faut avoir quelque chose à léguer...”, Marie-Thérèse LORCIN, Les campagnes de la région Lyonnaise aux XIVè et XVè siècles. Tesi doctoral. Lió: Imprimerie Bosc Frères, 1974, p. 211. 3. Emilio MITRE FERNÁNDEZ, “La muerte y sus discursos dominantes entre los siglos XIII y XV”, p. 25. 260 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA memòria de familiars i amics, i l’eternitat basada en la immortalitat de l’ànima.4 La cura o l’atenció d’aquests tres espais que preocupaven i ocupaven l’atenció de la major part dels testadors es constata a les diferents parts de les darreres voluntats escripturades. L’estructura del testament maresmenc tenia una organització similar a la d’altres contrades del nostre país. Per tant, en general, aquestes escriptures es dividiren en tres apartats ben definits: el protocol inicial, les disposicions i el protocol final o escatocol.5 EL PROTOCOL INICIAL Al protocol inicial s’escripturava l’encapçalament o preàmbul i la presentació del testador o testadora. A l’encapçalament, se situava la invocatio desenvolupada mitjançant diferents invocacions religioses. Les fórmules més usuals foren les que feien referència a la divinitat.6 A partir del segle XV, aparegueren d’altres fórmules més elaborades que incidiren en la incertesa de l’arribada de la mort7 o esmentaren el paradís,8 Jesucrist i la Verge Maria,9 la Cort Celestial10 i la Passió de 4. Marie-Thérèse LORCIN, “Le temps chez les humbles: passé, présent, et futur dans les testaments foréziens (1300-1450)”, Revue Historique, 566 (Vêndome, 1988), p. 314. 5. Per al període precedent, pot consultar-se Antoni Maria UDINA ABELLÓ, La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona: Fundació Noguera (col·lecció Textos i Documents, 5), 1984. 6. “In Cristi nomine amen” (1423-5-3, APSGVD, Manual 3, fol. 157v; 147110-18, AHPB, Jaume MAS, Primus Liber Testamentorum (1449/1505), fol. 46v). “In Dei nomine” (1355-5-26, APSGVD, Manual 1, fol. 107; 428-1-18, Manual 3, fol. 154v). “In nomine domini amen”, 1362-3-9, APSGVD, Manual 8, fol. 162. 7. “In Christi nomine quoniam nullus in carne positus mortem corporalem evadere non posit id circo ego” (1441-8-5, APSGVD, Manual 7, fol. 136). “In Dei nomine quoniam nullus in carne positus mortem evadere potest corporalem et quod nill est cercius quam mori et incercius quam hora mortis quia propter ego” (1409-8-4, APSGVD, Manual 3, fol. 168). Aquests encapçalaments també es presentaven obviant algunes parts del text, que es donaven per sabudes. Aquest fet es pot observar en la gradació d’abreujaments que es presenten als següents exemples: “Quam nullus in carne positus mortem corporalem evadere non potest et cetera ideo ego” (1450-10-30, APSGVD, Manual 7, fol. 45); “Cum nullus in carne positus et cetera id circo ego” (1451-8-24, APSGVD, Manual 7, fol. 31); “Quam nullus in carne et cetera jo” (1451-7-19, APSGVD, Manual 7, fol. 61v); “Quam nullus et cetera” (1451-8-26, APSGVD, Manual 7, fol. 70v) i “Quam et cetera” (1467-6-2, APSGVD, Manual 7, fol. 134v). 8. “In Christi nomine et eius divine gracie, qui nominem vult partire si omnes expectantivus custodit et fidelis ad gaudia paradisi producit id circo ego”, 1468-6-2, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 3. 9. “In nomine Domini nostri Ihesu Christi et eius genitricis gloriose semperque virginis Marie amen”, 1465-10-27, AHPB, Antoni Parera, Secundus liber notularum testamentorum (1457/1472), fol. 27. 10. “En nom de nostro senyor Deus e de la humil verge Maria et tota la cort celestial”, 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1449/1505), fol. 33v. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 261 Crist.11 També hi hagueren algunes escriptures que obviaren la invocació religiosa i s’iniciaren amb la presentació del testador.12 Aquestes fórmules invocatòries reflecteixen l’aportació dels notaris als testaments13 i la “uniformització imposada per la cultura notarial”.14 El notari era el guardià del costum perquè regulava els llegats, l’elecció dels hereus i l’organització de les exèquies. Era qui proposava al testador o a la testadora l’ordre dels llegats i qui adjuntava a posteriori, durant l’escripturació, les fórmules estereotipades als instruments testamentaris. El retorn del document escripturat a l’interessat i/o a la seva família, així com la intensa circulació dels homes de lleis i dels seus formularis contribuiren a l’estandardització de la imatge del fenomen de la mort. Així doncs, cal deixar ben clar que les escriptures testamentàries no foren discursos personalitzats a les portes de la mort, ja que “le moule juridique, le cadre étroit de la convention notariale laisse donc peu de place a l’individu”.15 Després de la invocació, amb la intitulatio es procedia a la presentació del testador. Com és lògic, en aquest apartat s’identificà els testadors de la mateixa manera que en d’altres fonts notarials ja presentades amb anterioritat en aquest estudi. S’identificava els homes amb el seu nom i cognom i se n’especificava l’estatus d’hereu o cabaler. En general, els pubills utilitzaven en primer lloc el cognom adoptat en casar-se precedint el que s’utilitzava com a àlies.16 De vegades també s’escripturaren les identificacions dels progenitors del testa- 11. “In Christi nomine et eius gracia qui pro humani salute generis in sacro Virginis thalamo patibilem asumere voluit carnem et per lapsum hominis redimendum sacratissimum corpus suum humiliter exposuit passioni, ego”, 1468-6-21, APSPPD, Manual 2, fol. 52. 12. “Ego Sancia Verdeguera” (APSGVD, Manual 1, fol. 9). “Yo Constança”, APSGVD, Manual 8, fol. 13v. 13. “Seul un spécialiste de l’histoire religieuse pourrait traiter à fond le problème essentiel, c’est-à-dire montrer le rapport entre le dogme catholique enseigné à l’époque, et les pratiques dont font état les testaments (du Lyonnais)”, Marie-Thérèse LORCIN, “Les clauses religieuses dans les testaments du Plat Pays Lyonnais aux XIVè et XVè siècles”. Revue d’Histoire et de Philologie, 78 (Lieja, 1972), p. 291. 14. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 548. 15. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà. Les hommes, la mort et la réligion dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Age (vers 1320-vers 1480). Rome: École Française de Rome Palais Farnèse, 1980, pp. 86-87 i 105. 16. Testament de Pere Mataró, àlies Espinal, de Vilassar (1410-5-9, APSGVD, Manual 3, fols. 103v-104). Testament de Salvador Riera, àlies Botey, de Vilassar (142510-16, APSGVD, fols. 144v-145). Testament de Pere Fàbregues, àlies Dorca, de Premià (1466-3-1, APSPPD, Manual 3, fols. 54v-55). Testament de Llorenç Puig, àlies Bellot, de Cabrera, 1480-10-22, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482), fols. 41-42 i Plec de testaments (1465/1482). 262 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA dor.17 Aquesta circumstància permet la localització de maresmencs que havien marxat a viure a Barcelona i, a més a més, saber l’ocupació a la qual es dedicaven. Entre d’altres, s’ha constatat artesans d’origen maresmenc que visqueren a la Ciutat Comtal i treballaren com a assaonadors, pellissers,18 fusters,19 sabaters,20 taverners21 i mercaders.22 Quan els testadors desenvolupaven un ofici a les viles del Baix Maresme, també s’acostumava a consignar per escrit aquesta ocupació. Així cal assenyalar, entre d’altres, pescadors,23 sastres,24 ferrers,25, fusters,26 teixidors27 i vidriers.28 La identificació de les testadores també es realitzava mitjançant referents masculins, car la inserció social d’aquestes dones es realitzava mitjançant el matrimoni i/o la dependència vers un referent masculí. En 17. Testament de Bernat Isern, fill de Salvador Isern, de Vilassar (1410-4-13, APSGVD, Manual 3, fol. 99v). Testament de Joan Vidal, de Premià, fill d’Antoni Vidal, de Vilassar (1466-4-22, APSPPD, Manual 3, fol. 57). Testament de Llorenç Partella, de Premià, orfe de Bonanat Partella i Constança, 1479-9-21, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482), fols. 20-31. 18. Testament de Salvador Campins, assaonador i pellisser de Barcelona, orfe de Guillem i de Constantina, de Vilassar, 1429-12-13, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 41v-42. 19. Testament de Francesc Colomer, fuster de Barcelona, fill de Berenguer Colomer, difunt d’Alella i de Francesca, vídua de Jaume Rossell, de Sant Pere de Premià, 1435-9-8, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 104-105. 20. Testament de Pere Riera, sabater de Barcelona, orfe de Jaume Riera de Premià, i de Francesca, 1436-11-3, AHPB, Joan RENIU, Llibre de testaments (1420/1439), fols. 113-114. 21. Testament de Joan Ferrer, taverner, de Barcelona, orfe de Ponç Ferrer i d’Alamanda, de Premià, 1479-2-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 180v-182. 22. Testament de Guillem Bartomeu, mercader, de Barcelona, fill del difunt Antoni Bartomeu i Vicenta, de Cabrera, 1465-6-29, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 56-58v. 23. Testament de Vicenç Oller, pescador, de Vilassar, 1434-6-26, APSGVD, Manual 6, fols. 35v-36 i Manual 7, fol. 131 bis. 24. Testament de Jaume Orlhac, sastre, habitant de Vilassar (1399-11-8, APSGVD, Manual 3, fol. 77). Testament de Bartomeu Robí, sastre, de França, habitant de Premià (1466-10-24, APSPPD, fol. 59). Testament de Mateu Bayó, sastre, de Premià, 1476-6-18, APSPPD, Manual 2, fol. 54v. 25. Testament de Miquel Andreu, ferrer, de Vilassar, 1434-11-6, APSGVD, Manual 6, fols. 37-39. 26. Testament de Bernat Mas, fuster, de Vilassar, 1444-11-19, APSGVD, Manual 3, fol. 165. 27. Testament d’Arnau Carbonell, teixidor de lli, de Vilassar, 1449-9-4, APSGVD, Manual 8, fols. 150-151v. 28. Testament d’Amador Bonivern, vidrier, de Vilassar, 1483-9-8, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 9. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 263 general, de les dones solteres se’n consignava el nom i, a continuació, les identificacions dels progenitors.29 Si les testadores eren dones casades o vídues s’escripturaven les referències dels seus respectius cònjuges.30 De vegades, la informació és força valuosa, car d’algunes testadores s’especificaren les identificacions dels cònjuges vius o difunts i la dels progenitors.31 Per a les dones vídues que s’havien tornat a maridar, es feia constar en primer lloc la identificació del marit seguit de la referència del cònjuge difunt.32 En el cas d’algunes pubilles s’escripturava el cognom familiar feminitzat.33 Un altre dels elements identificadors d’aquests testadors fou l’escripturació de la població d’on eren originaris i gairebé mai es féu constar l’edat, dates d’esdeveniments familiars significatius ni el temps que s’havia conviscut amb el cònjuge. Malgrat això, se sap que, en aquesta època, els homes es classificaven segons sis etapes —primera infància, segona infància, adolescència, juventut, maduresa i senectud— elaborades per sant Isidor a l’Etimologia XI.34 29. Testament de Francesca, òrfena de Pere Banyeres, de Vilassar (1387-11-16, APSGVD, Manual 3, fol. 49v). Testament de Constança, filla de Berenguer Amat, de Vilassar, 1430-4-22, APSGVD, Manual 6, fol. 11 i Manual 8, fol. 39v. 30. Testament de Maria, muller de Pere Morell, de Vilassar (1384-10-12, APSGVD, Manual 3, fol. 48v). Testament de Sança, muller de Jaume Estrany, àlies Soler, de Vilassar (1403-9-3, APSGVD, Manual 3, fol. 99). Testament de Bartomeua, vídua de Bernat Colom, àlies Lladó, de Vilassar (1441-8-5, APSGVD, Manual 7, fol. 136). Testament de Margarida, vídua de Pere Boter, de Premià, 1463-5-27, APSPPD, Manual 3, fol. 48. 31. Testament de Sança, filla de Pere Grau, muller de Bernat Bonivern (135811-6, APSGVD, Manual 3, fol. 29). Testament de Constança, muller de Pere Torrent, forner de Barcelona, filla del difunt Guillem Artaguil i de Margarida, de Vilassar (14107-12, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 126-127). Testament d’Antònia, muller de Berenguer Tria, de Vilassar, filla de Pere Torra, d’Alella, (1427-11-11, APSGVD, Manual 8, fols. 24v-25). Testament de Joana, vídua de Pere Doy, mariner de Sant Martí d’Arenys, òrfena de Pere Arnau, de Cabrera, 1478-3-8, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 167-168. 32. Testament de Clara, muller de Jaume Rovira, de Teià, vídua de Salvador Serra, de Vilassar (1434-2-14, APSGVD, Manual 8, fol. 45). Testament de Clara, muller de Pere Arnau, de Cabrera, vídua de Bernat Colomer, de Premià, òrfena d’Antoni Canal i Constança, de Cabrera, 1472-8-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 98-99. 33. Testament de Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès, àlies Sagi, de Vilassar (1430-2-24, APSGVD, Manual 8, fol. 52). 34. “Seis son las etapas de la vida: infancia, niñez, adolescencia, juventud, madurez y senectud. La primera es la infancia, desde el momento en que el niño nace, hasta que cumple los siete años. La segunda es la niñez, o etapa pura y no apta para la procreación: abarca hasta los catorce años. La tercera es la adolescencia, «adulta» ya para engendrar; dura hasta los veintiocho años. La cuarta es la juventud, que es la más firme de todas y llega hasta los cincuenta años. La quinta es la madurez o gravedad, 264 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A continuació de la presentació del testador, se’n ratificava la salut física i mental,35 s’explicitava la causa per la qual s’elaborava el testament i s’esmentaven els marmessors. L’estudi dels testaments elaborats entre els anys 1348 i 1486 a la parròquia de Sant Genís de Vilassar aporta força informació sobre la població d’aquesta localitat. La distribució per gèneres dels testadors d’aquesta parròquia indica un percentage d’un 51% d’homes davant d’un 49% de dones. El sistema utilitzat a les escriptures testamentàries per a identificar les dones testadores permet fàcilment classificar aquest sector de la població segons el seu estat civil. Seguint aquest criteri, es percep el percentatge d’un 73% de dones casades, un 24% de vídues i un 3% de solteres. En canvi, aquesta classificació no és una tasca fàcil en el cas dels testadors masculins, car no s’acostumava a especificar la viduïtat dels homes. Per aquesta raó, les següents dades són hipotètiques ja que es basen en la informació facilitada per la documentació testamentària i/o per d’altres fonts relatives al testador o a la seva família. Així doncs, es presenten com a provisionals els següents percentatges: 54% d’homes casats, 24% d’homes vidus i 22% d’homes solters. El predomini de testadors casats o vidus reflecteix la ideologia predominant del moment en què es contemplava aquest estat civil com a prioritari, ja que s’havia d’assegurar la continuïtat de la família i del patrimoni mitjançant la procreació. La diferència existent entre el nombre de solteres i de solters pot explicar-se perquè a la dona només se li reconeixen dos destins: casar-se o dedicar la vida a Déu. Les noies malaltes no podien optar per cap d’aquests dos camins.36 Per això i d’acord amb el que s’ha comentat d’altres vegades, la identificació de la dona estava sotmesa a la identitat d’una figura masculina representada pel pare o el marit. que es el paso de la juventud a la ancianidad; no es todavía ancianidad, pero tampoco es juventud, porque se trata de una edad más avanzada… Esta etapa comienza a los cincuenta años y culmina a los setenta. La sexta edad es la senectud, que ya no tiene límite: después de transcurridas las cinco etapas precedentes, todo cuanto resta de vida se llama senium (ancianidad) por ser el final”, Maria Isabel PÉREZ de TUDELA VELASCO, “Ancianidad, viudedad… El hombre medieval en su edad postrera”, La Familia en la Edad Media. Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 2001, p. 286. 35. A la documentació testamentària analitzada, entre d’altres, hi apareixen les següents expressions: “fas e ordon meus testament ab bon enteniment e ab plena paraula” (1422-10-21, APSGVD, Manual 3, fols. 139v-140); “in meo plenu sensu memoria integra cum firma loquela existens meum facio et ordino testamentum” (1468-6-2, APSGVD, Llibre d’òbits, fol.3) i “in meo pleno sensu sana et integra memoria cum firma loquela”, 1480-10-22, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482), fols. 5-6. 36. Núria CAÑELLAS i VILAR, “Entre l’aquí i el més enllà. Anàlisi d’una societat urbana del segle XV a la Catalunya Nova a través dels testaments: Tortosa 1425-1455”. Memòria de “maîtrise” codirigida per Maurice Berthe i Antoni Riera, Universitat Toulouse-Le Mirail, 1992, p. 49. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 265 Com que és impossible oferir l’edat exacta dels testadors, les dades dels familiars són crucials per a aproximar-nos-hi. De les testadores casades vilassarenques un 44% tenien fills.37 A continuació i amb un 28%, se situaren les vilassarenques casades que esmentaren en els seus testaments fills i ascendents o progenitors.38 Amb un 15%, les que feren donacions a fills i néts.39 Amb un 7%, les casades vilassarenques que disposaren llegats per a ascendents i d’altres parents col·laterals40 i amb un 6% les que no esmentaren fills, néts ni ascendents que s’hagin pogut identificar.41 GRÀFIC 14 Casades testadores amb familiars ascendents i descendents (1348-1486) NF/NN/A 7% NF/NN/NA 6% F/N 15% F 44% F/A 28% F: fills F/A: fills i ascendents F/N: fills i néts NF/NN/A: ni fills, ni néts i ascendents NF/NN/NA: ni fills, ni néts ni familiars ascendents 37. Eulàlia, muller de Miquel Casals, de Vilassar, només esmentà fills i filles. D’aquesta descendència féu escripturar els noms de Joan, l’hereu universal, d’Eulàlia i d’Angelina. No hi hagué cap deixa pel marit, 1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fols. 135v-136. 38. Benvinguda, muller de Guillem Amat, de Vilassar, ordenà el lliurament de 45 sous per a la seva mare i escollí Bernat, el seu fill, hereu universal (1348-6-10, APSGVD, Manual 1, fol. 5v). Antònia, muller de Bernat Macià, de Premià, féu donacions a Francina Cabusa, la seva mare, als seus germans i al seu marit, nomenà hereva universal Eulàlia, la seva filla, 1462-11-14, APSPPD, Manual 2, fols. 43v-44. 39. Eulàlia, muller de Guillem Rafart, de Vilassar, disposà llegats per a les seves filles Juliana i Francesca, pels seus néts i nétes, el seu gendre i les seves germanes, 1421-8-10, APSGVD, Manual 3, fol. 134. 40. Constança, muller de Pere Torrent, forner de Barcelona, filla de Guillem Artaguil, difunt, i de Margarida, de Vilassar, escollí com a hereu universal el seu marit. La resta dels llegats els escripturà a favor de la seva mare i les seves germanes, 14107-12, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 126-127. 41. Francesca, muller de Jaume Avella, de Vilassar, només disposà deixes per al seu marit, al qual també reconegué 8 lliures “que aporta per via de dot” (APSGVD, Manual 3, fols. 154v-155). Constança, muller d’Esteve Vidal, de Vilassar, només llega un cot per a Clara, la seva cunyada i hereva universal, 1465-11-4, APSGVD, Manual 8, fol. 186. 266 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Pel que fa a les dones vídues, els resultats obtinguts mostren un percentatge del 39% de vídues amb fills i néts,42 del 38% amb fills,43 del 18% sense fills, néts ni ascendents44 i del 5% amb fills i ascendents.45 També s’ha detectat un cas que no s’ha comptabilitzat a la mostra realitzada, que contempla una dona vídua que escollí Bernat Carbonell, el seu avi, de Vilassar, com a hereu universal i li cedí 40 lliures “in satisfaccionem provisionis et alimentacionis per ipsum michi facte”. Aquesta testadora també donà 6 lliures al seu germà, Pere Carbonell. Es tracta de Francina, vídua de Jaume Joan, habitant de Premià, i filla de Bartomeu Carbonell, del veïnat del Sant Crist de Vilassar, i d’Elionor.46 GRÀFIC 15 Vídues testadores amb familiars ascendents i descendents (1348-1486) NF/NN/NA 18% F 38% F/N 39% F/A 5% F: fills F/A: fills i ascendents F/N: fills i néts NF/NN/NA: ni fills, ni néts ni ascendents 42. Alamanda, vídua de Bernat Avella, de Vilassar, escripturà llegats per als seus tres fills, per als seus néts, per a la seva germana i les seves nebodes (1428-4-15, APSGVD, Manual 6, fol. 7 i Manual 8, fols. 34v-35). Margarida, vídua de Pere Boter, de Premià, esmentà com a beneficiaris dels seus llegats testamentaris Bartomeu Boter, el seu fill, Bartomeua, la seva nora, Angelina, la seva filla, i un nombre indeterminat de néts, 1463-5-27, APSPPD, Manual 3, fol. 48. 43. Gueraula, vídua de Pere Sagalar, de Vilassar, només esmentà dos fills, Genís Tolrà i Bernat Tolrà (1426-7-1, APSGVD, Manual 3, fol. 147v). Narcisa, vídua de Jaume Draper, àlies Estrader, de Premià, només tingué com a beneficiari el seu fill Bernat, APSPPD, Manual 3, fols. 64v-65. 44. Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès, àlies Sagi, de Vilassar, llegà a favor d’Antoni Riera, el seu hereu universal, i d’un fill d’una neboda seva, 1430-3-24, APSGVD, Manual 8, fol. 52. 45. Francesca, vídua de Berenguer Saura, de Vilassar, esmentà al seu testament els seus dos fills, Antònia i Bernat, i la seva mare, de la qual no es consignà el nom, 1421-5-24, APSGVD, Manual 3, fol. 124. 46. AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fol. 141. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 267 Aquests resultats aporten una visió ben diferenciada de les tipologies referents a les dones casades i les vídues. Així, la dona casada predominant era una testadora que només tenia fills. Dins d’aquesta tipologia, amb una proporció inferior, també hi havia una dona casada més jove amb descendents i ascendents. Ambdós casos representen un 72% de la mostra i, amb algunes excepcions, són dones de mitjana edat: les primeres sense pares ni avis i les segones amb alguns d’aquests ascendents. El tercer grup corresponia a dones més grans, que ja tenien fills i néts. En quart i darrer lloc, se situava la dona molt jove que encara no havia procreat i podia tenir els progenitors vius. Al grup de les dones vídues, que acostumaven a ser dotze anys més joves que els seus marits, predominaven les que tenien fills i néts. A continuació, hi havia les dones vídues més joves, que només esmentaren els seus fills. També disposem d’un grup de vídues que no esmentaren ascendents ni descendents. Finalment, dins d’aquesta tipologia, hi hagué les vídues més joves que disposaren llegats per als seus fills i ascendents. Les vídues que havien tornat a maridar-se han estat classificades dins de l’apartat de les casades, ja que aquest estat civil és el que consta a l’escripturació de les seves darreres voluntats.47 La presentació dels testadors restaria incompleta si no es contemplessin altres categories de familiars. Per aquest motiu, s’ha ampliat l’anàlisi de les categories de familiars, tant consaguinis com per afinitat, i s’ha incorporat als parents espirituals, com els fillols i els padrins.48 Els resultats obtinguts demostren que els parents més esmentats en els testaments d’ambdós sexes foren els descendents directes. Els fills i les filles figuraren amb un percentatge d’un 32%. A continuació, amb un 13% s’escripturaren els néts, amb un 11% els germans, amb un 9% els respectius cònjuges, amb un 8% els pares i amb un 5% els nebots. La resta de parents reflectits documentalment configuren unes xifres poc representatives. Com és lògic, amb un percentatge d’un 29% els fills foren els beneficiats més esmentats per les dones casades. Seguidament, amb un 22%, se situà el marit, amb un 13% els germans, amb un 10% els pares, amb un 9% els néts, amb un 5% els gendres, amb un 4% els nebots i amb un 3% els sogres (vegeu el gràfic 16). 47. Testament de Bartomeua, muller de Jaume Rovira, de Teià, i vídua de Salvador Serra, de Vilassar (1434-2-14, APSGVD, Manual 6, fol. 45). Testament de Clara, muller de Pere Arnau, de Cabrera, vídua de Bernat Colomer, de Premià, òrfena d’Antoni Canal i Constança, de Cabrera, 1472-8-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 98-99. 48. Alamanda, muller de Pere Boscà, de Vilassar, disposà llegats pels fills de Guillem Mataró, que eren els seus fillols, 1368-5-10, APSGVD, Manual 3, fol. 6v. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 268 Els percentatges obtinguts per a les vídues testadores també mostren els fills com a màxims beneficiaris dels seus llegats amb un 39%. A continuació, se situaren els néts amb un 21%, els nebots amb un 11%, els germans i gendres amb un 10% i amb un 5% els fillols. Amb aquestes xifres es ratifica el que s’afirmava d’aquestes testadores: la major part de les dones casades eren més joves que les vídues, ja que entre les primeres es constata la presència de les que s’havien tornat a maridar. També amb aquests resultats s’observa una cohesió més ferma de l’àmbit familiar que acostumà a basar-se en els lligams de parentiu més propers. GRÀFIC 16 Parents amb llegats de les dones testadores casades (1348-1486) fillols 1% néts 9% nora/gendre 5% oncles 1% nebots 4% marit 22% sogres 3% cunyats 1% germans 13% fills 29% avis 2% pares 10% GRÀFIC 17 Parents amb llegats de les dones vídues testadores (1348-1486) nora/gendre 10% fillols 5% néts 21% fills 39% nebots 11% cunyats 1% germans 10% pares 3% LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 269 La percepció que tenien els testadors vilassarencs sobre el seu estat de salut era realment força negativa. Un 61% d’aquests testadors consideraven que estaven malalts.49 Un 22% afirmaven ques estaven molt malalts,50 un 9% no explicitaren el seu estat de salut, només un 6% asseguraren que tenien un bon estat de salut,51 i un 2% manifestaren que eren grans.52 També disposem de dues escriptures en les quals es justificà l’escripturació testamentària per l’inici d’una peregrinació.53 El fet que no s’observin diferències significatives entre el temps transcorregut des de l’elaboració del testament i l’òbit dels testadors “molt 49. “detentus/a in infirmitate” (1374-5-22, APSGVD, Manual 3, fol. 75v, testament de Guillema, muller de Bernat Colom, de Vilassar); “detenta de malaltia” (1430-5-29, APSGVD, Manual 8, fol. 68v, testament de Margarida, muller de Pere Marquès, de Vilassar); “egritudine detentus/a” (1448-3-8, APSGV, Manual 8, fols. 141-142v, testament de Pere Avella, de Vilassar); “detenta egritudine de qua morti me timeo” (1451-12-29, APSGVD, Manual 7, fol. 49v, testament de Joana, muller de Bernat Dilmer, de Vilassar); “detengut/da de malaltia de la qual me tem morir de mort corporal” (1466-1-9, APSGVD, Manual 8, fol. 186v, testament de Joana, filla de Salvador Colomer d’Amunt, de Vilassar) i “estant en melaltia de le cal me tem morir”, 1417-1-19, APSGVD, Manual 3, fols. 114v115, testament de Bernat Tolrà, de Vilassar. 50. Cal constatar, que durant el segle XIV, l’accepció de “molt malalts o malaltes” només apareix en el període 1362-1379. Aquests testadors consignaren el seu estat de salut de la següent manera: “gravi infirmitate detentus/a de qua per mortem corporalem mori me timeo” (1459-6-28, APSGVD, Diversorum 13, testament de Pere Pons, de Cabrera); “detentus/a ex magna infirmitate” (1449-7-20, APSGVD, Diversorum 133, testament d’Antoni Dilmer, àlies Campins, de Vilassar); “detengut/da en greu malaltia de la qual me tem morir” (1449-7-20, APSGVD, Diversorum 133, testament d’Antoni Dilmer, àlies Campins, de Vilassar) i “posat/da en greu malaltia”, 1480-3-25, APSGVD, Manual 8, fol. 188, testament de Pere Ferrer, de Vilassar. 51. “detentus in sanitate” (1427-5-12, APSGVD, Manual 3, fols. 156v-157v i Manual 8, fols. 10v-21, testament de Bernat Casals, de Vilassar). “in mea bona sanitate”, 1401-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 95, Testament de Sança, muller de Bernat Eimeric, de Vilassar. 52. “licet corpore languens” (1435-12-31, APSGVD, Diversorum 127, testament d’Antoni Veil, de Vilassar); “in etate senili” (1450-5-6, APSGVD, Diversorum 133, testament d’Antoni Campins, de Vilassar). Al testament de Caterina, vídua de Bartomeu Marc, de Vilassar, també es féu constar: “et etiam atenta ad etatem quasi centum annorum et tamen in mea bona memoria atque firma loquela et bono sensum meum” (1467-6-2, APSGVD, Manual 7, fol. 134v). Dins d’aquest grup, també cal assenyalar els que a més de ser grans afirmaren estar malalts: “senio deducta et infirmitate detenta/us de qua me timeo mori”, 1468-6-2, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 3, testament de Constança, muller d’Antic Pons, de Vilassar. 53. Guillem Grau morí en “lo Sant Romiange del Sant Perdo de Roma de MCCCC”. Testà a Vilassar, quatre anys abans (APSGVD, Manual 3, fol. 79). Uns anys més tard, Pere Pons, fill d’Antoni Pons, testà el 22 de març de 1479 i declara estar “sanus corpore… set quia Deo duce atendere cupio in brevi viam longam videlicet ad Sanctum Jacobum Compostella et in longa via evenint pericula”, APSGVD, Manual 7, fol. 140 bis. 270 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA malalts” i “malalts”54 demostra que el seu estat de salut fou similar.55 Per tant, la consignació escrita d’aquest estat de salut correspongué a apreciacions personals i subjectives. GRÀFIC 18 Estat de salut dels testadors (1348-1486) salut 6% vellesa 2% no s’especifica 9% molt malalt 22% malalt 61% GRÀFIC 19 Mortalitat dels “molt malalts” (1362-1486) Període testament/òbit sis mesos a un any 13% dos mesos a sis mesos 7% mateix dia a un mes 80% 54. De l’arxiu parroquial de Sant Genís de Vilassar es disposa de 417 testaments i els respectius òbits: 118 són del segle XIV i 299 del segle XV. 55. Marie-Claude Marandet presenta unes conclusions similars. Marandet ha calculat per a quaranta-nou casos, que la supervivència fou de setanta-dos dies de mitjana i que la majoria de testadors escripturaren les seves darreres voluntats pocs dies abans de morir, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà: la pratique testamentaire dans la région toulousaine (1300-1450). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan (“Collection Études”), 1998, tom I, p. 116. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 271 GRÀFIC 20 Període entre testament/òbit dels “malalts” (1380-1486) sis mesos a un any 12% dos mesos a sis mesos 13% mateix dia a un mes 75% En general, als testaments dels testadors que es consideraren malalts o molt malalts no s’especificà el tipus de malaltia que patiren. Només una petita mostra d’aquesta documentació testamentària deixà constància d’aquesta temàtica. El 3 d’octubre de 1480, Pere Veil de la Serra, de Vilassar, declarà al seu testament que estava “infirmus corpore per scaldament de vi calent e colp rebut”.56 Quatre testaments de la parròquia de Sant Genís de Vilassar mencionen l’existència d’una epidèmia en aquesta localitat, però malauradament no especificaren la malaltia.57 En canvi, a primers de juny de l’any 1483, quan Antònia, muller de Miquell Carbonell del veïnat del Sant Crist, féu escripturar les seves darreres voluntats es referí a la pesta amb les següents paraules: “infirmitate detenta de gravi pestilencie de qua timeo mori”.58 Quinze dies més tard, Eulàlia, muller de Pere Marquès, de Vilassar, també féu constar al seu testament que la causa de la seva malaltia era la pesta.59 L’anàlisi d’altres referències del Llibre d’òbits de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar demostra que des del mes de maig fins al mes de novembre de l’any 1483, disset vilassarencs van morir en aquesta parròquia (vegeu la taula 17). És a dir, es produïren disset 56. APSGVD, Manual 7, fol. 139. 57. Al primer s’hi llegeix: “in gravi infirmitate epidemie detenta de qua timeo mori” (1483-5-22, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 5, testament d’Antònia, muller d’Amador Bonivern). L’òbit d’Antònia s’esdevingué quatre dies després (APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 5). Aquesta mateixa expressió es constata al testament de Jaume Serra, 1483-5-25, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 4. 58. APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 7. 59. APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 10-11. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 272 defuncions en només set mesos. Aquestes xifres i el fet que el nombre d’òbits no augmentés significativament durant els mesos posteriors descarta la presència de la pesta a Vilassar. Per tant, es tracta d’un altre tipus de malaltia infecciosa que, en alguns casos, afectà diversos membres d’una mateixa família. Tot i així, la incidència d’aquesta malaltia fou baixa, si la comparem amb la mortalitat produïda per la pesta o d’altres malalties contagioses.60 TAULA 17 Mortalitat a Vilassar del 1483-5-15 al 1483-12-8 Data Testador/a 1483-5-15 Jaume Serra 1483-5-22 Antònia, muller d’Amador Bonivern 1483-5-26 1483-6-1 Antònia, muller de Miquel Carbonell del Sant Crist Estat “gravi infirmitate epidemie detentus” “in gravi infirmitate epidemie detenta” “infirmitate detenta de gravi pes tilencie” 1483-6-5 1483-6-7 1483-6-16 1483-6-19 Francesc Duran “in infirmitate detentus” Òbit — 1483-5-26 Angelina, filla de Pere Veil del Sant Crist Filla de Pere Morot 1483-6-6 Pere Veil del Sant Crist Elisabet de n’Amat del Sant Crist Sebastià de n’Amat del Sant Crist, germà d’Elisabet 1483-6-24 60. Les mencions de la pesta constatades pels anys 1502 i 1507 “ens podrien indicar o bé la presència continuada d’aquesta malaltia o bé una manca de coneixements mèdics que comportava qualificar com a pesta a tipus variats de malalties infectocontagioses… sigui quina sigui la seva causa real, sí que és evident la presència d’una microepidèmia (per una o dos malalties simultànies) que causa cinquanta-cinc morts entre els mesos d’abril i juny de 1507 i que afecta tant a albats com a cossos”, Conrad CURTO i SOLER, Aspectes Sanitaris dels Arxius Parroquials de Sant Feliu de Cabrera, de Sant Genís de Vilassar, de Sant Joan de Vilassar i Santa Creu de Cabrils en els segles XVI, XVII i XVIII... Barcelona: Seminari de Pere Mata de la Universitat de Medicina de Barcelona, 2000, p. 55. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Data Testador/a BAIX MARESME (1348-1486) 273 Estat Òbit 1483-6-21 1483-6-23 Joan Veil del Sant Crist 1483-7-28 Filla de Saura del S. Crist, germana de Climenta Albat de Saura del Sant Crist61 1483-9-9 1483-9-8 1483-11-16 1483-11-2 1483-12-8 Climenta, filla de Saura del Sant Crist Amador Bonivern “infirmitate detentus” Eulàlia, muller de Pere “in gravi Marquès infirmitate epidemie detenta” Marc Rahull “infirmitate detentus” 1483-11-18 1484-5-24 Antònia, muller de Pere Bernat Com avui dia, la incidència de la mort representà una gran despesa per a la família del difunt. Probablement, per aquesta raó els testadors realitzaven els seus testaments al darrer moment de la seva existència. Malgrat que força pagesos estigueren sotmesos als sis mals usos, la documentació analitzada no reflecteix el pagament de la intestia per cap testador. Des de finals del segle XII, l’escripturació testamentària deixà de considerar-se com un acte de dret privat adreçat a regular la transmissió de béns. En aquesta centúria, entrà dins l’òrbita del control eclesiàstic.62 L’Església condemnà amb l’excomunió els intestats i prohibí soterrar les seves despulles als cementiris.63 Per tant, el fet de morir intestat es considerava un pecat capital que podia aportar greus conseqüències al 61 61. “Item que·l matex dia del dit Saure un albat so és una petita minyona”, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 14. 62. “Des l’antiguité tardive la mort est au centre du processus de ‘christianisation’, au coeur des rélations entre l’Église et la société. Des refrigeria aux indulgences pro mortis du XVè siècle, en passant par le culte des saints et des reliques, le contrôle des cimetières, la mise en place de la liturgie des trépassés et la célébration de la Toussaint, l’effort constant des clercs consiste à entourer, à contrôler, à investir ce moment essentiel”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 6. 63. Philippe ARIÈS, L’homme devant la mort. Mayenne: Éditions du Seuil (“Collection Histoire”, 82), 1977, p. 188. 274 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA moribund intestat i al seu entorn familiar.64 Tot i així, l’enterrament de difunts intestats no representà un veritable entrebanc per a desenvolupar les exèquies acostumades. Aquest fou el cas d’Angelina, muller de Miquel Ferrer, de Vilassar, que l’any 1433 fou soterrada amb la presència de dos preveres.65 Un altre mal ús, al qual podien estar sotmesos els pagesos dependents i sotmesos als mals usos, fou l’eixorquia. Per tant, els marmessors dels pagesos dependents eixorcs, és a dir que moriren sense descendència, havien de satisfer al seu senyor un import que s’afegia a les despeses testamentàries. Els marmessors de Guillem Aroles, que testà i morí el 9 de març de 1362, satisferen 100 sous per l’eixorquia del difunt al paborde de Cardedeu.66 Sis anys més tard, el 17 de març de 1368, testà Agnès, muller de Francesc Riera, que morí al cap de cinc dies. El seu marit i marmessor satisfeu 66 sous a “Pere des Bosch per forsa e per destret de cort, per ters de les dites X lliures del dit terme, que lo dit senyor en Pere des Bosch lo seya per raó de ayxorquia”.67 LES DISPOSICIONS TESTAMENTÀRIES A la part dispositiva dels testaments es descrivien les darreres voluntats dels testadors, per tant, s’hi reflecteix d’una manera clara i concisa la individualitat de cada testador i el seu entorn familiar més proper. En aquest apartat s’exposava l’elecció de marmessors, del cementiri i la distribució dels béns del testador. Força sovint, entre els marmessors escollits, que acostumaven a ser de dos a quatre, hi figurava l’hereu o hereva universal.68 L’op- 64. “Mourir intestat est un péché a la fois parce que la reproduction de la famille risque de souffrir de cette impréparation et parce que le pater familias risque, lui, de ne entrer au Paradis”, si els seus familiars es barallaven i no oferien els serveis religiosos pertinents, JACQUES CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 74. 65. Al registre de pagaments s’escripturaren els imports satisfets pel seu sepeli: dos preveres a la sepultura (6 sous), misses amb dos preveres (4 sous), escolans (3 sous i 4 diners), dret d’església (1 sou i 6 diners); llit, creu i escolà (2 sous), extramunció (4 sous i 8 diners), una lliura de candeles (2 sous), ciris per a la il·luminació del cos de la finada (4 sous), pa d’almoina (3 sous i 6 diners) (1433-5-26, APSGVD, Manual 6, fol. 26). Aquesta situació també es constata en el cas de Maria, muller de Pere Agell, de Vilassar, 1485-12-13, APSGVD, Manual d’òbits, fol. 18v. 66. APSGVD, Manual 8, fol. 162 i Manual 1, fol. 115v. 67. APSGVD, Manual 3, fol. 28 i Manual 1, fol. 125. 68. Un dels marmessors escollits per Berenguer Amat, de Vilassar, fou el seu fill Antoni, que també fou instituït hereu universal: “facio et ordino ultimum testamentum, in quo eligo et pono manumissores huius mei testamenti executores videlicet Anthonium Amat, filium meum, et Berengarium Duran, de Vilaçario, ut ipsi distribuant de bonis meis”, 1434-7-4, APSGVD, Manual 6, fols. 36v-37. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 275 ció d’incloure’ls com a executors testamentaris fou una estratègia per assegurar l’obtenció del capital per a finançar les darreres voluntats dels difunts. Amb aquesta inclusió, l’hereu o l’hereva havia de responsabilitzar-se amb els altres marmessors d’una sèrie de tasques que tot sovint comportaven la satisfacció de capital. Entre aquestes tasques es poden esmentar les següents: la distribució dels llegats entre els familiars i els amics, l’execució dels llegats religiosos, la representació del traspassat en compravendes de diferent tipologia i la liquidació dels deutes. En definitiva, els marmessors i les marmessores havien de vetllar pel compliment de les darreres voluntats del finat o finada i, per tant, “juguen post mortem el paper de defensors dels interessos dels difunts enfront dels interessos particulars dels seus hereus”.69 En general, els testadors disposaven que els seus marmessors percebessin un import que oscil·lava entre els 2 i els 5 sous. Ara bé, el ventall pecuniari previst per als executors testamentaris es situà entre els 6 diners70 i els 50 sous.71 Aquesta circumstància demostra que, de vegades, la satisfacció d’elevades sumes pecuniàries també reflecteixen la situació econòmica i social dels testadors.72 La identificació dels executors testamentaris és similar a la dels testadors.73 La majoria d’aquests foren homes. Les dones no estigueren excloses de la marmessoria però hi participaren poc.74 En general, aquestes dones eren les marmessores dels seus marits,75 mentre que 69. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 540. 70. Al testament de Pere Mayol, àlies Barbarasa, de Vilassar, es consignà l’entrega de 6 diners per a Guillem Aroles i Pere Pons, de Vilassar, els seus marmessors, 1391-517, APSGVD, Manual 3, fol. 60v. 71. Constança, vídua de Guillem Prats, de Barcelona, preveié el pagament de 40 sous pels seus marmessors, Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar i Pere d’Arenys, rector de Sant Feliu de Cabrera, 1382-2-11, APSGVD, Manual 3, fol. 34. 72. Constança, muller de Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, féu escripturar una bonificació de 50 sous pels seus executors testamentaris, que foren Berenguer de Montjuïc, doctor en lleis, Jaume Civeller, Bernat de Montjuïc, de Barcelona, i Sança, vídua de Nicolau de Montjuïc, àvia de la testadora, 1388-8-11, APSGVD, Manual 3, fol. 53v. 73. Per tant, en el cas dels homes, hi apareixia el nom, el cognom, la relació familiar amb el testador, la localitat del marmessor i, si s’esqueia, l’ofici. En el cas dels pubills i de les dones, ens remetem al que s’ha explicitat amb anterioritat. 74. Els costums de Tortosa exclogueren les dones de les marmessories, Núria CAÑELLAS i VILAR, “Entre l’aquí i el més enllà...”, p. 19. 75. Elisenda, muller de Guillem Oliu, àlies Simonet, de Vilassar (1375-5-16, APSGVD, Manual 3, fols. 10v-11). Francesca, muller de Pere Ferrer, de Vilassar (14024-20, APSGVD, Manual 3, fol. 94 bis). Eulàlia, muller de Guillem Rafart, de Vilassar (1410-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 126). Bonanata, muller de Bernat Carbonell, de Vilassar (1425-11-4, APSGVD, Manual 3, fols. 153v-154). Violant, muller de Bernat Serra, 276 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA d’altres foren escollides com hereves universals dels seus marits,76 fills77 i d’altres familiars propers.78 Als testaments, després d’haver-se consignat la identificació dels marmessors, s’escripturava l’obligació que tenien aquests executors testamentaris de restituir els deutes que es poguessin provar mitjançant testimonis i documentació escrita.79 La consignació d’imports deguts pel testador o de numerari pendent de cobrament per aquell demostren una sèrie d’operacions creditícies orals de petita quantia que no s’havien escripturat.80 El retorn dels deutes pecuniaris era un afer de gran importància, ja que per a deslliurar-se de les penes del purgartori també calia morir sense deutes. Des del segle XIII, l’aparell eclesiàstic assegurà, mitjançant els sermons dels frares predicadors, que els difunts endeutats es convertien en fantasmes i restaven en aquest estat fins que els seus parents no satisfessin els imports deguts.81 En una disposició posterior s’efectuava l’elecció del cementiri i de la sepultura. L’escatologia catòlica insistia en la necessitat de l’enterrament del cos i el justificava amb la creença d’una futura resurrecció.82 de Vilassar (1429-2-13, APSGVD, Manual 8, fol. 41). Alamanda, muller de Bernat Bonivern, de Vilassar (1431-3-7, APSGVD, Manual 6, fols. 15v-17 i Manual 8, fols. 55-56v). Alamanda, muller de Salvador Pons, de Vilassar, 1444-3-2, Manual 3, fol. 164. 76. Entre d’altres, es pot esmentar a Francesca, muller de Berenguer Saura, de Vilassar (1377-7-17, APSGVD, Manual 3, fols. 18v-19v) i a Sança Marquesa, muller de Bernat Flor, àlies Marquès, 1377-11-10, APSGVD, Manual 3, fols. 21v-22v. 77. Agneta, vídua de Berenguer Català i hereva universal de la seva filla Joana, muller de Salvador Pons, de Vilassar (1404-6-13, APSGVD, Manual 3, fols. 86v-87). Bartomeua Juliana, mare i hereva universal de Jaume Julià, de Vilassar (1430-5-18, APSGVD, Manual 6, fol. 10 i Manual 8, fol. 54). 78. Antònia, muller de Joan Colomer, néta i hereva universal de Caterina, vídua de Bartomeu Marc, de Vilassar, 1467-6-2, APSGVD, Manual 7, fol. 134v. 79. Una de les fórmules més escripturades fou “in primis et ante omnia volo et mando, quod omnia debita, que die obitus debeant per solvantur omnesque iniurie ad quarum restitucionem teneare restituantur breviter simpliciter sumarie et de plano secundum dominum Deum et forum anime prout tamen probari potuerunt per testes, instrumenta et alia legitima documenta” (1423-5-3, APSGVD, Manual 3, fol. 140 i 157v, testament de Bernat Galceran, de Vilassar). Una altra expressió emprada fou: “vull e man, que si se trobaran, que jo degua, qui se troberan e clarement se troberan per testimonis o per cartes públiques, que los dits manifasos ayen a pegar simplement e de pla”, 1449-8-21, APSGVD, Manual 8, fol. 190, testament d’Antònia, muller de Pere Sabater, de Vilassar. 80. Juan Vicente GARCÍA MARSILLA, “Vivir de crèdito en la Valencia medieval...”, p. 71. 81. Per aquest motiu, Danièle Alexandre-Bidon defineix l’actitud de l’Església medieval com a “terrorista”, ja que, d’una banda, utilitzava la por davant l’infern i, de l’altra, oferia fórmules per atenuar l’angoixa, que provocava la mort, Danièle ALEXANDREBIDON, La mort au Moyen Age. XIIIè-XVIè siècle. París: Hachette (“La vie quotidienne”), 1998, p. 72 i 76. 82. Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 132. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 277 Es contemplava el cos com un santuari que havia d’unir-se amb l’ànima abans del Judici Final. S’havien de soterrar els cossos dels difunts per assegurar la beatitud eterna i evitar que els animals els mutilessin. Els fossars o cementiris es consideraven recintes sagrats i es condemnava amb anatemes als violadors de tombes.83 A més dels intestats, les restes mortals dels excomunicats, dels pecadors públics, dels usurers, dels suïcides i dels ajusticiats també tenien prohibida l’entrada al cementiri.84 Segons Manuel Riu, a la Catalunya dels segles XI i XII encara era freqüent enterrar infants i adults davant de les respectives llars amb l’objectiu que els seus esperits protegissin els familiars vius.85 Més tard, es generalitzà el soterrament als cementiris situats al costat de les esglésies. Els cementiris de la baixa edat mitjana aixoplugaven les despulles dels finats i, a més, acomplien d’altres funcions. Eren espais públics d’asil, refugi, reunió, passeig, mercadeig i diversió per a petits i grans.86 Aquesta convivència entre vius i morts començà a trontollar al segle XVII. Durant la centúria següent, per causes higièniques i demogràfiques, les autoritats prohibiren els enterraments dins de les esglésies i els cementiris es van traslladar fora dels nuclis urbans. Tot i així, Olga López documenta per al Mataró del segle XVIII que les famílies més benestants, el clergat i els confrares continuaren enterrant-se dins de les esglésies.87 A la baixa edat mitjana, els habitants de les viles del Baix Maresme escollien els fossars parroquials de les seves respectives parròquies com a lloc de repòs de les seves despulles. Els premiarencs consignaven l’elecció del cementiri de l’església parroquial de Sant Pere de Premià i els cabrerencs el fossar de l’església parroquial de Sant Feliu de Cabrera. A Vilassar, els seus habitants podien optar entre el fossar de l’església parroquial i el de la capella de la Santa Creu.88 83. Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 133. 84. Olga LÓPEZ i MIQUEL, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari al Mataró del segle XVIII. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1987, p. 63. 85. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”, Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta/Mediaevalia Annexos d’Arqueologia Medieval. Annex 1 (Barcelona, 1981-1982), p. 32. 86. Per aquesta època, Philippe Ariès qualifica la convivència entre vius i morts com a promiscua, Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media hasta nuestros días. Barcelona: El Acantilado, 20, 2000, p. 42. 87. Olga LÓPEZ i MIQUEL, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari al Mataró del segle XVIII, pp. 68-69. 88. Demanaren que els sepultessin al cementiri de la Santa Creu de Cabrils, entre d’altres: Benvinguda, muller de Guillem Amat (1348-6-10, APSGVD, Manual 1, fol. 5v); 278 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA El fossar de la capella de Sant Salvador estava reservat als seus donats.89 En aquestes disposicions testamentàries, els testadors concretaven el fossar, però, en general, no especificaven el lloc concret de la sepultura. Fet que demostrà que el més important era assegurar el repòs de les despulles al cementiri escollit.90 La concreció del lloc es deixava a l’arbitri dels representants eclesiàstics i dels marmessors.91 Per tant, en aquesta elecció hi jugava un paper cabdal el costum. Si el testador provenia d’una família arrelada a la zona, ja es coneixia la tomba dels avantpassats. Si era un nouvingut, l’indret era indiferent perquè aquest difunt no tenia cap parent al cementiri.92 Una minoria de testadors manifestaren el desig de ser enterrats on reposaven els seus avantpassats,93 els parents,94 la tomba de l’hereu o Bartomeua, muller de Bernat Soler (1388-11-30, APSGVD, Manual 3, fol. 55); Ròmia, muller de Pere Riera (1418-9-8, APSGVD, Manual 3, fols. 117v-118); Guillem Verívol (1429-11-11, APSGVD, Manual 6, fols. 24v-25 i Manual 8, fol. 46) i Antònia, muller de Salvador Verívol, 1486-12-2, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 12. 89. Testament de Joan Lebrer, donat de Sant Salvador, 1420-5-8, APSGVD, Manual 3, fols. 141v-142. 90. “En la Edad Media, y todavía en los siglos XVI i XVII, poco importaba la disposición exacta de los huesos con tal que se quedaran cerca de los santos o en la iglesia… El cuerpo era confiado a la Iglesia. Poco importaba lo que la Iglesia hiciera de él, con tal de que lo conservara en su recinto sagrado”, Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente..., p. 40. 91. “Et eligo sepulturam corpori meo fiendan in cimiterio Sancti Genesi de Vilaçario, quam sepulturam fiendo mando fieri noticie et cognicione dictorum manumissorum”, 1401-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 95, testament de Sança, muller de Bernat Eimeric, de Vilassar. 92. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., pp. 183-186. 93. “en lo vas dels predecessors” (1477-2-16, APSGVD, Diversorum 33). “In tumulo videlicet quem ibidem habeo et in quo corpore antecessorum ac filiorum meum fuerunt sepulta” (1480-12-22, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482), fols. 5-6, testament de Francesca, muller de Llorenç Puig, àlies Bellot, de Cabrera, òrfena de Bernat Batlle i Angelina, d’Argentona). “In tumulo predecessorum meorum”, 1483-619, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 8, testament de Francesc Duran, de Vilassar. 94. “al vas da mon pare” (1430-2-24, APSGVD, Manual 8, fol. 58, testament de Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès, àlies Sagi, de Vilassar). “in tumulo videlicet in qua corpora posteritati mee fuerunt subhumata quam sepultura fieri volo bene et honoriffice prout in meis consimilibus fieri” (1435-12-31, Diversorum 127, testament d’Antoni Veil, del veïnat de la Santa Creu de Vilassar). “in tumulo videlicet quem ibidet habeo in quo corpora dictorum parentum et aliorum antecessorum meorum fuerunt sepulte”, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 91v-92, testament de Jaume Ferrer, de Premià, orfe de Pere Ponç Ferrer i Eulàlia. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 279 hereus del mas originari,95 el túmul del mas96 i, en el cas de les cabaleres casades amb hereus, el vas del mas del seu cònjuge.97 D’altres testadors especificaren que havien d’ésser enterrats al fossar o cementiri de la parròquia on morissin.98 Alguns d’aquests darrers testadors no eren de la comarca.99 Els que ho eren esmentaren aquesta opció però insistiren que si morien a prop havien d’enterrar-los a la seva vila d’origen.100 A la mostra documental estudiada, un nombre reduït de testadors demanaren d’una forma clara i concisa ser sebollits amb els seus respectius cònjuges.101 En general, les cabaleres i els pubills de la mateixa parròquia se soterraven amb els seus respectius avantpassats. Alguns d’aquests cabalers, provinents d’altres parròquies, especificaren d’altres fossars, que tot sovint corresponen als de les parròquies d’on eren originaris.102 També hi havia testadors que continuaven mantenint forts vincles amb el Maresme, encara que visquessin a la Ciutat Comtal. Aquest fou el cas de Jaume Aroles, de Barcelona, qui el 25 de març de 1430 nomenà hereva universal Constança, la seva àvia, de Vilassar, i escollí com a fossar preferent el cementiri parroquial d’aquesta localitat maresmenca. Si moria a Barcelona, havia de 95. “in tumulum videlicem, quem heres mansi Boter ibidem habent” (1466-5-16, APSPPD, Manual 2, fol. 53, testament de Bartomeu Boter, de Premià); “ubi heres mansi Colomer jacent”, 1476-6-19, APSPPD, Manual 2, fol. 57, testament d’Antoni Colomer, de Premià. 96. “in tumulo videlicet parentorum predecessorum meorum dicti mei mansi Pons” (1479-3-22, APSGVD, Manual 7, fol. 140 bis, testament de Pere Pons, de Vilassar); “in tumulo mansi Rossell”, 1485-8-1, APSPPD, Manual 3, fols. 5v-6, testament de Joan Rossell d’Avall, de Premià. 97. “in tumulo domus Bartholomei Botey, quondam viri mei”, 1471-6-16, APSPPD, Manual 2, fol. 63, testament de Maria, vídua de Bartomeu Botey, de Premià. 98. 1483-11-16, APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 10-11, testament d’Eulàlia, muller de Pere Marquès de Vilassar. 99. Testament de Joan Vell, de Coneza (1441-9-1, APSGVD, Diversorum 31). Testament de Pere de Lana, de Bigorra (1449-8-27, APSGVD, Diversorum 96). Testament de Jaume Vallès, de Sant Jaume ses Oliveres, 1478-10-10, APSGVD, Diversorum 133. 100. Testament de Pere Pons, de Vilassar, 1479-3-22, APSGVD, Manual 7, fol. 140 bis. 101. “al fosar de Sent Genis al vas de me muler” (1418-3-25, APSGVD, Manual 3, fol. 111, testament de Bernat Eimeric, de Vilassar); “in tumulo videlicet in quo corpus dictus viri mei fuit tumulatum”, 1479-3-3, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 183v-184v, testament d’Angelina, vídua de Jaume Ferrer, de Premià, òrfena de Jaume Aroles i de Joana, de Sant Martí de Teià. 102. Eulàlia, muller de Miquel Casals de Vilassar, expressà el desig de ser soterrada al fossar de Sant Pere de Premià (1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fol. 135v-136). Antònia, muller de Berenguer Tria, de Vilassar, filla de Pere Torra, d’Alella, volia ser enterrada al fossar d’Alella (1427-11-11, APSGVD, Manual 8, fols. 24v-25). Joana, muller de Genís Tolrà, de Vilassar, ordenà el soterrament de les seves despulles al fossar de Santa Maria de Mataró, 1430-4-12, APSGVD, Manual 6, fol. 12. 280 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA ser enterrat al cementiri de la catedral, on reposava el seu pare.103 Una demanda semblant fou escripturada el 29 de juny de 1465 per Guillem Bartomeu, mercader, de Barcelona, fill del difunt Antoni Bartomeu i de Vicenta, de Sant Feliu de Cabrera, i nét de Bartomeu Agell, notari cabrerenc que exercí a la Ciutat Comtal.104 Miquel Bramona, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona i rector de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera féu una demanda similar: Ítem vull la mia sepultura sia feta bé e honestament a coneguda dels dits mermessors. Ítem lex lo meu cos sia soterrat en la Seu de Barcelona en lo carner dels Bramones, qui és a la porta de la claustra com honc ix de la Seu devant la capella de Sent Jordi. Ço és, si jo muyri en la ciutat de Barcelona. Ítem vull que si a mi se vendrà morir en la parròquia de Sent Feliu de Cabrera, de la qual jo so Rector e Senyor de la Casa de Cabrera, vull sia soterrat en lo carner, qui és dins la dita sglésia devant l’altar de mossèn Sent Miquel. Allà hon jau lo cos de mossèn Arnau Fontanals, cavaller et de la honorable madona Ysabel, muller sua, cosina germana mia.105 Finalment, també cal assenyalar els testadors que, tot i tenir origens maresmencs, escolliren fossars de la Ciutat Comtal perquè vivien en aquesta ciutat.106 Entre aquests fossars, cal assenyalar el de l’església de Santa Maria de les Puelles,107 el de la capella de Sant Miquel del 103. “quod si forte contingerit me mori in civitate Barchinone, tunch volo et dimito corpus meus ad sepeliendum in simiterio catedralicio… in vaso hubi pater meus fuit sepelitus”, 1430-3-25, APSGVD, Manual 6, fol. 2 i Manual 8 fols. 60v-61. 104. “Eligo namque sepulturam corpori meo in clauso Sedis Barchinone in tumulo videlicet in quo venerabilis et discretus Bartholomeus Agelli, quondam notarium civis dicte civitatum, avunculus meus, fuit sepultus si tamen in eadem civitate me mori continget. Et ubi in ipsa civitate non obiero, sed dies meos finiero dictam parrochiam de Capraria ipso casu volo dictum corpus meum sepeliri in tumulo ecclesie ipsius parrochie in tumulo videlicet in quo corpus dicti domini patris mei fuit sepultum”, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 56-58v. 105. 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1449-1505), fols. 33v-36. 106. Al seu testament del 20 de febrer de 1479, Joan Ferrer, taverner de Barcelona, orfe de Ponç Ferrer i d’Alamanda, de Premià, explicità que volia ser soterrat on reposaven els membres de la confraria dels freners de Barcelona, “in quo carnerio fuerunt tumulata corpore domine Brigide, quondam uxoris mee et infantum meorum”, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 180v-182. 107. Testament de Francina, vídua de Jaume Joan, habitant de Premià, filla de Bartomeu Carbonell i d’Elionor, de Vilassar, 1476-6-25, AHPB, Llibre de testaments (1457/1480), fol. 141. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 281 monestir dels Agustins i el de l’església de Santa Maria del Mar.108 L’elecció d’aquest darrer fossar ratifica la constatació, que s’ha realitzat en d’altres apartats d’aquest estudi, referent a l’existència d’un important nombre de vilassarencs que vivien en aquesta zona de la Ciutat Comtal. Entre d’altres, demanaren ser soterrats al fossar de Santa Maria del Mar: Constança, muller de Pere Torrent, forner de Barcelona, i filla del difunt Guillem Artaguil i de Margarida, de Vilassar;109 Salvador Campins, assaonador i pellicer de Barcelona, orfe de Guillem Campins i Constantina, de Vilassar;110 Pere Riera, sabater de Barcelona, i orfe de Jaume Riera i de Francesca, de Premià,111 i Salvador Avella, taverner de Barcelona i orfe de Bernat Avella i Alamanda, de Vilassar.112 Els béns atorgats a les diposicions testamentàries es poden classificar segons siguin llegats religiosos, deixes per a familiars i amics i, si s’escau, donacions per als seus respectius senyors naturals. Dins de l’import adreçat als llegats religiosos es contempla el pagament de la sepultura i les donacions per a garantir la salvació de l’ànima. Generalment, aquests imports ja havien estat escripturats a les donacions inter vivos i en d’altres escriptures esponsalícies.113 Per això, els imports adreçats als familiars, als amics i al senyor se satisfeien amb els altres béns del testador i la disposició d’aquests llegats s’encapçalava amb la següent fórmula: “Item dimito de aliis bonis meis.” Disposem d’alguns testadors que no destinaren cap import “pro remedio anima”. Malgrat tot, els seus marmessors procediren com si el testador hagués disposat aquest tipus de pagament.114 108. Per a José Ramón Julià el fossar de Santa Maria del Mar estava en cinquè lloc en relació amb les demandes de soterrament. Aquest cementiri estava precedit pels cementiris de Santa Maria del Pi, de la Catedral i els fossars dels convents dels germans menors i de Sant Pere de les Puelles, José-Ramón JULIÀ VIÑAMATA, La sociedad de Barcelona de principios del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos..., p. 566. 109. 1410-7-12, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 126-127. 110. 1429-12-13, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405/1442), fols. 41v-42. 111. 1436-11-3, AHPB, Joan Reniu, Llibre de testaments (1420/1439), fols. 113-114. 112. 1468-7-6, AHPB, Antoni Parera, Secundus liber notularum testamentorum, fols. 27-28v. 113. El 13 de març de 1379, Pere Boscà, àlies Dor, i Benvinguda, de Vilassar, feren donació del seu mas al seu fill Berenguer. En aquesta escriptura, els donants es reservaren respectivament 10 lliures per a les seves darreres voluntats. Precisament aquesta quantitat fou la que aparegué posteriorment en els seus respectius testaments a l’apartat dels llegats de tipologia eclesiàstica, 1394-9-1, APSGVD, Manual 3, fols. 63v-64, testament de Pere Boscà, àlies Dor. 1394-9-7, APSGVD, Manual 3, fol. 64, testament de Benvinguda, muller de Pere Boscà, àlies Dor. 1394-9-7, APSGVD, Manual 3, fols. 64-64v. 114. Al registre de pagaments de l’òbit i la sepultura de Bartomeu Riera, àlies Orenga, de Vilassar, podem llegir: “féu testament en lo qual no anomena res que puga per ànima sua”, 1485-9-11, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 18. 282 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA En general, les donacions pecuniàries que es destinaven als familiars eren llegats de poca quantia.115 Tot i així, algunes d’aquestes donacions destaquen pel seu import i aporten més informació sobre la situació econòmica dels testadors i faciliten la identificació dels més benestants i dels seus grups familiars. El 23 de novembre de 1376, en una àpoca encapçalada per Pere Botey, de Premià, i sa muller Francesca a favor d’Andreu Verdera, de Barcelona, marmessor de Guillem Bassa, d’aquesta ciutat, constaren els següents imports: 50 sous per a Pere Botey, 100 sous per a Francesca, 100 sous per a Guillema, mare de Francesca, i 800 sous que s’havien de repartir entre els quatre fills dels Botey.116 El 27 d’octubre de 1394, també s’escripturà una altra àpoca relacionada amb llegats testamentaris. Mitjançant aquest document, Constança, muller de Guillem Aroles, júnior, de Vilassar, reconegué haver rebut 300 sous del seu pare Pere Bonivern, marmessor de Sança, vídua de Bernat Riera, de Vilassar.117 En canvi, d’altres vegades les quanties pecuniàries foren més modestes i, a més a més, s’hagueren de compartir amb d’altres familiars. El 17 de juliol de 1397, Galcerà de Crosanyes, de Sant Cebrià de Vallalta, reconegué en una àpoca haver rebut de Pere Veil, de Vilassar, 10 sous llegats per Pere Veil, àlies Crosanyes, gendre seu, i 35 sous que s’havien de repartir entre els set fills de Galcerà.118 Entre els llegats satisfets en numerari, també es contemplava una posterior satisfacció de la llegítima, de la qual no s’especificava l’import, per als fills i filles que encara no s’havien maridat119 i, fins i tot, per als que encara no havien nascut.120 Entre els llegats destinats a la parentela, s’observa un predomini dels llegats en numerari davant 115. Aquestes donacions s’expliquen “afin que les légataires ne puissent rien réclamer d’autre sur les biens du testateur, et qu’ils se contentent de ce qu’ils ont reçu. Les legs aux personnes de la famille sont non seulement des témoignages d’affection, mais aussi des précautions destinées à garantir aux héritiers la jouissance paisible de leur heritage”, Marie-Thérèse LORCIN, Les campagnes de la région Lyonnaise aux XIVè et XVè siècles..., p. 221. 116. APSGVD, Manual 4, fols. 15v-16. 117. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 2. 118. AHMAR, Llibre del Baixell, fol. 100v. 119. L’any 1427, en el seu testament, Berenguer Amat, de Vilassar, quan es referí a Pere i Constança, fills seus, féu constar: “Ítem lo dit Pere et Constance, que sien colocats e coneguda dels amics”, 1427-6-8, APSGVD, Manual 8, fol. 22. 120. Berenguer Mataró, de Vilassar, escollí a Sança, la seva filla, hereva universal, però també disposà que si el fill que havia de néixer era baró fos l’hereu: “Omnibus aliis bonis meis heredo Sanciam, filiam meam, tamen si uxor mea est pregnatus et habebat filium masculum quod sit here, et quod supradicti fili heredet secundum posse mansi mei”, 1362-3-14, APSGVD, Manual 8, fol. 163. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 283 de les donacions d’objectes materials i/o d’immobles. En general, els beneficiaris d’aquestes darreres donacions foren els hereus o hereves universals,121 els parents,122 alguns marmessors i, fins i tot, pobres coneguts pels testadors.123 En general, s’esmenta la cessió de roba d’una manera genèrica, es llegava tota la roba dels testadors i de la llar que es guardava en cofres.124 També es realitzaren donacions per separat de peces de roba, tant de vestir com per a la llar. En aquests llegats hi havia capes, flassades, gomeles, llençols, mantells, tovalles, tovallons i fil.125 Aquestes donacions de roba han de situar-se dins del context de l’època, aleshores la roba no era considerada un producte de consum. Es tractava d’un bé d’ús molt preuat i car. La roba es traspassava de generació en generació, es creava un lligam, “un pont d’unió” i de continuïtat entre el testador difunt i els seus beneficiats.126 Alguns historiadors com Chiffoleau també veuen en aquestes donacions de roba un altre simbolisme de caràcter religiós: “celle du dépouillement nécessaire au chrétien pour arriver «humble et nu» devant Dieu”.127 En d’altres donacions es llegaren terres a fills cabalers i a d’altres parents.128 Així, Guillem des Pon, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Nicolau de Vilassar, disposà que Sança Riera, la seva padrina, fos la 121. Al testament d’Eufrasina, vídua de Berenguer Partella, de Premià, les beneficiades foren les seves filles, Antònia i Agneta, que a més havien estat escollides hereves universals, APSPPD, Manual 3, fol. 3. 122. D’entre aquests parents, els més beneficiats dels llegats testamentaris foren els més propers al testador o testadora, és a dir, els progenitors, els fills i els germans. En un segon terme, se situaven els nebots i només en un cas s’escripturà una nora. 123. Francesca, muller de Simó Crosanyes, d’Argentona, donà una túnica vermella amb botons d’argent i cinc vels de lli a Sança, la seva germana, muller de Bernat Eimeric, de Vilassar, i una túnica vermella petita a Caterina, una pobra que vivia a la plaça d’Argentona, 1381-5-15, APSGVD, Manual 3, fols. 36v-37. 124. En el seu testament Salvadora, muller de Salvador Abril, de Vilassar, adreçà un cofre ple de roba a Antònia, la seva filla i hereva universal, 1451-7-19, APSGVD, Manual 3, fols. 171-172. 125. “Tot aquel fil, qui és en aquell sac matex”, donació de Guillema Deulofeu, de Sant Cristòfol de Folgars, a la muller de Bernat Casals, de Vilassar, APSGVD, Manual 3, fol. 79v. 126. Miquel Bramona, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona i rector de Sant Pere de Premià, llegà a Pere Bramona, el seu germà: “totes les mias robes de vestir, que hon sien (i) aquell alberch, que jo he al carrer Udols, lo qual tench beniffet per Santa Maria, constituït en la sglésia de Sant Pere, a cens de quatre morabatins, pagadors en dos térmens”, 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1445/1505), fols. 33v-36. 127. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 73. 128. Jaume Estrany, de Vilassar, disposà la donació de quatre peces de terra al seu fill. Eulàlia, la seva filla, fou l’hereva universal, 1426-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 146. 284 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA beneficiària del següent: “unum sacum plenum frumenti, quod nunch est al sol del meu lit”, 30 sous i la meitat del que s’obtingués de la venda d’un hort. L’altra meitat s’havia d’invertir en el pagament de misses d’aniversari per a la seva ànima.129 Els marmessors de Guillem des Pon no van complir les seves disposicions testamentàries, ja que en comptes de vendre l’hort, situat a la sagrera de Vilassar, el van establir a Bernat Colom, de Vilassar, per 9 sous anyals i el pagament d’una entrada de 7 sous. A l’escriptura d’establiment es féu constar que la meitat d’aquests imports es repartirien a meitats iguals entre Sança Riera i els aniversaris del testador. Com és lògic, els marmessors varen triar l’opció de l’establiment davant del de la venda, ja que degueren considerar que era molt més rendible l’establiment que l’alienació definitiva d’un hort tan ben situat.130 També s’atorgaren llegats de productes agrícoles,131 cases, boti132 gues i llibres.133 En altres casos, es reservà una habitació de la casa perquè les futures vídues poguessin continuar-hi residint.134 Amb aquest tipus de llegat es contemplà l’ampliació de l’usdefruit, que ja s’havia reservat a les donacions inter vivos, als esponsalicis o a les aportacions d’aixovar dels cabalers pubills. Jaume Mir, de Cabrera, orfe de Francesc Mir i Sança, ordenà que el seu germà Vicenç Mir “dum vite sue, habeat habitacione in 129. “Item volo et mando, quod unus ortus, quem ego emi per liberum et francum alodium, vendatur per manumisores cum consensu rectoris dicte ecclesie de Vilassario et medietatis precisit dicte domine Sancie Riera amore Dei et de alia medietate volo, quod ematur medium morabatinum in puro et tuto alodio, de quo fiat quolibet anno in prima die veneris quadragesime unum aniversarium in dicta ecclesia de Vilassario trium presbitorum et beneficiatus Sancti Nicolay accipiat dictum medium morabatinum et faciat fieri aniversarium et habeat pro suo labore VI denarios”, 1372-6-9, APSGVD, Manual 3, fols. 31v-32. 130. 1372-6-25, APSGVD, Manual 2, fols. 30v-31. 131. Francesca, muller de Jaume Avella, de Vilassar, instituí a la seva ànima hereva universal i disposà pel seu marit cabaler la donació de “un parell de tovalles e una floca….de poc valor e X canes de drap de li e tot lo blat ceirit e la meytat dels asplets”, 1428-1-18, APSGVD, Manual 3, fols. 154v-155. 132. Joan Ferrer, taverner de Barcelona, orfe de Ponç Ferrer i d’Alamanda, de Premià, llegà al seu nét i marmessor, Pere Ferrer, taverner de Barcelona, dues botigues situades al Rial del Pou, a Vilassar, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 180v-182. 133. Pere Julià, fill de Galcerà Bramona fou el beneficiat del següent llegat ordenat pel seu oncle Miquel Bramona, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona i rector de Sant Pere de Premià: “Ítem lex lo meu breviari et diornal et tots los meus libres (…) si volia esser prevera”, 1464-11-7, AHPB, Jaume Mas, Primus liber testamentorum (1445/1505), fols. 33v-36. 134. “I cambra amb 1 lit e la quaxia am so que és”, 1410-6-1, APSGVD, Manual 8, fol. 185, testament de Guillem Vidal, de Vilassar. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 285 domo mea, qua habeo in dicto parrochia de Capraria, et quod ibidem provideatur et alimentetur de bonis meis in cibo et potu, vestitu et calciatu et in omnibus aliis sive vite necessariis tam in sanitate quam in infirmitate”.135 Tot i que aquesta disposició només apareix documentalment en una font, la cura dels oncles concos era un fet usual i que, per tant, no calia escripturar. Generalment, amb l’objectiu de preservar els drets dels fills, els testaments recordaven a les cabaleres i als cabalers pubills que havien entrat en un mas aliè en maridar-se. En aquestes escriptures, s’especificava que podien continuar vivint al mas si eren castos, és a dir, si restaven sense maridar ni cohabitaven amb amigues o amics. Per exemple, el 10 de juny de 1385, Elisenda, muller de Pere Perpinyà, de Vilassar, disposà en el seu testament la donació de 40 sous i l’usdefruit del seus béns al seu marit, sempre que Perpinyà restés “sine uxore et sine amancia”.136 Un altre exemple, és el de Saurina, muller de Pere Andreu, de Vilassar, que utilitza l’expressió “sine uxor et amica”.137 Només comptades vegades es contemplà l’exercici d’un usdefruit lliure, en el qual l’hereu o la pubilla d’un mas, fins i tot, acceptava un nou enllaç nupcial del seu cònjuge amb un vidu. Aquesta circumstància només s’explica per l’absència de parents propers que poguessin assegurar la continuïtat dels recursos humans del mas. El 21 de febrer de 1362, Saurina Veila, pubilla del mas Veil, de Vilassar, en el seu testament deixà ben clar que el seu marit Pere “quod possit ducere uxorem cum filia vel cum filio intrate in manso meo”.138 Alguns testadors també reservaren un llegat pecuniari per al seu senyor. Aquestes donacions testamentàries oscil·laren entre els 2 diners i els 5 sous,139 predominant la satisfacció d’un o dos sous.140 En general, en aquest tipus de donacions no es consignava el nom del senyor, i només alguns testaments explicitaren que el numerari s’adreçava al senyor “iure dominus”, al “domino terrenali dicti mansi” o “racione 135. 1475-1-31, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474/1482), fols. 33v-34. 136. APSGVD, Manual 3, fol. 43. 137. 1388-3-2, APSGVD, Manual 3, fol. 50. 138. APSGVD, Manual 8, fol. 160. 139. Sança Ferranda, muller de Guillem Ferran, de Vilassar, ordenà la satisfacció de 2 diners (1362-3-8, APSGVD, Manual 8, fol. 161v). Sança Marquesa, vídua de Berenguer Marquès, àlies Flor, llegà 5 sous a Pere des Bosc, 1381-2-29, APSGVD, Manual 3, fols. 26v-27. 140. A partir de l’any 1380, els santboians acostumaven a llegar al seu senyor natural o terrenal 6 diners, Jaume CODINA, Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII). Sant Boi de Llobregat: Columna Assaig, 1999, p. 59. 286 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA recognicionis”.141 Com la nota predominant fou la d’obviar la identificació del senyor terrenal, aquesta circumstància pot generar una sèrie de qüestions difícils de contestar: no es consignà el nom del senyor en un acte de negació o de rebel·lia col·lectiva? O, més aviat, aquest fet es donà perquè la dependència era prou coneguda per a tothom i no calia consignar-ho per escrit? Suposem que ambdós factors contribuïren a la determinació d’ignorar el senyor en l’escripturació de les darreres voluntats. Com és lògic, alguns dels senyors territorials, que s’han esmentat amb anterioritat, en aquestes escriptures testamentàries tornen a comparèixer citats per alguns testadors. Així es constata, per exemple, els des Bosc, senyors dels castells de Sant Vicenç o de Burriac i de Vilassar, el rei,142 el prior del monestir de Sant Pol de Mar,143 Bernat de Santvicenç,144 la pabordia de Cardedeu,145 el benefici de Santa Maria de Vilassar,146 el benifet de Sant Silvestre de la Seu de Barcelona147 i la cartoixa de Montalegre.148 La institució de l’hereu o de l’hereva universal era una de les parts més importants de les disposicions testamentàries de caràcter civil. Aquest legatari havia de percebre la totalitat del capital i dels béns, mobles i immobles, després d’haver-se materialitzat l’entrega de les altres donacions.149 141. Testament de Ferrer Morot (1348 APSGVD, Manual 1, fols. 102v-103). Testament d’Antoni Aulovara, fill de Joan Aulovara, de Vilassar (1397-8-2, APSGVD, Manual 3, fol. 73). Testament d’Alamanda, muller de Pere Estrany, de Vilassar, 1374-8-5, APSGVD, Manual 3, fol. 13v. 142. Pagament de mig maravedís a “domino regi meo terrenale”, 1357, APSGVD, Manual 3, fol. 63, testament de Pere Morot, de Vilassar. 143. Satisfacció de dos sous de Guillema, muller de Guillem Vives, de Vilassar (1388-6-28, APSGVD, Manual 3, fols. 52v-53). Lliurament d’un sou de Francesca Saura, de Vilassar (1398-1-6, APSGVD, Manual 3, fols. 73v-74). Donació d’un sou d’Alamanda, vídua de Guillem Carbonell, de Vilassar, 1406-5-18, APSGVD, Manual 3, fol. 93. 144. Llegat de dos sous d’Arnau Roudors, de Vilassar, 1394-10-12, APSGVD, Manual 3, fols. 64v-65. 145. Llegat de dos sous al “domino meo naturali prepositi Carotituli”, 1366-8-7, APSGVD, Manual 3, fol. 1, testament de Suau sa Morera. 146. Pagament de dos sous d’Alamanda, muller de Pere Boscà, de Vilassar, 13685-10, APSGVD, Manual 3, fol. 6v. 147. Lliurament de cinc sous de Pere Vives, de Premià, 1374-12-10, APSGVD, Manual 3, fol. 16. 148. Narcisa, vídua de Jaume Draper, àlies Estrader, de Premià, reconegué aquesta cartoixa com a senyor terrenal i li destinà un sou, 1470-3-8, APSPPD, Manual 3, fol. 64v-6. 149. “Omnia vero alia bona mea mobilia et immobilia et iura universa quecumque sunt dimito Guillermo, filio meo, institucionem ipsum Guillermum, filium meu, michi heredem universalem instituo” (1348, APSGVD, Manual 1, fols. 102v-103, testament de Ferrer Morot, de Vilassar). “Dimito Petrum, filium meum, heredem universalem meum, LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 287 L’elecció de l’hereu o hereva universal mostra tres tipus de testaments. En el primer grup, es ratificà la pubilla o l’hereu designat anteriorment als heretaments o donacions inter vivos.150 En el segon grup, s’instituí un hereu o hereva universal que no coincidia amb l’hereu o la pubilla instituït. En el tercer grup, s’escollia un hereu o hereva per primera vegada. En general, aquestes institucions d’hereus les realitzaren els testadors que tenien fills menors d’edat i, per tant, no havien realitzat cap donació inter vivos. Així doncs, aquests testaments podrien equiparar-se i ser tan vàlids com les institucions d’hereus i pubilles de les donacions inter vivos. Guillem Rafart, àlies Serra, de Vilassar, en el seu testament del 28 de desembre de 1385, instituí hereu universal el primer fill que tingués amb Eulàlia, filla de Saurina Rafarda.151 El 28 de juliol de 1410, el segon marit d’Eulàlia, que també es deia Guillem, escollí hereva universal la seva filla Francesca.152 Dotze anys més tard, Francesca fou ratificada com a hereva universal per Eulàlia, la seva mare, que ja era àvia i sogra de Bartomeu Rafart, àlies Fonollet.153 El 10 d’agost de 1426, Francesca també fou designada hereva universal pel seu avi Bartomeu Rafart, el qual especificà que si aquesta no podia ser-ho els seus béns havien de retornar al mas Abril, de Vilassar.154 Per tant, s’ha d’anar en compte a l’hora de definir l’escripturació testamentària. No es poden utilitzar definicions massa genèriques que equiparen el testament amb “un negoci jurídic formal, unilateral, personalíssim i essencialment revocable”.155 D’acord amb el que s’ha comentat amb anterioritat, aquesta definició no és vàlida per a l’època medieval. El testament que aplicava els acords pactats en capítols matrimonials es coneix com a “successió contractual o capitular”. Aquest tipus de successió no era del tot unilateral ni personalíssima, ja que bona part del que s’estipulava, prèviament ja s’havia acordat i, per tant, deixava poc marge a la iniciativa individual.156 de omnibus bonis meis habitis et habendis”, 1362-2-21, APSGVD, Manual 8, fol. 160, testament de Saurina Veila, de Vilassar. 150. L’any 1385, Pere Parera, de Vilassar, ratificà Antoni, el seu fill, com a hereu universal (1385-6-28, APSGVD, Manual 3, fols. 43v-44). Elisenda, la seva vídua, ho feu dotze anys més tard (1397-6-20, APSGVD, Manual 3, fol. 84v). Eulàlia, filla de Saurina Rafarda i Bernat Rafart, pubilla del mas Rafart, fou escollida hereva universal per la seva mare, 1402-2-13, APSGVD, Manual 3, fol. 91. 151. APSGVD, Manual 3, fols. 40v-41. 152. APSGVD, Manual 3, fol. 126. 153. 1421-8-10, APSGVD, Manual 3, fol. 134. 154. APSGVD, Manual 3, fols. 151v-152. 155. Daniel PIÑOL ALABART, A les portes de la mort. Religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1998, p. 53. 156. Maspons i Anglasell defineix el testament com a personalíssim, interí, secret i canviable a voluntat del testador” i, en el cas concret de Catalunya, comenta la successió 288 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A més a més, el testament abans d’escripturar-se es comentava, es dictava, es discutia en presència d’una sèrie de persones, com ara el notari, alguns membres de la família, veïns i amics. És el que es coneix com a nuncupatio.157 És a dir, una cerimònia pública en la qual el testador donava a conèixer el seu testament. Diferents elements socials que participaven en aquest acte hi exercien directament o indirectament pressió. Així doncs, és molt poc probable que el testador seguís d’altres camins que contradiguessin el que marcava el costum.158 La majoria dels testadors de la parròquia de Sant Genís de Vilassar escolliren els descendents en primer grau, és a dir els fills, com a hereus universals. Aquesta elecció representa un 71%. A continuació, amb un 6% s’instituïren hereus universals els ascendents de primer grau (el pare i la mare),159 amb un 5% els descendents de segon grau,160 amb un 4% els parents col·laterals,161 amb un 3% els cònjuges,162 amb contractual o capitular. En relació amb aquesta darrera tipologia explicita que “d’aquí ve que la successió contractual o capitular no sigui personalíssima, ni interina, ni secreta, en el sentit en què ho és la testada. No és personalíssima com ella, perquè la disposició és feta en comú acord entre el fill que es casa i els seus pares, o el germà hereu si aquells han mort, o entre els nuvis. No és interina, perquè les coses convingudes no es poden canviar més que en circumstàncies excepcionals ja previstes, o quan se n’han reservat la facultat”, Francesc MASPONS i ANGLASELL, El règim successori català. Barcelona: Editorial Barcino (“Col·lecció Popular Barcino”, CXL), 1938, pp. 26-28. 157. “La nuncupatio, la pronuntiation solennelle des dernières volontés suppose la présence d’un public (le notaire, les témoins, la famille, les voisins, les clercs)... le testament de la fin du Moyen Age n’a jamais été le fruit des décisions parfaitement autonomes d’un individu libre d’agir à sa gise, comme certains juristes l’ont parfois laisser entendre”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 84. 158. Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 57. 159. Joana, muller de Salvador Pons, de Vilassar, escollí Agneta, la seva mare, (1404-6-13, APSGVD, Manual 3, fols. 86v-87). Jaume Roudors, de Vilassar, a Jaume Roudors, el seu pare, 1427-7-10, APSGVD, Manual 3, fols. 140v-141. 160. Es consideren descendents de segon grau els néts dels testadors. Guillema Morella, muller de Guillem Morell, de Vilassar, escollí Pere, el seu nét, Pere, fill de Bartomeu Serra (1383-5-4, APSGVD, Manual 3, fol. 38). Caterina, vídua de Bartomeu Marc, de Vilassar, instituí a Antònia, la seva néta, muller de Joan Colomer, 1467-6-2, APSGVD, Manual 7, fol. 134v. 161. Dins d’aquesta categoria s’inclou els germans i les germanes, així com els nebots dels testadors. Margarida, vídua de Pere Mayol, escollí el seu germà Martí Ferrer, de Cabrera (1403-9-29, APSGVD, Manual 3, fol. 85). Salvador Estrany, fill de Jaume Estrany, a la seva germana, Eulàlia (1410-10-24, APSGVD, Manual 3, fol. 103). Simó Agell, de Vilassar, a la seva neboda, Elisenda, muller de Berenguer Agell, àlies Roquer, 1364-4-11, APSGVD, Manual 3, fols. 29v-30. 162. Berenguer Saura, de Vilassar, instituí Francesca, la seva muller (1377-7-17, APSGVD, Manual 3, fols. 18v-19). Joana, muller de Salvador Campins, al seu marit, 1477-4-22, APSGVD, Manual 1, fol. 141. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 289 un 3% l’ànima dels testadors163 i institucions eclesiàstiques i amb un 1% els ascendents de segon grau164 i els parents per afinitat.165 D’altres opcions són quantitativament irrellevants. Entre aquestes, cal assenyalar la institució d’hereus que encara no havien nascut. El 18 de gener de 1411, Eulàlia, muller de Jaume Cabanes, de Cabrera, designà com a hereu universal el seu primer nounat.166 Malgrat el predomini de la institucionalització d’un únic hereu, també disposem d’alguns exemples en els quals es practicà la divisió de l’herència a parts iguals. Entre d’altres, pot esmentar-se el testament de Sança, muller de Pere Lladó, de Vilassar. El 2 de març de 1388, aquesta testadora especificà que de “omnia alia mea mobilia et immobilia et iure universa mihi pertinençia dimito omnibus filis meis per equales partes et ipsos heredes meos universales instituo”.167 Al testament d’Alamanda Morera, de Vilassar, datat el 20 de febrer de 1362, s’escriptura: “item dimito de illis CCCC sous, quos ego habeo ad meas voluntates, dimito Guillermus viro meo C sous, residum vero omnium bonorum meorum mobilium et immobilium, heredo omnes filios meos per equales partes, et si unus desedet, quod revertatur de uno ad alterum et si omnes desederunt absque filios de legali matrimonio que detur totum amore Dei.”168 El 4 de setembre de 1449, Arnau Carbonell, teixidor de lli, de Vilassar, també instituí hereus universals, a parts iguals, els seus fills, Antoni i Esteve: “que de dots mos béns los quals vull que lu·s sia departit per egals parts e que·n puga fer cascun de la sua part a ses pròpies volentats fesadores.”169 Amb les testadores vídues es confirma la importància dels fills com a màxims beneficiats d’aquestes eleccions i la presència de néts, que substituïren els seus ascendents directes en la successió. En conseqüència, aquestes dades ratifiquen estudis d’altres investigadors, que assenyalen la importància de l’estructura vertical dins la família pa163. Bonanat Mas, de Vilassar, designà hereva universal la seva ànima, 1388-4-7, APSGVD, Manual 3, fol. 51. 164. Els ascendents de segon grau són els avis i àvies dels testadors. Al seu testament Antònia Dilmera, de Vilassar, instituí el seu avi, Bernat Dilmer, 1422-10-25, APSGVD, Manual 3, fol. 138. 165. Els parents per afinitat són els que tenen una relació de parentiu no consanguínia. És a dir, quan aquesta relació de parentiu s’ha iniciat amb una unió conjugal. Constança, muller d’Esteve Vidal, de Vilassar, designà hereva universal Clara, la seva cunyada, 1465-11-4, APSGVD, Manual 8, fol. 186. 166. APSGVD, Manual 3, fol. 107. 167. APSGVD, Manual 3, fol. 62v. 168. APSGVD, Manual 8, fol. 160v. 169. APSGVD, Manual 8, fols. 150-151v. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 290 gesa baixmedieval. Per a Mercè Aventin, “la família pagesa és, doncs, una estructura essencialment vertical formada per pares, fills i néts (73,5% dels familiars esmentats en els testaments), que de manera secundària, en la concepció dels testadors, s’entén de manera horitzontal per englobar germans casats fora de casa i nebots (14,8%)”.170 TAULA 18 Hereus dels testaments dels parroquians casats de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) Hereus Ànima Anima i pobres de Crist Capella Sant Salvador Marit Muller Fill Filla Fills per néixer Primer nounat que arribi als 14 anys Fills a parts iguals Pare Mare Germà Germana Cunyada Neboda Nebot Nét Néta Es reparteix entre diferents familiars no a parts iguals No s’especifica relació familiar No consta 170. Mercè AVENTIN pp. 550-551. I Mullers casades Homes casats 1 — — — 1 2 5 — — 6 82 14 7 1 1 1 2 102 19 4 — 3 1 6 5 3 1 — — 1 — — 1 1 3 2 1 — — 4 1 1 4 1 PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 291 TAULA 19 Hereus dels testaments de les parroquianes vídues de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) Hereus Ànima Ànima i pobres de Crist Fill Filla Germà Neboda Nebot Nét Néta Nora / gendre Es reparteix entre diversos a parts no iguals No s’esmenta relació parental Mullers vídues 1 1 27 6 1 3 1 3 4 1 1 1 El nombre de fills legítims vius que tenien els testadors a l’hora de testar és una tasca difícil de verificar. A banda dels que s’identificaren clarament com a fills, també n’hi havia d’altres que s’esmentaren genèricament amb l’expressió “altres fills i filles” i no s’especificaren detalladament. Algunes noies casades s’identificaven mitjançant les dades dels seus respectius marits, sense explicitar-se que eren filles del testador. Per tant, les dades analitzades es basen en la descendència que s’ha pogut identificar. Segons aquestes dades, la majoria dels testadors casats i, en el cas de les dones, les vídues tenien un descendent viu. Aquesta tipologia representa un 32% de la mostra documental.171 Amb un 28% hi ha els testadors que no identificaren descendents. A continuació, els percentatges són progressivament descendents a mesura que augmenta el nombre de fills. D’aquesta manera, amb un 21% tenim els testadors amb dos fills,172 amb un 12% els que tenien tres fills,173 amb un 4% els 171. Berenguer Mataró, de Vilassar, escollí a Sança, la seva única filla, però amb la condició, que la seva muller no infantés un fill, 1362, APSGVD, Manual, 8, fol. 162v. 172. En el seu testament, Alamanda, muller de Bernat Colom, de Vilassar, esmentà als seus dos fills Bernat i Salvador, 1386-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 46. 173. Jaume Grau, fill de Pere Grau, de Vilassar, escripturà llegats per als seus tres fills, Jaume, Constança i Francesca, i a més a més, féu la previsió d’incloure als que encara no havien nascut com a substituts de l’hereu universal, 1390-8-7, APSGVD, Manual 3, fol. 57. 292 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA que esmentaren quatre fills174 i amb un 1% els que especificaren cinc i sis fills.175 També cal assenyalar que un 2% dels testadors no deixaren constància escrita del nombre concret de fills que tenien. Aquesta descendència presentava un ampli ventall d’edats que, com és evident, tampoc es pot concretar. Tot i així, es pot afirmar que incloïa als que encara no havien nascut, els identificats com “pregnatus”, als menors que havien de quedar a càrrec de curadors i tutors i als majors d’edat. GRÀFIC 21 Nombre de fills esmentats pels testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486) 5 1% 6 1% no s’especifica 2% 4 4% 3 12% cap 28% 2 21% 1 32% GRÀFIC 22 Previsió d’hereus dels testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486) 1% 5 hereus 3% 6 hereus 7 hereus 1% 4 hereus 9% 3 hereus 21% 1 hereu 48% 2 hereus 18% 174. Saurina, muller de Pere Andreu, de Vilassar, esmenta els seus quatre fills: Pere, Nicolau, Simó i Francesca, 1388-3-2, APSGVD, Manual 3, fol. 50. 175 Guillem Soler, de Vilassar, escollí la seva filla, Bartomeua i, en substitució d’aquesta, els seus altres fills, Guillem, Pere, Bernat i Sança, 1355-6-6, APSGVD, Manual 1, fol. 107. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 293 Com és lògic, el nombre de fills i de filles dels testadors condicionà el nombre de substituts de l’hereu universal. Aquestes substitucions es formularen per a preveure hipotètiques situacions com podien ser la incapacitat, la mort o la renúncia de l’hereu universal.176 El 25 d’agost de 1432, en el seu testament, Pere Lladó, de Vilassar, escollí com a hereva universal a Bartomeua, la seva néta.177 Prèviament, l’any 1411, Bartomeua ja havia estat instituïda pubilla del mas.178 En aquesta escriptura, Lladó desplaçà el seu fill, Pere Lladó, de Barcelona, al darrer lloc de la seva línia substitutòria: In omnibus vero aliis bonis meis tamen mobilibus quod immobilibus, presentibus quod futuris... instituo michi heredem meam universalem facio Bartholomeam, nepotem meam, sive nete, si tunch vixerit et heres ea esse voluerit. Si tunch non vixerit vel vixerit et eres mea noluerit, tunch instituo sibi et michi, filium suum masculum majorem et sic instituo eis unum post aliud. Et si omnes masculi decederint, tunch instituo femelis unam post aliam et si omnes decederint vel eres mei esse noluerint, tunch instituo eis et michi, Petro Latoni, filio meo civitate Barchinone, ad suas omnimodas libere voluntate faciendas.179 D’altres vegades, no es féu una previsió de substituts, sinó que s’ordenà la divisió de l’herència en parts iguals entre els germans. Aquesta fou l’opció escollida al seu testament per Berenguer Mataró, de Vilassar, el 10 d’octubre de 1370. Com a hereus substituts d’Antoni, l’hereu universal, els seus germans i germanes, a parts iguals: si ipse noluerit accipere dictam hereditatem, volo quod dividatur per equales partes inter omnes filios et filias meos, et si ipse acceperit dictam hereditatem et noluerit, volo et mando quod na Sibilia, filia mea et... Francesche, uxore me, habeant de dicta hereditate secundum pose mansi et ad cognicione amicorum meorum et suorum.180 176. “A la ciutat de Barcelona i les poblacions catalanes on regeix el dret barceloní, en virtut del capítol tercer del Recognoverunt Proceres, o sigui de la llei continguda al títol 13, llibre 1, volum 2 de les Constitucions de Catalunya, l’hereu pot renunciar l’herència després d’haver-la feta seva, mentre se’n desprengui íntegrament, és a dir, el valor que tenia i els drets que la integraven en possessionar-se’n”, Francesc MASPONS i ANGLASELL, El règim successori català..., p. 59. 177. APSGVD, Manual 6, fols. 22v-23v. 178. 1411-3-15, APSGVD, Manual 6, fols. 142v-143v. 179. APSGVD, Manual 6, fols. 22v-23v. 180. APSGVD, Manual 3, fol. 6. 294 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA El 48% dels testadors de la parròquia de Sant Genís de Vilassar escollí un únic hereu i no esmentà cap substitut.181 El 21% dels testadors preveié dues substitucions. En aquest cas, es constaten quatre fórmules diferents: la segona és més oberta, perquè en el tercer grau de substitució es consignà com a possibles hereus els germans, d’altres fills segons l’edat o els hereus d’un mas;182 la tercera utilitzà l’expressió dels “altres fills i filles de major a menor edat” que precedia la fórmula dels “altres parents més propers.”183 El 18% dels testadors escripturà l’elecció d’un hereu i el seu substitut. Aquesta modalitat també figurà en alguna de les fórmules que s’han indicat.184 Els testaments amb un major nombre de substituts foren els que millor identificaren els substituts escollits.185 Com a darrera opció de l’elecció de substituts es contemplà la dels parents més propers. Alguns testadors també ordenaren l’exclusió de familiars i la dependència d’altres llegataris no hereus i menors d’edat vers tutors i curadors. Per exemple, Berenguer Pons deixà ben clar que els seus germans no havien de percebre cap llegat testamentari.186 Bonanat Partella, de Premià, després d’haver escollit Llorenç Partella, el seu fill, com a hereu universal, designà com a tutors d’Antoni i Bonanat, fins 181. Sança, muller de Bernat Eimeric, de Vilassar, només escollí com a hereu universal Bernat Duran, germà seu, de Teià, 1401-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 95. 182. Antònia, muller de Bartomeu Casals, de Vilassar, disposà que el seu fill Bartomeu fos el seu hereu universal i esmentà com a substituts Angelina, la seva filla, i els hereus del mas de Berenguer Tria, que era el seu pare, 1449-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 163 i Manual 8, fol. 144. 183. Eulàlia, muller de Berenguer Amat, de Vilassar, en primera instància nomenà el seu fill Jaume com a hereu universal. En substitució d’aquest s’escripturaren els altres fills de major a menor edat i els parents més propers, 1410-6-5, APSGVD, Manual 3, fol. 104. 184. Francesca, muller de Francesc Riera, instituí hereu universal el seu fill Miquel. Com a substituta constava Salvadora, la seva filla (1429-3-23, APSGVD, Manual 6, fol. 8 i Manual 8, fol. 42). En canvi, Margarida Marquesa, vídua de Bernat Marquès, àlies Sagi, com a substitut de l’hereu, que era el seu renebot Antoni Riera, esmentà els parents més propers, 1430-2-15, APSGVD, Manual 8, fol. 52. 185. Joan Aulovara, de Vilassar, instituí hereu universal Antoni Parera. Els seus substituts foren Julià, Joan Cisa, Jaume Cisa i els parents més propers (1422-8-28, APSGVD, Manual 3, fol. 136). Guillem Vidal instituí hereu universal Antoni, el seu fill. En substitució esmentà el seu primer nounat, Clara i Margarida, les seves filles, Pere Folgueres, el seu germà, i els parents més propers de part de pare (APSGVD, Manual 8, fol. 185). Joan Estrany, de Vilassar, escollí com a hereu universal Salvador, el seu fill i esmentà els seus altres fills com a substituts: Joan, Feliu, Margarida, muller de Pere Agell, de Vilassar; Joana, muller de Francesc Soler, de la Roca, i Angelina, muller de Pere Ferrer, de Vilassar (1461-4-13, APSGVD, Diversorum 48 i 133). Eulàlia, muller de Joan Estrany, a més dels anteriors substituts esmentà els parents més propers, 1451-3-7, APSGVD, Manual 7, fols. 56v-57v. 186. 1428-3-1, APSGVD, Manual 8, fols. 30v-31. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 295 que aquests tinguessin l’edat de vint anys, Jaume Ferrer, Pere Macià, nebot seu, i Bernat Cisa, de Premià.187 En alguns testaments, es consignà una clàusula codicil·lar per assegurar la revocabilitat del testament mitjançant un altre testament o un codicil.188 En d’altres escriptures també s’incorporà una altra clàusula, que tenia com a objectiu assegurar la transparència i coneixença de les darreres voluntats. Per tant, aquesta clàusula especificava que el testament original havia de ser lliurat als marmessors, als hereus i a qui ho demanés: “Et volo quod de hiis fiant et fieri possint adque tradi per notarium infrascriptum dictis manumissoribus, heredibus et aliis quorum interessit originalia testamenta quod inde petita fuerint et requisita.”189 EL PROTOCOL FINAL, ELS DEUTES I ELS CODICILS A la darrera part del testament es consignava la data, la localitat,190 les signatures del testador191 i la dels testimonis que corroboraven el contingut del document.192 En algunes escriptures testamentàries, a continuació del protocol final, es mencionaren els imports dels deutes pecuniaris pendents. La informació aportada per aquestes llistes de deutes és valuosíssima, ja que aporten dades de preus de productes i de relacions de diversa tipologia que molt sovint no s’escripturaren. Mercès a aquestes anotacions, per exemple, es pot saber que Antònia Dilmera, òrfena d’Antoni Dilmer, de Vilassar, entre d’altres, devia a Julià “dos peges de lit per 2 jornals dels muls” i a Salvador Colomer 187. 1464-12-13, APSPPD, Manual 3, fol. 50. 188. “Hec est autem ultima voluntas mea, quod volo valere iure testamenti, que si non valet aut valere non potuerint iure testamenti, volo quod valeat et valere posit iure codicillorum aut alia prout melius de iure valere possit et tenere”, 1433-5-3, APSGVD, Manual 3, fol. 158v, testament de Bernat Galceran, de Vilassar. 189. 1449-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 163v, testament d’Antònia, muller de Bartomeu Casals, de Vilassar. 190. La datació de les escriptures testamentàries també s’introduïa amb l’expressió “Actum est hoc”. A continuació constava el lloc de redacció i la data segons la Nativitat. 191. “Actum est hoc in dicta parrochia Sancti Genesi de Vilaçario, vicesima octava mensis julii anno a Nativitate Domini MCCCC quadragesimo nono. Sig+num Anthonie, uxor Bartholomei Casals predicti, qui hoc meum testamentum seu hanc meam ultimam voluntatem laudo, concedo et firmo”, 1449-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 163v, testament d’Antònia, muller de Bartomeu Casals, de Vilassar. 192. “Testes vocati et rogati huius testamenti sunt Salvador Ferrerii et Petrus Morot, parrochie de Vilaçario”, 1449-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 163v, testament d’Antònia, muller de Bartomeu Casals, de Vilassar. 296 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 20 sous per podar les vinyes.193 En canvi, Pere Avella, de Vilassar, féu constar que diversos convilatans li devien respectivament 11 sous com Avella per una vaca i Bernat Tolrà per un barril de vi. Aquest testador també confessà que devia 3 sous i 6 diners de mitja quartera de faves a Tolrà i 2 sous per l’ànima d’un fadrí que havia viscut amb ell.194 La informació d’aquestes dades també facilita la identificació de les activitats econòmiques d’alguns testadors com Francesc Duran, rajoler del veïnat del Sant Crist de Vilassar.195 En aquesta línia, les 12 lliures i 4 sous que, el 16 de novembre de 1434, Miquel Andreu, ferrer de Vilassar, comptabilitzà en el seu testament,196 referencien la satisfacció del llòssol197 i algunes de les activitats relacionades amb l’ofici de ferrer.198 Amb l’elaboració de codicils, els testadors podien canviar aspectes dels testaments que havien escripturat amb anterioritat. Disposem de poquíssimes mostres de codicils elaborats en aquest període,199 perquè la majoria dels testadors de la zona estudiada no escripturaren les seves darreres voluntats fins al darrer moment, de manera que deixaren poc marge per a futures modificacions. Els codicils presentaven una estructura interna organitzada en diferents parts: la invocació i una fórmula inicial molt similar a les testamentàries, que ja s’ha analitzat, la presentació de l’atorgant, les modificacions de les disposicions, la clàusula final, la identificació de la localitat, la data, la signatura del titular i la presentació dels testimonis. Amb aquests codicils s’introduïen modificacions de diversa índole. Mentre n’hi havia que incorporaren alguns petits canvis, d’altres capgiraren les disposicions testamentàries anteriors. De la primera tipologia poden esmentar-se dos exemples. Bartomeua, muller de Feliu Estrany, de Vilassar, qui testà el 22 de febrer de 1434,200 en el seu codicil elaborat un any més tard, introduí un nou substitut per a l’hereu universal. 193. 1422-10-25, APSGVD, Manual 3, fols. 138-138v. 194. 1448-3-8, APSGVD, Manual 8, fols. 141-142v. 195. “Ítem tinch teula al forn cuyta III milles, qui valen XI lliures i XI sous. Ítem rayola cuyta al dit forn IIII milles, qui valent VIII lliures és emperò tot dita teula e rayola, qui és al dit forn a mitges entre mon fillastre Bartomeu Amat e mi”, 1483-6-19, APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 8-8v. 196. APSGVD, Manual 6, fols. 37v-39. 197. De Bartomeu Marc qui “deu tot lo vi, que fa de losol de sis anys”; 3 sous de llòssol d’ordi de Dilmer i 5 sous i 6 diners de l’ordi corresponents al llòssol de tres anys que devia Antoni Riera. 198. 2 sous per ferrar, de Bonivern, i 1 sou i 3 diners de Roca per dos ferros. 199. De fet, s’ha localitzat un codicil de l’Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar, cinc codicils a l’Arxiu Parroquial de Sant Pere de Premià i un codicil a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. 200. 1434-2-22, APSGVD, Manual 6, fol. 35. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 297 D’aquesta manera, com a darrer substitut de l’hereu universal del seu fill Vicenç, i després d’Antoni, també fill seu, n’incorporà un altre, Bartomeu Marc.201 El segon codicil pertany a Clara, muller de Bernat Cisa, de Premià. L’any 1470 augmentà la donació realitzada a la seva neboda Francina amb 20 lliures i inclogué com a beneficiària d’una túnica vermella Eulàlia, néta seva, que vivia a Barcelona. En el seu testament de 1467, Clara disposà per a Eulàlia l’entrega de 40 sous que havien de formar part del seu dot. Com al codicil, Eulàlia ja fou identificada com a muller de Joan Parera, de Barcelona, és fàcil entendre que l’import del dot ja s’havia satisfet.202 D’altres codicils presentaren canvis més importants.203 Així, el 24 de gener de 1470, Antoni Cases, de Premià,204 incorporà amb el seu codicil que la seva dona pogués gaudir d’una habitació amb un llit ben fornit: “legat sibi unum lectum fornitum, quod deset, et unam cameram in eadem domo ipsa vivente et comorante.”205 Amb aquest canvi, el testador volgué assegurar a la seva dona la continuïtat en la residència marital. El 20 de juny de 1476, Berenguer Partella, de Premià,206 en el seu codicil, inclogué un nou marmessor i designà tutors i curadors per a les seves filles.207 L’any 1466, Bartomeu Riera, de Premià, formalitzà el seu testament.208 I sis dies després un codicil. Mitjançant aquest document, Riera contemplà les atencions que Constança, la seva madrastra, havia de rebre fins a la seva mort,209 substituí Antoni Riera, el seu germà, com a hereu universal i escollí tutors i curadors per a la seva futura descendència. 201. 1435-6-21, APSGVD, Manual 8, fol. 52. 202. APSPPD, Manual 3, fols. 61v-62v. 203. El codicil d’Antoni Parera, notari barceloní, orfe de Guillem Parera i Sança, la seva darrera muller de Tiana, no es pot comparar amb el seu testament perquè no s’ha conservat, 1472-7-30, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457/1480), fols. 97v-98. 204. El testament d’Antoni Cases s’escripturà el 9 de gener de 1470, APPSPD, Manual 2, fol. 62. 205. APSPPD, Manual 2, fol. 62v. 206. 1476-6-20, APSPPD, Manual 2, fol. 55, testament de Berenguer Partella, de Premià. 207. 1476-6-20, APSPPD, Manual 2, fol. 55, codicil de Berenguer Partella, de Premià. 208. 1466-1-20, APSPPD, Manual 3, fol. 52. 209. “in meo testamento nullam facti mencionem de domina Constancia, matre mea sive madrastra, abeat provissione omni tempore vite sua tam in sanitate quam in infirmitate in mea hereditate et de bonis dicte hereditatis mei”. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 298 És important assenyalar que Bartomeu Riera no discriminà entre els fills i les filles i que disposà un ordre de prelació per si la seva dona estava embarassada de bessons: in presente codicillo expresse revoco et anullo volendo et ordinando, quod in omnibus bonis meis mobilibus et immobilibus… dimito et concedo pregnatu, quam tenet in ventre domina Bartholomea, uxor mea, tam masculus quam femina, fillum et fillam, et si sunt duo vel due ille qui nacetur primus, volo quod habeat dictam hereditatem… Item dimito in tutores et curatores dicto pregnatu...210 El 20 de gener de 1482, en el seu codicil, Margarida, muller de Salvador Triador, de Premià, incorporà una nova donació i canvià l’hereu universal. D’aquesta manera, Joan Soler, el seu gendre, havia de percebre 5 sous de la testadora, i Rafaela, filla de Margarida i muller de Soler, deixaria de ser l’hereva universal. Fou consignat com a hereu universal Joan Soler, nét de Margarida, fill de Rafaela i Joan Soler. El temps transcorregut entre la redacció d’aquest testament211 i l’escripturació del codicil fou cinc anys,212 que correspon al període més llarg observat entre les redaccions d’aquest tipus d’escriptures. Els inventaris fets arran de l’òbit d’alguns testadors ofereixen dades importantíssimes sobre aspectes de la vida quotidiana i permeten concretar-ne la posició economicosocial. Mitjançant l’inventari escripturat l’any 1362 per Bartomeu, vicari de Premià, dels béns dels pubills de Llorenç Rossell de Premià, se sap que el difunt era pagès i que, entre d’altres eines, al celler del mas Rossell hi havia dos cups per a dipositar-hi vi i una arada. Per tant, mercès a aquestes dades, pot considerar-se Llorenç Rossell un pagès acomodat que disposava de dues eines agrícoles que no eren a l’abast de tota la pagesia de la contrada. A l’inici d’aquest document s’explica que l’inventari fou elaborat “ab instancia dells amichs dels pubills” i que si el testador a les seves darreres voluntats no havia escollit tutors i curadors dels seus fills menors, aquests serien designats per un membre extern del grup familiar. En el cas dels Rossell fou el veguer de la ciutat de Barcelona: “e açò ab licència he manament del veguer de Barcalona, lo qual a elegits als dits pubills per tudors he curados, que pusquen exequir los béns de aquels… axí com propris béns llurs. Ço és a saber, lo senyer en Pere Marí, de la parròquia de Sant Cipa (sic) de Tiana, avi dels pubills, 210. 211. 212. 1466-1-26, APSPPD, Manual 3, fol. 52. 1477-1-18, APSPPD, Manual 3, fol. 3. 1482-1-20, APSPPD, Manual 3, fol. 3. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 299 he lo senyer en Pere Andreu Rosell, àlies Roseló, de la parròquia de Premià.”213 A mitjan segle XV, el bisbat de Barcelona controlava la tasca realitzada pels marmessors. Aquesta informació es desprèn d’alguns testaments en què a continuació del document s’escripturaren anotacions com les que poden llegir-se als següents exemples. En relació amb el testament d’Alamanda, muller de Guillem Abril, de Vilassar, escripturat el 8 de juliol de 1425, es pot llegir: “A XVII del mes de nohembre any MCCCCXXXVI, en Guillem Abril, marit de la dita defunta, dóna compliment per rahó del càrrech de la marmassoria, la qual avia presa de fer per ànima de la dita Alamanda, axí com de sapultures et altres lexes, donant-na bon compte als oficials del Senyor bisba present mossèn Pere de Masnou, rector de aquesta sglésya.”214 Per a les tasques de marmessoria ordenades al testament de Guillem Duran, de Vilassar, elaborat el 23 d’agost de 1426, es constata: “A XXVII del mes de octubre any MCCCCXXXVI, en Salvador Ermengou et Anthoni Amat, marmassos d’en Guillem Duran, dessús dit, reteren compte del desús dit testament en poder dels officials del senyor bisba, segons se mostra per 1 liura difinitiva, que tragueren.”215 L’any 1427, Salvador Pi, de Vilassar, i Bartomeua, vídua de Salvador Julià, de Vilassar, veieren reconeguda la seva marmessoria: “Los sobredits marmassors del dit defunt reteren compte al palau del bisbat et tragueran bona àpocha de fi de la taula dels testimonis del palau del bisba.”216 Pel testament de Margarida, muller de Narcís Riera, de Vilassar, elaborat el 20 d’agost de 1433, Narcís Riera, el seu marit, i Bernat Corbera, el seu pare, el 10 d’octubre de 1436, “donaren compte per rahó del càrrech de la marmasoria, que avia presa de totes aquelles 10 lliures, les quals la dita Margarita s’avia preses per la sua ànima en la taula dels testaments del palau del bisba”.217 213. 214. 215. 216. 217. 1362-7-26, APSPPD, Manual 1, fols. 2v-3v. APSGVD, Manual 3, fol. 144. APSGVD, Manual 3, fols. 148v-149. 1427-4-5, APSGVD, Manual 3, fols. 150v-151 i Manual 8, fols. 15-17. APSGVD, Manual 6, fols. 30-31. ELS RITUALS FUNERARIS La universalitat del fenomen de la mort i la seva transcendència comportaren la realització d’una sèrie de cerimònies que es desenvoluparen al voltant del cos del difunt i en memòria del finat. Aquestes cerimònies mostren la inserció dels individus dins de la seva comunitat i l’exercici d’un conjunt de pràctiques religioses i consuetudinàries que marcaren profundament la vida quotidiana. La població cristiana de l’època medieval entrava a formar part de la seva comunitat mitjançant el sagrament del baptisme, i s’acomiadava de la vida terrenal amb d’altres sagraments com ara la confessió, l’eucaristia i l’extremunció. De fet, des del començament el cristianisme interpretà la mort com una conseqüència del pecat i establí com a base del seu dogma la mort salvadora del seu fundador.1 A la baixa edat mitjana, l’esdeveniment de la mort continuà mantenint una estreta relació amb la “mitologia cristiana”, una de les bases cabdals de les creences d’aquest període.2 La historiografia que estudia la incidència de la mort a l’època baixmedieval no mostra una postura unànime envers les actituds i els sentiments experimentats per la població d’aquell període. Philippe Ariès parla de la mort “domesticada” quan es refereix a l’antiga postura, segons la qual la mort era percebuda com un fenomen familiar, 1. “Por el primer hombre el pecado ha entrado en el mundo. Por el pecado ha entrado la muerte. Ésta ha pasado a todos los hombres porque todos han pecado (Sant Pau Rom 5,12)”, Emilio MITRE: “La muerte y su cristianización”, Emilio MITRE (coord.), Historia del cristianismo. II. El mundo medieval. Granada: Universidad de Granada, Editorial Trotta (“Colección Estructuras Procesos. Serie Religión”), 2004, p. 324. 2. Jean-Claude Schmitt defensa els arguments d’alguns antropòlegs com Paul Saintyves que, des del segle XIX, proposen el concepte de “mitologia cristiana”, JeanClaude SCHMITT, Le corps, les rites, les rêves, le temps..., pp. 53-76. 302 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA proper, atenuat i indiferent. Segons Ariès, a partir dels segles XI i XII, aquesta percepció de la mort començà a transformar-se lentament i, posteriorment, a la baixa edat mitjana es produí una individualització de la concepció de la mort.3 Amb el romanticisme, la visió de la mort continuà transformant-se amb l’aparició de “la mort de l’altre” fins a l’aparició de la mort prohibida i maleïda dels nostres dies.4 Per la seva banda, Emilio Mitre argüeix que, durant el segle XIII i a principis del XIV, l’Església romana institucionalitzà la diferència entre la “mort cristiana” (l’existència terrenal) i la “segona mort” (la condemna eterna). Per aquest estudiós, la intenció de l’aparell eclesiàstic comportà una “desdramatització” de la primera mort que al seu torn “dramatitza” la “segona mort” i la vida terrenal.5 Des de les aportacions de Michel Vovelle, la postura de la “resignació” és defensada per diferents erudits. Aquesta tendència assegura que les societats de l’Antic Règim mostraven més una actitud d’acomodació i de resignació davant la presència quotidiana de la mort que de veritable pànic.6 La materialització de les pràctiques funeràries representà una inversió econòmica de la societat que les practicà. Per això, Danièle Alexandre-Bidon insereix els mecanismes i les implicacions que el fet mortuori comportà a la societat medieval dins d’un concepte ampli com és el d’economia de la mort. Per aquesta historiadora, “les morts animent une bonne part de la société des vivants, qui prient ou travaillent quotidiannement pour eux”.7 Així doncs, la implicació mostrada per la societat baixmedieval envers els seus difunts fou un fet, que precedia el moment de les exèquies i alhora les transcendia. Jacques Chiffoleau qüestiona la influència de les crisis demogràfiques i econòmiques vers la internalització de la mort i del dol, expressat per familiars, amics i veïns, i la conseqüent posada en escena de les 3. “Y ese hombre tenía una pasión por la vida que nos cuesta entender hoy, quizá porque nuestra vida se ha vuelto más larga”, Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente..., p. 55. 4. Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente..., p. 55. 5. Emilio MITRE, La muerte vencida. Imágenes e historia en el Occidente medieval (1200-1348). Madrid: Encuentro Ediciones, 1988. 6. Michel VOVELLE, La Mort et l’Occident: de 1300 à nos jours. París: Gallimard, cop. (“Bibliothèque des histoires“), 1983. 7. “Dès le XII siècle, les morts sont la principale source de revenus de l’economie monastique... Aux XIIIè-XIVè siècles, ils nourrissent de leurs legs pieux les pauvres, les orphelins, les recluses; leur argent placé à perpetuité en messes ou en dons, joue un rôle essentiel dans la vie médiévale... il existe une economie de la mort, dont on peut détailler mécanismes et implications. Au Moyen Age, les morts sont toujours inscrits dans la société des vivants”, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., pp. 13-14. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 303 “pompes funebres flamboyantes”.8 Per a Chiffoleau, la democratització del testament comportà un augment considerable de les donacions religioses i de les demandes de misses que, en d’altres períodes, restaven en poder de les classes socials més potents. D’aquesta manera, arran de l’escripturació testamentària, s’originà un gran nombre de llegats de tipologia religiosa. Encara que les donacions de cada testador acostumà a ser ínfima, la totalitat d’aquests llegats representà una entrada considerable de capital per a l’Església.9 ELS LLEGATS RELIGIOSOS A les disposicions testamentàries, els imports dels llegats religiosos servien per garantir la salvació de l’ànima, mitjançant la preservació de les despulles, les donacions de llegats a l’Església i la celebració de misses.10 Per a Chiffoleau, aquests llegats religiosos comformaven una “economia de la salut”, que contemplava la satisfacció del “prix du passage” i remarcaven el seu caràcter altament codificat, normalitzat i ritualitzat.11 Per això, en aquesta tipologia de llegats acostumava a aparèixer un import general que, en la major part de les escriptures testamentàries, s’anà concretant amb l’especificació d’unes determinades assignacions pecuniàries i/o en peticions de misses. Tot i així, també és cert que existiren una sèrie d’imports satisfets pels marmessors que no foren especificats pels testadors. Aquest fet indica que al Baix Maresme, com en d’altres zones de l’Europa Baixmedieval, el seguiment del costum fou primordial en la consignació d’aquests llegats religiosos. El testador ja confiava que es realitzarien unes pràctiques consuetudinàries i, per 8. Segons aquest autor, “les liens entre la crise démographique et l’évolution des images de la mort ne sont pas aussi simples et directs que les manuels le laissent parfois entendre... la sociologie et la géographie des pratiques funéraires révèlent en effet une grande diversité des attitudes mentales. L’égalité devant la mort n’est qu’un thème de Danse Macabre... ce sont dans les classes sociales les plus défavorisées que se maintiennent mieux les anciens usages coutumiers, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 150. 9. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 225. 10. Aquestes disposicions es presentaven precedides per les següents fórmules notarials: “Et accipio de bonis meis pro animam meam et sepulturam faciendam“ i “Accipio autem de bonis meis pro anima mea et sepultura et per quibusdam legatis per me inferius relictis... de quibus dimito”. 11. “L’idée du prix global à payer pour les voyages vers l’au-delà n’a pas encore complètement disparu... Ainsi se retrouve la conception, sans doute très ancienne, de la ‘part de Dieu’, que l’on doit distraire de l’heritage si l’on veut gagner rapidement le repos éternel”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 215. 304 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA tant, en considerava innecessària l’escripturació.12 Per això, la majoria dels testadors no especificaren detalladament l’organització de les seves exèquies, els sufragis ni les donacions per als pobres vergonyants.13 En aquesta tipologia de llegats, els imports generals predominants se situaren entre els 100 i els 200 sous.14 A la parròquia de Sant Genís de Vilassar, durant el període 1348-1486, aquests imports generals oscil·laren entre els 20 i els 8.000 sous.15 A la parròquia de Sant Pere de Premià, per al període 1462-1488, els imports més modestos foren de 20 sous i els més elevats de 400 sous.16 Com és lògic, els imports més allunyats de les quantitats més estàndards corresponen a les disposicions dels testadors més desvalguts o, al contrari, a les darreres voluntats dels més ben situats econòmicament i socialment. D’entre els testadors vilassarencs que donaren només 20 sous als llegats religiosos, hi ha Sança Ferranda, muller de Guilem Ferran,17 Pere Mayol, àlies Barbarasa,18 Constança, filla de Berenguer Amat,19 i Antoni Dilmer, àlies Campins.20 Per a Premià, cal destacar Bartomeu Robí, sastre francès, habitant de Premià,21 i Jaume Manent.22 Pel que fa als testadors amb els imports més elevats, destaquen amb 400 sous, Guillem Flor, batlle de Vilassar,23 Bartomeu Flor, el seu fill, de 12. En d’altres zones com a la regió de Toulouse passava el mateix, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 58. 13. Precisament tots aquests conceptes són els que es poden incloure a la fórmula que s’observa en la major part dels testaments analitzats, abans de començar amb la presentació dels llegats de caràcter civil: “Item tamen volo dari et distribuhi et arogari amore Dei in missas celebrandas et in aliis piis causis et operibus caritarum quas dicti mei manumissores voluerunt”, 1471-10-18, AHPB, Jaume Mas, Primum liber testamentorum (1449-1505), fols. 46-48, testament de Pere Arnau, de Cabrera. 14. Francesca, muller de Llorenç Puig, àlies Bellot, de Cabrera, òrfena de Bernat Batlle, i Angelina, d’Argentona, ordenà l’entrega de 200 sous (AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474-1482), fols. 5-6). A la zona del Vallès Occidental, “la majoria dels pagesos en el període 1350-1550, gastava una mitjana de 200 sous per a remei de l’ànima, sepultura i obres pies”, Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 573. 15. L’11 d’agost de 1388, Constança, muller de Miquel des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, reservà 8.000 sous per a llegats religiosos, 1388-811, APSGVD, Manual 3, fol. 53v. 16. Segons Codina, a Sant Boi de Llobregat, aquest numerari se situà entre 60 i 600 sous, Jaume CODINA, Sant Boi de Llobregat..., p. 47. 17. 1362-3-8, APSGVD, Manual 8, fol. 161v. 18. 1391-5-17, APSGVD, Manual 4, fol. 60v. 19. 1430-4-22, APSGVD, Manual 6, fol. 11 i Manual 8, fol. 39v. 20. 1449-7-20, APSGVD, Diversorum 133. 21. 1466-10-24, APSPP, Manual 3, fol. 59. 22. 1468-9-29, APSPPD, Manual 3, fols. 63v i 64. 23. 1390-2-16, APSGVD, Manual 3, fols. 56 i 56v. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 305 l’esmentada parròquia,24 Bonanat Partella, de Premià,25 i Jaume Ferrer, orfe de Pere Ponç Ferrer i Eulàlia, de Premià.26 També cal esmentar Pere Botey, de Premià, amb 500 sous,27 i amb 1.000 sous Bernat Isern, de Vilassar,28 i Guillem Aroles, de l’esmentada localitat.29 Per tant, es constata que les quanties més elevades correspongueren a membres de les famílies pageses benestants de la contrada. Tot i que, en general, la població casada ja tenia reservada una quantitat per a les darreres voluntats, alguns testadors augmentaren l’import per als llegats religiosos. Aquest fou el cas de Constança, muller de Bartomeu Tria, de Vilassar. Aquesta dona volia assegurar la satisfacció de 15 lliures, quas recipio super omnia vasa vinaria del Soler et unam ollam de coura et super omnia vestimenta meam. Et do potestate dictis muleria sororibus, quod si heres aut illi, qui tenebunt dictam hereditatem meam, noluerit solvere dictas quindecim libras, quod ipsi accipiant dicta bona et sua propria auctoritate et potestate vendantur dicta bona usque integriter habeant quintadecim libras.30 Els testaments de maresmencs instal·lats a la ciutat de Barcelona demostren el costum que tenien de reservar 200 sous per als llegats religiosos.31 Aquesta circumstància indica que aquests testadors continuaren tenint com a referència una de les quantitats estandarditzades o consuetudinàries de la zona rural d’origen. 24. 1410-5-1, APSGVD, Manual 3, fols. 100v-101. 25. 1464-12-13 APSPPD, Manual 3, fol. 50. 26. 1471-10-14, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de Testaments (1457-1480), fols. 91v-92. 27. 1388-7-30, APSGVD, Manual 3, fol. 54v. 28. 1390-7-15, APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis. 29. 1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 87-88. 30. APSGVD, Manual 3, fols. 69v-70. 31. 1435-9-8, AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405-1442), fols. 104-105, testament de Francesc Colomer, fuster de Barcelona, fill de Berenguer Colomer, difunt d’Alella, i de Francesca, vídua de Jaume Rossell, de Premià. 1478-3-8, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457-1480), fols. 167-168, testament de Joana, vídua de Pere Doy, mariner d’Arenys i òrfena de Pere Arnau, de Cabrera. 306 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA TAULA 20 Imports destinats a “ànima, sepultura i llegats” pels testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486) Import (sous) Freqüència No s’esmenta 20 25 30 33 40 44 50 55 60 61 66 75 80 90 100 105 110 120 140 150 160 170 200 220 240 280 300 320 400 500 1.000 8.000 19 7 1 7 1 11 1 51 1 10 1 2 1 4 2 125 1 2 23 8 7 14 1 88 3 8 2 32 1 11 2 2 1 LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 307 L’observació de les dades referents als imports generals de llegats religiosos de la parròquia de Sant Genís de Vilassar reflecteix que les aportacions més modestes, que se situaren entre els 20 i els 40 sous, correspongueren al segle XV i les quantitats més elevades a la centúria anterior. Per tant, d’acord amb el que s’ha observat en d’altres apartats com en el dedicat a la família, aquestes dades ratifiquen que les capes socials més humils del Baix Maresme varen experimentar un empobriment progressiu a mesura que avançava la baixa edat mitjana. En relació amb aquest tema, al seu estudi del Vallès Oriental, Mercè Aventin constata que durant aquest període s’acostumava a deixar les mateixes quantitats que en èpoques anteriors. Per això, amb el pas del temps s’anaren reduint les donacions per a llegats religiosos: “com que en el llarg termini l’economia es mou amb tendència alcista predominant, malgrat les conjuntures depressives, resulta que en termes reals (en termes de poder adquisitiu) la societat pagesa destina cada cop menys riquesa (menys producte, menys treball) al remei de l’ànima.”32 En canvi, Jacques Chiffoleau observa que les testadores avinyoneses mostraven una pietat més elevada que la dels seus pares, marits i germans, perquè adreçaren unes quantitats similars que aquells als llegats religiosos. Per Chiffoleau, aquest fet evidencia una igualtat dels sexes davant de la mort que no es correspon amb els processos de transmissió dels patrimonis, que acostumava a deixar de banda les testadores.33 Per a la zona estudiada, s’han de tenir presents certes característiques ja comentades. Entre aquestes, cal assenyalar el tractament diferenciat envers els fills i les filles dels diversos grups familiars, segons fossin hereus, pubilles i cabalers o cabaleres. Tampoc s’ha d’oblidar que a les donacions inter vivos, a les diverses tipologies d’escriptures esponsalícies i als capítols matrimonials, ja s’havia reservat un numerari perquè els atorgants i els beneficiats poguessin testar. Aquesta previsió pecuniària alleugerí fins a cert punt els conflictes entre marmessors i hereus quan aquests darrers no volien assumir la satisfacció dels imports reservats als testadors. 32. Mercè AVENTIN i PUIG, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 573. 33. JACQUES CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 220. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 308 GRÀFIC 23 Nombre de llegats especificats pels testadors (1348-1486) 13 IIegats 1% 9 IIegats 1% 11 IIegats 1% 8 IIegats 1% no s’esmenta 2% 7 IIegats 3% 1 IIegat 9% 6 IIegats 6% 5 IIegats 13% 4 IIegats 28% 2 IIegats 14% 3 IIegats 23% L’observació més completa respecte al nombre de llegats religiosos realitzats pels testadors correspon a l’anàlisi de la documentació testamentària de la parròquia de Sant Genís de Vilassar. A partir de l’estudi d’aquestes fonts, es constata que un 28% dels testadors ordenaren la satisfacció de numerari per a quatre tipus de llegats religiosos. Amb un 23% se situen els testadors que estipularen tres llegats, un 13% consignaren cinc llegats, un 14% especificaren dos llegats, un 9% només un llegat i un 6% féu donacions per a sis llegats. D’acord amb el que es pot observar al gràfic 23, els percentatges inferiors al 6% mostren els testadors que designaren un major nombre de llegats religiosos. Aquest fou el cas de Guillem des Pon, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Nicolau de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar que disposà la donació de tretze llegats de tipologia religiosa.34 També destacaren pel nombre de llegats ordenats Bernat Tolrà, fill i hereu de Bernat Tolrà, amb onze llegats,35 Caterina, muller d’Antoni Parera,36 i Elisenda, muller de Bernat Tolrà, amb vuit i nou llegats;37 Bernat Isern,38 Ròmia, muller de Pere Riera,39 Sança, muller 34. 35. 36. 37. 38. 39. 1372-6-9, APSGVD, Manual 3, fols. 31v-32. 1375-4-4, APSGVD, Manual 3, fol. 8. 1417-12-28, APSGVD, Manual 3, fols. 107v-108. 1397-7-27, APSGVD, Manual 3, fols. 74v-75. 1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v. 1418-9-8, APSGVD, Manual 3, fols. 117v-118. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 309 de Pere Sabater,40 Constança, vídua de Pasqual, d’Argentona, i filla de Pere Dilmer, de Vilassar,41 i Valençó, muller de Bernat Casals, amb set llegats.42 També cal assenyalar que no hi hagué una correlació entre l’import general per als llegats religiosos i el nombre de llegats generats i que entre els testadors amb un major nombre de llegats religiosos destacaren algunes dones de principis del segle XV. En els testaments de la parròquia de Sant Pere de Premià del període 1462-1488, el nombre de donacions religioses previstes se situà entre un i dos llegats. Les misses de diversa tipologia foren les més demanades per aquests testadors. Com al Maresme, en la majoria de les donacions religioses s’aplicaren unes pràctiques consuetudinàries, només s’especificà l’import general d’aquests llegats sense concretar els beneficiats. En canvi, algunes escriptures testamentàries especificaren el destí de l’import de la donació. Per exemple, s’observa la previsió d’adquisició de vi “com és acostumat”,43 la qual cosa fa pensar que aquesta pràctica era molt més generalitzada del que ha restat escripturat.44 Les esglésies parroquials de la contrada foren les màximes beneficiàries d’aquest tipus de llegats. Així, per exemple, els imports destinats a l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar oscil·laren entre els 2 diners i els 22 sous. Les quantitats més importants s’escripturaren al segle XIV.45 Els altars d’aquests temples parroquials també foren objecte de donacions. Els altars majors d’aquestes esglésies estaven consagrats a uns sants que se’ls considerava protectors de cada una de les parròquies: sant Feliu a Cabrera, sant Genís a Vilassar i sant Pere a Premià.46 Els 40. 1413-11-25, APSGVD, Manual 3, fol. 129. 41. 1416-1-30, APSGVD, Manual 3, fols. 111v-112. 42. 1425-1-17, APSGVD, Manual 3, fol. 143. 43. 1483-9-8, APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 9-11, testament d’Amador Bonivern, vidrier de Vilassar. 44. Antònia, muller de Miquel Carbonell, donà 5 lliures per al vi (APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 7); Francesc Duran 6 diners (APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 8); Eulàlia, muller de Pere Marquès, 4 diners (APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 10-11 i Llibre d’òbits) i Antònia, muller de Salvador Verívol, 2 diners (APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 12). 45. Jaume Martí, de Girona, i Bernat Cartet, de Moyó, consignaren 10 sous (139010-7, APSGVD, Manual 3, fols. 57-58 i 1401-10-6, Manual 3, fols. 81v-82). Ferrer Morot hi destinà 14 sous (1348, APSGV, Manual 1, fols. 102v-103) i Sança, vídua de Bernat Riera, ordenà la satisfacció de 22 sous, 1385-10-29, APSGVD, Manual 3, fols. 44v-45. 46. En canvi, és curiós constatar que la influència d’aquests sants no es reflectí en l’antroponímia de la zona. Per exemple, hi havia molts pocs Genís a la parròquia de Sant Genís de Vilassar i no es batejaren gaires nens amb el nom de Feliu a Sant Feliu de Cabrera. 310 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA altars secundaris estaven dedicats a d’altres sants que s’esmenten en un nombre reduït de documents. Per això, se sap que, a la baixa edat mitjana, a l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar, hi havia dos altars secundaris: els dedicats a la Verge Maria i a sant Nicolau. De l’església parroquial de Sant Feliu de Cabrera, només està documentat l’altar de la Verge Maria. A l’església parroquial de Sant Pere de Premià hi havia tres altars secundaris, respectivament dedicats a sant Rafael, a sant Antoni i a sant Nasari.47 En general, en aquestes donacions per als altars tampoc se’n concretà la finalitat material. Aquesta vegada, els imports escripturats se situaren entre els 2 diners i els 2 sous. Només un nombre reduït de testadors vilassarencs donaren numerari al retaule de Sant Genís de Vilassar.48 D’altres justificaren els seus llegats a aquest altar “racione parrochianatus”.49 També es beneficiaren d’aquestes darreres voluntats la candela o llàntia de l’altar de Santa Maria,50 el retaule d’aquest altar,51 les obres d’aquesta capella52 i l’altar de Sant Nicolau amb un ciri de 8 sous53 i “unes tovaylles de lli”.54 Mercès a les escriptures testamentàries premiarenques, es coneix l’execució d’obres al temple parroquial de Sant Pere de Premià55 i de 47. APSPPD, Manual 3, fol. 44, testament d’Antònia, muller de Guillem Castellar, de Premià. 48. Sança, vídua de Bernat Veil, de Vilassar, entre d’altres llegats, donà 12 diners pel retaule de Sant Genís (1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v-130). Bernat Rafart, de Vilassar, també hi destinà 11 sous, 1426-3-10, APSGVD, Manual 3, fols. 151v-152. 49. 1 sou de Guillem Rafart (1410-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 126), de Jaume Roudors (1412-5-8, APSGVD, Manual 3, fol. 127), de Pere Pons (1412-5-13, APSGVD, Manual 3, fol. 128), de Salvador Isern (1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 128v-129) i de Pere Sabater (1413-10-29, APSGVD, Manual 3, fols. 130v-131). 2 sous de Sança, muller de Pere Sabater (1413-10-23, APSGVD, Manual 3, fol. 129) i 3 sous de Sança, vídua de Bernat Veil, 1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v-130. 50. Un ciri de 5 sous de Guillema Deulofeu, de Sant Cristòfol de Folgars (140112-31, APSGVD, Manual 3, fol. 79v). 1 sou per a la llàntia de Santa Maria ordenat per Constança, muller d’Esteve Vidal (1465-11-4, APSGVD, Manual 8, fol. 186) i Antònia, muller de Jaume Roudors 1466-1-16, APSGVD, Manual 8, fol. 187. 51. 6 diners d’Elisenda, muller de Pere Perpinyà (1385-6-10, APSGVD, Manual 3, fol. 43) i 2 sous d’Elisenda, muller de Bernat Tolrà (1394-7-27, APSGVD, Manual 3, fols. 74v-75. 52. 2 sous per a la nova capella de Santa Maria, que s’està construint, de Bernat Isern (1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v) i d’Antoni Veil (1435-12-31, APSGVD, Diversorum 127); 6 diners per a les obres de Santa Maria d’Antoni Amat (1450-6-23, APSGVD, Manual 9, fols. 46v-47). 53. 8 sous per a un ciri de Raimon Claramunt, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Nicolau, 1395-11-6, APSGVD, Manual 3, fols. 66v-67. 54. 1413-10-23, APSGVD, Manual 3, fol. 128, testament de Sança, muller de Pere Sabater. 55. Clara, muller de Salvador Cabús, àlies Folgueres, hi destinà 6 diners el 14 de novembre de 1462, APSPPD, Manual 3, fols. 55-56. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 311 la donació de 40 sous per a l’adquisició d’una casulla per a l’ofici de difunts.56 Les capelles de les demarcacions parroquials figuraren en un segon pla com a beneficiàries d’aquests llegats religiosos.57 També, en aquestes donacions, es constata el predomini de la consignació d’un import general en vista de les demandes especificades. Malgrat que els llegats foren menys nombrosos, els imports foren equivalents als percebuts pels diferents altars de l’església parroquial. Com en aquells, també es perceb l’existència d’alguns llegats que trenquen la tònica general. El 8 de maig de 1405, Alamanda, vídua de Guillem Carbonell, de Vilassar, féu consignar al seu testament la satisfacció de 10 sous per a ornamentar la capella de Santa Helena.58 En la majoria de casos, però, els llegats consistiren en numerari per a la il·luminació de les diferents capelles que només es documenta fins a mitjan segle XV.59 A les escriptures testamentàries, els testadors també preveieren uns imports més modestos per als “recaptes”, és a dir, pels bacins de l’església parroquial. Aquests bacins es dividien en “propis” i en “altres recaptes acostumats”. En general, els primers rebien més donacions i uns imports més elevats que els segons. En el cas de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, estimacions realitzades per al segle XIV demostren que, en 149 donacions testamentàries i amb un percentatge del 77,6%, els llegats destinats als recaptes de Sant Genís superaren les donacions disposades per als recaptes acostumats. Com d’altres testadors, Guillem Rafart, àlies Serra, de Vilassar, diferencià els “acaptis propriis dicte ecclesie” dels “acaptis asuetis in dicta ecclesia”. Mentre que donà 6 diners per a 56. 1464-8-7, APSPPD, Manual 3, fol. 49, testament de Guillem Castellar. 57. Per a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, es documenten llegats per a les capelles de Santa Helena d’Agell, Santa Margarida i Sant Vicenç de Cabrera o de Burriac. Per a la parròquia de Sant Genís de Vilassar, les fonts mostren donacions a les capelles de la Santa Creu, de Sant Cristòfol i de Sant Salvador. Per a la parròquia de Sant Pere de Premià, les capelles esmentades són Santa Maria de la Cisa, Santa Anastàsia i Sant Mateu. 58. APSGVD, Manual 3, fol. 93. 59. 2 ciris amb l’import de 20 sous de Jaume Flor per a la capella de Sant Cristòfol, de Vilassar (1387-3-13, APSGVD, Manual 3, fols. 46v-47); 4 diners per a cada una de les llànties de les capelles de Sant Cristòfol, de la Santa Creu i de Sant Salvador, de Vilassar, de Pere Amat, fill de Berenguer Amat (1430-5-9, APSGVD, Manual 6, fol. 4); 6 diners per als ciris de l’altar de Santa Maria de Sant Genís de Vilassar, 6 diners per a les llànties de les capelles de la Santa Creu i de Sant Cristòfol i 1 sou per a la de la capella de Sant Salvador de Bartomeua, vídua de Bernat Vidal del mas Gordey, de Vilassar (1452-5-22, APSGVD, Manual 7, fols. 84v-85); 6 diners per a les obres de la capella de Santa Maria de la Cisa de Bartomeu Boter, de Premià, 1466-5-16, APSGVD, Manual 2, fol. 53. MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 312 cada un dels bacins del primer grup, per als segons només n’escripturà respectivament 4 diners.60 Mercès al testament de Jaume Orlhac, sastre, habitant de Vilassar, consignat el 8 de novembre de 1399, se sap que els recaptes de l’església parroquial de Sant Genís eren cinc i els forans quatre. Orlah destinà 4 diners per a cada un dels bacins parroquials i només 1 diner per a cada un dels altres bacins. Malauradament, aquest testador no identificà el nom dels bacins de cada tipologia.61 Gràcies als detalls aportats per d’altres testadors, s’han pogut identificar alguns bacins vilassarencs dels segles XIV i XV i s’ha observat una variació entre ambdues centúries. 6263646566676869 TAULA 21 Recaptes de Sant Genís de Vilassar (segles XIV i XV) Segle XIV Segle XV — — Ànimes del purgatori62 Obres de llàntia de les ànimes dels difunts63 Caixa dels pobres64 Candela de santa Maria65 Candela o ciris dels cos de Crist66 Custòdia del cos de Crist de l’altar de Santa Maria68 — Candela de santa Maria Candela o ciris dels cos de Crist67 Custòdia del cos de Crist de l’altar de Santa Maria69 60. 1385-12-28, APSGVD, Manual 3, fols. 40v-41. 61. APSGVD, Manual 3, fol. 77. 62. 4 diners de Joana, muller de Pere Sabater (1430-7-3, APSGVD, Manual 3, fol. 83), 6 diners de Pere Pons, àlies Tria (1449-8-16, APSGVD, Manual 8, fols. 148-149) i 1 sou d’Antoni Campins (1450-5-6, APSGVD, Diversorum 133). 63. 4 diners de Nicolaua, muller de Bartomeu Colomer, 1452-4-4, APSGVD, Manual 7, fols. 90-91. 64. 4 diners per a la caixa dels pobres de Guillem Morell, 1383-6-14, APSGVD, Manual 3, fol. 43. 65. 6 diners per a cada un dels següents bacins: ciris del cos de Crist, candela de santa Maria, custòdia del cos de Crist i caixa dels pobres de Pere Parera, 1385-6-28, APSGVD, Manual 3, fols. 43v-44. 66. 6 diners per als ciris del cos de Crist i 6 diners per a la custòdia del cos de Crist de Bernat Colom, 1382-10-30, APSGVD, Manual 3, fols. 35v-36. 67. 2 sous de Sança, vídua de Guillem Morera, 1402-3-2, APSGVD, Manual 3, fol. 88. 68. 1 sou per a cada bací d’Alamanda, muller d’Alemany Eimeric, 1382-6-1, APSGVD, Manual 3, fols. 34v-35. 69. 6 diners d’Angelina, muller de Miquel Casals, 1410-5-2, APSGVD, Manual 3, fols. 101v-102. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL Segle XIV — — Obres de l’església de Sant Genís72 Obres de la Seu de Barcelona73 Redempció de cristians captius74 Retaule de Santa Maria76 Santa Maria de Montserrat77 — BAIX MARESME (1348-1486) 313 Segle XV Hospital de la Seu de Barcelona70 Hospital del Sant Esperit de Barcelona71 — — Redempció de cristians captius75 — Santa Maria de Montserrat78 Santíssima Trinitat79 70717273747576777879 Durant el segle XIV, els bacins o col·lectes dels “recaptes propis” foren els recol·lectats per cada parròquia per a finançar el sosteniment, la realització d’obres dels edificis parroquials i per a la il·luminació dels 70. 4 diners de Jaume Roudors, de Vilassar, 1471-2-4, APSGVD, Diversorum 27. 71. 6 diners a cada un dels recaptes de Sant Genís, 1 sou per a l’Hospital del Sant Esperit i 4 diners per als altres recaptes de Sança, muller de Pere Sabater, 141310-23 APSGVD, Manual 3, fol. 129. 72. 6 diners per a les obres de l’església, els ciris del cos de Crist i la candela del retaule de Santa Maria de Pere Veil, 1397-6-7, APSGVD, Manual 3, fol. 68. 73. 6 diners per a les obres de la Seu de Barcelona, per als cristians captius, per a la candela de santa Maria, per a la caixa dels pobres vergonyants i per als ciris de l’església parroquial de Constança Casals, de Vilassar, 1366-5-5, APSGVD, Manual 3, fol. 33. 74. Constança, muller de Guillem Grau, diferencià els recaptes de Sant Genís, als quals donà 6 diners, dels bacins de les obres de la Seu de Barcelona i dels captius, pels quals també féu escripturar una donació de 6 diners. A més a més, també donà 2 sous per als altres recaptes, 1387-4-28, APSGVD, Manual 3, fol. 66. 75. 2 sous de Bernat Isern (1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v); 1 sou d’Antoni Campins (1450-5-6, APSGVD, Diversorum 133), 4 diners de Jaume Roudors (1471-2-4, APSGVD, Diversorum 27) i de Blai Mas, 1478-5-1, APSGVD, Diversorum 145. 76. 6 diners per a cada un dels següents bacins: la custòdia del cos de Crist, el retaule de Santa Maria i la caixa dels pobres d’Elisenda, muller de Pere Perpinyà, 1385-6-10, APSGVD, Manual 3, fol. 43. 77. 2 sous de Bonanat Canal (1388-4-7, APSGVD, Manual 3, fol. 51) i mitja lliura de cera de Pere Boscà, àlies Dor, 1394-9-1, APSGVD, Manual 3, fols. 63v-64. 78. Apareix com a retaule de Santa Maria de Montserrat a la donació d’un sou de Bernat Isern (1432-9-23, APSGVD, Manual 8, fol. 57v) i “item capelles devotes sancte Marie Montisserrati dimito duos solidos” al testament de Jaume Roudors, de Vilassar (1471-2-4, APSGVD, Diversorum 27). Les altres quantitats van dels 6 diners fins als 3 sous. Per exemple, 6 diners de Jaume Roudors (1412-5-8, APSGVD, Manual 3, fol. 127) i 3 sous de Sança, muller de Bernat Veil (1413-5-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v130). També hi hagueren donacions de cera com la de Ròmia, muller de Pere Riera, que donà mitja lliura de cera i, a més a més, una cana de roba de lli, 1418-9-8, APSGVD, Manual 3, fols. 117v-118. 79. 1 sou de Margarida, muller de Miquel Casals (1448-7-4, APSGVD, Manual 3, fol. 162) i de Francesc Roudors (1449-2-15, APSGVD, Manual 3, fol. 161) i 2 diners de Rafaela, muller de Gaspar Vicens, APSGVD, Manual 3, fol. 168 i Manual 8, fol. 147. 314 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA temples parroquials. Aquests darrers llegats superaren els destinats a les obres. Cal suposar que per als testadors fou més important l’evident necessitat d’il·luminació real i el símbol de veneració que comportava que la reparació o construcció d’edificis religiosos.80 Entre els llegats habituals, cal assenyalar els adreçats a d’altres membres de la comunitat cristiana com ara els captius de les incursions de pirateria. Com que el Maresme era una comarca litoral, les incursions de pirates i corsaris foren freqüents durant aquest període.81 Si s’observa la taula dels recaptes de Sant Genís de Vilassar, veiem que hi ha nous recaptes o bacins durant el segle XV. En aquesta centúria aparegueren els bacins de les ànimes del purgatori, de la Santíssima Trinitat i d’alguns hospitals de la Ciutat Comtal com el de la Santa Creu i el de la Seu. Els recaptes identificats de la parròquia de Sant Pere de Premià foren similars als de Vilassar. De fet, la historiografia que ha estudiat els llegats religiosos de la Catalunya medieval demostra que aquestes recol·lectes foren similars arreu. Aquesta circumstància indica que l’Església actuà com a element cohesionador i alhora uniformitzador. Per tant, aquesta institució influí notòriament en les decisions dels testadors d’aquests darrers segles medievals.82 A Sant Pere de Premià es constata l’existència de la col·lecta per a obres,83 per a les llànties de la Verge Maria,84 per a les ànimes del 80. Marandet observa que les donacions destinades a la il·luminació acostumaven a ser ciris, malgrat l’opció de la utilització de llànties d’oli. Per a Marandet, la donació d’un ciri és més personal, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 17. 81. Segons Julià Viñamata, al segle XIV, a Barcelona, els mercaders de llargues distàncies, mariners i patrons de nau foren els testadors que van fer més llegats a la redempció de captius, José-Ramón JULIÀ VIÑAMATA, “La sociedad de Barcelona de principios del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos”..., p. 586. 82. Lorcin estudià la col·laboració entre els notaris laics i eclesiàstics en la redacció de testaments al comtat de Forez i a la zona d’influència de la ciutat francesa de Lió. Per aquesta estudiosa el clergat notari tenia un evident avantatge davant del laic, perquè escripturava les darreres voluntats del testador i també li proporcionava els darrers socors espirituals, Marie-Thérèse LORCIN, “Notaires et prêtes-notaires: concurrence ou partage d’influence? Une enquête à poursuivre”, Revue Historique, 580 (París, 1991), pp. 265-281. 83. 1 sou de Pere Fàbregues, àlies Dorca (1466-3-1, APSSPPD, Manual 3, fols. 54v55) i 5 sous de Llorenç Partella, orfe de Bonanat Partella i de Constança, 1479-9-21, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474-1482), fols. 20-21. 84. 3 sous per a obres, per a la llàntia de la Verge Maria i per a les ànimes del purgatori de Bonanat Partella, 1464-12-13, APSPPD, Manual 3, fol. 50. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 315 purgatori,85 per al cos de Crist,86 per als cristians captius87 i per a Santa Maria de Montserrat.88 Aquestes donacions es feien els diumenges i els dies festius. Així ho especificaren en el seu testament Bartomeu Botey,89 Clara, muller de Joan Castellar,90 i Antònia, muller de Bernat Cabús.91 En els llegats religiosos, els testadors també feien donacions de numerari per a d’altres causes piadoses com ara l’assistència als pobres i les ajudes a noies pobres perquè poguessin aportar un dot en maridar-se. Per a Teresa-Maria Vinyoles: la pobresa era considerada… com un mal necessari; no es mira d’esborrar-la, sinó d’alleugerir una mica la vida del pobre. No veiem cap interès en la societat de l’època que estem estudiant per eliminar la pobresa en què vivien els miserables, si bé les obres de caritat estaven molt generalitzades i tothom feia almoines, especialment a través de les deixes testamentàries. Però només s’exercitava aquesta virtut per tal d’ajudar el pobre en les necessitats més primàries i no pas per alliberar-lo de la pobresa.92 Per la seva banda, Marie-Claude Marandet considera que, des del segle XII, la pobresa era considerada com “un châtiment, elle était la rançon du péché, la richesse passait au contraire comme un gage de la faveur divine”. Aquest concepte justificador de l’estat econòmic de certs sectors de la població es modificà posteriorment amb la influència dels frares predicadors dels ordes mendicants que identificaren el pobre amb Jesucrist. Per tant, des de llavors als pobres també se’ls considerà intercessors de la salvació personal. Aixi doncs, hi havia una compassió interessada: “l’aumône est d’ailleurs doublement efficace puisqu’elle permet acquérir des mérites et aussi de bénéficier des priéres des pauvres, intercesseurs privilégiés puisque proches du Christ”.93 85. 2 diners per a la llàntia de la Verge Maria i per a la de les ànimes del purgatori de Joana, muller de Bernat Macià, 1466-2-22, APSPPD, Manual 3, fol. 53. 86. 6 diners per a la llàntia del cos de Crist i per a la de la Verge Maria de Rafaela, muller de Salvador Pi, de Vilassar, 1466-11-4, APSPPD, Manual 3, fol. 60. 87. 2 diners de Berenguer Tai (1468-6-21, APSPPD, Manual 2, fol. 52); 4 diners d’Antoni Cases, que també aportà 20 sous per a ornaments (1470-1-9, APSPPD, Manual 2, fol. 62) i 4 diners del sastre premiarenc Mateu Bayó, 1476-6-18, APSPPD, Manual 2, fol. 54v. 88. 6 diners de Miquel Soler, 1468-2-29, APSSPPD, Manual 3, fols. 62v-63v. 89. 1466-2-28, APSSPPD, Manual 3, fols. 53v-54. 90. 1466-4-13, APSSPPD, Manual 3, fol. 56. 91. 1473-12-26, APSSPPD, Manual 2, fol. 26. 92. Teresa-Maria VINYOLES, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400..., p. 113. 93. Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 453. 316 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A la ciutat de Barcelona del 1400, els pobres es classificaven en pobres captaires o pobres vergonyants. Els captaires acostumaven a ser pobres des del seu naixement. Dins d’aquest grup també hi havia contrets o malalts. Captaven pels carrers, s’agrupaven a les portes de les esglésies i vivien en carrers especials. Les autoritats acostumaven a equiparar-los als delinqüents perquè consideraven que dins d’aquest grup hi havia falsos pobres i contrets que demanaven almoina i no tenien cap intenció de treballar. Per això, en general, es criminalitzaren els pobres de solemnitat. Els pobres vergonyants provenien de les capes socials més humils i adquirien aquest estatus perquè un canvi de la seva situació familiar els havia comportat l’entrada en la pobresa i la misèria. Entre d’altres situacions, es franquejà el llindar de la degradació social i econòmica per una malaltia perllongada del cap de casa, la viduïtat i l’orfanesa. Aquest grup de pobres fou el més compadit i ajudat.94 Són els “pobres oficials, controlats per les parròquies i que reben diners procedents dels llegats testamentaris, canalitzats a través del baci o plat dels pobres”.95 Una minoria de testadors volgueren assegurar-se de l’entrega de roba o de pa als pobres de la contrada i, per això, ho especificaren en els seus llegats. Bernat Rafart, de Vilassar, ordenà “que sien dades les mies vestadures e calces a pobres vergonyants”.96 Al testament de Francesca Tolrana, muller de Bernat Tolrà, de Vilassar, la testadora ordenà: “vull que lo dia de la mea sepultura se do una quartera de forment en pa quit et que se do lo dit pa sobre lo meu vas per honoria de Déu.”97 Guillem Abril també féu escripturar “quod detur elemosine panis cogti die obitus mei per quatuor solidos”.98 La majoria de testadors no especificà els beneficiats d’aquestes donacions i, en general, hi destinaren el numerari que sobrava dels altres llegats.99 Tot i així, mercès a les anotacions registrades als llibres notarials de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, se sap que els marmessors dels testadors d’aquesta vila materialitzaren l’almoina. D’altres testadors també donaren ajuts a les noies pobres que tenien intenció de maridar-se però que no disposaven de prou capital per a poder formalitzar el seu dot. Al seu testament, Francesca, muller de 94. Teresa-Maria VINYOLES, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400..., pp. 113-115. 95. Daniel PIÑOL i ALABART, A les portes de la mort, p. 56. 96. 1426-3-10, APSGVD, Manual 3, fols. 151v-152. 97. 1454-12-12, APSGVD, Diversorum 133. 98. 1431-12-24, APSGVD, Manual 6, fols. 21-22 i Manual 8, fols. 67v-68. 99. AHPB, Pere Folgueres, Tercius liber testamentorum (1405-1442), fols. 41v42, testament de Salvador Campins, assaonador i pellisser de Barcelona, fill de Guillem Campins i Constantina, difunts de Vilassar. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 317 Llorenç Puig, àlies Bellot, de Cabrera, òrfena de Bernat Batlle i d’Angelina, d’Argentona, especificà “volo dari, distribui, erogari amore Dei et pro anima mea in missis celebrandis, puellis pauperibus maritandis et aliis piis causis et elemosinis ad noticiam dictorum manumissorum”.100 Els pagaments efectuats pels marmessors es poden classificar segons tres conceptes: la “donació de pa per amor a Déu” per als pobres, les almoines per als pobres vergonyants i el numerari que servia per finançar una part del dot de les noies més desvalgudes. D’aquesta manera, es constata que els pobres de solemnitat s’inclogueren a les obres pietoses de la població del Baix Maresme d’aquest període. Les donacions de pa als pobres de la contrada superaren les altres donacions. Aquest pa s’entregava a la porta de la casa del finat o es repartia al cementiri després d’haver soterrat el cos del difunt.101 També s’oferiren almoines de pa a les celebracions dels aniversaris en memòria del testador.102 GRÀFIC 24 Pagaments dels marmessors per a “pa per amor de Déu” a Vilassar (segle xv) 10 s 3% 8 s 1% 15 s 3% 20 s 1% 7 s 1% 1 s a 1 s i 8 d 6% 6 s 1% 5 s 13% 2 s a 2 s i 8 d 19% 4 s a 4 s i 4 d 21% 3 s a 3 s i 6 d 32% 100. AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1474-1482), fols. 5-6. 101. “Ítem pa que donaren damunt lo vas” al registre de pagaments que segueix el testament de Bernat Carbonell, de Vilassar, (1425-11-4, APSGVD, Manual 3, fols. 153v154). “Pa que donaren per amor de Déu al fosar” al registre de pagaments corresponent al testament de Guillem Rafart, de Vilassar, 1410-7-28, APSGVD, Manual 3, fol. 126. 102. Entre d’altres exemples, es pot assenyalar el de Francesca, vídua de Pere Palau, de Mataró, enterrada al fossar de la parròquia de Sant Genís de Vilassar. El dia de la seva sepultura s’entregaren 4 sous i 6 diners de pa als pobres en concepte d’almoina i, més tard, durant el cap d’any, celebrat el 1413, s’oferiren 5 sous, APSGVD, Manual 3, fols. 132v-133. 318 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA A la parròquia de Sant Genís de Vilassar, durant el segle XV, el numerari que es dedicà a la compra de pa se situà entre 1 i 20 sous.103 D’aquests imports, els predominants ascendiren a 3 i 4 sous. Com d’altres vegades, els membres de les famílies més benestants van fer les donacions més importants. Per exemple, els marmessors de Guillem Aroles, de Vilassar, satisferen 15 sous per a la donació de pa.104 La comparació dels pagaments realitzats pels marmessors durant els segles XIV i XV reflecteix un descens generalitzat del numerari per a l’almoina del pa durant el darrer segle. En una segona posició, eclipsades per les donacions de pa, figuraren les pecuniàries per als pobres vergonyants i per a les noies pobres que s’havien de maridar. Els imports reservats als pobres vergonyants oscil·laren entre 2 i 16 sous i els ajuts a les noies pobres per casar-se entre 6 i 60 sous. Com que aquest darrer import correspon a un termini de pagament de debitori d’un dot mitjà, aquestes donacions foren més simbòliques que no pas ajuts reals. En general, en aquests darrers casos no s’acostumava a esmentar la beneficiària de la donació.105 Només en una minoria de llegats testamentaris s’esmentà el nom de la noia a la qual es volia ajudar. Per això, se sap que, a la mort de Bartomeu Flor, fill de Guillem Flor, de Vilassar, els seus marmessors entre el 1412 i el 1414 donaren 11 sous a la filla d’Artaguil, de Vilassar, amb la intenció de col·laborar en el pagament del seu dot.106 Tots els llegats que s’han anat presentant al llarg d’aquest subapartat, coexistiren amb les misses oficiades en memòria dels difunts. Per tant, a la zona del Baix Maresme, durant el període 1348-1486, no es produí una disminució dels llegats piadosos com l’observada per Marie-Thérèse Lorcin per a la zona de Lió.107 103. Els marmessors de Francesca, muller de Jaume Avella, de Vilassar, satisferen un sou de “pa per amor de Déu” (1428-1-18, APSGVD, Manual 3, fols. 154v-155). Els executors testamentaris d’Eulàlia, muller de Bernat Tolrà, de Vilassar, donaren 20 sous pel mateix concepte, 1423-9-24, APSGVD, Manual 3, fol. 141. 104. 1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 87-88, testament de Guillem Aroles, de Vilassar, 105. “Ítem paga a meridar I nina” (APSGVD, Manual 3, fol. 125). “Ítem dona Bernat Isern a I pobre a maridar” (APSGVD, Manual 3, fol. 49), “I fadrina a maridar” (APSGVD, Manual 3, fols. 101v-102). “Ítem donaren (120 sous) ha dues nines a maridar”, APSGVD, Manual 8, fol. 69. 106. APSGVD, Manual 3, fols. 100v-101. 107. “La raréfaction des legs pieux est donc un phénomène général, qui se manifeste dès le deuxième tiers du XIVè siècle, et s’accentue au cours du siècle suivant, pour aboutir, dans certains cas, à une complète disparition”, Marie-Thérèse LORCIN, “Les clauses religieuses dans les testaments du Plat Pays Lynnais aux XIVè et XVè siècles”..., p. 307. LA LES TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 319 CERIMÒNIES FUNERÀRIES L’escripturació de les darreres voluntats d’un testador malalt iniciava el conjunt de pràctiques funeràries desenvolupades a la contrada. L’elaboració del testament es feia en una cerimònia pública que responia a interessos i funcions de diversa índole. A més a més, també s’havia de remunerar la tasca desenvolupada pel notari.108 En els pagaments dels executors testamentaris, registrats als diferents manuals notarials consultats, no s’observa la satisfacció d’un import estandarditzat dels serveis notarials per l’elaboració de les escriptures testamentàries.109 Els imports satisfets per aquest concepte oscil·laren entre els 4 i els 11 sous.110 Mercès a les notícies d’aquests registres, es poden anar desgranant alguns pagaments que realitzaren els marmessors a la mort del testador. Aquests imports registrats reflecteixen l’entrega dels llegats de diferent tipologia i del pagament de tots aquells serveis i objectes emprats als diferents rituals funeraris. L’aparell eclesiàstic s’erigí en el mitjancer de la divinitat i, per això, monopolitzà gran part dels serveis remunerats que s’havien d’acomplir en aquestes cerimònies. També l’Església intentà desplaçar certes pràctiques consuetudinàries que considerava provinents de reminiscències paganes. Els testadors malalts que percebien propera la mort es confessaven, combregaven i rebien l’extremunció abans o després de testar.111 Al Maresme baixmedieval, l’extremunció era una pràctica força estesa entre els testadors laics.112 108. Pel testament de Margarida, muller de Bernat Guàrdia, de Barcelona, se satisferen 11 sous: “Ítem per lo testament a pandre et notari et metra en el libre et fer et scriura totes les despeses enfra tot”, 1399-1-18, APSGVD, Manual 3, fol. 75. 109. Al registre de pagament del testament de Pere Boscà, àlies Dor, es justificà que l’import de 5 sous i 6 diners fou per “lo testament a pandre et notar et metra en el libre e III o IIII vagades que·l notari” hi anà, 1394-9-1, APSGVD, Manual 3, fols. 63v-64. 110. Pel testament de Sança, vídua de Guillem Geronella, de Cabrera, s’abonaren 10 sous i per l’inventari dels béns de la difunta 5 sous (1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 93v-94), mentre que pel de Mateu Argimon, àlies Alzina, de Premià, per “moltes escriptures que féu et lo testament” se satisferen 11 sous al rector de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, 1397-6-17, APSGVD, Manual 3, fol. 69. 111. Per a Marandet, només era obligatòria la confessió, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 179. 112. Segons Alexandre-Bidon, l’extremunció es difongué lentament entre els moribunds seglars, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., p. 85. Per a Mitre, que ha estudiat els escrits sobre l’extremunció de Ramon Llull, aquesta pràctica significava “la unción de Cristo tomada en la cruz por su preciosa sangre… la unción final supone la última prueba de que el hombre da su fe. Simbolización, en definitiva, de la sacramentalización total de la vida del cristiano”, Emilio MITRE FERNÁNDEZ, La muerte vencida..., pp. 112-113. 320 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA La cerimònia de l’extremunció es realitzava amb la presència d’un o més preveres, acompanyats per un o diversos escolans que aplicaven l’oli de la unció a les diferents parts dels cos del moribund: sobre el pit, entre les espatlles, al cap i als peus.113 L’import d’aquest ritual depenia del personal eclesiàstic assistent i de la cera utilitzada durant aquest acte.114 Així, per exemple, Guillem Aroles, de Vilassar, ordenà al seu testament la presència de dotze preveres per a recitar set psalms penitencials amb lletania i que cada un d’aquests preveres percebés 3 sous.115 Segons els llibres o tractats de les “artes moriendi” dels segles XIV i XVI, una sèrie d’éssers sobrenaturals s’apareixien als moribunds, que eren els únics que podien percebre’ls. En aquestes visions podien aparèixer la Trinitat, la Verge, la Cort Celestial o Satanàs acompanyat d’un exèrcit de dimonis. Per a Philippe Ariès, en aquesta visió del trànsit cap a la mort se superposaven dues interpretacions. La primera correspondria a la lluita còsmica que enfrontaria el bé i el mal per a la possessió del moribund. La segona es referiria a la darrera prova que encara hauria de superar el moribund. Del resultat d’aquesta prova dependria el seu devenir durant l’eternitat.116 En conseqüència, s’observa la substitució de la creença en el Judici Final per una visió més interioritzada i més propera del judici que, a més a més, tenia en compte la creença en un tercer estadi, el purgatori. Abans de començar els preparatius per a la celebració de les cerimònies i dels ritus funeraris, s’havia de comprovar que el moribund ja era difunt. Les dones o els eclesiàstics eren els encarregats de verificar-ho mitjançant la pràctica de la vetlla.117 113. Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., p. 84. 114. Per l’extremunció d’Eulàlia, muller de Miquel Casals, de Vilassar, que es realitzà amb un prevere, se satisferen 2 sous (1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fols. 135v136), mentre que per la d’Alemany Eimeric, de Vilassar, que se celebrà amb dos preveres i un escolà, se satiferen 6 sous i 6 diners (1420-8-18, APSGVD, Manual 3, fols. 121v-122). L’extremunció de Benvinguda, muller de Guillem Morot, de Vilasar, ascendí a 4 sous i 6 diners. Aquest import es justificà per la participació d’un prevere, un escolà i la cera utilitzada, 1424-3-12, APSGVD, Manual 3, fol. 142. 115. 1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 87-88. 116. Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente, pp. 48-49. 117. Aquesta pràctica anà desapareixent a mesura que “les clercs confisquent à leur profit cette bruyante nuit de larmes et de deuil”. Des del segle XIII, els estatuts sinodals intentaren imposar la vetlla a l’església, que restava tancada a la nit. L’Església volia aturar els ritus pagans que es podien celebrar durant la vetlla i la influència del dimoni. Es considerava que l’ànima encara no havia sortit del cos del difunt i estava a mercè de les temptacions, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., pp. 98100 i 121-124. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 321 Pel segle XI, el doctor Manuel Riu documenta la contemplació dels difunts pels familiars i amics que vetllaven els cossos dels finats durant tres dies abans d’enterrar-los.118 Durant l’època medieval i moderna, al Maresme,119 la vetlla se celebrava a casa del finat i, si era possible, amb la presència d’escolans. Entre els diferents pagaments satisfets pels marmessors de Pere Sagalar, de Vilassar, s’observa el pagament de 3 sous i 6 diners per “ascolans entre la pernocció e al dia que·l soterram e al sendemà”.120 Al registre dels pagaments efectuats pels marmessors de Bernat Flor, àlies Sagi, de Vilassar, s’escripturà la satisfacció d’1 lliura i 22 sous “per los qui vellaren per carn e per pex et per carn”.121 Dels preparatius que precedien la vetlla destaquen els destinats a preparar el cos del difunt. És a dir, rentar-lo, tallar-li les ungles i els cabells i abillar-lo. A banda d’aquestes cerimònies de neteja i de purificació, també se’n feien d’altres més relacionades amb l’escatologia cristiana, com ara la recitació de psalms.122 D’altres qüestions importants eren la neteja de l’habitació on havia mort el finat, l’adquisició del drap o llençol per a la mortalla i la comunicació del decés als familiars i amics del traspassat. De totes aquestes tasques se’n parla poc a les disposicions testamentàries analitzades, perquè els testadors maresmencs confiaven en l’execució del que era acostumat a la contrada. Per això, no calia escripturar el que tothom sabia, ja que es confiava que seria executat. Les referències a aquestes pràctiques consuetudinàries provenen dels pagaments realitzats pels marmessors a la mort del testador. Entre aquestes informacions, destaquen, per exemple, les relacionades amb els sudaris o llençols, únic embolcall que separava el cos del finat de la tomba.123 118. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 29. 119. Olga López demostra que, durant l’època moderna, a Mataró, es van continuar celebrant processons per acompanyar el cos del difunt des de casa seva fins a l’església, on s’oficiaven les exèquies, Olga LÓPEZ i MIGUEL, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari al Mataró del segle XVIII..., p. 49. 120. APSGVD, Manual 3, fol. 120. 121. APSGVD, Manual 8, fol. 82. 122. Aquesta pràctica podia repetir-se o realitzar-se en d’altres moments, per exemple durant el seguici funerari o davant de la sepultura del finat, Daniel PIÑOL i ALABART, A les portes de la mort, pp. 97-98. 123. “Quan mor un malal és amortallat. La mortalla és de drap mitgençà de lli produït als llinars santboiants. El seu preu, 3 sous la cana (1,60 metres). Segons l’estatura del cadàver se’n necessita més o menys. La mida estàndard és de dues canes i mitja. Només una minoria dels difunts són enterrats amb caixa (però sempre amortallats)”, Jaume CODINA, A Sant Boi de Llobregat..., p. 96. 322 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Aquestes mortalles documentades com a “draps” eren de color blanc i de lli. Aquest color evocava diferents significats simbòlics, entre els quals destaquen l’os, l’esquelet, la resurrecció i la imatge del cos del mort.124 En general, aquests llençols amidaven dues canes i el seu import se situava entre els 3 i els 8 sous.125 Per embolcallar Guillema Deulofeu, de Sant Cristòfol de Folgars, els seus marmessors satisferen 8 sous: “Ítem II canes de drap, que li comprà, de que la cubrim a IIII sous la cana”. Aquests marmessors també retribuïren “a II dones, qui la cobriren et la materen al drap” amb 3 sous.126 Un cas excepcional per la gran quantitat d’informació que aporta és el registre de pagaments escripturat a continuació del testament de Jaume Martí, de Girona. Martí morí el 19 d’octubre de 1390 després d’haver estat malalt vint dies a l’hostal de la parròquia de Sant Genís de Vilassar. Els seus marmessors foren Berenguer Marc, rector de l’esmentada parròquia, i Sança, muller de Bernat Eimeric. D’entre els pagaments efectuats pels seus executors testamentaris, cal destacar la retribució de 40 sous per les atencions que Jaume Martí va rebre d’alguns vilassarencs: “Ítem dóna a l’ostaler on el jac malalt XX jorns et aquels qui·l pensaren, vaylarem de nits et li lavarem los draps, tots dies que el no·s podia moura, que no·l movia avia forta malaltia et tenien net com tan enfra lo dia et la nit en que havia mort”.127 Els imports registrats per d’altres pagaments, relacionats amb el decés de Jaume Martí, ratifiquen algunes de les explicacions desenvolupades anteriorment. Així, per exemple, se satisferen 8 sous per quatre canes de lli pel seu sudari o mortalla. Es retribuí amb 4 sous als que amortallaren el seu cos. Es pagà 2 sous i 6 diners pels “missatges, que trameten als clergues, anats a Argentona, a Cabrera, a Premià”. Per aquests pagaments i la resta, consulteu la següent taula. 124. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 140. 125. “Ítem per lo drap que·l meteren” (7 sous) (1421-9-5, APSGVD, Manual 3, fols. 122v-123, registre de pagaments anotats a continuació del testament de Salvador Serè, de Vilassar). “Ítem paga per lo drap ab que fou cubert a la sepultura” (3 sous), 1434-11-6, APSGVD, Manual 6, fols. 37v-39, pagaments escripturats a continuació del testament de Miquel Andreu, ferrer de Vilassar. 126. 1401-12-31, APSGVD, Manual 3, fol. 79v. 127. APSGVD, Manual 3, fols. 57-58. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 323 TAULA 22 Pagaments dels marmessors de Jaume Martí de Girona Conceptes Import 2 canes de drap de lli a 4 sous la cana Per als que “lo meteren en lo drap” “Ítem missatges, que trameten als clergues, anats a Argentona, a Cabrera, a Premià” “Creu que li posaren sobre el cos” “Ítem dóna a l’ostaler un el jac malalt XX jorns et aquels qui·l pensaren, vaylarem de nits et li lavarem los draps, tots dies que el no·s podia moura, que no·l movia avia forta malaltia et tenien net com tan enfra lo dia et la nit en que havia mort” “Ítem lum, que tenien de dia et de nits enfra oli et candeles” “Ítem fem lavar com el fo mort tot lo lit del ostal et tots los draps en que jaya et aquells ab quel dugueren a la fossa” “Ítem donam com prenguem l’anvantari enfra lo procurador del senyor et lo dret de batllia et del sag, qui hi foren presents et lo notari enfra tots” 8 sous 4 sous 2 sous i 6 diners 6 diners 40 sous 4 sous 4 sous 22 sous La documentació consultada no aporta cap tipus d’informació sobre els dies que els maresmencs dedicaven a vetllar el cos dels seus difunts. Per tant, no es pot saber si al Baix Maresme com en d’altres zones europees, l’Església intentà escurçar el temps que transcorria entre l’òbit i l’enterrament amb la intenció d’evitar commemoracions incompatibles amb les creences cristianes, com ara festins i danses. En aquest sentit, tampoc cal oblidar que la població baixmedieval tenia una visió contagiable de la mort. Per aquest fet, l’escurçament de la vetlla també podia donar-se per la iniciativa secular.128 Com en d’altres indrets, només els més ben situats econòmicament podien costejar-se l’adquisició d’una caixa o taüt per a ser enterrats. Per aquest motiu, els pagaments registrats d’aquesta pràctica funerària són poc usuals. Així, Berenguer i Guillem Aroles, que foren marmessors del seu pare, Guillem Aroles, amb el rector de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, adquiriren una caixa i satisferen 11 sous.129 Vuit anys abans, la seva muller, Saurina, també havia estat soterrada dins d’una caixa, per la qual pagaren 12 sous.130 Els cossos de Bernat Tolrà i Pere Riera, de Vilassar, també foren enterrats en un taüt. Per 128. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 124. 129. 1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 87-88. 130. 1396-6-20, APSGVD, Manual 3, fol. 68. 324 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA l’adquisició de la caixa del primer es destinaren 11 sous i 1 diner i, per la del segon, 25 sous.131 Per les disposicions testamentàries de Guillem Aroles, se sap que aquest vilassarenc, que formà part de les famílies més benestants de la comarca, invertí 100 sous en l’adquisició d’un pal·li, d’acord amb el que havia manifestat a les seves darreres voluntats: “volo et mando, quod ematur per manumissores meos unum palium et si aliqui deçesserit, quod proceres solvatur ut ipsi ussum.”132 Aquesta demanda demostra que Guillem Aroles volgué diferenciar-se de la resta dels seus convilatans mostrant la seva superioritat econòmica i social, fins i tot després de mort. Aquesta disposició també corrobora que Guillem Aroles mantenia estrets contactes amb la Ciutat Comtal, perquè a Barcelona aquest tipus de monuments funeraris foren una pràctica molt estesa entre les classes adinerades.133 Abans de la realització de les exèquies, també calia preveure l’organització de tots els elements necessaris per a la processó, que havia d’acompanyar el difunt des de casa seva a l’església parroquial o al seu fossar, on s’havia de soterrar el cadàver al “vas” o túmul corresponent.134 És a dir, s’havia d’assegurar el toc de les campanes i 131. 1418-2-20, APSGVD, Manual 3, fol. 122. 132. APSGVD, Manual 3, fol. 88. 133. Flocel Sabaté ofereix una interessant descripció del cadafalc que pot incloure un pal·li: “Amb una estructura de fusta i cobert de teles luxoses, s’ubica davant l’altar… L’estructura del monument sempre sol aplegar tres espais: una base elevada, un sostre i l’espai d’entremig obert per a col·locar el taüt amb el seu suport o llit de fusta. El cadafalc de la base mesura al voltant d’una vintena de pams de llarg i una mica menys d’ample. S’enlaira d’uns tres a sis pams, espai recorregut per unes escales… Les parets laterals del monument són verticals… De cadascuna de les quatre cantonades d’aquesta superfície de fusta, s’eleven els pilars que aguanten el sostre… Aquest pot conformar un capell ardent o un capell de draps… es configura un sostre ardent… a còpia de sumar-hi petits ciris, completats amb uns de normals —d’unes 5 lliures de pes— a cadascun dels quatre extrems, i un altre d’idèntic al mig, sobre la part més elevada… Ultra aquests dos cobriments sols destaca la possibilitat de substituir el sostre per un pal·li, el qual, tot i ser emprat a Barcelona per a indicar una ostentació menor, en d’altres ciutats com Tarragona o Tortosa, les respectives catedrals n’aporten un de bo per assolir una notòria ostentació”, Flocel SABATÉ, Cerimònies fúnebres i poder municipal. Barcelona: Rafael Dalmau Editor (“Episodis de la història”, 333 i 334), 2003, pp. 25-26. 134. El registre de pagaments anotats després del testament de Salvador Serè, de Vilassar, és un dels pocs exemples que concreten l’import per la realització de la tomba. Per aquest concepte se satisferen 2 sous (1421-9-5, APSGVD, Manual 3, fols. 122v123). En general, aquest concepte figurà dins d’un import general que contemplava d’altres elements que no deixen entreveure el seu cost real. Així, s’abonaren 8 sous pel toc de campanes i realització del “vas” de Francesca, muller de Pere Bonivern, de Vilassar (1410-5-30, APSGVD, Manual 3, fol. 104). Segons Marandet, l’ofici de morts podia realitzar-se a la casa del difunt, a l’església o al mateix cementiri, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 194. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 325 esquelles, el llit, la creu parroquial i els missatges, que s’havien d’enviar als familiars i amics del difunt d’altres parròquies i, si era necessari, als preveres i escolans d’altres viles. Entre els imports satisfets per Pere Pons i Guillem Bergai, marmessors de Bernat Isern, de Vilassar, es constaten 2 sous per enviar els missatges als clergues, 12 sous pels “missatges que tramateren ab Barchinona ab III muls que hi manaren que logaren a III sous per mul” i 2 sous i 6 diners per a informar del decés de Bernat Isern als amics.135 També s’havia de preveure l’adquisició de vi, pa, carn o peix de l’àpat funerari. El toc de campanes anunciava la missa amb cos present. L’import d’aquesta missa oscil·lava entre 1 i 4 sous.136 Es remuneraven els homes que “toquen a morts” i els que confeccionaven el llit funerari, amb el qual es transportava els cos del finat durant la processó. Els marmessors dels difunts amb menys recursos econòmics llogaven el llit funerari i la creu parroquial per a la processó al rector de la parròquia. L’any 1432, per aquests dos conceptes, Salvador Abril i Bernat Serra, executors testamentaris del testament de Guillem Abril, de Vilassar, pagaren 4 sous: “Item solverunt cuiusdam homini, qui pulsavit simbala et campana et fecit lectum dicti defunctis.”137 En general, pel lloguer de la creu i el llit i la presència d’un escolà s’acostumaven a pagar entre 18 diners i 2 sous. Antoni Parera i Francesc Riera, marmessors de Benvinguda, vídua de Francesc Riera, de Vilassar, abonaren 18 diners.138 Una consueta de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, datada entre els anys 1380 i 1410, transcrita per Benet Oliva i Ricós, reflecteix els imports del lloguer d’aquest llit funerari parroquial.139 Mercès a aquest document se sap que hi hagueren diferents pagaments, depenent de l’edat del difunt: “Ítem los majos peroquians deuen donar per lo lit del cos mort VIII dinés et per albat VI dinés. Ítem los manuts deuen pagar per lit de cossos VI dinés e per albat IV dinés.”140 De vegades el llit amb el cos del difunt era traslladat pels familiars i amics dels finats i, d’altres, els marmessors pagaven per la realitza- 135. 1390-7-20, APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis. 136. S’abonaren 2 sous “per tocar senys e esqueles” per anunciar el sepeli de Bernat Vidal, de Vilassar, APSGVD, Manual 3, fol. 109. 137. APSGVD, Manual 8, fols. 67v-68. 138. 1419-6-24, APSGVD, Manual 3, fols. 123v-124. 139. Benet OLIVA I RICÓS, El plet de l’escó..., pp. 328-338. 140. Els albats eren els menors de vuit anys, Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 32. 326 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA ció d’aquest servei.141 A la documentació estudiada no s’escripturà la utilització de carros, ni de mules per al trasllat del cos, d’acord amb el que constata Manuel Riu per a èpoques anteriors.142 Malgrat això, se suposa que dins d’un entorn rural com l’estudiat, la manera de traslladar el llit funerari amb el cos del finat depenia de la distància existent entre la casa del finat i el temple parroquial. A més de tots aquests preparatius prefuneraris, també s’havia de contemplar l’adquisició dels ciris, que s’havien de lliurar al rector i als assistents a la processó. Jaume Roudors, de Vilassar, i Guillem Ponseta, de Premià, pagaren 12 sous per la lluminària de la processó que acompanyà el cos del difunt Bernat Veil, de Vilassar: “Ítem candeles, que donaren a tothom a la oferta.”143 A la consueta de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, presentada anteriorment, també s’estipulava la donació de cera i el numerari que havien de percebre el rector i l’escolà: Ítem deuen donar per cascun cos o cascuna missa II trossos de candela a cada missa e a la missa major IV trossos. Ítem deuen oferir a cascuna missa III dinés e a la missa major VI dinés. Ítem deuen donar per cascun cos I liura de sera e per albat mige liura y lo rector deu los dar candela a la sepultura tan solament. Ítem deuen donar al escolà per cada un cos, los majós VIII dines e per albat VI dines, e los manos per cos VI dines e per albat IIII dines.144 Amb la processó funerària s’iniciava la celebració dels funerals. Els integrants d’aquesta processó acompanyaven el cos del difunt des de casa seva fins a l’església parroquial. Si l’ofici no se celebrava el mateix dia, aquesta comitiva es dirigia al fossar de la parròquia, on se soterrava el cadàver dins del túmul o vas corresponent.145 141. Escripturat el pagament de 2 sous per “el die de la profesó, qui le tregui en lo cap de parròquia” (1422-7-24, APSGVD, Manual 3, fols. 135v-136). Consignat l’abonament de 4 sous per a remunerar a “quiscú, qui haurà portat lo cors que·l dit defunt a suterrar”, 1459-9-6, APSGVD, Diversorum 14. 142. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 35. 143. 1402-9-15, APSGVD, Manual 3, fol. 82. 144. Benet OLIVA I RICÓS, El plet de l’escó..., p. 336. 145. Segons Ariès, a partir del segle XIV, entre la població laica començà a introduir-se la pràctica de la realització de misses amb cos present. Aquesta cerimònia no es generalitzà fins al segle XVII: “El cuerpo, en vez de ser conducido directamente al lugar de la inhumación… podía ser dispuesto frente al altar durante la duración de algunas de las misas en voz alta previstas en honor del difunto”, Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente..., p. 122. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 327 L’ordre que es mantenia en aquesta processó era molt estricte. El clergat encapçalava la comitiva. Al capdavant se situava el clergat secular, després el regular i, a continuació, l’escolà o escolans, cridats per a l’ocasió. Després, davant dels familiars i els amics del difunt, hi havia el llit funerari. Darrere, desfilaven els veïns i coneguts del traspassat o de la seva família. En aquestes processons també hi assistien els pobres vergonyants de la contrada, beneficiats pels llegats testamentaris, i els pobres de solemnitat, que havien rebut pa a la porta de la casa del finat o que esperaven percebre’l més endavant.146 La documentació consultada no reflecteix la presència de “ploraneres” a les processons funeràries del Baix Maresme. De fet, en aquest entorn rural, els difunts disposaven d’un entorn familiar i social que exterioritzava l’expressió del dol. Encara que fos de dia, l’ostentació de candeles i ciris era important. La seva lluentor contrastava amb els diferents colors que simbolitzaven la pèrdua i, per tant, el dol.147 Els colors més destacats eren el blanc, el negre, el vermell, el gris i el daurat.148 Aquesta gamma cromàtica s’utilitzava per la roba del llit funerari i per l’abillament de dol dels més propers al difunt.149 Els tocs de campana i d’esquelles anunciaven el pas de la processó funerària i, si es realitzava l’absolta del finat, es podia percebre olor d’encens. Com es podrà constatar al següent subapartat, a les darreres voluntats, molts testadors no especificaren el nombre de misses que s’havien d’oficiar a les seves exèquies ni els pabordes que hi havien d’assistir. En canvi, d’altres ordenaren la realització de tres misses consecutives,150 identificades per Ariès com els oficis corresponents a les misses de l’Esperit Sant, de Nostra Senyora i de Difunts.151 Només una minoria de testadors demanaren a les seves darreres voluntats ser honorats a 146. En el seu testament, Constança, muller de Pere des Bosc, demanà que la sepultessin a l’església dels frares menors de Barcelona amb la presència de setze pobres per acompanyar-la durant el sepeli, 1388-8-11, APSGVD, Manual 3, fol. 53v. 147. Per a Flocel Sabaté, la lluminària de les candeles evocava la vida celestial, Flocel SABATÉ, Cerimònies fúnebres i poder municipal..., p. 31. 148. Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age..., pp. 166-169. 149. Joan Ferrer, taverner de Barcelona, fill de Ponç Ferrer i d’Alamanda, difunts de Premià, disposà a les seves darreres voluntats que els seus marmessors paguessin la roba de dol d’Antònia, la seva muller: “Et ulterius dimito sibi de bonis meis pro anno lutus vestitus lugubribus et pro omniorum aliis iuribus sibi pertinencibus in bonis meis”, 1479-2-20, AHPB, Miquel Franquesa, Llibre de testaments (1457-1480), fols. 180v-182. 150. Al registre de pagaments de Sança, vídua de Bernat Veil, de Vilassar, es pot llegir “ítem pagaren al terç jorn” 14 sous per a set preveres, 1413-10-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v-130. 151. Philippe ARIÈS, Historia de la muerte en Occidente..., p. 122. 328 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA les exèquies amb una solemne sepultura de prevere.152 Aquesta demanda s’explica perquè alguns parroquians desconfiaven del clergat local que mostrava certes deficiències en l’administració dels sagraments.153 L’observació dels pagaments anotats a continuació d’alguns testaments escripturats a la parròquia de Sant Genís de Vilassar mostren com els testadors d’aquesta parròquia disposaren d’un nombre divers de preveres durant les exèquies.154 En els seus testaments, el 44% dels testadors no especificà el nombre de preveres que havien d’assistir a les exèquies, el 14% ordenà la presència de dos preveres,155 el 9% respectivament tres i quatre preveres, el 6% ordenà la presència d’un prevere, que acostumava a ser el rector o el vicari de la parròquia.156 La suma de la resta de demandes que oscil·laren entre cinc i setze preveres157 representa un percentatge d’un 22%. Per tant, el nombre de preveres que una família podia costejar també palesa les diferències econòmiques i socials existents dins d’aquesta societat rural. De totes les misses que se celebraven durant les exèquies en honor del finat, la més important era la que s’efectuava com a solemne ofici.158 D’aquesta cerimònia, Flocel Sabater assenyala tres moments per la seva vistositat. Es tracta de l’ofertori, del testimoni i de l’absolució.159 Durant l’ofertori, es feia la donació de numerari per als diferents bacins 152. “Ítem que sie feta sepulture de prevere solemnament”, 1423-10-7, APSGVD, Manual 3, fols. 140v-141, testament Jaume Roudors, de Vilassar. 153. Pere BENITO i MONCLÚS, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana..., pp. 189-191. 154. “Item volo et mando, quod in die sepulture mee, fiant novem leccionem defunctorum et oficium defunctorum”, 1390-7-15, APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis, testament de Bernat Isern, de Vilassar. 155. A la sepultura de Pere Sabater, de Vilassar, se satisfan 2 sous per un prevere. A la missa del tercer dia d’aquest testador, es pagaren 4 sous per a dos preveres, 1413-12-6, APSGVD, Manual 3, fols. 130v-131. 156. 1422-8-27, APSGVD, Manual 3, fol. 134, registre de pagaments d’Eulàlia, muller de Guillem Rafart, de Vilassar. 1423-2-14, APSGVD, Manual 3, fols. 139v-140, registre de pagaments de Bernat Soler, de Mataró. 157. Cinc preveres amb escolans propis i forans, a la sepultura d’Alamanda, vídua de Bernat Morera, de Vilassar (1401-3-27, APSGVD, Manual 3, fol. 80). Vuit preveres a la sepultura de Sança, vídua de Bernat Veil, de Vilassar (1413-10-22, APSGVD, Manual 3, fols. 129v-130). Onze preveres el dia de la sepultura i l’endemà per Benvinguda, muller de Guillem Morot, de Vilassar (1424-5-12, APSGVD, Manual 3, fol. 142). Catorze preveres al sepeli de Pere Ferrer (1484-1-29, APSGVD, Manual d’òbits, fol. 16). Dotze preveres, acompanyats de vuit escolans, a la sepultura d’Elisenda, muller de Bernat Tolrà, de Vilassar, “per tal com li faren ofiçi de pervera et IX liçons”, 1398-13-11, Manual 3, fols. 74v-75. 158. En aquest ofici, els assistents estaven drets perquè les esglésies no acostumaven a tenir seients, Danièle ALEXANDRE-BIDON, La Mort au Moyen Age, p. 126. 159. Flocel SABATÉ, Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya baixmedieval..., pp. 31-35. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 329 o recaptes i el pa d’almoina, escripturat com “pa per amor de Déu”.160 El sermó o col·lació, també conegut com a testimoni,161 consistia en el parlament d’un frare que comentava un passatge bíblic relacionat amb la mort.162 Bàsicament, amb el ritual de l’absolució s’intentava la consecució de tres objectius: allunyar els dimonis del cos del difunt, recordar les bones accions del finat i la inviolabilitat dels recintes sagrats.163 La utilització de carbó i d’encens aportava noves sensacions als assistents del sepeli que completaven els diferents elements del llenguatge funerari que s’han anat comentant. Alguns testadors mostraren un interès especial per aquest ritual i demanaren que se celebrés sobre la seva tomba. Aquest fou el cas de Sança, muller de Pere Pi, de Vilassar. El 22 de gener de 1417, al seu testament ordenà: “faciat absolucionem super tumulum meum.”164 Després de l’enterrament, se celebrava el dinar dels morts que està documentat a Catalunya des del segle XII. L’origen d’aquest àpat funerari data dels primers temps del cristianisme. Segons Manuel Riu, malgrat les reticències que les altes jerarquies eclesiàstiques sempre han mostrat envers aquest esdeveniment, aquest ritual subsistí en algunes zones del nostre país fins al segle XX.165 Al principi, aquests àpats es feien al fossar,166 després es desplaçaren a les llars dels finats. Més endavant, només pervisqueren en el 160. Al Maresme, com en d’altres contrades del nostre país, aquestes donacions també es realitzaven al fossar. Sobre la tomba del finat es col·locava un cove ple de pa. Per això, alguns testadors com Margarida, muller de Pere Verívol, de Vilassar, ordenà que es comprés 5 sous de pa per a donar-lo al fossar, 1484-10-24, APSGVD, Manual d’òbits, fol. 17v. 161. Els marmessors de Benvinguda, muller de Guillem Morot, de Vilassar, satisferen dos sous “per le collació del frare” (1424-3-12, APSGVD, Manual 3, fol. 142). Els executors testamentaris de Bernat Teixidor, àlies Agell, de Vilassar, abonaren “al frare que féu la collació I sou”, 1441-8-16, APSGVD, Manual 8, fols. 169 bis-170 i Diversorum 131. 162. Els marmessors d’Antònia Dilmera, òrfena d’Antoni Dilmer, abonaren 2 sous per “I frare qui feu lo testimoni” (1422-10-25, APSGVD, Manual 3, fol. 138v). Els de Valençó, muller de Bernat Casals, de Vilassar, satisferen el mateix “pel testimoni del frare”, 1425-1-17, APSGVD, Manual 3, fol. 143. 163. Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 220. 164. APSGVD, Manual 6, fol. 1. 165. Manuel RIU, “Alguns costums funeraris per l’Edat Mitjana a Catalunya”..., p. 35. 166. “Dans les premiers tombeaux chrétiens était quelquefois ménagé un conduit par lequel on envoyait un peu d’eau au défunt assoiffé; on laisait aussi des reliefs de repas sur les tombes; signe que l’on ne croyait pas la mort tout à fait réalisée. Les banquets faits sur les tombes le jour des funérailles, le neuvième jour et les jour anniversaire du décès furent peu a peu interdits par les conciles, mais les ofrandes alimentaires continuèrent de se faire jusqu’au XVIIIè siécle” (Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 222). Ariès constata que l’Església “primitiva” ja prohibí les pràctiques funeràries que mostraven reminiscències paganes. Per això, intentà substituir els “refrigerium” o oferiments sobre les tombes i els menjars funeraris per la celebració de l’eucaristia al fossar, Philippe ARIÈS, L’homme devant la mort..., pp. 147-148. 330 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA món rural. A les ciutats, aquests àpats se celebraven als menjadors de convents i monestirs, on es resaven oracions per a l’ànima del benefactor. Per tant, com afirma José-Ramón Julià Viñamata, a les zones urbanes “es manté el costum, però varien els comensals”.167 Així doncs, l’origen primigeni de l’àpat funerari en part pervisqué amb l’ofrena de pa realitzada sobre la tomba del difunt durant les exèquies i en la cloenda d’alguns oficis religiosos commemoratius, com ara la novena i l’aniversari.168 El tradicional i reiteratiu menyspreu de l’aparell eclesiàstic vers la celebració d’aquest tipus d’àpats pot en part explicar-nos la manca d’informació que, en general, es detecta a les fonts testamentàries. Com que es considerava una celebració poc adequada per als bons cristians, aquest àpat se situà en un segon pla i reclòs en un àmbit estrictament domèstic.169 Algunes institucions civils com el Consell de Cent barceloní establiren mesures per a limitar el nombre de comensals dels àpats funeraris. En unes ordinacions de l’any 1394, els consellers de la ciutat de Barcelona prohibiren l’assistència de més de deu persones als refrigeris funeraris.170 Tot i així, segons les fonts consultades, a la zona estudiada, l’àpat funerari es continuà celebrant segons els costums de la contrada.171 En conseqüència, quan els marmessors havien d’executar les darreres voluntats dels difunts als quals representaven, també havien de preveure dins de les despeses funeràries el menjar i beure dels assistents a la 167. José-Ramon JULIÀ VIÑAMATA, La sociedad de Barcelona de principios del siglo a través de un manual notarial de testamentos..., p. 581. 168. Per la novena, realitzada en memòria de Francesca, vídua de Pere Lladó, assaonador de Barcelona, els seus marmessors pagaren 3 sous: “Item fuit datum panis super tumulum amore Dei”, 1460-19-16, APSGVD, Diversorum 14. 169. Pere Bonivern féu escripturar en el seu testament que la “mació” del dia de la sepultura no es costegés amb els 60 sous que donava per a llegats religiosos. Al registre dels pagaments efectuats pels seus marmessors, no apareix cap dada respecte a aquesta celebració, 1419-5-4, APSGVD, Manual 3, fol. 121. 170. EQUIP BROIDA, “Els àpats funeraris segons els testaments vers el 1400”, Antoni RIERA i MELIS (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals del CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales”, annex 20), p. 267. 171. El 46,61% dels testaments de la parròquia de Sant Genís de Vilassar informen sobre el pagament de diferents ingredients per a menjar o beure durant aquests àpats. Als testaments de Sant Pere de Premià, alguns testadors també ordenaren la celebració de refrigeris funeraris. Entre d’altres fonts, es pot destacar el testament de Guillem Castellar, que demanà: “fiat provisió amicis et parentibus meis, qui illa die intervenerunt dicte mee sepulture bene et honorifice ad noticiam dictorum manumissorum”, APSPPD, Manual 3, fol. 49. XIV LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 331 vetlla, dels que havien ajudat durant la processó i el soterrament,172 el dinar de difunts, l’escripturació de l’inventari i l’allotjament del clergat i dels escolans.173 De la mateixa manera que Marie-Thérèse Lorcin, s’observa com els hereus i els executors testamentaris s’esforçaren per acollir d’una manera honorable tots els assistents a les exèquies, és a dir, el clergat, els pobres, els familiars, els amics i els veïns. Es valorava molt la seva presència i per això ningú havia de marxar amb les mans buides.174 Als representants eclesiàstics se’ls remunerà els serveis oferts i, de vegades, el fet de pernoctar i les menges.175 Als pobres de solemnitat i als pobres vergonyants se’ls oferia les donacions consignades al testament o les ofrenes de pa. Als assistents més propers, se’ls convidava a un abundant àpat funerari. Els pagaments dels ingredients dels àpats funeraris s’escripturaren de manera diferent. En general, als registres de pagaments només consta l’import dels productes comprats. En algunes d’aquestes anotacions, s’utilitzà el terme “mació de casa” per a denominar aquells productes adquirits per a la celebració del refrigeri amb familiars i amics.176 En d’altres, es diferencià l’àpat dels familiars del refrigeri dels amics.177 I en uns darrers, només es registraren els productes adquirits per l’àpat dels amics.178 172. “Ítem mació que féu aquell qui vallaren lo cors et leydaren a sotarar enfra pa et vi et companya VI sous VI diners”, 1400-2-22, APSGVD, Manual 3, fol. 80, Registre de pagaments de l’òbit i la sepultura d’Alamanda, vídua de Bernat Morera. 173. “Ítem boura que dóna als promens, qui lo dugueren, et aquells l’acompanyaren et aquells, qui anaren pendra l’envantary com lo cos fo soterrat, qui foren VIII o X qui hi tornaren per pendra l’anvantari, VII sous” (1377-6-10, APSGVD, Manual 3, fol. 45v, Registre de pagaments a l’òbit i soterrament de Galcerà Martí, donat de la capella de Sant Salvador). “Ítem le pernocció de dos preveres” se satisferen 4 sous, 1418-4-7, APSGVD, Manual 3, fol. 119v. 174. Marie-Thérèse LORCIN, “Les clauses testamentaires religieuses dans les testaments du Plat Pays Lyonnais aux XIVè et XVè siècles”, p. 295. 175. S’abonaren 8 sous i 6 diners per al menjar de tres preveres que assistiren al sepeli de Bernat Tolrà, de Vilassar, 1417-1-19, APSGVD, Manual 3, fols. 114v-115. 176. “Ítem mació de casa, que faem a casa de Boscà as sos amichs, lo die de la sua sepultura et s’endemà a les mises XXV sous” (1388-4-7, APSGVD, Manual 3, fol. 51). “Ítem despeneren an companatge per parents et amichs XIV sous”, APSGVD, Diversorum 31. 177. Un exemple del segon tipus d’àpat és el registre de pagaments originat arran de l’òbit de Sança, vídua de Guillem Morera, de Vilassar. En aquesta font, es distingueix el pagament de 8 sous, satisfets per la “mació de casa” i “pa per amor a Déu” dels 10 sous abonats pel pa i la carn “ops dels amics”, APSGVD, Manual, fol. 88. 178. “En mació de casa als amichs qui vengueren X sous” (1391-5-17, APSGVD, Manual 3, fol. 60v, òbit i sepultura de Pere Mayol, àlies Barbarasa). “Ítem pex que compraren per fer le mesió als amichs VIII sous” (1419-6-24, APSGVD, Manual 3, fols. 123v124, òbit i sepultura de Benvinguda, vídua de Francesc Riera). “Ítem per la carn que·s menjaren los amichs costa XVI sous i VI diners”, 1426-1-6, APSGVD, Manual 7, dol. 64, òbit i sepultura de Jaume Estrany. 332 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA GRÀFIC 25 Productes adquirits per a la celebració d’àpats funeraris a Sant Genís de Vilassar peix 7% carn i peix 1% “mació de casa” 12% vi 13% pa 28% carn 39% Com en d’altres indrets, en aquest tipus d’àpats els productes més consumits foren el pa, la carn i el vi.179 Del buidatge dels pagaments efectuats pels marmessors, s’han obtingut els següents resultats: 39% de les adquisicions efectuades foren de carn, 28% de pa, 13% de vi, 12% de productes que no s’especificaren i s’escripturaren com a “mació de casa”, 7% de peix i 1% de carn i peix.180 El resultat obtingut per l’adquisició de carn ratifica estudis anteriors que constaten la migradesa d’aquest ingredient dins la dieta de la pagesia baixmedieval. Per tant, la presència de la carn en l’àpat funerari evidencia la importància d’aquest esdeveniment. La carn consumida en aquestes menges era de vedella, de bou, de xai, de cabra o de porc,181 perquè només dues vegades s’especificà que la carn havia de ser de moltó.182 179. “El pa, a més d’una ofrena simbòlica, era una reminiscència d’un culte ja existent a l’antiguitat, consistent en l’ofrena de pa als morts perquè tinguessin menjar en el més enllà. Amb la cristianització, el símbol del pa es manisfesta en la vessant commemorativa de l’Eucaristia”, EQUIP BROIDA, “Els àpats funeraris segons els testaments vers el 1400”..., p. 263. 180. El percentatge d’un 1% de l’adquisició de carn i peix correspon a una sola font documental. Es tracta de productes que es compraren per a la vetlla de Bernat Flor, àlies Sagi, de Vilassar, 1430-2-15, APSGVD, Manual 8, fol. 82. 181. Antoni RIERA i MELIS, “Panem nostrum quotidianum da nobis hodie”..., p. 39. Marie-Thérèse LORCIN, ”Vivre et mourir en Lyonnais à la Fin du Moyen Age”..., p. 173. 182. 1382-9-10, APSGVD, Manual 3, fols. 34v-35, òbit i sepultura d’Alamanda, muller d’Alemany Eimeric, de Vilassar. 1395-10-18, APSGVD, Manual 3, fol. 66v, òbit i sepultura de Francesca, muller de Pere Pons, de Vilassar. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 333 L’adquisició de pa era poc important en comparació amb el que s’acostumava a consumir en aquesta època,183 atès que moltes famílies pageses podien elaborar-ne a les pasteres de casa seva i, d’aquesta manera, minimitzar les despeses funeràries. El mateix s’observa amb el baix percentatge de compra de vi. Malgrat l’elevat consum quotidià figura com un dels ingredients menys adquirits. Aquesta circumstància s’explica pel fet que el vi consumit en aquests àpats funeraris procedia dels cellers de la família del difunt. Pel que fa a l’adquisició del peix, cal tenir present la gran tradició marinera del Maresme i el dejuni que havien de practicar els cristians durant alguns períodes de l’any.184 Marie-Térèse Lorcin, que disposa d’escriptures testamentàries en les quals el testador preveu una alternativa al consum de carn “si dies non est carnalis”, afirma que aquests productes acostumaven a ser peix, formatge, llegums frescos o secs en forma de sopa i el consum de pa i vi. La majoria d’aquests testadors, però, deixaren que els hereus i marmessors s’encarreguessin del menú d’aquest tipus d’àpats.185 Alguns historiadors han efectuat una lectura dels diversos significats simbòlics d’aquestes cerimònies de dinars de difunts,186 mentre que d’altres basen la celebració d’aquests àpats en la necessitat de 183. Marandet calcula que cada comensal consumia una ració d’un quilo i mig de pa, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 228. 184. “Es dejunava tots els divendres i dissabtes, tota la Quaresma, des del Dimecres de Cendra fins a Pasqua, tot l’Advent i per les Quatre Témpores. Les Témpores eren quatre dates, al llarg de l’any, en les quals l’Església conferia el sagrament de l’Orde sacerdotal. Les esmentades dates anaven precedides de tres dies de preparació en què els fidels practicaven l’oració i el dejuni, per tal que els nous sacerdots fossin dignes ministres de l’altar, i corresponien als dimecres, divendres i dissabtes de la tercera setmana d’Advent, de la segona de Quaresma, de la setmana següent a la Festa de la Pentecosta i a la festa de l’Exaltació de la Santa Creu en el mes de setembre. Els dies de dejuni i d’abstinència passaven de 160 a la Corona Catalano-aragonesa. El dejuni era molt rigorós, ja que no es podia menjar res fins a les sis de la tarda, és a dir, a l’hora de vespres”, Josefa MUTGE i VIVES, “L’Abastament de peix i carn a Barcelona”, Antoni RIERA i MELIS (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals del CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales”, annex 20), pp. 109-110. 185. Marie Thérèse LORCIN, “Vivre et mourir en Lyonnais à la Fin du Moyen Age”..., pp. 175-176. 186. Aquests àpats s’han relacionat amb reminiscències dels àpats pagans oferts als difunts; s’han interpretat com un reforçament del grup que es modificava amb el traspàs d’un dels seus membres (la cohesió subsistia malgrat la desaparició del finat); se’ls ha considerat un símbol dels lligams de parentiu, de veïnatge i d’amistat que unien els participants; se’ls ha definit com una manera de recompensar als que s’havien desplaçat per assistir a les exèquies i als que hi havien participat; se’ls ha vist com un signe d’ostentació de la riquesa del grup familiar del finat i, també, s’han relacionat amb l’objectiu de facilitar l’execució de pregàries en honor del difunt per part dels participants a les pregàries en honor del difunt, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 224. 334 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA reconstituir la cohesió familiar davant la pèrdua del finat.187 Segons el nostre punt de vista, ambdues visions es complementen i, per tant, són vàlides. Després del soterrament es continuaven celebrant misses i àpats en commemoració dels finats. Aquests refrigeris acostumaven a reunir els familiars i els amics dels difunts i significaven el colofó de la celebració del cap d’any de l’òbit. Després de la celebració d’aquest ritual, es considerava acomplert l’any de dol familiar. Per a la commemoració del cap d’any de Bernat Isern, de Vilassar, els seus marmessors, Pere Pons i Guillem Bergai de Vilassar, oferiren per menjar als amics una quartera de forment, segons la mesura de Barcelona, que valia 15 sous i 6 diners, acompanyada de carn, valorada en 10 sous i 6 diners, i dos quarteres de vi, pel qual abonaren 4 sous per quartera.188 Com a despeses de la celebració del cap d’any de l’òbit de Jaume Estrany s’escripturà el pagament de 8 sous i 6 diners per pa i carn.189 D’altres vegades no s’especificà el que s’havia gastat en els diferents àpats funeraris. Així, pels refrigeris oferts en commemoració de Margarida, muller de Pere Verívol, només se sap que per ambdós s’abonaren 30 sous: “Ítem per la daspesa en case per los parents e amichs entre la sepultura e cors present e cap d’any entre carn e pex pren en suma tot XXX sous.”190 Com és lògic, aquests refrigeris commemoratius tampoc foren acceptats per l’Església. Tanmateix, perviviren en el temps. Joaquim M. Puigvert, que ha estudiat una consueta del segle XVIII de Riudellots de la Selva, constata la diferència existent entre els oficis, realitzats com a novena i cap d’any en commemoració dels finats, segons hi hagi àpat o no. D’aquesta manera, es diferencien les honres “magres” de les “grasses”.191 187. “Le passage d’un monde dans l’autre ne se réalise pas seulement grâce au cortège. Après la séparation il faut que les vivants reconstituent la cohésion de la communauté, le plus souvent par un repas, et s’assurent du départ definitif du défunt dans le monde des morts par une série de rites commemoratifs”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 143. 188. APSGVD, Manual 3, fol. 56 bis. 189. “Ítem enfre carn e pa e per fer le meció als amichs VI sous VI diners”, 1426-1-16, APSGVD, Manual 3, fol. 146. 190. 1484-10-24, APSGVD, Manual d’òbits, fol. 17v. 191. És interessant destacar els comentaris de Puigvert sobre les impressions del sagristà de Riudellots, el qual l’any 1763 es mostra contrari a la celebració dels esmentats banquets: “Les justificacions que dóna Joan Calderó per estar en contra d’aquests banquets fúnebres són d’un gran interès, ja que recolzen en diferents aspectes i ens mostren uns criteris, d’una banda, racionalitzadors i, de l’altra, de tipus moralitzant: es qüestiona la utilitat d’aquests àpats pels difunts; creu que són una font de despeses innecessàries; presenta com un problema el desplaçament del clergat a la casa del difunt per les inclemències del temps; i també parla de possibles trastorns en les persones LA LES TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 335 CERIMÒNIES DE COMMEMORACIÓ A la baixa edat mitjana, al món rural, la visió predominant de la mort encara estava relacionada amb un lent viatge que el finat havia de fer entre el món dels vius i el dels morts. Es tractava, doncs, d’un pas progressiu al més enllà que finalitzava a l’any de l’òbit del difunt. Per això, la població rural considerava que els difunts estaven en un estat de trànsit i, per tant, no havien mort del tot. Segons aquesta concepció de la mort, els difunts eren éssers mig materials, mig immaterials, que pul·lulaven per la terra. Per facilitar-los el trànsit cap al món d’ultratomba s’havien de celebrar diferents cerimònies de commemoració en honor seu.192 Aquesta visió popular de la mort basada en anteriors creences paganes era contrària a la idea de la immediata separació de l’ànima del cos defensada per l’Església catòlica. Des de finals del segle XII, aquesta institució intentà recuperar aquests espectres o ànimes en pena mitjançant la incorporació d’un nou espai o estat que minimitzava la dualitat entre els regnes d’ultratomba existents: els regne del Cel i de l’Infern. La concepció teològica i dogmàtica del purgatori comportà la introducció dins de l’imaginari col·lectiu d’un lloc d’expiació de caràcter temporal. En aquest espai, abans de l’entrada definitiva dins del regne del cel, algunes ànimes havien d’acabar de purificar-se.193 Així doncs, l’aparell eclesiàstic intentà harmonitzar aquesta nova visió de l’anomenat “tercer espai” amb la manera tradicional de concebre la mort.194 pobres que assisteixen en aquests banquets, en els quals mengen desmesuradament. Advertim que el nostre clergue sagristà de Riudellots tenia una disposició contrària i vigilant envers tot allò que vagi acompanyat de menjar i beure. Joan Calderó vol un clergat allunyat de l’univers màgic tradicional, de la vida quotidiana, de les festes públiques i de banquets familiars”, Josep M. PUIGVERT i SOLÀ, Una parròquia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta (Riudellots de la Selva). Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1986, pp. 158-160. 192. Joan Amades ofereix una síntesi del tractament de la mort de diferents punts del nostre país que reflecteixen la influència de costums i creences d’èpoques anteriors i posteriors a les que es tracten en aquest estudi. Alguns dels costums comentats per Amades encara són vigents avui en dia. Entre d’altres, cal destacar la Castanyada i la celebració de Tots Sants, Joan AMADES, La Mort. Costums i Creences. Tarragona: Edicions El Mèdol (“Biblioteca de Tradicions Populars Joan Amades”, 11), 2001. 193. Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 288. 194. Martí Luter fou el primer que identificà el purgatori amb el concepte “tercer espai”. Aquest reformista volia desprestigiar aquesta invenció papal, Jordi CERDÀ SUBIRACHS, Misses de Sant Amador. Purgatori i cultura popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú”, 17), 2006, p. 18. 336 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Jacques Le Goff situa els orígens del purgatori a finals del segle III, qualifica aquest nou espai com un instrument eclesiàstic per lluitar contra els moviments herètics i observa una expansió geogràfica desigual d’aquesta nova creença a partir del segle XIV. De fet, mostra que a les regions meridionals de França “subsistent des réticences, sinon de résistences, au jugement particulier et au troisième lieu”. Le Goff també assenyala la importància que el Purgatori va adquirint amb el pas del temps a les zones d’influència cristiana. Mentre que les ànimes dels difunts podien aspirar a escurçar el temps de Purgatori, els vius podien veure’s assistits pels difunts si aquells estaven envoltats d’intercessors més importants. Aquesta visió assegurava la reversibilitat dels mèrits i conformava un sistema de solidaritat entre els vius i els morts que Le Goff qualifica com una cadena circular sense fi i un corrent de reciprocitat perfecte.195 Chiffoleau analitza la influència del purgatori en les disposicions testamentàries baixmedievals centrant-se en la zona urbana d’Avinyó. Segons aquest autor, es poden distingir dues maneres de materialitzar la visió del més enllà. Es tracta de les lògiques de la repetició i de l’acumulació. Amb la lògica de la repetició, el temps anual discorre paral·lel al temps ritual i això facilita el tancament del cicle de pas entre els dos mons on es troba el difunt, mitjançant la celebració de novenes o novenaris, caps d’any i misses de caràcter perpetu. Amb la realització d’aquestes darreres misses, s’evidencia una contradicció escatològica, perquè la primera tipologia de misses es basava en la concepció d’un judici individual i les misses perpètues recordaven l’existència del judici final.196 Per això, entre els segles XIV i XV, amb la introducció de la “lògica de l’acumulació” s’intentà minimitzar la contradicció existent, combinant ambdós sistemes rituals. Amb la lògica de l’acumulació s’intentà realitzar el major nombre de misses possibles en un temps limitat amb l’objectiu d’accelerar 195. “Voici assurée la réversabilité des mérités dont on doutait au XIIè et XIIIè siècles et qui était alors le plus souvent niée. Le sytème de la solidarité entre les vivants et les morts à travers le Purgatoire est devenu une chaine circulaire sans fin, un courant de récripocité parfaité. La boucle est bouclée”, Jacques LE GOFF, La naissance du purgatoire. Sarthe: Éditions Gallimard (“Collection Folio/Histoire”, 31), 1981, pp. 48, 436 i 482-483. 196. “Tandis en effet que la messe de neuvaine et de bout-de-l’an cherche a encadrer le temps annuel et rituel, encore a moitié terrestre, du passage dans l’autre monde, les messes perpétuelles reposent... sur deux conceptions eschatologiques: il s’agit d’attendre la Fin du Temps. Les unes se focalisent sur le ‘passage’ ou le jugement individuel, les autres sur le Jugement Dernier... Les contradictions ne sont pas vraiment perçues par les testateurs qui, en faisant appel aux deux systémes, essaient à la fois de se ménager un bon ‘passage’ et la clémence de Dieu au Dernier Jour”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 339. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 337 el pas d’expiació i propiciar l’entrada del finat al regne del cel. Amb l’eliminació progressiva dels sufragis perpetus dels beneficis s’observa la incorporació dels testadors més desvalguts dins dels rituals commemoratius, ja que les misses repetitives dels beneficis només se les podien permetre els més adinerats. Amb els ritus de l’any de dol s’iniciava l’oficialització de les misses d’acumulació. El pas d’un tipus de misses a l’altre fou lent i progressiu. En un principi, es multiplicà la celebració de misses durant les exèquies, l’endemà i al novè dia, amb la qual cosa s’observa una ampliació dels ritus més antics. Molt sovint, algunes demandes dels testadors no es pogueren acomplir perquè no hi havia temps material per a celebrar tantes misses repetitives. Per això, s’anà ampliant el termini per a celebrar-les fins l’any de dol. D’altres testadors repartiren la celebració de les misses commemoratives en un termini que anava dels dos als vint anys, sovintejaven les demandes situades entre els quatre i sis anys. Malgrat que la lògica de l’acumulació anà prenent força davant de la lògica de la repetició, aquesta darrera no desaparegué. En ambdós sistemes, la celebració de la missa fou el ritus viàtic per excel·lència i el darrer mitjà per a comunicar-se amb els difunts. Des de finals del segle XII, la població cristiana de la baixa edat mitjana també disposa d’un altre espai on podien anar a parar les ànimes dels difunts: el limbus puerorum. En un principi, l’objectiu dels llimbs era consolar el neguit i desconsol de les famílies que havien hagut d’enterrar fora del fossar parroquial els infants que no havien estat batejats. Fins aquella centúria, aquestes criatures estaven condemnades a l’infern, encara que no haguessin pogut ni tenir l’oportunitat de pecar, perquè els seus progenitors no havien pogut anul·lar l’empremta del pecat original.197 L’aparició d’aquest nou espai també ha de contemplar-se com una altra de les estratègies eclesiàstiques per lluitar contra l’heretgia que no acceptava el pecat original i batejava els infants quan eren més grans.198 Segons Didier Lett, a finals de l’edat mitjana, quan des de les esferes eclesiàstiques s’insistia que la salut espiritual s’aconseguia mitjançant la pregària, es desenvolupà una certa “purgarització” del 197. Didier LETT, “De l’errance au deuil. Les enfants morts sans bâpteme et la naissance du limbus puerorum aux XIIè-XIIIè siècles”, pp. 77-92. 198. Pierre RICHE et Danièle ALEXANDRE-BIDON, “L’enfant au Moyen Age: Etat de la question”, Robert FOSSIER (ed.), La petite enfance dans l’Europe Medievale et Moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran Septembre 1994. Tolosa: Université de Toulouse-Le Mirail, Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 7-29. 338 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA limbus puerorum.199 Amb aquesta transformació, es posà de manifest que la població no acceptava els llimbs com un espai definitiu per a les ànimes dels nadons difunts. Per aquesta raó, la percepció popular modificà el concepte d’aquest espai i el convertí en provisional. A la parròquia de Sant Genís de Vilassar, durant el període 13531486, el 51% dels testadors especificaren els tipus d’oficis que s’havien de celebrar al seu òbit i alguns, fins i tot, n’ordenaren la realització al fossar damunt la seva tomba. La resta de testadors deixaren aquesta iniciativa en mans dels seus marmessors. Entre les demandes efectuades, cal destacar el percentage d’un 31’6% corresponent a peticions de trentenaris, també coneguts com a “misses de Sant Amador”.200 Els trentenaris pertanyen a la lògica de l’acumulació proposada per Chiffoleau i es poden relacionar amb la divulgació eclesiàstica de la idea del purgatori realitzada pels frares predicadors i amb la iconografia d’alguns sants, com ara sant Amador, sant Nicolau de Torentino, sant Gregori Magne i sant Miquel.201 Malgrat que s’utilitzava el mot trentenari, per analogia amb les trenta misses de Sant Gregori, es tracta d’un conjunt de trenta-tres misses. Els trentenaris o trenta-tres misses de Sant Amador podien ser oberts o tancats. Els primers havien d’oficiar-se durant el mes següent a la mort del testador i els segons es realitzaven seguits. Aquesta darrera opció comportà conflictes d’ordre dins de les esglésies i prohibicions dels bisbes que no acceptaven que alguns clergues mengessin, dormissin i juguessin a cartes o a daus, per distreure’s, dins d’un recinte sagrat.202 Entre els testadors que només demanaren l’oficialització de les misses de Sant Amador es pot esmentar Sança, muller de Pere Roig,203 Margarida, muller de Bernat Guàrdia, de Barcelona,204 Guillem Aroles,205 Bernat Isern, fill de Salvador Isern,206 Guillemona, muller de Bernat 199. Didier LETT, “De l’errance au deuil”..., pp. 91-92. 200. Aquestes misses aparegueren quan sant Amador, bisbe de Girona, va tenir una visió en la qual va veure la seva mare al purgatori. Amb la celebració de trentatres misses va alliberar-la, Antoni PARRAMON DOLL, El trentenari de Sant Amador. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1977, pp. 75-76. 201. Paulino RODRÍGUEZ BARRAL, “Purgatorio i culto a los santos en la plástica catalana bajomedieval”, Locus Amoenus, 7, 2004 <http://dd.uab.es/pub/locus/11359722n7p35>, pp. 1-3. 202. Jordi CERDÀ SUBIRACHS, Misses de Sant Amador. Purgatori i cultura popular..., pp. 58-75. 203. 1389-2-12, APSGVD, Manual 3, fol. 89v. 204. 1399-1-18, APSGVD, Manual 3, fol. 75. 205. 1404-6-5, APSGVD, Manual 3, fols. 86-88. 206. 1410-4-13, APSGVD, Manual 3, fol. 99v. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 339 Ferrer,207 Bernat Soler, de Mataró,208 Eulàlia, muller de Pere Pracoll,209 Guillem Sagi210 i Bartomeua, muller de Joan Estrany.211 El 17% dels testadors que escripturaren les seves darreres voluntats a la notaria parroquial de Sant Genís de Vilassar demanaren sis misses, que s’acostumaren a oficiar en els tres altars de l’església parroquial i en els altars de les tres capelles de Vilassar.212 Si se suma aquest 17% amb els corresponents a la demanda de trentenaris i de sis misses s’observa que gairebé el 50% dels testadors d’aquesta parròquia escolliren aquestes opcions. La resta de testadors efectuaren una gran diversitat de peticions que se situaren entre l’encàrrec d’una213 a cent misses.214 Dins d’aquestes demandes, es diferencià la petició d’oficis simples i la combinació d’aquests amb trentenaris. Així, s’observa que la petició fins a les deu misses, sense incloure el 17% referent a les sis misses, dóna un 30,1%. Si s’afegeix el percentatge desestimat el resultant és d’un 47’1%. Ambdós percentatges superen la demanda de les diverses misses que es combinaren amb els trentenaris o misses de Sant Amador. L’oficialització de novenes215 només apareix documentada al segle XV i és un percentatge poc representatiu, ja que només les demanen vuit testadors.216 A les demandes d’aniversaris, amb un percentatge 207. 1417-1-2, APSGVD, Manual 3, fol. 108v. 208. 1422-10-21, APSGVD, Manual 3, fols. 139v-140. 209. 1430-1-18, APSGVD, Manual 8, fol. 47. 210. 1438-11-15, APSGVD, Manual 3, fol. 43v. 211. 1453-8-12, APSGVD, Manual 7, fols. 99-100. 212. 1382-6-1, APSGVD, Manual 3, fols. 34v-35, testament d’Alamanda, muller d’Alemany Eimeric. 1408-6-26, APSGVD, Manual 3, fols. 99v-100, testament de Pere Vives. 1429-2-13, APSGVD, Manual 3, fols. 41-41v, testament de Bernat Serra. 1432-8-2, APSGVD, Manual 6 fols. 22v-23v, testament de Pere Lladó. 1462-4-29, APSGVD, Manual 3, fol. 173, testament de Blanca, mulller de Pere Parera. 1483-11-2, APSGVD, Llibre d’òbits, fols. 2-2v, testament de Marc Reüll. 213. 1388-10-18, APSGVD, Manual 3, fol. 54, testament de Nicolau, fill d’Arnau Castellar, àlies Mir, i de Constança, difunta. 1397-7-3, APSGVD, Manual 3, fols. 72-72v, testament de Salvador Mataró, fill de Guillem Mataró. 1430-1-3, APSGVD, Manual 8, fol. 129, testament d’Alamanda, muller de Salvador Pons. 1441-12-1, APSGVD, Diversorum 31, testament de Bernat Vidal de Gordey. 214. 1381-2-28, APSGVD, Manual 3, fols. 25v-27, testament de Sança Marquesa, vídua de Berenguer Marquès, àlies Flor, de Vilassar. 1397-6-7, APSGVD, Manual 3, fol. 68v, testament de Pere Veil, de Vilassar. 215. A la novena es realitzaven nou misses seguides amb l’objectiu que les ànimes dels difunts alliberades de les penes assolissin els nou ordres dels àngels, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 237. 216. Elisenda, vídua de Bernat Agell, combinà una novena amb un trentenari (1408-4-10, APSGVD, Manual 3, fol. 98); Bernat Vidal, de Vilassar, demana un “ofici de prevere”, un trentenari i una novena, 1417-6-8, APSGVD, Manual 3, fol. 109. 340 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA d’un 14,7%, predominaren els aniversaris de cap d’any. És a dir, les misses que anunciaven la fi del dol familiar i que se celebraven a l’any de la mort del testador.217 A continuació i amb una representativitat d’un 3,9%, se situa la demanda d’aniversaris a perpetuïtat, als quals es designà una determinada quantitat de numerari per a sufragar-los.218 També hi hagué testadors que destinaren una quantitat determinada de numerari per a la realització d’aquests aniversaris sense concretar res més. En canvi, d’altres especificaren d’una manera exhaustiva aquestes demandes o oferiren més referències i, per tant, facilitaren el recompte de misses que s’havien d’oficiar.219 Al testament de Guillem des Pon, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Nicolau de Sant Genís de Vilassar, es pot llegir: Item volo et mando, quod unus ortus, quem ego emi per liberum et francum alodium, vendatur per manumisores cum consensu rectoris dicte ecclesie de Vilassario et medietatis precisit dicte domine Sancie Riera, amore Dei, et de alia medietate, volo quod ematur medium morabatinum in puro et tuto alodio de quo fiat quolibet anno in prima die veneris quadragesime unum aniver217. 1353, APSGVD, Manual 3, fol. 63, testament de Pere Morot, de Vilassar. 1419-5-4, APSGVD, Manual 3, fol. 121, testament de Pere Bonivern, de Vilassar. 14835-15, APSGVD, Llibre d’òbits, fol. 4, testament de Jaume Serra. 218. Al testament d’Agnès, muller de Francesc Riera, de Vilassar, es pot observar com la testadora destinà a la celebració de misses d’aniversari mitja quartera de forment anyal, que va comprar amb el seu marit a l’hereu del mas Canal, de Vilassar (1368-3-1, APSGVD, Manual 3, fol. 28). També cal recordar l’existència de revessejats, o sigui, la compravenda del domini útil de peces de terra aloeres, que s’ha presentat al primer apartat d’aquest estudi. Raimon Claramunt, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Nicolau de l’església parroquial de Sant Genís de Vilassar, escripturà les seves darreres voluntats el dia 6 de novembre de 1395 (APSGVD, Manual 3, fols. 66v-67). Mesos més tard, els seus marmessors compraren el domini útil d’una peça aloera a Pere Colomer i Galcerà Colomer, àlies Lladó, de Cabrera, pare i administrador dels béns del seu fill. Els venedors es comprometen a tenir com a senyor directe l’aniversari instituït i a satisfer-li anyalment un cens: “quod nos et mei de cetero habeamus, teneamus et possideamus dictum campum cum suis pertinenciis pro dicto aniversario perpetuo… solvamus nos et mei vobis et dicto aniversario scilicet in proximo festo omnium sanctorum tunc primo venturum et de inne annis singulis perpetuo in eode termino sive festo dictum unum morabatinum alodialem”, 1396-1-25, APSGVD, Llibre del Baixell, fols. 23v-24. 219. “Item dimito quindecim solidos quos accipio quolibet anno per for de violari et est debitum C solidos d’en Saura de Sent Crist, dicte parrochie, pro anima mea et quod celebretur mice quolibet anno ad cognicionem manumisorum meorum in die quo ego obiero. Item X solidos quod facit n’Alamany Asmerich et est debitum LXVI solidos VIII denarios volo quod dentur in misis per similem modum” (1366-4-11, APSGVD, Manual 3, fols. 29v-30, testament de Simó Agell, de Vilassar). El dia 2 d’octubre de 1425, Antoni Parera, de Vilassar, ordenà la celebració de misses d’aniversaris. Per aquest concepte hi destinà 60 sous. Cada missa d’aniversari fou valorada per aquest testador en 4 sous. Per tant, se li dedicaren quinze misses d’aniversari, APSGVD, Manual 3, fol. 148. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 341 sarium in dicta ecclesia de Vilassario trium presbitorum et beneficiatus Sancti Nicolay accipiat dictum medium morabatinum et faciat fieri aniversarium et habeat pro suo labore VI denarios.220 En canvi, a la consueta de la parròquia de Sant Genís de Vilassar, es consignà la celebració de tres aniversaris: Ítem los tres aniversaris d’en Guillem des Pon, quòndam prevere e lavors beneficiat en lo dit altar de Sant Nicolau, los quals se fan, so és, lo primer dimecres de Coresma; lo segon a XXV de juny; lo tercer lo dia de Sant Nicolau. Et assigna-li als dos primers X lliures, que en Bonyvern li fa pel tros de terra de la sua quintana pagadas a la festa de la Nativitat de Nostro Senyor. El tercer aniversari és de mix morabatí que en Colom li fa per hun ort, qui és prop la sagrera devant la casa de Pere Ferrer e fas lo dit mix morabatí a la dita festa de la Nativitat de Nostro Senyor y és ne patró Sant Nicolau.221 Des de la segona meitat del segle XV, les fonts consultades no documenten la realització d’aniversaris a perpetuïtat. Per tant, al Maresme s’observa una evolució de la lògica de la repetició a la de l’acumulació. Malgrat això, la lògica de l’acumulació no es desenvolupà amb la pompositat i hipertròfia que constata Jacques Le Goff per al territori francès.222 Als testaments també s’escripturaren peticions de misses dedicades a familiars difunts concrets. Bernat Casals, de Vilassar, encarregà una missa d’aniversari per a Constança, la seva primera muller;223 Benvinguda, vídua de Pere Serra, destinà 12 sous a misses en commemoració de les ànimes de Rosa, la seva mare, i dels seus ascendents;224 Bernat Tolrà, de Vilassar, ordenà la realització de dos trentenaris: un per l’ànima de Bernat Tolrà, el seu avi, i l’altre, per la de Pere Tolrà, el seu pare.225 És molt probable que algunes d’aquestes misses ja haguessin estat encarregades per aquests familiars a les seves darreres voluntats i els 220. 1372-6-9, APSGVD, Manual, fols. 31v-32. 221. Benet OLIVA I RICÓS, El plet de l’escó..., pp. 329-330. 222. Jacques LE GOFF, “Preface”, Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà, p. VIII. Per a les zones rurals de Lió, durant el període 1300-1450, s’observa un augment del nombre de misses. Malgrat això, la quantitat de misses demanades no superà el nombre d’onze misses. En canvi, a la ciutat de Lió, les demandes superaren el centenar, Marie-Thérèse LORCIN, “Trois manières d’enterrer à Lyon de 1300 à 1500”..., p. 11. 223. 1367-8-25, APSGVD, Manual 3, fols. 114v-115. 224. 1368-1-16, APSGVD, Manual 3, fols. 30v-31. 225. 1417-1-19, APSGVD, Manual 3, fols. 114v-115. 342 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA testadors volguessin assegurar-se’n la celebració.226 En canvi, d’altres vegades, quan la demanda es féu de manera genèrica per les ànimes dels parents difunts, pot suposar-se com una iniciativa del testador.227 Com en d’altres indrets, és molt plausible que les misses commemoratives i el repartiment d’almoina per als pobres es concentrés en els temps àlgids del calendari agrícola i litúrgic.228 Malauradament, les fonts consultades no aporten cap tipus d’informació sobre això. TAULA 23 Nombre de misses demanades pels testadors de Sant Genís de Vilassar (1353-1486) Nombre de misses Percentage Sense especificar 9,3 7,7 3,6 5,1 4,6 1,0 17,0 3,6 3,1 0,5 1,0 31,6 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 33 34 35 36 5,6 1,0 1,0 226. Sança, vídua de Bernat Riera, de Vilassar, va voler que amb el numerari procedent de la venda d’un llençol s’abonessin misses per a ella i els seus pares (138510-29, APSGVD, Manual 3, fols. 44v-45). Com ja s’ha comentat amb anterioritat, Bonanat Canal, de Vilassar, recordà en el seu testament que els hereus de Bernat Duran, de Premià, si no havien acomplert el pacte de maridatge acordat, havien d’abonar la quantitat de 40 lliures. Amb una part d’aquest import també s’havia de satisfer el pagament de les misses d’aniversari per a tots els difunts del mas Canal, 1388-4-7, APSGVD, Manual 3, fol. 51. 227. Guillem des Pon, prevere i beneficiat de l’altar de Sant Nicolau de l’església de Sant Genís de Vilassar, destinà 50 sous a la celebració de misses dels difunts familiars. La meitat d’aquests oficis s’havien d’oficiar a Vilassar i l’altra meitat als indrets on aquests familiars haguessin estat enterrats (1372-6-9, APSGVD, Manual 3, fols. 31v-32). Els marmessors de Bernat Ferrer, de Vilassar, havien de satisfer 20 sous per a la celebració de vint misses pels parents del testador, 1409-1-28, APSGVD, Manual 3, fol. 106). 228. Marie-Thérèse LORCIN, “Le temps chez les humbles”, p. 332. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 343 Nombre de misses Percentage 37 39 40 41 46 48 100 Altres 0,5 6,7 5,1 0,5 0,5 0,5 1,0 2,5 Les escriptures testamentàries de la parròquia de Sant Pere de Premià aporten informació sobre el període 1462-1488. En aquesta parròquia, el 87,7% dels testadors efectuaren demandes de misses concretes. Un 18,6% demanà quaranta misses, un 13,99%, trentenaris i un 11,6%, trenta-vuit misses. Per tant, a la parròquia de Sant Pere de Premià s’observa, en comparació amb les peticions de Vilassar, un augment de la demanda de misses generalitzada. En aquests encàrrecs, es combinà la petició de trentenaris amb la demanda de trentenaris acompanyats d’un nombre determinat de misses. Aquestes misses havien de celebrar-se en els diferents altars de l’església parroquial i als altars de les capelles de la parròquia. No es van fer peticions ni se celebraren aniversaris perpetus i de novenaris i caps d’any se’n celebraren pocs. De fet, només Guillem Pujol, de Premià, combinà la demanda d’un trentenari amb la realització de novenaris i un cap d’any.229 En aquesta parròquia, tampoc es constata una gran petició de misses simples (una, tres i cinc misses). Aquests resultats permeten ratificar l’obtingut a la parròquia de Sant Genís de Vilassar. És a dir, l’afirmació que, a mesura que discorre el segle XV, s’observa una tendència creixent a concretar les misses demanades i que molt sovint aquestes cerimònies s’identificaren amb la celebració de les trenta-tres misses de Sant Amador. Al Maresme, els trentenaris o misses de Sant Amador començaren a celebrar-se al mateix moment que a la Ciutat Comtal i molt abans que en d’altres zones properes. Segons Mercè Aventin, al Vallès Oriental, l’aparició del trentenari se situà a partir de l’any 1490 i començà a desaparèixer a partir de mitjan segle XVI.230 229. 1463-4-19, APSPPD, Manual 3, fols. 44v-45v. 230. Mercè AVENTIN, La societat rural a Catalunya en temps feudals..., p. 579. Mercè AVENTIN, “Mercat de rendes, mercat de salvació”..., pp. 133-151. 344 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA L’església de la Contrareforma no acceptà l’ús supersticiós de les candeles ni les actuacions d’alguns clergues que afirmaven haver tingut visions del més enllà i haver contactat amb les ànimes dels difunts durant la celebració dels trentenaris tancats.231 Malgrat que el concili de Trento considera aquestes cerimònies superxeria, els trentenaris continuaren celebrant-se al Maresme.232 Per a la ciutat de Girona, aquestes cerimònies estan documentades fins al 1829.233 TAULA 24 Nombre de misses demanades pels testadors de Sant Pere de Premià (1462-1488) Nombre de misses Percentage Sense especificar 2 4 7 8 33 35 36 37 38 40 41 42 6,9 4,6 6,9 4,6 2,3 13,9 11,6 2,3 6,9 11,6 18,6 6,9 2,3 La demanda creixent de misses demostra el prestigi del ritus eucarístic que acostumà a remunerar-se amb un sou.234 En general, l’import de les misses funeràries oscil·laren entre els 4 diners i els 2 sous. La majoria de les demandes efectuades pels testadors presenten una uniformització dels pagaments, ja que els altars rebien el mateix import per a la missa funerària que havia de celebrar-se a la mort del testador. Només una minoria de testadors diferenciaren econòmica231. Jordi CERDÀ SUBIRACHS, Misses de Sant Amador..., p. 16-17. 232. Olga LÓPEZ i MIGUEL, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari al Mataró del segle XVIII..., p. 74-88. 233. Jordi CERDÀ SUBIRACHS, Misses de Sant Amador..., p. 17. 234. La importància de la celebració de l’Eucaristia s’expandí a partir del segle XIII, quan l’any 1264 el papa Urbà IV institucionalitzà la celebració del Corpus Christi. Més tard, l’any 1311, el papa Climent IV en decretà l’obligada celebració. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 345 ment les misses, segons se celebressin en uns altars o en uns altres, d’aquesta manera privilegiaven l’altar principal o major de l’església parroquial, l’altar dedicat al sant protector de la població.235 D’altres, però, afavoriren els altars de les capelles de la seva localitat i amb això expressaren una devoció més personal. Malgrat l’opinió d’alguns erudits com Chiffoleau, considerem que l’import satisfet pel pagament d’aquestes misses funeràries era força elevat.236 Tot i que aquestes misses funeràries resultaren més econòmiques que els beneficis i la instauració d’aniversaris perpetus, també és cert que l’alimentació diària d’un adult equivalia en aquesta època a dos sous.237 A més a més, si es compara aquest import amb el preu d’alguns productes alimentaris238 i es recorda les mesures de contenció que alguns municipis adoptaren davant les crisis de subsistències, el resultat final de la reflexió reafirma encara més la nostra posició. Per aquest fet, i en la mateixa línia, d’altres historiadors com Àngel Rodríguez Sánchez, conceben l’Església com una empresa que negociava amb la mort i utilitzava una reglamentació del trànsit que autoritzava i desenvolupava la desigualtat, reproduint les jerarquies terrenals amb les atencions espirituals.239 Jacques Chiffoleau considera que amb el desenvolupament de les misses d’acumulació aparegué una organització de les exèquies més lliure, més relacionada amb l’arbitri del testador. Per a Chiffoleau aquest fet és una mostra del progrés de la cristianització davant de la pèrdua de cert poder del clergat.240 En canvi, per aquesta època, d’altres investigadors com Marie-Claire Marandet defensen l’existència d’un cristianisme força salvatge en relació amb la moral oficial, el culte i els sagraments.241 Per la seva banda, Jean-Claude Schmitt, quan inicia 235. Miquel Soler, de Premià, destinà 1 sou per a una missa a l’altar major i 6 diners per a la resta d’altars parroquials, 1468-2-29, APSPPD, Manual 3, fols. 62v-63v. 236. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 343. 237. Jaume CODINA, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII)..., p. 222. 238. Teresa-Maria VINYOLES, “El pressupost familiar d’una mestressa de casa barcelonina per l’any 1401”, La societat barcelonina a la Baixa Edat Mitjana. Acta/Mediaevalia. Annexos d’Història Medieval. Annex 1 (Barcelona, 1982-1983), pp. 101-111. Josefina MUTGÉ I VIVES, “L’abastament de peix i carn a Barcelona, en el primer terç del segle XIV”, pp. 109136. Veracruz MIRANDA MENACHO, “Algunos aspectos de la economía del monasterio de Pedralbes a través del manual (1414-1419) y del Capbreu (1414-1418) de Gabriel de Forest”, Anuario de Estudios Medievales, 33/1 (Barcelona, 2003), pp. 171-190. 239. Ángel RODRÍGUEZ SÁNCHEZ, “La muerte en España: del miedo a la resignación”, Eliseo SERRANO MARTÍN (ed.): Muerte, religiosidad y cultura popular, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1994, pp. 35-52. 240. Jacques CHIFFOLEAU, La comptabilité de l’au-delà..., p. 343. 241. “Nous avons l’impression que, pour une grande partie du peuple, comme le dit Jean Delumeau pour le période précédant à la Réforme, le type de christianisme est 346 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA la seva dissertació sobre la creença a l’època medieval, n’assenyala els objectius: “la définition des objets de croyance (christianisme), l’obligation de croire (l’orthodoxie), la pédagogie de la croyance (l’apostolat).”242 Per a Schmitt, els pensadors escolàstics de l’època medieval distingiren entre la creença explícita del clergat i la implícita dels laics. Mentre que el clergat estava preparat per entendre i comentar els misteris divins de la religió cristiana, els laics només havien de saber una sèrie d’oracions, com ara el credo, el parenostre i l’avemaria. Per tant, no es donava importància al fet que la població ignorés els continguts fonamentals d’aquestes oracions. La creença implícita també comportava l’acceptació dels conceptes de la unitat i trinitat de la divinitat, de l’encarnació, de la passió i de la Resurrecció.243 Per a Schmitt, la facultat d’adaptació de l’aparell eclesiàstic és un dels secrets que explica la força i la perennitat de l’Església al llarg del temps.244 En aquest sentit, cal recordar que el Llibre Vermell de Montserrat fou elaborat, l’any 1400, pels monjos d’aquest monestir. La intenció d’aquest cançoner fou la divulgació d’una sèrie de cançons que suplissin les cançons irreverents dels pelegrins.245 En darrer lloc, i ja per acabar, també cal mencionar les aportacions de Michael Mullet. Entre aquestes cal destacar-ne dues: la utilització pels predicadors de tècniques superficials i teatrals amb l’objectiu de popularitzar i estendre el cristianisme i denunciar l’existència de corrents anticlericals selectius dirigits contra alguns alts dignataris eclesiàstics. En vista d’aquests moviments, Mullet també constata que la pobresa del baix clergat i el control de la castedat clerical fou un dels elements que millorà les relacions entre el clergat i els laics.246 assez sauvage, très libre par rapport à la morale officielle, au culte et aux sacrements”, Marie-Claude MARANDET, Le souci de l’au-delà..., p. 561. 242. Jean-Claude SCHMITT, Le corps, les rites, les rêves, le temps..., p. 79. 243. Jean-Claude SCHMITT, Le corps, les rites, les rêves, le temps..., p. 103. 244. “Loin d’être un système de croyance clos et fixé une fois par toutes, le christianisme médiéval n’a jamais cessé de se modifier, d’innover (en inventant entre autres la croyance au purgatoire), et d’adapter et de retrancher”, Jean-Claude SCHMITT, Le corps, les rites, les rêves, le temps..., pp. 85-86. 245. Al Llibre Vermell s’hi pot trobar una composició per a ser ballada anomenada “Ad mortem festinamus”. Aquesta composició està il·lustrada amb la imatge d’un esquelet dins d’un taüt, Higinio ANGLÉS, “El «Llibre Vermell» de Montserrat y los cantos y la danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV”, Anuario Musical, 10 (Barcelona, 1955), pp. 45-70. 246. Michel MULLETT, La cultura popular en la Baja Edad Media. Barcelona: Editorial Crítica (“Crítica / Historia Medieval”), 1990, pp. 59-60, 66-67. El mérito científico tiene cuatro fases igualmente importantes: 1) tener una idea, 2) tratarla para crear conocimiento, 3) caer en la cuenta de su trascendencia y 4) convencer de ello a los demás. Jorge Wagensberg PART FINAL CONSIDERACIONS FINALS A l’inici d’aquest estudi, ja s’ha indicat que l’objectiu prioritari era l’anàlisi de la pagesia baixmaresmenca durant el període 1348-1486. Les fonts notarials consultades, bàsicament generades per la pagesia de les viles de Cabrera, Premià i Vilassar, no ens han decebut perquè ens han proporcionat informació més que suficient per analitzar les relacions originades al voltant dels mercats de la terra i del diner, de la família i de la mort. En el primer àmbit de relació, s’han presentat els contractes sorgits en els mercats de l’agrer i del diner. Dels contractes del primer mercat, s’ha destacat la importància de la figura jurídica de l’emfiteusi, que fou la clau de volta de l’estructuració de les relacions econòmiques, socials, jurídiques i polítiques de la societat baixmedieval. Per això, d’una manera o una altra, la influència i la presència de l’emfiteusi també es reflecteix en d’altres contractes terrers, presents al món rural durant la baixa edat mitjana. Les fonts estudiades han permès oferir una anàlisi completa de l’emfiteusi, que ha contemplat la divisió de la possessió de l’objecte emfitèutic, els drets i els deures dels senyors directes i dels senyors útils, així com l’escripturació d’altres pactes originats a partir dels establiments emfitèutics com els sotsestabliments, les cartes precàries i els capbreus. L’estudi dels establiments i de les cartes precàries demostren que, a la zona estudiada, les reserves senyorials eren reduïdes i, en conseqüència, els grans terratinents no disposaven de gaire terra per a establir. L’anàlisi d’aquestes fonts notarials també ratifica que la zona del Baix Maresme fou un espai geogràfic que, al llarg dels segles, comptà amb una continuïtat poblacional. 352 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Els establiments emfitèutics comportaren als emfiteutes la satisfacció d’uns imports en concepte d’entrada que oscil·laren entre els 2 i els 300 sous. Durant el segle XIV, els censos abonats pels emfiteutes en reconeixement del domini exercit pel seu senyor directe foren bàsicament en espècie. A la centúria següent, aquests censos eren sobretot pensions fixes en numerari, tot i que els censos en espècie no arribaren a desaparèixer. Al segle XIV, les parts alíquotes de la collita més escripturades foren el quint i el quart i, al segle XV, el sisè i la tasca. Aquesta reducció de censos representà una millora de les condicions de l’emfiteuta. Tot i que els imports dels censos pecuniaris se situaren entre els 12 diners i els 23 sous anyals, la majoria d’aquests imports representaren la satisfacció d’unes quantitats que oscil·laren entre els 2 i 4 sous anyals. La majoria d’aquests imports s’originaren amb la commutació de censos en espècie per capital. L’interès dels senyors directes per aquest tipus de contractes no es basà en les pensions, perquè el guany de sumes considerables s’obtenien amb l’exercici dels drets de lluïsme i de firma, les entrades i la praxi dels diferents mals usos. La subemfiteusi es regulà mitjançant l’escripturació de contractes de sotsestabliment emfitèutic i originà una gradació de dominis directes que comportà l’aparició d’un o diversos senyors mitjans, que se situaren entre el senyor directe i el senyor útil. Aquesta modalitat emfitèutica permeté una activa participació pagesa en el mercat de l’agrer i afavorí l’aparició d’una progressiva diferenciació en la consideració social i econòmica de la pagesia baixmaresmenca. En els contractes de sotsestabliment, els censos més habituals foren en espècie. Les parts alíquotes de la collita predominants foren el sisè, el novè i la tasca. En general, els sotsemfiteutes pagaren aquests censos al senyor directe i, per tant, els senyors mitjans se’n deslliuraren de satisfer-los. D’aquesta manera, en un període caracteritzat per la presència de diverses crisis frumentàries, els grans terratinents pogueren recompensar la minva de la recepció dels censos en espècie dels contractes emfitèutics i especular amb els productes obtinguts en èpoques de carestia. Alguns establiments i sotsestabliments del segle XIV introduïren l’obligació que tenia l’emfiteuta de plantar vinya i de retornar a l’estabilient la peça alienada quan la vinya fos vella i ja no aportés fruits. Amb aquests contractes aparegué una nova modalitat emfitèutica que, a principis del segle XV, es documentà com a “rabaça”. Així doncs, l’origen del contracte de rabassa morta desenvolupat a l’època moderna tingué un clar origen medieval. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 353 Amb l’escripturació de cartes precàries, alguns grans terratinents com la família dels des Bosc, senyors dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, exigiren de nou el pagament d’un import en concepte d’entrada i forçaren la pèrdua de la llibertat d’alguns pagesos que hagueren d’escollir entre la submissió als mals usos o la fam. En aquests contractes de renovació d’establiments anteriors, els censos predominants foren en espècie i, com en el cas dels establiments i els sotsestabliments, les parts alíquotes de la collita percebudes foren exigides en collites de pa i vi. A la baixa edat mitjana, la pagesia baixmaresmenca també utilitzà en el mercat agrer d’altres tipologies contractuals que s’adaptaren millor tant a les seves expectatives de creixement patrimonial com a les seves necessitats conjunturals. L’escripturació d’aquest tipus de pactes per una pagesia majoritàriament illetrada ratifica la importància del dret escrit català, el seu coneixement pragmàtic i el seu ús estratègic per aquesta classe social. Amb els contractes de permuta d’agrer, els pagesos més emprenedors racionalitzaren l’explotació del seu patrimoni amb la concentració territorial de les seves peces de terra. Mentre que alguns pagesos baixmaresmencs empraren els contractes d’arrendament per a obtenir de manera immediata capital sense perdre la titularitat del bé alienat, els ciutadans barcelonins invertiren els seus capitals en l’adquisició d’agrer per aconseguir quantiosos guanys, car els imports percebuts se situaren entre els 20 i els 260 sous. S’han classificat les compravendes pures a partir de la tipologia dels béns alienats, distingint els béns aloers, dels béns gravats amb cens, dels drets sobre les tinences, de la recuperació d’alous i de la constitució de revessejats. Els preus satisfets per a la compravenda de béns aloers oscil·laren entre les 11 i les 425 lliures, superant els imports satisfets pels béns dependents. Per això, l’elit pagesa i els pagesos més benestants encapçalaren l’adquisició d’aquest tipus de béns i, d’aquesta manera, també aconseguiren deslliurar-se de l’acompliment dels drets i deures emfitèutics. En canvi, l’altra cara de la moneda, la part venedora, estigué majoritàriament constituïda per la pagesia que hagué de desprendre’s de part del seu patrimoni terrer i, de vegades, fins i tot el mas. La comparació entre la venda de béns aloers i els béns gravats amb cens ha demostrat que la naturalesa de les terres venudes havia estat parcialment estudiada amb anterioritat. La majoria de les compravendes dels béns gravats amb cens correspongueren a peces i masos anteriorment establerts pels grans terratinents civils i eclesiàstics amb patrimoni al Baix Maresme. Els censos que s’havien de satisfer als respectius senyors directes foren similars als observats per a l’emfiteusi. Els compradors d’aquests béns 354 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA dependents foren alguns membres de la pagesia grassa, pagesos menys acomodats, membres de la baixa jerarquia eclesiàstica i menestrals maresmencs i barcelonins. L’observació de les compravendes de drets sobre les tinences ha continuat demostrant l’ampliació o minva patrimonial de la pagesia, depenent de la seva situació econòmica. La pagesia mitjana i menuda que passava dificultats alienà alguns dels seus drets emfitèutics com la percepció de censos de sotsestabliments o el fruit de les seves collites bladeres i vitícoles. L’adquisició d’aquests productes agrícoles per especuladors barcelonins, que havien realitzat crèdits emmascarats, també reflecteix una altra modalitat de punció que minvava la capacitat econòmica de la pagesia que passà dificultats i la interdependència entre el món rural i urbà. L’exercici dels drets i deures emfitèutics pels possessors de l’objecte emfitèutic comportà l’aparició d’alguns seriosos enfrontaments, sobretot quan el senyor directe també detenia la jurisdicció sobre la vila dels emfiteutes. Des de la segona meitat del segle XIV, la compra del domini directe i l’enfranquiment obtingut individualment o col·lectivament per alguns pagesos evidencia una organització pagesa que pretenia deslliurar-se de l’exacció feudal i millorar la seva situació econòmica i social. Al Maresme, aquesta estratègia permeté millorar la situació d’un sector minoritari pagès que es convertí en la pagesia grassa de la zona. Pere des Bosc, senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, també utilizà aquesta tipologia contractual per a recuperar el domini útil d’objectes emfitèutics i els censos percebuts per senyors mitjans que compartien amb ell el domini directe d’un bé. Quan obtingué el ple domini d’un mas, el desglevà i tornà a alienar les seves pertinences. Les compravendes de revessejats han mostrat l’entrada en dependència de béns aloers amb la creació d’uns lligams que s’emmirallaven en l’emfiteusi. El tractament d’aquesta modalitat contractual ha permès realitzar una incursió al tractament de la mort, atès que la majoria d’aquests pactes representaren una assegurança pecuniària per a les misses perpètues ordenades per alguns testadors maresmencs. Els contractes d’empenyorament, les compravendes a carta de gràcia i les compravendes de pensions de violaris o de censals morts han permès observar la creació d’unes noves rendes, aparegudes arran de la necessitat pecuniària d’una part de la pagesia i de les universitats baixmaresmenques. Mentre que un grup de pagesos hagué d’endeutar-se per diverses raons (pagament o retorn de dots, adquisició d’aliments, etc.), durant alguns períodes, la pagesia més benestant pràcticament detingué el monopoli de les compravendes de pensions de censals morts. Les operacions predominants d’aquestes operacions creditícies LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 355 foren petites, ja que els preus satisfets se situaren entre els 100 i els 300 sous. Malgrat això, la pagesia més desesperada hagué de vendre algunes tinences del seu patrimoni, mitjançant compravendes pures, per a poder deslliurar-se dels pagaments anyals d’aquestes pensions. Segons els contractes analitzats, els objectes predominants dels pactes estudiats a la primera part de la recerca foren el sòl agrícola, els masos i les cases situades a les sagreres. L’exposició dels conreus dels cereals i del vinyar ha permès relacionar aquests productes agrícoles amb la dieta baixmedieval, les fams, les caresties frumentàries de l’època i el treball pagès. També s’ha comentat la presència d’altres conreus a la comarca, com ara l’horta, l’olivera, els arbres fruiters i alguns productes com el lli i el cànem. Com és evident, la proximitat a la Ciutat Comtal subordinà la producció del Baix Maresme a les demandes d’aquella ciutat. En aquest darrer apartat, s’ha observat l’existència d’alguns documents molt interessants, malauradament escadussers, que reflecteixen detalladament l’organització de les tasques realitzades en els masos i la utilització d’altres modalitats contractuals no gaire esteses com els lloguers anyals. Pel que fa a les alienacions de masos, s’ha assenyalat que, en aquesta època, no fou fàcil la seva adquisició perquè n’hi havia pocs de lliures en bones condicions. S’ha definit el mas com una unitat d’explotació familiar que comprenia els habitants, la casa pairal amb les seves dependències, les terres i les activitats econòmiques desenvolupades, i s’ha considerat rendible quan satisfeia la manutenció i la reproducció dels seus membres, així com la satisfacció dels diferents tipus de rendes a les quals podia estar sotmès. L’estudi de les convergències i de les divergències detectades entre els antropònims familiars i els topònims dels masos, ha facilitat la construcció de models explicatius de les fases d’estabilitat o involució dels masos de la zona analitzada. En el pitjor dels casos, és a dir, en la fase depressiva d’un mas, s’ha insistit en la necessitat de diferenciar entre els estats d’abandonament, ruïnós i enrunament, perquè per a les famílies aglevadores no representà el mateix. Mentre que un mas en condicions òptimes o abandonat podia comportar una continuïtat de la seva explotació facilitada pels recursos humans disponibles, els masos enrunats o derruïts eren incorporats per les famílies aglevadores amb l’objectiu d’explotar el seu agrer o, ans al contrari, alienar-lo a la seva conveniència. D’aquí la nostra insistència que no pot considerar-se ric un pagès només perquè detingués la possessió de més d’un mas. 356 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Pel cas concret de Vilassar, s’ha observat el fracàs de les estratègies de reproducció pel que fa a alguns masos que no pogueren assegurar el relleu generacional. La migració vers la Ciutat Comtal, l’orfanesa i la minoria d’edat de l’hereu o de la pubilla, la infertilitat i la presència continuada de la mort foren factors cabdals en la desestabilització d’aquests masos. També es perceb una certa incidència de la fam durant els períodes 1333-1336 i 1374-1375, de la pesta del 1348 i dels seus successius rebrots. Per aquesta mateixa vila, l’estudi de les vies d’aglevament de nous masos també ha permès l’elaboració d’un model explicatiu de les actuacions senyorials i les estratègies patrimonials pageses. De les primeres, s’ha destacat el “desaglevament” o la disgregació d’un mas per a optimitzar els guanys dels grans terratinents. De les segones, s’han diferenciat dues línies d’actuació, depenent de l’àmbit on es realitzés la incorporació d’un nou mas. Si l’aglevament es feia dins l’àmbit familiar, la via predominant fou la donació testamentària. En d’altres casos, es dugueren a terme compravendes entre parents propers. Les incorporacions de nous masos per d’altres famílies pageses foren poc freqüents a Vilassar. En canvi, a les viles de Cabrera i de Premià l’adquisició d’un nou mas per les famílies pageses més benestants fou més important. Malauradament, la inaccessibilitat a les fonts patrimonials d’origen pagès i senyorial no han permès aprofundir aquesta línia de recerca. La presentació dels subjectes dels contractes ha reflectit les relacions econòmiques de les classes socials de la societat estudiada. Pel que fa als grans senyors, s’ha distingit entre laics i eclesiàstics. Dins dels primers, s’ha destacat la família dels des Bosc. A mitjan segle XIV, Pere des Bosc, membre del patriciat barceloní i funcionari reial, adquirí els castells de Sant Vicenç i de Vilassar, d’aquesta manera reemplaçà el llinatge dels Sant Vicenç al capdavant de les esmentades senyories. L’anàlisi de les actuacions endegades per aquest nou senyor han estat molt útils per observar la redefinició del sistema feudal. El feudalisme s’enfortí amb la presència d’aquests nous senyors feudals, d’origen urbà, perquè aquests nous senyors disposaven d’una formació gestora i amb una informació que utilitzaren per a expandir el patrimoni familiar. L’exercici dels drets territorials i jurisdiccionals dels dos castells per aquesta família originà nombrosos conflictes amb els vilatans dels termes dependents d’aquests castells. En aquest ambient conflictiu, s’ha constatat una pagesia organitzada que es revoltà arran de fets puntuals i que fou persistent en la seva lluita per retornar a l’aixopluc de la jurisdicció reial. La violència exercida pels senyors laics durant l’alta edat mitjana davant els intents d’expansió dels senyors de titularitat eclesiàstica LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 357 explica l’atomitzada presència d’aquests darrers a la comarca i el seu creixement patrimonial basat en les donacions pietoses. A causa d’això, la majoria dels senyors eclesiàstics se centraren més en la detenció dels drets dominicals, relacionats amb el domini directe de les seves possessions, que en l’adquisició i expansió patrimonial de caire jurisdiccional. Entre aquests senyors, s’ha assenyalat els monestirs de Sant Marçal del Montseny, de Sant Pol de Mar, posteriorment incorporat a la cartoixa de Montalegre, el priorat de Sant Pere de Clarà, la Seu de Barcelona i els rectors de les esmentades parròquies. Finalment, en aquesta primera part, també s’ha ofert una presentació detallada d’algunes famílies benestants i de la menestralia de les viles estudiades. Pel que fa a la pagesia, s’ha insistit en la idea que, en aquesta zona, la situació econòmica i la consideració social d’un grup familiar no depenien de la condició jurídica. Malgrat això, les famílies pageses més benestants invertiren part del seu capital per aconseguir el lluïment de les servituds i la possessió plena de part del seu patrimoni familiar. La participació de la pagesia grassa en els diversos mercats n’ha facilitat l’estudi, ja que superà a la resta en l’escripturació de pactes i contractes de tipologia notarial. Per a la zona de Cabrera, la família Arnó ha exemplificat el pas d’una fase expansiva a una de depressiva, que es va poder deturar. Amb Pere Botey de Premià, s’ha observat l’expansió territorial del seu patrimoni mitjançant la incorporació d’altres masos i la seva participació en el mercat creditici, sobretot durant la crisi frumentària del període 1374-1376. Aquesta política expansionista fou continuada pels seus fills, Jaume i Bartomeu. Una altra família que s’ha destacat de Premià ha estat la dels Ferrer. Aquesta vegada, l’anàlisi ha servit per observar que les branques familiars col·laterals d’alguns masos també assoliren guanys econòmics i prestigi social. Amb Pere Ferrer s’ha reflectit la integració d’aquest cabaler-pubill a la Ciutat Comtal, on hi tenia familiars residint-hi, mitjançant l’enllaç nupcial amb una pubilla, òrfena d’un mercader. Finalment, la nissaga dels Aroles de Vilassar ha permès fer el seguiment d’aquesta família pagesa que, l’any 1365, participà en l’enfranquiment col·lectiu contra des Bosc i obtingué la plena possessió del seu mas. L’expansió territorial dels Aroles es basà en l’adquisició d’agrer i de pensions de censal mort. Les estratègies emprades per aquesta nissaga en el mercat matrimonial, els emparentaren amb d’altres famílies benestants de la vila i de la comarca. Alguns membres d’aquesta família també destacaren per la seva participació pacífica o violenta en actes antisenyorials, circumstància que els reportà encara més prestigi i consideració social. 358 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA La segona part d’aquest estudi s’ha dedicat a l’anàlisi de la institució matrimonial, als pactes d’esposalles i a la família baixmedieval. Amb l’enllaç matrimonial, les diferents unitats de producció intentaren assegurar-se la seva reproducció, la pervivència del patrimoni, la collocació dels fills cabalers i la millora de les relacions economicosocials. La unió entre els dos membres d’una parella, que no deixaren mai de pertànyer al seu grup familiar originari pel règim de separació de béns vigent, recolzà en unes negociacions llargues i planificades. En aquests pactes, hi intervingueren els familiars més propers, així com d’altres parents i amics, que mostraren la seva solidaritat en l’elaboració, la consolidació i formalització d’aquests acords. Malgrat les disquisicions teològiques, que no distingien entre esposalles i matrimoni, la població baixmedieval distingí d’una manera clara entre les esposalles, la cerimònia nupcial i les noces. A la baixa edat mitjana i fins a les disposicions del concili de Trento, existiren tres tipus de matrimonis: el civil, l’eclesiàstic i el clandestí o secret. Com en d’altres períodes, també féu acte de presència el concubinatge, tolerat amb la satisfacció d’un cànon, l’adulteri i la bigàmia, penalitzats tant per la legislació civil com per l’eclesiàstica. La societat baixmedieval basà la transmissió patrimonial en la institució de l’hereu o de la pubilla. Per tant, el relleu al capdavant de la unitat de producció es realitzava mitjançant una donació inter vivos, que s’originava amb els acords estipulats en els heretaments, pactats entre el donant i el donatari. En aquestes escriptures, s’intentà regular la reproducció de la família troncal, l’atenció del patrimoni familiar, la cura dels progenitors i la col·locació dels germans cabalers. També es regulà la percepció d’un mínim capital per a testar. Tot i així, a partir de la segona meitat del segle XV, alguns donants exigiren obediència als nous hereus i pubilles i es retingueren fins a la seva mort les regnes del mas. A diferència d’altres zones rurals de l’hinterland barceloní, en les quals es preveieren unes clàusules força dures per a regular l’existència de discòrdies entre el donant i el donatari, al Baix Maresme, només s’escripturaren reserves d’usdefruit sobre algunes peces de terra. Per això, és plausible que els donants de la zona estudiada efectuessin un control efectiu de la gestió del patrimoni familiar fins que la vellesa o la mort els impedís exercir-lo. Altrament, les fonts consultades mostren una imatge dels hereus força divergent amb la transmesa des de la Renaixença. Més aviat, aquesta documentació reflecteix un hereu que, en general, rebia la solidaritat de parents i amics, que havia de responsabilitzar-se de la gestió del patrimoni familiar i de tot el que això comportava. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 359 A les institucions d’hereus i pubilles es constata com la transmissió de béns prioritzà les donacions als descendents directes i que la col·lateralitat fou exercida com una alternativa secundària. Segons la documentació, per al període 1359-1481, a les viles de Cabrera, Premià i Vilassar s’escollí un 56% d’hereus i un 44% de pubilles. Aquests resultats certament contradiuen la visió de la primogenitura masculina preferent i demostren una elecció més alta de pubilles del que s’ha acostumat a explicitar en moltes recerques. Per tant, les dades demostren una pràctica de l’heretament baixmedieval que s’adaptà a les necessitats de cada llar amb l’objectiu de situar-hi al capdavant un relleu generacional primordialment basat en la descendència directa. Si no hi havia un noi apte per a desenvolupar el paper d’hereu, l’elecció requeia en una de les seves germanes. D’altres vegades, quan no hi havia cap candidat apte, que fos descendent directe, per a desenvolupar els papers d’hereu o de pubilla, s’escollí entre els familiars col·laterals. Les diverses estratègies observades en aquestes institucions d’hereus i de pubilles han mostrat una diversitat d’opcions que reflecteixen la “plasticitat” de la família baixmedieval que hagué de recórrer als recursos humans disponibles en cada moment. Per això, en altres casos, s’incentivà l’enllaç nupcial entre cabalers vidus. Aquestes unions havien d’assegurar la cura d’un hereu o pubilla menor del cabaler vidu i recompensaven l’esforç del nou cabaler amb la formalització d’uns precapítols matrimonials entre els fills d’ambdós cabalers vidus. El mercat matrimonial de les pubilles vilassarenques presentà un marc geogràfic molt més ampli que el dels hereus d’aquella localitat. D’aquesta manera la relació amb el cabaler-pubill s’iniciava amb una manifesta superioritat de la pubilla, la qual vivia immersa en una societat marcadament masclista i patriarcal. Amb un marc d’acció més ampli, la família de la pubilla podia triar als candidats més aptes entre un major nombre d’opcions, s’afavoria la competència entre els candidats i es potenciava l’oferiment d’aixovars més elevats. A més a més, si el cabaler-pubill era foraster la integració al nou mas sempre era més fàcil, perquè aquell no tindria la influència del seu grup familiar originari. La dotació de les noies cabaleres fou molt important a la baixa edat mitjana i, per això, aquesta figura jurídica és referenciada a un gran nombre d’escriptures relacionades amb els diferents mercats tractats en aquest estudi. Amb el dot s’intentà assegurar un futur digne a les cabaleres vídues o separades, car l’aplicació de la separació de béns del dret civil català podia originar situacions de desemparament i de pobresa amb la desaparició del cònjuge. La base del dot estigué conformada per les donacions de les llegítimes materna i paterna i, de vegades, les cabaleres més ben situades 360 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA també es beneficiaren de les donacions pecuniàries d’altres familiars. En canvi, per a les cabaleres més pobres, aquestes aportacions foren cabdals per participar en el mercat matrimonial. Les aportacions de familiars i convilatans foren poc representatives. Per això, molt sovint aquestes cabaleres treballaren des de la infantesa com a aprenentes d’un ofici o minyones a ciutat. D’aquesta manera, la seva família se n’estalviava la manutenció i les soldades obtingudes podien invertir-se en la seva dotació. En el període 1349-1481, els imports de dot més habituals foren els que se situaren entre els 600 i els 1.000 sous. La comparació entre les aportacions dotals del segle XIV amb les de la següent centúria demostren que hi hagueren canvis molt importants dins de la composició social de la pagesia. Es passà d’una diversitat que contemplava diferents estrats a un empobriment generalitzat del qual només sortiren beneficiats els pagesos més benestants. Per a la majoria de les llars pageses la satisfacció d’un dot representà un veritable maldecap. Per això, una bona part de les famílies hagué de planificar els enllaços de la seva descendència, satisfer els dots a terminis i, fins i tot, algunes famílies es veieren obligades a desprendre’s de terres o a empenyorar-se amb vendes de pensions de censal mort. De la mateixa manera, el retorn d’aquestes aportacions dotals per part del cònjuge vidu d’una cabalera representà el traspàs d’un “capital líquid” important. Per tant, aquestes operacions de retorn de dot també foren objecte de planificació, de pagament a terminis i de pèrdua de béns patrimonials. Mentre que la major part de la pagesia es comprometé a satisfer els imports compromesos als contractes d’esposalles en uns terminis de set i quinze anys, l’elit pagesa reduí el temps de la satisfacció d’aquests imports. Els més ben situats fins i tot l’abonaren abans de l’enllaç nupcial. Per a aquesta minoria, els enllaços nupcials més que un entrebanc econòmic significaren l’ocasió per a desenvolupar una estratègia expansiva dels lligams de solidaritat amb d’altres membres de la pagesia grassa i de demostrar la seva solvència econòmica. Amb l’aportació esponsalícia, que havia de materialitzar-se a la mort del cònjuge, s’intentà garantir l’atenció i la cura de la descendència legítima nascuda d’una cabalera. En general, els imports adreçats en els esponsalicis representaren la meitat del dot aportat per la cabalera. Com que s’equiparà la percepció esponsalícia a un reconeixement de la virginitat, la majoria de les dones vídues no perceberen aquesta donació quan tornaren a maridar-se. Malgrat això, algunes vídues l’obtingueren en deferència al dot aportat. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 361 Per a garantir una futura entrega de l’esponsalici, les famílies que disposaven d’un mas l’hipotecaven. Si aquestes famílies eren de condició remença havien d’abonar al seu senyor la ferma d’espoli corresponent. L’entrada de cabalers i cabaleres en masos remences originà l’escripturació d’unes promeses en les quals es garantia l’enfranquiment dels cabalers i cabaleres que haguessin entrat al mas amb la condició de lliures. L’aixovar o el dot del pubill tingué el mateix objectiu que el dot femení: assegurar un futur digne per al cabaler que havia entrat a viure al mas de la seva muller pubilla. Això no obstant, ambdues dotacions no foren idèntiques. El dot femení era obligatori i aportava uns privilegis ignorats per l’aixovar com la hipoteca del mas. Amb tot, la situació del cabaler-pubill que podria interpretar-se com afeblida, si se la compara amb el suport legal de la pubilla fou millor. Habitualment, en els pactes d’aixovar, es pactava que les millores aconseguides a partir de l’entrada al mas del cabaler-pubill casat s’havien de repartir entre aquest i la pubilla. En canvi, la feina de la muller de l’hereu no fou mai reconeguda econòmicament. Els aixovars aportats pels cabalers que havien de maridar-se amb una pubilla baixmaresmenca foren inferiors a les dotacions femenines. Només les entrades d’infants que s’havien de casar amb una pubilla menor comportaren el compromís de satisfaccions de soldades. La societat baixmedieval tot sovint silencià les dones. Per aquest fet, sovint, escriptures de diversa tipologia no reflecteixen la condició de pubilla i, per tant, cal llegir-la entre línies. Per a enfortir el paper de les pubilles, en els pactes d’aixovar, algunes famílies exigiren als futurs cabalers-pubills l’adopció del nom de la pubilla després de l’enllaç matrimonial. Aquesta condició s’originà per les actituds d’alguns cabalers-pubills que continuaven utilitzant el seu cognom i desplaçaven el de la seva muller en darrer lloc, precedit per un “àlies”. Les actuacions d’aquests cabalers-pubills rebels provocaren una divergència entre els identificadors del mas —el nom de la família i el topònim del seu mas— que acostumaven a ser idèntics. A finals del segle XIV i inicis del XV, es generalitzà l’escripturació dels pactes d’esposalles en un únic document notarial. Aquesta iniciativa s’originà amb l’objectiu de moderar la percepció dels honoraris dels notaris, que fins llavors escripturaven i cobraven els diferents pactes d’esposalles per separat. Com és evident, l’anàlisi dels pactes d’esposalles mitjançant aquest tipus de fonts és més agraït perquè en un únic document es desenvolupen tots els acords. Entre aquests, cal assenyalar que el període de temps contemplat per a la celebració de l’enllaç nupcial habitualment es perllongà dels quatre mesos als tres anys i que 362 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA les sancions estipulades per la part infractora no seguiren cap pauta. En aquests acords hi hagué una diversitat d’opcions que anaren des d’una tercera part a la totalitat de l’aportació dotal del cabaler. També en una minora d’aquestes fonts no s’especificà res. La família baixmedieval fou la base de producció del sistema feudal. La família estava configurada pel conjunt de parents que vivien i treballaven a la mateixa llar o mas i fou una institució dinàmica. Consegüentment, la plasticitat de la família baixmedieval, que anà adaptant-se a les circumstàncies amb les quals es trobà en cada moment, originà una coexistència de diverses unitats o sistemes familiars. Aquesta realitat difereix notablement de la visió tradicional, impulsada per l’aparell eclesiàstic, que es caracteritzà en un únic model, en el qual la monogàmia, la benedicció eclesiàstica, el patriarcat i la bilateralitat jugaren un paper fonamental. De la diversitat d’unitats familiars existents, obviant el concubinat i els enllaços clandestins, absents a les fonts maresmenques consultades, cal destacar: les famílies conjugals amb fills i sense fills, les monoparentals, les reconstituïdes, les famílies conjugals ampliades o múltiples i les famílies amb avis i àvies, que convisqueren amb els seus néts i nétes orfes o amb progenitors absents. Aquestes unitats familiars simples estaven immerses dins d’una “parentela” o grup familiar més ampli que mantingueren unes relacions de parentiu bilaterals. D’aquests parents, alguns destacaren pel seu prestigi, arbitraren assumptes familiars de gran importància i foren presents en diferents acords escripturats en qualitat de testimonis o de fiadors. L’amor dins de la família baixmedieval fou evidentment molt diferent a l’actual. La funcionalitat del matrimoni, la concertació dels enllaços, la influència de l’aparell eclesiàstic i la desigualtat de gènere no contribuïren gens al desenvolupament de l’amor. Se suposava que la convivència faria néixer l’estimació entre els cònjuges i que l’amor paternofilial era instintiu. A la baixa edat mitjana, la relació entre Barcelona i el seu entorn rural més proper es basà en l’existència d’una mútua interdependència d’ambdues àrees geogràfiques. En múltiples aspectes la ciutat i el seu hinterland es complementaren. No obstant això, les migracions de cabalers a la Ciutat Comtal desestabilitzaren algunes famílies baixmaresmenques que disposaven de pocs recursos humans. En canvi, aquests moviments poblacionals minvaren les pèrdues demogràfiques urbanes. La migració baixmaresmenca a la Ciutat Comtal precedí les crisis del segle XIV. Les relacions que aquests cabalers continuaren mantenint amb el seu grup familiar d’origen explica la seva localització a les LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 363 escriptures notarials elaborades a Barcelona. La integració d’aquests cabalers a la Ciutat Comtal fou facilitada per parents i amics que ja vivien a l’esmentada ciutat. En aquesta ciutat, aquests cabalers desenvoluparen una infinitat d’oficis que, moltes vegades, depengueren de la potencialitat econòmica de les seves llars d’origen. Per tant, entre aquests barcelonins d’origen maresmenc, cal assenyalar aprenents d’un ofici, minyones, tot tipus de menestrals, taverners fins a mercaders i notaris reconeguts com Bartomeu Agell. La tercera part de l’estudi s’ha centrat en el tractament de la mort. La recerca s’ha realitzat mitjançant l’anàlisi de 525 testaments i d’altres fonts relacionades amb el fet mortuori. Els testaments mostren les darreres voluntats escripturades per un notari de la població que podia testar. Per aquest fet, es desconeixen les darreres voluntats d’aquells moribunds que no tenien accés a l’escripturació testada. Dins d’aquest grup, cal assenyalar els menors, algunes dones solteres, els malalts mentals i els pobres de solemnitat. Mentre que els pactes d’esposalles estructuraven l’origen de noves unitats familiars o ampliaven les existents, els testaments regulaven aquestes unitats familiars després de la incidència d’un imponderable com és la mort. La informació resultant d’aquest apartat permet complementar la visió de les estratègies desenvolupades per les famílies pageses en relació amb el concepte de l’economia de la mort proposat per Danièle Alexandre-Bidon. Les darreres voluntats reflecteixen una diversitat d’interessos que sobrepassava la voluntat del testador i mostren la influència notarial religiosa o laica en la seva escripturació. A conseqüència d’això, la iniciativa personal del testador restà força mediatitzada per la influència externa: els consells del rector o el vicari, les opinions de familiars i amics i les aportacions diplomàtiques del notari. Tot i així, l’anàlisi d’aquestes fonts notarials aporten una informació cabdal per conèixer d’altres aspectes de la vida pagesa baixmedieval que complementen temes tractats anteriorment. La identificació dels testadors seguí les pautes enunciades per a d’altres tipologies documentals. Malauradament, a les escriptures testamentàries no s’especificaren dades bàsiques com l’edat, l’estat civil dels homes ni la causa de la mort. Per això, la classificació d’edats suggerida per a les testadores és una proposta difícil de ratificar. La majoria dels testadors es consideraven malalts o molt malalts. La seva defunció es produí entre el mateix dia de l’escripturació del testament i l’any. Aquesta població pagesa endarrerí fins al darrer moment l’escripturació de les seves últimes voluntats, car les transmissions patrimonials dels béns essencials ja havien estat generalment resoltes 364 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA en els pactes d’esposalles si els testadors s’havien casat. D’aquí ve la insignificant presència de codicils que modifiquessin substancialment el contingut dels testaments. Amb l’escripturació de les darreres voluntats, se cercava la salvació eterna mitjançant les estipulacions del soterrament del cos, el pagament dels deutes, la distribució de llegats religiosos i l’oficialització de misses. Entre els marmessors, que acostumaven a ser de dos a quatre, molt sovint s’inclogué l’hereu universal. Amb aquesta estratègia es pretenia potenciar l’obtenció del capital necessari per complir les demandes del finat. En general, les donacions que reberen aquests executors testamentaris per la seva tasca se situaren entre els dos i els cinc sous. Habitualment el testador ordenà el seu soterrament al fossar de la parròquia on vivia. Els vilassarencs pogueren escollir entre els dos fossars de la seva parròquia i els maresmencs instal·lats a la Ciutat Comtal escolliren entre diverses opcions: en algun fossar de Barcelona, a la vila d’origen, on fossin enterrats els seus progenitors o al fossar de l’indret on morissin. En general, els testadors deixaren l’elecció del túmul o vas al criteri dels seus marmessors que seguien l’aplicació del costum. Per tant, se soterrava al lloc on reposaven els avantpassats, els parents o el túmul dels habitants del mas. Aquesta pràctica enfortí la sensació de pertinença dels individus a la seva comunitat, perquè es pogué accedir més fàcilment a les arrels familiars que possibilitaren l’existència d’una memòria familiar. Les donacions testamentàries contemplaven els llegats religiosos, deixes per a familiars i amics i, si era pertinent, una donació pel senyor natural. Dins de les primeres donacions, hi figurà el pagament de la sepultura i els llegats que havien d’assegurar la salvació de l’ànima. Els testadors casats ja tenien reservat un numerari per a aquests llegats religiosos, que havia estat escripturat a les donacions inter vivos o en d’altres donacions esponsalícies. A les disposicions testamentàries, els parents més esmentats foren els fills dels testadors. Mitjançant l’elecció dels hereus universals, s’observen tres opcions diferents. A la primera, es ratificaven donacions inter vivos anteriors, afavorint els hereus o les pubilles instituïts. A la segona, s’escollia un hereu universal que no coincidia amb l’hereu o la pubilla. I a la tercera, s’optava per l’elecció d’un infant que encara no havia nascut. Com que els hereus universals acostumaven a ser els descendents directes en primer grau dels testadors, es corrobora prioritzar la successió directa o vertical davant de la col·lateral observada a l’apartat dedicat a la família. Quan la conjuntura no facilitava la col·locació d’un descendent directe, s’optava per escollir el millor LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 365 candidat de totes les opcions disponibles: els germans, els nebots i els consaguinis més propers. En general, els altres fills casats acostumaven a rebre una donació de cinc sous. En aquestes disposicions, als cabalers solters, se’ls assegurava la percepció de les llegítimes materna i paterna corresponents i, si eren menors d’edat, se’ls posava sota la tutela de tutors. Com que el capital d’aquests llegats provenia del patrimoni del testador, aquestes donacions també reflecteixen la situació econòmica i social de les llars pageses. En alguns testaments també es recordava l’aplicació d’algunes clàusules dels contractes d’esposalles, com ara l’usdefruit dels béns del difunt i l’exigència de la castedat al consort viu. Aquesta demanda s’escripturà en la majoria dels testaments d’hereus, de cabalers i d’algunes pubilles. Malgrat això, en aquesta època, les segones núpcies foren freqüents a causa de la incidència reiterada de la mort i, fins i tot, tolerats i incentivats per garantir la viabilitat d’un mas i la cura del seu hereu o pubilla menor. Alguns hereus que no confiaven en els seus successors també ordenaren la reserva d’una cambra per a les respectives vídues. La inserció de l’individu dins de les comunitats rurals estudiades originà la pràctica de cerimònies de tipus consuetudinari que, com és evident, també contemplà l’àmbit mortuori. Aquests rituals havien estat integrats i adaptats per la religió cristiana, que fou l’hegemònica en aquella època. D’altres, com els àpats funeraris, que no foren acceptats per les altes jerarquies eclesiàstiques, eren menyspreats i, fins i tot, censurats per algunes autoritats civils. En general, les quantitats globals que els testadors reservaren per a l’organització de les exèquies, per a l’elaboració de sufragis i per a les donacions pietoses foren entre 100 i 200 sous. L’anàlisi i comparació d’aquests imports durant els segles XIV i XV pel que fa als testadors vilassarencs demostra que les quantitats més elevades correspongueren al segle XIV i, per tant, es ratifica un empobriment generalitzat de la major part de la pagesia en la centúria següent. No existí una correlació entre les quanties d’evident caràcter religiós i el nombre de llegats realitzats pels testadors i/o els seus executors testamentaris. Els beneficiaris d’aquests llegats foren les esglésies parroquials, les capelles d’aquestes parròquies, els bacins propis i els “acostumats”, els pobres de la contrada i les noies pobres per maridar. Com en d’altres zones, es classificà els pobres, es va diferenciar els pobres vergonyants a càrrec de l’Església dels altres pobres, marginats que tot sovint foren equiparats a delinqüents. Amb la distribució d’aquests llegats, l’Església actuà com un element cohesionador 366 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA i uniformitzador de les diferents comunitats, tant en la vida com en la mort. A diferència d’altres zones, al Baix Maresme no hi hagué un descens dels llegats a mesura que augmentaren el nombre de misses commemoratives oficiades. Tot i així, sí que s’observa una disminució al segle XV dels imports adreçats als pobres. Les donacions de pa als pobres de la vila i als de localitats properes superà les altres donacions destinades als pobres vergonyants i a les noietes per maridar. “La donació de pa per amor a Déu” es feia efectiva a la porta de la casa del difunt, al cementiri després d’haver soterrat les despulles del finat i a les cerimònies d’aniversari dels testadors. Els imports predominants per a aquest tipus de donacions foren de 3 i 4 sous al segle XV. Com és lògic, les quantitats de diners més importants procedien de la pagesia grassa. Els imports destinats als pobres vergonyants se situaren entre els 2 i els 16 sous i les aportacions pecuniàries per ajudar a constituir un dot d’una noia pobra entre els 6 i els 60 sous. De manera que aquestes darreres donacions no ajudaren gaire a les constitucions dotals de les noies que més ho necessitaren. Les anotacions escripturades dels pagaments efectuats pels marmessors a la mort del testador informen de les cerimònies funeràries religioses i laiques celebrades al Baix Maresme durant els segles XIV i XV. D’aquestes cerimònies cal destacar l’extremunció, el rentat del cos del finat, l’embolcallament del cadàver en un sudari, la vetlla, la processó prefunerària, els àpats funeraris i la celebració de misses. Totes aquestes cerimònies necessitaven una planificació. Abans de la celebració de les exèquies, havia de preveure’s l’organització de tots els elements necessaris per a la processó: el toc de campanes i esquelles, el llit funerari, la creu parroquial, l’enviament de missatges a familiars i amics del traspassat i, si era pertinent, als preveres i escolans d’altres viles. Com pot constatar-se, la majoria d’aquests serveis estava en poder de l’aparell eclesiàstic. A la baixa edat mitjana, al Baix Maresme, l’enterrament en taüts o caixes fou un fet aïllat, utilitzat només per alguns membres de la pagesia més benestant. A la parròquia de Sant Genís de Vilassar, gairebé la meitat dels testadors no especificaren el nombre de preveres que havien de ser presents a les seves exèquies. En contraposició, d’altres ordenaren la presència de dos a setze preveres. Per tant, el nombre de preveres que una família podia costejar també és un altre indicador que cal tenir en compte per a copsar les diferències econòmiques i socials de la pagesia de la zona estudiada. Malgrat les reticències eclesiàstiques esmentades, en aquesta zona s’acostumaren a celebrar els àpats funeraris després de l’enterrament o al cap d’un any. En aquests refrigeris destacà el consum dels productes bàsics de la dieta baixmedieval. És a dir, el pa i el vi. També LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 367 sovintejà la carn perquè era un ingredient que diferenciava aquest àpat dels quotidians. Hi havia diferents tipus d’àpats funeraris, segons els ingredients i els comensals. Mentre algunes famílies utilitzaren els mateixos ingredients per a tots els assistents, d’altres prioritzaren l’atenció d’alguns familiars i amics amb l’adquisició de productes diferents, que no tenia la mateixa llar. Als eclesiàstics se’ls remunerà els serveis oferts i, a vegades, el fet de pernoctar i les menjades. La població del Baix Maresme equiparava la mort amb un viatge que es duia a terme per etapes. A causa d’això, dominava la creença que els finats encara eren presents d’una manera immaterial. Aquesta percepció de la mort es contradeia amb la doctrina cristiana, que defensava la immediata separació entre l’ànima i el cos i l’existència del Judici Final. Amb la creació del tercer espai o purgatori i el limbus puerorum per l’aparell eclesiàstic, es conciliaren els dogmes eclesiàstics amb les demandes i creences populars. A la baixa edat mitjana, l’ofici de la missa s’anà convertint en la cerimònia viàtica per excel·lència. Amb el pas del temps, la demanda de misses pels testadors s’anà concretant i augmentant. Aquest fet implicà el pas de la iniciativa dels marmessors, que havien de materialitzar les demandes testamentàries del seu representat segons el que era acostumat, a la iniciativa dels testadors. Amb l’oficialització de les misses, els testadors esperaven alleugerir el seu pas pel purgatori i els vius una intercessió espiritual. L’import d’aquestes cerimònies se situà entre els 2 diners i els 2 sous. Les cerimònies de commemoració es desenvoluparen a tots els altars de les parròquies i, amb el pas del temps, es combinaren amb la realització de trentenaris o misses de Sant Amador. A partir de la segona meitat del segle XV, augmentà la demanda de trentenaris i minvaren d’altres formes commemoratives, com ara les novenes i els aniversaris perpetus. Fou una època de transició entre l’etapa de la repetició i la de l’acumulació, proposades per Jacques Chiffoleau. Tot i així, al Baix Maresme, en aquest període, no hi hagué un augment de la pompositat en les cerimònies funeràries, car la solidaritat de familiars, amics i veïns ja acomplien les expectatives solidàries pertinents. Com a complement de les conclusions específiques de cada apartat, a continuació s’afegeixen unes consideracions finals, originades per l’observació d’una sèrie d’elements transversals, presents al llarg de tota la investigació: 1. Com en períodes històrics anteriors, la població baixmaresmenca dels darrers segles medievals estigué condicionada en tots els àmbits de la seva vida quotidiana per la constitució física del territori de la comarca. Malgrat això, aquesta pobla- MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA 368 2. 3. 4. 5. 6. 7. ció modificà aquest territori i, dins de les seves possibilitats, l’adequà per a poder satisfer tant les necessitats bàsiques com les derivades de la voluntat de millorar la seva situació. La situació geogràfica del Baix Maresme afavorí una relació simbiòtica d’aquesta comarca amb la Ciutat Comtal. Mentre que Barcelona necessitava un espai agrari proper per a fornir-se de productes agrícoles, recursos humans i econòmics, el Maresme utilitzà aquesta ciutat per aportar-hi excedent demogràfic, obtenir serveis i productes i per deslliurar-se d’algunes jurisdiccions senyorials. A la baixa edat mitjana, l’aplicació del dret es mostra amb una riquesa de variables que supera les normes exposades pels nostres juristes. Així doncs, la consulta de fonts documentals i l’elaboració d’estudis de caire regional es presenta com una tasca imprescindible per a l’obtenció d’informació de les diferents realitats existents a la societat de l’època. La “realitat” és més complexa i diversa del que s’acostuma a afirmar. Per tant, no és lícit reduir-la simplificant-la, mutilant-la i construint sistemes analítics excloents. La pagesia cercà l’equilibri mitjançant una inversió en seguretat, basada en la planificació dels elements essencials tant quotidians com extraordinaris de la seva existència, que intentaren garantir la reproducció del sistema des de les unitats significatives de producció. És a dir, la família i el mas. La massiva escripturació de pactes i contractes de diversa tipologia, que regularen els diferents àmbits de la vida quotidiana de la població baixmaresmenca, demostra que, malgrat que era una pagesia analfabeta, conegué, utilitzà i confià en la pràctica jurídica escrita per regular els diferents aspectes de la seva vida quotidiana. La necessitat de numerari d’una gran part de la pagesia originà una reorganització interna d’aquesta classe social. Mentre que la majoria s’endeutà, els més ben situats econòmicament i socialment pogueren créixer amb l’adquisició d’agrer i la percepció de rendes creditícies dels més desvalguts. La pagesia presentà una relació contradictòria amb l’Església i la doctrina que aquesta pregonava. Fou una pagesia que adaptà les seves necessitats espirituals a les creences consuetudinàries, encara força presents a la comarca. Se sentí més propera al clergat rural, amb el qual es relacionava dia a dia, i desconfià de les altes jerarquies eclesiàstiques, que no acostumaven a moure’s per la comarca. ÍNDEXS TAULES Taula 1. Tipologia documental dels manuals notarials de Bartomeu Agell (AHPB) . . . . . . . . . . . . . . Taula 2. Tipologia documental dels manuals notarials de Miquel Franquesa (1456-1482) . . . . . . . . . . . . . Taula 3. Taula-resum de focs entre 1358 i 1497. . . . . . . Taula 4. Pagesos i masos enfranquits per Pere des Bosc (1365) Taula 5. Pagesia que adquireix dominis directes . . . . . . Taula 6. Alienacions d’agrer . . . . . . . . . . . . . . . Taula 7. Tipologia de les escriptures referents a l’habitatge . . Taula 8. Relació entre topònims de masos i bordes amb antropònims d’hereus i pubilles (Cabrera, Premià i Vilassar 1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . . . . . Taula 9. Masos deshabitats o derruïts a Cabrera, Premià i Vilassar (1354-1479) . . . . . . . . . . . . . . . . Taula 10. Aglevament de masos a Cabrera, Premià i Vilassar (1354-1481) . . . . . . . . . . . . . . . . . . Taula 11. Capbreu dels alous de la rectoria de Sant Genís de Vilassar (1380-1410) . . . . . . . . . . . . . . Taula 12. Documentació de la família Botey, de Premià (13551471) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Taula 13. Documentació de la família Aroles, de Vilassar (13651484) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Taula 14. Documentació d’Arnau de la Castanyeda, cirurgià de Premià (1459-1480) . . . . . . . . . . . . . . . 18 20 35 44 45 84 97 98 103 111 141 149 158 166 370 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Taula 15. Comparació d’imports de dots (períodes 1349-1400 i 1402-1481) . . . . . . . . . . . . . . . . . . Taula 16. Imports d’aixovar (1369-1481) . . . . . . . . . . Taula 17. Mortalitat a Vilassar del 1483-5-15 al 1483-12-8 . . . Taula 18. Hereus dels testaments dels parroquians casats de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . Taula 19. Hereus dels testaments de les parroquianes vídues de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . Taula 20. Imports destinats a “ànima, sepultura i llegats” pels testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . Taula 21. Recaptes de Sant Genís de Vilassar (segles XIV i XV) . Taula 22. Pagaments dels marmessors de Jaume Martí de Girona Taula 23. Nombre de misses demanades pels testadors de Sant Genís de Vilassar (1353-1486) . . . . . . . . Taula 24. Nombre de misses demanades pels testadors de Sant Pere de Premià (1462-1488) . . . . . . . . . . . 199 224 272 290 291 306 312 323 342 344 GRÀFICS Gràfic 1. Parts alíquotes de la collita de cartes precàries (13691456) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 2. Període d’arrendament o contracte (1401-1478) . . . Gràfic 3. Compravendes (1348-1481) . . . . . . . . . . . . Gràfic 4. Immobles aloers venuts . . . . . . . . . . . . . Gràfic 5 Venedors de violaris i censals morts (1373-1481) . . Gràfic 6. Venedors col·lectius de censals morts (1373-1481) . . Gràfic 7. Venedors de censals morts dins de l’àmbit familiar (1373-1481) . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 8. Preus de compravenda de censals morts de 1373 a 1481 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 9. Donants a hereus i pubilles (1359-1481) . . . . . . Gràfic 10. Donacions a hereus i pubilles (1359-1481) . . . . . Gràfic 11. Enllaços matrimonials dels hereus de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . Gràfic 12. Enllaços matrimonials de les pubilles de Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . Gràfic 13. Terminis de satisfacció de dots (1379-1481) . . . . Gràfic 14. Casades testadores amb familiars ascendents i descendents (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . 50 53 56 56 70 70 70 74 188 188 194 194 206 265 LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 371 Gràfic 15. Vídues testadores amb familiars ascendents i descendents (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 16. Parents amb llegats de les dones testadores casades (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 17. Parents amb llegats de les dones vídues testadores (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 18. Estat de salut dels testadors (1348-1486) . . . . . . Gràfic 19. Mortalitat dels molt malalts (1362-1486). Període testament/òbit . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 20. Període entre testament/òbit dels “malalts” (13801486) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 21. Nombre de fills esmentats pels testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . . Gràfic 22. Previsió d’hereus dels testadors a Sant Genís de Vilassar (1348-1486) . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 23. Nombre de llegats especificats pels testadors (13481486) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gràfic 24. Pagaments dels marmessors per a “pa per amor de Déu” a Vilassar (segle XV) . . . . . . . . . . . . Gràfic 25. Productes adquirits per a la celebració d’àpats funeraris a Sant Genís de Vilassar. . . . . . . . . . . . . 266 268 268 270 270 271 292 292 308 317 332 MAPES Mapa 1. L’època medieval al Maresme . . . . . . . . . . . 32 BIBLIOGRAFIA ALBACETE i GASCÓN, Antoni, “El matrimoni com a via d’integració dels lliberts a la Barcelona del segle xv”, a La ciutat en xarxa: actes de l’XIè Congrés d’Història de Barcelona. 1-3 de desembre de 2009. Barcelona: Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, 2009 (recurs en línia). — “Els lliberts barcelonins a mitjans del segle xv”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XXVI (Barcelona, 2008), pp. 147-190. — “Els lliberts barcelonins del segle xv a través dels seus testaments”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 27-28 (Barcelona, 20062007), pp. 143-172. — “Les formes d’alliberament pactat a la Barcelona del segle xv (1440-1462)”, treball de segon curs de doctorat (curs 2007-2008), dirigit pel doctor Ignasi Baiges i Jardí. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2008 (inèdit). ALBAIGÈS, Josep Maria, Enciclopedia de los topónimos españoles. Barcelona: Editorial Planeta SA (“Enciclopedias Planeta”), 1998. ALEXANDRE-BIDON, Danièle, “Apprendre à vivre: l’enseignement de la mort aux enfants”, a ALEXANDRE-BIDON, Danièle i i TRÉFFORT, Cécile (dirs.), À Réveiller les morts. Le quotidien dans l’Occident Médiéval. Lió: Presses Universitaires de Lyon, 1993, pp. 7-13. — La mort au Moyen Age. XIIIè-XVIè siècle. Paris: Hachette (“La vie quotidienne”), 1998. ALEXANDRE-BIDON, Danièle i LETT, Didier, Les enfants au Moyen Âge. París: Hachette, 1997. ALEXANDRE-BIDON, Danièle i TRÉFFORT, Cécile (dirs.), À Réveiller les morts. Le quotidien dans l’Occident Médiéval. Lió: Presses Universitaires de Lyon, 1993. 374 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA ALMERICH i PADRÓ, Paulina, Les ermites del Maresme. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, 2000. ALMUZARA, Rosa, “Els plànols del Marquesat de Moja. Argentona”, Fonts, 9 (Argentona, 2002), pp. 18-24. ALSINA, Claudi et al., Pesos, mides i mesures dels Països catalans. Barcelona: Editorial Curial (“Biblioteca de Cultura Catalana”, 67), 1990. ALTÉS i AGULLÓ, Francesc, El Llibre Vermell de Montserrat. Barcelona, 1989. Reproducció digital de <cervantesvirtual.com/Fichaobra. html?Ref=720>. ALTISENT, Agustí, Història de Poblet. Abadia de Poblet: Impremta monàstica, 1974. AMADES, JOAN, Divinitat del pa. Tarragona: Edicions El Mèdol (“Biblioteca de Tradicions Populars Joan Amades”, 7), 2001. — La Mort. Costums i Creences. Tarragona: Edicions El Mèdol (“Biblioteca de Tradicions Populars Joan Amades”, 11), 2001. — Les esposalles. Tarragona: Edicions El Mèdol (“Biblioteca de Tradicions Populars Joan Amades”, 19), 2003. AMIET, Robert, “Le culte chrétien pour les défunts”, a ALEXANDRE-BIDON, Danièle i i TRÉFFORT, Cécile (dirs.), À Réveiller les morts. Le quotidien dans l’Occident Médiéval. Lió: Presses Universitaires de Lyon, 1993, pp. 277-286. ANGLÉS, Higinio, “El «Llibre Vermell» de Montserrat y los cantos y la danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV”. Anuario Musical, 10 (Barcelona, 1955), pp. 45-54. ANGUERA DE SOJO I DODERO, Oriol, “Dret especial de la comarca de Vic”, Conferències sobre varietats comarcals del Dret Civil Català. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1934. ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges (dirs.), Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Editorial Taurus, 1991. ARIÈS, Philippe, El niño y la vida familiar en el Antiguo Régimen. Madrid: Taurus (“Ensayistas”, 284), 1987. — Historia de la muerte en Occidente. Desde la Edad Media hasta nuestros días. Barcelona: El Acantilado, 28, 2000. — L’homme devant la mort. 1. Le temps des gisants. Paris: Éditions du Seuil (“Histoire”, 82), 1977. AURELL CARDONA, Martí, Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona: Ediciones Omega, 1998. — Une famille de la noblesse provençale au Moyen Age: les Porcelet. Avinyó: Aubanel (“Archives du sud”), 1986. ASSIER-ANDRIEUX, Louis, “Coutumes et rapports sociaux”, Études antrophologiques des communautes paysannes du Capcir. París: CNRS, 1981, pp. 152-159. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 375 AZNAR GIL, Federico R., La institución matrimonial en la Hispania Cristiana bajomedieval (1215-1563). Salamanca: Universidad Pontificia (“Bibliotheca Salmanticensis. Estudios”, 123), 1989. AVENTIN, Mercè, “Família i unitat d’explotació”, Història Agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona, 2004, pp. 467-503. — “La familia ante la muerte: el culto a la memoria”, a IGLESIA DUARTE, Ignacio José de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 387-412. — La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès oriental, segles XIII-XVI. Barcelona: Editorial Columna (“Columna Assaig”, 5), 1996. — “Mercat de rendes, mercat de salvació”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 27), 1993, pp. 133-151. AYMARD, Maurice, “Mercats i economies camperoles a l’Europa mediterrània (segles XIV-XVIII)”, Els espais del mercat. 2n Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Diputació de València i Centre d’Estudis d’Història Local (“Història Local”, 14), 1993, pp. 101110. BANEGAS LÓPEZ, Ramón Agustín, “L’aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles XIV i XV”, dos volums, tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2007. BARCELÓ CRESPÍ, Maria, “El ritmo de la comunidad: vivir en el mundo rural, los trabajos y los días. El ejemplo de Mallorca Bajomedieval”, a IGLESIA DUARTE, José de la (coord.), La vida cotidiana en la Edad Media. VIII Semana de Estudios Medievales. Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 129-167. BARRAQUÉ, Jean-Pierre i BLAZQUEZ, Adrian, ”Quelques aspects de l’enfance dans l’Espagne Médiévale et moderne”, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et modern. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 109-131. BARRERA, Andrés, Casa, herencia y familia en la Cataluña rural (lógica de la razón doméstica). Madrid: Alianza Editorial (“Alianza Universidad”, 634), 1990. BARTHÉLEMY, Dominique, “Parentesco”, a ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges (dir.), Historia de la vida privada 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo Santillana de Ediciones, SA, pp. 99-171. BATLLE I GALLART, Carme, “Barcelona entre 1380 y 1462”, Anuario de Estudios Medievales, 5 (Barcelona, 1968), pp. 743-751. 376 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA BATLLE I GALLART, Carme, Fires i mercats. Factors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles XI a XV). Barcelona: Rafael Dalmau Editor (“Col·lecció Bofarull”, 7), 2004. — La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV, dos volums. Barcelona: CSIC, 1973. BATLLE, Carme i VINYOLES, Teresa, Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Barcelona: Rafael Dalmau editor (“Collecció Bofarull” 6), 2002. BAUCELLS i REIG, Josep, El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984. — El Maresme y la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: catàleg del fons en pergamí de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987. — “Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: els fundadors”, La pobreza y asistencia a los pobres en la Catalunya Medieval, vol. I. Barcelona: CSIC, 1980, pp. 17-75. — “La Pia Almoina de Seo de Barcelona: origen y desarrollo”, A Pobreza e assistência aos pobres na península ibérica durante a Idade Média. Actas das 1as Jornadas Luso-Espanholas de História Medieval (Lisboa, 1972), pp. 73-135. — “Limosnas y Pía Almoina. Institucionalización de la caridad para los más necesitados en el área catalana”, Memoria Ecclesiae, 11 (Oviedo, 1997), pp. 161-211. — Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII-XIV (1200-1344). Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios medievales”, annex, 56), 2004. BENITO, Pere, “Casa rural y niveles de vida en el entorno de Barcelona a fines de la Edad Media”, FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER, Ferran (ed.), Pautas de consumo y niveles de vida en el mundo rural medieval. València: Publicaciones de la Universidad de Valencia (en premsa). — “Els habitants de Vilassar enfront de la senyoria arbitrària dels Sant Vicenç (1229)”, Ipsa Arca, 1 (Vilassar de Dalt, 1999), pp. 40-47. — “Els homes de Sant Pol del veïnat del Sant Crist. Mataró”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 41 (Mataró, 1991), pp. 14-24. — “Fams i caresties a la Mediterrània occidental durant la baixa edat mitjana. El debat sobre «les crisis de la crisi»”, Recerques. Història, Economia, Cultura, 49 (Barcelona, 2004), pp. 179-194. — “La partió entre Premià i Vilassar i els orígens medievals de la capella de Santa Maria i del mas Cisa”, La Cisa mil anys d’histò- LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 377 ria, Argentona, La Comarcal Edicions (“Col·lecció Llevant. Sèrie Major”, 1), 1999, pp. 35-44. BENITO, Pere, “Le clergé paroissial du Maresme (évêché de Barcelone) d’après les visites pastorales (1305-1447): recherches sur le thème du concubinage”, a BONNASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Tolosa: Presses Universitaires de Mirail, 1995, pp. 187-205. — Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana. Una aproximació des de les Visites Pastorals (1305-1447). Mataró: Caixa Laietana, 1992. — “L’obertura al mar d’una societat feudal. La gènesi dels primers veïnats marítims de la comarca del maresme: Vilassar, 1400-1550”, 1490, En el umbral de la modernidad. València: Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1994, pp. 721-732. — “Història Medieval”, Història de Vilanova del Camí. Vilanova del Camí: Ajuntament de Vilanova del Camí i Pagès Editors, 2003, pp. 93-209. — “Hoc est breve…. L’emergència del costum i els orígens de la pràctica de capbrevació (segles XI-XIII)”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993, pp. 3-27. — “Poder i societat al Maresme medieval: els Sant Vicenç (1022-1271)”, L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000, pp. 25-35. — Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles XI-XIII). Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales” annex 51), 2003. — “Violències feudals i diferenciació social pagesa. Els homes de Sant Marçal del Montseny a Vilassar i Argentona a la segona meitat del segle XII”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 37 (Mataró, 1990), pp. 15-27. — “Viure al Vilassar del quatre-cents. Els testimonis dels inventaris «post-mortem» (1425-1454)”. Treball inèdit. BERMEJO CASTRILLO, Manuel Ángel, “Transferencias patrimoniales entre los cónyugues por razón del matrimonio en el derecho medieval castellano”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 93-178. BERTHON, E, “À l’origine de la spiritualité médiévale de l’enfance: les saints Innocents“, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Interna- 378 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA tionales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 31-38. BERTRAN ROIGÉ, Prim, “Conflictes socials a Cervera, segons el llibre del batlle Antoni de Cabrera (1356-1357)”, Miscel·lània Cerverina, 6 (Cervera, 1988) pp. 53-70. — “La dècima apostòlica: l’exemple d’Elna (1391)”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993, pp. 455 a 486. BLANCO DE LA LANA, Joan, “Masos grassos a la vall d’Amer (segles XIVXVI): Masos ‘ad benevisum’ i estructures senyorials”, El feudalisme comptat i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 403439. BOFARULL i TERRADES, Manuel, Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Pobles, rius, muntanyes, etc. Barcelona: Editorial Milà (“Biblioteca Popular Catalana-Vell i Nou”, 30), 1991. BONNASSIE, Pierre i ILLY, Jean-Pascal, “Le clergé paroissial aux IXe-Xe siècles dans les Pyrénées orientales et centrales”, a BONNASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Tolosa: Presses Universitaires de Mirail, 1995, pp. 153-166. BOIS, Guy, La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’edat mitjana. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Històrics, 1988. — La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. El precedente de una crisis sistémica. València: Universitat de València (“Biblioteca Nueva”, 14), 2003. — “Marc Bloch i la Història Agrària”, Estudis d’Història Agrària, 8 (Barcelona, 1990), pp. 33-40. — “Un assaig sobre el naixement i el desenvolupament de l’economia de mercat al si de la societat feudal”, Els espais del mercat. 2n Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Diputació de València i Centre d’Estudis d’Història Local (“Història Local”, 14), 1993, pp. 77-90. — “Sur les crises economiques medievales”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 16/17 (Barcelona, 1995/1996), pp. 61-69. BOLÒS i MASCLANS, Jordi, Diccionari de la Catalunya Medieval (ss. VIXV). Barcelona: Edicions 62 (“Col·lecció El Cangur Diccionaris”, 284), 2000. — “El campesinado en Cataluña en el siglo XIII”, La sociedad en Aragón y Cataluña en el reinado de Jaime I (1213-1276). Saragossa: Institución Fernando el Católico (CSIC), 2009, pp. 249-286. — “El territori i els seus límits. El poble, la parròquia i el castell de l’edat mitjana”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep (dir.), Territori i Societat a l’Edat Mitjana: Història, Arqueologia, docu- LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 379 mentació, vol. I. Lleida: Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, pp. 41-82. BOLÒS i MASCLANS, Jordi, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Textos i Estudis de Cultura Catalana”, 100), 2004. — El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de la Garrotxa a l’edat mitjana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1995. BONASSIE, Georges, Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). 1/Economia i societat pre-feudal. Barcelona: Edicions 62 (“Col·lecció d’Estudis i documents”, 31), 1979. BONNASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. 6-8 septembre 1991. Tolosa: Presses Universitaires de Mirail, 1995. BORAU i MORELL, Cristina, “L’ascens social a la Barcelona del segle XIV vist a través dels promotors de capelles de la Seu i de les grans esglésies parroquials”, Anuario de Estudios Medievales, 32/2 (Barcelona, 2002), pp. 693-722. BORRÀS i FELIU, Antoni, “L’ajuda als pobres en els testaments de Catalunya i València del segle XIV”, La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval. Barcelona: CSIC, 1980, pp. 363-372. BRESC, Henri, “La Europa de las ciudades y de los campos (siglos XIIIXV)” a BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia. V.1. Mundos lejanos, mundos antiguos. Madrid: Alianza, 1988, pp. 401-438. — “La servitude au coeur de la “réaction féodale: Les Arcs, 1366”. Mélanges de l’École Française de Rome. Moyen Âge (Rome, 2000), pp. 1009-1037. BROCÀ, Guillem M. de, Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil y Exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio en relación con el código civil de España y la jurisprudencia. Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de Cataluña (“Textos Jurídics Catalans. Escriptors”, 1/1 i 1/3), 1985 i 1987, dos volums. BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia. V.1. Mundos lejanos, mundos antiguos. Madrid: Alianza, 1988. BUSQUETA, Joan Josep, “Ciutat-camp a la Catalunya Medieval”, Acta Historica Archaeologica Mediaevalia, 10 (Barcelona, 1989), pp. 482-487. — Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu del Palomar als segles XIII-XIV. Barcelona: Fundació Vives i Casajoana, 1991. BUSQUETA, Joan Josep i CUADRADA, Coral, “Els funcionaris regis i la seva implantació al Pla de Barcelona i en el Maresme. Un grup social 380 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA a la conquesta de l’entorn rural”, L’Avenç, 94 (Barcelona, 1986), pp. 36-41. CÀCERES NEVOT, Juanjo, “La participació del Consell Municipal en l’aprovisionament cerealer de la ciutat de Barcelona (1301-1430)”, tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona. Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2007. CAMPO i JORDÀ, Ferran del, Castells medievals. 20 castells i 68 torres de guaita del Maresme. Figueres: Brau Ed. (“Guies del Patrimoni Comarcal”, 13), 1998. CAMPS i ARBOIX, Joaquim, La reivindicació social dels remences. Barcelona: Rafael Dalmau Editor (“Episodis de la Història”, 5), 1960. — Història de l’agricultura catalana. Barcelona: Editorial Taber (“Biblioteca de Cultura Catalana”), 1969. CANAL i MORÉ, Adrià, Els cognoms del Maresme. Primera meitat del segle XVI. Barcelona: Sírius edicions (“Memòria Històrica”, 4), 1997. CANAL i MORELL, Jordi, “El conflicte remença vist pels historiadors dels segles XIX i XX”, Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 57-63. CANAL i ROQUET, Josep, “Els remences a les valls d’Hostoles i Amer”, Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 50-56. CAÑELLAS i VILAR, Núria, “Entre l’aquí i el més enllà. Anàlisi d’una societat urbana del segle XV a la Catalunya Nova a través dels testaments: Tortosa 1425-1455”, memòria de “maîtrise” codirigida per Maurice Berthe i Antoni Riera. Tolosa: Université Toulouse-Le Mirail, octubre de 1992. CARRERAS i CANDI, Francesc, Argentona histórica. Argentona: La Juliana, 1982. — Cabrera de la Maresma (Notas históricas). Barcelona: Imprempta de l’Avenç, 1893. — Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Argentona: Copisteria la Juliana, 1980. — “Notes sobre los orígens de l’emfiteusi en lo territori de Barcelona”, Revista Jurídica de Catalunya, núm. XV (Barcelona, 1909-1910). — Pere Joan Ferrer, militar i senyor del Maresme. Mataró: Editorial Alta Fulla, 1987. CARRÈRE, Claude, Barcelona 1380-1462. Un centre econòmic en època de crisi, dos volums. Barcelona: Curial, 1977-1978. CASAS-MERCADER, Ferran, Las aparcerías y sus problemas. Barcelona: Editorial Bosch, 1956. CATALÀ i ROCA, Pere, De cara a la Mediterrània. Les torres del litoral català. Barcelona: Rafael Dalmau editor (“Col·lecció Nissaga”, 7), 1987. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 381 CASTILLO I EZQUERRA, M. Josep, Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques. Argentona: L’Aixernador Edicions argentonines (“Col·lecció el Montalt”, 7), 1990. CATAFAU, Aymad, “Celleres i monestirs al Rosselló (segles X-XIV)”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep, Territori i Societat a l’Edat Mitjana: Història, Arqueologia, documentació, vol. III. Lleida: Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1999-2000, pp. 167-180. CODINA, Jaume, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII). Sant Boi de Llobregat (“Columna Assaig”, 22), 1999. — Contractes de matrimoni al delta del Llobregat, segles XIV a XIX. Barcelona: Fundació Noguera, 1997. CLARAMUNT i RODRÍGUEZ, Salvador, “Dos aspectes de l’alimentació medieval: dels canonges a les «miserabiles personae»”, a RIERA i MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 167-172. — “La muerte en la Edat Media en el mundo urbano”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 7/8 (Barcelona,1986-1987), pp. 205218. CERDÀ SUBIRACHS, Jordi, Misses de Sant Amador. Purgatori i cultura popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú”, 17), 2006. COLL MONTEAGUDO et al., La Cisa. Mil anys d’història. Argentona: Comissió Pro Mil·lenari de la Cisa (“Col·lecció Costa de Llevant. Sèrie Major”, 1), 1999. COMTE AGUILAR, Lucía, “Clergues i feligresos a les parròquies del Vallès a l’Edat Mitjana. Estudi de les visites pastorals dels anys 13031324”, treball d’iniciació a la recerca dirigit pel doctor Josep Maria Salrach i Marés. Barcelona: Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, setembre de 2002. CONGOST, Rosa, “Els caràcters originals de la Història rural catalana”, Revista de Girona, 202 (Girona, 2000), pp. 58-62. CONGOST, Rosa et al., “Evolució del contracte de masoveria (Girona, s. XV-XVIII)”, a CONGOST, Rosa i TO, Lluís, Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), pp. 126-149. CONTRERAS, Jesús et al., “La invenció de la família catalana”, L’Avenç, 132 (Barcelona, 1989), pp. 15-53. CONTRERAS MANJARRÉS, Ester, “La familia en la edad media. Una aproximación bibliográfica”, a IGLESIA, José Ignacio de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 515-551. 382 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA CUADRADA, Coral, El Maresme medieval: hàbitat, economia i societat, segles X-XIV. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1988. — “El paisatge i l’organització del territori al Maresme medieval”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep, Territori i Societat a l’Edat Mitjana: Història, Arqueologia, documentació, vol. I. Lleida: Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, pp. 83-130. — “El sagramental i les franqueses del Vallès i del Maresme a l’Edat Mitjana. Granollers”, XXXIII Assemblea Intercomarcal d’estudiosos. Granollers: Museu de Granollers, 1989, pp. 203-217. — “La pagesia medieval, una classe homogènia? Anàlisi de la condició social dels camperols del Maresme, segles XIII-XIV”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, V (Barcelona 1994), pp. 67-80. — “Poder, producción y familia en el mundo rural catalán (siglos XI-XIV”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna, Madrid, CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 225-261. — “Senyors i ciutadans: les senyories catalanes a la Baixa Edat Mitjana”, Revista d’Història Medieval, 8 (València, 1997), pp. 57-77. — “Sobre les relacions camp-ciutat a la Baixa Edat Mitjana: Barcelona i les comarques de l’entorn”, Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 11-12 (Barcelona,1990/1991), pp. 161-185. — “Toponímia Medieval al Maresme. El paisatge, la mà de l’home, els veïnats (1250-1350)”, Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, XXVII (Barcelona, 1987), pp. 1-18. CURTO I OMEDES, Albert, “La intervenció municipal en l’abastament de blat d’una ciutat catalana: Tortosa, segle XIV”. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1988. CURTO I SOLER, Conrad, Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de Sant Feliu de Cabrera, Sant Genís de Vilassar, Sant Joan de Vilassar i Santa Creu de Cabrils en els segles XVI, XVII, XVIII. Barcelona: Seminari de Pere Mata de la Universitat de Medicina de Barcelona, 2000. CUVILLIER, Jean-Pierre, “Les communautés rurales de la Plane de Vich (Catalogne) au XIIIè et XIVè siècles”, Melanges de la Casa de Vélazquez, IV (París, 1968), pp. 73-104. CHIFFOLEAU, Jacques: “Dels ritus a les creences. La pràctica de la missa a l’Edat Mitjana”, L’Avenç, 111 (Barcelona, 1988). — La comptabilité de l’Au-delà. Les hommes, la mort et la réligion, dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Age (vers 1320-vers 1480). Roma: École française de Rome Palais Farnèse, 1980. DANON I BRETÓS, Josep, Visió històrica de l’hospital general de la Santa Creu de Barcelona. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1978. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 383 DÍAZ I PÉREZ, Roser i FORN SALVÀ, Francesc, “1480-1490. 500è Aniversari de l’alliberament dels lligams senyorials dels castells de Burriac i Mataró”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme, 10 (Mataró, 1980). DONAT PÉREZ, Lídia et al., “Usos i abusos del concepte de mas: el cas de la regió de Girona (segles XIII-XIV)”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 125-158. DONAT PÉREZ, Lídia, “Contractes ad laborationem i establiments de masos després de la pesta negra (1349)”, a CONGOST, Rosa i TO, Lluís, Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), pp. 126-149. DUBY, Georges et al., Historia de la familia. Madrid: Alianza, 1988. Dos volums. — Historia de las mujeres. 2. La Edad Media. Barcelona: Círculo de lectores, 1994. DUBY, Georges: “prefacio de Tiempos medievales”, a BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia. V.1. Mundos lejanos, mundos antiguos. Madrid: Alianza, 1988, pp. 283-286. — “Obertura”, a ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges (dir.), Historia de la vida privada. 2. De la Europa feudal al Renacimiento. Madrid: Grupo Santillana Ediciones SA (“Colección Taurus Minor”), 2001, pp. 19-54. ECHANIZ SANS, Maria, “La alimentación de los pobres asistidos por la Pía Almoina de la Catedral de Barcelona según el libro de cuentas de 1283-1284”, a RIERA i MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 173-261. EQUIP BROIDA, “Els àpats funeraris segons els testaments vers el 1400”, a RIERA i MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 263-269. FÀBREGA I GRAU, Àngel, La vida quotidiana a la catedral de Barcelona en declinar el Renaixement. Any 1580. Barcelona: Reial Academia de Belles Arts de Sant Jordi, 1978. FAGES, Mariona, “Sant Pere de Premià. Origen i desenvolupament d’una comunitat rural del Maresme (segles X-XV)”, tesina de llicenciatura inèdita, 1985. FELIU, Gaspar, “El pes econòmic de la remença i dels mas usos”, Anuario de Estudios Medievales, 22 (Barcelona 1992), pp. 145-160. 384 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA FELIU, Gaspar, “Els antecedents de la remença i els mals usos”, Quaderns de la Selva, 13 (Santa Coloma de Farners, 2001), pp. 209-228. — “Feudalisme: llibertat i servitud”, El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del Feudalisme Català. València: Universitat de València, 2003, pp. 45-70. — “La demografia baixmedieval catalana: estat de la qüestió i propostes de futur”, Revista d’Història Medieval, 10 (València, 1999), pp. 13-43. — La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos. València: Publicacions de la Universitat de València, 2010. — “Les mesures tradicionals catalanes: un garbuix racional. Barcelona”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XV (Barcelona, 2004), pp. 9-27. FERNÁNDEZ I TRABAL, Josep, “El conflicte remença a la Catalunya del segle XV, 1388-1486”, Afers. Fulls de Recerca i Pensament, 42-43 (Cata-roja, 2002), pp. 587-624. — “Les indústries rurals”, Història agrària dels països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 1984, pp. 361-394. — “Formació del patrimoni rural de la família Bell-lloch de Girona, 1302-1398. De mercaders a terratinents”, L’Avenç, 94 (Barcelona, 1986), pp. 41-47. — “Mercaders de Girona propietaris de remences: el camperolat gironí en el moment anterior al primer esclat revolucionari a través de l’arxiu de la família Bell-lloch”, ponència presentada al II Col·loqui d’Història Agrària, Barcelona, 1986. — Una família catalana medieval. Els Bell·lloc de Girona 1267-1533. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Col·lecció Abat Oliba”, 161), 1995. FERRER I MALLOL, Maria-Teresa, “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 7 (Barcelona, 1970-1971), pp. 351-492. — “Esclaus i lliberts orientals a Barcelona. Segles XIV i XV”, a FERRER i MALLOLL, Maria-Teresa i MUTGÉ i VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 167212. — “Establiments de masos després de la pesta negra”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 189-241. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 385 FERRER I MALLOL, Maria-Teresa, “La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, manuals, llibrets i cartes”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, vol. IV (Barcelona, 1974), pp. 29-191. FERRO, Víctor, El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Capellades: Eumo Editorial, 1987. FLANDRIN, Jean-Louis, Los orígenes de la familia moderna. Barcelona: Ed. Crítica (“Estudios y Ensayos”), 1979. FOSSIER, Robert, “La era feudal (siglos XI-XIII)”, a BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia. V.1. Mundos lejanos, mundos antiguos. Madrid: Alianza, 1988, pp. 375-400. — “Quelques réflexions sur l’enfance”, FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 225-229. FREEDMAN, Paul H., Assaig d’història de la pagesia catalana (s. XI-XV). Barcelona: Ed. 62, 1988. — “Catalunya Nova i Catalunya Vella a l’Edat Mitjana: dues Catalunyes?”, Revista de Girona, 116 (Girona, 1986), pp. 32-35. — Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval. Vic: Eumo Editorial / Estudis Universitaris de Vic, 1993. FURIÓ, Antoni i GARCÍA-OLIVER, Ferran, “La cultura pagesa”, Història Agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 581-602. FURIÓ, Antoni, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana. València: Institució Alfons el Magnànim, 1982. — “Esclaus i assalariats. La funció econòmica de l’esclavitud en la Península Ibèrica a la Baixa Edat Mitjana”, a FERRER i MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ I VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex núm. 38), 2000, pp. 19-39. — “Les estructures de la terra: de la terra al mercat”, Història agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 247-299. — “L’utillatge i les tècniques”, Història Agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 335-360. — “Tierra, familia y transmisión de la propiedad en el país valenciano durante la Baja Edad Media”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 305278. 386 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA GARCÍA HERRERO, María del Carmen, “Elementos para la historia de la infancia y de la juventud a finales de la edad media”, a IGLESIA DUARTE, José de la (coord.) La vida cotidiana en la Edad Media. Logronyo, Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Medievales, 1998, pp. 223-252. GARCÍA HERRERO, María del Carmen i FALCÓN PÉREZ, María Isabel, “En torno a la muerte a finales de la Edad Media aragonesa”, En la España Medieval, 2006, pp. 153-186, <www.ucm.es/BUCM/revistas/ ghi/02143038/articulos/ELEM0606110153A.ADF>. GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente, “Estructura de la propietat i mercat de les rendes a la València posterior a la conquesta (1238-1350)”, El feudalisme comptat i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 389-402. — “La formació d’un mercat del crèdit. Orígens i difusió del censal en la societat valenciana: segles XIII-XIV”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XII (Barcelona, 2001), pp. 135-144. — “Vivir a crédito en la Valencia medieval: de los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio”. València: Universitat de València (“Col·lecció oberta”, 84), 2002. GARCÍA OLIVER, Ferran, “Els cultius”, Història Agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 301-334. — “La ciutat contra el camp a la tardor medieval”, El feudalisme comptat i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 539558. GARCÍA SANZ, Arcadio, “El censal. Castellón”, Boletín de la Sociedad castellonense de cultura, XXXVII (Castelló, 1961), pp. 281-310. GARRABOU, Ramon i SERRA, Eva, Els estudis d’història agrària a Catalunya. València: Institució d’Alfons el Magnànim (“Col·lecció Politècnica”, 11), 1979, pp. 41-78. GARRABOU, Ramon, “El conreu del blat”, Per a una història de la societat tradicional. Les formes de treball (2). L’Avenç, 29 (Barcelona, 1981), pp. 52-58. GASSIOT PINTORI, Sílvia, “Herència i mercat de la terra: l’accés a la propietat al domini de Cervelló segons el capbreu de 1374-1377”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pp. 71-103. GIFRE I RIBAS, Pere, “En la prehistòria dels hisendats. De senyors útils a propietaris (vegueria de Girona 1486-1730)”, tesi doctoral dirigida per la doctora Eva Serra i Puig i el doctor Joaquim Maria Puigvert i Solà. Girona: Departament de Geografia, Història i LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 387 Història de l’Art de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, 2008-2009. GIFRÉ I RIBAS, Pere et al., Els arxius patrimonials. Girona: CCG edicions (“Col·lecció Fonts”, 2), 2002. GIFRÉ I RIBAS, Pere i LLUCH BRAMON, Rosa, “Continuïtats del mas català abans i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe (segles XVXVI)”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IXXVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 593-610. GIRALT I RAVENTÓS, Emili, “Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxera”, Per a una història de la societat pagesa tradicional. Les formes de treball, 3. L’Avenç, 29 (Barcelona, 1980), pp. 64-74. GOBERNA CABANYES, Ariadna, “La rella de Can Cabanyes. Evolució social i econòmica d’un patrimoni terrer a Argentona (s. XIII-XV)”, memòria de “maitrise” sota la direcció de Pierre Bonnassie. Tolosa, Université de Toulouse-le-Mirail 1992-1993, inèdita. GOLOBARDES, Miquel, Els remences dins el quadre de la pagesia catalana fins al segle XV. Peralada: Edicions Biblioteca Palau de Peralada, 1973, dos volums. GOODY, Jack, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa. Barcelona: Ed. Herder, 1986. GRÀCIA I MONT, Elisenda, Estructura agrària de la Plana de Vic al segle XIV. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1989. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vallès Oriental. Vallès Occidental. Maresme, vol. 2. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1992. GRAUPERA I GRAUPERA, Jaume, “L’arquitectura religiosa dins l’arquitectura militar. Les capelles dels castells en el Baix Maresme”, L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000, pp. 81-86. — L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme, vol. 2. Argentona: La Comarcal Edicions, 2002. — “Les forques del castell de Burriac”, L’arquitectura militar medieval. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2000, pp. 87-91. GRUP D’ARQUITECTES DE VILASSAR DE DALT, Can Boquet, per començar. Vilassar de Dalt: Impremta El Vaixell, 1994. GUERREAU, Alain, “Política/derecho/economia/religión: ¿Cómo eliminar el obstáculo?”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 459-465. GUERREAU-JALABERT, Anita, “El sistema de parentesco medieval: sus formas (real/espiritual) y su dependencia con respecto a la organización del espacio”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de 388 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 85-105. GUILLEMAIN, Bernard, “Préface”, a MARANDET, Marie-Claude, Le souci de l’au-delà: la pratique testamentaire dans la région toulousaine (1300-1450). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan (“Collection Études”), 1992. GUILLERÉ, Christian, “Diner, poder i societat a la Girona del segle XIV”. Girona: Servei Municipal de Publicacions de l’Ajuntament de Girona, 1984. GUIXERAS, David i RENEDO, Xavier Francesc, Eiximenis. Llibres. Mestres i sermons. Barcelona: Editorial Barcino (“Col·lecció Biblioteca Barcino”, 2), 2006. GRANADO, Diego, “Les últimes «voluntats» a una comunitat rural. La mort a l’Antic Règim”, L’Avenç, 78 (Barcelona, 1975), pp. 68-71. HEERS, Jacques, Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterráneas durante la Edad Media. València: Edicions Alfons el Magnànim. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (“Estudios Universitarios”, 36), 1989. — El clan familiar en la Edad Media. Barcelona: Labor Universitaria (“Manuales”), 1978. HERMITTE-LECLERCQ, Paulette, “Las mujeres en el órden feudal”, a DUBY, Georges et al.: Historia de las mujeres. 2. La Edad Media. Barcelona: Círculo de lectores, 1994, pp. 247-300. HERNANDO I DELGADO, Josep, “El problema del Crèdit i la moral a Catalunya (segle XIV)”, La societat barcelonina a la baixa Edat Mitjana. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, annex 1 (Barcelona, 1982-1983), pp. 113-136. — Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l’esclavitud a la llibertat (segle XIV). Barcelona: CSIC, 2003. — “Els esclaus sarraïns, de l’esclavitud a la llibertat. Blancs, negres, llors i turcs”, a FERRER i MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ i VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertad. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 213-264. — “Quaestio disputata de licitudine contractus emptionis et venditionis cum conditione revenditionis. Un tratado sobre la licitud del contrato de compra-venta de rentas personales y redimibles. Bernat de Puigcercós. O.P. (siglo XIV)”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 10 (Barcelona, 1989), pp. 9-87. — “Una obra desconeguda de Francesc Eiximenis. El tractat d’usura”, Acta Historia et Archaeologica Medievalia, 4 (Barcelona, 1983), pp. 129-143. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 389 HILTON, Rodney, El campesino como clase. Barcelona: Centre d’Estudis Internacionals (“Estudis d’Història Agrària”, 1), pp. 27-37. — La pagesia i l’ordre feudal. València: Institució d’Alfons el Magnànim (“Col·lecció Politècnica”, 11), 1979, pp. 9-22. — “Le clergé rural et les mouvements paysans dans l’Anglaterre médiévale”, a BONNASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. 6-8 septembre 1991. Tolosa: Presses Universitaires de Mirail, 1995, pp. 237-242. HINOJOSA Y NAVEROS, Eduardo, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media. Madrid: Librería general de Victoriano Suárez, 1905. — Orígen y vicisitudes de la pagesía de remensa de Catalunya, Obras. Estudios de investigación, tom 2. Madrid: Publicaciones del Instituto Nacional de Estudios Jurídicos, 1955. IGLÉSIES FORT, Josep, “El poblament de Catalunya durant els segles XIV i XV”, VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Madrid: CSIC, 1959, pp. 247-270. — La població del Maresme a la llum dels censos generals. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971. IGLÉSIES, Juan, Derecho Romano. Instituciones del Derecho Romano. Barcelona: Ediciones Ariel, 1972. JULIÀ VIÑAMATA, José-Ramon, “La sociedad de Barcelona de principios del siglo XIV a través de un manual notarial de testamentos”, tesi de llicenciatura dirigida per Antoni Riera i Melis. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1985. — “Las actitudes mentales de los barceloneses del primer tercio del siglo XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 20 (Barcelona, 1990), pp. 15-51. LALINDE ABADIA, Jesús, Capitulaciones y donaciones patrimoniales en el derecho catalán. Barcelona: Imprenta Altés, 1965. — El derecho en la historia de la humanidad. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1988. — “El derecho succesorio en el “recognoverunt proceres”, Revista Jurídica de Cataluña, 64 (Barcelona, 1963). — La dote y sus privilegios (según el orden de la Compilación vigente). Barcelona: Ediciones Anabasis, 1962. — “Los pactos matrimoniales catalanes”, Anuario de Historia del Derecho Español, 33 (Madrid, 1963), pp. 133-248. LE GOFF, Jacques, La naissance du purgatoire. Sarthe: Éditions Gallimard (“Collection Folio/Histoire”, 31), 1981. 390 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA LE GOFF, Jacques, “Preface”, a CHIFFOLEAU, Jacques, La comptabilité de l’au-delà. Les hommes, la mort et la réligion dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Age (vers 1320-vers 1480). Rome: École Française de Rome Palais Farnèse, 1908, pp. V-X. LE GOFF, Jacques i TRUONG, Nicolas, Una historia del cuerpo en la Edad Media. Barcelona: Paidós (“Paidós Orígenes”, 49), 2005. LEMAITRE, Nicole, Le Rouerge flamboyant. Le clérgé et les fidéles du diocèse de Rodez 1417-1563. París: CERF, 1988. LETT, Didier, “De l’errance au deuil. Les enfants morts sans baptême et la naissance du Limbue puerorum au XIIè-XIIIè siècles”, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa, Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 77-92. — Famille et parenté dans l’occident médieval Ve-XVe siècle. París: Hachette Livre (“Carré histoire”, 49), 2000. LÓPEZ BELTRÁN, María Teresa, “En los márgenes del matrimonio: transgresiones y estrategias de supervivencia en la sociedad bajomedieval castellana”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 349-386. LÓPEZ BURNIOL, Juan-José, “La «Resurecció» dels capítols matrimonials (l’àmbit de l’autonomia de la voluntat en els contractes reguladors de la convivència)”, discurs d’ingrés de l’acadèmic de número (autor). Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1999. LÓPEZ DÍAZ, Maria Isabel, “Arras y dote en España. Resumen histórico”, Nuevas perspectivas sobre la mujer. Madrid: Seminario de Estudios de la Mujer de la Universidad Autónoma de Madrid, 1982, pp. 83-98. LÓPEZ I MIQUEL, Olga, Actituds col·lectives davant la mort i discurs testamentari al Mataró del segle XVIII. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 1987. — “La urgència de la salvació: les misses post mortem”, La mort a l’Antic Règim. L’Avenç, 78 (Barcelona, 1985), pp. 60-63. LÓPEZ PÉREZ, María Dolores, “Sobre la trata de esclavos magrebies: el aprovisionamiento de los mercados catalanoaragoneses. Siglo XIV”, a FERRER I MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ I VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 39-73. LÓPEZ PIZCUETA, Tomàs, “Estudio de un patrimonio urbano: la Pía Almoina de Barcelona en los siglos XIII-XIV”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 18 (Barcelona, 1997), pp. 427-449. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 391 LÓPEZ PIZCUETA, Tomàs, La Pia Almoina de Barcelona: estudi d’un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. Barcelona: Fundació Noguera (“Estudis”, 16), 1998. LORCIN Marie-Thérèse, “Le temps chez les humbles: passé, présent, et futur dans les testaments foréziens (1300-1450)”, Revue Historique, 566 (Vendôme, 1988), pp. 313-336. — “Les campagnes de la région Lyonnaise aux XIVè et XVè siècles”, tesi doctoral. Lió: Imprimerie Bosc Frères, 1974. — “Les clauses religieuses dans les testaments du Plat Pays Lyonnais aux XIVè et XVè siècles”, Le Moyen Age. Revue d’Histoire et de Philologie, 78 (Bèlgica, 1972), pp. 287-323. — “Notaires et prêtes-notaires: concurrence ou partage d’influence? Une enquête à poursuivre”, Revue Historique, 580 (París, 1991), pp. 265-281. — “Un temps pour tester, un temps pour mourir: du testament oral au testament public dans les campagnes foréziennes à la fin du Moyen Age”, Revue Historique, 607 (París, 1998), pp. 489-514. — “Trois manières d’enterrement à Lyon de 1300 à 1500”, Revue Historique, 529 (París, 1979), pp. 3-15. — Vivre et mourir en Lyonnais à la Fin du Moyen Age, París, Centre National de la Recherche Scientifique i Centre National de Publication et Éditions du CNRS (“Centre Pierre Léon”, 223), 1981, pp. 57-189. LORING GARCÍA, María Isabel, “Sistemas de parentesco y estructuras familiares en la Edad Media”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo, Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 3-38. LLADÓ I GRÀCIA, Julià, “El castell de Vilassar”, Fonts, 9 (Argentona, 2002), pp. 25-27. LLENSA DE GELCEN, S., “Breve historia de las medidas superficiales agrarias de la antigüedad y estudio particular de aquellas cuyo uso es tradicional en Cataluña”, Anales de la Escuela de Péritos Agrícolas y de Especialidades Agropecuarias y de los Servicios Técnicos de Agricultura, vol. X (Barcelona, 1951), pp. 68-128. LLOMPART, Gabriel, Religiosidad popular. Folklore de Mallorca, folklore de Europa. Miscelánea de estudios de Gabriel Llombart. Palma de Mallorca: José J. Olañera (“Colección Archivo de tradiciones populares”, 341), 1982. LLOVET, Joaquim, Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000. LLUCH BRAMON, Rosa, “El mas i la servitud en els segles XIV i XV. Una aproximació”, Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 19 (Banyoles, 1998), pp. 85-94. 392 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA LLUCH BRAMON, Rosa, “Els pagesos medievals, els remences”, Revista de Girona, 202 (Girona, 2002), pp. 63-66. — Els remences. La senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona, (“Biblioteca d’Història Rural, Estudis”, 8) 2005. — “Els remences de l’Almoina del pa de la Seu de Girona (segles XIV i XV)”, tesi doctoral dirigida pel doctor Lluís To Figueras. Girona: Departament de Geografia, Història i Història de l’Art de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, 2003. — “Las dotes y la diferenciación campesina: una aproximación a partir de la exacción servil del matrimonio”, Pautes de consum i nivells de vida al món rural medieval, Universitat de València, Departament d’Història Medieval, 2008 (en premsa). — “Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399), a CONGOST, Rosa i TO, Lluís (coord.), Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), 1999, pp. 151-184. — “Remences redimits. El domini de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona (1331-1458)”, Anuario de Estudios Medievales, 27/2 (Barcelona, 1997), pp. 869-902. MADURELL I MARIMON, Josep Maria, “Derechos emfitéuticos en la Diócesi Gerundense”, Anales Gerundenses, vol. 16 (Girona, 1963), pp. 249297. — “Els sagramentals del Vallès, el Maresme i Llobregat. Contribució a la seva història”, VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. III. Barcelona, 1962, pp. 183-192. — “Venda d’esclaus sards de guerra a Barcelona, en 1374”, VI Congreso de Història de la Corona de Aragón, vol. I, Madrid, 1961, pp. 285-289. MALLORQUÍ, Elvis, “Homes, viles i masos (Cruïlles, 1319)”, a CONGOST, Rosa i TO, Lluís (coord.), Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), pp. 43-89. MALUQUER I ROSES, Joan, El dret civil català avui vigent. Barcelona: Editorial Barcino, 1962. MARANDET, Marie-Claude, Le souci de l’au-delà: la pratique testamentaire dans la région toulousaine (1300-1450). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan (“Collection Études”), 1998. MARQUÉS, Josep Maria, “Vilobí d’Onyar a través del capbreu d’en Ramon Malars”, Estudis d’Història Agrària, 5 (Barcelona, 1985), pp. 27-52. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 393 MARTÍ, J. M., NIQUI i PUIGVERT, L. i MIQUEL i BONET, F., Processos de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, vol. I. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984. MARTÍN, José Luis, “El niño en la Edad Media Hispánica”, Studia Paedagogica, 6 (Salamanca, 1980), pp. 39-52. — “El niño medieval”, Historia 16, 8 (Madrid, 1983), pp. 43-52. — “El proceso de institucionalización del modelo matrimonial cristiano”, a IGLESIA DUARTE, José de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo, Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 2001, pp. 151-178. — “Matrimonio cristiano y sexualidad medieval”, Historia 16, 124 (Barcelona, 1986), pp. 35-42. MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Virgínia, “Apunts de l’Arxiu Històric parroquial de Sant Pere de Premià”, Les Nostres Arrels, 12 (Premià, 1992). MAS I FORNERS, Antoni, “Petits senyors i grans pagesos. Diferenciació i conflictivitat social a la ruralia de Mallorca (1229-1350)”, El feudalisme comptat i debatut, València, Universitat de València, 2003, pp. 465-502. MASPONS I ANGLASELL, Francesc de Paula, El règim successori català. Barcelona: Barcino (“Col·lecció Popular Barcino”, 140), 1938. — “Els capítols matrimonials, o la vida jurídica catalana (1)”, Revista jurídica de Catalunya, XXI (Barcelona, 1923), pp. 207-222. — La llei de la família catalana. Barcelona: Editorial Barcino (“Collecció Popular Barcino”, 119), 1935. — “La rabassa morta”, Estudis de Dret Català. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, 1918, pp. 155-208. — Nostre dret familiar segons els autors clàssichs. Barcelona: Casa Provincial de Caritat, 1899. METZ, Réne, La femme et l’enfant dans le droit canonique médiéval, Londres: Variorum Reprints, 1985. MIRA, Antonio José i VICIANO, Pau, “Arrendaments i parceries, la gestió indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-XV)”, Anuario de Estudios Medievales, 32/1 (Barcelona, 2002), pp. 481-500. MIRAMBELL I ABANCÓ, Antoni, Els censos en el dret civil de Catalunya: la qüestió de l’emfiteusi (a propòsit de la Llei especial 6/1990). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia (“Estudis de Dret Privat Català”, 3), 1997. MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz, “Algunos aspectos de la economía del monasterio de Pedralbes a través del manual (1414-1419) y del Capbreu (1414-1418) de Gabriel Forest”, Anuario de Estudios Medievales, 33/1 (Barcelona, 2003), pp. 171-190. MITRE FERNÁNDEZ, Emilio, Fantasmas de la sociedad medieval. Enfermedad. Peste. Muerte. Valladolid: Universidad de Valladolid (“Historia y Sociedad”, 107), 2004. 394 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA MITRE FERNÁNDEZ, Emilio, “La muerte y sus discursos dominantes entre los siglos XIII y XV (Reflexiones sobre recientes aportes bibliográficos)”, a SERRANO, Eliseo, Muerte, religiosidad y cultura popular. Siglos XIII-XVIII. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1994, pp. 15-34. — La muerte vencida. Imágenes e historia en el Occidente Medieval (1200-1348). Madrid: Encuentro Ediciones, 1988. MITRE FERNÁNDEZ, Emilio (coord.), Historia del cristianismo. II. El mundo medieval. Granada: Editorial Trotta (“Colección Estructuras y procesos. Serie Religión”), 2004. MOLLAT, Michel, “Guerre de course et piraterie à la fin du moyen âge: aspects économiques et sociaux. Position des problemes”, Mélanges de l’Ècole Française de Rome, 87 (Roma, 1975), pp. 7-25. MONJAS, Lluís, “Les visites pastorals: de l’època medieval a la vigília del Concili de Trento”, a PUIGVERT, Joaquim M. (ed.), Les visites pastorals. Dels orígens a l’època contemporània. Girona: CCG Edicions (“Biblioteca d’Història Rural” / “Col·lecció Fonts”, 3), 2003, pp. 45-72. — “Reforma eclesiàstica i religiosa de les diòcesis de la Tarraconense al llarg de la Baixa Edat Mitjana (a través dels qüestionaris de visita pastoral)”, tesi doctoral inèdita, dirigida pel Dr. Josep Maria Salrach. Barcelona: Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, 2004. MONTAGUT I ESTRAGUÉS, Tomàs de, “La recepción del derecho feudal común en Cataluña (Notas para su estudio)”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993, pp. 153-175. — “La sentència arbitral de Guadalupe de 1486”, L’Avenç, 93 (Barcelona,1983), pp. 374-380. — “Pactisme o absolutisme a Catalunya: les grans institucions de govern (s. XV-XVI)”, Anuario de Estudios Medievale, 19 (Barcelona, 1989), pp. 670-679. MONTALÀ MAGRIÑÀ, Rogeli, Evolució del treball de la terra a Catalunya. Tarragona: Cossetània Edicions i Museu de carros i eines del camp de Valls (“Col·lecció El Tinter”, 65), 2006. MOYA GUERRERO, M. del Rosario, “El Mercat de la terra a la Selva del Camp (1319)”, suficiència investigadora i diploma d’Estudis Avançats, dirigida per la doctora Mercè Aventin i Puig. Barcelona: Departament d’Història Medieval, de Paleografia i Diplomàtica de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2005. MOYA, Montserrat i ARMENGOL, Montserrat M., “La consciència de la mort: la seguretat dels testaments”, La mort a l’Antic Règim. L’Avenç, 78 (Barcelona, 1985), pp. 64-67. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 395 MULLETT, Michael, La cultura popular en la Baja Edad Media. Barcelona: Ed. Crítica (“Crítica/Historia Medieval”), 1990. MUTGÉ I VIVES, Josefina, “L’Abastament de peix i carn a Barcelona”, a RIERA i MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 20), 1998, pp. 109-136. — “L’abastament de blat a la ciutat de Barcelona en temps d’Alfons el Benigne (1327-1336)”, Anuario de Estudios Medievales, 31-2 (Barcelona, 2001), pp. 649-691. — “Les ordinacions de Barcelona sobre els esclaus”, a FERRER i MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ i VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 245-264. NIESTROJ, Brigitte H., “Les femmes en tant que mères et la formation de l’esprit européen. Une contribution à l’histoire de la psychologie du développement et de la socialisation prèmiere”, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 133-162. OCAÑA I SUBIRANA, Maria, El món agrari i els cicles agrícoles a la Catalunya Vella (s. IX-XIII). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1998. OLIVA HERRER, Hipólito Rafael i BENITO, Pere (eds.), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2007. OLIVA I RICÓS, Benet, El plet de l’escó. Una microhistòria sobre les comunitats locals, el règim senyorial i la Contrareforma a la Catalunya del 1600. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2005. — La petita noblesa del Maresme. Tres trajectòries: Des Bosc, Ferrer i Sala (s. XIV-XVII). Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2002. — La generació de Feliu de la Penya. Burgesia Mercantil i Guerra de Successió entre Maresme i Barcelona. Alguaire: Edicions de la Universitat de Lleida (“Col·lecció Josep Lladonosa”), 2001. — “Pere Joan Ferrer (1431-1512), Baró del Maresme. Per una renovació historiogràfica”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Els monestirs medievals. Felibrejada, 93, (Mataró, 2011), pp. 214-234. — “Vilassar, universitat i carrer de Barcelona (1419-1553). 150 anys de lluita contra la jurisdicció feudal”, Ipsa Arca, 4 (Vilassar de Dalt, 2000), pp. 24-38. OLIVER I BRUY, Jaume, El senyoriu jurisdiccional de la Garriga, segle XIV: monarquia, feudals i comunitat pagesa en una població catalana a 396 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA la baixa Edat Mitjana. Sant Cugat del Vallès: Rourich (“Contrapunt. Monografies”), 1994. OLIVER I BRUY, Jaume, Introducció a la història de Premià de Dalt. Premià de Dalt: Museu de Premià de Dalt, 2003. OLLICH, Imma, Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. L’evolució de la Plana de Vic. Vic: Eumo Editorial (“Referències”, 3), 1988. OPITZ, Claudia, “Vida cotidiana de las mujeres en la Baja Edat Media”, a DUBY, Georges et al., Historia de las mujeres. 2. La Edad Media. Barcelona: Círculo de lectores, 1994. ORTI GOST, Pere, “El forment a la Barcelona baixmedieval: preus, mesures i fiscalitat 1283-1345”, Anuario de Estudios Medievales, 22 (Barcelona, 1992), pp. 377-423. — “Una primera aproximació als fogatges catalans de la dècada del 1360”, Anuario de Estudios Medievales, 29 Barcelona (Barcelona, 1999), pp. 747-773. — Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV. Barcelona: CSIC, 2000. OTIS-COUR, Leah, Historia de la pareja en la Edad Media. Placer y amor. Madrid: Siglo Veintiuno de España Editores, 2000. PARRAMON DOLL, Antoni Maria, “El trentenari de Sant Amador”, Ilerda, XXXVIII (Lleida, 1977), pp. 75-76. PASTOR, Reyna, “Poder y familia en la sociedad foral gallega. Aproximación a su estudio, siglos XIII y XIV”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 171-201. — “El trabajo rural de las mujeres en el reino de Castilla, siglos XI-XV”, a DUBY, Georges et al., Historia de las mujeres. 2. La Edad Media. Barcelona: Círculo de lectores, 1994. PELÁEZ, Manuel J., Catalunya després de la guerra civil del segle XV. Barcelona: Ed. Curial (“Biblioteca de Cultura Catalana”, 46), 1981. PÉREZ de TUDELA VELASCO, M. Isabel, “Ancianidad, viudedad… El hombre medieval en su edad postrera”, a IGLESIA DUARTE, José Ignacio de la (coord.), La familia en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 285-315. PÉREZ I GÓMEZ, Xavier, Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles XXII). Barcelona: Fundació Noguera (“Col·lecció diplomataris”), 1998. — La Cartoixa de Montalegre. Barcelona: Fundació Vives i Casajuana, 2004. PIÑOL ALABART, Daniel, A les portes de la mort: religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV. Reus: Centre de Lectura de Reus, 1998. — El notariat públic al Camp de Tarragona. Barcelona: Fundació Noguera (“Col·lecció Estudis”, 27), 2000. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 397 PISKORSKI, Wladimir, El problema de la significación y origen de los seis “malos usos” en Cataluña. Barcelona: Facultat de Derecho, 1929. PLADEVALL, Antoni, “La disminució de poblament a la Plana de Vic a mitjan segle XIV”, Ausa, 44 (Vic, 1963), pp. 361-373. — “Sant Marçal del Montseny. Antiguo cenobio y parroquia del obispado de Vich”, Ausa, 35 (Vic, 1961), pp. 9-25. PONS GURI, Josep M., “Compendi sobre els drets dels castells termenats (segles XIII-XIV)”, Recull d’estudis d’Història jurídica catalana. Barcelona: Fundació Noguera (“Textos i documents”, 22), 1989, pp. 339-352. — El monestir de Sant Pol del Maresme. La paraula Cristiana, Tipografia occitània, 1931. — “Jurisdiccions compartides a la Catalunya baix-medieval”, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, III. Barcelona: Fundació Noguera, 1989, pp. 119-143. — Inventari dels pergamins de l’Arxiu Històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984. — “Ordinacions sobre pesca i venda de peix del 1401 al 1414”, Recull d’estudis d’Història jurídica catalana. Barcelona: Fundació Noguera (“Textos i documents”, 22), 1989, pp. 91-97. — “Relació jurídica de la remença i dels mals usos a les terres gironines”, Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 36-43. PORTELLA, Jaume, SANZ, Anton L. i BRUCADA, Teresa, “El cas de la Vall d’Aro (1486): un pacte de senyors enmig de pagesos miserables?”, Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 44-49. POZO DEL, Pere, La venda a carta de gràcia. Barcelona: Fundació Jaume Callís (“Monografies Jurídiques”, 1), 1992. PUIG I ALEU, Imma, Una visita pastoral al Baix Empordà als anys 14201423. Barcelona: Fundació Noguera (“Estudis”, 34), 2006. PUIG FERRIOL, Lluís i ROCA TRÍAS, Encarna, Instituciones del Derecho Civil de Cataluña. Barcelona: Bosch Casa Editorial, SA, 1987. PUIGVERT, Joaquim Maria et al., Les visites pastorals. Dels orígens a l’època Contemporània. Girona: CGT edicions (“Biblioteca d’Història Rural” / “Col·lecció Fonts”, 3), 2003. PUIGVERT, Joaquim et al., “Pautes d’anàlisi d’una font documental en llarga durada: els testaments”, Jornades de joves historiadors catalans. Barcelona: Edicions La Magrana, 1985, pp. 139-146. PUIGVERT I SOLÀ, Josep M., Una parròquia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta (Riudellots de la Selva). Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1986. REDONDO GARCÍA, Ester, El fogatjament general de Catalunya de 1378. Barcelona: CSIC, 2002. 398 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA RICHÉ, Pierre i BIDON, Danièle Alexandre, “L’enfant au Moyen Âge état de la question”, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. Septembre 1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 7-29. RICHOU I LLIMONA, Montserrat, “Aportacions al comerç frumentari baix medieval: l’assalt i segrest piràtic de la coca de Guillem Morey (1361)” (en premsa a Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia). — Aproximació a la història d’Argentona (segles XIII-XV). Argentona: Copisteria la Juliana, 1987. — “Aproximació a la història de la vila d’Argentona a la Baixa Edat Mitjana, segles XIII-XV”, tesi de llicenciatura dirigida pel doctor Josep M. Salrach. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1985. — “Barcelona i la circulació de blats en temps del rei Martí”, XIX Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Saragossa: Departamento de Educación, Cultura y Deporte (en premsa). — “Contribució a l’estudi del Baix Maresme Medieval: la compravenda de la casa de Cabrera i altres drets (1391)”, V Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, Grup d’Història del Casal de Mataró, 2011 (en premsa). — “Economia i societat en els registres notarials: la clientela dels capítols matrimonials del notari barceloní Miquel Franquesa (14581482)”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols del Col·legi de notaris de Catalunya, núm. XXVIII (Barcelona, 2010), pp. 61-142. — “El Baix Maresme a l’època Baix Medieval”, tesi doctoral dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona: Departament d’Història Medieval, de Paleografia i Diplomàtica de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2007. — “El Baix Maresme a l’època Baix Medieval”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XIX (Barcelona, 2008), pp. 153-166. — “Els negocis de Raimon de Ganovardes, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols del Col·legi de notaris de Catalunya, núm. XXVII (Barcelona, 2009), pp. 153-166. — “Explotación agraria y trabajo campesino en el entorno de Barcelona durante la Baja Edad Media”, XIII Congrés d’Història Agrària. Congrés Internacional de la SEHA. Lleida: Universitat de Lleida, 2011 <http://www.seha.info/congresos/2011/S1-Richou,%20Montserrat.pdf>. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 399 RICHOU I LLIMONA, Montserrat, “La família i les esposalles a Sant Genís de Vilassar (1348-1486)”, treball amb el qual es va obtenir la Suficiència Investigadora i el Diploma d’Estudis Avançats, dirigit per la doctora Mercè Aventin i Puig. Barcelona: Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2005. — “La família i el mas en les estratègies patrimonials al Vilassar Baix medieval”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XX (Barcelona, 2009) pp. 245-261. — “Família pagesa i estratègies patrimonials: el Baix Maresme als darrers segles medievals”, a BOLÓS, Jordi et al. (ed.), Família pagesa i economia rural. VII Congrés sobre Sistemes Agraris, Organització Social i Poder Local. Lleida: Diputació de Lleida i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2010, pp. 259-272. — “Una dècada d’abastament frumentari: Barcelona i la iniciativa privada als anys 70 del s. XIV” (en premsa com a capítol de llibre col·lectiu amb Antoni Riera i d’altres col·laboradors). — “Vers una caracterització de la pagesia baix medieval dins d’un àmbit regional”, IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Els monestirs medievals. Felibrejada, 93 (Mataró, 2011), pp. 196-206. RIERA I MELIS, Antoni i FERNÁNDEZ i TRABAL, Antoni, “La crisi social i econòmica al camp”, Història Agrària dels Països Catalans. V.II Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 119-181. RIERA I MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988. RIERA I MELIS, Antoni, “Catàstrofe i societat a la Catalunya Medieval: els terratrèmols de 1427-1428”. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 20/21 (Barcelona, 1999-2000), pp. 699-737. — “Crisis frumentarias y políticas municipales de abastecimiento en las ciudades catalanas durante la Baja Edad Media”, a OLIVA HERRER, Hipólito Rafael i BENITO, Pere (eds.), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2007, pp. 125-159. — “Documentación notarial e historia de la alimentación”, Napoli Nobilissima. Rivista di Arti Figurative, Archeologia e Urbanistica, vol. XXXIII, fasc. III-VI (Nàpols, 1994), pp. 121-138. — “Estructura social y sistemas alimentarios en la Cataluña Bajo Medieval”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 14/15 (Barcelona, 1993-1994), pp. 193-217. — “La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad Media. Barcelona”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 23/24 (Barcelona, 2002/2003), pp. 441-463. 400 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA RIERA I MELIS, Antoni, “«Lo pus greu càrrech e perill que jurats d’aquesta ciutat han és tenir aquella sens fretura de blats». El aprovisionamiento urbano de cereales en las ciudades de la Corona de Aragón durante la baja edat media”, a SESMA y MUÑOZ, Ángel (director científic), La Corona de Aragón en el centro de su historia 1208-1458. Aspectos económicos y sociales, Saragossa, Gobierno de Aragón (“Colección Actas”, 75), 2009, pp. 233-277. — “Panem nostrum quotidianum da nobis hodie. Los sistemas alimenticios de los estamentos populares en el Mediterráneo noroccidental en la baja edad media”, a IGLESIA DUARTE, José de la (coord.), La vida cotidiana en la Edad Media. Logronyo: Gobierno de la Rioja y Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 25-46. — “Pobreza y alimentación en el Mediterráneo Noroccidental en la Baja Edad Media”, XV Jornades d’Estudis Històrics Locals. La Mediterrània, àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles VXVIII). Palma de Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics, 1986. RIERA VIADER, Sebastià, “El mal any primer a Barcelona”, tesi de llicenciatura. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1985. RIU, Manuel, La vida, las costumbres y el amor en la Edat Media. Barcelona: Editorial Gassó, 1959. — “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”, Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta/Mediaevalia Annexos d’Arqueologia Medieval, annex 1 (Barcelona, 1981/1982), pp. 29-57. — “Aspectes històrics i arqueològics del mas”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 19-48. RIVERA, Milagros, “Dret i conflictivitat social entorn de les dones a Catalunya”, Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, 1988, pp. 53-72. — “El dot i el lloc de la dona a la societat medieval”, L’Avenç, 48 (Barcelona, 1982), pp. 69-73. — “La legislación del “monte delle Doti” en el Quatrocento florentino”, Las mujeres medievales y su ámbito jurídico. Madrid: Universidad Autónoma, 1983, pp. 155-173. RODRÍGUEZ BARRAL, Paulino, “Purgatorio y culto a los santos en la plástica catalana bajomedieval”, Locus Amoenus, 7, 2004, pp. 1-3 <http:// dd.uab.es/pub/locus/11359722n7p35.pdf>, pp. 1 i 3. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 401 RODRÍGUEZ SÁNCHEZ, Àngel, “La muerte en España: del miedo a la resignación”, a SERRANO MARTÍN, Eliseo (ed.), Muerte, religiosidad y cultura popular, Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1994, pp. 35-52. RONCIÈRE de la, Charles, “La vida privada de los notables toscanos en el umbral del Renacimiento” a ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges (dir.), Historia de la vida privada. 2. De la Europa Feudal al Renacimiento. Madrid: Ed. Taurus, 1991, pp. 173-317. ROQUÉ I MARGENAT, Josep Maria, Òrrius (Maresme). Contribució a la història del poble. Mataró: Grup d’Història del Casal (“Col·lecció el Racó”, 2), 1998. ROS MASSANA, Rosa et al., Els capítols matrimonials. Una font per a la història social. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines (“Biblioteca d’Història Rural”, 6), 2010. RUBIO I MANUEL, Daniel, “El Crédit a Barcelona a llarg termini a la segona meitat del segle XIV: els censals morts i els violaris”, 2 volums, tesi doctoral dirigida pel doctor Josep Hernando i Delgado. Barcelona: Departament d’Història Medieval, de Paleografia i Diplomàtica de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 2003. — “El crèdit a llarg termini a Barcelona i a la segona meitat del segle XIV: els censals morts i els violaris”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XIV (Barcelona, 2003), pp. 159-178. RUIZ DOMÈNEC, José Enrique, El despertar de las mujeres: la mirada femenina en la Edad Media. Barcelona: Península (“Atalaya”, 27), 1999. — “La crisis económica de la Corona de Aragón: ¿Realidad o ficción historiogràfica?”, Cuadernos de historia, 8 (Madrid, 1977), pp. 17117. RUIZ GÓMEZ, Francisco, “El parentesco y las relaciones sociales en las aldeas castellanas medievales”, a PASTOR, Reyna (comp.), Relaciones de poder, de producción y de parentesco en la Edad Media i Moderna. Madrid: CSIC (“Biblioteca de Historia”, 1), 1990, pp. 263-277. RYCKEBUSCH, Fabrice, “Le contrôle du clergé rural dans le Sud-Ouest de la France au Bas Moyen Age”, a BONASSIE, Pierre (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XIIIèmes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran. 6-8 septembre 1991. Tolosa: Presses Universitaires de Mirail, 1995, pp. 205-229. SABATÉ I CURULL, Flocel, Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya Baixmedieval. Barcelona: Ed. Rafael Dalmau (“Episodis de la Història”, 333-334), 2003. — El territori de la Catalunya Medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1997. 402 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA SABATÉ I CURULL, Flocel, “Els objectes de la vida quotidiana a les llars barcelonines al començament del segle XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 20 (Barcelona, 1990), pp. 53-108. — “Les castlanies i la comissió reial de 1328”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pp. 177-241. SALES, Núria, “Guadalupe: un cop d’ull a uns quants malentesos”, II Col·loqui d’Història Agrària. Barcelona-Olot-Girona, 1986. — “1486. Triomf del mas sobre el castell?”, Revista de Catalunya, 13 (Barcelona, 1987), pp. 53-63. SALICRÚ PLANS, Joan, Les feines del camp i del bosc a Vallgorguina. Mataró: Copisteria Castellà, 1993. SALICRÚ I LLUCH, Roser, “A foc! A foc! Assalt, incendi i destrucció del castell de Mataró per part del Sagramental a mitjan segona dècada del segle XV”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 60 (Mataró, 1998), pp. 6-14. — “Entre el reclam de les terres islàmiques i l’escapada septentrional: la institucionalització de la por a les fugues d’esclaus a la Catalunya tardomedieval”, a FERRER i MALLOLL, Maria-Teresa i MUTGÉ i VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertad. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Anuario de Estudios Medievales, Annex 38, 2000, pp. 87-134. — Esclaus i propietaris d’esclaus a la Catalunya del segle XV. L’assegurança contra fugues. Barcelona: CSIC, 1998. — “Mataró 1453. Efectes i emmarcament del terratrèmol de 1448”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 46 (Mataró, 1993), pp. 3-21. SALRACH, Josep M., “El mercado de la tierra en la economía campesina medieval. Datos de fuentes catalanas”, Hispania, LV, 191 (Madrid, 1995), pp. 921-952. — “La comunitat pagesa”, Història Agrària dels Països Catalans. Edat Mitjana, vol. II. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 505-539. — “La Pesta Negra i els orígens del problema remença”, Anuario de Estudios Medievales, annex 24 (Barcelona, 1989), pp. 13-34. — “La renta feudal en Cataluña en el siglo XII: estudio de los honores, censos, usos y dominios de la casa de Barcelona”, a SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993, pp. 29-70. — “La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana”, Vinyes i vins: mil anys d’història. Actes i comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993, pp. 117-145. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 403 SALRACH, Josep M., “Mas prefeudal i mas feudal”, a BOLÓS, Jordi i BUSQUETA, Joan Josep (dir.), Territori i Societat a l’Edat Mitjana: Història, Arqueologia, documentació, vol. I. Lleida: Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, pp. 13-40. — “Mercat i mercats”, Història Agrària dels Països Catalans. Edat Mitjana, vol. II. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004, pp. 395-432. SAMON FORGÀS, Josep, “Per la sagrera de Vilassar. Vilassar de Dalt”, Ipsa Arca, 2 (Vilassar de Dalt, 1999), pp. 36-47. SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV). Vic: Eumo (“Biblioteca Universitària”, Història 4), 1995. — La fiscalidad real en Cataluña (s. XIV). Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, 22), 1992, pp. 341-371. SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (comp.), Estudios sobre la renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC, 1993. SÁNCHEZ ROMAN, Felipe, Estudios de derecho civil español e Historia general de la legislación española, tom 5.1. Madrid: Estab. Tip. Sucesores de Rivadeneneyra, 1898. SANZ, Antoni L., “La Pabordia de la Catedral de Girona, 1180-1343”, ponència del congrés La Formació i Expansió del Feudalisme Català. Girona, del 8 al 11 de gener de 1985. SEGURA, Cristina: “Las mujeres en la organización familiar”, a IGLESIA DUARTE, José Ignació de la (coord.), La familia en la Edad Media, Logronyo, Instituto de Estudios Riojanos y Gobierno de la Rioja, 2001, pp. 209-219. SERRA I CLOTA, Assumpta, “El vi, la seva importància i la seva elaboració entre el s. XIII-XVI”, Vinyes i vins: mil anys d’història. Actes i Comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1993, vol. II, pp. 281-298. — La comunitat rural a la Catalunya medieval: Collsacabra (s. XIII-XVI). Vic: Editorial Eumo (“Col·lecció L’Entorn”, núm 18), 1990. — “Reaccions senyorials a la crisi agrària a Catalunya a la Baixa Edat Mitjana: els remences”, Anuario de Estudios Medievales, 29 (Barcelona, 1999), pp. 1005-1042. SERRA I PUIG, Eva, “Els cereals a la Barcelona del segle XIV”, a RIERA I MELIS, Antoni (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals del Consell d’Investigacions Científiques (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales”, annex 20), 1984, pp. 71-108. 404 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA SERRA I PUIG, Eva, “El 50è aniversari de la Sentència Arbitral de Guadalupe: els usos polítics d’una commemoració”. Revista de Girona, 118 (Girona, 1986), pp. 28-31. — “El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe”, Recerques, 10 (Barcelona, 1980), pp. 17-32. — “Notes sobre els orígens i l’evolució de l’emfiteusi a Catalunya. Centre d’Estudis Històrics Internacionals”, Estudis d’Història Agrària, 7 (Barcelona, 1986), pp. 127-138. — Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII: Baronia de Sentmenat 1590-1729. Barcelona: Ed. Crítica, 1988. — “Per una cronologia i interpretació de la crisi del segle XVII”, Terra, treball i propietat. Classes agràries i règim senyorial als Països Catalans. Barcelona: Editorial Crítica, 1986. — “Remences: una ocasió per a tornar-hi a pensar”, L’Avenç, 93 (Barcelona, 1986), pp. 46-52. SIGAL, Pierre André, “Les accidents de la petite enfance à la fin du Moyen Âge d’après les recits de miracles”, a FOSSIER, Robert (ed.), La petite enfance dans l’Europe médiévale et moderne. Actes des XVIès Journées Internationales d’Histoire de l’Abbaye de Flaran, septembre 1994. Tolosa: Presses Universitaires du Mirail, 1997, pp. 59-76. SCHMITT, Jean-Claude, Le corps, les rites, les rêves, le temps. Essais d’anthropologie médiévale. París: Éditions Gallimard (“Bibliothèque des histoires”), 2001. SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume, “La crisi social agrària de la Baixa Edat Mitjana: els remences”, Estructura social i econòmica del camp Català. Barcelona: Magrana, 1983, pp. 69-85. — “La peste negra en la península ibérica. Barcelona”, Anuario de Estudios Medievales, VII (Barcelona, 1970/1971), pp. 67-103. SOCARRATIS, Iohannes de, Tractatum Petri Alberti canonici Barchinonensis, de Consuetudinis Cathaloniae inter dominos et vasallos, ac non nullis aliis, quae Commemorationes Petri Alberti appellantur, doctisima ac locupletissima commentaria nunc primum typis excusa, quibus feudorum materia diligentissime per tractatum, Barchinona, Apud Iohannem Gordioem, 1551 (Biblioteca de Catalunya, fons reservat). SOLDEVILA I TEMPORAL, Xavier, “Carestías y crisis de subsistencia en el mundo rural catalán: el Baix Empordà en el siglo XIV”, a OLIVA HERRER, Hipólito Rafael i BENITO, Pere (eds.), Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la Edad Media. Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2007, pp. 221-228. — “La crisi del 1333 al comtat d’Empúries”. Comunicació presentada a El blat i la carn a la Catalunya medieval: mercat, crisis alimen- LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 405 tàries i polítiques públiques d’abastament (II). 2n Seminari Crisis i cicles en la història. Barcelona: Facultat de Geografia i Història, 12 de gener de 2011. SOLDEVILA I TEMPORAL, Xavier, “Masades i servituds a Torroella de Montgrí i la seva comarca (1290-1340)”, a CONGOST, Rosa i TO, Lluís, Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), pp. 91-123. SUBIÑÀ i COLL, Enric, Argentona al segle XV. Terra de remences. Argentona: La Comarcal Edicions, 2010. — Argentona de la sagrera a la vila (1295-1900). Argentona: Ajuntament d’Argentona, 2002. — “El mas Arnó d’Agell (els Frares), a Cabrera de Mar, entre els segles XIV i XVII”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 441-452. — “El poblament dispers al Maresme. Els masos medievals”, L’organització de l’espai i models de poblament, II Jornades d’Història i Arqueologia del Maresme. Mataró: Grup d’Història del Casal, 2003. SUBIÑÀ I COLL, Enric et al., “Els masos a Argentona al segle XV”, Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, 8 (Argentona, 2001), pp. 233-247. TERRADES, Ignasi, El món històric de les masies. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1984. — “La casa mítica i la casa jurídica. Reflexions sobre un contrast entre el País Basc i Catalunya”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 49-64. TO FIGUERAS, Lluís, “Estrategias familiares y demografía: una aproximación a partir de las fuentes catalanas”, Demografía y sociedad en la España Bajomedieval. Sesiones de trabajo, Seminario de Historia Medieval, Aragón en la Edad Media. Saragossa: Universidad de Zaragoza, 2002, pp. 129-156. — “El domini de Santa Maria de Vilabertran en els segles XI-XII” a CONGOST, Rosa i TO, Lluís, Homes, masos, història. La Catalunya nord-est (segles XI-XX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 215), 1999, pp. 23-42. — El monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia: una anàlisi local del canvi feudal. Diplomatari segles X-XII. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1991. — Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (segles X-XII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba, 185), 1997. 406 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA TO FIGUERAS, Lluís, “La diferenciació pagesa a la diòcesi de Girona (segle XIV): una nota metodològica”, El feudalisme comptat i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 441-464. — “Servitude et mobilité paysanne: les origines de la «remença» catalane (XII-XIII siècle)”. Mélanges de l’École Française de Rome (Roma, 2000), pp. 827-865. TUTUSAUS, Pau, “Un mal any en la ciutat de Barcelona (1374-1375)”, tesi de llicenciatura inèdita dirigida pel doctor Antoni Riera i Melis. Barcelona: Departament de Paleografia, Diplomàtica i Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1986. UDINA i ABELLÓ, Antoni M., La successió testada a la Catalunya altomedieval. Barcelona: Fundació Noguera (“Col·lecció Textos i Documents”, 5), 1984. VALVERDE, Lola, “L’Infanticidi en l’Edat Moderna”, L’Avenç, 199 (Barcelona, 1996), pp. 12-15. VICENS VIVES, Jaume, El gran sindicato remensa (1488-1508). Madrid: CSIC, 1954. — Els trastàmares (Segle XV). Barcelona: Editorial Vicens Vives, 1984. — Historia de los remensas (en el siglo XV). Barcelona: Editorial Vicens Vives, 1978. VICIANO, Pau, “Pagesos que innoven. La petita explotació en les transformacions agràries de la fi de l’Edat Mitjana”, El feudalisme comptat i debatut. València: Universitat de València, 2003, pp. 503-522. VILA, Núria, Estudi del vocabulari de les eines agrícoles del Baix Camp. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1991. VILADEMUNT I CORNEY, Josep, “Estratègies humanes d’ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt”, Vilassar de Dalt. 2002, treball inèdit. VILAGINÉS, Antoni, El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès (segles XXII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (“Biblioteca Abat Oliba”, 234), 2001. VILÀ-VALENTÍ, Joan, “Aspectes geogràfics i territorials del mas”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 3-17. VILAR, Pierre, Catalunya dins l’Espanya Moderna. Barcelona: Curial i Edicions 62, 1981. VINYOLES I VIDAL, Teresa, “Ajudes a donzelles pobres a maridar”, La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval. Barcelona: CSIC, 1980, pp. 295-362. — “L’alimentació a Barcelona vers el 1400”, L’Avenç, 30 (Barcelona, 1980), pp. 44-49. LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 407 VINYOLES I VIDAL, Teresa, “L’Amor i la mort al segle XIV: Cartes de dones”, Miscelània de Textos Medievals, 8 (Barcelona, 1996), pp. 111-198. — “El pressupost familiar d’una mestressa de casa barcelonina per l’any 1401”, Acta/Mediaevalia. Annex 1 (Barcelona, 1982/1983), pp. 101111. — “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals”, Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona del Departament de la presidència de la Generalitat de Catalunya, 1988, pp. 53-92. — “El rebost, la taula i la cuina dels frares barcelonins al 1400”, a RIERA i MELIS, Antoni, (coord.), Alimentació i societat a la Catalunya Medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC (“Col·lecció Anuario de Estudios Medievales” annex 20), 1988, pp. 137-166. — “Integració de les llibertes a la societat barcelonina baixmedieval”, a FERRER I MALLOL, Maria-Teresa i MUTGÉ I VIVES, Josefina (eds.), De l’esclavitud a la llibertad. Esclaus i lliberts a l’Edat Mitjana. Barcelona: CSIC (“Anuario de Estudios Medievales”, annex 38), 2000, pp. 593-614. — “La qualitat de vida en un mas del Vallès al segle XV. Estudi de l’inventari del mas Canals de Rubí (Can Rosés)”, El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològic. Barcelona: CSIC, 2001, pp. 479-519. — “La vida privada a l’epoca gòtica a partir de la documentació matrimonial”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XVII (Barcelona, 1999), pp. 59-86. — La vida quotidiana a Barcelona vers 1400. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 1985. — Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana (1370-1410). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976. VIÑALS I IGLÉSIAS, Josep, Premià a començaments del segle XVIII: un assaig d’història econòmica local. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1983. VIVES, Elisenda, La població catalana medieval. Origen i evolució. Vic: Eumo (“Referències”, 8), 1990. VOVELLE, Michel, La Mort et l’Occident: de 1300 à nos jours. París: Gallimard (“Bibliothèque des histoires”), 1983. — “Sobre la mort”, La mort a l’Antic Règim. L’Avenç, 78 (Barcelona, 1985), pp. 50-57. VRIES Jean de, “Família, mercat local i sistema urbà: algunes consideracions històriques”, Els espais del mercat. 2n Col·loqui Internacional d’Història Local. València: Centre d’Estudis d’Història Local (“Història Local”, 14), 1993, pp. 55-76. 408 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA ZAPATA BUXENS, M. Assumpció, La baronia Desbosch del Maresme. Una jurisdicció feudal en l’Edat Moderna. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2004. — Les jurisdiccions locals en el pas de l’edat mitjana a l’edat moderna. Els batlles de sachs i els batlles reials a la baronia Desbosch. Mataró: Caixa Laietana, 1998. ZONABEND, Françoise, “De la familia. Una visión etnológica del parentesco y la familia”, a BURGUIÈRE, André et al., Historia de la familia. Mundos lejanos, mundos antiguos, vol. I. Madrid: Alianza, 1988, pp. 17-82. APÈNDIX DOCUMENTS CRITERIS DE SELECCIÓ DE DOCUMENTS L’apèndix documental està conformat per setze documents que il·lustren molts dels temes que s’han desenvolupat en aquesta recerca. Per a la compilació s’ha tingut en compte l’estat de conservació dels documents i la voluntat de mostrar el major nombre de temàtiques tractades. En aquesta recopilació pot observar-se la inserció d’algunes fonts breus, poc detallades i que pertanyen a tipologies documentals molt presents als nostres arxius, com ara els enfranquiments i les àpoques de dot (vegeu documents 1 i 7). L’estudi d’un espai geogràfic reduït permet un aprofundiment de les temàtiques tractades però, alhora, també requereix una disciplina en el tractament de les dades. La classificació de totes les informacions referents a tots els subjectes que directament o indirectament han estat esmentats a les escriptures consultades, realitzada durant el període d’investigació, ha permès després l’exposició documentada de la nostra recerca. Amb aquestes dades s’ha pogut completar moltes de les peces del trencaclosques que teníem al davant. D’altres, potser aniran definint-se mercès a la recerca que es continua practicant. En canvi, d’altres fonts de l’apèndix són excepcionals per la importància de les dades exposades i/o pel seu detallisme. Mentre que el document 4 descriu les feines que hauran de realitzar una parella de pagesos durant un any, el document 2 recull fragments de la venda realitzada per Pere des Bosc a pagesos d’Argentona, Cabrera i Vilassar, l’any 1365. Només s’han inclòs alguns fragments d’aquesta font, perquè es tracta d’un document molt llarg i de vegades repetitiu que ha estat comentat àmpliament i exposat en taules. 412 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Quant a la resta de documents seleccionats i d’acord amb el que s’ha comentat en aquest mateix espai, reflecteixen múltiples aspectes exposats al llarg de les planes d’aquest llibre. Com és habitual, cada transcripció documental està precedida per la datació de la font, la regesta pertinent i els identificadors del document. És a dir, l’arxiu on està dipositada la font, el notari que donà fe de l’escriptura, el document i, si escau, els folis pertinents. NORMES DE TRANSCRIPCIÓ Les transcripcions de documents o fragments de fonts escrites en llatí i en català s’han elaborat intentant respectar tant com sigui possible el redactat original. Per això, s’ha realitzat una transcripció rigurosa del text que s’ha adaptat als següents criteris amb la intenció de facilitar-ne la lectura i la comprensió: — S’ha regularitzat la puntuació, la separació de paraules o l’ús de les majúscules. — S’han respectat les consonants dobles enmig de paraula. — S’ha utilitzat la “v-u” segons el seu valor fonètic. — En llatí, s’ha transcrit la j com a i. En català, l’ús d’ambdues lletres s’ha adaptat a la fonètica vigent. — S’han desenvolupat totes les abreviatures. — S’han aglutinat els cognoms i els topònims compostos. — S’ha respectat la contracció de la preposició “de” i l’article “es”, que originà “des” i precedí a alguns cognoms com per exemple “des Bosc”. — No s’han actualitzat les denominacions dels topònims. — En els textos en català, s’ha accentuat i utilitzat el guió segons les normes actuals. No sempre s’ha utilitzat l’apostrofació, perquè s’ha prioritzat la separació d’algunes paraules amb la intenció de ser fidels al text original. S’ha emprat el punt volat, per a indicar les elisions o aglutinacions absents en el català actual. — Els parèntesis que acompanyen els punts suspensius indiquen les paraules o fragments de lectura dubtosa. — Els punts suspensius informen que hi ha alguna part del text que no s’ha transcrit. — A l’apèndix documental, a peu de pàgina, s’han assenyalat les paraules interlineades, repetides i altres detalls de les fonts presentades. 1 1348, abril, 10 Berenguer, abat del monestir de Santa Maria de l’Estany, enfranqueix a canvi del pagament de 50 sous a Sança, filla de Simó Flor i Elisenda, de la parròquia de Sant Pere de Premià. Museu Municipal de la Marina de Vilassar de Mar,1 calaix 50, pergamí 153. Noverint universi quod nos Berengarius Dei gracia, abbas monasteri Sancte Marie Stagnensis, per nos et omnes successores nostros absolvimus et difinimus et ab omni dominio et servitute nostra penitus facimus te Sanciam, filiam Simonis Flor et Elicsendis, uxoris eius, de parrochia Sancti Petri de Premiano, Barchinone diocesis, et omnes infantes in te procreandos et omnia bona tua et ipsorum infantum. Hanc autem absolucionem et difinicionem facimus tibi et tuis et specialiter illi domino vel dominis quem vel quos in persona tua magis eligere volueris. Per hanc autem absolucionem et difinicionem confitemur et recognoscimus habuisse et recepisse a te quinquanginta solidos monete Barchinone de terno. Super quibus renunciamus excepcioni peccunie a te non habite et recepit et doli infactum. Hanc autem facimus in posse et manu notari infrascripcti. Actum est hoc, .Xº kalendis aprilis anno Domini .Mº. CCCº. XLº.octavo. Sig+num Berengarii Dei gracia abbas predicti qui hec laudamus et firmamus. Testes huius rei sunt: Berengarius de Castelló, sartor, Jacobus de Rippa et Petrus de Hulmo. Sig+num Berengarii Dei gracia Stagnensis monasterii abbatis predicta firmantis. Sig+num Berengarii de Vilaramo, camerarii Stagnensis, predicta firmantis. 414 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA Sig+num Poncii de Pastennis, rectoris ecclesia sancti Fructuosi de Castrotersolo, et notario publico eiusdem, qui hec scribi fecit et clausit. 1. D’ara endavant MMMVM. 2 1365, març, 27 Pere des Bosc, ciutadà de Barcelona i senyor dels castells de Sant Vicenç i de Vilassar, ven el domini directe, el dret de percebre censos, d’exigir els mals usos i d’altres drets reals i personals a alguns habitants de les parròquies de Sant Genís de Vilassar, de Sant Julià d’Argentona i de Sant Pere de Premià. Amb anterioritat, aquests homes havien estat vassalls del monestir de Sant Marçal del Montseny i, l’any 1364, havien estat venuts amb béns i drets per 38.000 sous pel monestir de Sant Marçal del Montseny a Pere des Bosc. El document també fa referència a una sentència favorable a aquests homes, els quals pogueren adquirir el venut a canvi del pagament de 38.000 sous.1 Arxiu Municipal d’Argentona (en fase de recatalogació). Trasllats de 1496 i 1579.2 Hoc est exemplum bene et fideliter, in parrochia Sancti Genesi de Vilassar, diocesis Barchinone, sumptum a quodam publico et auctentico vendicionis, liberacionis et infranquimenti instrumento in pergameneo exarato manu notarii publici Barchinone subscripto thenoris sequentis. Hoc est translatum bene et fideliter sumptum a quodam publico vendicionis, liberacionis et enfranquimenti instrumenti in pergameneo exarato de tenoris huiusmodi. In Dei nomine noverint universi quod ego Petrus de Boscho, civis Barchinone, dominus castrorum et honoris de Sancto Vincencio de Vilassario, attendens venerabiles et religiosos fratrem Joannem de Caselles, priorem monasterii Sancti Marcialis de Montesigno, monasterii Sancti Stephani de Balneolis, diocesis Gerundem, inmediate subiecti cum auctoritate, licencia et voluntate honore et religiosi fratis Poncii, abbatis dicti monasterii de Balneolis, superioris sui et conventus eiusdem monasterii et ipsos etiam abbatem et conventum suum seu ipsius conventus (...) simul cum dicto priore ex certis iustis et veris causis vendidisse michi et quibus velim perpetuo pro libero et francho alodio precio triginta trium mille solidorum Barchinonencium mansos seu manças, bordas et res sequentes..... Atendere etiam venerabiles Jacobum de Vallesicha et Guillermum de Podio, licenciatos in legibus, cives Barchinone, vigore potestatis concesse in quodam capitulo sive pacto inter dictos abbatem et priorem ex una parte et me altera in hito seu facto pronunciasse et cognovisse LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 415 ac dixisse in quadam sua pronunciacione quam vobis dictis hominibus instantibus prosequentibus inter vos et me protulerunt quod ego dictus Petrus de Boscho sub certis modo et forma in ipsa sentencia et infra in presenti instrumento contentis teneam et habeam redempcioni dare enfranquire seu difinire ad evaluare seu vendere vobis in perpetuum precio triginta octo mille solidorum barchinonensium vos omnes dictos homines per me emptos, qui fuistis dicti monasterii Sancti Marcialis, et personas et mansos et proles vestras cum domibus (...) vineis, campis, terris, honoribus et pertinenciis ipsorum mansorum et cum hominibus et mulieribus presentibus et futuris in ipsis mansibus habitis et habituris et redempcionibus eorumdem, intestis, exorquiis, cuguciis, firmis sponsaliciorum, intratis, exitis directis dominiis et aliis supradictis et omnia dicta quinta, agraria census redditus, directa dominia, tercia foriscapia, usatica servitutes ac servicia et quemlibet alia iura integriter atque terras que ego ex dicta empcione per inde facta a dictis priore et abbat de noviter adquisivi in terminis et parrochiis supradictis, excepti tamen et rententis mihi dicto Petro de Boscho eisque dictum monasterium Sancti Marcialis habebat seu habere seu petere poterat a me seu in aut supradictis castris meis aut in seu super terris, honoribus meis propriis et exceptis etiam et michi retentis dictis Ferrario Eimerich et Alemanyo Aimericho, eius filio, ac dicta masia, quam tenent vocata mas Aimerich et Eymerichus Alemany et Bernardus Aimarich, eius genero, et dicta masia, quam tenent vocata mas Isern, et Petro Strany, alias vocato Dilmer, et manso quem tenet vocato Strany, qui voluerunt esse et remanere homines mei dicti Petri de Boscho prout de his apparet per dictam sentenciam seu pronunciacionem dictorum dominorum venditorum cognitorum latam in posse Francisci de Laderdosa, notari infrascripti, ultima die octobris anno a Nativitate Domini millesimo trecentesimo sexagesimo quarto. Attendens in super quod licet ego dictus Petrus de Boscho appellaverim seu recesserim a sentencia supradicta eandem et dictum pactum et capitulum ac potestatem dictorum se asserensium cognitores diversi mode impugnando ex eo inter alia quia ego ex una parte et dicti abbas et prior quibus seu cum quibus ego (...) dictum capitulum sive pactum ex altera ab eodem capitulo sive pacto et contentis in eo dissessorius et renunciamus eisdem ipsum instrumentum inde ex confectum cansellari mandantes tamen de dicta in audiencia in dicti domini infantis Joannis illustrissimi dominum Regis primogeniti et civis Gerunde ac agitata (...) controversia huiusmodi sive causa inter me et vos dictos olim Sancti Marcialis homines dominum non expectata iudicialia sentencia super hoc intervenientibus aliquibus personis, convenimus ego et vos quod ego dictam sentenciam approbando vobis (...) seu enfranquimentum, difinicionem et vendicionem faciam ante dictos iuxta formam et mentem sentencia supradicta. Id circo ego 416 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA dictus Petrus de Boscho laudans et approbans sentenciam supradictam gratis et ex certa sciencia de thenoris presentis publici instrumenti per me et omnes heredes et successores meos libero et absolvo et ex causa vendicionis presentis liberosque absolutos et franchos facio sub condicione tamen modo et formam et mentem sentencia supradicta vos dictos ..... Et generaliter ab omnibus aliis singulis iuribus rebus quodcumque nomine censeantur que ego a dictis abbate et priore in et super vobis et mansis, honoribus predictis et bonis vestris emi noviter ut profertur. Ego enim ea omnia et singula vobis et cuiuslibet vestrum et vestris heredibus seu successoribus perpetuo in dictis mansis et ex causa vendicionis huiusmodi absolvo, relaxo, diffinio et remitto ita quod nos et quemlibet vestrum et heredes seu successores vestri in dictis mansis et ipsi etiam mansi cum honoribus et pertinenciis et quecumque predia vestra que pro dicto monasterio Sancti Marcialis in dictis castris seu eorum terminis et in dictis parrochiis tenebatis sitis et remaneatis sint et remanexit amodo in perpetuum redempti et immunes ab omnibus supradictis et alodiarii seu aloerii liberi atque franqui. Vendo etiam vobis et quibus velitis perpetuo per liberum et franchum alodium vestrum omnia alia et singula supradicta qua a dictis abbate et priore intra terminos dictorum castrorum meorum de Sancto Vincencio et de Vilassario et intus parrochias antedictas emi seu adquisivi noviter cum memorato superius instrumento dicto meo emptionis et pro ea ex ipsa emptione plenius et largius ad me spectant salvis et retentis mihi et meis perpetuo et ab huiusmodi vendicione seu enfranquimento exceptis expresse dictis Ferrario Eimarichi et Alemanyo Eimerichi, eius filio..... dedistis et solvistis michi et confiteor me a vobis habuisse et recepisse triginta octo mille solidos monete Barchinone de terno iuxta summam supradictam in tabulis scilicet cambi Berengarii Bertrandi et Petri de Podioviridi, comptorum Barchinone, in quibus venerabilis vicarius Barchinone oblato pro parte vestra michi precio supradicto et me dictum dicta controversia iurabat ipsum precium recipere recusante fecerat deponi et consignari precium supradictum..... Hoc igitur omnia et singula quod superius continent facio paciscor. Promitto ego dictus Petro de Boscho vobis dictis probis hominibus superius nominatis olim hominibus dicti monasterii Sancti Marcialis exhistentibus et vocatis et cuilibet vestrum et vobis etiam notario infrascripto tamquam publice persone pro vobis et omnibus eorum heredibus et successoribus in premissis et pro aliis etiam personis quorum interest et intererit recipienti et paciscenti ac legitime stipulanti volens quod de premissis possint fieri et tradi per vos notarium infrascriptum tam michi dictis probis hominibus et singulis eorum (...) quod inde potuerimus et habere voluerimus publica consimilia LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 417 instrumenta. Actum est hoc, Barchinone, vigesima septima die marcii anno a Nativitate Domini millesimo trecentessimo sexagesimo quinto. Sig+num Petri de Boscho, predicti qui hoc laudo, firmo et iuro. Testes huius rei sunt: venerabili Guillermus3 de Podio, licenciatus in legibus, predictus Berengarius Partella, presbiter, Petrus Sabet, notario; Franciscus Requescu et Arnaldus Sulli, scriptores, Raimundus de Calderiis et Petrus Arnald, scutifer dicti venerabili Petri de Boscho. Sig+num mei Thome Costa, auctoritate regia notarii publici Barchinone, tenentis certis actis, titulis, scripturas scribanie discreti Francisci de Ladernosa, quondam, connotari mei, qui hoc instrumentum sub dicto calendario inter dictas scripturas repertum, firmatum et notatum ex cuius nota... 1. Per qüestions d’espai només s’ha transcrit part del document. La informació d’aquesta font ha estat comentada en diferents apartats i exposada en taules. 2. Hi ha un trasllat posterior però no es pot llegir la data. 3. Ratllat de Boscho. 3 1371, desembre, 15 Pere de Montornés, senyor del castell de Montornés, confirma en aquesta carta precària la possessió emfitèutica sota el seu domini d’una peça de terra a Guillem Carbonell, de la parròquia de Sant Genís de Vilassar. Carbonell satisfà 22 sous per aquest reconeixement i li és reduït el cens agrer que passarà a ser de la cinquena a la setena part dels fruits. MMMVM, calaix 65, pergamí 145. In Dei nomine noverint universi, quod ego Petrus de Montetornesio, dominus castri de Montetornesio, in Vallesio, filius et heres venerabilis Petri de Montetornesio, quondam, domini dicti castri, gratis et ex certa sciencia per me et meos laudo et approbo ac de novo stabilio sive ad agrarium infrascriptum redigo vobis Guillermo Carbonelli, de parrochia Sancti Genesii de Villassario, et vestris perpetuo quandam peciam terre cum pertinenciis suis quam vos habetis et possidetis in dicta parrochia Sancti Genesii, in loco vocato as Parayó, et tenetis pro me et sub dominio et alodio meo ad agrarium quinti. Et terminatur dicta pecia terre cum suis pertinenciis ab oriente et ab occidente in alodio altaris castri Sancti Vincencii, a meridie in honore Arnaldi Gerau, de Capraria, et a circio in honore Raymundi Amati, alodio altaris Sancti Bartholomei. Hanc autem laudacionem 418 MONTSERRAT RICHOU I LLIMONA et approbacionem ac de novo stabilicionem sive ad agrarium infrascriptum redaccionem facio vobis dicto Guillermo Carbonelli et vestris de predicta pecia terre cum suis pertinenciis, sicut melius dici et intelligi potest ad salvamentum et bonum intellectum vestri et vestrorum. Sub tali tamen pacto quod in compensacionem dicti agrarii dicti quinti detis vos et vestri successores in predictis de omnibus fructibus dicte pecie terre septimam partem bene et fideliter et quod de cetero cadat et cesset dictum agrarium dicti quinti. In hiis autem non proclametis alium dominum sive alios dominos nisi tantum me et meos. Liceatque vobis et vestris post dies triginta ex quo in me et meis faticati fueritis predicta que vobis laudo et approbo ac de novo stabilio sive ad dictum agrarium redigo vendere, impignorare et alia alienare vestris tamen consimilibus et vestrorum. Salvo tamen semper in predictos michi et meis dicto agrario dicte septime partis et alia iure, dominio et fatica triginta dierum mei et meorum. Pro huiusmodi vero laudacione, approbacione ac de novo stabilicione solvistis michi viginti duos solidos barchinonensis, super quibus renuncio excepcioni peccunie predicte non numerate et non solute. In super convenio et promito vobis dicto Guillermo Carbonelli et vestris quod presens instrumentum et omnia et singula contenta in eo semper habebo et tenebo rata grata et firma et in aliquo nunquam contra faciam vel veniam aliquo modo iure, causa vel racione sub bonorum meorum omnium obligacionem. Hec igitur prout dicta sunt facio paciscor et promito per me et meos vobis dicto Guillermo Carbonelli et vestris necnon et notario infrascripto tamquam publice persone pro vobis et pro aliis quorum intersit stipulanti. Actum est hoc, in parrochia de Vallibus romanis, quintadecima die decembris anno a Nativitate Domini millesimo trecentesimo septuagesimo primo. Sig+num Petri de Montetornesio predicti, qui hec laudo et firmo. Testes huius rei sunt: venerabilis Riambaldus Ricardi et Dominicus Crivellerii, presbiter. Sig+num Francisci de Ultzinellis, auctoritate regia notarii publici Barchinone, qui hec scribi fecit et clausit. 4 1387, abril, 6 Capítols pactats entre Jaume Baró, escrivà, ciutadà de Barcelona, i Arnau de Costó, de Castelló de Farfanyà. En aquests pactes es regulen les feines agrícoles que hauran de fer Arnau Costó i la seva LA TERRA, LA FAMÍLIA I LA MORT AL BAIX MARESME (1348-1486) 419 muller, que no és identificada, durant un any al mas Bell-lloch de Tiana. El pagament estipulat d’aquestes tasques és valora