num 11definitiu.qxp

DIAGONAL
revista extraoficial de l’etsab . Nº11 . Desembre 2004
m e n ú
INDEX
d e l
EDITORIAL
eDitorial
Col.laboren
en aquest número:
Roger Blasco,
Dani Carrero,
Albert Comerma,
Le Corbusier,
Marta del Rio,
MARINA DÍAZ,
Ricard Gratacòs,
Andreu Griñó,
Alberto Hernandez,
Xavier Irigoyen Gómez,
Anna Manyes,
Xavi Rius,
Jorge Rovira,
RUP6NUP,
Jordi Torà,
en JAN,
l’Avi,
La gent de la DED’AB,
ESPAI PARAL.LEL,
i alguns anònims...
il.lustració portada:
Maria Picassó
Aparicions electorals
UN CONY DE
PAVIMENT
JUNTA D'ESCOLA
Esperant a fer
tard
PROBLEMASREALESDE UN
PRIMERCURSO EN
LA ETSAB.
KILLFORUM
Diario de una
cooperante
aRtuRo, arquitecto
sin futuro
TENDENCIAS
2004
FMI
EL POBLE
SAHARAUÍ (II)
gràcies a tots
número editat
gracies a la publicitat
de:
TECHNAL
ESPAI PARAL.LEL
+
DESEMPOLVANDO
RINCONES
El Horror Cristalizado
Saber ver la arquitectura.
L’esquela.
Tòpics.
SOBRE
GUSTOS...
ANEM A FER
UN VOL?
Secció de
Cinema
Jimmy Eat
World
Un madurito muy
marchoso
“Ese corbu”!!!
pàgina 2
Arriba l'onzè número
de Diagonal, quan
no fa ni un mes que
hem tret el desè. No
ha estat fàcil fer la
feina en tres setmanes, quan normalment ens hi passem
un mes llarg, i molt
menys amb les entregues i exàmens que
tots estem patint.
Hem d'agrair a tota la
gent que ha escrit i
ens ha ajudat per
poder tenir avui l'11.
Però havíem de treure aquest número
ara, ja que si no havíem d'esperar fins al
febrer per donar-vos
això que teniu a les
mans. Si, fins d'aquí
quasi dos mesos no
tornem a tenir classes. Ara no qüestionarem si aquests dos
mesos de feina a
casa, sense professor, són el millor per
aprendre, perquè si
comencem a qüestionar no acabarem
mai. Deixem-ho per
un altre número. El
què és inqüestionable és que són molt
benvinguts.
Ens tornarem a veure
al febrer, coincidint
amb les properes
eleccions a director
de l'EtsaB, on tots
vosaltres esteu convocats a votar si, si,
heu sentit bé: TOTS
VOSALTRES.
Les eleccions es realitzaran per sufragi
universal, tot i que el
valor dels vots no
sigui igual per uns
que per altres.
dd
i a gi oan a l 1 1 - D e s e m b r e 2 0 0 4
Inevitablement, per
part nostra tindreu
un número especial
(bé, més especial
que els altres) dedicat al tema eleccions
i altres temes relacionats.
Per altra banda sentim que un altre cop,
sembla ser ja una tradició en aquesta casa
només tornarà a presentar-se un sol aspirant al títol. Tot i així i
amb més motiu cal
que tothom digui la
seva a les urnes.
Per aquests motius,
ens agradaria sentir
les vostres opinions
al respecte. Aprofitant
aquest moment (l'elecció del pròxim
director de l'Etsab no
es repetirà fins d'aquí
a 3 anys!)
Així us convidem que
ens feu arribar via
mail, via bústia, passadís, etc. els vostres
suggeriments
per
millorar
l'escola,
quina mena de política hauria de dur a
terme el futur director
o qualsevol tema
relacionat.
Recordar-vos que si
teniu encara pel
febrer moltes incògnites sense resoldre
sobre la política dins
l'escola
sempre
podeu acudir a la
delegació on us
aclariran qualsevol
dubte.De tota manera, nosaltres intentarem exposar-vos tots
aquests temes dins el
proper número.
Deixant de banda les
eleccions i centrant-
nos més en aquest
número ens "omple
d'orgull i satisfacció"
poder confirmar allò
que ja es va deixar
entreveure en el
número anterior.
Sembla que poc a
poc augmenta la participació entre els
nostres col·laboradors fins al punt de
trobar-nos amb unes
noves seccions que
semblen
prometre
una llarga tirada com
"una de llibres" o la
secció
d'ESPAI
PARAL.LEL, entre
molts altres articles
que
fan
realitat
aquest número.
Agafant un altre cop
el caràcter crític
amb que s'havien
publicat Diagonals
anteriors omplim les
16 pagines entre
còmics, escrits i fotomontatges per donar
a conèixer una vegada més la realitat de
l'escola i la que ens
envolta diàriament.
Esperem que gaudiu
llegint aquesta revista
tant com nosaltres
fent-la. I que si algun
dia voleu deixar el
bàndol de lector per
passar al nostre, ja
sabeu:
[email protected]
Des d'aquí només
ens queda que desitjar-vos:
Bones
festes
millors turrons!!!
i
v o x
p ó p u ld ii a g o n a l
11 - Desembre 2004
Aparicions electorals
Sé que no és costum habitual en aquesta casa llegir la multitud de cartells que hi
ha penjats a l'escola i menys si es troben
a la vitrina reservada a direcció. Suposo
que deu ser a causa de la seva situació,
que pels que no ho sapigueu, es troba al
replà de les escales entre la planta baixa
i el primer pis. És recomanable donar-hi
un cop d'ull de tant en tant ja que de
vegades succeeixen fenòmens paranormals: documents que apareixen i desapareixen d'un dia per l'altre sense explicació aparent... Us situo.
Serien principis de novembre, em dirigia
al bar tot buscant unes monedes a la
butxaca quan, un raig de llum reflexat a
la vitrina de direcció, enlluernant-me, va
semblar voler cridar la meva atenció cap
a un punt concret. La meva mirada es va
aguditzar al veure aquelles paraules
"assenyalades": "eleccions a director de
l'escola". Al buscar els noms dels possibles candidats, només vaig trobar una
nota que explicava que en cas de presentar-se'n més d'un, s'hauria de fer
segons la tan anunciada nova normativa.
Però aquesta no va ser la única il·luminació que patiria aquell dia. La mateixa
nit un pensament se'm presentà en
forma, encara no sé si de possibilitat o
de paranoia: volia ser Director de l'Etsab:
... massa treball i cafè acumulats?. Vaig
anar al llit.
L'endemà, per sort, aquell pensament
semblava haver desaparegut, però em
vaig tornar a apropar a la vitrina a mirar
fins quin dia tindria per presentar-se el
meu hipotètic altre jo.... Tot això, "por si
las moscas", eh?... els mals pensaments
apareixen quan menys te'ls esperes....
Aquest cop no hi havia raig de llum, però
la sorpresa va venir al veure que tampoc
hi era la nota que donava la possibilitat
de saciar les meves ànsies de poder. Què?-. No m'ho podia creure!... Com li
diria al meu alter ego que res de res de
tot allò que havia estat pensant el dia
anterior... tot havia desaparegut amb la
nota... La possibilitat d'escollir, finalment,
entre més d'un candidat (cosa que en
aquesta escola, no sé si per llei o pacte,
quasi ve mai es dóna), la ja planificada
més que innovadora campanya electoral
a la que la nova normativa obligava (
com que és obligació i no deure fer campanya? ) i la possibilitat de ser escollit en
sufragi universal ( ponderat ...això si!) i
no només a la junta com passava fins
ara... tot en orris...
De cop, la sorpresa i indignació es van
transformar en dubte..."Aquella nota
havia realment existit?" o, en realitat for-
mava part de les meves paranoies i desitjos
més ocults?. Aparició o "gato encerrado"?.
El cas és que em vaig anar a informar per sortir de dubtes i em van comentar que fins que no
s'aprovés la nova normativa no era possible
establir unes eleccions... Ui, ui, ui...
Si és així, per què el nostre director ho havia
fet? I, sobretot, per què apareixien i desapareixien coses de la vitrina de direcció sense una
explicació clara?....
.......la verdad está
ahí fuera...
per
L'Avi
UN CONY DE PAVIMENT
No sé si us n'heu adonat, però últimament a
l'ETSAB s'ha posat de moda partir d'una base
projectual una mica, per no dir bastant, naïf.
Estem parlant d'agafar referències directes de
pintors que agraden als arquitectes, com podria
ser Mondrian, i plasmar-los, per no dir plagiarlos en el projecte (normalment sense cap mena
de sentit). Fins i tot, alguns professors, dels quals no diré noms per
no desprestigiar-los, inciten a agafar directament quadres de l'arxiconegut Mondrian i fer-los servir com a referència directa en el projecte.
Per experiència pròpia he viscut casos extrems de quadres copiats
literalment i usats com a paviment, o bé altres bajanades com aplicar-los a la façana...
Actituds com aquesta només fan que fomentar el desinterès general per l'Arquitectura. Molts preferim anar a un museu, en comptes
de passejar per una plaça amb un paviment mal engendrat que
recorda vagament a un quadre. I ja no és tan sols que s'hi assembli o no, sinó el perquè de fer ús d'aquestes referències tan immediates. Algú podria explicar què té a veure una avantguarda del
s.XX amb l'Arquitectura? És que potser dues dimensions tenen
alguna cosa a veure amb les tres dimensions?
Potser sóc jo que vaig errat i aquesta és una manera viable de projectar... En fi, ja que alguns posen a un Mondrian de façana, un dia
jo provaré de posar L'Origine du monde de G.Courbet com a paviment, a veure què passa... Total, també és pintura oi?
per RUP6NUP
RECORDEU!!!!!
La Biblioteca i el Centre de Càlcul
de l'etsaB
OBREN ELS CAPS DE SETMANA
I DIES FESTIUS
Dates: 18-19 de desembre
8-9, 15-16 i 22-23 de gener
Horari: de 10 a 20 h.
Per entrar, cal el carnet UPC.
pàgina 4
diagonal 11 -Desev
e mob rxe 2p0 0ó4
p u l i
JUNTA D'ESCOLA - 30 de novembre
La junta és l'òrgan de govern més representatiu de l'escola. En les reunions que
duu a terme periòdicament es debaten
temes relacionats amb el funcionament
de l'escola.
En la passada junta es va....
·Aprovar la proposta pressupost de l'any
vinent, amb una partida especial per a
GUIXETES.
·Aprovar el nou reglament. Alguns dels
canvis que introdueix són:
-El sufragi universal, lliure,
secret i ponderat en les eleccions a
direcció.
-La creació d'un Patronat de
l'ETSAB, que vinculi l'escola
amb
la societat.
·Informar sobre la proposta realitzada per
la diputació i altres organismes per al
campus del Besós.
Des de ja fa temps que es parla sobre la
creació d'un campus universitari a l'altre
extrem de Diagonal. En un principi la
UPC va preveure que s'hi desplacés
l'ETSAB. La junta de l'escola s'hi va oposar i es va reenfocar el projecte.
Actualment es proposa crear una nova
zona de centralitat que inclouria: el
PBAUE (Parc Barcelona Arquitectura,
Urbanisme i Edificació), que seria un nou
campus universitari amb una tercera
escola pública d'arquitectura, l'escola
d'arquitectes tècnics, estudis d'enginyeria industrial i programes de tercer grau i
formació continuada; la zona forum i de
la mina i la zona 22@.
·Informar sobre el projecte de Pla
d'Estudis.
El marc de l'ensenyament ha d'adaptarse a les pautes marcades per la Unió
Europea en un període limitat de temps.
Cal crear un nou pla d'estudis i definir les
competències professionals de cada
carrera a nivell estatal .
L'informe presentat ha estat realitzat per
un equip de Madrid i defineix com podria
ser aquest canvi.
MÉS INFORMACIÓ:
www.upc.edu/etsab/dedab
Esperant a fer tard
De l'assistència a les reunions de Junta, l'òrgan de govern més representatiu de l'escola, sorprèn el
caràcter exclusivament informatiu d'aquesta i la dificultat per materialitzar les propostes que neixen
durant el debat que genera.
En la passada junta del dia 30 de novembre es va parlar sobre dos temes molt importants per al futur
de l'escola i l'ensenyament de l'arquitectura a Barcelona (informant sobre la proposta del campus del
Besós) i a nivell estatal i europeu (explicant com es preveu que s'adaptin els plans d'estudis a les noves
pautes marcades per la Unió Europea).
Després d'exposar cada un dels temes es va generar un debat, d'on van sorgir idees molt interessants
sobre com l'escola podria donar la seva opinió i intentar preveure el transcurs dels processos i evitar
reaccionar quan ja fos massa tard.
Malgrat que les propostes no van aconseguir engrescar el director, que va remarcar "el
caràcter informatiu de la junta" i que ja ho parlarien més endavant, una d'elles, la de crear un grup de
treball per estudiar el pla d'estudis i crear una opinió en nom de l'escola per donar-la a aquells qui
redacten la normativa, va aconseguir tirar endavant.
Vivim en una societat que sembla que espera a proposar i a queixar-se quan ja és massa
tard, per no haver de pensar què vol i poder-se lamentar de la "inutilitat" de la democràcia. És molt
important que aquelles idees que a través de l'estudi i el treball busquen poder establir un diàleg i intentar millorar la qualitat de l'ensenyament siguin recolzades i injectades de bones dosis d'optimisme.
Perquè el treball d'una comissió potser no tindrà resultats immediats o aconseguirà tot el que
es proposi, però com a mínim, coneixerà profundament el problema, n'informarà a la resta de professorat i estudiants, i crearà una idea més sòlida de com podria ser un nou pla d'estudis.
per cap-i-cua
pàgina 5
v o x
PROBLEMAS
Introduccion
Después de un año transcurrido en la
escuela técnica superior de arquitectura de
Barcelona son muchos los problemas que
cabe destacar para intentar que sean solucionados lo antes posible. Son problemas
que ocurren tanto por culpa de la administración de la universidad, como por culpa
de los alumnos o de los profesores.
Trataremos en primer lugar los provenientes de la administración, principalmente la
organización ineficaz de la matriculación y
la multitud de incongruencias que han surgido en otros muchos aspectos a lo largo
del curso para luego adentrarnos en la
parte correspondiente a los alumnos y a los
profesores, situaciones de incivismo o de
miedo que obstaculizan el buen desarrollo
de los estudios de arquitectura.
Algunos son asuntos de aparentemente
fácil solución, otros pueden ser más complejos pero en cualquier caso están ahí y
debemos intentar resolverlos.
Primera parte: Administración.
1.1.
Organización ineficaz del proceso de la matricula.
Empecemos por abordar uno de los asuntos más difíciles pero que sin duda, resulta
ineludible por los masivos trastornos que ha
causado. Es evidente que el nuevo proceso
de matriculación por ordenador automatizado y personal fue un caos en todos los
aspectos. Es difícil encontrar alumnos que
estén satisfechos de los resultados obtenidos. In situ, la mayoría de los grupos estaban ya llenos para la mayoría de los solicitantes, obligando a elegir asignaturas de
aquí y de allá, a veces sin elección posible
e incluso hubieron momentos en los que
todos los grupos de determinadas asignaturas aparecían llenos, imposibilitando la
matriculación y causando trastornos. Las
consecuencias de este proceso se reflejan
en los horarios demenciales de los estudiantes: acumulación de todas las asignaturas en un cuatrimestre en vez de un reparto equilibrado entre otoño y primavera,
superposición de asignaturas, seis o más
horas muertas entre disciplinas, alumnos
que no pueden coger el tren para volver a
sus casas porque una clase de innecesariamente retrasado horario lo imposibilita...
Varios factores pueden explicar estos problemas. En primer lugar, sigue existiendo
un exceso de alumnos que aunque han
pasado la fase selectiva siguen siendodemasiados. Quizá, el número de plazas que
asume la universidad es excesivo, quizá
pàgina 6
p ó pd u
l oi n a l
iag
REALES
aún pudiendo admitir ese número de personas, esté mal preparada para ello o quizá,
las preferencias en la matriculación no
estén bien regladas. Muchos alumnos que
han cursado un primer curso con horarios
muy deficientes (asignaturas superpuestas...) y, aún así, han demostrado estar en
perfectas condiciones para superar la fase
selectiva con excelentes notas se encuentran en la misma situación que el curso
anterior. Es inevitable que una minoría de
alumnos se encuentre con algunos grupos
llenos pero no es el caso de esta universidad, que es la mayoría.
Otro factor posible es el sistema de relación
de asignaturas entre sí. Ahora los alumnos
pueden "picotear" asignaturas de aquí y de
allá, seleccionando de diversos grupos
según su criterio. Algunos grupos están
perfectamente equilibrados para asumir
todas las
asignaturas de un curso de forma sencilla y
eficaz pero no sirve de nada porque a la
hora de la verdad, algunas asignaturas de
dichos grupos están llenas, imposibilitando
seleccionar un bloque de asignaturas de un
grupo entero. Posiblemente, sería más
coherente que los alumnos seleccionaran
un grupo entero con todas sus asignaturas
o que tan sólo solicitasen cursar el curso en
un determinado horario y que la administración organizara las demandas, estableciendo sólo entonces los grupos y los profesores. Por ejemplo, cursar todas las asignaturas del curso actual por la mañana y las que
quedaron pendientes del curso anterior por
la tarde. Quizá esto sea inviable pero son
pequeñas soluciones las que podrían mejorar la situación actual que un muchos
aspectos es deficiente.
1.2.
Otras incongruencias.
Algunos alumnos que cursamos el curso
anterior primero nos hemos encontrado con
una infinidad de dificultades añadidas de
las cuales señalaremos aquí unas cuantas.
No podemos ignorar los "colapsos". Si estamos en una universidad grande, de multitud
de estudiantes, debe estar pensada como
tal. Colapsos en copistería, colapsos en el
bar, colapsos en los ordenadores de la
escuela, colapso permanente en secretaría.
Es cierto que los usuarios se presentan
masivamente, por la próxima entrega de
proyectos o por cualquier razón lógica.
Deberíamos intentar evitarlo pero la administración pone pocas facilidades, los profesores piden a veces trabajos sin pensar en
las consecuencias de este tipo. En el caso
de secretaría, un horario normal de un
alumno es de 8.30 a 14.30 ininterrumpidamente. ¿Si la secretaría está abierta de
10.30 a 13.30, cuando va a ir el alumno,
sabiendo que tendrá que esperar un buen
11 - Desembre 2004
DE
UN
rato casi con seguridad? Es sabido que en
esta universidad, los estudiantes no tenemos mucho tiempo sobrante lo que dificulta
o imposibilita poder perder una tarde entera
en secretaría.
Otro asunto sorprendente es la
costumbre de la casa de realizar los exámenes de construcción el
sábado. Al inicio de la asignatura, se nos distribuye una hoja
explicativa que expone las
razones. En realidad, toda la
argumentación se reduce a lo
mismo: en horarios de clase
no hay tiempo. ¿Son
los profesores, los
alumnos o la administración los que causan este
conflicto? ¿Exigen demasiado de la asignatura los profesores? ¿No aprovechan
suficiente la horas de clase
los
estudiantes?
¿Falta atribuir más
horas a esta asignatura?
Estos asuntos y muchos otros
deberían ser resueltos para permitir mejorar
el rendimiento de los alumnos y evitar problemas en la organización de un tiempo
que, en nuestra carrera, es, sin duda, preciado.
Segunda parte: Alumnos.
2.1. Incivismo.
No cabe la menor duda de la responsabilidad que tienen los alumnos en
algunos de los defectos del día a día del
estudiante de arquitectura. Muchos problemas surgen de la falta de civismo, del egoísmo y del poco respeto hacia los demás
que muestran algunos. Uno de los ejemplos
más claros es el saque de libros en la biblioteca. Cuando los profesores solicitan un trabajo sobre un tema determinado, en las
hora (o minutos) siguientes,
no se toman prestados los
libros de dicho tema sino
que se saquea brutalmente todos los libros
que se pueden encontrar.
Libros escondidos para los
avaros, préstamos a
nombre de otros para
los más ambiciosos y
hojas de revistas arrancadas para los fetichistas. Finalmente, la
mitad de los alumnos
se quedan sin la información que necesitan.
diagonal 11 -Desev
e mob rxe 2p0 0ó4
PRIMER
p u l i
CURSO
¿No sería más apropiado fotocopiar los
documentos que interesan? Este es sólo
uno de los numerosos ejemplos de actos
de incivismo que pueden dificultar los estudios de los compañeros.
2.2. Miedo.
Otro asunto es el miedo, el terror,
justificado tan sólo muy pocas veces, que
pueden tener los alumnos (de primero
especialmente) a reclamar los derechos
que tienen. "Y si me coge manía el profesos? ¿Y si me suspenden? ¡Siempre ha
sido así! ¡Que lo haga otro!..." ¿Qué sucede con los estudiantes?¿No estamos
en derecho de manifestar nuestra opinión
en
cuestiones
que
nos
parecen erróneas?
Recordemos
porqué estamos en la
universidad. Hemos
venido a aprender a
vivir. No a someternos
por simple comodidad.
¿Qué se oculta tras la
hipócrita
máscara
neoliberalista
de
EN
LA
alumnos tan sólo reivindicativos en apariencia? Somos nosotros los que hacemos a la
universidad. ¿Por qué no luchar por mejores condiciones en los muchos aspectos
que se pueden mejorar? Basta ya de que el
miedo nos calle. Basta de quedarnos en
posición dominada. ¡Cuantos alumnos se
han quejado de la impuntualidad de los profesores de proyectos I? ¡Insuficientes!
Muchas veces hemos visto reducidas las
tres horas de clase a dos. Todos hemos
querido corregir un día que no ha habido
suficiente tiempo. Muchas veces los profesores y los alumnos se han quedado horas
"extras", terminando de ver todos los trabajos de toda la clase. ¡Es un problema de
desorganización que puede ser reglado!
Tan sólo hay que ponerlo encima de la
mesa. Todos podríamos salir ganando.
En muchos casos los problemas
existen tan sólo porque no aparecen quejas
por miedo. Un problema no planteado
nunca será resuelto. Si no se presenta una
queja nunca habrá una solución. No hablamos de hacer una revolución. Tan sólo pretendemos
mejorar lo que es mejorable. Sólo queremos eliminar las dificultades innecesarias
tanto para alumnos como para profesores
como para la administración. La asociación
ETSAB.
de estudiantes puede cambiar cosas, y lo
ha hecho en múltiples ocasiones. ¡Pero no
debe estar sola! Todos la tenemos que
acompañar.
Conclusión.
Finalmente, no podemos pretender quedarnos con los brazos cruzados,
viendo pasar situaciones absurdas, incongruencias que existen sólo por pereza. No
podemos permanecer ajenos a la universidad. Hay que intentar cambiar las cosas
que pueden ser arregladas. No podemos
limitarnos al clásico "siempre a sido así", y
dejar que la inactividad en los aspectos
citados nos adormezca. Exigimos que la
administración se mueva más. Exigimos
que los alumnos y los profesores colaboren
más. Entre todos tenemos que intentar
dibujar una universidad mejor.
por:
Jorge Rovira,
alumno de segundo curso
R
E
P
O
R
T
A
T
G
E
D
I
A
G
O
N
A
L
pàgina 7
v o x
p ó dpi aug ol nia l
11 - Desembre 2004
Diario de una cooperante
UNA EXPERIENCIA DE COOPERACIÓN EN BOLIVIA CON LA ASOCIACIÓN "UNIVERSITAT SENSE FRONTERES"
El relato de dos meses y medio
en Bolivia, organizando los
libros traídos desde Barcelona
para una biblioteca en un pueblecito del este del país. Y la
constatación, día tras día, de la
diferencia entre hacer turismo
y vivir en un país a través de
un proyecto de cooperación.
El día que llegamos a San Rafael
de Velasco, a mediados de julio,
hacía frío y el cielo estaba nublado. Nada que ver con lo que me
habían dicho sobre el clima de la
zona en esta época, caluroso y
tropical aunque fuera invierno. El
frío duró tres días y respondía a
la llegada de un viento proveniente de Argentina que los bolivianos llaman surazo y que visita
la Chiquitanía una vez al mes,
aproximadamente. Tan pronto se
fue el surazo comprobé que no
me habían engañado y el clima
era, efectivamente, tropical y
caluroso.
San Rafael me pareció desde un
primer momento un rincón de
mundo de tierra colorada con
palmeras, hamacas, gallinas y
sol, mucho sol. Una imponente y
cuidada iglesia misional preside
la plaza del pueblo. Una obra de
arte, de fachada ornamentada y
horcones tallados de madera,
especialidad de la casa y de la
región. Horcones que han vivido
mucho y que lo saben todo porque asisten diariamente, desde
la platea, al gran teatro de la
plaza, el centro de todo. Allí
donde los niños juegan, los jóvenes se enamoran, las madres
sueñan y los ancianos recuerdan. Allí donde, conversando con
todos ellos, descubrí la diversidad que ofrece este país sud-
americano. Tomando mate con
los cambas del Oriente boliviano
comprendí lo lejos que se sienten de la otra Bolivia, la de las
montañas, el frío y las ofrendas a
la Pachamama. La de los collas
que bajan del Altiplano y emigran
hacia el calor, buscando el sol y
la tierra fértil. Cambas y collas se
mezclan cada vez más y la convivencia entre ellos transcurre
pacíficamente, salvando algunas diferencias culturales difíciles de conciliar.
"pasado" por un punto concreto
del planeta, sino que has "estado" en él.
Viajé a Bolivia con algunos
voluntarios de la Asociación
"Universitat Sense Fronteres",
que hace proyectos de cooperación con la región de la
Chiquitanía desde el año 2000.
La aventura empezó con dos
profesores
de
la
EtsaB,
Universidad Politécnica de
Catalunya,
S.Bestraten
y
E.Hormías, que consideraron la
PROYECTOS Y EDUCACIÓN
Cuando alguien me pregunta
dónde estuve este verano no
puedo contestar Bolivia porque
sería una verdad a medias.
Viajar haciendo un proyecto de
cooperación no tiene nada que
ver con hacer turismo, por eso
siempre respondo que estuve en
San Rafael de Velasco. Esto significa conocer a fondo una parte
de un país, saber cómo vive la
gente, compartir con ellos el día
a día y sentir que no sólo has
escuela, desde el primer momento, como elemento clave para el
desarrollo de un país, y crearon
esta organización, que construye
educación para llegar a las personas, acercarse a una realidad,
y mejorarla. Desde entonces,
más de 40 estudiantes de distintas disciplinas han viajado con
ellos a Bolivia y han tenido de
esta manera su primer contacto
con el mundo de la cooperación
a la vez que ponían en práctica
lo que habían estudiado.
DÍAS DE LIBROS Y RADIO
En mi caso, los estudios de
Periodismo y mi afición por la
literatura me permitieron complementar la construcción, por parte
de dos compañeros de una
Biblioteca Municipal en San
Rafael de Velasco. Para esta
biblioteca, que vimos nacer y que
crecía con la colaboración de la
gente del pueblo, fueron los 900
libros donados por las editoriales
barceloninas a las que habíamos
presentado el proyecto. Para el
pueblo de San Rafael. Y allí, saltando de una aula a la otra con
las cajas llenas de libros para
catalogar y forrar con niños y
jóvenes, me sentí como un
Flautista de Hammelín, tocando
melodías que sonaban a aventuras a través de los océanos, a
leguas de viajes submarinos, a
cigarras y hormigas, a caperucitas. La melodía sonó también a
través de la radio, que era una
pequeña habitación con una
tabla de sonido y un micrófono,
desde el que hice un programa
llamado "Rincón de lectura"
donde hablé de libros y de todo
un poco con la gente que quiso
participar en él.
Y allí quedó la flauta, en el lugar
donde recordé, en un viaje
relámpago a mi infancia, el olor
de aquella biblioteca que tenía
cerca de casa. Ahora sonrío al
pensar que todos aquellos niños,
que para nada se lo esperaban y
con los que compartí el invierno
boliviano tendrán, también, un
olor de libros para recordar.
MARINA DÍAZ
PERIODISTA UAB
per: Roy
pàgina 8
diagonal 11 -Desev
e mob rxe 2p0 0ó4
El último festival de
música independiente del
año.
www.tendenciasfmi.com
TENDENCIAS FMI 2004
Festival de música independiente de L'Hospitalet de Llobregat
Os presentamos el festival
Tendencias (FMI) que este año
se celebra el 18 de diciembre en
la Farga de L'Hospitalet de
Llobregat, en Barcelona.
Hace cinco años que el
Tendencias FMI es 'el último
festival de música independiente del año', dadas las
fechas en las que se celebra
este evento.
El festival tiene como principal
eje dar a conocer a las mejores
bandas de música independiente del país, haciendo así que el
Tendencias FMI sea un referen
te dentro de la escena musical
underground y actual de nuestro
p u l i
país.
Un año más queremos abrirnos
a otras disciplinas y, así celebramos la '4ª edición de cortometraje independiente' -bien sea en la
categoría amateur o profesional, la '3ª tercera muestra de fanzines, revistas y comics independientes' y una exposición de arte
audiovisual, plástico, graffiti y
fotografía.
Otra de las apuestas de
Tendencias FMI es dar conocer
a las nuevas revelaciones aparecidas dentro de la escena de
los clubs de baile, es decir: los
Dj's.
Todos estos medios de expresión se han ido introduciendo en
el festival de forma natural año
tras año. Un espacio multiartístico para expresarse, experimentar, dar a conocer las nuevas
tendencias y lo más importante,
la escena musical independiente
de la misma ciudad de
L'Hospitalet, de Barcelona, así
como en el ámbito estatal edi-
Continuació de l'article iniciat en Diagonal número 10.
Quan els nens surten del seu país en el
programa de colònies es troben amb un
entorn estrany, amb uns costums molt diferents. L'objectiu principal és alimentar-los,
fer-los una revisió mèdica i, per suposat, fer
que es sentin estimats. Pels nens veure
rajar l'aigua de l'aixeta és tot un prodigi.
Sovint cauen dels llits perquè estan acostumats a dormir al terra. Encara que pensem
que pels nens pot ser dur tornar als campaments després de veure com es viu aquí
i les oportunitats que se'ls ofereixen, sempre és una experència enriquidora per ells,
i també per nosaltres. És una vivència que
ja porten a la motxilla, que els pot obrir els
ulls en alguns aspectes on no han evolucionat degut a la religió ( musulmana).
ción tras edición.
Este año, el formato del festival
ha crecido y Tendencias FMI ha
decidido incluir como cabezas
de cartel a las mejores bandas
del panorama musical independiente del país como Lagartija
Nick (Granada), Miqui Puig
(Barcelona), Delorean (Bilbao),
Sibyl Vane (Bcn), Veracruz
(Bcn), Virüs (Pamplona) es la
cuarta edicion que acojemos a
los ganadores del "Proyecto
Demo" del Fib y radio 3 junto a la
Mtv, Momo (Bcn)Grupo revelación de la quinta edición del TND
FMI entre otras formaciones. Así
como a los dj's más relevantes
del momento: Dj Gato, Antonio
Batidora Dj, Don Disturbios Dj,
Dj's Los Feos y Pin & Pons
Dj's, entre otros.
18 de Diciembre de 2004,
a partir de las 18:00h.
En La Farga de L'Hospitalet
(C/ Girona , 10).
L1 Av. Carrilet o Rambla Just
Oliveras, Renfe (L'Hospitalet).
:: Mapa ::
::Programa::
La entrada tendrá un precio de
15 euros anticipada, 20 euros en
taquilla y 10 euros presentando
el Carnet Jove.
Lagartija Nick
Miqui Puig
Delorean
Momo
Sibyl Vane
The Movidas
Djs FEOS
Dj Gato
+
Los fanzines
En el cuarto espacio nos encontramos con la tercera muestra de
Fanzines a nivel estatal.
Tras el éxito recogido año tras
año, el interés de esta propuesta
se adentra a un gran número de
asistentes "fanzineros", que
desde diferentes puntos de la
geografía española, se desplazan hasta nuestro festival durante dos días para presentar su
Fanzine.
informació enviada per:
Alberto
EL POBLE SAHARAUÍ (II)
La meva familia i jo li
vam agafar molt afecte
a la nena, que de fet
per mi és com la germana que aquí no tinc. Per
això ens vam decidir a
fer el viatge als campaments, que s'organitzen
dos cops a l'any, per
poder veure a la nena i
conèixer la seva familia.
Un cop al desert te n'adones realment de com
és de dura la seva vida, els entens més. Els
saharuís són molt hospitalaris, per ells és
com si fossis part de la seva gran familia.
Durant l'estància vius a casa de la familia
de la teva nena, tots t'ofereixen el poc que
tenen, a més de regalar-te una polsera o un
collaret com a record. Algunes de les costums més típiques dels saharauís son els
tatuatges de henna i el te (ajuda a combatre la gana) i que no falti una visita a les
dunes. És tot diferent, dorms i menges al
terra, només veus sorra! El millor és l'amor
dels nens, tots se t'acosten i volen ser
amics teus, estar al teu costat i jugar.
Malgrat el que es pugui pensar tots els
nens són feliços.
És un viatge diferent a qualsevol altre, una
experiencia inoblidable. La consciència et
queda tocada. Jo recomano a les famílies
que s'animin a acollir algún nen durant l'es-
tiu o que s'informin sobre el tema, hi ha
moltes coses a fer!! De fet, estem intentant
compensar el mal que va fer el país al rentar-se les mans fa vint-i-nou anys.
Si voleu informació truqueu al telèfon
933055206 de l'ACAPS ( Associació
Catalana d'Amics del Poble Saharauí) o
conecteu-vos a la web www.saharaacaps.org. També es poden fer donacions
a la Caixa de Manresa amb el compte
2041 - 0092 - 06 - 0040007200.
pàgina 9
ANDIAMO IN DIREZIONE CONTRARIA
Estimado señor Luís Fernández Galiano,
tomando un capuccino bien
caliente en la plaza de Santa María, nos
dirijimos a usted porque desde hace
cierto tiempo estamos preocupados por
el alto nivel de cafeina fruto de numerosas conversaciones y, como usted comprenderá, los estudiantes de arquitectura no podemos para perder el sueño de
esta manera. Se lo vamos a explicar.
Somos conscientes que la arquitectura
se encuentra constantemente buscando
su camino y debemos ayudarla. Últimamente han surgido corrientes vanguardistas y radicales con propuestas muy
interesantes, como ha ocurrido en todas
las épocas. Pero, como también ha ocurrido en todas la épocas, una vez superado el plazo de tiempo que la historia
nos da, hemos de poner a secar la ropa
y sacar conclusiones, ver con lo que nos
quedamos y lo que hemos avanzado.
Llegados a este punto, tras haber escuchado paciente y tolerantemente a
todos, tenemos que asumir nuestra responsabilidad de decidir para el futuro de
nuestras ciudades, de la que sin duda
los arquitectos somos primeros protagonistas.
No podemos tachar de genialidad a la
falta de vergüenza, y no decir nada por
miedo a que dentro de 30 años seamos
el que pecó de valentía por ignorancia.
Debemos mojarnos con mucha conciencia. No podemos jugar al todo vale.
Recordemos el cuento del traje del Rey.
Por ahora nosotros sólo tenemos derecho a la pataleta, pero usted puede
decidir. Y usted ha decidido la portada
de su revista. Es por esto que le estamos escribiendo para presentarle nuestra profunda disconformidad con la portada del último Arquitectura Viva, en el
que vemos el edificio mirador de
MVRDV en Madrid. Siempre hemos
considerado esta revista una referencia
en el ámbito de la ETSAB, creyendo
que su influencia es importante tanto
para estudiantes como profesores, y
esperemos sea consciente de ello.
Ante la fuerte repercusión de la aparición de un edificio en una portada, no
nos sirve la excusa de estar planteando
un debate mediante la provocación.
Esto es muy serio. Los estudiantes ya
están tomando como referencias fachadas como esta (y otras similares) porque ustedes avivan el juego de la tolerancia. Y esta indiferencia está haciendo mucho daño a la arquitectura actual.
Ya sabemos que no existen referencias
fuertes actualmente, pero con lo perdidos que estamos ¡No nos perdáis más!
Vosotros veréis como queréis vuestro
Madrid. Nos avisaba Moneo: "Ya dije
que las filas de quienes se preocupan
por la arquitectura y sienten por ella
auténtico amor, se han diezmado".
¿Crees tú que Winy Maas proyectaría lo
mismo, si casualmente viviera en la
acera de enfrente? Esto contesta la
moralidad de la propuesta. No podemos
jugar a veure qui la diu més grossa. Si
tratamos la arquitectura como un mero
juego de mecanismos, la estamos insultando. La arquitectura es para verla,
gozarla, vivirla... día a día.
Vosotros que podéis,
no os quedéis indiferentes
no nos dejéis patas arriba la arquitectura, las escuelas y las ciudades
no nos arrepintamos años después de aquel juego peligroso.
Nota: Aquesta carta aquí publicada serà
enviada al Sr. Luis Fernández a final de
Desembre, tothom que vulgui firmar-la esta
convidat.
Penjarem una llista a la universitat on
podreu apuntar-vos.
pàgina 10
Nosotros...
queremos ir en dirección contraria.
Venezia, 5 di dicembre del 2004
Dani Carrero, Raül Olivart, Josep Maria Boronat i Paola Fornasa
diagonal 11 - Desembre 2004
No me interesan los genios.
Como cuando se dio el origen de la vida,
dicen los científicos se dieron unas condiciones únicas, un caldo de cultivo en un
ambiente específico. Algo parecido ocurrió en California entre los '30 y los '50. La
colisión de cuatro flujos potentísimos. Al
magisterio de Wright en EEUU, se le añadieron las nuevas propuestas europeas
de Le Corbusier y Mies, todo ello, ente la
inevitable y seductora marca del clima
mediterráneo.
Es sorprendente como nosotros, que
tenemos el mismo clima, nos cuesta
mucho más abrirnos. La cultura hollywoodiense de organizar fiestas se enfrenta
a nuestra domesticidad familiar casta.
¿Un tabique móvil de vidrio? Nos sorprende...
Schindler, los Eames, Koening, Neutra,
Frey, Lautner, Soriano, Craig Ellwood…
uno de ellos es Quincy Jones (nombre
casual-musicalmente familiar).
Entre este grupo de valientes, la escuela
siempre se ha fijado en los más radica-
les, por esto Q. Jones no nos suena
tanto. Su quehacer es típica de su época,
no revoluciona, pero trabaja con mucha
finura. Sensibilidad, materiales, más diagonal que Neutra, más sobrio que
Schindler, menos orgánico que Lautner,
es un punto medio de entre ellos.
Espacios con mucha vida, vida cotidiana.
He mentido en el título. Si me interesan
los genios. Pero también, y a veces
mucho más, me emociono con el arquitecto terrenal. Que probablemente a mi
me gustaría ser, y me hubiera gustado
que en esta escuela me hubieran enseñado a ser.
pàgina 11
u n a
d e
l l i b dri aeg s
onal
11 - Desembre 2004
Fine, fine, fine… Doncs sembla que la nova secció de llibres comenta amb bon peu i és que dues persones ens han fet arribar els
seus escrits sobre llibres. Tot un èxit, oi? Doncs a veure si pel proper número encara us animeu més, perquè amb les "vacancilles" tenim
temps per descansar, i per tant de llegir, o no?
Ja que venen èpoques de regalets - i sempre cau algun llibre- us recomanem que anoteu a la carta als reis algun dels que per aquí es mencionen. Posareu les coses més fàcils a aquells que us estimen i que no saben ben bé per què no us agrada el típic llibre generalista de
"Casas para …(perros)", per exemple.
Jo us recomano "El Horror Cristalizado" de Quetglas. En ell
assistireu a una autèntica representació que té com a protagonista el Pavelló d'Alemanya. Està narrada amb uns textos deliciosos i un recull d'imatges que configuren una escenografia
excel·lent. Quetglas pretén fugir de la típica explicació del pavelló en què es parla de la fluïdesa de l'espai, la presència neoplàstica, l'arquitectura pura i abstracta, bla, bla bla... Per ell el
pavelló és la representació de l'Alemanya posterior a la Primera
Guerra Mundial. Aquella Alemanya que estableix ponts entre cultura i treball quan aquest es converteix en "adequat, transparent, cristal·lí i
elèctric". No és res més que la solidificació d'aquest pensament. Solidificació feta a base de materials reflectants que convertiran el Pavelló
en el "Palau dels reflexos". Reflexos que aniran quedant atrapats a l'interior de l'obra, congelats, i que seran convulsos i agitats com els
anys d'entreguerres. Al pavelló hi quedarà la suma del "Horror Cristalizado".
Ricard Gratacòs-Batlle
Saber ver la arquitectura, Bruno Zevi
"…l'obra arquitectònica no és
només allò que viu a l'espai,
sinó també allò
que fa viure l'espai en si mateixa..."
Aquest fragment que Zevi recull
de "L'estetica dell'architettura"
(Vitale)
posa de manifest la diferència
entre escultura i arquitectura
(partint d'una
definició purament espacial).
Així doncs, mentre que la primera treballa
l'espai creant volums, la segona
va més enllà i actua en el volum
generant
l'espai interior, creant una pell
que ens protegeixi. Però l'arquitectura no
es redueix a l'espai interior,
també participa en la creació de
l'espai
exterior. Com diu Zevi, "...l'essència de l'arquitectura és la llibertat
espacial delimitada, definida...",
cosa que va més enllà de si l'espai és
interior o exterior. Aquesta dualitat dins/fora perd força quan ens
trobem
amb aquests espais intermitjos
(molt habituals en la cultura
mediterrània)
que, a més, no sabem si anomenar semiinteriors o semiexteriors, justament per
aquesta situació fronterera,
ambigua, de transició entre dos
móns
(construïts) oposats, però que
en realitat són el mateix: arquitectura.
Hem dit, doncs, que l'escultura
crea volums i que l'arquitectura
crea espais,
pàgina 12
ja siguin interiors, intermitjos o
exteriors. Però, què passa
quan
l'arquitectura utilitza l'escultura
com a límit per definir l'espai?
És
arquitectura? És escultura? I
vull obrir aquí el debat proposat per GratacòsBatlle en el passat número
referint-me a l'exemple que ell
mateix proposava:
El Peine del Viento, de Chillida.
Comparteixo totalment l'opinió
que aquesta escultura està
perfectament
cololocada però és que és molt
més que la simple cololocació
d'una escultura
en un lloc! El Peine del Viento
no existeix sense l'espai on
està situat i
aquest espai no existeix sense
l'escultura pròpiament dita, la
qual actua com
a límit definitori de l'espai. És a
dir, que es crea una tensió, una
dependència entre arquitectura
i escultura.
Puc estar d'acord també amb
que El Peine del Viento suigui
un artefacte
generat a partir de la fusió de
diferents disciplines però, no hi
ha una que
destaqui? Tendeixo a pensar
que l'arquitectura té la capacitat d'absorbir
l'escultura, el paisatgisme, l'urbanisme, etc. però, es pot dir
que El Peine
del Viento és arquitectura?
per
Xavier Irigoyen Gómez
l’esquela
per Jordi Torà
Les escales mecàniques són, ja de per si, un invent maquiavèlic. I
sinó fixeu-vos en aquells que són més savis: la gent gran.
Quan han conviscut tota la vida amb aquesta manera de pujar, no
tenen gaires problemes en fer el primer pas, ja que el costum fa perdre de vista el sentit de les coses. Però si només se les troben quan
van, per exemple, al metge a Barcelona, fixeu-vos-hi, s'ho pensen
més de dues vegades. I més de tres.
Ells són els savis, així que per força han de tenir raó: compte amb
les escales mecàniques.
De fet, a mi sempre m'ha preocupat -sobretot en època d'exàmens i
entregues- adormir-me, de bon matí i després de baixar del tren, a
les escales mecàniques.
No seria tan anormal com pot semblar. Del tren ja baixes d'esma,
mig -o totalment- adormit, i ficar-te a les escales ho fas per inèrcia,
no has ni de pensar. Un moment quiet, fixant la vista a l'escala que
tens sota els peus... i pluf! ulls clucs. Tot en només un instant.
Imagineu quina una se n'armaria. Jo adormit, però les escales
mecàniques continuant amb la seva inacabable falera de pujar, i
pujar, i pujar.
L'arribada d'aquell moment en el que una persona amb dos dits de
front faria un pas endavant però que jo, immers en qualsevol somni
reconfortant, aprofito per a fer un bon cop -d'aquell front sense els
dos dits- a terra.
I la massa de gent, induïda a apropar-se en tot el seu volum cap a
mi, aniria formant un tap que riu-te'n tu de les aglomeracions quan
s'espatlla el metro.
Per molt que la gent se sentís inevitablement atreta cap a mi -cosa
que, en altres situacions, ajudaria a fer-me pujar els colors-, crec
que no seria una experiència massa enriquidora cap a la meva persona. Més aviat el contrari.
L'endemà, en portada, 'Estudiant d'arquitectura adormit causa el pitjor embús que es recorda a Sants-estació'.
Jo, per si de cas, al matí pujo per les escales convencionals.
Digue'm previsor. O exagerat.
diagonal 11 -Deseu
e mnb rae 2d
0 0e4
En
els
escrits que
a v u i
comencem volem reunir tòpics que envolten el món de l'estudiant d'arquitectura..... I
no hi ha més bona època per reunir-ne que
en aquesta última setmana de quadrimestre en què et trobis a qui et trobis el tema de
conversa, o el simple intercanvi de paraules
(depenent del temps disponible), acostuma
a ser el mateix. Luuu estressats que estem,
luuu poc que hem dormit, luuu inoportuna
que és l'optativa que fem..............
Tòpics
Amb tot això, ahir anàvem caminant per
l'escola i ens vam trobar a un rostre pàl·lid,
com.... els núvols!? O més aviat estava als
núvols... Era un noi que havia fet una assignatura amb nosaltres. Mai abans havíem
parlat. Gairebé sense voler-ho a un de
nosaltres li va sortir la maleïda pregunta de
la setmana. - Com van els projectes..., les
l l i b r e s
entregues..., els exàmens..., la maqueta??... La resposta va resultar ser un
monòleg tràgic en què explicaria les seves
últimes hores a l'escola.
Es veu que el noi portava dos dies al sisè
pis, gairebé sense parar. El dia següent
tenia una entrega de projectes i la portava
fatal. Així que no sortia d'allà, (hi dormia,
fins i tot). Només parava per dinar un entrepà al bar - cosa que li treia maaaaaassa
temps - i airejar-se visitant als de la sala
d'estudis d'abaix (encara que aquell aire el
deixava més atontat segurament...).
Perdia molt temps fent "plannings" mentals
que acabava per no complir - no us passa?. Es proposava fer tantes coses que no
sabia ni per on començar. Al final acabava
fent el mínim, que per ell (i per tots) acostuma a ser moooooltíssim. Porta tants mesos
amb aquesta feina que no entén com pot
estar tant apurat de temps.
Només li faltarà arribar a última hora a
copisteria i que li diguin que fins demà no
tindrà imprès el projecte. Típic! Problemes
d'aquells que tenim tots i que ens fan sentir
realment desafortunats. Tot i així sabia que
ho acabaria entregant tot i que finalment
hauria arribat l'hora que esperava ansiós...
El noi tenia una alarma programada al
rellotge a l'hora de l'entrega, moment en
què podria escapar-se de
l'Escola, i per fi, anar a dormir.
Jade Serra - Ricard Gratacòs
SOBRE GUSTOS...
Història d’un poliestiré...
(Encara esteu netejant l’habitació on vau fer l’última
maqueta??)
pàgina 13
q u è
p u c
f e rd i?a g o n a l
11 - Desembre 2004
ANEM A FER UN VOL?
Esteu escurats? Segur que si, després
d'haver fet l'entrega de projectes o urbanística, o totes plegades. No patiu, aquí
tenim una solució per al vostre escàs
temps lliure: us proposem un seguit d'activitats a preu mínim.
- El Museu de la Ciència- Cosmocaixa
(c/Teodor Roviralta s/n), fins al 9 de gener
és gratuït. No deixeu que La Caixa us
prengui més diners del què ja fa, i
aprofiteu ara per visitar l'espectacular
ampliació de l'edifici, projecte de Robert i
Esteve Terradas, que sorprenentment no
són arquitectes holandesos. En acabat,
en un moment us planteu al bar
Merbeye (Plaça Dr. Andreu), si, el
mateix de "Cadillac Solitario" de Loquillo.
Boniques vistes, però no molesteu els
cotxes de vidres entelats que us trobeu...
- CaixaFòrum (caram, com se'ls gasten
els de La Caixa!), amb l'exposició La ciutat que desapareix, una reflexió artística
sobre la perifèria, fins al 13 de febrer; i
amb Rodin, la revolució de l'escultura,
fins al 27 de febrer. Aprofiteu la visita per
contemplar la Casa Ramona, de Puig i
Cadafalch, l'ampliació d'Arata Isozaki i de
postres el Pavelló Mies, allà mateix, però
aquest últim amb l'entrada a 2 €.
- Cine gratis... Difícil. Però per 3 €
podeu anar al CCCB, al Festival
Xcèntric, i podreu veure durant tot
el mes de gener pel·lis d'Andy
Warhol, curtmetratges asiàtics, o
documentals en dibuixos animats.
Molt freaky, oi? Més info a
www.cccb.org/xcentric. O si no,
sempre us queda el cine fòrum
de l'Espai Paral·lel, a la
mateixa EtsaB, o el cine a
l'ETSEIB. La programació
l'haureu de consultar a les
parets de l'escola.
- Teatre gratis? Encara més
difícil! Però hem trobat el
cicle Assaigs Oberts, al Teatre Lliure,
Sala Fabià Puigserver. El 5, 12, 19 i 26
de febrer a les 18h podeu veure Shawn.
Perdent la pista a càrrec d'alumnes i
graduats de l'Institut del Teatre. Clar que
per 12€ hi podeu veure Santa Joana
dels Escorxadors del 12 al 23 de
gener, l'espectacle que va triomfar com
la cocacola al Grec 2004. I si la propera
vegada imprimíssim l'entrega de projectes en paper normal en comptes de
paper fotogràfic?
- I el més difícil encara, sortir de festa
per quatre duros! Proveu a anar per
Gràcia amb el següent pla. Podeu sopar a
l'Olla del Torrent, a Torrent de l'Olla 106,
cantonada Travessera. Davant de la nova
biblioteca, de Josep Llinàs, on potser
encara hi entrareu abans de sopar. Per
menys de 10 € us atipareu a base de
creps, quiches, batuts de fruita... Un caprici. Després podeu anar a prendre alguna
cosa al Centre Moral Instructiu,
al c/Ros de Olano 9. No es
tracta d'un bar només, sinó
d'un centre cultural històric
(no us espanteu, amb
aquest nom, no és una
secta) on hi fan un munt
d'activitats, entre elles
espectacles de teatre
amateur. Aprofiteu i informeu-vos de quan serà
la propera estrena. I
podeu acabar la nit al
Almodóvar, al Passatge d'en
Grassot, discoteca on us posaran el més comercial barrejat
amb pop espanyol , i un altell
amb karaoke. Entrada gratuïta, tret de la
consumició obligatòria per cantar al
karaoke (vosaltres mateixos).
a
g
e
n
d
a
p
e
r
A
n
n
a
M
a
n
y
e
s
Secció de Cinema (per Jan)
Hola companys! Ara que venen vacances i tindreu mes temps per oblidar-vos de la nostra gran carrera potser decidiu que ja es hora de fer coses de gent
normal (tancar-se els caps de setmana a la vostra habitació fent projectes no ho es!) per tant, aprofitant que es Nadal podríeu… no se… anar al cine,
algo molt típic (a més, aquesta secció va d'això i ens hem de justificar d'alguna forma no? Jejeje).
Aquest article pretén ser una guia de les pel·lícules que us podeu trobar, de fet son poques però estem d'entregues!
Els Increïbles (estrenada)
for Fidel (estrena 28 de
Desembre)
No es necessari explicar molt d'aquesta pel·lícula, ja fan proa publicitat! Però resumint: Bob Para un
dels mes grans superherois del
mon conegut com Mr. Increïble es
retira a viure amb la seva dona
(superheroica també) a viure a l'anonimat absolut per formar una
família.
Val, no es estrictament nova, ja fa
l'han estrenat fa poc, però es la
peli disney d'aquest Nadal i que es
el Nadal sense disney… (evitaré
fer comentaris), la proposta no es
massa original, el tema dels
superherois esta explotadissim
darrerament, desprès de Buscant
en Nemo esperàvem mes de
Pixar, tot i així es una opció per
passar una bona estona al cine, a
més podeu convidar al vostre cosí,
germà, nebot, fill?, Net!?, a qui vulgueu, que segur que l'entén tan bé
com vosaltres (a més son dies de
recolliment
familiar i bla
bla bla).
Camarades el Nadal es un instru- A "The Machnist, de Brad Per fi arriba l'esperada segona
ment del capitalisme!!! i quina Anderson, l'actor Christian Bale part de Ocean's Eleven, dirigida
millor pel·lícula reivindicativa i de dona vida a un obrer atormentat pel mateix director Steven
protesta que aquesta.
que fa un any que no pot dormir, el Soderbergh (Traffic, Sexo, mentiUn any després del rodatge de seu estat físic es decrèpit i ja pot ras y cintas de vídeo…)
"Comandante", Oliver Stone torna separar la realitat de les al·lucina- Impressionant recull d'estrelles
a Cuba per realitzar la seva terce- cions.
per aquesta pel·lícula, apart de
ra pel·lícula documental i obtenir Amb producció espanyola, la repetir tots els de la primera part
respostes de Fidel Castro a la cri- pel·lícula, rodada íntegrament a apareixen nous.
sis provocada per la dissidència l'Hospital del Tòrax de Terrassa Reprenem la història d'aquests llainterna i el paper dels Estats Units per ambientar un lloc imprecís dres de guant blanc liderats per
a la pressió internacional de la que dels EE.UU. Al repartiment desta- Danny Ocean (George Clooney)
es objecte el seu govern.
ca la presència d'Aitana Sanchez- dos anys desprès
Oliver Stone es un director molt Gijon.
quan inesperadament
implicat en temes polítics e histò- A l'actor Christian Bale li agraden es veuen obligats a
ria
recent
americana. molt els papers de
tornar a robar per salRecomanaria totes les seves personatges convar les seves vides,
pel·lícules a qui
flictius,
desprès
aquest cop a Europa
no les hagi vist,
d'interpretar
a
(Europa capital París
els documentals
Norman Bates a
per qualsevol nordsobre en Fidel
American Psicho i
americà…).
tot i que un poc
ara amb aquest
Aquesta pel·lícula promet molt,
fluixos en tant a
paper això sembla.
digueu-me innocent però es la
crítica del seu
Aquesta es una
meva recomanació per aquest
règim son una
pel·lícula de tot menys nadalen- Nadal.
visió a vegades
ca…però aquesta ha estat rodada
oculta de la reaa Barcelona.
Passeu unes bones festes!!!
litat cubana.
Molt recomanada.
PD: Com podeu veure el meu gust cinèfil es tan limitat com els meus coneixements, demano
disculpes, accepto suggerències i us convido a participar d'aquesta secció. Moltes Gràcies.
Looking
pàgina 14
El maquinista (estrenada)
Ocean's Twelve (estrena 17 de Desembre)
p b lr ea 2n0 0e4 t
diagonal 11 - Desem
música . . .
a r i u m
Nota del Roy: Tranquils lectors estem pensant en organitzar una recol·lecta per comprar un parell de discs a l'Andreu per
ampliar la temàtica de la crítica musical. Pròxim número els Pecos!
Ho sent-ho,no ho he pogut resistir i... parlaré de
Ja es va anunciar en números anteriors
que la banda de Mesa, Arizona treia nou
disc i us farem cinc cèntims del que es titula "Futures".
Definir un grup així, i més aquest àlbum, és
fa difícil degut al seu ampli registre. Podem
trobar el més pur Hard rock en la cançó de
"Pain", fins a estils més melòdics en "Drugs
me" o "23", on el fons el marca els acords i
arpegis de la guitarra. També es troben tocs
més poperus en "Works" i "The world you
love".
En "Jenny" trobem molts dels nous canvis
del grup respecte l'últim cd, "Bleed
American", després titulat "Jimmy Eat
World" i que contenia èxits com "The
Middle" o "If you don't, don't". En primer lloc
observem que les cançons són en general
estructurades d'una manera poder més
Jimmy Eat World
convencional, tot el so del disc està més
ben tractat i és més coherent entre totes les
cançons, donant més una idea de conjunt
(això es deu al canvi de productor). Els
temes tenen una allargada general una
mica superior, degut a que trobem molts
més solos de guitarra entremig de les lletres. El diàleg entre guitarres es veu més
treballat i destaquen també l'augment de la
utilització dels cors en el global del disc.
regalar aquest Nadal, amb aquest grup
segur que no falleu ;).
Per cert, com l'any passat ens vam trobar
alguns d'arquitectura pel camí, havíem pensat que poder estaria bé que si algú té pensat anar a un concert i creu que a d'altres
els hi pot interessar, o no voleu anar sols,
ho podeu ficar en dues línies per aquí.
Predicaré amb l'exemple quan sàpiga quan
venen Jimmy Eat World.
Les lletres de Jimmy Eat World sempre han
estat tant interessants com el seu so, i en
"Futures" destaquen un altre cop la unitat
del disc en dir Jim Adkins (el cantant), que
tot ell tracta les decisions que fem a la vida,
de la importància que té, i de la que n'hi
donem.
A.G.
Variat, canyeru i tranquil alhora, fàcilment
escoltable. En resum, que si no sabeu que
Un madurito muy marchoso
Con motivo del nuevo disco Studio
150 de Paul Weller, voy a hacer una
rápido repaso a la trayectoria musical
de este pope del brit pop. Paul
"Modfather" Weller fue quien encabezó e impulsó este
fenómeno musical en
los 90 en Gran
Bretaña apadrinando
a grupos como los
Ocean Colour Scene
u Oasis.
Studio 150 es un
disco que aparece
después de un tiempo de sequía creativa, un disco sacado
de la manga pero
lleno del mejor sonido Weller. Es un
cajón de sastre de sus canciones prefes,
todo son versiones. Encontramos canciones que le han marcado de alguna
manera, una selección de temas que va
desde el soul hasta el folk americano,
siempre con su característico sonido
elegante con arreglos de vientos y
cuerdas. Las versiones van desde el
"One Way Road" de Oasis a la floja
"Birds" de Neil Young pasando por
Bacharach, Bob Dylan, Sister Sledge...
En definitiva, el exlíder de los Jam
vuelve a las andadas recuperando la
calidad de su Illumination (2002).
Pero Weller tiene mucho más que este
último disco y un próximo dvd, que
recoge vídeos de sus actuaciones en
directo, tiene una vasta carrera musical
donde no hay que olvidar a su primer
grupo, el cual le dio toda la reputación
y fama: The Jam.
Este trío compuesto por Paul Weller
guitarra, Bruce Foxton bajo y Rick
Buckler batería se forma entre locales
de boxeo y pubs de hooligans
ingleses versionando canciones de los Beatles, a finales de
los 70, mientras el punk
empieza a emerger por las
calles londinenses. A contracorriente, Weller empieza a vestirse como un mod de 1964, a
renegar de la música comercial
del momento y a coleccionar
discos de 2ª mano de los Small
Faces, Who, Kinks, de la
Motown, Stax... Con estos
referentes musicales se va a los
conciertos de los Sex Pistols y
The Clash, los que le influirán dándole
un giro a su creatividad. Así su primer
disco In The City (1977) se convierte
en una obra maestra de un fan de la
música sixties pero con una actitud
fresca, nueva y punk que resalta entre
el resto de grupos, provocando furor
entre la prensa musical británica con
canciones llenas de energía como "Art
School" o "In The City". Después de
un mediocre segundo disco, sacan su
mejor disco: All Mod Cons (1978), un
pedazo disco, con versión de los Kinks,
con temazos como "All Mod Cons",
"A Bomb In Wardour Street", y "Down
In The Tube Station At Midnight".
Sacan más discos interesantes como el
Setting Sons de 1979, el buenísimo
Sounds Affects y el último y más soul
de todos The Gift en 1982 con su floorshaker
"Town
Called Malice". Con
The Gift y un Weller
quemado de la
industria
musical
todavía sacan un
último hit "Beat
Surrender" (1982).
Después del éxito de
los Jam, quiso desencasillarse de la
escena revivalera
mod y se embarcó en
otro proyecto musical. El nuevo grupo
se llamaría The Style
Council e intentaría
hacer una mezcla de soul-jazz-pop
blanco que no acabó de pegar fuerte en
los 80, aunque sí que tuvo algunos
temas buenos como "Shout To The
Top" y un disco recomendable: My Faourite Shop.
Acto seguido deja la formación para emprender una
nueva carrera en solitario
mucho más madura, pero
siempre elegante y fresca.
Una carrera en solitario que
nos deja canciones llenas de
calidad como "Brushed",
"Friday Street", "Uh Huh
Oh Yeh" que ha interpretado
por el FIB en diversas ediciones y la última vez en Barcelona en
la sala Razzmatazz en noviembre de
2002.
Alberto
pàgina 15
ATENCIÓ NOIES...I NOIS!!!!!!
Per treure el fred del cos DIAGONAL puja la temperatura
amb un especial album fotogràfic d’aquest gran sex simbol